Damnificats de la lliure expressió

L'espontaneïtat acrítica és el pecat capital de l'escola moderna. Practicada sense cap criteri, ha fet molt de mal, perquè llavors és indistingible del desvergonyiment. En cap matèria escolar hi ha més damnificats de l'espontaneïtat ignorant que en llengua. És molt fàcil veure joves molt espontanis però que es comporten com estrangers de la seva llengua.

Hem passat molts anys convençuts ingènuament que l'única cosa rellevant per escriure i parlar bé era fomentar una expressió incondicionada, amb la qual cosa hem aconseguit que els nostres alumnes en lloc de tenir arguments tinguin opinions... que no saben posar per escrit. Els professors ens hem resistit, gairebé de manera instintiva, a donar ordres i posar normes, la qual cosa solament posava de manifest els nostres complexos. Hem abandonat la cal·ligrafia, l'ortografia, la gramàtica, la prosòdia, l'eloqüència... tot això sonava a pedagogia retrògrada... donàvem per fet que eliminant les normes els nostres alumnes serien més lliures. Hem portat a la perversió la pedagogia de l'expressió.

Jo estic cada vegada més profundament agraït a aquells professors que em feien escriure una redacció setmanal, me la tornaven corregida i en feien llegir les millores a classe als seus autors. Em van ensenyar a mirar de manera objectiva la meva escriptura. Els bons escriptors no són els que tenen més coses a dir, sinó els que saben com dir-les. I en aquest com, es posa de manifest la seva singularitat. Ho hauríem d'apuntar de manera ben visible a la sala de professors: l'espontaneïtat mancada de criteris perjudica greument la salut de l'alumne.