L’amic cabró

dilluns, 30/03/2015

Tots tenim un amic cabró. Està allà, a l’ombra, en silenci, amb un somriure maliciós, burleta, un somriure cabró…i amb unes ganes boges de fer el: “Ha! Ha! “, Del Nelson de” Els Simpsons”.

L’amic cabró fa temps que és pare, d’un, dos o tres fills, aquests ja estan crescudets, i encara que té les seves mogudes com qualsevol pare de l’univers, qualsevol inquietud, preocupació, bogeria o història que tu estiguis passant…ell, tingues per segur que ja l’ha passat. Per això quan li vens angoixat, trasbalsat, “dels nervis”, explicant alguna de les teves aventures amb els teus fills i amb ganes de dir-li “cabró” en la seva cara, per no haver-te avisat anys enrere, que això de la paternitat, de vegades, és el més semblant a anar a bord del Titanic, menjar glans a seques, enterrar-se viu, o beure una beguda Cola de marca blanca, esbravada i caducada, ell et fa aquell somriure que ja et saps de memòria i que dóna una ràbia que el mataries…i afegeix un no menys terrible: “Ahh, què et pensaves, que era fàcil això de ser pare?”.

Sí, que cabró.

No, però el teu amic no és un cabró perquè es rigui de tu en la teva mateixa cara, tampoc és un cabró ni de bon tros per aquest somriure que tant coneixes, o perquè tot el que li expliques ell ja ho ha viscut, i prefereix mirar l’escot de la mare del parc que escoltar les teves maleïdes “neures”.

És un cabró perquè no et va avisar que això de ser pare a vegades és un caos…

Sí, quan la teva vida es basava en el sortir de festa (o no, millor quedar-se a casa a veure la trilogia de “Matrix”), gastar tot el teu sou en cafès a centres comercials, còmics, samarretes “molones”, hamburgueses greixoses o Red Bulls amb vodka…

Quan a la teva vida et sabies “fil per randa” quins eren els millors episodis de “Star Trek: The next generation”, tenies temps per anar al cinema, cardaves cada dia (sí, és clar), i quan escoltaves la paraula pare, el primer que se’t venia a la ment era aquell rabí divertit que acompanyava els barrufets anomenat Pare Abraham, i que escoltaves les seves cançons quan eres petit…El teu amic cabró, acabava de ser pare.

I llavors l’anaves a veure a casa seva, li regalaves al seu fill un regal qualsevol, tant se val, un d’aquests de colors, sorollosos, estimulants amb totes les forces i que segur que trencarien els tests de control anomenats “control de sobre estimulació de nadons”…i et quedaves tan ample. Veies les mogudes a casa seva, i pensaves que exagerava, que hi havia fins i tot alguna càmera oculta i tot era un programa en directe o una maleïda broma, i que la cara aquesta demencial de cansament, esgotament i de trasbalsat, era que el teu amic cabró sempre havia estat un “puto” exagerat…i que d’això de ser pare, segur que no hi havia per tant.

Doncs segur que el molt cabró es recorda de la teva cara en pla: “bah, no hi ha per tant …”, m’equivoco? I segur que si quan et veu et fot el maleït somriure, ni t’imagines a les teves esquenes el que se’n fot de tu…i en part, potser té una mica de raó i tot.

No obstant això, pensa que tot i el cabró que pugui arribar a ser, tingues en compte que el teu amic cabró realment en el seu dia…et va fer un favor. Perquè si realment t’hagués explicat tot, absolutament tot sobre el món de la paternitat, t’hagués dit que això de ser pare és complicat no, el següent, t’hagués dit que de vegades és un fotuda bogeria, que sí, que és molt bonic, però que s’acabarà el temps per a tu, s’acabarà gastar la pasta en bestieses i s’acabarà que la teva fotuda vida sigui una apassionant peli porno, si algun dia ho va ser…possiblement, t’ho haguessis pensat una, dues, tres i fins a 69 vegades, el ser pare.

Per tant, tot i que ara vulguis arrencar-li el cap d’arrel al teu amic cabró i fer-lo rodar fins a Andorra la Vella, pensa que en el fons, molt possiblement et va fer un favor, què dimonis, en el fons, ens va fer un favor a tots. I que sí, que aquest somriure i aquest punt d’espavilat fa ràbia i és de cabró, però, ¿t’imagines que tots els amics cabrons del món els haguessin dit als seus amics no-pares com és de complicat això de ser pare? Els cabells blancs que els hi sortirien? La cara de “zombie” que se’ls quedaria?

T’imagines una humanitat sense descendència? Un “Mecanoscrit del segon origen” en potència? Un “Sóc llegenda” però sense “zombies”, ni gossos “xungos”, ni Will Smith? Un món trist, gris, amb mala olor i habitat únicament per tu per exemple, la teva dona…i ja posats, amb aquell company que també és un cabró i que et fa la vida impossible a la feina i a més li mola la teva dona, ¡¡¡que ho saps!!!

Buff…el teu amic en el fons, ens va fer un favor a tots, oi? Gràcies amic doncs, Déu et beneeixi que dirien els catòlics, la gent gran i els “protes” de les pelis americanes…

Tot i això, que sàpigues que sí…que segueixes sent un cabró.

