Per l’Elsa

dimecres, 26/03/2014

-

 

Avui tocaria parlar d’incentius per alletar, lleis per promocionar la lactància…. un altra dia serà….

-

Per Nadal us demanava col·laboració per l’Elsa, col·laboarció per recollir llet per ella.

Ahir l’Elsa ens va deixar…

Des d’aquí una abraçada enorme als seus pares, a la seva família i amics…. I un sentit gràcies a totes les dones maravelloses que han cedit la seva llet per l’Elsa, gràcies per la vostra generositat, gràcies per voler intentar-ho, gràcies per creure en la màgia…..

 

No hi ha paraules…. descansa preciosa….

Aprendre…

dilluns, 24/03/2014

El vell record de lactància d’una amiga; un record de fa anys però que encara li resulta dolorós, m’ha portat a fer aquesta entrada.

-

Una de les experiències més dures que recordo d’infantesa va ser aprendre a nedar. Els meus pares em van apuntar a un curs a l’estiu a l’escola per aprendre’n i deixar de fer servir els braçals. Pel que recordo devia ser un curs al juny o al juliol, hi anava cada matí a practicar unes hores. Ens tiràvem a l’aigua, el profe ens deixava agafar la perxa  i apa piscina amunt. Suposo que no eren masses dies de curset i el darrer dia veient que jo seguia aferrada a la perxa per nedar el profe va tenir el detall d’agafar-me, llençar-me a l’aigua i no donar-me la perxa per agafar-me. Nedar vaig nedar però l’esglai del moment encara el recordo ara.

Ara us explico el record de la meva amiga.

Quan va parir es van emportar el seu nen, quan li van tornar a portar estava desorientat i descol·locat, no sabia pas on era ni què havia de fer. Com que no mamava ni en tenia intenció, la llevadora li va engrapar el pit a la meva amiga amb una mà i va agafar el cap del nen amb l’altre i li va enxufar al pit amb rapidesa.  El nen no es va agafar i va començar a plorar de l’ensurt i la meva amiga va decidir que no volia donar el pit.

És evident que forçar les situacions no ajuda i tenim força mania, quan parlem de lactància, en forçar les coses i ficar les mans on no ens demanen.

“Obligar a” mai ajuda. Obligar algú perquè faci x, explicita que aquest algú no vol fer-ho.  A vegades ho justifiquem perquè pensem que és pel bé de la mare o de la criatura. Sí, a mi em van ensenyar a nedar i potser alguna criatura s’ha agafat al pit forçant la situació, però cal fer-les coses de manera tan destralera?

Qualsevol aprenentatge requereix els seus tempos, requereix paciència i amor per part de tots els implicats. Pels protagonistes tot és nou i pels que ajudem, tot i tenir tota l’experiència del món hem de tractar a cada nou protagonista amb el mateix amor, calma i dedicació que el primer i sobre tot recordar que per ells tot és nou.

En la lactància és cert que hi ha situacions que poden requerir intervenir i agafar les regnes per part d’assessores, IBCLC o sanitaris, però sempre sota dues premisses: informació i respecte. Si informem a la mare del que farem, la nostra acció no la sorprendrà i respectarem el seu temps.  I un detall important per què potser aquesta mare no ho vol que ho fem!

“Esclafar” un nen sobre un pit no acostuma a ser de massa ajuda, perquè potser aconseguim que s’agafi però no haurem aconseguit que la mare aprengui com ho ha de fer. A més normalment quan forces a un nadó a fer quelcom que no vol fer aconseguim l’efecte invers i sovint he vist criatures que les acostes al pit i sembla que les acostis al infern: ploren, xisclen, patalegen, giren la cara….

Així que una cosa és ajudar o fomentar i una molt diferent forçar, perquè ens ha de quedar clar que no es pot obligar mai a cap criatura a mamar,  tinguin l’edat que tinguin ells decideixen si ho volen fer o no, i si no ho volen fer accions potineres per part nostre només faran que empitjorar la situació.

Quan una criatura no s’agafa cal donar-li temps i respecte, permetre que busqui, que aprengui, que decideixi quan vol mamar… Ha de ser una experiència amorosa, tranquil·la  i  molt respectuosa  per mare i criatura. Qualevol gest poc adequat ho pot espatllar tota la màgia.

Dos anys i tres mesos III

divendres, 21/03/2014

-

Hola gent, darrera part del relat de lactància que va començar dilluns. Espero tornar dilluns vinent amb temes nous i molta energia! Vull donar les gràcies a l’Elisa per compartir amb nosaltres la seva vivència de lactància, és un tresor! Gràcies! 

