T. GILBERT

Els testos s'assemblen a les olles

Els testos s'assemblen a les olles / FOTO: TJERK VAN DER MEULEN Zoom

Un dia Sandra Paixà es va trobar fent al seu fill una cosa que els seus pares havien fet al seu germà. Una acció que ella va observar de petita amb recança i amb la idea que allò no s'havia de fer mai de la vida: rentar la boca amb aigua i sabó. El seu fill petit, el Josep Maria, acabava de dir una paraulota. Ella l'havia anat advertint que si hi tornava li rentaria la boca amb aigua i sabó: "Era una frase molt sentida a casa dels meus pares". Al següent "merda" que va mussitar el Josep Maria, la Sandra es trobava davant de l'aixeta de l'aigua rentant-li la boca amb un pensament de sabó. Quan va acabar, la Sandra es va adonar que havia repetit l'escena que havia presenciat de petita. No ho hauria dit mai.

Des que és mare, la Sandra també s'ha trobat amb altres similituds amb els seus pares. De petita la feien anar a veure els avis cada cap de setmana. "Ho trobava avorrit, perquè eren quinze quilòmetres de Reus a Montbrió, que, tant si volia com si no, s'havien de fer per estar una estona amb els avis". Ara, de gran, la Sandra fa el mateix amb els seus fills. Amb les bessones, les filles grans, la Rita i la Júlia, i el Josep Maria, el fill petit, visiten tant com poden els besavis i els avis. "Fomento els vincles, sobretot amb els besavis; pensa que la besàvia Rosita ja té 96 anys! Pot aportar moltes coses a la canalla", explica la Sandra.

Si torna a pensar en frases que la Sandra repeteix gairebé sense adonar-se'n, com si li haguessin quedat gravades a l'inconscient, n'hi ha una de molt clara: "Fins que no marxis de casa mano jo. Per tant, això es fa d'aquesta manera". És com si la Sandra fes de mèdium d'una frase ancestral que la lliga, genèticament, amb la seva família. Pel que fa a la manera de ser, la Sandra es considera un mirall de la seva mare, i ho explica: "Som mares molt mediterrànies, és a dir, acaparadores, que patim molt per tot, que ens amoïnem pels fills fins al punt que potser els acabem protegint un pèl massa". Aquesta manera de ser l'ha heretat la Rita, una de les bessones. "És la que més s'assembla a mi, a l'àvia i a la besàvia Rosita", diu la Sandra. La Rita dóna molta importància a la família, també es patidora i prioritza que els altres es trobin bé abans i tot que ella mateixa. "Em sap greu que sigui així, perquè sempre està pendent de tot, però m'acabo adonant que està fent el que faig jo", continua explicant la Sandra. "La Rita també és molt presumida, amant de les joies, tant com jo i com la besàvia Rosita. A la Rita i a la Júlia els agrada anar amb diademes, dues de cop, braçalets, penjolls". A la besàvia i a la mare, també.

Per la seva banda, la germana de Sandra Paixà, la Rosa, amb una mica de perspectiva i distància, aporta noves semblances entre els fills de la seva germana i la família, sobretot en la part femenina. "A totes els agrada molt parlar, participar en la vida social i cultural, controlar tot el que està passant al seu voltant". La Rita, una de les bessones, és la que té més sensibilitat per estar prop dels que més ho necessiten, com ha vist fer a la seva mare, l'àvia i la besàvia. De fet, "la Rita volia ser infermera i la Júlia volia cuidar animals malalts", explica la tieta de les criatures. "Ah! I la meva germana, la Sandra, és infermera, a més de germana i amiga incondicional".

La Rosa també destaca el caràcter fort dels seus nebots, igual que el de la Sandra, l'àvia i la besàvia, i "el sentit extrem de la justícia, que va lligat amb el caràcter fort". Per últim, "també tenen un desig d'agradar als altres que ja no sé si és tan bo o no, però hi és", conclou.

Són coses de l'edat

Segons la psicòloga i directora del centre de salut i psicologia Àgape (www.agape.cat), Assumpció Salat, fins a una edat determinada els fills són el mirall dels seus pares, però arriba un moment en què entren en un procés d'autoconsciència i creixement personal. Llavors comprovaran i verificaran si tot el que els han ensenyat els dóna bons resultats o no a la vida. En general, "els valors positius que els hagin transmès els pares els perpetuaran, però d'altres que no els hagin funcionat els canviaran", explica Salat.