11086638_10206023191475976_452921998_n

Contacontes!

dijous, 26/02/2015

Cada vegada que faig de contacontes, em brillen els ulls i em converteixo en un nen.

Cada vegada que faig de contacontes, em sento el nen més afortunat del món.

Aquest dissabte tornaré a ser un nen.

Us espero a tots aquest dissabte 28 de Febrer a les 12  a l’Fnac de l’Illa Diagonal, junt amb l’Andrés Palomino.

cuentacuentos_MPF_FNAC_ILLA

Parlant del collit al McDonald’s…

diumenge, 8/02/2015

No falla. Ens ajuntem els 4 amics de sempre per anar al cinema i fer hamburguesa porca. Tenim ganes de desconnectar de la nostra quotidianitat habitual, veure’ns les cares i posar-nos al dia. És el que fem sempre…bé, això, i que sempre que quedem, solem viure una experiència surrealista o delirant, i per altra banda escollim peli “al tuntun” (el que importa és veure’ns), portant una ratxa de “trunyos” considerable i que és per penjar-se d’un arbre, la veritat.

No falla.

Abans de veure la peli, acabem a un McDonald ‘s ple de gent, i entre ketchup, xerrades de projectes, nostàlgia, “nuggets” i vídeos virals d’una estudiant amb un noi amb auriculars en un bosc que no ve al cas…em treuen el tema del collit. No, no falla. És un clàssic sempre que ens veiem, juntament amb l’experiència surreal, l’hamburguesa porca i el “trunyo” de peli. Collit? Quina estranya paraula…bé, per a ells, el collit no és estrany, és horrible, és un terrible virus sense cura, un mal de queixal extrem a la teva primera cita amb aquella noia, és el pitjor malson que mai hagis tingut, és el dimoni en persona… és no cardar, no fer l’amor, no “xuscar”, no tenir relacions sexuals, no sucar el melindro, el xurro o com li vulgueu dir…

Macdonalds

Em pregunten que com ens ho muntem per tenir relacions, i jo els responc que com podem. Les seves cares són un poema, són tan expressives, tan sinceres, són el pànic personificat, són tan TOT…que m’acollonen. Llavors horroritzats, s’imaginen un parell de nens mirant amb incredulitat als seus pares practicant el Kamasutra de la primera pàgina a l’última, però ràpidament els dic que no, home!! Que potser sí que alguna vegada ens han enxampat amb el temari (nota mental i consell de pare: sempre tingueu un got d’aigua ple per a la nit pels vostres nens, sempre!), i ens ha tallat el rotllo, però que no, que ells dormen, i que la imaginació serveix per a alguna cosa, collons! i que hi ha més llocs en una casa. I llavors em diuen que no, que no ho veuen clar això del collit, i que voleu que us digui, amb el temps que fa que els meus nens van envair sense cap tipus de miraments el nostre llit, jo tampoc ho tinc molt clar, i un em pregunta que quan s’acaba, i un altre li respon mig indignat però amb un exquisit sentit de l’humor que quan els nens vagin a la universitat, i jo? Doncs els responc que quan ells vulguin, i amb un extrem tacte d’autoconvenciment els hi dic que serà aviat, que serà el mateix nen que s’anirà per potes i no voldrà dormir amb els seus vells.

Segueixen sense veure-ho clar…no m’estranya. I llavors em pregunten que com cabem tots al llit, i els hi faig un croquis de com es dorm a casa meva de dreta a esquerra: Mario al seu bressol sidecar, mama, Martí i el papa. Ràpidament els explico que un bressol sidecar no és un bressol per fer carreres amb altres bressols en tornejos clandestins, sinó que es diu així perquè s’enganxa al llit, i també els confesso que fa poc temps, menteixo, fa molt, molt de temps vaig decidir emigrar del llit, ja que això del collit estava molt guai, però que voleu que us digui, ja no podia dormir incrustat a la maleïda tauleta de nit i amb el colze del meu fill clavat a l’esquena…així que vaig decidir anar-me’n a dormir al llit del meu fill Martí, envoltat de ninots, contes, amb llençols del Barça i tapat per una manta del Buzz Lightyear. Llavors les cares dels meus amics ja no son d’incredulitat, són d’indignació…i tampoc m’estranya, perquè si per mi la situació és surrealista (bé, més aviat una regressió) dormir al costat del Doraemon, el Gusiluz o les tortugues ninja, doncs imagineu per a ells que no són pares i que porten escoltant des de fa 30  anys que dormir amb els nens és més dolent que beure’s un litre de lleixiu.

Em tornen a preguntar que llavors quan cardem? Quan fem l’amor? Collons, quan “xinguem”??? Si és que ho fem, és clar!!!!Els hi dic que sí, que no es preocupin, però que sent sincers, la nostra vida no és una maleïda peli porno (crec que mai ho ha estat) i els hi confesso que de la nostra trobada faré un post, i els 4 es parteixen de riure, i em recorden com és d’important tenir una ampolla ben plena d’aigua per la nit, que per un cop que tinguem una estoneta amb la parella, no cal “tallades de rotllo” de l’alçada d’un campanar.

Seguim parlant d’altres coses, de noies, de cinema, de música, de tot una mica. Veiem la peli, és una merda, ja se sap, el que importa és veure’ns les cares, posar-nos al dia, i llavors quan sortim ens fan una enquesta sobre la peli i la publicitat en el cinema, i enmig de l’enquesta a la noia que la fa li entra un “xungu” i vomita davant d’un dels meus amics…

No falla, el moment surreal.

