3. 1
  4. 2
  5. 3
  6. 4
  7. 5
  8. 6
  9. 7
  10. 8
  11. 9
  12. ...
  13. 55

“Un xollo”

divendres, 15/02/2013

-

Les meves lactàncies són molt semblants a la que avui ens explica la Júlia, i tot i que al bloc hi ha vivències de lactàncies molt complicades, dures i plenes de patiment…. Normalitzar la lactància  vol dir llegir vivènices com la d’avui. Gràcies per recordar-nos que la lactància pot ser tranquil·la i bonica.

-

M’he animat a escriure el meu testimoni perquè a vegades sembla que la  lactància sigui un camí difícil i ple d’entrebancs, que totes les mares lactants passen per mil i un problemes i que aconseguir 6 mesos de LME i un any de lactància sigui una fita gairebé impossible.

És cert que hi ha mares amb mastitis, infeccions, clivelles… mares que lluiten molt per aconseguir instaurar una lactància materna funcional i plaent per elles i per les seves criatures, des d’aquí la meva admiració més gran. Però volia deixar el meu testimoni per animar a les embarassades o futures mares. Les lactàncies “sense problemes” també existeixen, però se’n parla menys perquè precisament al no tenir-ne no ens cal recórrer al suport de les assessores etc.

El meu fill va néixer després d’un llarg part que va començar a casa però que finalment va acabar a l’hospital. D’allà me’n vaig endur el kit:   d’epidural+episiotomia+oxitocina sintètica+espàtules+separació mare-nadó.

Quan al cap d’una mitja hora o una mica més d’haver parit per fi vaig  poder agafar el meu fill jo estava cansadíssima (física i emocionalment) i molt desorientada. Em mirava el meu fill i el veia com un estrany. No recordo gaire d’aquelles primeres hores, però sí que recordo que si no arriba a venir una llevadora a veure’m i a animar-me a posar-me’l al pit crec que ni me n’hauria recordat.

Aquella primera nit i durant el dia següent vaig anar-me’l posant al pit a estones. Em semblava que els meus mugrons eren molt grans per la seva petitat boqueta, però mica en mica es va començar a agafar. Primer només a un pit i finalment als dos. Just el dia que vaig sortir de l’hospital, a les 48 o 50 hores d’haver parit, em va pujar la llet. I el meu fill va recuperar el pes de néixer, i diria que va augmentar una mica més, en aquells dies a l’hospital.

A partir d’aquell dia, em vaig anar posant el meu fill al pit sovint. En part perquè sabia que el pit era a demanda i no hi havia horaris. En part perquè de seguida vaig veure que era la solució màgica pels plors, la gana, la son i per tot! Quin xollo!!

També des del primer dia va dormir al llit amb nosaltres i des del moment que vaig aprendre a donar-li dels dos pits sense haver-lo de passar per sobre meu i moure’l de costat, vaig dormir prou bé totes les nits, tot i que es despertava i s’ha estat despertant fins més enllà dels dos anys, bastantes vegades cada nit.

Vaig notar la crisis dels 15 dies, però va passar ràpid. La dels 3 mesos  crec que no. I mai vaig tenir cap clivella, infecció o mastitis. Com a molt una petita obstrucció que va marxar gairebé sola.

Per mi donar el pit al meu fill ha sigut la millor decisió que he pogut prendre mai. A part de tots els temes de salut, que no cal recordar, no haver-me de preocupar d’on anàvem, de si tindria gana o no, de si havia de portar menjar per si de cas, de poder donar-li de menjar en qualsevol lloc i en qualsevol moment… Ostres com et facilita la vida!! Quan van arribar els sis mesos i vam començar a introduir els sòlids ho vaig trobar una llauna!  Amb lo còmode que era fins ara! Tot i això vam fer una introducció molt paulatina i ell va seguir mamant molt fins l’any.

Ara ja té 32 mesos i ell tot sol mica en mica s’ha anat regulant. Un dia em vaig adonar que havia deixat de mamar de dia (excepte per fer la migdiada quan jo hi sóc i moments o dies puntuals com quan està malalt o es fa mal etc). També les nits han canviat. Mica en mica va passar de despertar-se moltes vegades a fer-ho només dues. I un dia va fer una nit sencera!! Ara mateix dorm tot seguit fins les 6h aproximadament que s’enganxa al pit non-stop fins l’hora de llevar-nos.

Els dies o les estones que no hi sóc, no mama i cap problema. Si l’ha de posar a dormir son pare li explica un conte, li fa carícies… i s’adorm. Ara, si hi sóc jo, no perdona la teta sota cap concepte!

Si li preguntes fins quan farà teta diu “tota la vida” però jo sé que aquesta etapa està començant a arribar a la seva fi. No dic que es deslleti en un mes, ni segurament en sis, però veig que cada vegada mama menys. El dia que s’adormi sense pit serà la prova definitiva!

I aquesta és de moment la nostra lactància. Sobretot plaent, amb algun moment de saturació per part meva, no ho negaré, però bonica i tranquil·la sobretot.

Tags: ,
Publicat a Situacions de la lactància | 12 comentaris »

A mà també és possible!

dimecres, 13/02/2013

 

Heu intentat mai fer all i oli a mà? Costa un munt però es pot aconseguir oi? Doncs el mateix passa quan et vols treure llet a mà, costa però es pot!

Totes les dones haurien de saber extreure’s llet de manera manual, potser no els caldrà mai i podran gaudir d’un magnífic tirallets elèctric però saber-ho fer proporciona coneixements molt útils ja que permet entendre com s’ho fan les criatures per mamar.

