Lactància i caries (II)

dimecres, 2/04/2014

-

Fa unes setmanes va aparèixer un article sobre lactància materna i caries on s’afirmava que alletar fins els dos anys augmentava el risc de patir caries.

-

Ja havia parlat del tema en una entrada anterior i com que no sóc odontopediatra ni  la odontologia és el meu fort, vaig decidir preguntar a la doctora Camila Palma, odontopediatra i professora del Màster d’Odontopediatria a la Universitat de Barcelona, que en pensava de l’article.

Som la llet: Camila que n’opines d’aquest article? És possible que sigui un estudi poc significatiu tret de context?

L’he pogut llegir amb deteniment. És un estudi prospectiu, amb una cohort significativa i una metodologia estadística molt polida, no veig cap error. Potser l’únic és que la població escollida és de nivell socioeconòmic baix, en la qual hi ha major prevalença de càries en general. Per aquesta raó potser no pugui ser del tot extrapolable aquí, on el nivell de les mares que perllonguen la lactància materna acostuma ser mitjà / alt.

SLL: Així penses que la llet materna pot resultar cariogènica en certs pacients?

Sent sincera i llegint amb deteniment l’estudi només corrobora el que molts odontopediatres intuïm. No és la quantitat d’anys que es perllongui l’alletament el més determinant, sinó la freqüència de les preses una vegada introduïda l’alimentació complementària.

SLL: Veus molts nens alletats amb caries?

Això ho comprovo cada dia a la consulta, malhauradament no hi ha dia que no tingui un menor de 2 anys amb càries.  Mentre més gran és la freqüència d’aliments, inclosa la la llet materna, major el risc de càries.

SLL: I això per quina raó? Per la dieta? Per altres factors genètics?

Cada vegada que s’ingereix un sucre -inclosa la lactosa, que és la menys cariogènica- es produeix un descens del pH de la saliva que és l’únic protector natural de la caries. Això afavoreix la multiplicació de bacteris cariogènics presents ja a la boca de la criatura (adquirides a través dels petons a la boca amb la seva mare o pare, compartir culleres, netejar el xumet amb la boca, etc). És obvi que sempre hi ha tant factors de risc individuals (molts d’ells desconeguts) com factors “protectors”,  i és obvi que no tots els nens amb lactància perllongada presenten càries, però en la meva experiència, sol coincidir que els nadons de 10 -24 mesos amb “taques blanques” (primer senyal de càries) i cavitats als incisius superiors:

-          “Picotegen” tot el dia (inclòs aliments sans) i mamen múltiples vegades al dia i a demanda de nit

-          Els pares no raspallen diariament

-          No fan servir pasta amb fluor i

-          Han rebut d’alguna manera bacteris de la saliva de la mare/pare.

Si mengem freqüentment durant el dia – i especialment durant la nit- la saliva no retorna al seu pH alcalí (anti – càries); si no raspallem diàriament no retirem les restes de menjar de les superfícies dentals (les quals són metabolitzades pels bacteris per produïr àcids que dissolen l’esmalt dental); si no raspallem amb pasta fluorada no ens beneficiem de l’únic element anti-càries comprovat (a Catalunya l’aigüa de consum no té els nivells de fluor requerits per reduïr la posibilitat de càries) i si a més a més, els nens mengen sucres (no necessàriament xocolata, sinó galetes, pa de motllo, croissants, magdalenes, iogurts infantils ensucrats, papilles industrials), és molt probable que la càries es desenvolupi.

Cal afegir que la càries no és genètica, perquè és una malaltia infecciosa i bacteriana, i els bacteris no es poden heretar (però si transmetre!). La genètica juga un paper secundari, potser a la “forma” dels queixals (que poden ser més o menys “retentius”).

SLL: I quins consells ens podries donar de cara a millorar la salut dental d’aquestes criatures? Deixar la lactància?

El consell mai serà deixar el pit però quan un bebè ja té les dents superiors (les més afectades per la càries a la primera infància) sí recomano a les mares intentar esperar mínim 2 hores sense aliments (incloent-hi pit)… I entenc perfectament que aquesta pauta resulti difícil de fer, jo penso que ha de ser un procés gradual i tranquil, resulta especialment dur acceptar la idea que els primers 6 mesos el/la nostre filla/filla ha de menjar a demanda absoluta i després que hem de “regular” els horaris, oi?.

Així mateix, crec que el raspallat dental abans de dormir (sobretot un cop han surtit les dents superiors) ha de ser un hàbit diari, per a mi no és un tema “negociable” o “un joc”… Hem de pensar que el cos del nostre bebè té 2 “orificis” principals, un d´entrada (la boca) i un de sortida (el culet) i el més comú és que les mares ens tornem expertes en el culet (la neteja freqüent, les cremes, etc)- tot i que el culet està sempre “protegit” amb la roba, però per alguna raó (desconeguda per mi!) no tenim la mateixa cura de la boca, quan realment és la principal entrada de microorganismes al cos del nostre bebè (que es fica tot a la boca, que menja freqüentment, que rep els nostres bacteris, etc)… Hem de canviar això…

SLL: Entenc doncs que aquestes pautes serien pautes recomanades per nadons o criatures que ja tenen caries, és així?

