La tribu dels espais de criança

S’autoanomenen tribu i se’ls dibuixa un gran somriure quan expliquen què són i per què ho fan. Els espais de criança són grups de famílies que substitueixen la funció tradicional de les escoles bressol, i alhora permeten conciliar la vida familiar amb la laboral. Cada grup de criança el formen, de mitjana, unes 10 famílies, amb una figura d’educadora que acompanya els pares i mares amb els nadons. Conscients de les dificultats que tenen, les famílies que en formen part prefereixen destacar que són unes privilegiades. A Catalunya n’hi ha uns quaranta, dels quals una trentena són a la demarcació de Barcelona (deu a la capital), cinc a Girona, un a Lleida i tres a Tarragona, segons dades del Directori d’Educació Alternativa a Espanya i de la Diputació de Barcelona. Els espais de criança tenen tradició en països com ara França, el Regne Unit i Alemanya, i a l’Estat també n’hi ha a Euskadi i Navarra.

Aquests grups educatius giren sempre al voltant de la figura del nadó. I els més privilegiats ho poden fer en un local obert, òptim per desenvolupar la criatura en el món del lleure, acompanyat per un educador, i només a vegades pels pares i mares. Aquest és el valor afegit del món dels espais de criança. La criatura passa hores amb altres nadons, coneix i s’habitua a la nova figura de l’educador i ho fa sense l’omnipresència del progenitor. D’aquesta manera s’organitza, per exemple, el grup de criança Pequeños Maestros, del barri de les Roquetes de Barcelona. Sílvia Albert explica que aquest espai neix el gener del 2014 i té l’origen en el projecte Mares, un grup de criança compartida situat al Centre Cultural Toni i Guida, on les mares hi anaven acompanyades dels seus nadons per parlar sobre la criança, les seves necessitats i inquietuds. “Fèiem una tribu”, explica.

Albert apunta que, de trobar-se tan sols un dia a la setmana, les famílies que formaven part d’aquest grup van passar a trobar-se cada dia de la setmana. “Les criatures es fan grans i com a mares tenim la necessitat de tornar a la vida laboral”. No volien portar els fills a l’escola bressol perquè preferien ser partícips de la criança dels nadons i passar amb ells el màxim temps possible. “Vam veure que així podíem crear un marc òptim amb els nostres fills durant els anys daurats de la seva infantesa”, afegeix l’Albert, que va iniciar aquest grup de criança amb la Sandra Artieda després d’aconseguir un espai cedit per l’Ajuntament.

Al principi eren quatre mares que anaven tres dies a la setmana a aquest grup de criança, que funciona de dilluns a divendres (de 9 h a 15 h). Al setembre van contractar una educadora, que s’està quatre dies amb les criatures. El grup ha crescut, ara són sis famílies -tot i que només hi assisteix un pare-, que fan torns per cuidar les criatures, de manera que sempre hi ha una mare amb l’educadora. El nadó més petit té un any i dos mesos, i el més gran té dos anys i quatre mesos. Així, la canalla està ben cuidada i les famílies poden tornar a la vida laboral. A més, a Pequeños Maestros la mare a qui toca anar al grup porta el menjar, i l’educadora és qui controla el ritme de les sessions i planteja les activitats. “Volem arribar a deu famílies. A partir d’aquí ens aturarem i mirarem si es pot controlar o no, perquè no volem ser un projecte massificat”.

Amb perfil propi

Els grups de criança comparteixen els principis de l’educació lliure i respectuosa, que vol donar marge a cada nadó per no violentar el seu propi ritme. “Després cada família voldrà tirar cap a una banda o l’altra, i és aquí quan anem cedint de mica en mica”, argumenta Albert. D’aquesta manera, i salvant les distàncies, els grups de criança es mouen, a la seva manera, entre els espais familiars i l’educació en el lleure que promouen els esplais.

Als espais familiars els pares acompanyen sempre la criatura, hi són presents en tot moment. “Nosaltres no, deixem sols els infants, tret de la mare que sí que acompanya l’educadora. I, d’altra banda, tenim en comú amb els esplais que també deixem les criatures en mans d’educadors en el lleure, i que les famílies ens mantenim en un segon terme. Com fan els esplais, nosaltres també deixem que siguin els infants els protagonistes, que generin les seves pròpies activitats i creïn les sinergies que prefereixin entre ells”.

Roser Casanovas forma part de l’espai de criança Pescallunes, al barri de Gràcia. El nom del grup prové d’una llegenda de Sant Feliu de Pallerols, que explica que un veí del poble va veure la lluna reflectida a l’aigua d’una riera i la va intentar pescar amb un cove. Com el protagonista, les famílies dels grups de criança també són gent “amb il·lusions, somnis i molts projectes”. Al Pescallunes l’horari és de nou del matí a dues del migdia, i de dilluns a divendres. “Si poguéssim no deixaríem els fills fins als 3 anys, però les necessitats laborals de les famílies fan que hàgim de tenir els nens cuidats durant unes hores per poder treballar”, justifica Casanovas, que defineix els espais de criança com “una tribu d’autoajuda”.

El poder del consens

El Pescallunes el formen deu famílies i una educadora, i sempre hi ha dues mares o pares amb ella. “Som moltes famílies, amb les històries i preferències que té cadascuna, i és un aprenentatge vital increïble”. Prenen decisions en consens, “i això és molt complicat si no ho has fet tota la vida”. Casanovas reconeix: “A vegades és dur, però sobretot és molt gratificant. És una pràctica per conèixer una altra manera de participar en el món. És una petita escola per aprendre a ser bons ciutadans”, resumeix.

La gran sort que va tenir el Pescallunes va ser heretar el local d’un altre espai de criança que va haver de tancar. Quines dificultats es troba un grup així? “Precisament els locals i la logística d’espai, però també la manca d’infants”, afirma Casanovas. I és que quan les criatures creixen canvien les seves necessitats, entren a l’escola pública, i necessiten més espai per córrer i jugar. El local del grup de criança queda petit. “Potser el final del nostre espai arriba quan es tanqui el cicle, per l’edat dels infants o bé perquè el mateix local queda petit, ja que les criatures creixen”.

Atenció personal

Per la seva banda, Sara Fernández forma part de la Manada Gori-Gori, un altre grup de criança del barri de Gràcia de Barcelona que aprofita l’espai de l’entitat Mamas Graciosas. El grup el formen deu famílies i un educador, que també és pare. “La millor elecció que hem fet”, comenta Fernández. Es troben des de l’abril de l’any passat. “Cap de nosaltres volíem portar els nostres fills a les escoles bressol, on hi ha ràtios de 20 infants per a un sol educador, que només té temps de canviar bolquers, sense marge per a altres coses”, segons diu ella.

A la Manada Gori-Gori fan assemblees mensuals en què parlen d’assumptes vinculats a la logística del grup de criança o al sistema educatiu de l’espai. En dues ocasions, tal com detalla Fernández, han fet assemblees extraordinàries; per exemple, quan hi va haver una passa de grip. Cal destacar que tots els espais de criança busquen gent. Ja sigui per enfortir i assegurar el present dels grups, o per trobar noves famílies que en creïn d’altres. I què es necessita? Il·lusió, somnis i ganes de fer projectes nous. Com el veí que volia pescar la lluna amb un cove.