"Aprenen quatre idiomes alhora"

Acasa parlem en rus i en català, i quan el gran es va començar a sentir encuriosit per les lletres, vaig demanar al meu company que també llegís amb el nen coses en rus, perquè d'aquesta manera li resultaria tan familiar l'alfabet llatí com el ciríl·lic. I ha funcionat molt bé. A més, fa uns sis mesos vam començar a fer una cosa que li agrada molt.

Explica-me-la.

Enviem cartes a la família. Li fa cartes a la meva mare, al meu pare, a la meva germana, a les meves àvies o a la meva sogra, que viu en un poblet perdut a Rússia. Això fa que regularment ell rebi cartes. Jo els hi llegeixo i després ell respon fent un dibuix. Jo acompanyo el dibuix amb el que m'explica i ell escriu quatre coses com hola , petons o el seu nom.

Què passa a l'hora de sopar, per exemple?

Doncs quan sopem jo parlo en català als nens i la meva parella més o menys l'entén perquè parla molt bé el francès. Entre nosaltres parlem rus i els nens ens entenen, i quan un nen m'ha de dir una cosa me la diu en català, i quan l'ha de dir al seu pare parla en rus.

I l'alemany?

Jo prefereixo parlar amb el meu company en rus perquè és més suau, més sentimental, mentre que l'alemany és molt abrupte i quan el parles pots donar fàcilment la imatge de ser massa tallant o arrogant. Ara bé, quan ens hem d'organitzar i parlar de qüestions pràctiques, ens passem a l'alemany. Per tant, a casa gairebé no fem servir mai l'alemany. I quan el Pàvel sentia alemany desconnectava, com que no era l'idioma habitual ni del pare ni de la mare, se'n despreocupava. Fins que no va anar a l'escola bressol no el va parlar. Va estar nou mesos sense dir res, tot i que semblava que l'entenia. I de sobte, un dia, com si algú hagués premut un botó, va començar a parlar alemany perfectament. I ara, a més, ja parla castellà perquè quan tornàvem a visitar la família, a Granollers, i duia els nens a jugar al carrer, sentien parlar castellà, i no el vaig voler tancar a aquesta realitat, així que vaig trobar un grup de joc.

Què és un grup de joc?

És una trobada de pares i mares amb nens, totalment gratuïta, on del que es tracta és de fer que els nens juguin. És així de senzill. Un cop per setmana hi anem. És com un esplai però sense monitors. Per tant, els meus fills aprenen quatre idiomes alhora, però sense forçar-los, simplement seguint el principi OPOL, one person, one language .

Com t'espaviles sense l'ajuda dels avis?

A Berlín hi ha molta gent que està sola, sense avis ni tiets, i el que necessites és crear xarxa. Hi ha una solidaritat entre pares que funciona molt bé. Per exemple, mai no hem hagut de pagar a ningú per venir a fer de cangur. Sempre són uns amics o altres que t'ajuden, perquè saben que un altre dia tu faràs el mateix per ells.

Com és el barri de Berlín on viviu?

Ara Friedrichshain està molt de moda. Tota la part sud del barri és plena de restaurants, cafès, mercats. La part on vivim és més familiar, amb molts parcs i molt tranquil·la. Visc en un carrer on només es pot circular a 10 km/h i els nens poden jugar sols a la plaça.

Tots dos? El gran només té quatre anys.

Sí, i no són els únics. És ple de nens. Pinten amb guixos a terra o juguen amb cotxes teledirigits. Els nens s'estan al carrer. Això m'agrada molt. A més, el gran és molt responsable i sempre cuida el petit.

És fantàstic això que dius.

És que Berlín és una ciutat molt tranquil·la. Res a veure amb Barcelona. A més, a ells els encanta estar sols i m'ho demanen sempre. Els agrada sentir aquesta responsabilitat. Des del balcó els veig jugar a la vorera i quan tinc el sopar fet els crido i pugen.