Els nadons que tenen càries ja les tenen, les pautes són més clares per a la família i cal aturar el procés com sigui, però no hi ha res com prevenir (es recomanen pautes per reduïr la quantitat de bacteris i augmentar la resistència del esmalt, en paral·lel amb el tractament de les lesions que han ocasionat forats a les dents).

Aquest article científic serveix per alertar a les mares que a partir de que els seus bebès ja tinguin les dents superiors, la freqüència de les preses influeix molt significativament sobre el risc de càries- tot i que sempre hem d’evaluar altres factors com la contaminació de bacteris de la saliva, la dieta, la manca d’higiene i fluor, etc. Aquelles mares que no tenen aquesta informació no poden prendre decisions informades sobre el que poden fer per prevenir la malaltia, m’explico? És que diàriament m’arriben a la consulta nadons amb càries i les mares em comenten “… si ho hagués sabut … “

Mil gràcies Camila pel teu temps i per compartir aquesta informació amb nosaltres.

Desinformació al poder

dilluns, 31/03/2014

.

Divendres durant l’emissió del programa de TV1 “Entre Todos” es van realizar  afirmacions  incertes sobre l’alletament que en cap cas van ser negades o corregides pel metge present al plató.

.

No és la primera vegada que succeeix, les companyes de Mammalia ja havien denunciat públicament en aquesta magnífica entrada del seu bloc que les afirmacions que es feien sobre lactància i estat nutricional de la mare eren incorrectes i altament repoblaves, ja que al tractar-se d’una televisió pública i d’un programa que en aquests moments té espectadors fa d’altaveu a aquestes mentides i en fa difusió indiscriminada, el que pot afectar negativament a la lactància d’altres mares que es poden creure aquestes mentides.

Els entrevistats són germans, pare i mare respectivament d’un nadó de 3 mesos i d’un nadó de 6 mesos, afirmen després de ser preguntats per la presentadora si cap de les dues criatura eren alletades (minut 53:13)

“(…) Yo le doy el pecho pero al no comer yo bien mi leche no es, no tiene, todas las vitaminas que debe de tener.”

“(…) y a mi chica le salió mala la leche y desde el primer día dándole biberones. Y a parte que todo afecta (…)”

Repeteixo per enèsima vegada, la dieta materna té una influència molt escassa en la composició de la llet, les vitamines poden modificar-se per la ingesta i en mares en situació de desnutrició certes vitamines poden estar per sota de valors de mares amb una nutrició correcte però tot i així les vitamines de la llet materna estaran presents en una biodisponibilitat molt més alta que la de la llet artificial. L’Associació Espanyola de Pediatria, concretament el comitè de lactància ja s’ha manifestat sobre aquesta espiral de mares malnutrides i deixen clar que la la lactància materna és la millor alimentació que poden rebre les criatures encara que la dieta materna presenti carències.

I l’afirmació del noi “le salió mala la leche” és la seva opinió però sense cap mena d’evidència,  en cap cas aquesta afirmació és certa, no hi ha llets dolentes ni de mala qualitat. La mare pot patir una hipogalactia, falta de llet, però la llet que la mare pugui produir sempre és bona. No hi ha llets de segona qualitat.

I el metge Alberto Sacristán, que no és pediatra ni expert en lactància, present al plató lluny d’informar i corregir el que erròniament pensa aquesta família, afirma:

“Es un tema muy delicado porque hablamos de bebés, no tienen ni un año (…) dice que la leche no es buena, claro por la alimentación que lleva, pero es que ahora ese niño además de la leche va a necesitar otra alimentación, va a necesitar cereales para seguir creciendo”

El mateix metge que al minut (37:02) demana això:

“Como médico quiero hacer un llamamiento a las marcas de pañales, a las farmacias a las marcas que hay de alimentación infantil, leches, papillas, porque el mejor alimento que hay para los niños hasta los 5-6 meses es la leche materna, pero a partir de ahí necesitan comer verdura, papillas de cereales y demás y necesitamos también ayuda en este sentido (…)”

La llet materna és el millor aliment sempre, indiferentment de l’edat de la criatura o que la criatura estigui prenent lactància materna exclusiva o complementada amb aliments. I tenim molt clar que les criatures els cal anar prenent altres aliments aproximadament als sis mesos però durant el primer any són lactants, el que vol dir que la llet és el nutrient més important de la seva dieta i els altres aliments només complementen la llet.

Insistir en que hi ha aliments específics per criatures és un gran error, el mercat de l’alimentació infantil és això, un mercat, una font d’ingressos per certes farmacèutiques. L’alimentació complementària es pot treure del rebost de casa, el que significa aliments no processats que sovint  porten sucres afegits i són d’una qualitat més baixa, i aliments més econòmics per la família ¿Quan val una mandarina o un plàtan? ¿Quan val un potet “de fruites”?