-

Però ara fa dues setmanes, una perla de llet punyetera m’ha fet plantejar acabar del tot amb la lactància. Com que cada vegada mamava menys, aquests darrers mesos he tingut petites mastitis i vàries perles de llet, però anaven marxant. Ara bé, aquesta última perla de llet ha estat molt persistent i s’ha ajuntat amb què he tingut la sensació per primera vegada en més de dos anys que havia arribat el moment. No sé com explicar-ho, però ho sentia. Li vaig explicar que “la mama tenia una mica de mal als pits i que no podria donar-li més teta” i ella –l’adoro infinit- va anar a buscar unes fantàstiques tirites del Mickey Mouse, me’n va posar una a cada pit i em va dir, “Ja està!”. I no m’ha demanat més pit.

Per la nit, pugem un biberó a l’habitació familiar, i fem com a les migdiades: se’l pren, me’l torna buit, em dóna les manetes i ens adormim. Sense llàgrimes. Haig de confessar, però, que jo sí que he plorat. Tot i que estic feliç perquè el procés ha estat planer i bonic, molt més del que m’hauria imaginat, hem tancat una etapa preciosa, meravellosa, única i irrepetible. I no puc evitar plorar quan penso que la nit del 7 al 8 de març de 2014 va ser la darrera que la meva filla va fer allò que havia fet totes i cadascuna de les nits de la seva vida: adormir-se dolçament al meu pit.

No voldria acabar aquestes línies sense agrair als meus àngels de la guarda tot el que han fet per mi i per la Mariona. Gràcies Montse Rota, Luli Martín, Lluïsa Plans, Judith Aragonés, Montse Rubio (osteòpata), gràcies també a totes les mares que ajudeu amb la vostra experiència les que mares que comencen, amb paraules dolces, encoratjadores, poderoses.

Gràcies també al meu marit, que sempre m’ha recolzat i escoltat, sense qüestionar-me mai. Sense tots vosaltres aquesta petita història no hauria estat possible. I gràcies també a la meva filla, per donar-me l’oportunitat de ser tan feliç i per posar-me les coses tan fàcils.

T’estimo, petita. Elisa.

 

Dos anys i tres mesos II

dimecres, 19/03/2014

-

Bon dimecres, seguim amb el relat de dilluns, aquí teniu la primera part per si heu perdut el fil.

.

Una molt bona amiga que també és assessora de lactància i doula em va insinuar que podia tractar-se d’un problema circulatori, però com que no podia valorar-ho perquè estava molt lluny (llavors vivia a Brasil), em va encoratjar a anar al grup de suport a la lactància de Gelida, el meu poble. I allà vaig re-conèixer la Lluïsa, també assessora i doula, a qui ja coneixia però amb qui encara no havia parlat del tema. I altre cop em va salvar un àngel de la guarda. Va mirar com mamava la Mariona i em va dir que la postura era correcta, que no podia venir per aquí el dolor, i que si la Luli ja m’havia confirmat la no-existència de tels, només podia ser Síndrome de Raynaud.

Apa, i ara què? Què era això del Raynaud? I per què a mi? Amb aquest diagnòstic vaig tornar a la Montse, la primera assessora, que em va explicar que era un problema circulatori, de vasoconstricció, tal com havia apuntat la Judith, i que tenia solució (se’m va obrir el cel!). M’havia d’aplicar calor local abans de donar-li el pit, donar el pit en llocs càlids, prendre begudes calentes (sense cafeïna ni teïna, que també són vasoconstrictores) i, el més important, no afrontar la presa de pit amb por i estrés, perquè l’adrenalina empitjorava molt aquest síndrome. Vaig millorar, però em seguia fent mal, i el més curiós era que quan estava amb la Lluïsa i les altres mares al grup de lactància donant el pit no em feia tant de mal com quan estava sola a casa, on el dolor encara era terrible, fins al punt que comptava els minuts que la tenia al pit i quan en feia 10 exactes la treia entre llàgrimes (seves i meves).

Vaig tornar a trucar a la Montse, aquesta vegada desesperada, al límit, i li vaig confessar que no em sentia amb forces, que no podria seguir. Em va aconsellar que visitéssim una osteòpata especialista en nadons, perquè si malgrat l’aplicació de calor local el dolor no havia millorat sospitava que aquesta força extrema que utilitzava la meva filla per mamar podia estar relacionada amb una contractura (havia estat encaixada des de la setmana 32 i va néixer la 41…). També em va donar un consell que no oblidaré mai. Em va dir que si mai em tornava a trobar desesperada, deixés tot el que estava fent, em despullés, despullés la nena, ens fiquéssim al llit, l’abracés, i plorés fins que ja no pogués més. Que després ho veuria tot diferent. I així ho vaig fer.

