Germans de llet

dilluns, 19/05/2014

 

-

Mentre dissabte a la tarda tothom estava pendent del Barça jo imprimia les entrades per la primera trobada de donants i receptors del Banc de Llet.

.

Ahir diumenge el Banc de Llet va organitzar als jardins del Palau Robert la primera trobada dels “Germans de llet”, famílies donants i receptores de llet materna, felicitat per tots costats!

Entenc que no és una festa massa usual perquè en altres tipus de donació, o el fet no és celebra per ambdues parts (receptors  i donants) o suposo que hi ha massa receptors i donants (donació de sang) que fan improbable una trobada semblant.

La donació de llet per les seves característiques és quelcom molt especial per les mares donants, donar llet és un acte altruista desmesurat perquè els donants de sang per exemple, i sense voler treure’ls mèrits, poden donar sang molts anys i no tenen cap dubte de tenir sang per donar i regalar la vida a altres persones.

Ahir parlava amb una mare donant que m’explicava:

“La primera por de la mare lactant és no tenir llet i li  cal superar aquesta por irracional i infundada a no poder alimentar la seva criatura. Una vegada superada aquesta enorme barrera li arriba l’informació de l’existència del banc de llet i de la seva demanda de llet materna per alimentar a grans prematurs…. I aquí arriba l’entusiasme i la satisfacció! Tenir llet  per la teva criatura i per alimentar a altres criatures no té preu i saber que per aquestes criatures prematures la teva llet pot marcar la diferencia és extremadament satisfactori”

Ahir els jardins eren plens de mares, pares, criatures i de molt agraïment. El sentiment d’agraïment és molt potent i profund i iniciatives com aquestes permeten demostrar-lo.

Avui dilluns és el dia Mundial de la Donació de Llet Materna, el dia 19 va ser escollit en commemoració de la firma de la Carta de Brasília que ressalta que rebre la millor alimentació és un dret humà fonamental de les criatures, que la llet materna és  l’aliment per excel·lència en l’alimentació infantil, que garanteix el desenvolupament integral de les criatures i considera els Bancs de Llet un esglaó fonamental per garantir la nutrició de nens prematurs o malalts.

Sovint rebo una pregunta que avui m’agradaria aclarir aprofitant l’avinentesa. Pels nadons prematurs la llet més necessària és la de la seva mare, però també els cal no perdre pes perquè una criatura d’un quilo o menys no pot perdre ni un gram. Per tant a aquestes criatures els donen el calostre i la llet de la seva mare i és complementada amb llet materna del banc.

Pels nens prematurs la llet materna és a la vegada nutrició i medicació.  Perquè la llet materna:

  • Té els lípids i àcids grassos essencials pel seu desenvolupament.
  • Té menor carrega renal.
  • Té múltiples factors antiinfecciosos.
  • Es digereix i s’absorbeix amb facilitat.
  • Els protegeix contra la enterocolitis necrosant.
  • Els evita infeccions hospitalàries.
  • Els proporciona millor desenvolupament cognitiu.

 

I penseu que les donants de llet, les mares, tenen data de caducitat per la limitació temporal del seu “estat”, per tant cal trobar noves donants continuament.

Si voleu ser donants de llet no us ho penseu, les gestions a Catalunya son molt simples, ho podeu llegir en aquesta entrada i podreu ajudar pràcticament sense adornar-vos a moltes criatures.

Bon dilluns i feliç dia!

Com xais

divendres, 16/05/2014

 -

En aquest país som la llet, de veritat que sí! La setmana pasada em va arribar la queixa d’una mare, una queixa per l’atenció que va rebre al part i en la lactància. Una queixa amb un parell d’ovaris i amb esperit de servei.

-

Alguna vegada em sembla que havia comentat al bloc que si calia, diguéssiu mentides. Que si el vostre pediatra us agradava perquè com a patòleg era bo, que mentíssiu si l’assigantura de lactància la portava fluixa.  Bé, que mentíssiu o que no diguéssiu tota la veritat sobre la lactància o la criança dels vostres fills i en resposta a certes preguntes no entressiu en donar explicacions:

-Dorm bé? Siiiiiiiiiiiii

-Menja de tot? Siiiiiiiiiiii

-El pit per postres? Siiiiiiiiiiii

-Ja no mama? Noooooooo

Però és clar aquesta posició és molt simple per nosaltres, ens evita deixar-nos el nervis i el fetge cada vegada que anem a veure el pediatra o a qualsevol altre sanitari, però realment ajudem a fer normal l’estil de criança que hem triat? Ajuda a mostrar als profesionals que hi ha altres realitats?

I als hospitals? Acabem de parir i no ha estat el part que voliem, no ens han tractat com ens hauria agradat, no han respectat les nostres desicions plantejades al pla de part, no ens han ajudat a alletar o ens han dit mil coses i totes contradictòries referents a com iniciar la lactància… I què fem? Callem. No diem res i assumim que és el que hi ha i que tenim sort d’estar vives i tenir una criatura sana i que si la lactància no ha funcionat ha estat només per culpa nostra.

I quan a la farmàcia ens ofereixen mostres de llet artificial saltant-se les lleis? O quan veiem ofertes de 2×1 en llet artificial?

Callem.

O quan una mare pateix durant mesos una mastitis subaguda que és tractada amb els antibiótics incorrectes, o quan es nega que tingui res perquè només té dolor? Què fem….