La demanda del metge té efecte immediat i al minut (01:06) truca una doctora d’un laboratori de llet artificial, del que no penso fer propaganda, per oferir llet:

“(…) Nos hemos quedado muy afectados con la situación que está viviendo esta família y queremos poner también nuestro granito de arena y prestarles nuestro apoyo. Entonces viendo un poco como ha ido la tarde queríamos mandarle un envío de nuestras leches b**** y nuestros cereales b**** y ayudar a cubrir las necesidades de estos niños durante una buena temporada (…)”

I la presentadora, com fa amb les altres marques de productes que truquen, fa una rima per deixar clar el nom dels laboratoris. I de nou la llei queda en paper mullat! La llei no es compleix i el regim sancionador no s’efectua, i així les mentides i les pors sobre la qualitat de la llet van diàriament en augment mentre alguns amb pell de xai van esgarrapant sense miraments ni escrúpols el pastís de l’alimentació infantil.

Senyors del programa “Entre todos” deixin de dir mentides. Perquè el més greu de tot plegat és que mentre tot això succeïa van rebre la trucada d’una assessora de lactancia Macarena Diaz que els va explicar que allò que esposaven no era cert. No en van fer cap cas, per tant no poden dir que no sabien res del tema. Tinc clar que els periodistes no han de saber de tot però ser rigorosos potser si…  ¿O no? És millor que la desinformació, la por, les mentides i el benefici d’alguns siguin la tònica general!

Aquí la versión en castellano.

D’incentius i lleis

dimecres, 26/03/2014

 

 

Aquesta, per diversos motius, ha estat una setmana complicada. Tinc el cap ple de coses i em costa concentrar-me. Ho sento.

-

Hi ha moltes notícies que han aparegut les darreres setmanes que van en la mateixa direcció, aconseguir augmentar la quantitat de mares lactants.

Primer, incentius; hi ha països que han començat a retribuir en forma de bons bescanviables per descomptes a les mares que mantenen la lactància 6 mesos. Es tracta d’un estudi fet en zones on els índexs d’alletament eren paupèrrims. L’estudi en qüestió està en la segona fase i caldrà esperar i veure les conclusions que en treuen una vegada hagi finalitzat. Però ara per ara a mi aquest tipus d’iniciatives em grinyolen. No sé ben bé per quina raó però em fa certa angúnia que calgui incentivar amb diners, encara que sigui de manera indirecta, perquè una mare mantingui la lactància.

Potser calen mesures tan dràstiques com aquestes per aconseguir millorar els índexs de lactància i per frenar la política agressiva de les marques de llets artificials, però em fa molta angúnia caure en aquest tipus de mesures per solucionar “el problema”.  Potser sóc jo, digueu-me llepafils, però ho veig sòrdid i em molesta aquest joc de premis. El premi d’alletar no es pot mesurar amb diners, no es pot pagar per fer quelcom normal. O també incentivaran per anar al gimnàs? O per no anar a botigues de menjar ràpid? O per deixar de beure alcohol els divendres a la nit i els caps de setmana?

Crec sincerament que entrar en aquest joc fa més mal que bé. Però sigui com sigui haurem d’esperar les conclusions de l’estudi per poder opinar, ja veurem…

I també em fa mal als ulls la campanya “Project: BreastFeeding” sota el lema “If i could. I would” (Si pogués. Ho faria). No és la primera campanya d’aquest tipus que he vist. Primer va ser una sota el lema: Él lo haría, vos podés… -Dale la teta a tu hijo-” On són ells, els pares, els que simulen alletar les criatures.

Doncs sí, em repatejen el fetge! Per què cal que ells siguin el nostre impuls per decidir alletar? Cal que ells ens diguin que alletar està bé i que ells ho farien? Per mi no cal. I no cal perquè en la majoria de casos a ells els rellisca (ull no a tots, Óscar no t’enfadis) o en determinat moment expressen les seves ganes que acabem la lactància.

A les dones no ens cal el beneplàcit dels homes per alletar, no ens cal que ens diguin què és el millor i què hem de fer…. Grinyola, grinyola, grinyola!

Per acabar vaig rebre una petició per signar a favor d’una llei de protecció de la lactància en públic. Ja sabeu que aquest estiu hem patit una plaga de mares expulsades de piscines i centres comercials per alletar. Doncs s’està intentant aconseguir signatures per tramitar aquesta llei de protecció de la lactància, us deixo enllaç.

I no, no la vaig signar.

És complicat d’explicar però no hi estic a favor. No vull una llei, no vull cap llei de protecció de la lactància en públic, per quina raó cal legislar sobre aquest tema. Si partim de la idea de que el que no està prohibit està permès, i que jo sàpiga no estàs pas prohibit alletar al carrer, si en un determinat espai (privat) em fan fora ells s’ho perden, han perdut un client per sempre més. Parlant amb la Judith Guirado (que sap tant de lleis com de tetes) em diu que per ella sí que és una mesura discriminatòria denunciable però realment a qui fa més mal és a la marca que es pot veure involucrada en una campanya de desprestigi: Primark, Victoria Secrets… i sempre recordant que aquestes decisions discriminatories les pren un  treballador de l’empresa a causa dels seus perjudicis i aquest treballador només fa que deixar en entredit la marca per la qual treballa.