El primer que s’aprèn amb l’extracció manual és que si “munyim” només el mugró no aconseguirem res, a part de fer-nos mal. La llet no s’extreu des del mugró sinó des de l’arèola.

En aquest vídeo podeu observar com si només pressionem el mugró no surt més que una gota de llet però si desplacem uns mil·límetres els dits a la zona de l’arèola la llet surt a raig.

Anem pas per pas:

- Primer cal rentar-se les mans i les ungles amb aigua i sabó a consciència.

-Tenir-ho tot a punt abans de començar: recipients, tovallola o mocadors,  una foto de la criatura o la seva robeta (només les primeres vegades) o millor encara, la criatura!

-Aplicar escalfor sobre el pit: compreses d’aigua calenta o introduir el pit en un recipient amb aigua temperada ja que això facilita el reflex d’ejecció de la llet i per tant l’extracció.

-Fer un massatge al pit: Amb els dos pits descoberts a poder ser sense sostenidors o amb les dues caçoletes obertes,  fer cercles des de la zona de l’aixella en direcció al mugró, fer el mateix des de sota la clavícula cap al mugró, sacsejar els pits  (amb cura), inclinar-se una mica cap endavant perquè els pits pengin una mica (dependrà dels pits que pengin més o menys) per afavorir el reflex i ajudar-se de la gravetat. Cal estar uns 3-5 minuts tocant-se i fent els massatges. Aquesta també és una manera excel·lent de conèixer els nostres pits i buscar zones indurades o amb tensió.

- Aguantar un got de boca ample o una cullera en el cas de l’extracció de calostre amb la mà contrària al pit de l’extracció.

-En cas de patir una ingurgitació cal aplicar abans de començar l’extracció la tècnica de pressió inversa suavitzant, si no es segueix aquest pas segurament no sortirà ni una gota de llet del pit.

- Començar amb la tècnica Marmet d’extracció, pot semblar complicat al principi però com en el cas de l’all i oli és qüestió de trobar-li el truc:

  • Formar una C amb la mà i agafar-se el pit d’aquesta manera.  Els quatre dits de la mà subjecten i aguanten el pit, el dit gros queda a l’arèola.
  • Una vegada tenim el pit subjectat retraure el pit cap enrere, en direcció a les costelles sense deixar anar al pit en cap moment.
  • Comprimir el pit: el gest s’assembla al que fem al  intentar comprimir un entrepà de motllo de quatre pisos per intentar que ens càpiga a la boca.
  • Repetir el moviment de manera rítmica  fins que deixi de sortir llet.

-Quan deixi de sortir llet a raig o en surti molt poca passar a l’altre pit. I repetir la seqüència durant uns 30-20 minuts les primeres vegades, poc a poc la mare podrà reduir el temps .

A vegades cal fer una passada pels dos pits i no encaparrar-se massa en un pit que sembla que produeix poc, si aneu de teta a teta quan sembla que en surt menys aconseguireu més llet en menys temps i no deixar-vos la moral en l’extracció.

Encara que sembli impossible hi ha estudis que demostren que si es combina l’extracció manual i elèctrica la mare pot aconseguir una quantitat significativament més gran de llet que només amb l’extracció elèctrica.

Cal evitar prémer amb massa força el pit  perquè es pot causar una sensació posterior molt desagradable, com el mal que fa un morat. Si l’extracció fa mal cal revisar la tècnica perquè quelcom no va bé.

I penseu que de la mateixa manera que l’all i oli a vegades no surt a la primera cal practicar la tecnica d’extracció manual perqué sigui efectiva.

Us deixo un vídeo de la universitat d’ Stanford per si ho voleu veure més clar.

Tags: , ,
Publicat a Situacions de la lactància | 3 comentaris »

Hipogalàctia: quan hi ha poca llet

dilluns, 11/02/2013

-

Moltes mares creuen que tenen poca llet per al seu fill, la falta de llet és un dels arguments més esgrimits per deixar de donar el pit. En la majoria dels casos aquesta sensació d’escassetat de llet no és més que això, una sensació deguda al desconeixement del funcionament de l’alletament però…

-
Habitualment totes les mares tenen la quantitat òptima de llet per als seus nadons però hi ha situacions en les que realment es pot produir una baixa producció de llet que pot entorpir el creixement del nadó. Així mateix, però de manera menys freqüent, hi ha mares que pateixen un excés de producció de llet (ho deixo per una altra entrada). Anem a veure en quines situacions pot produir-se un desajust entre l’oferta i la demanda i opcions i idees per intentar solucionar-ho.

Ja sabeu que la quantitat de llet que produïm s’ajusta perfectament a la demanda del nadó. La demanda/freqüència i el buidatge del pit marquen la quantitat de llet que produïm: a més succió i buidament de la glàndula, més producció de llet. Però hi ha ocasions en què la producció làctia es pot veure afectada per excés o per defecte i en ambdós casos aquestes situacions poden causar una pertorbació en el funcionament òptim de la lactància.

La hipogalàctia és multifactorial i de vegades difícil de determinar-ne amb exactitud la raó. Anem a veure algunes de les causes, reals, que poden causar una baixa producció de llet:

Hipoplàsia mamària: Són pits hipoplásics els pits que tenen poc o escàs teixit mamari. No es tracta de tenir el pit petit, el pit petit té poc greix, el pit hipoplàsic té poca glàndula. Per reconèixer cal observar. Aquests pits tenen una forma molt característica, de vegades les arèoles sobresurten del pit, o els pits tenen forma de tub o les mames estan molt separades entre elles. Tot això pot ser indicatiu d’un pit que tingui al seu interior poc teixit mamari i per defecte pugui tenir poca producció. Cal buscar ajuda per verificar que el pit sigui hipolàsic i es pot intentar, si la mare vol mantenir una lactància mixta.

