ARA Criatures

Abans de continuar tractant temàtiques que fan referència a les relacions entre els infants, crec que ha arribat el moment d’explicar quin paper hi jugo i sota quines condicions “enregistro” els diàlegs.

Abans de començar a analitzar les relacions que estableixen els infants, totes elles extretes dels patis de tres parvularis diferents de l’àrea metropolitana de Barcelona, i sota el consentiment exprés de l’equip docent, havia d’aconseguir despendre’m del rol d’adult i aconseguir la confiança dels infants. Amb aquesta finalitat, vaig entendre que el primer que havia de fer era demostrar que jo no jutjaria les seves conductes com ho fan els adults i que el meu comportament seria el més similar possible al de la resta de companys. Per aconseguir-ho, les primeres setmanes d’observació al pati em limitava a seure al terra, en algun racó i, amb una llibreta a la mà, observava els infants i els seus moviments; a la vegada que ells s’encuriosien per la meva presència i s’apropaven, més o menys avergonyits, a veure que estava fent. Al principi no deien res, però després em començaven a fer preguntes, com: “ets una nena o una mestra?”; “què fas?”; “perquè estàs aquí?”; “què escrius?”; “com et dius?”, preguntes que jo responia amb total sinceritat.

Ben aviat i, únicament amb petits comportaments, com seure a terra:

Mentre jugava amb un grup, asseguts a terra, una nena que tenia al costat m’ha dit “Les mestres no seuen a terra”. Jo li he dit que no era cap mestra i s’ha quedat ben sorpresa.   

No renyar-los:

Al cap de poc, l’Aleix de P5 m’ha preguntat:

Aleix: com es que tu no castigues mai a ningú?

Jo: perquè no sóc cap monitora.

Aleix: i com es que véns?

Jo: perquè vinc a jugar.  

O utilitzar un llenguatge menys formal, ja els feia detectar que jo no era un adult “normal”:

Els nens han construït una televisió (amb una caixa de plàstic) en un altre lloc, també posada sobre uns cubells. Eren quatre nens de P5 i tots ells tenien un motlle de plàstic. Jugaven d’un a un i el que jugava explicava de que anava la partida, de naus espacials, de partits de futbol,.. jo me’ls mirava de molt a prop i un dels nens m’ha preguntat que feia:

Jo: miro la partida

Eric: mira com parla aquesta! no sembla una mestra.

Jo: es que no sóc una mestra.

Eric: i què ets?

Jo: una noia.

Eric: una noia?? (mentre em mira amb cara estranyada).   

Al començament era molt habitual que vinguessin a demanar-me ajuda o permís, com feien amb les mestres i/o monitors.

Avui, com ahir han vingut diferents nens/es a dir-me que els hi havien pegat o que els estaven molestant, quan els hi deia que jo no era cap mestra, alguns d’ells em deien que ja ho sabien però que igualment els hi digués alguna cosa.

Biel (de P5): puc anar a beure aigua?

Jo: no ho se. No sóc cap mestra.

Biel: ja ho se. Però només has de dir que sí.

Faig la prova d’intercanviar la pregunta per saber que diria ell.

Jo: puc anar a beure aigua?

Biel: no ho sé.

Jo: només has de dir que sí.

No ho ha fet. Així he pogut comprovar que no podien anar-hi de qualsevol manera.

Per desanimar-los a que no vinguessin a mi en busca de l’ajuda que busquen en les mestres, sempre intentava respondre de forma poc resolutiva:

Mentre escriuen arriba una nena.

Sara: l’Ángel m’ha escopit.

Jo: eecs!!

Marxa cap a les mestres i els hi explica el mateix.  

I fer preguntes poc convencionals:

Alejandro (P4): Tú tienes algún hijo?”

Jo: no.

Alejandro: y porque no?

Jo: tú tienes?

Alejandro: Sí. Se llama Alonso. Casi, casi como Fernando Alonso (el corredor de F1).