Al cap de dos dies érem a l’osteòpata. Se la va mirar, i sense que jo li comentés res va dir-me que tenia molt contracturada tota la zona del coll i els maxil·lars, segurament degut a què havia estat encaixada moltes setmanes abans del part. Amb petits massatges i suaus pressions, però sobretot amb moltíssima delicadesa, la va tractar en dues sessions, i voilà! la Mariona no només va començar a mamar sense fer-me mal sinó també a dormir millor, els còlics li van remetre i va arribar la pau. No m’ho podia creure. Donar el pit sense dolor per primer cop! Era màgic, increïble, meravellós, místic! Tot aquell dolor va anar a parar a un raconet molt fosc de la meva memòria i vaig començar a gaudir –ara sí!- de la nostra lactància.

I així han anat passant els mesos, i el que jo pensava que serien 6 al final han estat 27, qui m’ho havia de dir. 27 mesos d’autèntica felicitat, amb alguns contratemps (alguna mastitis, algun punt de llet, molta son…) però 27 mesos molt feliços, plens de mirades, de carícies, d’intimitat, de dolçor…27 mesos nostres.

Ara bé, cap als dos anys alguna cosa va començar a remoure’s. Vaig començar a notar cert agitament, i semblava que ella ho notés i encara estava més demandant, cosa que a mi em posava molt nerviosa: era un peix que es mossegava la cua. Vaig decidir retirar-li el pit de dia, pensant que seria millor per les dues limitar les preses diürnes a les migdiades del cap de setmana (entre setmana dormia a l’escola) i a les nits. Li vaig explicar que de dia “les tetes dormien” i que “només sortien quan ella havia de dormir, que quan ara volgués lleteta de dia hauria de prendre un gotet de llet amb xocolata”. Va somicar les primeres tres o quatre vegades que m’ho va demanar (a mi se’m trencava el cor…) però vaig aguantar, explicant-li cada vegada amb veu calmada i mentre l’abraçava que no podia ser, i finalment ho va entendre. L’agitament va desaparèixer i vam poder tornar a gaudir de les preses nocturnes (abans d’anar a dormir i un parell de cops durant la nit) i de les migdiades de cap de setmana. Ella també estava més tranquil·la, perquè va deixar d’estar pendent del meu escot cada vegada que me l’asseia a la falda per jugar o que l’agafava a coll. Al principi em sentia malament, però poc a poc em vaig adonar que havia pres la decisió correcta, perquè sinó l’agitament hauria acabat amb la nostra lactància de manera brusca i dolorosa per a les dues. Ara fa un mes i escaig vam començar a fer les migdiades a la seva habitació (per la nit fem collit amb un bressol unit en sidecar al nostre llit), i amb el canvi d’habitació vam suprimir també les preses de les migdiades de cap de setmana. Ara ens enduem un biberó de llet de soja o de vaca -segons el dia-, ben tebió, m’estiro al seu costat i se’l pren soleta. Quan acaba, em dóna les mans i m’espero al seu costat fins que s’adorm.

No hi ha hagut llàgrimes.

Dos anys i tres mesos I

dilluns, 17/03/2014

-

Bon dilluns! Aquesta setmana la tinc complicada, he estat tot el cap de setmana impartint el curs de capacitació de lactància a Tierra Firme i el proper cap de setmana tinc classe al curs de la Federació Catalana… El dia 8 de març vaig rebre un relat de lactància molt complert i meravellós. Com que no el vull tallar ni reduir i aquesta setmana és dura per mi, aprofito i el reparteixo en tres dies. Merci Elisa per compartir-lo amb tots!

-

Gelida, 8 de març de 2014.

Avui s’ha acabat la nostra lactància. Quina casualitat, justament el Dia de la Dona, pensava quan me n’he adonat. Si m’haguessin dit ara fa dos anys i tres mesos que arribaríem fins aquí no m’ho hagués pas cregut. Durant l’embaràs tenia clar que volia donar el pit, però quan la gent m’ho preguntava recordo que així i tot sempre deia “Home, la idea és donar-li el pit…si puc”. És a dir, creia que estava convençuda però em reservava una petita parcel·la al dubte, a la por, al “i si…”. Fins que un dia la Montse, una llevadora amiga meva, m’ho va preguntar i li vaig respondre això i em va etzibar un “I tant que podràs! Si vols, pots.” Va ser la primera vegada que vaig experimentar el que després he descobert que en diuen l’empoderament de les dones. Vaig prendre consciència que el que fes amb aquella criatura depenia de mi, i que els casos en els que no es pot donar el pit per qüestions patològiques són un percentatge ínfim, que en la resta dels casos és un tema de voluntat, de recolzament, d’informació, d’assessorament.