SOP: El SOP que pot causar excés de producció, també pot causar hipogalactia. Les mares amb ovaris poliquístics que han tingut dificultats per aconseguir un embaràs poden tenir dificultats per establir un bon volum de llet per poder alletar als seus nadons. Hi ha una medicació específica que les mares amb SOP poden prendre, amb seguretat, durant la gestació i l’inici de la lactància per poder normalitzar la seva producció de llet.

Síndrome de Shehann: Si en el post part (o anteriorment) es produeix una hemorràgia severa aquesta pot comprometre el funcionament de la hipòfisi, que és el centre neuràlgic de control per al funcionament de la lactància. Si la hipòfisi es necrosa per falta de reg sanguini la producció de llet pot ser insuficient o fins i tot pràcticament inexistent.

Alteracions del tiroides: Les mares que pateixen problemes de tiroides durant l’embaràs o anteriorment a la gestació haurien de controlar just després de parir els seus nivells hormonals per poder verificar si els nivells d’hormones tiroïdals són els desitjats. La medicació necessària tant per controlar l’hipotiroïdisme com l’hipotiroïdisme és compatible amb la lactància i en cap cas s’ha de deixar d’alletar per rebre tractament.

Anorèxia: Durant cada menstruació nostre pit es desenvolupa, creix i s’amplia. Però les dones que han patit anorèxia i han estat sense menstruació durant mesos o anys durant l’adolescència poden tenir poc teixit mamari i patir hipogalactia en voler alletar.

Retenció de placenta: La producció de llet s’inicia en el moment que la placenta es separa de l’úter. Si queda qualsevol tipus de resta a l’úter això pot causar una inhibició en la pujada de llet. La mare produeix calostre però sembla que no es produeix pujada de llet després de 5-7 dies post part. En aquest cas n’hi ha prou amb ecografia per detectar la retenció i eliminar així els possibles restes.

Obesitat mòrbida: Les dones amb un índex de massa corporal de 30IMC poden patir un retard en la pujava de llet. La hipogalactia pot ser temporal, només cal controlar el nadó els primers dies, veure la seva evolució de pes, suplementar si cal i esperar que es produeixi la pujada de llet que es pot retardar, lluny de les 24-48 hores habituals.

Cirurgia de reducció: Quan una dona es realitza una cirurgia de reducció mamària durant la seva joventut no sol ser del tot conscient de les implicacions d’aquest gest. Molts cirurgians asseguren a les dones que podran alletar però l’experiència ens diu que, almenys en les primeres lactàncies, la producció aconseguida sol ser insuficient per mantenir una lactància materna exclusiva.

Altres causes de hipogalàctia no relacionada amb les mares són la limitació de les preses i la lactància amb horaris. També l’existència d’un tel lingual curt en el nadó pot causar preses extremadament llargues o inefectives, mala transferència de llet i escàs augment de pes dels nadons.  En totes aquestes situacions una llevadora formada, una assessora o una IBCLC pot valorar el nadó i la mare i us explicaran quines opcions teniu. I recordeu que patir una d’aquestes situacions no vol dir directament patir hipogalàctia.

Tags: , , , , , , , ,
Publicat a Problemes més comúns del pit | 12 comentaris »

Mare lactant: exclosa

dilluns, 4/02/2013

-

Les mares lactants poden ser donants de llet, però les coses es compliquen si volen ser donants de sang. Per què?

-

És un tema força recorrent a la xarxa i tot i que hi ha articles i informació veraç em disposo avui a intentar entendre per quina raó hi ha mares lactants que quan van a donar sang, i s’identifiquen com a tal, són rebutjades com a donants. Tots sabem la falta que fa la sang i com n’és de necessària per salvar vides i rebutjar a un grup de població sense més ni més no té massa sentit. Les normes referents a la hemodonació són molt concretes i exhaustives però no estan unificades. He fet una volta virtual per veure els diferents requisits de cada país i és evident que no ho tenen clar:

Creu Roja Americana, diu sobre els possibles donants en les seves directrius d’elegibilitat per la  Donació de sang:

Evitar la donació durant l’embaràs, evitar la donació en les 6 setmanes (sí, diu setmanes 1 mes i tres setmanes)  després de donar a llum, acceptar les mares lactants.

El Servei de Sang Canadenca:

 Les dones que alleten no són elegibles per donar sang durant els primers sis mesos de lactància. 

El centre de donacions per Anglaterra i Gales

No ha de donar sang si: vostè està embarassada o si és una dona que ha tingut un nadó en els últims 6 mesos.

La Creu Roja Australia:

No és recomanable donar sang durant la lactància. Després del part, el període d’ajornament és superior a 9 mesos (d’embaràs) i fins que el seu nadó sigui deslletat  de manera significativa és a dir  quan obtingui el màxim de nutrició  a través dels sòlids.

Banc de Sang i de Teixits de Barcelona:

L’embaràs és una situació de clara exclusió per a la donació. Cal esperar 6 mesos després del part o avortament per tornar a donar sang. A més, en el cas de lactància materna, després d’aquest període de 6 mesos, es recomana no donar sang fins a la seva finalització.