El que ens cal és que les lleis que ja tenim es compleixin, que les sancions a les infraccions per part de les farmacèutiques siguin veritables, que s’aconsegueixi una baixa de com a mínim sis mesos i que aconseguim millorar la formació dels sanitaris desterrant mites i perjudicis!

Apa bon cap de setmana i ja em direu què en penseu de tot plegat!

Per l’Elsa

dimecres, 26/03/2014

-

 

Avui tocaria parlar d’incentius per alletar, lleis per promocionar la lactància…. un altra dia serà….

-

Per Nadal us demanava col·laboració per l’Elsa, col·laboarció per recollir llet per ella.

Ahir l’Elsa ens va deixar…

Des d’aquí una abraçada enorme als seus pares, a la seva família i amics…. I un sentit gràcies a totes les dones maravelloses que han cedit la seva llet per l’Elsa, gràcies per la vostra generositat, gràcies per voler intentar-ho, gràcies per creure en la màgia…..

 

No hi ha paraules…. descansa preciosa….

Aprendre…

dilluns, 24/03/2014

El vell record de lactància d’una amiga; un record de fa anys però que encara li resulta dolorós, m’ha portat a fer aquesta entrada.

-

Una de les experiències més dures que recordo d’infantesa va ser aprendre a nedar. Els meus pares em van apuntar a un curs a l’estiu a l’escola per aprendre’n i deixar de fer servir els braçals. Pel que recordo devia ser un curs al juny o al juliol, hi anava cada matí a practicar unes hores. Ens tiràvem a l’aigua, el profe ens deixava agafar la perxa  i apa piscina amunt. Suposo que no eren masses dies de curset i el darrer dia veient que jo seguia aferrada a la perxa per nedar el profe va tenir el detall d’agafar-me, llençar-me a l’aigua i no donar-me la perxa per agafar-me. Nedar vaig nedar però l’esglai del moment encara el recordo ara.

Ara us explico el record de la meva amiga.

Quan va parir es van emportar el seu nen, quan li van tornar a portar estava desorientat i descol·locat, no sabia pas on era ni què havia de fer. Com que no mamava ni en tenia intenció, la llevadora li va engrapar el pit a la meva amiga amb una mà i va agafar el cap del nen amb l’altre i li va enxufar al pit amb rapidesa.  El nen no es va agafar i va començar a plorar de l’ensurt i la meva amiga va decidir que no volia donar el pit.

És evident que forçar les situacions no ajuda i tenim força mania, quan parlem de lactància, en forçar les coses i ficar les mans on no ens demanen.

“Obligar a” mai ajuda. Obligar algú perquè faci x, explicita que aquest algú no vol fer-ho.  A vegades ho justifiquem perquè pensem que és pel bé de la mare o de la criatura. Sí, a mi em van ensenyar a nedar i potser alguna criatura s’ha agafat al pit forçant la situació, però cal fer-les coses de manera tan destralera?

Qualsevol aprenentatge requereix els seus tempos, requereix paciència i amor per part de tots els implicats. Pels protagonistes tot és nou i pels que ajudem, tot i tenir tota l’experiència del món hem de tractar a cada nou protagonista amb el mateix amor, calma i dedicació que el primer i sobre tot recordar que per ells tot és nou.

En la lactància és cert que hi ha situacions que poden requerir intervenir i agafar les regnes per part d’assessores, IBCLC o sanitaris, però sempre sota dues premisses: informació i respecte. Si informem a la mare del que farem, la nostra acció no la sorprendrà i respectarem el seu temps.  I un detall important per què potser aquesta mare no ho vol que ho fem!

“Esclafar” un nen sobre un pit no acostuma a ser de massa ajuda, perquè potser aconseguim que s’agafi però no haurem aconseguit que la mare aprengui com ho ha de fer. A més normalment quan forces a un nadó a fer quelcom que no vol fer aconseguim l’efecte invers i sovint he vist criatures que les acostes al pit i sembla que les acostis al infern: ploren, xisclen, patalegen, giren la cara….

Així que una cosa és ajudar o fomentar i una molt diferent forçar, perquè ens ha de quedar clar que no es pot obligar mai a cap criatura a mamar,  tinguin l’edat que tinguin ells decideixen si ho volen fer o no, i si no ho volen fer accions potineres per part nostre només faran que empitjorar la situació.

Quan una criatura no s’agafa cal donar-li temps i respecte, permetre que busqui, que aprengui, que decideixi quan vol mamar… Ha de ser una experiència amorosa, tranquil·la  i  molt respectuosa  per mare i criatura. Qualevol gest poc adequat ho pot espatllar tota la màgia.

Dos anys i tres mesos III

divendres, 21/03/2014

-

Hola gent, darrera part del relat de lactància que va començar dilluns. Espero tornar dilluns vinent amb temes nous i molta energia! Vull donar les gràcies a l’Elisa per compartir amb nosaltres la seva vivència de lactància, és un tresor! Gràcies! 

