PALOMA ARENÓS

El límit dels videojocs. Els experts recomanen formació als pares i diàleg amb els fills

En un moment en què les pantalles ocupen bona part de les estones d’oci d’infants i adolescents, és ben viu el debat sobre on s’ha de fixar els límits quan parlem de videojocs i noves tecnologies

El límit dels videojocs Els experts recomanen formació als pares  i diàleg amb els fills / FOTO: CRISTINA CALDERER Zoom

“Oi que mai portaries un nen de 8 anys a veure La matança de Texas al cinema, o no li deixes posar els dits a l’endoll perquè és molt perillós? Doncs amb els videojocs passa el mateix. La màquina no és dolenta en si, ni els continguts tampoc. Els problemes apareixen quan no hi ha límits en l’ús que se’n fa, ja siguin d’edat, d’horari o de les capacitats del jugador, i fins i tot hi ha un gran desconeixement de l’entorn digital i els videojocs per part dels adults”. Així de clar ho exposa el doctor en enginyeria informàtica Òscar Garcia, director acadèmic de l’Escola de Noves Tecnologies Interactives (ENTI), creada el 2013 i adscrita a la Universitat de Barcelona.

Garcia, que es defineix com un gamer (jugador) apassionat, defensa que els videojocs són una “eina molt útil per a l’aprenentatge perquè es basen en el fet de resoldre problemes, com en la feina dels adults, i ajuden a potenciar habilitats com prioritzar, el multitasking, la perserverança, la capacitat de decisió o l’arriscar-se i decidir-se en un moment determinat”.

“Els pares o els docents han de perdre la por, informar-se bé de les característiques dels jocs i incorporar en el seu dia a dia tot el potencial que tenen per al món de l’aprenentatge -diu Garcia-. Els jocs es quedaran i els hem d’aprofitar tan bé com puguem, i fins i tot parlar-ne amb els fills de manera relaxada”. Garcia, que té un postdoctorat en tecnologia de l’entreteniment, reconeix que un “bon aprenentatge ha de ser vivencial i prioritza la individualització”. “L’experiència ha de ser memorable, ha de generar plaer, no ha de ser miserable. Per això quan ens ensenyen continguts de manera obligada no els retenim. En canvi, quan jugues a un videojoc, adaptat a l’edat i a les teves capacitats, és memorable perquè descobreixes nous conceptes, hi entra la fantasia i les teves decisions són importants, dins la teva llibertat”, subratlla.

Garcia també recomana que a l’hora de buscar jocs es tinguin en compte els que es coneixen com a aplicats, que tenen un rerefons educatiu i que serveixen per disfrutar mentre s’aprenen coses de diverses disciplines, com de construcció i arquitectura ( Minecraft ), geografia i història (Battlefield, Age of empires ) o salut ( Re-mission, sobre la lluita contra el càncer), entre d’altres.

La negociació, clau

Manel Llovera i Carmina Roca són pares del Joan, de 14 anys; la Clara, de 12, i el Toni, de 9. A casa tenen diferents plataformes de jocs: ordinador, Wii, Play, mòbils, iPad i Nintendo i a tots els agrada la pantalla. Llovera reconeix que com a pares han hagut de marcar uns límits clars: per exemple, que només hi ha videojocs quan s’han acabat les tasques escolars i de la casa, o que a l’hora de sopar -quan coincideixen tots plegats- s’apaguen totes les màquines per facilitar la conversa familiar. “Quan marxem de viatge a la muntanya només poden jugar durant el trajecte, però després ens centrem en la natura i a disfrutar de l’excursió”.

El Toni reconeix que li encanta jugar al Minecraft, tant sol com en grup online, però sempre ho fa amb amics que coneix en persona. “Segons en quins jocs multijugadors sí que m’he trobat amb gent d’arreu que insulta o falta al respecte, però de seguida en surto. Els pares ens insisteixen a no deixar dades personals a la xarxa i que si veiem qualsevol situació estranya els avisem de seguida”, explica el Joan.

Llovera, que es reconeix aficionat als videojocs, dóna força marge als fills en els moments d’oci. “Porten bé el curs, fan esport, són sociables, tenen bons amics i per això els deixem que escullin què volen fer en les seves hores lliures. És cert que els videojocs, en el cas dels nois, i Instagram, en el cas de la Clara, els xuclen moltes hores”. Per això, apunten, han d’estar “constantment negociant amb ells perquè deixin la màquina”. “Quan abans de sopar comencen amb allò de «només 5 minuts més...!» i els cinc minuts s’eternitzen, no ho dubto i si cal desconnecto el wifi de cop”, eplica el pare.

Perfil dels dependents

El psicòleg Hèctor Fuster és especialista en videjocs i gamificació (jugabilitat), a més de professor de psicologia en el grau en continguts digitals interactius de l’ENTI. Considera que els videojocs són “la manera natural d’aprendre i un vehicle perfecte per transmetre coneixement, ja que el joc aporta sentit de resiliència, força de voluntat, reflexos i ajuda a aprendre com portar diferents recursos al mateix temps”. L’expert creu que la feina dels pares és “no tenir por de l’eina”. “Si la demonitzem -explica- estem carregant-nos ponts i destrossant una eina identitària del fill”. Per eliminar les pors, Fuster recomana “conèixer el camp, informar-se del joc i establir una comunicació amb els fills, però s’ha d’anar pas a pas perquè si no es poden sentir pressionats o sentir que els envaeixen l’espai de joc, i llavors es tancaran”, raona.

Fuster reconeix que de la població jugadora de videojocs, “entre un 3% i un 10% en són dependents i tenen una addicció, però és un percentatge similar a d’altres addicions com l’alcohol o les drogues”. I si aquesta situació arriba a una família és perquè pel camí “han fallat molts aspectes emocionals i de control dels pares”. “Quan una persona és depenent del videojoc -detalla-, el joc ocupa una part molt important de la seva vida, la seva conducta i el seu pensament. A més, se li modifica l’humor, necessita jugar per superar l’ansietat i evadir-se dels problemes i de la realitat”.

El psicòleg adverteix que “durant l’adolescència el risc de joc problemàtic és més alt, i és en aquest punt que apareixen més conflictes. És una etapa en què és més fàcil que el jovent faci servir el videojoc com a via d’escapament i d’evasió de fracàs escolar, de les normes...” Per evitar arribar a aquest extrem, insisteix que els pares “han d’estar a l’aguait, ser molt disciplinats i posar límits, però de manera negociada”. “Si no -adverteix-, deixar-los sense control, sempre jugant com vulguin i quan vulguin, passarà factura en els següents 5 o 10 anys, i llavors és molt més difícil gestionar la dependència”.