Quan arribo a casa i encenc l’ordinador per escriure aquest post, no tinc cap dubte que quan ens veiem amb els amics, escollirem un peli que serà una merda, ens passarà alguna cosa delirant, xerrarem de noies, de cinema, nostàlgia i altres coses mentre mengem qualsevol porcada, hi haurà algun vídeo viral pujat de to que serà la bomba, i acabarem parlant del collit, i seguiran preguntant-me i sense veure-ho clar. I el millor serà que possiblement, els meus fills seguiran dormint al nostre llit, i jo al llit del Martí rodejat de tots els personatges del Club Super3.

No, no falla…

2015-01-29_1562_colecho

 

Tira còmica per cortesia del gran Andrés Palomino

Dissequem als nens!

dimecres, 14/01/2015

Dissequem als nens…fem-ho ja, perquè això és el que sembla que alguns “adults” volen. I els enviem al museu Blau, al Cosmocaixa, o a aquell tan “molón” que hi ha a Londres amb tota mena de bestioles. I així tots aquests “adults” que en saben tant de tot (sobretot de criança), podran degustar un bon vi d’aquells de traca, veure una peli de Peter Jackson (la versió extensa) o acabar una conversa iniciada (sigui estúpida, o la cosa més important del món)…en condicions.

Dissequem als nens…i així aquests “adults” podran fer i desfer al seu aire, acabar aquell llibre (sigui avorrit o no), anar tranquils al metro escoltant música amb el seu “Ipad”, o degustar el sandwich de formatge amb cogombres sense escoltar un sol crit d’un maleït nen.

Dissequem als nens…i així ningú mirarà malament a ningú, sigui un restaurant de luxe, de menú, “carajillero”, de “xinos” o un greixós McDonalds, i tothom podrà posar-se com un bacó (estil Laporta), i sense que cap mocós li doni el menjar.

Dissequem als nens…i els pares, guanyarem en tranquil·litat, i no pas per la canalla, més aviat per tot aquest maleït entorn que no només no ens deixa viure i criar a la canalla com volem (o millor dit, com podem) sinó que a més, atabala, fa xantatge, els hi fot “la bronca”, i els reprimeix (estiguin els seus pares o no, això és el de menys) sense cap tipus de miraments.

Dissequem als nens…i així els nens no cridaran, no ploraran, no la “liaran parda” en cap moment i enlloc, en definitiva: no seran nens, i així aquests “adults”, com en els contes…seran feliços per sempre més.

Dissequem als nens…perquè està clar que tota aquesta gent que s’omple la boca de que li agraden els nens o simplement els detesten, o els aguanten una estoneta, o una miqueta, o no saben què collons és un nen…no recorden el nen que una vegada van ser.

Dissequem als nens…perquè fem el que fem amb els nostres fills, a ulls dels altres estarà sempre malament (fins i tot dissecar-los!), i serem uns mals pares que malcriarem als nostres fills per sempre més.

Dissequem als nens…i a ser possible, en l’època nadalenca, que els “adults” puguin gaudir d’àpats, gresca i xerinola com Déu mana, i sense marrecs fins “els topes” de sucre corrent, jugant i cridant.

Dissequem als nens? I un colló. I una merda. Continuo? I un rave, i un be negre, “ nanai de la Xina”! Entesos?

En tot cas DISSEQUEM a tots aquests “adults”.

Sí, crec que és just, el més sensat. Dissequem-los per sempre més, ale…, i així, els pares, i sobretot els nens, estarem molt més tranquils amb la nostra criança, ja de per sí complicada. Perquè està clar que per molt que vulguem fer entendre a aquests “adults” amb bones paraules, males paraules, indirectes o posts incendiaris com aquest, la manera com criem als nostres fills…no entenen quelcom tan essencial com el respecte al nen i als pares i mares que el crien.

De vegades, ni us imagineu les ganes que he tingut de dissecar a més d’un, de dos i de tres…

Dissequem als “adults”…i tots plegats serem més feliços, us ho asseguro.

I sí, la paraula “adult” l’escric entre cometes, per suposat.

IMG_20140629_002022

 

 

Les meves “groupies” asturianes…

dimarts , 25/11/2014

La meva amiga Andrea em confessa que té unes amigues a Astúries molt fans del meu blog, i que per a elles sóc un mite, un ídol. Bé, fins aquí tot genial. Llavors un servidor somriu i es fa gran i gran, i ja es veu “Pare de l’any 2014”, amb 3 o quatre copes de més i cantant el “Asturias patria querida!”. I tot gràcies sobretot als vots de la petita GRAN comunitat de “groupies” asturianes, oh yeah!

Però llavors l’Andrea em confessa quelcom que em deixa més glaçat que el cabell de la “Frozen”: “Sí, les meves amigues fins i tot em diuen que tant de bo el seu marit fos com tu, Carles”.

A veure…”para la cinta!” que deia Jose Maria Garcia fa anys a la ràdio. Us puc confessar un parell de cosetes amigues asturianes? Bé, un parell…millor dit, unes quantes? Ei, “groupies” meves, que moleu molt, que jo estic encantat amb vosaltres, que us signaria autògrafs cada dia, que sou “lo más”…però crec que heu de saber la veritat.

