La setena hora
JAUME CELA & JULI PALOU

Entre la vida i l’escola

Dit així, a l’engròs, podem constatar que hi ha dos tipus d’escola, si ens atenim a la presència de la realitat del món. En el primer grup hi trobem les escoles que són impermeables a tot el que passa al seu voltant. Existeix una programació que marca la pauta, de manera que se sap, dia per dia, quin tema toca, i també se sap quin no tocarà mai. Si avui la cosa va d’abelles, s’estudien les abelles, tot i que l’escola estigui envaïda per les papallones. Si al món es recorden els 50 anys de la caiguda del Mur de Berlín, serà una llàstima, perquè la programació apunta que ara és el torn de l’home de Neandertal.

En el segon grup hi ha les escoles que defensen que la millor manera de preparar per a la vida és viure-la. Per tant: orelles obertes a tot allò que passa a l’entorn. No és que no calgui presentar l’home de Neandertal, ni que sigui absurd recordar que Neandertal vol dir precisament “la vall de l’home nou”; el que passa és que la caiguda del Mur comporta també una manera nova de ser al nostre món; si això passa avui al carrer, l’escola se n’ha de fer ressò.

Sempre hi ha un més enllà

Entre una opció i l’altra pot haver-hi un pacte. Es tractaria de conduir cada tema fins al terreny de la reflexió o, si voleu, de la incidència que té sobre la nostra vida quotidiana. Posem per cas: el que no s’hauria de fer mai és deixar de parlar del perill d’extinció de les abelles, de les causes que el provoquen, de les repercussions i dels possibles remeis que com a ciutadans podem prendre. Conclusió: sempre hi ha un més enllà per explorar de cada tema.

El problema sorgeix quan aquest més enllà és a l’altra banda del que pot ser acceptable, i fins i tot comprensible. Què fem davant d’un tema com el terrorisme? Es fa difícil mirar cap a una altra banda i seguir amb les abelles, perquè tot queda massa trasbalsat. Tenim clar que com a educadors hem de defensar que els ideals s’acompanyen amb actituds i paraules, mai amb pistoles. Per tant, hem de donar suport a tots els minuts de silenci que es convoquin. Però el problema, el més enllà en aquest cas, sorgeix després de comentar el sentit que tenen aquests minuts de silenci. El problema sorgeix quan algú aixeca el dit i demana per quin motiu hi ha alumnes francesos, nascuts al cor França, que s’han negat a fer-los.