Bollywood
Com a bons tarragonins, això d’anar a la capital d’Osona en un dels caps de setmanes més freds de l’any ens feia mandra. Som tropicals, no ho podem evitar, i estem tan malacostumats que, malgrat ser a l’hivern, si no podem fer el vermut dels diumenges en una terrassa fent bronzo i amb màniga curta maleïm Tomàs Molina i les isòbares que el van matricular. El que passa és que havíem quedat per assistir a la presentació del Festival de Cinema Oriental de Vic i no podíem dir que no. Bàsicament perquè darrere d’aquest festival hi ha la feina constant i entusiasta de la Glòria i el Quim, fabricants artesanals, entre altres coses, dels tràilers més originals i divertits del món, malalts de cinema i sobretot gent encantadora, d’aquells que amb la seva presència i sentit de l’humor escalfen, fins i tot, els dies més gèlids.
Total, que vam arribar a Vic com cal, és a dir, vestits d’esquimals, amb samarretes tèrmiques i calçotets llargs apelfats. I un cop arribats ens vam enamorar de la ciutat, com cada vegada que hi anem, vam retrobar vells amics i un cop passejats i berenats ens vam encaminar al cinema Vigatà, una mica amoïnats per si el nen aguantaria la pel·lícula sencera en versió original. Tres minuts més tard, quan vaig intentar explicar-li el diàleg, em va ficar la mà a la boca perquè callés. No necessitava cap traductor. Jo tampoc el necessitava per copsar que s’ho estava passant de por. Allò que teníem al davant era un festival de colors, una orgia de balls delirants i bufetades a dojo. Que bé!, el meu patufet estava fascinat i allò seria fantàstic. Em vaig relaxar.
Dues hores més tard, però, la cosa ja no era tan plàcida. Aquella simfonia cromàtica no tenia pinta d’acabar mai i, a sobre, un soroll molest començava a tapar l’enèsim ball. Era el so dels meus budells. Estava mort de gana. La dona també i amb una mirada còmplice vam decidir que ja era hora d’anar a sopar. El problema eren dos ullets brillants que estaven empassant-se cada paraula, cada gest, cada doble pirueta. Va costar tot el nostre poder de persuasió poder marxar. Li vam haver de prometre tornar al juliol per veure totes les pel·lícules del festival. Això no em molesta. El que més m’amoïna és l’altra promesa que li vaig fer. Cada nit he de reproduir-li un ball de la pel·lícula abans d’anar al llit. No se per què però em sembla que la ballaré ben ballada.