Preparades, llestes, ja!

Allà vaig:

Sovint em poso nerviós per tot el que fan el meus nens. Fa mesos que no li explico un conte al Martí. Quan el Mario es passa més de 5 minuts queixant-se perquè te un mal dia, li fa mal la panxa o què sé jo, em poso dels nervis i em pujo per las parets. Sovint crido. Evito anar al parc amb els meus fills. Odio fer manualitats amb la canalla, tant és així, que sempre que puc, li passo el mort a la meva dona. A vegades davant les “entranyables” rebequeries i “showtimes” de la canalla, tinc més empatia amb qualsevol nen del món que amb els meus propis fills. Quan la mare no hi és, els meus esmorzars, dinars, berenars i sopars farien estirar-se dels cabells als nutricionistes amb més prestigi de tota Catalunya. Sempre que estic sol amb els dos nens, no sé com m’ho faig, però acabem tots 3 a centres comercials i amb ingestions de sucre a nivells que de ben segur que deuen estar prohibits. Em queixo de la gent que diu que els nens no paren, però jo moltes vegades tinc la temptació de dissecar-los i enviar-los directament al “Museu blau” de Barcelona, juntament amb el Lleó flipant, o amb l’àliga que et mira amb cara de mala llet. Quan em fa mal un queixal, m’aixeco amb el peu esquerre o tinc la paranoia que per un simple constipat, la mort em ve a buscar, em poso de molt mal humor amb els nens. Fa poc li vaig regalar una bossa al Martí amb 10 (si, ho heu llegit bé) 10 llaminadures amb tota la bona intenció del món, però els resultats van ser catastròfics (recordeu l’escena de “Gremlins” al cinema?). M’atipo de xerrades del pediatre Carlos González, però després veient-me a la pràctica, sembla que m’hagi adormit a aquestes xerrades, hagi mentit vilment o hagi fet “campana” anant al bar a jugar a les cartes. A vegades, quan els nervis arriben a límits desbordants, exclamo amagat a qualsevol lloc de la casa amb els ulls injectats en sang: “A qui si li acudeix tenir fills!!!”. Sovint emigraria a Sibèria. No, no castigo, però a canvi amenaço, així que no sé que és pitjor. Utilitzo deliberadament com a comodins els canals Clan, Club Super 3 i Disney Channel. Em poso histèric quan el Martí ha de tenir l’última paraula i llavors la meva dona em diu: “No sé a qui em recorda”. Quan el Martí em ve amb jocs que literalment odio o no m’agraden, faig malabarismes perquè juguem a una altra cosa. Tinc 0 paciència, bé…0’3 millor dit. M’enorgulleixo que fem “collit” a casa, però ja fa més de mig any que dormo al llit del Martí. La meva dona SEMPRE dorm als 2 nens (a ella se li dóna millor, ho juro!). Quan estic sol amb tots dos nens, intento gaudir el màxim possible…però sí, cada 5 minuts miro el rellotge. Si hi ha gent mirant, o estic amb amics o famílies i el Martí la “lía parda”, en comptes d’actuar guiat pel que crec, actuo guiat per “el que pensaran o diran”, i llavors la cago. Quan està la mare a casa, sovint miro a un altre costat si el Mario s’ha fet caca, si aquesta caca a més és líquida, surto corrents cap al supermercat cridant: “crec que falta cafè, ara vinc!”. Esbufego massa durant el dia. Exclamo als 4 vents com sóc de feliç amb els nens, però no paro de queixar-me d’ells. Em faig el màrtir a límits decadents…ah, i a més, de vegades prefereixo actualitzar el meus dos blogs, en comptes de jugar amb els meus dos fills.

Bé, ara que ja no estic a un pedestal amigues “groupies” asturianes, us demano que ara tampoc agafeu un autocar i vingueu directament a casa meva a cremar-me a una foguera o a tallar-me els ous amb una tisores de cuina pel peix, per ser un pare tan i tan imperfecte, i el que és pitjor: per haver-me immolat com al vostre mite vivent.

El que si que puc assegurar-vos és que cada dia lluito per fer-ho molt millor, gaudir del camí, i millorar com a pare i com a persona, perquè sé perfectament que sóc capaç de fer-ho molt i molt millor (inclòs baixar sol al parc amb tots dos o fer alguna miserable manualitat).

Moltes i moltes gràcies per seguir el blog, bé, i per suposat i ho reconec, moltes i moltes gràcies per les vostres paraules. Perquè us haig de reconèixer quelcom: per una mil·lèsima de segon, bé, ho reconec, per uns segons, bé millor dit, per uns minuts…està be dimonis! per unes hores…em vareu fer sentir el millor pare de l’univers sencer…així que moltes gràcies.

Petons barcelonins del vostre pare imperfecte.