Doncs seguim callant….

A casa nostra ningú presenta queixes, ningú diu res, tothom calla, ningú protesta…. Som com xaiets.

És clar que costa presentar queixes i protestar, és clar que fa mandra i que sovint és quelcom que pensem que volem fer però mai fem… Però realment és l’única manera que tenim per poder anar modificant la situació i fer-nos sentir, els usuaris han de prendre el control i han de fomentar la millora i el canvi dels serveis. Si no ens queixem com sabran que les coses no van bé?

Presenteu queixes expossant els fets als hopsitals o clíniques on us han atés, relatant perquè no esteu satisfetes amb el tracte rebut. Envieu el text al servei d’atenció a l’usuari i a la gerència de l’hospital.  Sovint no cal explicitar el nom exacte de la persona que us ha atès, a més sovint no sabreu ni com es deia, pero sí relateu els fets amb les vostres dades.

Si el pediatra que teniu és privat i n’esteu tips no marxeu per la porta de darrera, deixeu clar perquè marxeu i en busqueu un altre. Si el pediatra és de la seguretat social podeu presentar queixa, en prendràn nota i us n’assignaràn un altre.

A les farmàcies si veieu que la llei no es compleix o us ofereixen llet artificial al supermecat, en primer lloc infomeu al farmacèutic o botiguer, perquè a vegades desconeixen la llei, i si no us fa cas o us envia a pastar fang, envieu la queixa a santitat explicant els fets i adjunteu (no fos cas) la llei Espanyola que regula la venta, distribuició i comercialització de la llet artificial

En el següent llistat podeu presentar queixes ja sigui a la Generalitat o al Ministeri de Sanitat.

https://ovt.gencat.cat/gsitfc/AppJava/conqxs/conqxs.do?set-locale=ca_ES&reqCodeChangeLanguage=newCqs

http://www.ics.gencat.cat/contacteusuaris/contacteUsuaris.jsp

http://www.cus-usuaris.org/

https://www.msssi.gob.es/oficinaInformacion/frmBuzonContacto.do

Potser ha arribat el moment de moure’ns i deixar de ser xaiets!

Un ós de peluix

dimecres, 14/05/2014

-

Aquest cap de setmana van aconseguir superar a Madrid el rècord Guinness de concentració de dones gestants. Les teles se’n van fer ressò i jo tenia la mosca rera l’orella.

-

Les participants, a part de tenir la satisfacció de formar part del rècord Guinness, rebien una canastreta valorada en 100 euros! Carai tu!!! Vaig poder tafanejar la web (ara ja no funciona) i veure el contingut de la canastreta: tota mena de cremes, madeixes de llana, alguna joguina, assegurances de vida variades, cançons de bressol… Però el que més em va cridar l’atenció van ser els xumets i el material promocional d’una coneguda marca de llet artificial: Una guia d’ajuda a la lactància i una butlleta per emplenar amb les dades personals i rebre un ós de peluix de la marca.

La majoria de canastretes que donen en els cursos pre i post part contenen xumets i tetines, semblen indispensables per poder criar un nadó, cert que a vegades poden caldre i que en situacions d’emergència (anar en cotxe) poden ser de gran utilitat, però hem interioritzat tant que a les criatures els cal xumet que no ens sembla estrany que una canastreta en contingui. Ara que els fabricants de xumets no avisen que el seu ús és una mena de loteria, perquè hi ha criatures a les quals els dónes un xumet i continuen mamant sense problemes i altres a les que els poses un xumet a la boca i deixen de saber mamar o mostren dificultats serioses per agafar-se al pit. Per tant posar un xumet dins la boca d’una criatura és pura loteria, i si no vols que et toqui  la lotería ja saps què has de fer, no en compris.

El tema de l’ós és molt  més curiós, què pot tenir de dolent un peluix? Tu omples el cupó amb totes les teves dades personals i l’envies i certament segur que reps un ós (en el meu temps era una medalleta, jo el vaig omplir) però si no tens cura i marques la casella on diu que no vols que les teves dades formin part del seu fitxer de dades personals ja et tenen el sac. Ja els has oberta la porta a partir d’aquell moment rebràs tot tipus d’informació relacionada amb “el teu nadó” però també i en especial dels seus productes. Així de simple, i aquesta informació benintencionada pot modificar la teva percepció de la citada llet i del seu ús i pot fer decantar-te i prendre decisions poc apropiades. S’en diu fidelitzar clients!

I per mi el més irònic és la maleïda guia de lactància. Perquè nassos una marca de llet artificial t’ha d’explicar com funciona la lactància? El món al revés? Immediatament vaig recordar la classe de Sofía Bagüés en el darrer curs de formació d’assessores, on explicava que la majoria de marques de llet artificial tenen a les seves paàgines web recursos informatius sobre alletament matern. I és evident que això no ho fan per ser amables o perquè tenen ganes d’ajudar a les mares, ho fan en primer lloc per complir la llei que els obliga a recordar constantment a les mares que la llet materna és la millor alimentació per les criatures i en segon lloc perquè la millor tàctica és la d’anar amb la pell de xai per bandera. A més com també va explicar la Sofía,  si us fixeu en les webs i en la publicitat de la llet artificial  ara eviten dir-ne: artificial. Ara volen que en diguem  llets infantils que queda més fi i no tan negatiu com dir artificial. Per tant sempre que pugeu parleu de llet artificial, no els feu la rosca.

