Aquells vídeos de quan eren petits...

Qui més qui menys tots els separats tenim uns quants vídeos de quan estàvem junts. Jo en tinc unes quantes hores. Vídeos de la meva filla fent els primers passos entre el sofà i la taula baixa. Vídeos en què la deixava estintolada a la paret i la cridava perquè avancés cap a càmera. Vídeos en què balla un tango en braços de la seva mare, un dia lluminós de primavera d'ara fa dotze anys. Vídeos del nen aprenent a anar amb bicicleta. De la nena que s'acomiada del seu xumet i el llença al mar, amb primers plans de la seva veu trencada, dels seus adéus per sempre. Del nen bufant les espelmes amb truc dels seus dos anys, que se li tornen a encendre i el fan morir de riure. De la nena omplint de patates el tambor de la rentadora. Del nen amb la varicel·la. De la nena interpretant la seva primera peça al piano. I, sobretot, escenes en què els nens juguen amb la seva mare, corren per la platja, rodolen per l'herba d'un prat o fan guerres de boles de neu.

Fantasmes del passat

Durant mesos, potser anys, bona part dels separats, o potser només els més tocats per la ruptura, mantenim els vídeos d'aquesta època al fons d'algun calaix. No és que ens els miréssim cada dia, però de tant en tant, amb motiu d'alguna reunió familiar, en posàvem algun d'alguna data ben antiga. Ara no. Ara no volem que ens commoguin els fantasmes de passat.

És comprensible. Però si pensem en els nens, hi ha alguna cosa estranya en aquesta mena d'enterrament dels records. Esclar que si no els passem un vídeo de quan aprenien a caminar ells no el trobaran a faltar. Però no tenim per què condemnar a l'oblit tota una època, de vegades un munt d'anys. Ho fem per mandra d'enfrontar-nos a les emocions. I en aquests vídeos n'hi ha moltes. N'hi ha que només hi saben veure la felicitat perduda. N'hi ha que, al contrari, interpreten alguns diàlegs, alguns gestos, i hi descobreixen clars indicis del desastre que vindria. ¿Ens fa mandra veure'ls perquè ens faran plorar?

No sé què hi diuen els psicòlegs i els que hi entenen, però intueixo que una cosa és el dol del separat i una altra aquest intent matusser d'oblidar. Estic convençut que el millor que es pot fer amb aquests vídeos és el mateix que fèiem abans: mirar-se'ls de tant en tant i compartir amb els nens la seva història, que sempre és una meravella.