El pare que et va matricular

La tauleta

Ho he provat de totes les maneres. Li he comprat un llibre nou d’aquells que parlen de nois entremaliats que en fan de tots colors amb dibuixos divertits que espaien les paraules. He hipotecat totes les estacions de tren per ficar dues cases a passeig de Gràcia i arruïnar-lo al Monopoly. He fet veure que no veia que m’amenaçava la reina amb el seu cavall. He rebut de valent en una lluita despietada de coixins fins que m’ha sortit el fetge per la boca. He vist com un helicòpter malvat em deixava un trep al cap abans d’autodestruir-se. M’he deixat marcar el gol decisiu en el partit de la màxima al passadís de casa. Li he comprat aquella casa caríssima de Playmobil i a sobre l’he hagut de muntar com si fos un moble d’Ikea. He esgotat l’estoc de Zomlings dels quatre quioscos del barri. Fins i tot li he comprat un rellotge perquè pogués cronometrar el temps que triga a trencar el gerro dels avis.

Però no hi ha manera. Cada cop que el veig llegir, que el veig salvant miraculosament les meves edificacions del Monopoly, cada cop que em fa un escac mat o em dóna un cop de coixí dolorós a les parts baixes, quan m’anul·la el gol perquè li he fet falta o m’enreda per comprar un sobre nou al quiosc tot i saber que la majoria de ninos els tindrà repetits i s’emprenyarà, sé que no està del tot en el que fa. Sé que el seu cap està exactament enfocat a un estri diabòlic que es carrega, silenciós, a l’endoll del menjador: la tauleta. En el fons sé que, faci el que faci, el que realment li preocupa és saber si algun enemic invisible l’ha atacat a Clash of Clans, si té prou gemmes per millorar les fortificacions del seu poble virtual o si té prou diners per instal·lar un escut protector que el salvi dels gegants enemics. I no patiu si no enteneu gaire de què us estic parlant, jo tampoc acabo d’agafar la dinàmica d’aquest joc, i no és perquè no m’ho hagi explicat cada dia a totes hores mentre jo faig que sí amb el cap.

Qui ens ho havia de dir, tan contents que estàvem quan els Reis ens van portar la tauleta, que seria ideal per baixar-nos jocs educatius, per llegir la premsa i mirar pel·lícules en versió original. Encara no sabem com ens l’ha segrestat, però ara ja només la fa servir ell, a temps complet. L’hi podria preguntar a ell, al nen, però ara mateix està massa enfeinat reparant el mur del seu poble. Potser que m’esperi que se li acabi la bateria.