Cada canastreta rebuda en aquesta festa o rebuda en centres de preparació al part o en el moment del part contenen aquest tipus d’informació que a falta de referents precisos i informació veritable de lactància encarrila a moltes mares a un únic camí, el camí que fa deixar lactància i omplir-los les butxaques als altres!

“És màgia”

dilluns, 12/05/2014

-

És sorprenent com la maternitat ens transforma i modifica les nostres intencions. Sabem qui som abans de ser mares però no sabem qui serem després… Per començar la setmana avui una vivència…-

-

Mai he estat una dona molt amant dels nens, de fet quan veia un bebè no sentia ni fred ni calor i no m’havia plantejat ser mare, sempre havia pensat que eren més les coses a perdre que el què guanyava amb un fill.

Com et deia a mi els nens… ni fu ni fa i sempre m’havia fet fàstic veure una mare alletant el seu nen, he dit cada disbarat!!!!

La veritat és que jo tinc aversió per la llet i veia les mares com vaques però sense cua ni mosques. Tot just ara fa un any que em vaig quedar embarassada i no sé què va canviar al meu cervell tan contrari a ser mare, que vaig decidir tirar endavant, de fet el pare del nen no hi estava d’acord i jo vaig decidir-me en solitari.

Tenia moltes coses molt clares sobre la meva maternitat, volia parir a casa, no pensava donar el pit perquè tenia tan clar que el meu fill prendria llet de fórmula que vaig comprar-ne no sé quants pots…

Així doncs vaig tenir algun problema amb un grup de llevadores que atenen parts a casa perquè no volien atendre el part per no voler donar-li el pit al nen, vaig emprenyar-me, vaig plorar, em van fer sentir fatal, una mala mare que no volia alimentar el seu fill de la millor manera. Vaig plorar molt, molt però era superior a mi, el fàstic guanyava a la raó. Imaginar un nen mamant del meu pit em feia ganes de vomitar…

Així que vaig decidir que pariria a la clínica i així no hauria d’aguantar que ningú em mirés malament ni hauria de donar explicacions a ningú.

Un bon dia no sé molt bé en quin moment de l’embaràs vaig canviar de parer, vaig sentir que el meu nen necessitava que superes els meus prejudicis. Vaig fer-me a la idea de seguida i va arribar el gran dia, l’Aran va arribar, i va arribar amb molta gana!!!!!!!!!!!

Vaig tenir un part llarg, dolorós però màgic. Vaig agafar el meu fill el vaig treure de dins meu i vaig posar-me’l a la panxa… I va buscar rapidíssim el meu pit, encara estàvem units pel cordó i ja estava mamant, va ser… No tinc paraules!!!!!!

Portem més de tres mesos enganxats i pensem seguir així molt de temps, perquè hem superat els meus tabús i també la llengua amb “frenillo” de l’Aran.

Ara m’he tornat un boja de la lactància materna, vaig fer el curs amb tu, i faig campanya pro lactància a totes les meves amigues embarassades (que ara són moltes)

Sóc tan feliç d’alletar el meu nen, quins moments més màgics tenim, el món no existeix, només l’Aran i jo.

El part és un dels moments més increïbles de la vida, però… alimentar el meu fill amb el meu cos…és MÀGIA!!!!!

Bé Alba aquesta és la meva història, no és molt llarga perquè l’Aran només té tres mesos, però a mi em sembla taaaaaaaaaan bonica (és la meva, que he de dir), espero que et pugui servir!!!

(Fe)

divendres, 9/05/2014

-

Avui dedicada a l’Anna Martori i el seu fill Joan que m’han deixat compartir la pregunta que em van fer al FB del som la llet amb totes i tots vosaltres.

L’Anna em deia:

“Ja hem arribat als 6 mesos de LME, OLEEE… Ara la pediatra ens diu que ja podem anar introduint aliments, jo no penso deixar pit fins que vulgui com amb el meu fill gran. M’ha dit que posem cereals a la fruita, jo em pregunto seguint amb el pit, cal???

Em deia que pel tema ferro i perquè no em tregui llet ni posar llet artificial que barregi cereals amb la fruita. Amb el gran no em vaig preocupar i ho vaig fer, ara no sé perquè me’n penedeixo i penso que no cal, de fet no sé, si és per això que el gran es va acostumar al gust de  la fruita amb cereals i ara la fruita menys el suc de taronja o liquada ni tastar-la.”

Quan arribats als sis mesos (aproximadament perquè hi ha nens que no estan preparats per menjar altres coses, a part de la teta, força després dels sis mesos) ens plantegem començar amb els aliments ho fem principalment per dos motius:

1. Que la criatura tingui accés a altres gustos, textures i que aquest aprenentatge sigui un divertimento.

2. Suplir les possibles carències de certs nutrients que segons en quin cas la criatura pot estar-ne mancada* i que la llet materna en pot quedar curta.

Un d’aquests nutrients que els pot mancar i pel que cal iniciar l’alimentació complementària és el ferro. El ferro és quelcom que preocupa molt a les mares o quelcom pel que ens fan preocupar molt. El ferro és un nutrient essencial en la dieta d’una criatura i els cal (ens cal) per fabricar hemoglobina, el component dels glòbuls vermells encarregat de transportar l’oxigen. Els glòbuls vermells circulen pel cos per repartir oxigen a totes les cèl·lules de l’organisme. Quan no hi ha prou ferro, el cos no pot fabricar suficients glòbuls vermells i els teixits i òrgans del cos no poden rebre l’oxigen que necessiten per funcionar adequadament.