I finalment  el  REIAL DECRET 1088/2005, de 16 de setembre,  pel qual s’estableixen els requisits tècnics i les condicions mínimes de l’hemo donació i dels  centres i serveis de transfusió. («BOE» 225, de 20-9-2005.) Apunta sobre els criteris d’exclusió de donants:

Embaràs: exclusió de sis mesos després del part o  interrupció de l’embaràs, excepte en circumstàncies excepcionals i a discreció del metge.

Per tant i en resum, a la majoria  els és absolutament indiferent si alletes o no per poder donar sang, per tant la lactància no és directament la causa per la que no es pot donar.  En cap moment addueixen explicacions concretes ni científiques per proposar un moment determinat per poder tornar a donar sang.  

Uns motius reals per l’exclusió en les mares lactants podrien ser: 

-Preservació del ferro

-Preservació dels líquids

Les dones després del part podem tenir una mica de anèmia, normalment aquesta si és lleugera es recupera només amb el fet de no tenir la regla. L’amenorrea que  produeix la lactància ens evita les pèrdues de ferro.

En el cas d’anèmies més severes cal medicar a la mare amb ferro  i modificar un pèl la dieta per afavorir l’absorció de ferro a través dels aliments, que sempre és més eficaç que la que s’aconsegueix amb la suplementació. L’anèmia és causa d’hipogalàctia, no és coneix molt bé el mecanisme causal (prometo entrada sobre el tema) però aquesta podria ser una de les principals raons per evitar la donació de sang en el post part immediat.

Per altra banda la llet humana és un 87% d’aigua, i quan es fa una donació de sang  s’extreuen entre 350/ 450cc de sang. Es tracta d’una gran quantitat de líquid que cal reemplaçar.  De la mateixa manera que a tots els donants de sang se’ls adverteix que han menjar un àpat substancial abans de donar sang i beure grans quantitats d’aigua després el mateix cal dir a les mares lactants que han fet donació.

Per tant ja veieu que les recomanacions no són ni molt menys estàndards, cada país o regió aplica les que considera. Fins fa relativament poc s’alletava durant setmanes màxim fins els tres quatre mesos per tant a pocs legisladors  i experts en  hemotransfusions  no se’ls devia acudir pensar que una donat que hagués partit feia  3 anys pogués alletar.  I el que està clar és que no és el mateix un lactant d’un mes que de tres anys!   Per tant evitar la donació durant TOTA la lactància és absurd.

La lògica ens porta a pensar que sobre els sis mesos ja és possible donar sang sense que això sigui cap perjudici per la lactància. Donar sang és donar vida,  però  penseu que si no us deixen ser donants de sang temporalment ho podeu ser de llet!

Tags: ,
Publicat a Situacions de la lactància | 6 comentaris »

80.000 exemplars

divendres, 1/02/2013

 

Una lectora del bloc, la Montse,  em va passar aquest enllaç, el vaig descarregar al telèfon i vaig veure una mica per sobre de què anava. Al obrir-lo he sentit vergonya d’aquest panflet informatiu rubricat per la Generalitat de Catalunya.

-

Recordo que en vaig rebre un semblant per correu postal quan va nèixer la Maria fa 12 anys i era molt més light, aquest m’ha semblat vergonyós! No em puc creure que la Generalitat, en concret Benestar i Família, pugui signar tal informació i pugui
distribuir-la com si res. Qui ha donat el vistiplau a això?

Estem en crisi és cert. No hi ha un duro, és cert. Han retallat per tot arreu, cert… I estic d’acord en que cal buscar patrocinadors i finançament si no hi ha més remei, però quan aquests patrocinadors xoquen de ple amb les recomanacions internacionals i nacionals de salut infantil, quan aquestes recomanacions fan olor a socarrim, a publicitat gens encoberta i a desconeixement i falta d’informació i a sobre aquest llibret el distribueix una administració pública que suposadament ha de vetllar per la salut dels seus ciutadans, més que pudor fa fàstic!

Revisar-lo a fons demana una tassa de til·la o quelcom més potent! En primer lloc m’agradaria comentar el més evident, els dibuixos. Els pictogrames utilitzats són una manera de respesentar les criatures i la seva realitat. El que podem “llegir” en aquestes imatges és desolador i les xifres són aclaparadores:

69 dibuixos de xumets

12 dibuixos de biberons

1 imatge de lactància

Per tant a primer cop d’ull el que s’està normalitzant, recomanant i recolzant és l’ús del biberó i el xumet, no hi ha més. La quantitat d’imatges és tan desigual que fa plorar, quina grans consells de lactància!!

Anem pel text que tampoc té pèrdua, la secció d’alimenatció diu:

“La lactància materna és la més recomanable, sempre que sigui possible, però si teniu dubtes o bé us plantegeu la lactància artificial, podeu consultar els professionals de la salut que us informaran i assessoraran. Jo m’adapto a la decisió.”

Aquest comentari vol ser políticament correcte, que ja sabem que s’ha d’evitar culpar les dones que trien no alletar o que no han pogut alletar. Però si jo ara agafo la mateixa frase i modifico dues parauletes de res com qui no vol la cosa, el text fa un gir curiós:

“La dieta mediterrània és la més recomanable, sempre que sigui possible, però si teniu dubtes o bé us plantegeu el menjar escombraries, podeu consultar els professionals de la salut que us informaran i assessoraran. Jo m’adapto a la decisió.”

