Dietari d'una mare. Franzina Borràs

Dietari d'una mare / TJERK VAN DER MEULEN Zoom

Com cada diumenge al vespre, sopant biquinis, l'Ona ens fa memòria conjunta que avui li toca dormir amb mi. Dic li toca perquè és un dels molts aspectes pactats a casa. Els diumenges ella i els dilluns el Joan.

Ja ho diuen, els dónes el dit i t'agafen el braç sencer. Doncs això precisament és el que va passar en divorciar-me: un dia l'un, un dia l'altre, i dies que fins i tot em despertava amb tot de peuets, bracets i manetes damunt meu i envoltada de ninos, ninots, avions i Supermans rígids que s'havien situat sota la meva esquena, que l'endemà descobria adolorida.

Vam acabar pactant entre els tres, doncs, que un dia a la setmana dormiria l'Ona amb mi i un altre dia hi dormiria el Joan. Els va semblar bé. Sincerament, no recordo els anys que fa que mantenim aquest pacte. El Joan vol dormir amb mi perquè diu que té malsons, tot i que li vaig penjar un atrapasomnis damunt del llit, que deu tenir el mateix efecte placebo que una tirita amb dibuixos. Ell és dolç com un osset de peluix, mimós i pausat al llit. L'Ona, en canvi, vol dormir amb mi perquè li agrada tenir un moment per xerrar de les seves coses, fer-me preguntes nostres, converses d'una prepubertat que no acabo de sentir gaire llunyana. Ella és més belluguet, em fa riure, em fa reviure, i les seves preguntes em provoquen algun "glups" que dissimulo matusserament. No en sé més, i tampoc cal.

Hi ha temporades, sobretot durant les vacances, que potser no es compleix del tot això de venir a dormir al meu llit. Altres vegades, els dies que algun dels ninets està més trasbalsat, em demana, en secret, per dormir amb mi. En aquestes ocasions, segons com estigui la criatura o com tingui jo els ànims, decideixo; que per això sóc qui porto els pantalons a casa ;-). I li dic a la personeta en qüestió, fluixet, intentant que l'altra no ho senti, que pot venir al meu llit quan el seu germà o la seva germana, segons el cas, ja s'hagi adormit. L'Ona, estirada al seu llit, pot controlar perfectament si el Joan surt de la seva habitació; al Joan, en canvi, li és visualment impossible saber si l'Ona en surt. Fins i tot això els crea un sentiment d'estar en desigualtat de condicions. També em provoquen un mig somriure, aquestes converses seves.

Tres coixins darrere el cap, unes ulleres estratègicament situades a la punta del nas, la crema hidratant a mans i peus, tot en silenci, tot perfecte. Un bon moment per reprendre la lectura que fa no sé quants dies havia deixat a mitges. Genolls doblegats, llibre damunt les cuixes, sííí! Aconsegueixo desconnectar el cervell de la feina, de la casa, dels maldecaps... i, de sobte, sento unes passes ràpides d'uns peuets descalços pel passadís. Un mig somriure se'm dibuixa als llavis. Aixeco els ulls del llibre, poso un punt a la pàgina que ja he començat tres vegades i observo aquella criatura, amb un pijama que ja li queda petit, i penso: com creixen!, he d'anar a fer una compra de pijames i roba interior. I paro de pensar.