-

Però ara fa dues setmanes, una perla de llet punyetera m’ha fet plantejar acabar del tot amb la lactància. Com que cada vegada mamava menys, aquests darrers mesos he tingut petites mastitis i vàries perles de llet, però anaven marxant. Ara bé, aquesta última perla de llet ha estat molt persistent i s’ha ajuntat amb què he tingut la sensació per primera vegada en més de dos anys que havia arribat el moment. No sé com explicar-ho, però ho sentia. Li vaig explicar que “la mama tenia una mica de mal als pits i que no podria donar-li més teta” i ella –l’adoro infinit- va anar a buscar unes fantàstiques tirites del Mickey Mouse, me’n va posar una a cada pit i em va dir, “Ja està!”. I no m’ha demanat més pit.

Per la nit, pugem un biberó a l’habitació familiar, i fem com a les migdiades: se’l pren, me’l torna buit, em dóna les manetes i ens adormim. Sense llàgrimes. Haig de confessar, però, que jo sí que he plorat. Tot i que estic feliç perquè el procés ha estat planer i bonic, molt més del que m’hauria imaginat, hem tancat una etapa preciosa, meravellosa, única i irrepetible. I no puc evitar plorar quan penso que la nit del 7 al 8 de març de 2014 va ser la darrera que la meva filla va fer allò que havia fet totes i cadascuna de les nits de la seva vida: adormir-se dolçament al meu pit.

No voldria acabar aquestes línies sense agrair als meus àngels de la guarda tot el que han fet per mi i per la Mariona. Gràcies Montse Rota, Luli Martín, Lluïsa Plans, Judith Aragonés, Montse Rubio (osteòpata), gràcies també a totes les mares que ajudeu amb la vostra experiència les que mares que comencen, amb paraules dolces, encoratjadores, poderoses.

Gràcies també al meu marit, que sempre m’ha recolzat i escoltat, sense qüestionar-me mai. Sense tots vosaltres aquesta petita història no hauria estat possible. I gràcies també a la meva filla, per donar-me l’oportunitat de ser tan feliç i per posar-me les coses tan fàcils.

T’estimo, petita. Elisa.

 

Dos anys i tres mesos II

dimecres, 19/03/2014

-

Bon dimecres, seguim amb el relat de dilluns, aquí teniu la primera part per si heu perdut el fil.

.

Una molt bona amiga que també és assessora de lactància i doula em va insinuar que podia tractar-se d’un problema circulatori, però com que no podia valorar-ho perquè estava molt lluny (llavors vivia a Brasil), em va encoratjar a anar al grup de suport a la lactància de Gelida, el meu poble. I allà vaig re-conèixer la Lluïsa, també assessora i doula, a qui ja coneixia però amb qui encara no havia parlat del tema. I altre cop em va salvar un àngel de la guarda. Va mirar com mamava la Mariona i em va dir que la postura era correcta, que no podia venir per aquí el dolor, i que si la Luli ja m’havia confirmat la no-existència de tels, només podia ser Síndrome de Raynaud.

Apa, i ara què? Què era això del Raynaud? I per què a mi? Amb aquest diagnòstic vaig tornar a la Montse, la primera assessora, que em va explicar que era un problema circulatori, de vasoconstricció, tal com havia apuntat la Judith, i que tenia solució (se’m va obrir el cel!). M’havia d’aplicar calor local abans de donar-li el pit, donar el pit en llocs càlids, prendre begudes calentes (sense cafeïna ni teïna, que també són vasoconstrictores) i, el més important, no afrontar la presa de pit amb por i estrés, perquè l’adrenalina empitjorava molt aquest síndrome. Vaig millorar, però em seguia fent mal, i el més curiós era que quan estava amb la Lluïsa i les altres mares al grup de lactància donant el pit no em feia tant de mal com quan estava sola a casa, on el dolor encara era terrible, fins al punt que comptava els minuts que la tenia al pit i quan en feia 10 exactes la treia entre llàgrimes (seves i meves).

Vaig tornar a trucar a la Montse, aquesta vegada desesperada, al límit, i li vaig confessar que no em sentia amb forces, que no podria seguir. Em va aconsellar que visitéssim una osteòpata especialista en nadons, perquè si malgrat l’aplicació de calor local el dolor no havia millorat sospitava que aquesta força extrema que utilitzava la meva filla per mamar podia estar relacionada amb una contractura (havia estat encaixada des de la setmana 32 i va néixer la 41…). També em va donar un consell que no oblidaré mai. Em va dir que si mai em tornava a trobar desesperada, deixés tot el que estava fent, em despullés, despullés la nena, ens fiquéssim al llit, l’abracés, i plorés fins que ja no pogués més. Que després ho veuria tot diferent. I així ho vaig fer.

