“Si t’expliques massa ets un plom”

Si fas humor amb els fills, tard o d’hora les bromes, en una situació o una altra, t’acaben tornant.

I et volen fer riure quan els renyes.

Altres cops fan servir l’humor per recordar-te les teves contradiccions. O per fer evident que el pare i la mare dieu coses diferents.

L’humor sovint transgredeix les normes.

Però les normes han de ser-hi i s’han de complir. I quan es diu sí és sí i no és no. Després, un altre dia, se’n podrà tornar a parlar, però en aquell moment cal fer cas sempre. Si et descuides, t’acaben menjant l’autoritat. Els nostres pares no donaven tantes explicacions. Quan preguntaves “Per què?” et responien “Perquè no” i punt.

Ara això ens sembla agressiu.

Jo m’he esforçat a explicar tant com calgués els motius de cada decisió, i m’he trobat que després de fotre’ls un rotllo increïble em tornaven a preguntar: “Però per què?” Potser és millor ja dir d’entrada “Perquè no”.

El pare deia: “Us penseu que això és una democràcia”.

És bo donar explicacions perquè alguna cosa queda, però cal tenir present que un fill sempre voldrà anar més enllà dels límits. I si dónes massa explicacions t’acaben veient com un plom. Ells van a la cosa pràctica.

La taula és un altre camp de batalla.

Cal acostumar-los a menjar bé i no és fàcil perquè unes verdures, per molt que les disfressis, acaben sent verdures. A mi, de petit, el bròquil no m’agradava i quan se’n fa a casa encara arronso el nas, però me’l menjo.

Cuines amb els nens?

Més que cuinar, sobretot els demano que m’ajudin. Cal anar amb compte amb el foc o l’oli calent. Però tots dos saben fer-se una truita i coses bàsiques.

Què et preocupa?

Que tenim tendència a protegir massa els nens. Et posaré un exemple. Ara en moltes cases queda un llum obert i els nens es van fent grans i el llum continua obert. Fins i tot jo ara, quan dormo en un hotel, em costa dormir si estic totalment a les fosques i necessito que hi hagi una mica de llum.

Les nits són un tema.

Una altra cosa que passa ara i no passava quan érem petits és que els fills dormin amb els pares. Recordo que jo, com a molt, els anava a despertar el diumenge. No recordo mai haver-m’hi passat una nit sencera. Ara és habitual i a vegades he sentit a dir o he llegit que hi ha gent que defensa que el fill, si ho vol, ha de poder dormir amb els pares fins als vint anys.

Sí, amb la xicota i tot.

Em sembla una bestiesa. Trobo que els fills han d’entendre que aquella és l’habitació dels pares, que és seva i que han de trucar a la porta abans d’entrar-hi.

Què et dol?

Veig que la gran comença a necessitar independència i a la meva dona i a mi ens costa. No recordem que nosaltres a la seva edat necessitàvem el mateix. No té res a veure amb cap mena de rebuig. No ens ha de saber greu. Però no és fàcil. Els fills necessiten allunyar-se dels pares. Ho necessiten tant sí com no per trobar la seva pròpia manera de fer.

Durant un temps són com Jekyll i Hyde.

A vegades descobrim coses increïbles dels fills perquè ens les expliquen els pares dels amics. A casa, davant nostre, es comporten d’una manera i fora se senten més lliures per treure els cops amagats.

Quines bromes fas per casa?

M’agrada fer personatges. Tenim una mica de jardí i quan passo la màquina faig un psicòpata que anomenem el Jardiner Boig. Els fa riure molt.

No me’l faràs, oi?

No, que necessito la màquina.