11/08/2012

"Ara toca aprendre a protegir-se"

3 min
"Ara toca aprendre a protegir-se"

L'Ainara m'ha donat moltes gratificacions, però també ha estat dur. Ens hem sentit molt soles perquè em vaig separar quan encara era molt petita. Quan penso en la meva vida abans de tenir-la, em pregunto qui era jo. Era la mateixa persona? És com si ella, en un lloc o altre de mi, hagués existit sempre. Encara que no hi fos, d'alguna manera devia ser-hi perquè havia de venir.

Quina mena de nena ha sigut?

Ha sigut una nena que s'ha adaptat molt bé a la meva realitat. No he hagut de renunciar a res, ni en l'aspecte professional ni en el personal. No m'agrada això de sacrificar-se pels fills. ¿T'estimes més un fill si renuncies a les coses que et fan feliç? No has de renunciar al que et fa feliç ni per un fill ni per ningú. El sacrifici pel sacrifici no té sentit.

Cert.

Els nens s'adapten a tot i nosaltres també. Hem de tenir clar que el que ens fa feliços és possible. Si ens passem el dia pensant que el que volem és molt complicat, aleshores sí que acabarà sent impossible. D'entrada, el que ens fa feliços ha de ser possible. I, després, ja ho veurem.

Què et costa?

El que ens costa, a ella i a mi, és la constància. Cap de les dues no és gaire disciplinada. I fem l'esforç d'imposar-nos aquesta constància. Fem llistes. Jo tenia clar que no volia viure en el caos i em vaig imposar unes pautes que ens han anat bé. Ara, ella em veu com l'esbojarrada de casa. Fem bogeries juntes.

Explica-me'n alguna.

Una vegada ens vam deixar les claus i no podíem obrir la porta de casa. Si fèiem venir un manyà ens costaria un ull de la cara. Era millor trucar a la policia, a veure si ells podien obrir-la, però li vaig dir que hauríem de fer una mica de pena. I sí, sí. Quan van venir els policies li vaig fer un senyal i va començar a plorar. Totes dues ens vam posar a plorar i l'agent va anar a buscar una radiografia i ens va obrir.

Premi.

Ella veu que les mares de les altres nenes són més formals. Potser això ha fet que tingui una marcada tendència a ser responsable. Hem hagut de sobreviure soles en un món complicat. Tenim un cert instint de supervivència.

I com encareu l'adolescència?

Doncs començo a veure que la nena ja no és una nena. Comença a transformar-se. Ara entrarem en una fase nova i la nostra relació canviarà. El tracte serà més horitzontal, més de tu a tu. A la meva filla li he ensenyat a anar en bicicleta, a nedar, a gronxar-se, a fer mil coses. Doncs ara em toca ensenyar-li a protegir-se del món. Ara vol començar a volar i li convé entrenar-se. Vés a saber si un dia podrem volar juntes.

Ja no dependrà només de tu.

Ho sé. Mentre són petits, és molt fàcil ocupar-se dels fills. Si tenen febre o si es fan mal al genoll, doncs els cures i punt. Però quan comencen a ser grans poden sorgir molts problemes que ja no pot resoldre sol el pare o la mare. Ara és necessari deixar anar corda, però has de continuar sent allà, on et necessiti. No te n'has de desentendre pel fet que ja no controles la vida del teu fill.

És un repte.

He vist pares que, mentre els fills eren petits, hi han estat molt a gust. Ara, quan els fills han començat a tibar de la corda, no han sabut assumir el rol d'un pare que no pot tenir el control absolut. No és fàcil. Hi ha un conte tibetà...

Pot ser un bon final.

Llances un tap de suro a l'aigua d'un estany i llavors agafes un bastó per intentar portar-lo cap a tu. Però amb el bastó només aconsegueixes moure l'aigua i fer que el suro s'allunyi. Però si deixes el bastó, si tens paciència, quan te n'adones ja tens el suro al teu costat.

stats