Suposo que heu sentit dir que la llet materna té poc ferro, o que no en té (que és mentida directament) i aquest fet juntament amb la publicitat de la llet artificial, que ens recorda que té ferro afegit, fa que sovint s’animi a les mares a donar aliments a vegades abans dels 5 mesos. O complementar la lactància materna amb llet artificial i cereals de farmàcia.

Certament la llet materna té poc ferro. Però per què? Com és que la natura que ha creat un líquid perfecte per la nutrició de les nostres criatures ha oblidat afegir-hi un plus de ferro???

El nostre cos no deixa res a l’atzar i la composició de la llet no és gens atzarosa. La llet materna té nivells de ferro baixos però de gran biodisponibilitat, el que vol dir que són absorbits pel cos de la criatura amb molta facilitat i no com els “afegits” a les llets artificials o als cereals que tenen una biodisponibilitat més baixa.

A més  hi ha un bon motiu per tenir “poc” ferro. Molts bacteris requereixen ferro per multiplicar-se, d’aquesta manera la llet materna ofereix un mecanisme de defensa a la criatura ja que aquesta mancança de ferro es tradueix en permetre el pas cap a l’intestí de les bactèries làctiques (que no necessiten  ferro) facilitar que proliferin dins l’intestí i evitar infeccions. A més la llet materna té lactoferrina. La lactoferrina és una proteïna fixadora del ferro que es troba a la llet materna. Aquesta proteïna afavoreix l’absorció del ferro a l’intestí i inhibeix el creixement de bacteris patògens en el tracte gastrointestinal al “segrestar” el ferro que els bacteris necessiten per la seva multiplicació.

Però això no és tot, a més a més, el nivell de vitamina C és més alt en la llet materna que a la llet de vaca i aquesta vitamina ajuda a l’absorció per part l’intestí del ferro contingut a la llet.

Per tant el ferro és necessari però no cal tampoc complicar-se la vida per oferir-lo a les criatures. En primer lloc els oferim ferro en versió llet materna amb els seus complements i en segon lloc oferim aliments rics en ferro, que no tenen perquè ser els dels cereals “infantils” de farmàcia o les llets artificials.

Sempre és més simpe! Els cereals integrals, que també hauríem de menjar els adults, també tenen ferro, i els llegums, la carn, els ous …. vaja el que hi a la nevera o al rebost. Per tant només cal començar a oferir dins una dieta sana aliments rics en ferro i deixar que la criatura faci la resta. Ell i només ell sap què i quan li cal.

.

* Als nens prematurs els cal suplmentació de ferro durant la lactància perquè al néixer no en tenen reserves, i les criatures que els han tallat el cordó umbilical prematurament també poden tenir carències de ferro. Per saber-ho cal valorar-ho sempre mitjançant analítica.

Doules, lactància i responsabilitat

dimecres, 7/05/2014

-

Escric aquesta entrada a cop calent i estic segura que no pot ser bo, però em cal desfogar-me i deixar un tema molt clar.

-

La majoria de la feina que realizo la faig sota termes de voluntariat a ALBA lactància, segur que moltes ho sabeu però m’agrada deixar-ho clar. I després quan tinc temps, perquè jo no visc de la conselleria de lactancia, faig visites a domicilàries com a IBCLC.

Jo estic encantada de solucionar dubtes a les mares, ja sigui per telèfon, per whatsapp o privats pel Facebook i estic encantada de comentar casos complicats amb altres assessores o IBCLC. I tampoc tinc cap mena de problema en donar un cop de mà a les participants dels cursos de Tierra Firme i també a les doules de les que m’he encarregat de la formació de lactància a Doules Con-ciencia… I és just de doules del que vull parlar avui i deixar clar què en penso de tot plegat.

Us seré franca, jo no sé definir exactament què és una doula així que li he demanat a la Florencia Sabio, que és doula i formadora de doules que m’ho (ens) ho expliqui, i ella ens (em) diu:

Doula és per definició una dona que “acompanya”. I per lucrar-se com a DOULA, és fonamental tenir uns coneixements bàsics. Per què? Doncs perquè la teva experiència no garanteix que puguis acompanyar amb eines suficients. Per exemple: pots haver donat el pit dos anys sense problemes, però al no saber res de la fisiologia de la lactància i possibles problemes, no tindràs recursos per acompanyar la instauració de la mateixa en altres famílies. Per ser DOULA cal tenir clar que la tasca “d’acompanyar” és una actitud… actitud de romandre, d’estar al servei, d’escolta, de facilitar la tasca, sense prejutjar, donar opcions perquè la mare i la família escullin la pròpia… sense fer incidir les teves conviccions i experiències. Ser DOULA és créixer com a persona i acompanyar als altres amb claredat en el seu propi desenvolupament.

Amb la definició que ens fa la Florencia només puc dir que hi estic al 100% d’acord, per mi això és o ha de ser una doula. Moltes vegades rebo demandes d’ajuda per part de doules que estan acompanyant a mares i criatures. I em moro de la vergonya i la ràbia a la vegada. Adimro que tinguin el valor per demanar ajuda i buscar algú que els doni un cop de mà però jo (ni cap assessora voluntària ni cap IBCLC) som aquí per treure-us les castanyes del foc. Heu de ser responsables si voleu acompanyar una família que opta o vol optar per alletar la seva criatura.