Així doncs, quan va néixer la Mariona, i ja durant les dues hores de pell amb pell que agraeixo profundament a l’hospital, ja me la vaig posar al pit. Les infermeres, molt atentes, anaven venint i m’aconsellaven sobre postures, em recordaven que la lactància materna havia de ser “a demanda” i intentaven que la Mariona obrís bé la boca. Però no hi havia manera. S’enganxava, però no ho feia correctament, no la notava succionar, fer el buit. I van arribar les mugroneres. Una de les infermeres ens va aconsellar unes mugroneres perquè la petita obrís millor la boca, però feien més nosa que servei. Vam deixar l’hospital molt desconcertats, sense pujada de la llet, amb dos discos de làtex molt incòmodes que ens acompanyaven a tot arreu i una nena que sortia de l’hospital amb 2kg700g, al límit dels temuts “biberons de reforç”. Marxava atemorida, amb la por que la pesessin a la següent revisió i descobrissin que “no havia guanyat”, com solen dir. Jo estava insegura, amb por, expectant. Seria capaç d’aconseguir alimentar la meva filla com havia somiat? Què faria si no guanyava el pes marcat per aquelles taules que tenien els pediatres?

I llavors van arribar els meus àngels de la guarda, aquelles persones a les que dec la meva lactància meravellosa: les assessores de lactància. Primer la Montse, la llevadora que m’havia ensenyat què era l’empoderament  i que en aquell moment era assessora al grup de suport a la lactància de Sant Sadurní d’Anoia, que em va animar a anar aquell divendres al CAP a la seva trobada setmanal. La Mariona tan sols tenia quatre dies. Allà vaig conèixer la Luli, també assessora de lactància, que va corregir-nos la postura, va mirar si la Mariona tenia algun tel que li impedís mamar correctament i que va dir-me que no passava res per donar el pit amb mugroneres, que ja les aniria retirant (o no, perquè tampoc era important), però que sobretot em va donar molta força, juntament amb la Montse i les altres mares del grup, per tirar endavant. Aquell “Ho esteu fent molt bé” ens va salvar. Ja veus tu quina frase més senzilla i més tonta, no? Doncs per mi va ser un flotador en aquell mar d’incerteses. Sí que podria. Ara ja no ho intuïa, ara HO SABIA.

Però les dificultats no van acabar aquí. De fet, només acabaven de començar. Al cap d’uns dies la Mariona es va agafar bé, i vaja si va fer-ho. Superada la pujada de la llet van aparèixer les primeres clivelles, ara crec que en gran part provocades per les mugroneres, que es movien, que feien fricció amb la pell delicada del mugró, però clivelles al cap i a la fi. Feien mal, però el dolor era perfectament suportable, i a més estava molt animada perquè a la revisió dels 10 dies la Mariona ja havia guanyat pes. Però el més dur estava per venir. De cop, em va començar a fer molt mal quan mamava. Succionava amb força, amb molta força (qui m’ho hauria de dir, quan al principi mamava com un pardalet…!) i em feia molt de mal. Quan ella acabava de mamar el mugró em quedava blanc, em sentia bategar el cor al mugró durant més de 15 minuts després que ella acabés de menjar, amb un dolor intensíssim, com si me l’hagués enganxat amb la porta d’un cotxe. I del blanc passava al morat, i del morat anava tornant a poc a poc al seu color normal. I així cada vegada que mamava, que creieu-me, en un nadó de 10 dies són moltes, o almenys a mi m’ho semblaven. Quan començava a moure’s neguitosa, anunciant-me que s’acostava la següent presa, em posava a tremolar, a plorar, m’entrava el pànic. Com podia ser que em fes tant de mal? Seria així tota la lactància? Com m’ho faria per aguantar tant de dolor durant 6 mesos?

... Seguirà dimecres….

Cecily Williams

divendres, 14/03/2014

-

Tot això que passa no és nou, fa anys que una dona es va atrevir a dir-ho clar i en veu alta. Avui recordo aquesta dona!

-

Ja al 1939 la doctora Cecily Williams, va participar en una conferència, va relacionar la llet artificial amb la mort de nadons al Tercer Món i va denunciar les pràctiques gens ètiques de la indústria. I si compteu des de la conferència de Williams encara faltaven 42 anys per  crear el Codi de Comercialització de Succedanis de Llet Materna!

El Codi va aturar, en part, algunes d’aquestes publicitats agressives i perilloses (que sí, que aquí no moren nens com al Tercer Món per consumir llet artificial, però se segueixen venent llet artificials amb mentides) com sabeu cada país adapta el codi i és més o menys permissiu en les seves lleis. La que tenim a Espanya permet unes coses i en prohibeix unes altres tot i que la llei no és compleix i les sancions són inexistents.

Un dels apartats de la llei deixa clar que només els professionals de la salut poden rebre informació específica de mans de la industria:

La publicidad de los preparados para lactantes se limitará a las publicaciones especializadas en la asistencia infantil y a las publicaciones científicas.

