A veure qui ho fa millor

Dissabte passat deia que no passa res perquè en una casa les coses no siguin iguals que en l'altra, i que les comparacions a veure qui ho fa millor resulten tan absurdes entre els separats com entre els que viuen junts. El tema es pot enfocar de mil maneres. L'altre dia acabava de repassar la cuina i la meva filla em va comentar que la seva mare la té sempre més endreçada que jo. Impossible!, vaig proclamar. Si està perfecta! Sí, em va dir, però ella la té sempre així. Mentre les comparacions es mouen en el territori amable de l'ordre domèstic, trobo que fins i tot són divertides: en quina casa creixen millor les plantes? En quina casa hi ha sempre mantega, la llet és més bona o les tovalloles són més suaus?

Naturalment, no establim cap mena de norma sobre l'ús de suavitzants o sobre si la mantega ha de ser dolça o salada, però procurem que hi hagi unes normes bàsiques per a tot el territori familiar, que són les dues cases, en relació a coses com deixar les tovalloles tirades per terra o sobre mirar la tele a l'hora de sopar. Perquè en aquest terreny les comparacions ja no serien tan simpàtiques. No sé si sóc una mica il·lús però jo diria que els nens necessiten tenir la seva família, i no pas dues. De fet nosaltres (hi incloc la meva ex perquè l'hi he preguntat) considerem que els nens tenen una única família, encara que els pares estiguem separats i tinguem dues cases. Si no ho féssim així, els nens començarien a trobar avantatges i desavantatges en una casa i l'altra. I sempre, em temo, a favor de l'esforç mínim. Però, cosa que és pitjor, començarien a deduir, d'aquestes comparacions, més dedicació als nens per part de l'un o de l'altre.

Petits xantatges

La nena ja m'ha dit, en alguna ocasió, que la seva mare els cuida més, una manera com una altra d'exigir-me que l'ajudi a fer els deures a les onze de la nit, i a més a més li porti un vas de llet calenta amb una cullerada i mitja de sucre justa. Com que tinc la consciència tranquil·la, m'enric d'aquests petits xantatges emotius. Però estic alerta. Tots els separats ho estem. En el fons, em temo que som com criatures i que també, ni que sigui inconscientment, pares i mares competim. Potser no perquè ens estimin més, però si perquè no ens estimin menys.