Apel·lo a la responsabilitat de les que feu de doules, formeu-vos mínimament en lactància, no cal que sigueu assessores però considero importantíssim que us prepareu en les coses més bàsiques, per detectar senyals d’alarma i per saber actuar per evitar que les coses empitjorin. Entenc que l’auge del moviment de les dolues i la difusió social que s’ha n’ha fet en els últims anys fa que moltes mares us cerquin per resoldre el seu problema de lactància o perquè les acompanyeu en les primeres hores després del part. Però ho fan sota la creença que les podreu ajudar, perquè de fet paguen pels vostres serveis, no?

Per tant és la vostra responsabilitat formar-vos en adequació a aquesta demanda, perquè les assessores som voluntàries, no acostumem a fer visites a domicili i no cobrem. I els serveis d’una IBCLC tot i no ser molt cars ho acostumen a ser més que els d’una doula i en la majoria de casos no cal una IBCLC (a part que la figura de la IBCLC és totalment desconeguda per la majoria de mares) només cal una doula que aporti tranquil·litat, coneixements i que acompanyi la lactància.

Noies juguem en lligues diferents, la del voluntariat i la del lucre, que no em sembla malament, però com a mínim des de l’honestedat i des del coneixement dels mínims imprescindibles per tal de donar el servei que s’espera de vosaltres i en el cas que no us vulgueu formar o no ho cregueu necessari us demano que deixeu clar aquest detallet a qui us contracta.

Ciència ficció el dia de la mare

dilluns, 5/05/2014

-

Ara que ja ha passat el dia de la mare us puc dir que en penso de tot plegat, bé, qui diu de tot plegat diu de l’anunci 100% lactància que ha fet una coneguda i vermella marca de telefonia mòbil.

-

L’anunci és bonic, no ho nego, és tendre i ens mostra tetes fent la funció per la que van ser creades i criatures a la teta (què més vols Padró?) … i ja ho sé i em fa certa gracia o certa complaença però no puc evitar que una sensació agredolça em recorri.

Vaig  preguntar al Facebook del “Som la Llet” si l’anunci els agradava, i el resultar va ser un “sí”  general. És clar que no sé si podia esperar del grup res diferent, no?  A totes els va agradar i els comentaris eren molt positius, molt bons (i tot i així encara no t’agrada Padró?) i vaig penjar als comentaris dos anuncis  més, un d’aigua i un de cotxes on la lactància també hi apareix, i el mateix: comentaris positius.

Una cosa que em fa ràbia (sí, molta) digueu-me llepafils, maniàtica, exagerada, talibana, extremista… o el que vulgueu però les criatures que surten en primer pla en aquest anunci mamen de pena! Sí de pena!!!

Fa mal al ulls i als mugrons veure les agafades al pit! És clar que dedueixo que els models criatures són fills i filles de models mares lactants, per tant també dedueixo que les seves respectives lactàncies han de funcionar a les mil meravelles. Però no em puc deixar de plantejar la responsabilitat de qui mostra les imatges.

(Explica’t Padró) No sé si m’enteneu, si l’anunci fos de cotxes no sortiria un conductor irresponsable conduint sense cinturó de seguretat o parlant pel telèfon mòbil (Ok, si és de la DGT segur que sí, però no és el cas i segur que acabaria amb sang) … I mil coses que han de ser mostrades de manera correcta! Doncs perquè nassos hem de  perpetuar imatges errònies de lactància? Si sabem que la postura i l’agafada al pit és part de l’èxit en el funcionament de la lactància, de què ens serveix un anunci on tot el que veiem és susceptible de ser modificat? Molt bonic sí, però fet amb els peus.

I en segon lloc i no menys important, per què les tetes a la televisió fan bonic i al carrer fan nosa? Perquè tothom troba tendre i preciós aquest anunci, però hi ha mares que segueixen rebent retrets, mocs i improperis quan fan el mateix que a l’anunci?? D’acord, al carrer no les  veuen en blanc i negre ni amb música de fons, ni en ralentí… d’acord, però és el mateix! no?

Doncs no, no ho és. La publicitat és per vendre i sovint la publicitat no és la realitat, són mentides, o veritats a mitges.

I en aquest cas estic segura que a ningú li ha molestat aquest anunci, no crec que a ningú li hagi semblat indecorós, inapropiat o obscè… Exactament el que passa al carrer oi? (ironia on Padró) cap dona ha estat expulsada o convidada a fer servir un espai “més apropiat”, oi? Cap dona ha rebut males mirades o males paraules quan ha estat alletant en públic, oi?

Colla d’hipòcrites!

A la televisió tot són flors i violes, a la tele tot és bonic i mira que els hem fet propagada als senyors de la  companyia telefònica en qüestió. És clar que m’agrada veure dones alletant a la televisió encara que em venguin telefonia mòbil, un cotxe o aigua…. Però el que m’agrada és veure dones reals alletant al carrer, sense músiques romàntiques, sense blancs i negres o escenes lentes. Aquesta vull que sigui la realitat i la normalitat. Gràcies senyors publicistes per fer servir la lactància en els seus anuncis però gran part de la societat encara no està preparada per transformar el que creeu en una realitat.

Ara per ara en alguns llocs és més aviat és ciència ficció.