A la web de l’ACIP hi ha un logo que resulta molt simple de reconeixer i no amaguen pas que la formació la financia la mateixa marca. He fet el xafarder i he trobat un bonic power point entre la documentació i és evident que el patrocinador es cobra els favors fent promoció indiscriminada del seu producte.

A més aquest power és ple de afirmacions incertes que poden fer pensar al qui l’escolta de manera innocent i sense coneixement que la llet que venen aquests senyors és pràcticament idèntica a la llet materna. Totes les diapos ho fan pensar: similar en proteïnes, contenen bifidus, prevenció d’al·lèrgies…. Per cert dins el ppt hi ha la diapo amb l’afirmació que els bebès nascuts per cesària els cal una protecció extra i és clar venen una de les seves llets, us recordo que per aquest anunci va saltar gran part de la junta de l’AEP en el seu moment, que van tenir el valor i l’ètica de negar-se a donar cabuda a que aquest tipus de publicitat .

I us torno a dir que el codi ho permet però remarca seguidament:

Tal información no deberá insinuar ni hacer creer que la alimentación con biberón es equivalente o superior a la lactancia materna

I aquest  document de formació/presentació  se’l salta de totes, totes!

I jo em pregunto. Si la seva formació de lactància és escassa (ho sé de primera mà perquè he pogut patir la formació que s’ha donat a la meva neboda a la carrera) i si els cursos els facilita algú que ven llet artificial… Ha de ser  complicat tenir criteri per saber què és cert i què no ho és, no? Es pot ser imparcial? És ètic que la industria pagui, patrocini i informi?

Ens calen més denúncies, queixes, reclamacions… des de dins per part de metges, infermeres i llevadores que entenen com de vital és un suport honest a les mares lactants. Ens calen més Cecily Williams que puguin dir des de dintre el que pensen, perquè malauradament nosaltres seguim sent les talibanes de la teta!

*Al ppt citat i podeu accedir clicant l’ocellet de la web de l’ACIP.

Busquem solucions reals d’un cop!!

dimarts , 11/03/2014

-

Són les 18:41 tinc l’entrada del bloc feta quan la Arianna Ciurana em fa arribar aquesta nota de la Vanguardia.  Canvi de plans.

-

Ella té els ulls com plats però jo he de llegir diverses vegades les noticia per acabar-la d’entendre.  Per un moment podria jurar que jo visc en un altra planeta i que  de lactància no en sé massa res ….però no….  Hi ha afirmacions que no concorden i que fan molt mal:

“Infermeres catalanes han alertat aquest dimarts al Parlament català que cada vegada hi ha més mares desnodrides per culpa de la manca de recursos econòmics que no poden donar el pit als seus nadons, de manera que es veuen obligades a acudir a entitats socials a la recerca de llets artificials adaptades”

Com teniu el cos?  Vull comentar dos temes en concret:

En primer lloc parlen de mares malnodrides i no desnodrides. Sembla que no i cada terme vol dir una cosa diferent:

Malnodit-a/ Que pateix malnutrició. És a dir que té una alimentació incorrecte una dieta pobra o sobrealimentació.

Desnodrit-a/Sofrir desnutrició. Estat fisiològic  que deriva de la manca d’aliments o d’algun nutrient determinat.

És a dir aquestes dones degut a la situacions que crisi que vivim tenen una dieta pobra o incorrecta. I les meves preguntes són: I qui diu que una dona malnodrida no fabriqui llet? O és que potser no parlen de la quantitat sinó de la suposada qualitat? I si parlem de la qualitat com ho sabem que a les llets d’aquestes mares els falten x nutrients?

El tema de la desnutrició/malnutrició de mares lactants no és pas nova el món és ple de mares en estats nutricionals de carència que  no tenen entitats socials ( Banc d’Aliments/Creu Roja/Serveis Socials) que els regalin llet:

http://www.unicef.org/programme/breastfeeding/related.htm

http://ajcn.nutrition.org/content/31/3/492.full.pdf

http://www.popline.org/node/451748

http://www.savethechildren.org.uk/sites/default/files/images/Superfood_for_Babies_UK_version.pdf

I aquest  tema em porta a comentar el segon. Si alimentem  millor a aquestes mares  no mataríem dos pardals d’un tret?  Perquè recorre a entitats socials  a la recerca de llets artificials massa per la seva recuperació nutricional no fa!

