El vertigen de la Noe

La Noe és una bona amiga. És d'aquelles persones que malgrat haver-les conegut fa poc sembla que hagin estat al teu voltant tota la vida. Quan la trobes pel carrer, abans que estigueu prou a prop per dir-vos res, ella ja et saluda amb un somriure lluminós. Mai confon fer-la petar amb un monòleg avorrit de greuges i sopars de duro i per això sempre reserva un espai generós del seu temps per fer-te explicar com estàs.

La Noe és mare de dues nenes. La gran es diu Adriana i tot i que de tant en tant camina com tu i com jo, la seva manera de desplaçar-se pels carrers és desafiant les lleis de la gravetat fent el pi o diagonals o qualsevol tipus de piruetes gimnàstiques. Té uns ulls foscos que sembla que t'estiguin sempre preguntant coses difícils d'explicar. La petita es diu Bruna i és entremaliada i simpàtica, quan la veus et mira amb un posat entre foteta i divertit que et fa pensar que de gran les farà de l'alçada d'un campanar.

La Noe està encantada de la vida amb elles, com no podria ser d'una altra manera, però de tant en tant la meva dona i jo notem que en els seus ulls hi ha un punt d'enyorança. Esclar, les seves dues nenes tot just es porten tres anyets i això vol dir que la Noe porta sis anys seguits canviant bolquers sense treva, empalmant farinetes i xumets, traginant el cotxet amunt i avall amb el compartiment de sota sobreeixit, perdent pel camí sabatetes acabades de comprar. Vol dir que no s'enrecorda de l'últim cop que va poder llegir més de tres pàgines seguides d'un llibre o que va tenir una horeta sencera per a ella sola.

És per això que la vam convidar un matí al càmping on érem. Es tractava de donar-li tres horetes de calma envoltada d'arbres i tranquil·litat. Un matí sencer per llegir aquell llibre i encantar-se sense fer res. Quan la vam deixar instal·lada encara no s'ho podia creure i ens va dir adéu amb un to una mica culpable. Quan vam tornar, dues hores més tard, decidits a emportar-nos-la a la platja una estoneta abans no marxés, la vam trobar estirada al llit, blanca com un full de paper. Un cop passat l'esglai i ja recuperada ens ho va explicar. S'havia marejat. Quan portava mitja hora de silenci i calma el cap li va començar a rodar. La conclusió era clara: quan estàs acostumat a una velocitat estable has de vigilar les parades brusques. Poden provocar un atac de vertigen.