A falta de l’envàs original II

dimecres, 30/04/2014

-

En aquesta entrada ja vaig parlar dels diferents mètodes de suplementació. Avui us explico pros i contres de cada un.

.

Una  lectora del bloc m’ha demanat que parli més del tema, així que avui amplio l’entrada anterior, perquè quan ens parlen de donar llet materna o artificial suplementada pensem sempre en el biberó com a recipient, però hi ha més opcions disponibles. I cada opció té avantatges i inconvenients que cal conèixer:

Tècnica xeringa-dit

A favor:

• És una tècnica molt econòmica, serveix qualsevol xeringa (sense agulla) que es pugui comprar a la farmàcia. Les xeringues valen cèntims i si cal renovar-la no ens hi deixarem el sou.

• Permet que la criatura situï la llengua pràcticament com si mamés. Això és genial si la criatura té alguna dificultat de succió ja que li permet entrenar la llengua.

• Es pot donar la llet diferida fins i tot si la criatura està adormida, cosa que és perfecte per les criatures que han perdut molt pes i estan dèbils o els cal una empenteta per augmentar de pes.

• És molt simple:  Cal asseure la criatura, col·locar el dit que tingui un diàmetre més semblant al mugró dins la boca de la criatura. L’ungla descansa sobre la llengua i el tou del dit toca el paladar. Els llavis han de quedar evertits. Quan la criatura succiona, l’adult empeny l’èmbol i administra la llet segons el ritme de la criatura.

• Com que se segueix el ritme de la criatura no s’acostuma a sobre alimentar-la, el que ens evita el rebuig del pit posteriorment.

• És un mètode simple que resulta ideal els primers dies de vida per donar el calostre. O per suplementar les primeres setmanes petites quantitats de llet.

En contra:

• A vegades, si no es té cura, les criatures aprenen a succionar de la xeringa, el que fa que prenguin la llet massa ràpid o que només vulguin la xeringa.

• Si cal donar quantitats grans de llet pot resultar esgotador pel adult.

Un apunt: la tècnica també pot ser xeringa-pit i serveix per animar a les criatures a mamar del pit que té poca llet o quan tenen dificultats per agafar-se i mantenir-la. Aquí teniu l’enllaç a un vídeo molt especial per nosaltres, que demostra  com n’és de simple!

Relactador

A favor:

• És l’únic mètode de suplementació que fomenta la succió del pit.

• Permet que la criatura mantingui l’interès en mamar.

• Tot i que els comercials són cars se’n pot fer un de casolà a bon preu.

En contra:

• Pot resultar molt pesat per les mares: col·locar la sonda dins la boca, portar el pot de la llet penjat (més quan cal sortir de casa)

• Les criatures sovint aprenen a mamar només de la sonda per tant cal pinçar-la de tant en tant per evitar que s’acostumin al flux continu de llet.

Got o cullera

Pros:

• Son mètodes econòmics que es poden fer servir indiferentment de l’edat de la criatura, tant serveixen per un nadó prematur com per un nen de 4-5 mesos.

• Cal asseure la criatura i situar la cullera o el got en el llavi superior per permetre que la criatura llepi,  com si fos un gatet el contingut.

• Permet (si estan ben administrats) que la criatura prengui la llet  justa, la que li calgui.

• És ideal per suplementar petites quantitats de llet o si només és per donar una presa una vegada o un dia, per exemple per l’absència de la mare.

• No interfereix en la succió al pit.

• Els nens més grans poden fer servir un got d’inici que evita les pèrdues de llet.

Contres:

• El pitjor d’aquets mètodes és que cal tenir pols i paciència, ja que és molt fàcil que la llet es vessi i per tant es perdi.

• També cal oferir molt bé el got i mai esperar que la criatura begui com un adult o deixar caure la llet dins la seva boca perquè es podria ennuegar o aspirar la llet.

• No entrena per la tornada al pit.

I per acabar, dir-vos que si la suplementació ha de ser llarga o es fa lactància mixta, el sistema més pràctic és el biberó, això sí, sempre amb el mètode kassing que permet a la criatura modular la ingesta de llet, controlar la succió, la respiració  i la deglució.

Apa, ens veiem dilluns, gaudiu (si podeu del pont)

Una eina immensament útil

dilluns, 28/04/2014

-

La setmana passada vaig demanar ajuda per l’entrada del bloc d’avui. Dissabte vam acabar el VI Curs de Formació d’Assessores de FEDECATA i ahir  vaig estar tot el dia amb la correcció. Bé, doncs com us deia vaig demanar ajuda, van arribar-me tres relats (gràcies a totes, pujaré els altres aviat) i encara que sembli impossible em segueixo sorprenent i meravellant de les vivències que m’arriben. Mil gràcies!!

La meva experiència amb la lactància segur que no difereix de la de moltes mares, va ser dura al principi, duríssima. Vaig estar molt a punt d’abandonar però, gràcies a bons consells i un bon assessorament la vam poder salvar. I no sabeu fins a quin punt estic contenta amb mantenir-la 9 mesos i mig després, perquè en aquell inici no m’imaginava que s’acabaria convertint en una eina immensament útil per tot el que ens havia de venir…

El Pep va nèixer el 10 de juliol del 2013, el part no va ser el que jo hagués volgut, però tot i així va ser respectat i màgic.