DSC_0360

Un any al “Criatures”…

divendres, 7/11/2014

Ja fa un any que l’ Àngels del “Criatures” del diari Ara -via e-mail- em va dir que sí, que li molava la meva proposta de blog i que formaria part de la comunitat de Bloggers del mític suplement enfocat a pares i canalla, provocant que un servidor ballés eufòricament “rotllo boda” amb una corda de saltar al cap (no, jo no tinc corbates) la “bizarra” però entranyable comba (de jalisco) unes quantes hores i durant uns quans dies…

El primer que vaig fer després de tal celebració demencial, fou agrair a tot Déu la seva ajuda fins arribar al “Criatures”, des de la Rosa que em va donar la idea, a la meva dona Vanessa per aguantar les meves dèries i TOCS, passant per l’enorme Eva, que m’ajuda amb els textos, dient-me sense miraments ni compassió si el nou post que li envio és un nyap o es pot salvar, passant per la Cris, eterna amiga que és la que em va activar el “wordpress” amb l’original blog en castellà i que, de pas, deuria pensar: “quin paio més inútil que no sap ni fotre’s un compte de wordpress” (sí Cris, sóc un inútil) i l’Alba Padró, que compartint els meus posts em va ajudar a que la gent sabés que hi havia un pare amb dos nens que, a vegades, se sentia com Darth Vader.

El segon que vaig fer fou anar a celebrar-ho a Sitges amb la dona, els nens i la preciosa família de la Cris (els “crissos”) fent una fideuà i que, tot s’ha de dir, quasi tornem a Barcelona en pilotes, de la clavada que ens van fotre al restaurant…però què collons! què bona estava la fideuà! i què dimonis! ser blogger del “Criatures” es mereixia una celebració com cal, o no?

I és que formar part del “Criatures” i estar al costat d’acollonants blogaires com la Padró, Bastardas, Vallejo o Manso, o cracks com el Gregori Luri (molt i molt fan d’aquest senyor que em recorda a la foto al Leslie Nielsen), el Carlos González o el Lluis Gavaldà doncs què voleu que us digui…no passa cada dia.

És evident que el blog existeix gràcies a dos nens de 4 anys i mig i d’1 any i mig, que en massa ocasions em tornen “lelo” de collons i que de pas fan que el cabell se’m torni blanc i blanc i que per cert, jo que els hi agraeixo, per què? Doncs perquè almenys per fi m’assemblaré en quelcom a un dels meus fans de petit, sí, l’Eric Castel.

Però per suposat també és gràcies a tots vosaltres: els lectors, els amics, els familiars, els companys bloggers del “Criatures”, els altres companys bloggers, els coneguts, els pares que em llegeixen, els no-pares que també ho fan…tots, i jo que us ho agraeixo.

Dit això, i abans que l’ Eva (el meu “Pepito grillo” cabró…ep! amb “carinyo” Eva), em digui que aquest post és una ensabonada llefiscosa, abans que els meus amics em diguin que aquest post és el més semblant a un massatge d’aquells de locals cutres però en aquest cas sense “Happy End”, o abans que algú de vosaltres em recordi la frase de la pel·lícula “Pulp Fiction” (no, no la diré, ja sabeu quina és), doncs us dono un altre cop les gràcies per seguir en aquest camí paternal blogarie sense les rajoles grogues de la Dorothy, però que mola tant…ale, ja està.

Dir-vos que aquest any de vida, no…no anirem a Sitges amb els “crissos”, preferim xurros amb xocolata, que al petit Xavi li agraden molt. Tampoc faré una festa a la sala “Luz de Gas” amb els meus “amiguetes” i ja posats amb Joan Laporta…llàstima (ups, he escrit això?) i ni molt menys tornaré a ballar la comba…o potser sí, ja veurem.

Ho celebraré escrivint…si us sembla bé.

Us explicaré històries de por de nens que la “lien parda”, de caques líquides (sí, tinc una obsessió amb aquest tipus de caques), rebequeries en dinars familiars i baralles entre pares al parc, o de com el Martí ja em passa la mà per la cara i el Mario va camí de fer-ho.També us parlaré del “baby-led weaning”, que mola molt, però que és una porcada (i ho sabeu!), dels meus traumes infantils i adults en no tenir mai -en 37 anys d’existència- la nau “Falcó mil·lenari” d’“Star Wars”…va vinga, me’l regaleu per celebrar l’any al ”Criatures”? (amb tot el morro!). Us parlaré del sexe en la parella (ah! però n’hi ha?), dels nous projectes literaris que desitjo que us agradin, o com, poquet a poquet, li estic inculcant al meu fill el cinema bo de veritat (no, ni Lynch, ni Truffaut, ni res), o sigui, cinema dels “80”…i després ja vindran Kubrick, Spielberg o Allen.

També us parlaré de com m’agrada que m’interrompin quan faig “contecontes” als nens, de com el Martí ja parla a la seva professora del seu germà Mario, de com el Martí vol anar a l’espai i jo ja quasi ja li he demanat que si algun dia va a la Nasa m’agafi una gorra de souvenir (vell somni humit/friki meu), dels meus amics d’EGB del passat i del nostre retrobament, de com el Mario sap cantar el mític tema de “Els Gremlins” (el que canta el Gizmo), del viatges a Madrid rotllo “road movie” amb blogaires igual de frikis que jo, de noves etapes, de nous i vells propòsits…

Com veieu hi ha molta teca per explicar…i us sóc sincer, si us l’explico, m’ho estalvio de psicòleg. Per tant, i sempre que vulgueu, m’haureu d’aguantar durant molt de temps.

Us parlaré de somnis, de coses maques, de coses no tan maques, i de com diria Peter Pan al final d’aquella adaptació tan xula de P.J. Hogan: “De la millor aventura…que és el créixer”.

