EVA BACH

I tu, què admires?

En un gran museu novaiorquès em van cridar l'atenció un grup d'escolars d'uns cinc o sis anys asseguts al voltant d'un gran quadre. El contemplaven atents i amb un silenci sorprenent. Al cap d'una estona, la mestra els va convidar a dir què admiraven d'aquell quadre i, després, a dibuixar-ho. Em vaig quedar embadalida admirant com aquelles criatures admiraven aquell quadre i vaig tenir la sensació que aquella mestra els estava desvetllant força més que la sensibilitat artística.

Em va fer pensar en un filòsof francès contemporani que lamenta que actualment es doni tanta importància a l'esperit crític i es deixi de banda l'admiració. Segons ell, la dèria per la igualtat impedeix reconèixer i admirar el que en algun aspecte és millor que nosaltres. I l'admiració és indispensable perquè va més enllà del mer respecte, ens ajuda a ser més sociables i esdevé una font de riquesa.

Admirar el talent

Certament, la capacitat d'admirar ens fa sensibles, permeables, disponibles al que és extraordinari, i d'alguna manera ens hi orienta i ens hi atansa. Admirar el talent i les qualitats d'altres persones pot representar un bon impuls per desplegar les pròpies. Ser capaços de commoure'ns per uns valors, ideals o fites és un primer pas per moure'ns decididament cap a aquests valors, ideals o fites.

Perquè els nostres fills siguin persones completes i apuntin a l'excel·lència professional i humana necessiten desenvolupar el que aquella mestra estava potenciant en els seus alumnes: la capacitat d'admirar, de meravellar-se pel que els envolta, de commoure's pel que és excepcional, pel que en alguna mesura podem considerar bo, pel que és magistral o fascinant, pel que resulta d'una senzillesa encantadora... Fins i tot pel que no ens agrada però té virtuts o qualitats innegables.