Al cap de dos dies érem a l’osteòpata. Se la va mirar, i sense que jo li comentés res va dir-me que tenia molt contracturada tota la zona del coll i els maxil·lars, segurament degut a què havia estat encaixada moltes setmanes abans del part. Amb petits massatges i suaus pressions, però sobretot amb moltíssima delicadesa, la va tractar en dues sessions, i voilà! la Mariona no només va començar a mamar sense fer-me mal sinó també a dormir millor, els còlics li van remetre i va arribar la pau. No m’ho podia creure. Donar el pit sense dolor per primer cop! Era màgic, increïble, meravellós, místic! Tot aquell dolor va anar a parar a un raconet molt fosc de la meva memòria i vaig començar a gaudir –ara sí!- de la nostra lactància.

I així han anat passant els mesos, i el que jo pensava que serien 6 al final han estat 27, qui m’ho havia de dir. 27 mesos d’autèntica felicitat, amb alguns contratemps (alguna mastitis, algun punt de llet, molta son…) però 27 mesos molt feliços, plens de mirades, de carícies, d’intimitat, de dolçor…27 mesos nostres.

Ara bé, cap als dos anys alguna cosa va començar a remoure’s. Vaig començar a notar cert agitament, i semblava que ella ho notés i encara estava més demandant, cosa que a mi em posava molt nerviosa: era un peix que es mossegava la cua. Vaig decidir retirar-li el pit de dia, pensant que seria millor per les dues limitar les preses diürnes a les migdiades del cap de setmana (entre setmana dormia a l’escola) i a les nits. Li vaig explicar que de dia “les tetes dormien” i que “només sortien quan ella havia de dormir, que quan ara volgués lleteta de dia hauria de prendre un gotet de llet amb xocolata”. Va somicar les primeres tres o quatre vegades que m’ho va demanar (a mi se’m trencava el cor…) però vaig aguantar, explicant-li cada vegada amb veu calmada i mentre l’abraçava que no podia ser, i finalment ho va entendre. L’agitament va desaparèixer i vam poder tornar a gaudir de les preses nocturnes (abans d’anar a dormir i un parell de cops durant la nit) i de les migdiades de cap de setmana. Ella també estava més tranquil·la, perquè va deixar d’estar pendent del meu escot cada vegada que me l’asseia a la falda per jugar o que l’agafava a coll. Al principi em sentia malament, però poc a poc em vaig adonar que havia pres la decisió correcta, perquè sinó l’agitament hauria acabat amb la nostra lactància de manera brusca i dolorosa per a les dues. Ara fa un mes i escaig vam començar a fer les migdiades a la seva habitació (per la nit fem collit amb un bressol unit en sidecar al nostre llit), i amb el canvi d’habitació vam suprimir també les preses de les migdiades de cap de setmana. Ara ens enduem un biberó de llet de soja o de vaca -segons el dia-, ben tebió, m’estiro al seu costat i se’l pren soleta. Quan acaba, em dóna les mans i m’espero al seu costat fins que s’adorm.

No hi ha hagut llàgrimes.

Dos anys i tres mesos I

dilluns, 17/03/2014

-

Bon dilluns! Aquesta setmana la tinc complicada, he estat tot el cap de setmana impartint el curs de capacitació de lactància a Tierra Firme i el proper cap de setmana tinc classe al curs de la Federació Catalana… El dia 8 de març vaig rebre un relat de lactància molt complert i meravellós. Com que no el vull tallar ni reduir i aquesta setmana és dura per mi, aprofito i el reparteixo en tres dies. Merci Elisa per compartir-lo amb tots!

-

Gelida, 8 de març de 2014.

Avui s’ha acabat la nostra lactància. Quina casualitat, justament el Dia de la Dona, pensava quan me n’he adonat. Si m’haguessin dit ara fa dos anys i tres mesos que arribaríem fins aquí no m’ho hagués pas cregut. Durant l’embaràs tenia clar que volia donar el pit, però quan la gent m’ho preguntava recordo que així i tot sempre deia “Home, la idea és donar-li el pit…si puc”. És a dir, creia que estava convençuda però em reservava una petita parcel·la al dubte, a la por, al “i si…”. Fins que un dia la Montse, una llevadora amiga meva, m’ho va preguntar i li vaig respondre això i em va etzibar un “I tant que podràs! Si vols, pots.” Va ser la primera vegada que vaig experimentar el que després he descobert que en diuen l’empoderament de les dones. Vaig prendre consciència que el que fes amb aquella criatura depenia de mi, i que els casos en els que no es pot donar el pit per qüestions patològiques són un percentatge ínfim, que en la resta dels casos és un tema de voluntat, de recolzament, d’informació, d’assessorament.