Créixer com a pare, com a blogger, com a persona…i el més important: veure créixer als meus “nanos”…i per suposat veure-us créixer a tots vosaltres.

M’acompanyeu?

Martivader

La primera vegada…

dimarts , 7/10/2014

La primera vegada que vas a veure “ Els caçafantasmes”. La primera vegada que li vas donar un petó de “tornillo” a una noia. La primera vegada que et vas fotre un paella de cal Deu, el primer cop que vas marcar un gol a l’hora del pati i, a més…el teu equip va guanyar. La primera vegada que et va tocar quelcom en algun sorteig…dóna igual el què: un io-io, una horrible samarreta ben hortera o un viatge a les Bahames. El primer “excel·lent” que vas tenir en un examen, el teu primer concert rotllo “groupie”, el primer cop que li vas passar la mà per la cara al “chulet” de la colla, i vas anar al ball amb la Rosa, que a més era rossa i no “de pot”…i era preciosa. La primera vegada que els reis mags d’Orient et van portar l’”Halcón Milenario” que feia anys que els hi demanaves. La primera vegada que et vas adonar que sí…que els miracles existeixen. El primer cop que vas cobrar per una feina i què collons, a més ben feta! El  cop que et vas treure el carnet de conduir…a la primera (o a la setena, què més dona), la primera vegada que vas veure jugar a Epi, Jordan, Ronaldinho o Messi. La primera vegada que vas tocar el cel. La primera vegada que vas tenir les claus de casa teva. La primera vegada que vas escoltar “Absolute Beginners” de David Bowie en el directe de l’MTV. La primera vegada que vas anar a una xerrada del pediatra Carlos González.

Sí…hi ha moments que no ho oblides mai. Que et queden gravats per sempre més a la retina, al cervell.

Ho reconec…no m’he llegit cap llibre del senyor González. I és que els que em coneixeu sabeu que sóc mandrós de mena, i sempre he preferit veure els seus vídeos, llegir les seves columnes al “Criatures”, els seus articles, o que la meva santa dona…m’expliqués de què anaven, i sempre, tot el que he llegit, escoltat o vist, m’ha semblat d’un sentit comú…acollonant.

Així que l’associació “Alba Lactància Materna”, organitza una xerrada del pediatre Carlos González per celebrar “la setmana de la lactància materna”, i ja em veieu com un bon friki allà quasi dues hores abans, fent cua i rodejat de moltes mares i molts pares…llavors me n’adono del que m’ha canviat la vida.

Abans les cues les feia per l’estrena de “Star Wars”, el concert de M-Clan, esdeveniments frikis o atraccions d’Eurodisney o Port Aventura…

I ara feia cua per veure a un senyor amb barba que parla de la “crianza con apego” i altres termes estranys com “Baby led weaning” per exemple, i que abans quan els escoltava em sonaven més a pel·lícules de sèrie “B” d’acció o pràctica sexual estranya, que no pas una manera d’alimentació per la canalla.

La xerrada va durar quasi dues hores, durant les quals el Carlos González va parlar de límits, sons, alimentació i un munt de coses més…però sobretot, va parlar del que REALMENT necessiten els nostres fills. Amb sentit d’humor, amb amor, contundència i amb ganes de tranquil·litzar a tots a aquests pares que anem a les consultes acollonits perquè els nens no mengen, no dormen, o es passen el dia corrent d’un lloc a un altre.

Escoltant-lo, hi havia moments que em donaven ganes d’obrir una ampolla de cava, i ballar la comba camí a Canaletes a celebrar com sóc de bon pare. Però hi havia d’altres moments (massa) que un servidor no només es sentia “lo peor”, pitjor que Belzebú, Cruella de Vil o Jack, “the ripper”, sinó que a més hagués marxat corrents cap a casa per amagar-se sota el llit per exemple, i no sortir al carrer en 4 mesos com a mínim.

Evidentment cada pare i mare ho fem el millor que sabem i podem, i cada dia lluitem per fer-ho millor. Però també és una realitat que el que Carlos González ens proposa, ens ensenya o ens explica, no tinc cap mena de dubte que al nostre petit…no li pot anar pas malament (més aviat tot el contrari).

Tot, absolutament tot el que va dir el Doctor González, era en defensa dels nens, és a dir, el que hem de fer per cobrir les SEVES necessitats i no pas les NOSTRES. La importància de tot el que fem amb ells, el que creiem important i el que realment és important.

Tornant cap a casa, me’n vaig adonar que hi ha molta feina per fer en aquest món, i que un servidor…sí, té molta feina. I també del millor consell que m’han donat mai en la vida vers la criança, el consell de la meravellosa llevadora Ángeles a les classes pre-part: “ Heu de tenir molt de sentit comú”.

Sí, sentit comú… coses de calaix…com les que diu Carlos González i que no sé pas per què, en comptes de guiar-nos pel nostre cor, per aquest sentiment, aquest sentit comú, ens ofusquem tirant-nos pedres a la nostra pròpia teulada …

Gràcies Carlos González per ajudar-me a ser millor pare.

Gràcies Alba Padró per la idea d’aquest post. Quan les muses no em visiten…em visita Alba Padró.

