Correm de bon matí amb les lleganyes encara als ulls i la cara sense afaitar. Sortim de casa quan encara és fosc, mig d’amagat, i travessem passos de vianants mirant de reüll per si ens veu algun veí, no fos cas que ens enxampessin amb les malles esportives arrapades al cul. Correm, esquivem jubilats desvetllats, cotxes que fan tard plens de nens que van a escola i excrements d’animals que ens oloren. Agafem a poc a poc el nostre ritme feixuc i compassem les petjades i la respiració al ritme de la cançó de Death Cab For Cutie que sona pels auriculars. Correm i amb cada passa espantem el preu del lloguer i la glopada d’enyor que t’arriba traïdora a mig matí, el mal de cap estrany que arrosseguem des de fa uns quants dies i l’entrevista de feina de la setmana que ve. Correm al migdia, abans de fer un mos, travessant les vinyes despullades, els avellaners sense ensulfatar i els masos abandonats. Notem la suor lliscar-nos pel front i el batec del cor i també els cigarros que hauríem de deixar de fumar d’una punyetera vegada i les hores d’ordinador que ens fan malbé la vista i l’esquena. Sortim a córrer a la tarda i mirem amunt i veiem les branques dels faigs trossejar la llum que canvia el color de les coses just abans de pondre’s el sol i el blau del cel que es torna taronja i lila. Voregem cases unifamiliars amb les finestres enreixades i alarmes ben llampants i sentim gossos que borden gairebé sense esma, amb una melancolia estranya.

Correm sense parar. Tots, pares i mares, casats i solters, aturats i precaris. Som tants que gairebé ensopeguem els uns amb els altres. Correm i es diria que fugim d’alguna cosa que ens amoïna, com si una ombra grisa i despentinada ens empaités. I a mitja carrera, just quan ens comença a fer mal el costat perquè no sabem respirar pel nas, ens creuem amb un conegut de fa anys que ara també corre, el veiem venir de lluny en direcció oposada i en el temps que triga a arribar on som ens dóna temps a pensar en aquells dies quan empaitàvem plegats noies als balls de les festes majors. I ens regalem mútuament una ganyota que vol ser un somriure, amb la cara gairebé tan desencaixada com quan ens creuàvem sortint d’algun bar de nit, abans de fer bondat, abans de tenir nens i adonar-nos que ens cal fer exercici per poder aguantar el ritme de la vida. I un cop saludats, continuem el camí. I tornem a córrer.