He deduït que em parlava del seu germà petit que feia algun mes que havia nascut.  

En la propera entrada us explicaré com aviat em vaig adonar, que si la meva manera d’actuar: seure, parlar, moure’m; interessar-me des de la reraguarda, no era l’habitual dels adults i, en canvi, més pròpia dels infants, passaven de veure’m com un adult, a tractar-me com una nena, més fàcilment del que m’hauria imaginat i, fins i tot, en l’època en que feia observació embarassada, es referien a mi com “la nena que té un bebè a la panxa”. És a dir, que per ells l’element característic va passar a ser la meva forma de comportar-me i no el meu físic.

Els jocs de fantasia serien una altra tipologia de joc simbòlic en la qual els infants representen uns rols imaginaris, com ara personatges de dibuixos o pel·lícules, o creats per la seva pròpia imaginació, i en representen històries que no formen part de la seva vida quotidiana.

A continuació us exposo una escena d’un joc creat per quatre nens de P4 al pati de l’escola.

Tenen tot de caixes de plàstic que delimiten un metre quadrat del pati.

Oriol: Estem a un coet que dispara míssils. pium-pium.

Sergi: Saps que són míssils?

Jo: no

Oriol: Ho que disparen els dolents.

Aleix: És un tipus de bales de broma que no maten.

Sergi: ja està

Maria: sortim tots!

Oriol: Ens posem les botes d’oxigen. (fan com si es posessin unes botes)

Sergi: Estamos al espacio. Al espacio de la lluna. Hem arribat a la lluna. Em poso les botes i surto! Ràpid.

Oriol: anem a curar la lluna. És un coet que lluita i cura.

Sergi: Oriol una cosa … (incomprensible)

Oriol: pip, pip, pip. Se’n va el coet! S’ha espatllat el coet. Hem poso les botes d’oxigen. Tinc les botes d’oxigen. Saps que són les botes d’oxigen. Saps que són?

Jo: no

Oriol: Són per respirar.

Oriol: una cosa, com et dius?

Jo: Anna

Oriol: Emm. Anna, ara el coet no funciona s’ha espatllat, vale?

Jo: i el podem arreglar?

Aleix: sí que el podem arreglar. Això vol dir que … (incomprensible)

L’Oriol, el Sergi i la Maria comencen a fer com si arreglessin el coet.

Oriol: ja està. Sergi vine; ja està arreglat el motor.

Sergi: ja està arreglat el coet!

Oriol: pip pip pip.

Sergi: agafeu-se tots. El cinturó!

Maria: Pip, pip!

Aleix: és un coet de ferits, oi que si?

Oriol: ha aterrat a la lluna.

Sergi: No, ara.. hem arribat a la terra.

Oriol: Hem arribat al fons del mar.

Sergi: les botes d’oxigen. De mar. (fa veure que es posa les botes als peus i marxa com si nedés).

L’Oriol i el Sergi són els que fan veure que condueixen el coet.

Sergi: Oriol! Oriol! Oriol!!! Oriol! Oriol, et poses el volant aquí?

L’Oriol segueix “nedant” a fora del coet.

Oriol: sortiu que sóc el jefe. El jefe és el que condueix i jo condueixo. El (incomprensible) és el que no fa res. Només condueix el jefe i jo sóc el que condueixo

Sergi: hi ha dos jefes.

Oriol: sí, i tu ets el menos jefe. Perquè el jefe sap moltes coses i jo se moltes coses.

Sergi: i jo també.

Oriol: jo sóc el que sé més coses i tu ets el que sap més poques coses.

Sergi: i jo també.

Oriol: ara vaig seure al meu seient i vaig dir a tots que era el capità. Teniu que pujar al coet! (diu cridant)

Sergi: no, perquè hem arribat a la lluna.

Oriol: el micro (mentre agafa un pal que fa servir de micro). Aitor (un nen que passava per allà) hem arribat a la lluna! Les botes per caminar pel cel. Hem arribat al fons del mar! Les botes d’oxigen. (surt del coet i comença a nedar) iujju! Yupi! … Hi ha un tiburó.