La teva primera Coca-Cola, el teu primer conte, el teu primer mòbil que es connecta a Internet i tot! EL teu primer “nino” d’acció articulat. La teva primera abraçada amb aquell amic després d’haver-te reconciliat. El teu primer entrepà de Nocilla. La teva primera xerrada del Carlos González…que saps perfectament que no serà pas l’última.

DSC_0009

Sense canalla i amb cafè amb llet…

dijous, 25/09/2014

Avui m’he près un cafè amb llet en got, secundat magistralment per un croissant a una terrassa, sense canalla…i ningú m’ha tirat el cafè al plat, ni s’ha menjat cap “cuerno” indiscriminadament del meu estimat croissant. Els que em coneixeu sabeu que una de les coses que menys suporto d’aquest món juntament a que se’m colin al mercat, s’acabi el cafè a casa o em rastregin els meus “amics” per la cara la quantitat de sèries que han visionat (amb espòilers i tot), és que em tirin (ni que sigui una miserable goteta) el cafè al plat…i d’això, els meus fills en tenen un parell de màsters cadascun.

Doncs bé…aquest matí mentre em “fotia” el cafè amb llet i fullejava al diari la cartellera de cinemes de les pel·lícules que no veuré en 10 anys, ningú m’ha demanat amb bogeria desmesurada que jugués amb ell al “escondite”, ningú ha tirat el suc de pinya, ningú s’ha emprenyat com una mona perquè el del bar li ha donat una canyeta de color verd i no de color blau. Ningú ha muntat un pollastre de cal Déu perquè vol la revista del “club Super 3”, o perquè està cansat de no fer res, bé, potser sí…potser de veure tota la filmografia del Doraemon.

Ningú m’ha demanat bastonets, ni galetes Oreo per menjar-se només el que hi ha a dins, ni s’ha enfadat amb mi perquè no el deixava menjar un segon gelat d’aquells de 3 xocolates de “la Sirena”. Ningú ha deixat el menjador ple de macarrons pel terra, ningú s’ha barallat amb son germà per la “Maracao” dels collons, ningú m’ha dit “ma”, ningú m’ha dit papa. No han hagut caques líquides, ni mocs, ni plors, ni “tovalloletes” que sortien de 10 en 10, ni ha hagut drames perquè muntem el maleït puzle de l’Spiderman que és per a nens més grans i el papa pateix molt muntant-lo, i sempre acaba abandonant com un miserable.

Tampoc han hagut crits, ni patinets a tota hòstia a punt d’atropellar velletes indefenses, ni he hagut de muntar 3.532 vegades la batcova de Lego del Batman del Martí perquè el Mario rotllo Godzila l’ha destrossat 3532 vegades també i de retruc, ha provocat la 3a guerra mundial a casa.

No he hagut d’inventar-me qualsevol excusa per no baixar al parc, perquè a hores d’ara hi ha més vida al meu portàtil de fa 10 anys que a qualsevol parc. No hem explicat contes, no hem ballat amb el “Rolf i Flor” dels “Pinker Tones”, no hem anat al mercat a la parada de la senyora Antònia a agafar “Croissantets” de xocolata, no hem vist 3000 cops els mateixos episodis del “Bob, esponja”, ni molt menys el “Dinàmiks”, no hem menjat “tublenum” (Toblerone) blanc gegant d’Andorra que ens van portar els avis, no hem rigut de quan el Mario es fot el plat del menjar al cap, ni quan el Martí comença a explicar les seves teories de la vida. No hem jugat a pirates, no hem fet servir el poder de l’anell del “llanterna verd”, no hem fet pòcimes gastant tot el sabó de mel de la mama i provocant la seva emprenyada de campionat…

Està la casa endreçada, no hi han les monstruoses joguines sorolloses escampades pel menjador, no hi ha mates de pols que rodolen rotllo “el lejano oeste”, l’ “E.T”, l’ Optimus prime, l’Stripe i el Gizmo del papa estan al seu lloc, ningú ha apagat l’ordenador en un acte suposadament graciós, ningú ha tirat el iogurt líquid al sofà…

He anat al supermercat a comprar llet, pasta al Pesto i quatre tonteries més i ningú m’ha mirat. He escoltat Aerosmith, he escrit aquest post…Sí, el Martí avui ha començat al col·le, i el Mario està amb sa mare a l’espai familiar…

Avui m’he près un cafè amb llet en got secundat magistralment per un croissant a una terrassa sense canalla…i us haig de confessar que en moments he desitjat que algun dels meus dos fills (o ja posats tots dos) apareguessin de sobte rotllo espectacle de màgia, em tiressin el cafè al plat i se’m cruspissin el croissant….

Sí collons, què passa? Els trobo a faltar.

DSC_0464

Fill meu, no vull anar al parc…

dimarts , 9/09/2014

No vull anar…ho sento, però no vull…ho dic 1000 cops i 1000 cops ho diré. Prefereixo un cap de setmana al Motel Bates de “Psicosis”, fotre’m 2 pizzes hawaianes familiars seguides (sí, jo sóc el que odia la pinya a la pizza) o un retrobament el dia del concert de la meva vida amb aquella ex-xicota que vaig deixar pel mòbil i de mala manera…Una visita al dentista, a l’oficina d’hisenda o la botiga Primark un dissabte a la tarda, una abraçada ben forta del Vicente (aquell que em robava els “bollicaos” de petit) o una visita guiada a una “apassionant” fàbrica de capses de cartró…

Prefereixo 10 dies tancat a la “batcova” mentre tothom està a la platja, de paella o de festa, un massatge prostàtic (fins i tot dos), una rebequeria dels meus dos fills a la vegada davant la família sencera de la meva dona i la meva pròpia família, una migranya el dia que he d’anar a l’estrena de la nova peli d’ “Star Wars” de J.J. Abrams, palets de cranc per esmorzar, per dinar i per sopar.