De veritat????!!!!!! Heu vist mai un organisme oficial fent aquesta mena d’afirmacions! NO!!! Però per contra permetem que ens colin el gol i que ELLS ens diguin que no passa res, que és el mateix! I que si teniu dubtes, ells us assessoraran!!! INCREÏBLE!

I el “jo m’adapto” fa molta ràbia! Com deia l’amic Oscar en un dels comentaris, les criatures tenen el dret a rebre la millor alimentació i el que esperen és mamar. La lactància és la seva alimentació no alletar-los és la nostra desició!

I per acabar-ho d’adobar, el text (i em quedo només amb la part de lactància i alimentació)  està  farcidet  d’errors i de rumorología tetil, diu:

-Els nens mamen de 6 fins a 10 vegades diaries: MOOOOCC. Haurien de mamar de 8 a 12 vegades al dia per anar bé.

- La composició de llet es modifica progressivament el que fa espaiar els àpats: MOOOOOOOOCCCC. Quina mania té tothom en afirmar que les criatures espaien tomes. Que no, carai que no! Qui pensi que una criatura als 6 mesos (per dir una edat) ha de mamar només 4 vegades al dia no en té ni idea de lactància. I el que és pitjor seguir amb aquests mites porta a les mares a pensar que la seva criatura mama per vici o que fa quelcom malament.

-Per tenir llet, la mare ha de beure força, menjar de tot: MOOOOOOOOOOCCCCC. Ha de beure el que el cos li demani, beure més no fa més llet, fa pixar més. I no, no cal menjar de tot. Aquest mite porta a moltes dones a no voler alletar ja que pensen que com que la seva dieta no és prou variada no fabricarà bona llet per la seva criatura.

 -A partir de l’any no cal prendre llet adapatada: MOOOOOCCC. Aquesta afirmació suposa que a l’any de vida la criatura no pren teta! I sí, senyors de Benestar i Família, cada vegada més nens mamen a l’arribar a l’any. I si els seus pares volen els poden donar llet de vaca normal i corrent i si no volen poden seguir amb pit fins l’infinit i més enllà!

Hi ha més  detalls a comentar com : “El Daniel no en té prou amb el pit”, el seguir parlant de cólics, perpetuar la idea que cal fer el rotet….També fa MOOOOOOLT mal a la vista la motxila portanadons!! No és ergonòmica, va mirant endavant amb molt mala posició de malucs i esquena!!!! Criatures dormint de boca terrossar!!!! No parla del collit, ni l’anomena com a possibilitat…..

És clar que tot queda molt clar quan arribem a la secció consells: Bl**it, Bl**il, Mi pr**er Da**ne…

Ja sabeu aquella frase que diu: Qui paga mana… Però en nom d’un organisme públic seria millor evitar-ho perquè ara per ara sento Vergonya Pública!

Tags: , , ,
Publicat a Mitologia i "rumorologia tetil" urbana, Situacions de la lactància | 24 comentaris »

” …alletar és molt més que alimentar per créixer, és donar amor”

dimarts , 29/01/2013

-

Em sembla millor no dir res, només llegiu :-)  

-

“Fa mesos que em passa pel cap la idea d’explicar la meva historia de lactància amb bessons prematurs. Un dia em vaig trobar a la Jemina per casualitat, gairebé no ens coneixiem, però ella és un referent a la ciutat com a assessora del grup ALBA i la vaig “assaltar” per explicar-li que havia tingut bessons i, tot i les adversitats, havíem consolidat la lactància. Tenia ganes de cridar-ho però no podia fer-ho. Fa uns dies m’ho va recordar, i ara, després de varies sessions de teràpia, em sento forta.

Crec important començar explicant que tinc una filla gran, 25 mesos més que els bessons. La Olivia va néixer en un part respectat i íntim. El primer que va fer va ser mamar, la vaig ajudar a sortir amb les meves mans i directa al pit. Va ser una lactància sense problemes. M’agradava alletar. Ho vam fer fins als 16 mesos. Dos mesos després sabríem que tornaríem a ser pares. Ho teníem molt clar, volíem el mateix pel bebè. Quan vam saber que serien bessons el món em va caure a sobre però hi havia una cosa que tenia clara, els alletaria als dos.

En Fèlix i en Nilo van néixer al març de 2011 a les 30.5 setmanes de gestació i per cesària d’urgència, amb un pes de 1830 i 1730gr respectivament. Vaig patir una infecció que va provocar el part.

Fins les 15 hores després de la intervenció no vaig veure als meus petits. Però la lactància ja havia començat. Vaig  estimular els pits a les poques hores, ens vam comprar el tirallet elèctric . Al mateix temps prenia homeopatia, un producte natural indicat per la lactància i em posava compreses d’aigua calenta als pits. Recordo com sortien les primeres gotes, eren tant poques per un l’esforç tant gran!  Tot i així, les van pujar a UCIN. Eren 3 gotes però eren seves. He de confessar que sóc una mica cap quadrat, si m’havia de treure llet cada 3 hores era cada 3, i no cada 5. Això havia de sortir bé si o si.

A les 48 hores vam poder agafar-los. Sents una felicitat absoluta però sona el “piiiii” de la maquina i et torna a la realitat.  Els teus fills estan plens de cables i tornaràs a casa sense ells. Ells van tenir sort, tot i la seva prematuritat no varen necessitar respiració assistida ni van patir cap problema greu. Havien de madurar, agafar pes i estar sota vigilància.