A la mateixa sala de parts li vaig començar a donar el pit, el nen no s’acabava d’enganxar i la llevadora em va aconsellar que “fes bocata” amb la mà per fer-li més fàcil la tasca. Amb la idea del “bocata” em vaig quedar, i així vaig continuar… Les clivelles van fer acte de presència, i l’alletar es va convertir en un veritable infern.

Abans de la setmana de vida del meu fill vaig fer la primera mastitis, casualment al punt a on repenjava el dit per fer “bocata”. En qüestió d’hores estava a casa tremolant com una fulla a 39º de temperatura i un dolor insuportable. Antibiòtic i antiiflamatori i cap a casa. A l’anar a comprar la medicació la farmacèutica ja em va donar el primer consell: “No cal patir tant, eh! jo vaig aguantar 3 dies i biberó. Que no passa res”.

Arribem a casa i el nen comença a plorar… jo començo a plorar… el meu marit pobre sense saber que fer… Per sort comptava (i compto!) amb l’assessorament d’una magnífica doula, a la qual vam trucar desesperats dient-li “Aida no puc més, vaig a la farmàcia, no aguanto més…”. Ella em va posar en contacte amb l’Ani, assessora de lactància, la qual en 15 minuts estava a casa. Ens va trobar enfonsadíssims… la maternitat no era el que ens havien explicat… i això del pit ens estava superant, sobretot a mi.

Quatre paraules, quatre canvis de postura i…. pam! El Pep estava enganxadet i a mi no em feia mal! Jo mirava al nen, mirava l’Ani, mirava el meu marit, tornava a mirar al Pep… no m’ho creia! Però sí, a partir d’aquí tot va anar a millor si parlem de dolor, perquè encara quedava algun ensurt més…

Més o menys els dies passaven bé, al agafar-se em feia una mica de mal, però ni punt de comparació amb els primers dies (parlo de primers dies i el Pep tenia uns 20 dies… però per mi es van fer mesos). Llavors ens va venir una de grossa a sobre… ens van confirmar que el Pep havia nascut sord, ja ho sospitàvem, però va ser un cop molt dur. No sé si van ser els nervis, la tristesa, un tractament insuficient… el cas és que la mastitis va reaparèixer, aquest cop sense dolor, però amb un bony al pit dret del tamany d’una mandarina petita. La ginecòloga em va explicar que tenia un abscés, una bola de pus encapsulada, a la que no arribaven els antibiòtics. L’única solució era intervenir i fer un drenatge.

Aquí vaig tenir la segona barrera per continuar amb la meva recent estrenada lactància… els metges m’insinuaven que potser seria millor deixar-ho, coneguts em deien que no calia ser una supermare, que ho havia intentat però ja estava. I ja la cosa que més et fa trontollar, quan impliquen la seguretat del teu fill; “la medicació no és segura per ell”, “has d’estar 24 hores després de la cirurgia sense donar-li el pit”,… i això ja mosqueja més… Jo tenia alguna cosa dins meu que em deia que ho havia de fer, que no podia deixar de donar el pit al meu fill, que em necessitava. Així que amb l’ajuda de l’Aida, l’Ani i l’Alba (que contestava els meus mails a l’instant), vaig conèixer l’existència del web www.e-lactancia.org, i vaig ser capaç de decidir què volia fer. Un cop contrastada l’informació vaig veure que tant l’anestèsia com el tractament que em farien després, eren totalment segurs pel meu fill.

Per precaució extrema (i tranquil·litat del meu entorn) vaig decidir treure’m llet perquè li donessin mentre m’operàven (el nen just tenia un mes, i no sabia quantes hores m’hi estaria), i que llençaria la toma de després de la cirurgia. Ja us dic que no calia, però vam decidir que ho faria així.

Doncs us ho creureu o no, però aquell dia el meu fill va dormir 13 hores, així que ni biberó ni res. Li vaig donar el pit fins al moment abans d’entrar a quiròfan, es va adormir just quan ens vam separar, i quan es va despertar ja estàvem a casa, ja m’havia tret la toma post-anestèsia, i ja tornava a tenir les tetes ben plenes! Els dies següents van ser una mica durillos, perquè em molestava una mica el drenatge, sortia llet quan ell mamava i em picava una mica… però als 10 dies em van treure el tubet i de seguida es va tancar el forat.

Després d’això vaig tenir altres petits contratemps de salut (jo ho continuo relacionant a una baixada de defenses deguda a l’estrès) però gràcies a la fortalesa que e-lactancia em proporcionava vaig continuar alletant al Pep.

Doncs bé, més de nou mesos més tard, puc afirmar que la meva tossuderia m’ha portat a fer una de les millors coses que podré fer pel meu fill.

Com us he comentat abans el Pep és sord profund, per arribar a un diagnòstic li han hagut de fer moltes proves. En moltes d’elles el Pep havia d’estar quiet, com millor aconseguir-ho que enganxant-lo a la teta? En moltes ocasions l’han punxat, l’han remenat… sabeu quant triga en calmar-se quan l’enganxo a la teta? Segons.

En algunes probes l’han hagut de sedar… 6 hores de dejú si mengés llet de fórmula o papilles, 4 hores si és llet materna (2 hores poden semblar poc, però per un bebè afamat poden ser molt llargues). Un cop despertat de l’anestèsia 4 hores sense menjar si prens fórmula o sòlids, teta al moment si ell en vol.

