XAVIER TEDÓ

Alliberar el traç. Pintar per expressar-se

Els tallers d’educació creadora recuperen l’espontaneïtat de la pintura com a via d’expressió personal fugint del seu valor artístic

Alliberar el traç Pintar per expressar-se Pedagog / FOTO: GIRAGOT Zoom

Tots tenim la capacitat innata de dibuixar. Sota aquesta premissa neix l’educació creadora, una pedagogia impulsada per Arno Stern als anys cinquanta del segle passat que es basa a respectar les capacitats espontànies dels infants a l’hora de pintar com a via d’expressió singular. Cristina Martínez ha agafat el relleu del pedagog alemany i organitza tallers de pintura i expressió creadora a la seu que té Giragot a Barcelona.

“A diferència d’altres aprenentatges, com la capacitat de caminar, que adquirim de manera espontània i desenvolupem lliurement, el traç és ràpidament manipulat pel nostre entorn més pròxim, de manera que els infants queden desposseïts massa prematurament del plaer de la descoberta espontània”. En aquest sentit, lamenta que “es valori el dibuix segons uns paràmetres culturals establerts i es premiï l’infant per aquests èxits, cosa que provoca que el fet de buscar el premi comenci a substituir el plaer del traç”. Aquest fet provoca que la capacitat universal de dibuixar i pintar que tots tenim, defensen a Giragot, quedi malmesa per la manipulació en forma de judicis, expectatives i comparacions en què es troba immers el traç a les nostres escoles i en la societat en general.

“El traç sempre es destina a comunicar alguna cosa. Per donar plaer als adults s’ha de justificar i explicar què és, però l’infant no té la necessitat de donar una resposta”. El problema és que els que superen aquest problema inicial i aconsegueixen gaudir de la pràctica del dibuix són redirigits indefectiblement cap a l’educació artística, on el plaer torna a estar segrestat per la necessitat de crear, innovar o provocar.

Afavorir l’espontaneïtat enforteix i estructura sòlidament la personalitat de la canalla: “Et connecta amb el que ets, el moviment lliure et representa. El teu traç és una afirmació de tu mateix, als nens els encanta repetir el mateix dibuix, igual que escoltar el mateix conte, i perden l’interès si els pressionen perquè facin el que els adults volen”.

És el que li va passar al Mateu quan va deixar l’escola lliure on anava i va entrar en una escola convencional a primària. “Fins als cinc anys anava a una escola lliure on es valorava molt el dibuix, però quan va començar primària va deixar de pintar. Ja no eren pintures lliures, volia imitar coses reals quan no li corresponia per l’edat”, explica l’Anne, la seva mare.

Pintar com un joc

Aquest inesperat canvi va motivar que els seus pares busquessin un lloc que ho equilibrés: “Vam conèixer els tallers de Giragot i ara ja fa dos anys que hi va cada dos dissabtes, i li agrada molt. Aquí la pintura no té cap destinatari, no és una classe de pintura, és un taller on simplement es dóna el material perquè experimentin amb la pintura per jugar i expressar-se”.

Les diferències entre els dibuixos que fa a l’escola i al taller són notables: “Quan fa dibuixos per a l’escola són molt artificials i al taller, en canvi, surt la seva personalitat, la seva ànima”. Hi contribueix la metodologia que s’utilitza: “A l’escola els fan dibuixar en un paper DIN A4 condicionant les seves creacions, mentre que a Giragot enganxen diferents papers a la paret perquè l’espai no els limiti”. La millor recompensa és que el seu fill ha recuperat el plaer de dibuixar lliurement, i ha tornat a l’època en què jugar amb el traç el feia feliç. “Entre setmana a casa té poc temps, pels deures i les activitats extraescolars que fa, però durant les vacances o els caps de setmana agafa els pinzells i pinta com abans. El dibuix torna a ser un alliberament per a ell”, explica la seva mare. I és que, com remarca la Cristina Martínez, “l’educació creadora permet restablir la capacitat de joc, sostreta de l’acte de dibuixar, i en fer-ho el transforma en un acte plaent i reparador per a qualsevol persona”.

Pas a pas

La impulsora de la iniciativa, que va fer formació amb Arno Stern a París, revela el funcionament de les sessions: “Comencen amb figures primàries com el sol i després, quan ja dominen els signes bàsics, creen mons i expressen els seus desitjos. Tenen un gran interès a reproduir el que els interessa. Per a ells és un joc”. “Aquesta funció del traç -explica Martínez- ens permet evocar records, imaginar mons, somiar, i no depèn del fet que tinguem una destresa o mestria especial, sinó que és una capacitat que té tothom, però que malauradament té una vida molt curta i majoritàriament no sobreviu més enllà de la infància”.

Arribar fins aquí no és fàcil. “Cal fer un llarg camí per fer net d’imatges parasitàries, de judicis interns i d’expectatives externes. És un acte que es tradueix en una pulsió espontània del nostre traç que aconsegueix complir una necessitat bàsica del nostre organisme i que fuig de qualsevol interpretació o anàlisi terapèutica”, descriu la responsable del taller, que limita la seva tasca a qüestions merament tècniques.

Quan es desvincula el traç de la necessitat de comunicar, pot aparèixer el que Stern anomena “memòria orgànica”, que són els records anteriors fins i tot al naixement. A partir de la pràctica regular al taller, aquesta memòria ancestral té la possibilitat d’aflorar amb un llenguatge propi: la formulació. “És un codi -explica Martínez- universal i que es manifesta amb signes i imatges inscrits en els nostres traços a partir de dos moviments bàsics de l’infant: el gargot, producte d’un incipient moviment rotacional, i el puntejat, que ve de l’impacte reiterat d’una punta [bolígraf o llapis] sobre una superfície. Aquestes manifestacions són el resultat d’un procés natural de creació en què es respecta la singularitat de cadascú”.e

Pedagog autodidacte

Arno Stern va néixer el 1924 a la localitat alemanya de Kassel. D’origen jueu, quan Hitler va arribar al poder la seva família va haver de fugir del país per establir-se a la França no ocupada. Amb poc més de 20 anys Stern es va posar a treballar en un orfenat amb nens jueus. Sense formació pedagògica prèvia, es va deixar portar per la seva pròpia intuïció a l’hora d’educar i acompanyar la canalla. Un dia va trobar unes pintures i pintar es va convertir en l’activitat més rellevant dels infants, que hi dedicaven llargues hores. Amb una mirada sense prejudicis i una actitud de servei, Stern inicia el que serà la descoberta de l’educació creadora i més tard obre el seu primer taller a París, l’Académie du Jeudi, predecessor de l’actual Closlieu. Per contrastar les descobertes que fa al seu taller viatja a indrets on els nens no estaven escolaritzats i veu sorgir, de manera espontània, un seguit de signes gràfics que eren els mateixos que pintaven els nens a París. Era la descoberta d’un codi universal que va anomenar formulació.