Quan el Nilo i el Fèlix va néixer no tenien desenvolupat l’instint de succió, encara trigarien unes 2/3 setmanes en tenir-lo. Als 4 o 5 dies de la seva estada a la incubadora una infermera (pro-lactància) em va proposar posar-me els nens al pit. Sabíem que no succionarien però m’estimularien només amb el seu contacte. La sorpresa va ser quan el Fèlix es va agafar al pit 5 segons. Recordo la sensació de la seva petita boca, ho va fer amb ganes, vaig plorar. Era l’empenta que necessitava! Però no ho va tornar a fer fins molts dies desprès, jo insistia cada cop que estava allà, primer un després l’altre.

Aviat em va pujar la llet i omplia cada tres hores uns quants pots per portar a l’Hospital i ells començaven a guanyar pes, només van estar amb llet artificial tres o quatre  dies, la resta va ser sempre LME això si l’alimentació era per sonda.

Als 20 dies van iniciar la alimentació per via oral. Quan hi era primer els oferia el pit, mamaven i les infermeres els preparaven un bibe de la meva llet, no ens agradava aquesta opció però no ens quedaven forces per lluitar contra el sistema de la UCIN. El Fèlix de seguida es va fer amb la tècnica del biberó, el Nilo va trigar més, s’ofegava en cada toma però amb el pit era un altre història. Hi havia tomes que després no volien bibe i jo sentia que havien buidat el pit però la realitat era que això succeïa molt poc. Es cansaven, suposava massa esforç.

Una altra infermera, (la segona pro-lactància) em va aconsellar utilitzar mugroneres. Uf! No ho veia clar. Començava a estar desesperada i una mica desanimada. Em va preguntar “tens paciència?” “sí, molta” vaig dir. Va respondre: “ Ok, doncs ara han d’engreixar i sortir d’aquí ràpid. Un cop a casa, tranquils, sense màquines, sense ningú ho aconseguiràs”. El Juan i jo vam reflexionar. Aquest era l’objectiu: sortir el més aviat possible. Així que continuava oferint el pit sempre, amb mugroneres i després el biberó.

Als 26 dies amb un pes de 2100gr ens donaven l’alta!

Ja estaven a casa! I ara què? Dons no hi havia lloc pels dubtes. Fora biberons. Només pit. Em vaig posar les mugroneres, això sí, sense elles no mamaven. A la setmana, plens de nervis, la pediatra els va pesar i havien agafat pes. Vam respirar tranquils. Diuen que l’instint d’una mare mai falla i jo sabia que era la decisió correcta i que tot anava bé.

A casa tot va canviar. Van dormir amb nosaltres des de el primer dia, teníem molt temps a recuperar! A més, en aquesta vida s’ha de ser pràctic, i el collit és perfecte per alletar a la nit. Tot i així, els dos primers mesos a casa varen ser molt durs. Començava a estar exhausta. El Juan va decidir que els donaria una toma a la nit, el congelador era ple de llet i jo podria dormir una miqueta. Només ho vam fer un parell de setmanes, de seguida, es van acostumar a mamar al llit. Dormia amb un a cada costat i em girava en funció del nen que volia menjar i continuava dormint.

Gairebé sempre els donava el pit per separat. Era el nostre moment, amb cadascú d’ells. Donar el pit em relaxava i em donava pau. Per nosaltres, alletar és molt més que alimentar per créixer, és donar amor.

Poc a poc vam deixar d’utilitzar les mugroneres havien crescut i ara ja tenien força i creixien a bon ritme. Als dos mesos ja pesàven 4060gr el Nilo i 3980gr el Fèlix. Als 3 mesos entraven a les gràfiques i als 6 estaven al percentil 50%. No fem gaire cas d’aquestes estadístiques però fa una il·lusió tremenda veure com evoluciones.

Van fer lactància materna exclusiva fins als 5 mesos i mig que van començar amb els cereals combinant llet materna amb la  de fòrmula, depenent del dia, no tenia temps ni forces per treure’m la llet. Als 7 van començar a introduir la resta d’aliments poc a poc.

Als 11 mesos gairebé no demandaven. Havia d’anar darrera oferint i no sempre volien. Als 12 vaig deixar d’oferir. Aquest va ser el fi de la nostra lactància. De vegades sento nostàlgia, mai més alletaré, penso que hauria d’haver insistit més però miro enrere i em sento orgullosa de la feina feta.

El Fèlix i el Nilo sempre han estat coordinats i es complementen. Tenien ritmes semblants i això va facilitar la feina.

El Juan i jo tenim clar que la lactància materna va ser un èxit gràcies a diversos factors; no vam tenir dubtes, la Olivia ho va portar molt bé, de seguida va entendre que els tetes havien de menjar. Estàvem informats i coneixia les tècniques per alletar, tenia suport de la família i els meus pares i el Juan es van encarregar de tota la logística: menjar, roba, neteja… durant els primers mesos.

Què va faltar? Em va faltar recolzament per part del personal de l’hospital. Tinc la sensació que em miraven amb incredulitat.

Als dos mesos van ser ingressats un parell de dies, tenien una mica de febre i els van deixar en observació. Doncs, es va passar la veu que encara alletava i les infermeres passàven a veureu-ho, no s’ho creien!! Això em va molestar infinitament.

Quan els nadons estan a la UCIN hi ha atenció psicològica pels pares. Les psicòlogues t’inviten a parlar però a mi em feien nosa. No era el moment, jo volia aprofitar cada minut amb ells. Volia una cadira còmoda no una de plàstic, volia un coixí de lactància per poder posar-me als dos (el vaig portar jo). Volia un tamboret pels peus (això ho va comprar una infermera de la seva butxaca). Volia que el pediatre em felicités i no em miressin de reüll o digués: “Oh, tens llet pels dos?” I tant! Volia el respecte que es mereix una família que pateix perquè no poden estar junts. Volia estar amb els meus fills!