Us dic que ho veig des de lluny i m’encantaria veure in situ aquestes mares desnodrides que no poden alletar als seus fills.  I us prometo que no m’ho crec! No m’ho crec i no m’ho crec! El cos d’una dona tot i malnodrida o fins i tot desnodrida prioritza la fabricació de llet a qualsevol altre cosa, ho diuen els estudis no ho dic pas jo la boja de la teta!  Que aquestes dones no mengen  prou proteïnes ( que caldria veure-ho) i els  falten vitamines i minerals en forma de fruita i verdura fresca, segur que si, però d’aquí a no tenir llet hi ha un pas molt gran!

Cada vegada veig la situació més complicada, més ben dit, cada vegada veig que ens compliquem més la vida!  Aquest cas és l’exemple més clar  de tots, mares amb una alimentació insuficient que alimenten als seus fills amb un aliment de segona a preu/cost de luxe!¿???

Perquè ens resulta més fàcil buscar problemes que solucions? Perquè no podem parar i pensar una mica?

-

*Recordar a qui calgui que els grups de suport a la lactància  servim per ajudar a les mares que tenen dificultats amb la seva lactància i la nostra feina és gratuita.

Cabres boges

dilluns, 10/03/2014

Ahir va córrer per les xarxes aquesta entrevista a una llevadora. La seva opinió del part la deixo de banda que segur que hi haurà qui ho digui millor que jo.-

 

La llevadora afirma que alletar fins els tres anys no és realista. Quan vaig llegir l’entrevista a primera hora  del matí em vaig indignar, llegir afirmacions d’aquetes tan aviat i en dejú em fan mal al fetge. Tenia ganes d’escriure moltes coses i respectar els tempos de digestió sempre va bé.

I ara que són les cinc de la tarda ja veig les coses diferents i de la indignació he passat a compartir l’opinió de la llevadora. Realment alletar 3, 4 o 5 anys no és gens realista. I no ho és per molts motius i com més penso més clar ho tinc:

En primer lloc per l’escàs suport a les mares lactants fa que socialment no sigui ben vist alletar una criatura gran. Les criatures grans que mamen són: uns viciosos i una marrans. I per rematar-ho les mares que segueixen alletant unes desvergonyides que tenen ganes d’exhibir-se i fer sentir incomodes al que els envolten.

També per l’escàs suport del govern que ofereix a les dones uns plans de conciliació familiar i laboral que fan pena, que obliga a les dones a deixar les seves criatures ens mans d’altres més de 8 hores al dia quan en la majoria dels casos encara haurien de dependre completament de la la llet materna.

I  per descomptat per l’escàs suport dels sanitaris que habitualment tenen unes grans deficiencies en la seva formació de lactància i sovint fan servir més els perjudicis que la informació científica per ajudar a les mares lactants. Per no mencionar l’incapacitat del sistema sanitari per oferir solucions reals a problemes reals: com es possible que els anàlisis de llet gratuïts no siguin una realitat!

Si ho mirem fredament ja veieu que no és gens realista plantejar-se una lactància prolongada amb tants pals a les rodes, no és realista haver de lluitar contra tot i tothom per seguir fent quelcom que no fa mal a ningú i beneficia a les dones, a les criatures, a la societat, al medi ambient… Però està vist que cada vegada hi ha més dones que no som realistes, que tot i les traves i les dificultats alletem molts mesos, anys i alletem en contra de pràcticament tot i tothom. I tot i així som felices amb el que fem! I no concebem certes coses, no entenem perquè no podem comptar amb l’ajuda del sistema sanitari, perquè no es poden gaudir baixes que ens permetin criar i alletar i no haver de deixar en mans alienes el més preuat que tenim, perquè no podem alletar allà on vulguem sense mirades de desaprovació o rebuig?  Jo diria que més aviat som unes idealistes i molt poc realistes, és un fet! O unes cabres boges als ulls de molts inclosa aquesta llevadora que demostra molt poc respecte per les decisions alienes.

Alletar x temps és la nostra decisió només nostra, sigui realista o no!

 

Potser no són tan dolentes com les pinten II

divendres, 7/03/2014

- To

Avui entrada amb vivència sobre l’ús de les mugroneres, per seguir amb un post de fa temps en el que ja parlava sobre el tema.

-

Els fabricants de moltes mugroneres no deuen haver vist masses pits, ni masses mugrons, perquè de la mateixa manera que tots tenim una talla de roba o de sabates, de mides de mugrons n’hi ha infinites!

Medela  i Nuk (fa dues talles) són les dues úniques marques (que jo sàpiga) que fan diverses talles de murgoneres. Això és important perquè de la mateixa manera que una sabata d’una talla equivocada et farà pols els peus, una mugronera d’una mida errònia et pot destrossar el mugró! Medela  fa tres talles:

Talla S- 16 mm
Talla M- 20 mm
Talla L- 24 mm

Només cal mesurar la base del mugró per saber quina mugronera cal (teniu un dibuix casolà a sota), perquè si aneu a la farmàcia i demaneu mugroneres us donaran per defecte la talla estàndard. Si la mugronera és la òptima podreu veure que el mugró entra dins el con i deixa uns mil·límetres extres als voltants del mateix, el mugró no ha de tocar el con de la mugronera, si toca és petita i si entra massa arèola és gran i també pot fer mal.

