14/02/2015

Dos anells

2 min

Cada cop que obro la porta de ferro de color blanc rovellat ho faig content però també culpable. No els vaig a veure prou, ho sé, i encara que no ho sabés la mirada de la mare ja s’encarrega de recordar-m’ho. Per això cada cop que robo deu minuts a les hores d’assaig i els faig una “visita de metge”, com diu mon pare, sé que quan marxi em sentiré bé. I és que cada immersió a la casa on em vaig fer gran em deixa tocat i remogut, però també fins a cert punt anestesiat dels meus maldecaps quotidians. Quan surto d’allà em noto estrany, més fort i més feble, més enyorat però alhora més conscient del que sóc. Potser és l’aroma de tantes olors que sempre m’han fet companyia, l’olor del petó del pare, la de la casa, que té una dolçor amb regust de fusta envellida, i sobretot la que em deixa la mare quan m’abraça fort i que se m’aferra tant a la pell que quan torno a casa el nen i la dona saben perfectament d’on vinc.

Doncs era allà, assegut al sofà amb la mare fent inventari, com de costum, dels nostres estats d’ànim mentre el pare ens preparava un berenar dels seus, quan sense voler em vaig fixar en l’anell que li embolcallava el dit índex i li vaig demanar que me’l deixés un moment. Quan el pare va arribar al menjador també li vaig demanar el seu i amb molta cura els vaig repassar. Eren impossiblement lleugers i dins duien una inscripció amb els seus noms i el dia que es van casar. Mentre els repassava, fascinat, tots dos em van dir a l’uníson: “Vés amb compte, que no ens els hem tret des del dia del casament”. I tocant-los, tan tebis, em va venir al cap que aquells dos anells m’havien acaronat amb tota la cura del món quan vaig treure el cap un Dilluns de Pasqua; que m’havien acompanyat agafant ben fort la meva mà el primer dia d’escola; que m’havien aguantat el front mentre expulsava mitja ampolla de Marie Brizard; que m’havien saludat, entre tímids i cofois, en un munt de concerts a les tantes de la nit.

Tot seguit els vaig tornar al lloc on pertanyien, aquells dits que ara semblaven més despullats que mai, abans no els perdés com tantes coses a la meva vida. I un cop retornats al seu lloc em vaig adonar que ja havia de marxar. Quan la mare em feia el petó de comiat, aquell que m’impregnaria d’ella pel que quedava de dia, em va preguntar: “Com és que has volgut mirar els anells?” I jo li vaig contestar: “Per res, mare, coses meves”.

stats