Sergi: Hi ha un tiburó! Aleix ràpid entra que tanco la porta.

Oriol: Piaum piaum. Hem tirat un míssil!!

El joc de fantasia permet als infants deixar volar la imaginació i poder jugar sense estar lligats a uns raonaments lògics. Hi ha estudiosos que consideren que hi ha una relació directa entre el grau d’imaginació i fantasia que tenim les persones i el grau de recolzament que han rebut a l’hora de desenvolupar-la.

En una escola en la que he realitzat observació les escenes de joc en les quals sorgien arguments fantàstics eren molt escasses i sovint es veien frustrades degut a la manca d’espai que els companys deixaven a la fantasia. L’escena que podeu llegir a continuació sorgeix al pati d’aquesta escola, entre tres nens de P5.

L’Omar i jo fèiem un forat a la sorra amb els peus. Arriba la Martina.

Omar: escavamos el tesoro.

Martina (a cau de la meva orella): no hay tesoros.

Martina: si no hay nada! Son piedras.

Sónia (acaba d’arribar): que hacéis?

Jo: buscando un tesoro

Martina: es que no encontrareis nada.

L’Omar se l’ha mirat amb els ulls ben sortits.

Jo: y como lo sabes?

Martina: porque en la tierra no hay tesoros

Jo: y dónde están?

Martina: en la playa

Jo: en la playa?!

Martina: con los piratas. Pero no existen. O sea que no hay tesoros.

Seguim parlant ara també amb la Neus sobre el mar i els taurons.

Omar: ya lo he encontrado! Mira! Mira! Mira! Anna mira!

Martina: es una piedra gigante que no se cae. Es una piedra!!

Després d’això l’Omar ha marxat com si la màgia del joc desaparegués amb tanta dosi de realisme.

 

Mentre en l’anterior entrada us exposava uns exemples de joc sociodramàtic, que fàcilment poden representar gran part dels infants, en aquesta vull exposar situacions concretes que reprodueixen els infants en el joc i que varien enormement, en funció del context familiar i/o socioeconòmic del qual formen part.

Mentre uns infants juguen a esquiar:

El Jan, el Miquel i el Quim, de P4, han posat els peus a dintre d’unes pales i van arrossegant els peus; porten un colador a la mà que es posen a la cara, i un rasclet a l’altra mà. Quan veuen que els estic mirant em diuen “som esquiadors!”

Miquel: saps perquè tenim una màscara?

Jo: perquè?

Jan: perquè si anem a una baixada molt ràpid..

Quim: perquè com que fa molta baixada, ens posem la màscara perquè no ens donem un cop aquí (assenyala la cara).

Altres juguen amb la vivència d’una migració:

La Jennifer de P5, que fa uns 3 mesos que ha arribat del Paraguai, sovint parla als seus nous amics del seu país, i avui, tots han decidit que hi aniran.

La Cristina, el Pol, la Laia, la Marta, l’Alison, el Nil i el Martí, han allargat els braços i ajuntat les mans, com si fossin un equip, han començat a cridar: “Anirem al Paraguai! Anirem al Paraguai!”.

Quan la Jennifer ha vist que tots estaven tant emocionats en pensar d’anar de viatge a aquell país, els hi ha començat a dir coses per fer-los saber que no tot seria tant bonic: que allà no feien els dibuixos que a ells els hi agraden tant; i que hi haurien d’anar sols, sense les seves mares. Quan ha dit això, el Pol ràpidament ha dit que en això no hi estava d’acord, que les mares també venien. La Jennifer insistia que només la seva hi podria anar, ja que era d’allà. Però veient la negació del Pol que ha arribat a dir que sense mares ell no hi anava, la Jennifer ho ha solucionat dient que només seria un dia. Llavors el Pol ha acceptat dient “Ah! Si és un dia, bueno”.