El segon tema es col·locar bé la mugronera. Cal evertir-la com mostra la imatge treta del prospecte de les mugroneres, d’aquesta manera al col·locar-la sobre el pit farà una mica de ventosa i no es mourà de lloc. La lanolina, Purelan, pot servir també com a fixador de les ales de les mugroneres. Apliqueu-ne una mica sobre el pit i ja veureu quina goma d’enganxar!

Com deia en l’anterior entrada, abans pensàvem que les mugroneres era millor eliminar-les perquè podien perjudicar la lactància o reduir la producció de llet. Sabem que moltes criatures se les treuen ells mateixos cap als 3 o 4 mesos, les rebutgen i fora, però també hi ha nens que no estan disposats a deixar-les i això no té perquè significar que la lactància serà curta. Avui per acabar l’entrada l’Anna ens explica la seva lactància.

“Sense saber res del que era ni el que suposava la lactància materna em vaig presentar el dia del part amb una coneguda crema pels mugrons de color groc i unes mugroneres. Llegint articles a Internet, els dies anteriors, havia arribat a la conclusió, m’havia auto-convençut i fins i tot tenia certa por, perquè els meus pits petits i els mugrons plans potser no em servirien per alletar.

Els principis van ser molt dolents: clivelles, sang, dolor, obstruccions, mastitis de repetició…  Fins que una consulta al grup de suport ALBA em va confirmar que la meva filla tenia un petit tel lingual. Feia una setmana que havia parit i les mugroneres s’havien instal·lat a casa sense saber-ho i eren per sempre. Al grup van encoratjar-me a treure les mugroneres poc a poc;  i ho vaig internar però sense èxit. Aquest fet em portava a estar convençuda que en poc temps perdria la producció de llet i arribaria el moment en que la nena es deslletaria sola. He de dir que ja m’anava bé, mai m’havia plantejat fins quan donaria el pit i  per altra banda s’acostava el moment de tornar a la feina!

A més a més,  teníem una batalla amb el pit dret, no el volia. Després d’unes setmanes de baralles i plors cada cop que s’acostava sobre el pit dret, visites a l’osteòpata, l’otorrino (per descartar qualsevol problema fisiològic), grups de suport, etc….el vam abandonar. I el pit va deixar de funcionar. I jo cada vegada més convençuda que entre una cosa i l’altra la data de fi de la lactància s’acostava.

Abans de tornar a la feina la pediatra em va dir: “ho tindràs molt fàcil amb el biberó, total ja està acostumada al plàstic” Després de dies i dies de “practicar” i intentar que l’agafés vaig abandonar la idea del biberó. La meva filla no volia cap biberó (ni cap xumet) i és el dia d’avui i no n’ha volgut cap. Ah i evidentment, vaig canviar de pediatra.

He de reconèixer que en moments se m’ha fet molt pesat haver d’estar pendent del plàstic, d’una tovalloleta perquè al principi regalimen llet per tot arreu i al nen li queda l’espatlla xopa, de posar la mugronera en públic que siguem francs, és molt menys discret que aixecar-se samarreta i treure el pit! I aguantar mirades curioses, comentaris i consells de tota mena de coneguts i no tan coneguts… I perquè amagar-ho, m’hagués agradat sentir el contacte “directe” de la criatura al pit com totes les mares.

Avui quan veu la caixeta groga de les mugroneres es torna boja; tinc feina en vigilar que no l’obri i se les posi al boca per xumar, més que res per por de que se les empassi. Són el seu tresor, fins i tot hem portat una caixeta groga a l’escola bressol com a “objecte personal”. Sap perfectament que allò es seu!!

I sense saber massa bé com, hem arribat als 15 mesos recent fets i aquí estem. Amb 1 pit i 1 plàstic!  Potser no són tan dolentes com les pintaven, no?”

Curs de capacitació de lactància

dimecres, 5/03/2014

-

Fer auto bombo no m’agrada massa, però queden poques places i crec que val la pena.

-

Normalment faig cursos per encàrrec, un grup o un col·lectiu demanen un tema i jo el preparo. Aquestes xerrades són d’un parell d’hores i centrades en un tema.

L’any passat la Beatriz Marahver va contactar amb mi per proposar-me fer un curs. Un curs de capacitació de lactància complert, una formació que hem anomenat capacitació que ens permet aplicar coneixements dirigits a un públic ampli: per refermar la formació en el cas dels sanitaris; per millorar els coneixements de les assessores; per augmentar-los en el cas de les doules, i també per les mares que es volen preprar per la lactància.

