"Si t'enfades guanyen ells"

Ser mare és una cosa per a la qual no pots pretendre estar preparada. Pots fer moltes maquinacions, però després resulta que tot va molt més al límit del que havies suposat. Les sensacions bones són molt més bones, i els mals moments també són més durs.

Què et va sobtar?

El primer any del Jan, quan començava la crisi, no em vaig assabentar de res. Quan vaig tornar a la feina vaig trobar la gent molt tensa i crispada. Jo no entenia res. Vivia una època genial. Tot semblava arrasat. Ara ja estem més de tornada. Ens anem adaptant. La crisi fa que la gent es miri el que fa i es pregunti si és realment el que vol fer.

Han estat fàcils, els primers anys.

Un cop vaig anar a una carnisseria i una senyora, en veure que duia un nadó, es va acostar i em va preguntar si dormia i menjava bé. Li vaig respondre que sí i em va dir: "És que quan dormen i mengen bé sembla que te'ls estimis més". Em va semblar una bestiesa. Però un temps després, el nen va passar un parell de nits amb còlics i em va venir la frase al cap.

Com recordes els naixements?

Quan va néixer el primer, me'l van posar a sobre i vaig tenir una sensació molt forta. Com un abisme. La sensació de tenir el que havia desitjat tant i descobrir que llavors començava la feina de veritat. En canvi, quan vaig abraçar el segon, la sensació va ser diferent.

Com va ser?

Vaig sentir com una mena de "Tu i jo serem grans col·legues". Amb el primer la sensació era de fragilitat, de "T'estimo tant que et trencaré". Amb el segon vaig tenir la sensació de "Sé molt bé què faig, estàs en bones mans".

És la veterania.

Quan tens el primer fill tothom t'aconsella. Et diuen que si l'agafes molt passarà tal cosa o tal altra. Però jo de seguida deixava de banda les teories i l'agafava, que era el que em venia de gust. El segon no tinc la sensació d'haver-lo deixat plorar, però potser l'he deixat plorar més i és perquè el plor ja no em produeix la mateixa ansietat d'abans.

¿Ser mare ha canviat la teva sensibilitat?

Les meves preferències no, però ara em resulta més fàcil arribar a punts que em toquin. I també em resulta més fàcil passar de tot el que no m'interessa. Aquest estiu mirava els Jocs Olímpics i veia aquella persona arribant a la meta, amb la cara de patiment i em queien les llàgrimes.

Què et costa?

Amb els nens tot és una negociació constant. La meva mare és mestra i té molta mà esquerra. Ella m'ha donat armes. Penso en ella quan estic a punt d'arribar al límit, i és que, si t'enfades, guanyen ells. Has d'aconseguir girar la truita, fer un canvi de rasant.

Posa'm un exemple.

Doncs potser el Jan s'ha de vestir i no fa cas. L'hi demano mil cops i al final li dic que és igual, que ja podem marxar perquè avui és el dia d'anar amb calçotets. Llavors em mira com dient: "Mama, a veure si et centres".

Què t'espanta?

El que em faria més por és que, quan fossin grans, no els agradés fer res. Que fossin persones apàtiques. Això no ho suportaria. Veure això en els meus fills em faria molta por. M'és igual quins interessos puguin tenir. Com si un vol ser col·leccionista de mosquits. M'és igual que no els agradi la música, però que tinguin una passió, una cosa interior que els mogui.

Explica'm un gran moment.

Algun cop havia enxampat la meva mare mirant-nos embadalida, al meu germà i a mi. Jo, llavors, no entenia aquella mirada. Ara l'entenc molt bé. A mi em passa el mateix. Em quedo mirant els meus fills i penso: "Però quines persones que has parit, les has fet tu". És molt fort.e