Això ha dolgut a la Jennifer que, una mica enfadada, li ha dit al Pol que ella havia hagut d’estar sola al Paraguai sense la seva mare, perquè aquesta havia hagut de venir primer. Això ha deixat al Pol molt pensatiu.

O jugant, aprofiten per parlar de conflictes que viuen a casa:

 (Mentre juguen amb la sorra)

Alberto: A què les mares no ploren?

Joan: No.

Alberto: La meva sí que plora.

L’Alberto explica que el seu pare anirà a viure a casa l’àvia i que quan vulgui veure’l, hi anirà.

Per mitjà del joc sociodramàtic, els infants gaudeixen d’un espai per jugar amb les experiències que viuen, han viscut o podrien viure en el seu dia a dia, d’una manera en la qual són ells els que decideixen com fer-les evolucionar  i, d’alguna manera, que aquest “joc” els permeti pair millor i, compartir amb altres companys, aquelles experiències de la vida real que ells no poden o no saben gestionar.

Aprofito per desitjar-vos molt Bones Festes i un millor Any Nou!

Dels jocs més comuns entre els infants de parvulari trobem els jocs simbòlics, que serien aquells en que a partir d’una informació obtinguda en la vida real, de la imaginació pròpia i d’un o diversos objectes, es creen unes històries que van evolucionant en el joc de forma espontània, i que sovint, l’infant o els infants verbalitzen a mesura que les desenvolupen.

Entre els jocs simbòlics avui voldria començar a parlar dels jocs sociodramàtics que serien aquells que reprodueixen comportaments quotidians de la vida dels infants, com ara la família o l’escola.

És molt habitual veure infants jugant “a pares i a mares” i són moltes les vegades que ens sorprenem de veure com imiten a la perfecció els comportaments que veuen a casa. Però quan juguen “a pares i a mares” no juguen només a reproduir els rols que veuen desenvolupar als seus pares, sinó que els hi serveix per poder exercir ells també posicions de poder – per això els primers rols que els infants volen ocupar són el de “mare” o “pare” -, a la vegada que posant-se al seu lloc comprenen les dificultats en que es poden trobar aquests quan els seus fills no es comporten com ells voldrien.

En el següent cas veureu com un grup de P4 escenifica allò que succeeix en molts cotxes quan una família amb nens petits es disposa a fer un viatge més o menys llarg.

 Un grup de cinc nens i nenes de P4 estan asseguts al pati. L’Àlex i la Natàlia estan asseguts davant, donant l’esquena al Juan i a la Raquel, i darrera de tot el Sergi.

Estaven situats com si estiguessin dintre d’un cotxe. I sento que el Juan i la Raquel diuen:

-          Falta mucho?!!

I l’Àlex i la Natàlia responen:

-          Un poco!

El diàleg es repeteix unes quantes vegades:

-          Falta mucho?!!

-          Un poco!

-          Falta mucho?!!!

-          Un poocoooo!!!!!!!!

Cada vegada que diuen “un poco!”, els de davant, els que fan de pares, i en concret l’Àlex, ho diuen pujant el to, fins que al final crida enrabiat “un pocccoooooooo!!!”

Però uns segons després és ell qui pregunta a la Natàlia:

-          Falta mucho?!

-          Un poco! – Diu la Natàlia.

-          No! Tienes que decir que no, que ya hemos llegado – li diu l’Àlex.

-          Ya hemos llegado – diu la Natàlia.

L’Àlex s’aixeca i comença a caminar a prop del cotxe. Llavors torna i comença a estirar a tots els ocupants del “cotxe”, mentre diu “Venga! ya hemos arribat!”.

 A part de representar rols a través del propi cos, són moltes les vegades que els infants donen vida a objectes. A continuació podeu llegir una escena en la que dos nens i dues nenes de P5 amb un cotxe de joguina per cadascú, més o menys petit, representant el rol de pare, mare o germans, discutien sobre si els que feien de fills podien o no anar a dormir a l’habitació dels pares, representada per un forat a la sorra en el que només hi cabien els dos cotxes més grans, que eren els que feien de pares.