El temari el vam fer pensant en temes que són la base per tenir una capacitació de lactància complerta, us l’explico per entendre els continguts:

1. Mites i mentides de la lactància:

Hi ha un gavadal de mites en la lactància, les mares es veuen sotmeses a tots ells i desmuntar-los ens permet d’una manera divertida i entretinguda veure que tots són mentida a la vegada que entenem perquè ho són.

2. Naixement i primeres hores

Hi ha aspectes del naixement que poden marcar l’inici de la lactància, conèixer què podem esperar les primeres hores i saber què podem fer per tenir un bon inici, ajuda a estar tranquil·la i aconseguir que la lactància flueixi.

3. Agafada al pit i postures

L’afagada al pit i les postures (tetasutra) permeten a les mares assegurar-se en primer lloc que la transferència de llet serà correcta i no dolorosa. I en segon lloc permet conèixer postures lluny de l’habitual postura de bressol. A més parlarem amb profunditat de les postures biològiques i dels seus beneficis.

4. Succió, deglució i situacions / processos que les comprometen o modifiquen

Saber identificar els cicles de succió i deglució és basic per entendre què fa la criatura, perquè no sempre que una criatura està agafada està mamant. També aprendrem quins són els processos que poden modificar la succió o la poden comprometre i idees per reconduir-la si és necessària.

5. Anquiloglòssia i la seva repercussió en la lactància

El tel curt de la llengua s’ha revelat com un problema habitual en les lactàncies que presenten dificultats. Aprendrem a  identificar-los, veurem quines dificultats poden causar i buscarem solucions per millorar les dificultats en el cas que la família no el vulgui tallar. A més profunditzarem en quins tipus de cirurgies es realitzen.

6. Problemes en els pits durant la lactància i causes de hipogalàctia

Durant la lactància poden aparèixer complicacions amb el pit de la mare: ingurgitació, obstruccions, clivelles, abscessos, mastitis, punts blancs… Veurem com identificar-los i tractar-los de la manera més efectiva per tal de poder reprendre la lactància sense dolor.

I molt important, investigarem quines són les causes més comuns de falta de llet i quines solucions podem oferir a les mares que la pateixen.

7. Situacions del nadó: crisi de creixement, rebuig, situacions d’alarma …

Els brots de creixement, el rebuig al pit són situacions molt alarmants, saber-los identificar i reconduir-los són vitals per evitar prendre decisions equivocades.

També hem de recordar que en la lactància es poden produir situacions d’alarma per les que cal estar preparat. Acompanyem a mares i nadons, hem d’estar preparades per detectar les situacions d’alarma que poden comprometre el benestar de la mare o la criatura.

8. Relactació i lactància induïda

La relactació és el procés pel que  recuperem la lactància quan aquesta ha minvat o està pràcticament extingida. Coneixerem què podem fer per ajudar a les mares a augmentar la seva producció de llet i reconduir, si així ho volen, la seva lactància.

La lactància induïda permet a una mare que no ha parit o que fa més de dos anys que no alleta tenir llet per la seva criatura, ja sigui per una adopció o per una maternitat subrogada.

9. Alimentació de la mare lactant i inici de l’alimentació complementària (AC)

Un dels temes que més preocupen a les mares és saber què poden menjar per tenir llet. Hi ha aliments que augmenten la producció de llet? Podem prendre aliments perquè la llet sigui més nutritiva?

També plantejarem com iniciar l’alimentació complementaria a la criatura. Quins aliments són els primers? Abans la fruita o la verdura? Quantes vegades al dia ha de menjar? Abans o després del pit?

10. Evolució del nen alletat

Saber quina evolució té el nen alletat, saber què podem esperar en l’ evolució de pes i la talla, i en quin moment és normal que es produeixi el deslletament.

11. Temes col·laterals: son, sexualitat, medicació, tornada a la feina

Aquest darrer bloc ens permet incidir en temes que tot i no ser de lactància pura i dura, ens parlen de situacions que poden comprometre la lactància. Com podem dormir i alletar? El collit és segur? És normal que després de tants mesos tingui la libido sota zero? O, torno a treballar, s’acaba la lactància?

El curs tindrà lloc els propers 15-16 de març. Si voleu més informació o reservar plaça podeu possar-vos en contacte amb la Beatriz al telèfon: 669512848 o al mail: tierrafirmeshiatsu@hotmail.com. El curs són 70 euros i si porteu nadons l’espai és molt còmode i són molt benvinguts!

Espero que el temari us motivi i tingueu ganes de compartir 14 hores intenses on riurem, compartirem i aprendrem totes de totes!

 -

-

*Imatge Love- breast feeding de Gloria Pizzilli