Així doncs, quan va néixer la Mariona, i ja durant les dues hores de pell amb pell que agraeixo profundament a l’hospital, ja me la vaig posar al pit. Les infermeres, molt atentes, anaven venint i m’aconsellaven sobre postures, em recordaven que la lactància materna havia de ser “a demanda” i intentaven que la Mariona obrís bé la boca. Però no hi havia manera. S’enganxava, però no ho feia correctament, no la notava succionar, fer el buit. I van arribar les mugroneres. Una de les infermeres ens va aconsellar unes mugroneres perquè la petita obrís millor la boca, però feien més nosa que servei. Vam deixar l’hospital molt desconcertats, sense pujada de la llet, amb dos discos de làtex molt incòmodes que ens acompanyaven a tot arreu i una nena que sortia de l’hospital amb 2kg700g, al límit dels temuts “biberons de reforç”. Marxava atemorida, amb la por que la pesessin a la següent revisió i descobrissin que “no havia guanyat”, com solen dir. Jo estava insegura, amb por, expectant. Seria capaç d’aconseguir alimentar la meva filla com havia somiat? Què faria si no guanyava el pes marcat per aquelles taules que tenien els pediatres?

I llavors van arribar els meus àngels de la guarda, aquelles persones a les que dec la meva lactància meravellosa: les assessores de lactància. Primer la Montse, la llevadora que m’havia ensenyat què era l’empoderament  i que en aquell moment era assessora al grup de suport a la lactància de Sant Sadurní d’Anoia, que em va animar a anar aquell divendres al CAP a la seva trobada setmanal. La Mariona tan sols tenia quatre dies. Allà vaig conèixer la Luli, també assessora de lactància, que va corregir-nos la postura, va mirar si la Mariona tenia algun tel que li impedís mamar correctament i que va dir-me que no passava res per donar el pit amb mugroneres, que ja les aniria retirant (o no, perquè tampoc era important), però que sobretot em va donar molta força, juntament amb la Montse i les altres mares del grup, per tirar endavant. Aquell “Ho esteu fent molt bé” ens va salvar. Ja veus tu quina frase més senzilla i més tonta, no? Doncs per mi va ser un flotador en aquell mar d’incerteses. Sí que podria. Ara ja no ho intuïa, ara HO SABIA.

Però les dificultats no van acabar aquí. De fet, només acabaven de començar. Al cap d’uns dies la Mariona es va agafar bé, i vaja si va fer-ho. Superada la pujada de la llet van aparèixer les primeres clivelles, ara crec que en gran part provocades per les mugroneres, que es movien, que feien fricció amb la pell delicada del mugró, però clivelles al cap i a la fi. Feien mal, però el dolor era perfectament suportable, i a més estava molt animada perquè a la revisió dels 10 dies la Mariona ja havia guanyat pes. Però el més dur estava per venir. De cop, em va començar a fer molt mal quan mamava. Succionava amb força, amb molta força (qui m’ho hauria de dir, quan al principi mamava com un pardalet…!) i em feia molt de mal. Quan ella acabava de mamar el mugró em quedava blanc, em sentia bategar el cor al mugró durant més de 15 minuts després que ella acabés de menjar, amb un dolor intensíssim, com si me l’hagués enganxat amb la porta d’un cotxe. I del blanc passava al morat, i del morat anava tornant a poc a poc al seu color normal. I així cada vegada que mamava, que creieu-me, en un nadó de 10 dies són moltes, o almenys a mi m’ho semblaven. Quan començava a moure’s neguitosa, anunciant-me que s’acostava la següent presa, em posava a tremolar, a plorar, m’entrava el pànic. Com podia ser que em fes tant de mal? Seria així tota la lactància? Com m’ho faria per aguantar tant de dolor durant 6 mesos?

... Seguirà dimecres….

Cecily Williams

divendres, 14/03/2014

-

Tot això que passa no és nou, fa anys que una dona es va atrevir a dir-ho clar i en veu alta. Avui recordo aquesta dona!

-

Ja al 1939 la doctora Cecily Williams, va participar en una conferència, va relacionar la llet artificial amb la mort de nadons al Tercer Món i va denunciar les pràctiques gens ètiques de la indústria. I si compteu des de la conferència de Williams encara faltaven 42 anys per  crear el Codi de Comercialització de Succedanis de Llet Materna!

El Codi va aturar, en part, algunes d’aquestes publicitats agressives i perilloses (que sí, que aquí no moren nens com al Tercer Món per consumir llet artificial, però se segueixen venent llet artificials amb mentides) com sabeu cada país adapta el codi i és més o menys permissiu en les seves lleis. La que tenim a Espanya permet unes coses i en prohibeix unes altres tot i que la llei no és compleix i les sancions són inexistents.

Un dels apartats de la llei deixa clar que només els professionals de la salut poden rebre informació específica de mans de la industria:

La publicidad de los preparados para lactantes se limitará a las publicaciones especializadas en la asistencia infantil y a las publicaciones científicas.

A la web de l’ACIP hi ha un logo que resulta molt simple de reconeixer i no amaguen pas que la formació la financia la mateixa marca. He fet el xafarder i he trobat un bonic power point entre la documentació i és evident que el patrocinador es cobra els favors fent promoció indiscriminada del seu producte.