Un cop fora de l’hospital he hagut de fer teràpia per poder viure amb el dolor que em provoca recordar el part i els 26 dies d’hospital…

Fins aquí, un resum, encara que no ho sembli, de la nostra experiència amb la lactància, que va ser possible per la persistència dels pares i la necessitat dels petits per estar amb la seva mare, instint o supervivència.”

Tags: , ,
Publicat a Posem cara a la lactància | 6 comentaris »

Pregunteu-ho als Massais

dilluns, 28/01/2013

-

Els Massais viuen a Tanzània tenen una dieta basada en llavors, arrels  i la sang i la llet de  les seves vaques. Les nostres criatures a vegades poden arribar a tastar aquest batut, això si amb llet materna!

-

Fer donació de sang és un acte altruista ben vist i molt valorat, que demostra d’aquell que la dóna el seu compromís i generositat envers l’altre. A aquesta sang la podem anomenar sang neta, sang que ajuda a viure. La sang menstrual ja no té tan bona fama. Aquesta sang ens han dit i inculcat que cal amagar-la que és sang bruta que no serveix de res… Però totes les dones sabem que aquesta sang dona vida i la ciència ha anat més lluny.

Però que passa amb la sang que pot sorgir dels nostres pits?  Es pot alletar si els teus mugrons sagnen? És perillós per la criatura? Potser està desaconsellat?

He sentit moltes vegades desaconsellar la lactància si hi ha sang al murgó però realment no hi ha cap causa racional per la que no es pugui seguir amb la lactància. Només les mares amb VIH se’ls hauria de recomanar no alletar per el risc que suposa la transmissió de la malaltia. Però com podeu veure és un cas excepcional.

Tot i que no hauria de ser així moltes lactàncies s’inicien malauradament amb escenes gore. Pits amb clivelles obertes, pèrdua de teixit del murgó, sang, crostes, sang, dolor, sang, plors….. I tots sabem que la sang és terriblement escandalosa i espanta. És evident que cal solucionar totes aquestes situacions no desitjades  però hi ha moments en que no podem fer altre cosa que alletar tot i que del pit sembla que en surti més sang que llet. És mala idea deixar d’alletar o deixar de treure’s llet perquè la situació pot empitjorar.

A vegades les ferides no són visibles i la sang prové de dins els conductes inflamats; si la sang no és visible i la criatura regurgita llet s’activa el títol de mare patidora universal i imaginem el pitjor: la criatura es dessagna per dins!! Certament pot ser molt desconcertant veure com la criatura regurgita una barreja de llet i sang, o veure com té la comissura dels llavis plenes de sang. També acostuma a ser  una sorpresa descobrir al bolquer una caca típica, de color mostassa i amb gromullets, plena de fils negres… Fa molt mal efecte però no és res més que això sang digerida. Ingerir llet amb sang no és dolent per la criatura, pot causar-li una mica de mal de panxa si pren massa sang ja que el ferro pot causar molèsties digestives, però res més. No cal suspendre la lactància, si la mare aguanta el dolor, ni cal evitar donar-li la llet a la criatura en el cas de fer lactància diferida.

Si el dolor de la succió fa que sigui inviable alletar l’opció és fer lactància diferida. Treure’s la llet i deixar-la reposar permet que la sang que  hi ha barrejada precipiti cap al fons del recipient. Així si us fa angunia que la criatura la prengui es pot separar amb certa facilitat la llet i la sang.

Llet i sang són un batut que els Massais coneixen i gaudeixen. De fet si pensem una mica  aquí també consumim sang en forma de botifarra negre! I per les criatures prendre sang no és més que rebre un batut de la millor llet reforçada amb ferro i proteïnes.

Evidentment cal solucionar com abans millor el que causa les ferides, la sang, el malestar i el dolor però si la criatura ha de prendre temporalment llet amb sang no us angoixeu penseu que està practicant per ser un guerrer/-a Massai!

Tags: , , , ,
Publicat a Problemes més comúns del pit | Deixa-hi un comentari

La moda

divendres, 25/01/2013

-

La setmana pasada va ser dura. Vaig ”patir” diversos debats a la xarxa (més o menys aferrissats) sobre la lactància materna. En un d’ells em vaig adonar d’una cosa de la que avui vull parlar.

 -

Durant la setmana pasada vaig viure tres dies d’intensos debats a la xarxa, d’intercanvi d’opinions i en certs moments de molt enuig al llegir certes afirmacions a la lleugera i la negació més rotunda de l’evidència científica en temes de lactància fins al punt d’arribar a dir que la llet artificial era igual que la llet materna i de pas la típica frase: “el meu nen no ha pres mai llet materna i no agafat ni un costipat!”

I en un d’aquets debats algú va afirmar que la lactància materna era una moda, que ARA està de moda alletar.

Havia sentit aquesta frase altres cops però aqueta vegada em va irritar l’afirmació dels nassos. Demostra tenir tan poca lògica i unes mires tan curtes que realment fa pena que siguem tan curts i que sàpiguem tan poc de les meravelles que pot fer el nostre cos!