 L’Anna demanava amb veu de nen petit poder dormir amb els pares (a dins del forat) però els altres no li deixaven ja que no hi cabia (l’única possibilitat era posar-se a sobre dels altres cotxes més grans i que ara representaven ser els pares encara que n’hi havia tres).

L’Anna, que feia de filla, volia poder dormir amb els pares.

Anna: vale que quan tenia por venia amb vosaltres?

 (…)

Miquel: No, no, ningú entrava. Aquí hi havia una porta que ningú no podia entrar.

Anna: Però que jo picava quan tenia por.

Ivet: Però no et deixàvem entrar, igualment!

És curiós veure que quan els infants ocupen el rol dels pares, recolzen les opinions d’aquests, a pesar de que hores abans els hagi pogut generar molta irritació. Com interessant veure que els infants més obedients aprofiten el joc per desinhibir-se i fer allò que a la vida real no s’atreveixen a fer, com ara cridar als “pares” o a una “mestra”.

Després d’haver parlat de les estratègies per evitar que altres infants accedissin al joc en curs, avui parlem de les estratègies per aconseguir-ho.

Quan es forma part d’un grup molt cohesionat ja no fa falta preguntar si es pot jugar, però a parvulari, sobretot els dos primers anys, aquest privilegi està a mans de pocs, ja que els grups acostumen a ser poc estables. A una majoria els hi toca demanar permís per jugar i aconseguir-ho dependrà de diferents qüestions:

• la cohesió del grup en el que es vol accedir,
• la relació prèvia amb els integrants del grup,
• l’activitat que estan realitzant i,
• l’habilitat de l’interessat en l’ús d’estratègies per accedir al joc.

Si ens centrem en aquest últim punt podem fer un llistat d’estratègies:

• Observar detingudament el joc abans de preguntar si es pot jugar o directament posar-se a jugar i observar com reaccionen els companys.
• Preguntar insistentment “puc jugar?”.
• Dir els avantatges de deixar-lo jugar “si som més, treballarem més”.
• Anar a buscar l’objecte adequat que li diuen que és imprescindible per accedir al joc (una pala blava).
• Ensenyar un objecte preuat com és una joguina de casa.
• Amenaçar de dir a les mestres que no li deixen jugar o que estan fent una cosa que ells saben que les mestres no volen.
• Proposar nous rols al joc quan li diuen que no pot perquè tots els rols ja estan adjudicats.
• Demanar directament per jugar a aquella persona que es veu que porta la veu cantant o dir-li alguna cosa per guanyar-se el seu afecte, com dir que algú dels que ja juguen ha fet malbé la muntanya de sorra.
• Amenaçar en prendre-hi les joguines o en pegar-los.

Una vegada no s’ha rebutjat l’accés a l’espai de joc a l’infant en qüestió, o aquest ha començat a realitzar la mateixa activitat que els altres, això no vol dir que sigui considerat part integrant del grup. Perquè això passi hi ha d’haver, per una banda, una confirmació verbal per part dels integrants, especialment per part del líder del grup, que pot anar des del “val! Pots jugar”; “tu seràs la mare”; “ahora sí que eres mi amigo”; “ara sí que hi ha lloc”. I per l’altra que acceptin les seves propostes de joc i que no acabin relegat a tenir el rol menys atractiu o ser el rietes del grup.

Per acabar, us exposo una situació de joc viscuda en el pati d’una escola entre nenes de P5.

En un racó del pati hi havia la Mireia, la Sara, l’Alba i la Clàudia assegudes formant una rotllana i parlant mentre tocaven la sorra i jugaven amb un cavall de plàstic. Hi ha anat la Maria i s’ha assegut al seu costat.

Maria: puc jugar?

Mireia: es que ja som prous.

Ho ha tornat a preguntar.

