JAUME CELA & JULI PALOU

Aprendre

Sabem que ningú pot aprendre per un altre i també sabem que per aprendre necessitem els altres. Aprenem de manera singular en contextos socials. Crusoe és molt més interessant quan es troba amb Divendres. Per tant, cal crear contextos rics en preguntes i permetre que a cada classe es conversi sobre el coneixement. A més, els aprenents -que ho som tots, els mestres sobretot- han de sentir-se segurs, saber que no seran sancionats quan s’equivoquin. Saber que la seva imatge serà protegida de la humiliació o de les ironies dels mestres que es creuen en possessió de veritats absolutes i tancades.

Conversem per aprendre i oferim als altres la nostra mirada i la nostra resposta insuficients al món perquè els altres les puguin conèixer i enriquir, alhora que enriqueixen les seves. Ajudem a crear narradors que donin sentit a les seves existències i el mestre fa d’intermediari entre el coneixement i el subjecte, del qual és, en alguna mesura, responsable. El mestre sap que hi ha diverses maneres d’aproximar-se al coneixement -tot allò de les intel·ligències múltiples- i afavoreix l’ús dels llenguatges diferents que hem estat capaços de crear com a espècie que sap i pot reflexionar sobre teoria, pràctica i sobre la mateixa reflexió.

Més enllà de la intel·ligència

Així som els éssers humans, i com que som humans no podem oblidar que al món on vivim ens cal tendir a treballar perquè la intel·ligència s’acosti tan com sigui possible a situacions en què s’expressi la bondat. Ens cal anar creant i intensificant experiències gratificants, de col·laboració i compromís col·lectiu, i descobrir els seus avantatges davant de sistemes basats en la pura i dura competència.

El mestre ajuda a fer possible que el deixeble assoleixi els màxims graus d’estabilitat emocional, alhora que sacseja les seves seguretats, perquè per aprendre cal interrogar constantment i sembrar el dubte. I arriba un dia que es descobreix que tot acaba sent una qüestió de distàncies i proximitats, de saber en quin punt exacte ens hem de col·locar perquè la carícia no s’interpreti com una invasió o la mirada com un retret. Cal que l’aprenentatge arreli i sigui fecund i s’adreci al benestar propi i dels altres.