Cada cop que es dona una d’aquestes situacions dono gràcies a tots els que em van animar a continuar, sobretot al Jordi el meu marit, perquè el paper que li va tocar representar no era gens fàcil, i va aconseguir estar a l’alçada i amb nota. Mai em va qüestionar el que estava fent  i em va donar suport en tot moment.

En breu operaran al Pep per posar-li un implant coclear que farà que hi pugui sentir. No em puc imaginar la sensació de passar a viure en un món de calma i tranquil·litat sonora, a començar a rebre estímuls cada cop que algú mou la boca, es mou,… Nosaltres ho esperem impacients però per ell, agradable al principi no ha de ser.

No em preocupa, no passa res, allà estaré jo amb la teta a l’aire, per agafar-lo, abraçar-lo i submergir-lo en el seu moment de calma, de desconnexió del món exterior… com sempre posarà els ullets en blanc i m’aguantarà el pit amb les seves manetes, mentre el seu pare li acaricia el cap i li diu que tot esta bé.

 

 

El bloc de la Laura i el Pep

 

 

Boca-Mà-Peu i varicel·la. O la mare que va parir els virus!

divendres, 25/04/2014

´.

Ha començat la caloreta i els virus comencen a pul·lular i a fotre lactàncies enlaire! Així que avui els donem una mica de protagonisme per si decideixen fer, als vostres peques, una desagradable visita.

.

Ambdues són infeccions virals que es caracteritzen per l’aparició d’ampolles, en el cas de la varicel·la per tot el cos i en el cas del virus de la febre aftosa a les mans,  els peus i  la boca. És evident que qualsevol malaltia afecta d’alguna manera als nostres petits, però si a sobre afecta directament una zona tan sensible com la boca la cosa es complica.

Les dues patologies causen dolor, malestar, pèrdua de gana, mal de panxa… Normalment les criatures afectades mengen, més o menys,  aliments durant la infecció però com qualsevol criatura malalta busquen consol en el pit per sentir-se millor. I aquí comença el calvari de les criatures i de les mares.

Com sabeu la llet materna és un líquid viu, el que vol dir que és ple de cèl·lules vives que entre altres funcions tenen capacitat bactericida, fungicida i virulicida:

Immunoglobulines IgAs, Immunoglobulines IgG, Immunoglobulines IgM, Immunoglobulines IgD, Limfòcits-T, Limfòcits-B, Lactoferrina, Macròfags, Lisozim, Cèl·lules epitelials, Lipasa, Complement C3 i C4, Factor bífid… entre altres

Us podeu imaginar que tal exèrcit surt preparat del pit per començar a guerrejar i si el primer que es topa és amb un munt d’ampolles o aftes a la boca comença la guerra sense pensar-ho dues vegades!

I sabeu allò que ens deien de petits quan ens guarien les ferides amb alcohol: aguanta, que si pica, cura… Doncs això és just el que passa quan la criatura mama i la llet materna entre en contacte amb les ferides: COU! Aquesta coïssor tan exagerada no es produeix amb altres aliments o amb llet artificial, per tant la majoria de criatures afectades per aquestes infeccions virals deixen de mamar.

Sovint quan l’enxampen són criatures grans que ja prenen altres coses, però que si no haguessin enxampat el virus, seguirien mamant tan feliços. Per tant no sol ser el moment indicat per  un deslletament, ni per mares ni criatures.

I aquí la pregunta a les mares: què voleu fer?

Si les mares no volen que la seva lactància acabi  per la malaltia cal armar-se de valor i paciència. Si no vol mamar o ho intenta i ho deixa estar plorant no podem fer-hi res…

És important que si ho necessiteu, us tragueu llet per evitar ingurgitacions o mastitis que es poden produir per deixar la lactància de cop i volta. El ritme per fer les extraccions serà similar a les vegades que la criatura mama. D’aquesta manera eviteu problemes de salut i eviteu una baixada de producció posterior que podria interferir amb el desig de tornar a reemprendre la lactància.

Hi ha mares que intenten donar la llet materna en got o en biberó. A vegades les criatures l’accepten però tot sovint l’efecte és el mateix, els segueix fent coïssor. Així que si n’hi ha molta, la podeu congelar per quan la cosa millori. Sé d’una mare que va optar per fer-ne gelats (com els d’aigua) per nens grans pots ser molt bona solució ja que al congelar la llet algunes de les cèl·lules vives moren, per tant la coïssor disminueix i els refresca a la vegada que els segueix nodrint.

És evident que les criatures que prenen AC han de seguir el seu ritme i poden prendre el que vulguin, en cap cas no es pot deixar una criatura sense AC per intentar que mami.

Tampoc és massa recomanable oferir el pit amb insistència, perquè el rebuig i el neguit de la criatura que es veu incapaç de mamar tendeix a augmentar proporcionalment al de la seva mare que insisteix encara més.

Per tant, si no vol mamar de cap manera, és millor passar a tècniques de seducció més sibil·lines: aprofitar la caloreta per anar tots (criatura i mare, no cal que feu despullar la parella) despullats per casa, fer molts petons i abraçades, fer migdiades juntets pell amb pell, explicar contes a cau d’orella, fer pessigolles, xipollejar a la banyera…. I no perdre la paciència.

El temps que poden trigar a tornar a la teta difereix molts, hi ha nens que triguen uns dies, altres una setmana, alguns un mes…. Cal seguir amb l’estratègia tranquil·la i discreta i encomanar-se a santa Àgueda per què faci el miracle de no perdre la lactància per un fastigós i escarransit virus!