Mireia: si vols jugar has de ser el bebè.

Clàudia: no, si vols jugar has de ser la criada.

Sara: has de ser la criada o res.

Mireia: saps que és la criada?

La Maria fa no amb el cap i la Mireia li comença a explicar que es algú que fa el que vol, però la Sara la corregeix i li diu que la criada ha de fer el que les altres li diuen “si jo vull un pastís et dic que em portis el pastis i tu me l’has de portar”. Li pregunten si vol ser la criada i diu que no. Llavors les altres li comencen a explicar que no pot ser la germana gran perquè ja ho són dues d’elles, ni la reina perquè ho és l’Alba, ni el cavall perquè ho és la Clàudia i que, per tant, ha de ser la criada.

La Maria s’apropa a la Clàudia i li diu una cosa a l’orella.

Clàudia: oh! diu que la Mireia és una mal educada.

La Maria ho intenta negar dient que és una mentidera que ella no ha dit això i diu “he dit que el cavall és molt bonic” fent referència al cavall de joguina que tenia la Mireia a les mans.

Clàudia: no m’ho hauries dit a l’orella això.

Mireia: la criada o res!

La Maria diu que no juga.

Mireia: jugues o passes?

Maria: passo.

Llavors les altres es comencen a interessar perquè jugui i li comencen a proposar més papers sobretot la Clàudia i la Mireia, al final la convencen.

Mireia: ja està serà la mare

Clàudia: serà el cavall. Serà la mare del cavall.

Ara totes s’havien posat dretes i mentre explicaven a la Maria com es deia cadascuna d’elles en el joc i quin paper feien. Comencen a jugar.

Cadascuna explica el que farà dient “val què…?”, i després ho fa sempre que alguna no tingui alguna cosa a dir com la idea de la Maria que de seguida la Mireia li diu que no.

Pregunto si puc jugar i de seguida la Mireia diu que sí, que puc ser qui vulgui, però la Maria ara em diu que haig de ser la criada, les altres diuen que puc ser qui vulgui i jo trio de ser la germana gran i totes hi estan d’acord. Això demostra com no volien que la Maria jugués i li han fet pregar molt abans de deixar-la jugar.

 

 

 

 

Molt sovint “des de dalt” ens descol·loca veure com els petits es neguen a deixar jugar amb ells algun altre infant. Diferents autors ho expliquen a través de la idea que en les edats de parvulari les relacions són molt fràgils i que l’accés d’altres infants en el joc el podria desestabilitzar.

En un parvulari en el que he fet observació vaig trobar una estratègia per evitar l’accés al joc de tercers que es repetia constantment: donar una motivació a aquesta negació.

Ja sigui justificant-ho perquè són massa petits:

Li pregunto al David de P5 si també pot jugar la Júlia de P3, però diu que no, ja que al ser petita es pot fer mal.

Perquè són d’un altre curs:

Pràcticament tots els dies mentre jugo amb algun grup de nens/es he sentit que li diuen a algú altre “no pots jugar!” i seguidament afegeixen “només P4”, “només P5!” o “només P3!” segons del grup que siguin.

Perquè ja estan jugant molts:

Quan el nen que arriba per jugar és de la mateixa classe del grup que ja està jugant, aquests diuen “no! Només poden jugar…” i es posen a contar en veu alta els que ja estan jugant “1, 2, 3, 4 i 5” (o els que siguin), i seguidament acaben la frase dient “només poden jugar 5!” i l’altre se n’ha d’anar.

Perquè són del sexe oposat, ja sigui nen o nena:

Mentre la Joana, l’Arnau, el Juan i jo jugàvem al balancí, va aparèixer la Natalia (de la mateixa classe) i va demanar per jugar, però el Juan i l’Arnau van dir que no podia jugar perquè les nenes no podien. De seguida van rectificar que jo si que podia, i la Joana va dir que ella també podia. La Natalia no va insistir i va marxar.