De debò que no vull anar, no, no, he dit que no! Us faré massatges als peus cada dia, tindré la casa com una patena, aniré a salvar balenes on em digueu, treballaré 60 hores setmanals en aquell estrany restaurant xinès de sota casa, no ensenyaré als nens a fer “el molinillo”, faré bondat i no beuré més Coca-Cola ni menjaré “bolleria industrial”, no em gastaré els diners que no tinc a l’Fnac…

No…de veritat…no!! No vull anar…nooooo…no vull baixar al parc jo sol amb els dos nens, sense la mama que és “el comodí del públic”, i amb desenes de nens amb l’energia desbocada, patins a tota velocitat, rebequeries cada 5 segons, crits, plors, nens barallant-se pel Mic o pel cub violeta del sorral, d’altres pujats a la caseta de fusta de colors i saltant rotllo “de liana a liana” com el Tarzan, partits de futbol amb 30 jugadors al camp, mentre molts pares estan a les terrasses del bar fotent-se un quinto i unes braves (cabrons, no em deixeu sol!!!), “canyardos” amb pilotes de futbol que acabaran a la meva cara o als meus ous…fang, sorra, tobogans de la mida d’Austràlia, i una horrible por d’un servidor que qualsevol dels meus fills entri en un conflicte d’aquells quasi d’Estat, i acabi amb els pares al més pur estil Hulk Hogan i “l’últim guerrer”, com en aquell estimat combat de “pressing catch” que sovint recordo amb nostàlgia…

No hi ha res a fer. Sé que sí o sí hauré de baixar al parc, que els nens ja estan cansats de jugar amb els “ninos” del pare, veure les “pelis” del “Doraemon”, jugar a les parelles d’animals, pintar o jugar al joc de l’Oca, i tots dos ja fa hores que s’enfilen per les parets rotllo Spiderman però amb bastant més bogeria i mala llet que el mític home-aranya.

Així que sí,…m’hauré de prendre una til·la, agafar el patí de les “monster High” del Martí i els cubs de sorra del Mario, empassar saliva unes quantes vegades i baixar al parc d’una vegada per totes…i pensar que el pitjor no és això: el pitjor és que m’he assabentat que el Vicente (sí, el malparit que em robava els “bollicaos”) és pare d’un nen de l’edat del Martí, amb pigues, pèl-roig i que és clavat a ell, i com la criatura estigui al parc i sigui igual de cabrona que son pare…ja puc estar portant berenars pels meus nens…i pel “Vicentín”, per suposat.

DSC_0025

Seguim creixent…

dijous, 31/07/2014

Saltes, crides, veus els dibuixos de “Bob, esponja” amb el cap per baix el sofà, fas bombolles amb la canya del suc de pinya, t’estires a terra quan estàs cansat com si l’asfalt fos un “pikolin” d’aquells de “traca i mocador”. Li faries la punyeta al teu germà fins a “l’infinit i més enllà”, si per tu fos, et fotries un gelat cada hora, cada minut, cada segon. Fas el pallasso, et rius com ningú, dius “mama” 1.000.000 de vegades al dia i “papa” unes quantes vegades menys. Quan se’t desmunta una peça de Lego sortiries al carrer a l’estil Michael Douglas a “Un dia de fúria” i ho faries pagar a tota la humanitat. Se t’il·luminen els teus “ulls axinats “ quan escoltes les paraules “platgeta de l’Eixample”, “xuxes”, “càmping” o “dibuixos animats”, i quan entrem a un restaurant, tothom sap que hem entrat, i no pas perquè siguem unes admirades estrelles de Hollywood. Li poses “veu” a ton germà mentre li mous la boca com si fossis un autèntic ventríloc, la migdiada i tu fa temps que no sou amics, les rebequeries i tu seguiu sent amics de l’ànima però cada cop menys, t’enfiles pertot arreu perquè l’únic que et fa por és la foscor i les mosques (que creus que piquen), i no pares quiet, no vols estar quiet, necessites no estar quiet. T’agrada fer pocions a la banyera, a la cuina, al sorral, és igual…on sigui! A vegades per a que facis una cosa que et diu ton pare, necessites que t’ho repeteixi més vegades que l’emissió de “Que bello es vivir” per Nadal o “Verano Azul” a l’estiu, dius “lecasitos” en comptes de “lacasitos”, i te’n vas a dormir pensant que quan siguis gran, vols ser com el Dani Jiménez del programa “Dinamiks” o l’Emmet del film de Lego.

Somies despert, somies adormit i somies que algun dia aniràs a la lluna, a “Costa Caribe” o a Madagascar…com els teus estimats pingüins.

Ara…seguim creixent: tu com a nen i jo com a pare.

IMG-20140608-WA0014