TRINITAT GILBERT

De vacances a la segona planta

De vacances a  la segona planta / FOTO: MANOLO GARCÍA Zoom

Àlex Solé ha passat l'estiu més diferent de la seva vida, perquè n'ha passat una gran part a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona. I allà justament ha tornat a néixer, per dir-ho d'alguna manera, perquè el 27 de juliol li van trasplantar un ronyó que farà la feina que els seus dos ronyons, que manté, no fan.

"T'has fixat en la data?", em pregunta l'Àlex, amb qui parlo per telèfon perquè no pot rebre visites a casa seva després de l'operació. "El 27 de juliol, el dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Londres. Quin dia!" La mare, Montse Gamell, i el pare, Antonio Solé, m'ho aclareixen. Quan el 26 de juliol els van trucar de l'hospital per dir-los que, contra tot pronòstic, tenien un donant de ronyó i que havia d'ingressar aquell mateix vespre per operar-lo l'endemà mateix, l'Àlex s'hi va negar en rodó. "No hi penso anar perquè no em vull perdre la inauguració dels Jocs Olímpics", va dir, segons expliquen els pares. L'Àlex ho aclareix: "És que sóc un apassionat dels esports; jugo a bàsquet federat amb la Unió Esportiva Sant Cugat. El meu somni és jugar amb la NBA. Aquest estiu pensava mirar-me tots els partits".

Els pares li recorden que, al final, deunidó l'estona que ha acabat mirant la tele al mateix hospital.

L'Àlex va estar hospitalitzat del 26 de juliol al dissabte 11 d'agost. "Els últims dies, que es trobava més bé, són els que més va seguir els Jocs Olímpics", diu el pare. Ara bé, el mes de juliol tampoc no va ser gaire lluny de l'hospital.

I la vida et canvia

Tot va començar al febrer, quan l'Àlex va trobar-se malament. Quan tenia 5 anys el van operar d'un reflux de ronyons, que fins als 14 anys li havien treballat en un 80% i, el millor de tot (em remarquen els pares), li havien permès fer una vida normal. "I tan normal! Es feia un fart de jugar a bàsquet!"

Mirar enrere és difícil per als pares, perquè la mare sempre havia sospitat, des que l'Àlex era petit, que alguna cosa no anava bé. Aquelles febrades que patia no eren normals. "I els especialistes que consultava em deien que tingués més fills, que m'havia de distreure perquè estava molt obsessionada amb l'Àlex. Si ho haguessin detectat abans dels 5 anys!", pensa en veu alta la Montse. No s'hi pot fer res. A causa d'unes febrades i d'uns vòmits, als 5 anys li van veure, finalment, que els ronyons no rutllaven. El van operar i tot va anar fent el seu camí fins que a principis d'aquest any la situació es va tòrcer.

"Al maig em va caure tot el món a sobre". Ara parla l'Àlex. "Vaig haver de deixar de jugar a bàsquet: em sentia dèbil, tenia les cames molt inflades". Uf. De sobte s'encarava a una malaltia que no havia existit fins llavors. Va ser quan van anar a l'Hospital de la Vall d'Hebron per visitar els nefròlegs, que els feien saber que els seus ronyons treballaven només en un 10%.

Al juliol l'Àlex començava diàlisi. Tres cops a la setmana, els dimarts, els dijous i els dissabtes, hi anaven. "I així ens pensàvem que ens passaríem tot l'estiu sencer o tota la vida, perquè sabem que no és fàcil trobar un donant de ronyó; coneixem casos que s'hi estan anys", diuen la Montse i l'Antonio.

L'Àlex estava desanimat, perquè no podia fer vida normal, perquè somiava a anar amb els amics o poder marxar de vacances amb els pares i la seva germana, la Carla, d'onze anys. "De la germana també cal parlar-ne, perquè ha estat la malalta silenciosa durant aquest estiu", intervenen els pares. Durant els dies de diàlisi i durant el temps d'hospitalització, la Carla passava els dies amb els tiets i amb l'àvia. La Carla entenia que el seu germà estava malalt, però no portava bé no poder veure els seus pares.

Finalment va arribar la trucada del 26 de juliol, del donant de ronyó, desitjat i esperançador, i tot s'apressava. "Hem tingut molta sort amb l'Àlex", diu Gemma Ariceta, cap del servei de nefrologia de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona. El perquè és la rapidesa amb què ha trobat un donant de ronyó compatible. "Pensa que tenim set criatures en diàlisi esperant-ne un". La doctora ha passat l'estiu amb els pacients. "No hi ha ni estiu ni hivern; els pacients són el primer, sobretot quan tenim la planta plena; la diàlisi i els trasplantament no fan vacances", diu la Gemma.

Ara, per fi, ja són a casa. L'Àlex no pot rebre visites; ha començat a caminar a poc a poc, però encara ha de descansar molt perquè no es produeixi un rebuig. "Està amoïnat pel seu físic, perquè els medicaments, amb corticoides, li han provocat vermellors, grans i també l'han inflat", em diuen els pares. L'Àlex, que sempre ha estat esportista, alt com un sant Pau, i prim per l'esforç físic, és conscient d'aquest canvi del seu físic. "Ja li diem que a poc a poc tot anirà més bé". "Sí, sí -diu l'Àlex-, però quan la Trinitat em va trucar i em va dir que vindria un fotògraf per fer-me fotos no em va fer cap gràcia, perquè ara estic diferent per culpa de tot el que m'ha passat aquest estiu". Li proposo una solució. A l'article també posarem una foto d'abans de l'estiu, vestit de jugador de bàsquet. I així ho fem. L'última pregunta que li faig a l'Àlex és: "A què t'agradaria dedicar-te de gran?" I la resposta, contundent: "Faré ciències, claríssim, perquè aquests mesos d'estiu he après tant sobre anatomia humana, sobre el cos, sobre operacions, sobre els ronyons, que m'ha acabat agradant".