Perquè no s’està jugant a res:

En Jordi i jo estem fent sorra fina i omplim una tasseta de plàstic. En Jordi acaba de dir que estem fent un pastís quan arriba una altra nena de la seva classe que li pregunta: “puc jugar Jordi?”

Jordi: jo no jugo a res.

La nena marxa i nosaltres seguim jugant.

O perquè no es tenen els estris necessaris:

Quan tornen el Marcel, l’Eric i el Jan comencen a tocar els “tambors” i canten, la Laia s’hi afegeix.

Eric: Laia, tu no pots!

Laia: sí!

Marcel: qui … qui no té pala blava no pot! (la pala de la Laia és vermella).

Buscar i donar motivacions a l’hora d’impedir l’accés de persones no desitjades al joc fa que l’infant refusat no tingui raons per anar-se a queixar a les mestres – les quals sempre defensen que han de deixar jugar a tothom – ja que li han donat un perquè a aquesta negació, i es tracta de quelcom que, aparentment, va més enllà de ser un refús a la persona com a tal.

A més a més, si l’exclós realment té tantes ganes de formar part del joc, busca estratègies a partir del motiu que li han donat que li permeti l’accés, com ara anar a buscar una pala de color blau. Però d’això ja parlarem un altre dia!

Des de dalt, els infants ens semblen espontanis, capritxosos, inesgotables i, sobretot ingenus. Però en el seu món, el que ells coneixen, i en la mida del possible, controlen, tot és molt diferent.

Quan els infants aconsegueixen trobar l’espai, la companyia i la llibertat per poder ser ells mateixos, sembla que creixen i se senten els amos de la situació, és llavors quan realment són quelcom que no aspira a ser gran, sinó a gaudir de la meravella que és ser un infant i poder prendre decisions; negociar d’igual a igual; parlar de temes més o menys complexes sense sentir-se ridiculitzats; i resoldre situacions tenses – sempre i quan no aparegui a corre-cuita algun adult angoixat!

“Els de dalt” ens preocupem tant pels infants que no sabem veure res més que algú indefens, potenciant “involuntàriament” aquesta feblesa, a la vegada que ens sentim tant imprescindibles.

Al pati d’un parvulari, la Clara de P3, ha vingut cap a mi i m’ha dit: “la Marta s’ha menjat una cosa de terra”.

Jo: ah si?

Clara (repeteix): s’ha menjat una cosa de terra.

Jo: i li ha agradat?

Clara (es gira va cap a la Marta i li diu): la senyora diu que no es mengen les coses de terra.

I segurament ens necessiten, però quantes vegades ens utilitzen?

“Els de dalt” diem que els infants sempre diuen la veritat, que no saben mentir, i això ens pot provocar situacions molt compromeses com quan un nen, creuant-nos amb una senyora pel carrer, diu: “mare! Mira que gorda!”. Ells encara no saben i tampoc els hi preocupa gaire, saber que a la nostra societat quedes molt bé dient-li a algú que està prim, però que és com un insult dir que s’està gras. Les coses canvien quan ells tenen un objectiu entre mans, ja que llavors no tenen cap problema a ser els primers ha fer ús de les mentides:

Al pati, un grup de nens de P5 jugaven amb sorra i aigua, i sabent que les mestres no els deixen jugar amb l’aigua, els hi he preguntat d’on l’havien tret. L’Ester m’ha dit que de la font i la Clàudia ha afegit: “els hi diem a les mestres que tenim set i elles ens deixen anar a beure aigua i nosaltres fem una trampeta i enlloc de beure’ns l’aigua, la guardem a la boca i la tirem a la sorra”

Aquest blog vol ser un espai per donar veu als infants, sense quedar-nos en el “ai! què monus i que innocents que són!”, sinó per exposar la vida dels infants de parvulari, el més similar possible a com ells la viuen quan estan amb els seus companys, que són els qui realment comprenen les seves necessitats, els seus dubtes i les seves pors.