A més aquest power és ple de afirmacions incertes que poden fer pensar al qui l’escolta de manera innocent i sense coneixement que la llet que venen aquests senyors és pràcticament idèntica a la llet materna. Totes les diapos ho fan pensar: similar en proteïnes, contenen bifidus, prevenció d’al·lèrgies…. Per cert dins el ppt hi ha la diapo amb l’afirmació que els bebès nascuts per cesària els cal una protecció extra i és clar venen una de les seves llets, us recordo que per aquest anunci va saltar gran part de la junta de l’AEP en el seu moment, que van tenir el valor i l’ètica de negar-se a donar cabuda a que aquest tipus de publicitat .

I us torno a dir que el codi ho permet però remarca seguidament:

Tal información no deberá insinuar ni hacer creer que la alimentación con biberón es equivalente o superior a la lactancia materna

I aquest  document de formació/presentació  se’l salta de totes, totes!

I jo em pregunto. Si la seva formació de lactància és escassa (ho sé de primera mà perquè he pogut patir la formació que s’ha donat a la meva neboda a la carrera) i si els cursos els facilita algú que ven llet artificial… Ha de ser  complicat tenir criteri per saber què és cert i què no ho és, no? Es pot ser imparcial? És ètic que la industria pagui, patrocini i informi?

Ens calen més denúncies, queixes, reclamacions… des de dins per part de metges, infermeres i llevadores que entenen com de vital és un suport honest a les mares lactants. Ens calen més Cecily Williams que puguin dir des de dintre el que pensen, perquè malauradament nosaltres seguim sent les talibanes de la teta!

*Al ppt citat i podeu accedir clicant l’ocellet de la web de l’ACIP.

Busquem solucions reals d’un cop!!

dimarts , 11/03/2014

-

Són les 18:41 tinc l’entrada del bloc feta quan la Arianna Ciurana em fa arribar aquesta nota de la Vanguardia.  Canvi de plans.

-

Ella té els ulls com plats però jo he de llegir diverses vegades les noticia per acabar-la d’entendre.  Per un moment podria jurar que jo visc en un altra planeta i que  de lactància no en sé massa res ….però no….  Hi ha afirmacions que no concorden i que fan molt mal:

“Infermeres catalanes han alertat aquest dimarts al Parlament català que cada vegada hi ha més mares desnodrides per culpa de la manca de recursos econòmics que no poden donar el pit als seus nadons, de manera que es veuen obligades a acudir a entitats socials a la recerca de llets artificials adaptades”

Com teniu el cos?  Vull comentar dos temes en concret:

En primer lloc parlen de mares malnodrides i no desnodrides. Sembla que no i cada terme vol dir una cosa diferent:

Malnodit-a/ Que pateix malnutrició. És a dir que té una alimentació incorrecte una dieta pobra o sobrealimentació.

Desnodrit-a/Sofrir desnutrició. Estat fisiològic  que deriva de la manca d’aliments o d’algun nutrient determinat.

És a dir aquestes dones degut a la situacions que crisi que vivim tenen una dieta pobra o incorrecta. I les meves preguntes són: I qui diu que una dona malnodrida no fabriqui llet? O és que potser no parlen de la quantitat sinó de la suposada qualitat? I si parlem de la qualitat com ho sabem que a les llets d’aquestes mares els falten x nutrients?

El tema de la desnutrició/malnutrició de mares lactants no és pas nova el món és ple de mares en estats nutricionals de carència que  no tenen entitats socials ( Banc d’Aliments/Creu Roja/Serveis Socials) que els regalin llet:

http://www.unicef.org/programme/breastfeeding/related.htm

http://ajcn.nutrition.org/content/31/3/492.full.pdf

http://www.popline.org/node/451748

http://www.savethechildren.org.uk/sites/default/files/images/Superfood_for_Babies_UK_version.pdf

I aquest  tema em porta a comentar el segon. Si alimentem  millor a aquestes mares  no mataríem dos pardals d’un tret?  Perquè recorre a entitats socials  a la recerca de llets artificials massa per la seva recuperació nutricional no fa!

Us dic que ho veig des de lluny i m’encantaria veure in situ aquestes mares desnodrides que no poden alletar als seus fills.  I us prometo que no m’ho crec! No m’ho crec i no m’ho crec! El cos d’una dona tot i malnodrida o fins i tot desnodrida prioritza la fabricació de llet a qualsevol altre cosa, ho diuen els estudis no ho dic pas jo la boja de la teta!  Que aquestes dones no mengen  prou proteïnes ( que caldria veure-ho) i els  falten vitamines i minerals en forma de fruita i verdura fresca, segur que si, però d’aquí a no tenir llet hi ha un pas molt gran!

Cada vegada veig la situació més complicada, més ben dit, cada vegada veig que ens compliquem més la vida!  Aquest cas és l’exemple més clar  de tots, mares amb una alimentació insuficient que alimenten als seus fills amb un aliment de segona a preu/cost de luxe!¿???

Perquè ens resulta més fàcil buscar problemes que solucions? Perquè no podem parar i pensar una mica?

-

*Recordar a qui calgui que els grups de suport a la lactància  servim per ajudar a les mares que tenen dificultats amb la seva lactància i la nostra feina és gratuita.