Hi ha qui per lloar-me amb la millor de les intencions, o no, senzillament per fer-me la pilota, em diu que sóc molt valenta pel fet d’haver parit tres fills. I jo de vegades també m’ho empasso, i m’ho crec, i vaig fent i tralarà, fins que algun trasbals relacionat amb els menors d’edat que tinc a càrrec (MEC) fa que m’escagarrini de por i recordi que de valenta en tinc poc.
Verborrea mental nocturna
No cal que els tràngols siguin gaire esgarrifosos i dignes de ser reflectits en una pel·lícula mediocre de dissabte al migdia. De vegades n’hi ha prou amb un sot de mida mitjana tirant a petita per disparar un monòleg mental verborreïc de l’estil: “Però qui coi em manava tenir fills, amb el munt de gent capacitada que hi ha pel món i se m’acut parir a mi, i ara no sé què faré, ni com acabarem, i els genolls se m’han convertit en un instrument de percussió de tant soroll que foten picant mentre em tremolen les cames, pobres menors d’edat a càrrec meus, mira que tocar-los una progenitora gallina i temorenca i espantadissa i els tretze sinònims més que hi ha al diccionari...”
És un monòleg que m’acostumo a regalar de nit. Just quan el meu cervell hauria de desconnectar-se jo el sotmeto a una sobrecàrrega verbal que només condueix a una atracció de fira poc recomanable: el túnel del futur terrorífic. Perquè immersa dins l’espiral de pànic veig un futur espantós. Aquella mala qualificació acadèmica es converteix en un MEC adult analfabet in aeternum, incapaç d’entendre ni un cartell del metro. Aquell problema mal portat entre el MEC i un amic de sobte transforma l’interfecte afectat en un ermità raret vivint sol dalt del cim d’una muntanya. I així tot, perquè el túnel és fosc i no em sento capaç de fotre-li un cop d’escombra a la bruixa o al Freddy Krueger de torn que m’estan atacant.
Dragon Dickens
L’experiència de criar MECs té bastant a veure amb fer de trapezista sense xarxa a sota. Ho vaig fent sense pensar que em puc fotre de lloros i convertir el meu crani i el dels trapezistes que van agafats a mi en un trencaclosques de mil peces.
Però de tant en tant alguna cosa em fa enfocar la vista cap avall i és llavors quan m’adono que no sóc una artista del Circ du Soleil, és més, que pateixo vertigen, i encara diria més, de sobte comprenc que en realitat hauria de dedicar-me a vendre crispetes. Fins que recordo una notícia dels anys noranta. El president a càrrec de la Generalitat en aquell moment, un home amb un físic que no haurien triat per passar un càsting de la saga Indiana Jones, va ser capaç de pujar al Dragon Khan i sotmetre’s al sacseig de la màquina infernal. El dia que se’m va acudir a mi de pujar-hi, mentre la vagoneta anava fent crac-crac-crac i enfilant-se amunt i ja veia clar que la meva decisió havia sigut un error, m’anava repetint “si el Pujol ho va fer jo també, si el Pujol ho va fer jo també”. I vaig sobreviure.
Ara que sóc dins d’aquesta muntanya russa psicotròpica de la criança de MECs, per sortir de l’estat de terror em torno a repetir el mantra, això sí, canviant el nom de Pujol pel de John Dickens, un progenitor nefast capaç de criar un fill tan notable com en Charles, que és un dels meus escriptors preferits. Així, a cop de mantra (“si en John ho va fer jo també, si en John ho va fer jo també”), em vaig animant i la vida i la confiança s’imposen de nou. Torno a saltar sense xarxa a sota i em dic que volar és meravellós.