A veure, vaig anar a la Vikipèdia per saber com definien exactament moda:

La moda es pot definir com l’ús passatger que regula la manera de vestir-se, de construir, de viure, etc., segons el gust del moment o com a l’ús social que condiciona la indumentària segons unes normes preestablertes que varien d’acord amb l’època i la civilització. Indica en el seu significat més ampli una elecció o, més ben dit, un mecanisme regulador d’eleccions, realitzades en funció d’uns criteris de gust, diferent a cada cultura.
 

La moda no és per tant res més que quelcom canviant, quelcom influit per l’època, per la situació:  Ara està de moda la cançó aquesta del Gangnam Style, estan de moda els passtisos de fondant (no us perdeu aquests), està de moda la roba britsh, està de moda llegir 50 Ombres de Grey…. Però la lactància no serà ara ni mai una moda.

Algú recorda l’anomenat homo habilis? Va campar per la terra fa dos milions i mig d’anys i ell/elles ja alletaven les seves cries, és evident que la nostra evolució va lligada a la lactància. Si hem arribat fins aquí ha estat per la lactància, els aventatges nutrcionals que proporciona la nostra llet ha facilitat la supervivència de les nostres cries immadures.  Els nostres pits no són més que glàndules sudorípares modificades per fabricar llet. La p***a va ser posar-se de peu,  a les femelles  els malucs se’ns van fer estrets i això va causar que les nostres cries arribèssin (i arribin) a aquest món abans d’hora i que els calgui seguir desenvolupant-se al nostre pit, amb la nostra llet. L’alletament no és més que una segona gestació externa.

Potser els sembla que alletar està de moda, i els ho sembla perquè les estadístiques ens diuen que cada vegada és més evident i més exponencial el retorn de la nostra societat als origens.

Però en quin moment no ha estat de moda alletar? Doncs durant escassos 30 anys (i sóc MOLT generosa) només en aquest mínuscul, insignificant i escàs moment de la nostra història la llet artificial ha reinat per sobre la lactància materna. I el que és pitjor ha fet obliadar a moltes generacions com s’ha de fer!

De fet no fa ni tretze anys que encara es recordava a les mares que per donar el pit havien de col·locar les criatures: melic amb melic. Ja no recordàven com es feia!!!! Dos milions d’anys esborrats i ultartjats: no tens llet, la teva llet no és suficient, la teva llet no és bona…. La lactància artificial sí que es podria catalogar de moda, d’un ús “innovador” i passatger en la manera d’alimentar a unes quantes generacions sense comprovacions prèvies.

És terrible com podem oblidar tan rápid quelcom vital que ens ha permés sobreviure com a èspecie. La memoria humana és molt curta, però en les nostres criatures els seus instints biològics els porten a demanar teta desde el primer plor, a buscar com si fossin un pica soques el nostre pit, a gatejar per acostar-se a la font d’aliment… Ells estan preparats per mamar i és el que esperen, les modes no van amb ells!

Tags: ,
Publicat a Mitologia i "rumorologia tetil" urbana | 11 comentaris »

Néixer a la 34

dimecres, 23/01/2013

-

Arribar abans d’hora no és simple, avui una vivència d’una mare que va aconseguir vèncer els obstacles i allertar la seva nena  nascuda amb 34 setmanes.  Gràcies per compartir-ho! 

-

“Vivim lluny de casa dels meus pares i preparàvem l’ultim viatge abans de que neixes la Rosa quan vaig dir-li al Toni: “Ups, se m’escapa el pipi!”

Però aquell pipí era massa llarg i incontrolable….. Havia trencat aigües! Encara no havia entrat a la setmana 34!!

Quan després de 40 hores estirada al llit amb un degoteig  constant i sense  tenir contraccions (en teoria havien de ser 48 hores) va néixer la Rosa, en un part súper intervingut: episiotomia, kristeller, cap pregunta, cap opció…Vaig pensar que el tema lactància seria impossible.

No estava informada, preparada ni res de res. Van passar 8 hores fins que vaig poder-la veure, adormida en una caixeta de vidre, amb fils i tubets.  Estava segura que la lactància no funcionaria, perquè  pensava que la llet trigaria 3 o 4 dies a pujar i 3 o 4 més per la prematuritat del naixement.

Contrariament a tot pronòstic abans de 36 hores el dolor als pits era horrible i vam anar a neonatologia per demanar un tirallets, la primera vegada que em vaig treure calostre van sortir de 5 ml, a les tres hores (o menys, el dolor era insofrible) i les quantitats van augmentar: 10, 20, 50, 100…  l’evolució era impressionant i des del primer moment van donar a la Rosa el calostre que li corresponia, amb una sonda nasogàstrica. Em van preguntar si volia alletar o donar bibi i vaig veure la llum!

La van sondar i vam estar uns dies així, posant-la aprop del pit, intentant que tingués el mugró dins la boca alhora que se li omplia la panxeta. La Rosi (la infermera) va ser la fadeta de la Rosa, l’agafava del cap, li obria la boca i la manegava com una nina per tal que  mamés, va costar, va costar molt, no tenia força, es cansava, s’adormia…Però finalment ho vam aconseguir!

Jo entrava a neonats a les 9 a les 12 a les 15… Cada tres hores, en realitat estava allà dins practicament tot el dia, fins que una infermera del torn de nit em va dir que marxés tranquil·la, que no aconseguien despertar a la Rosa a les 3 de la matinada per donar-li la seva dosi de llet corresponent, que portava dues nits que aguantava fins les 5 del dematí! Llavors ja no estava a la incubadora, estava en un bressolet que només utilitzava quan jo no hi era, si no estava sempre al meu damunt.

Al 15 dies li van donar l’alta amb la condició de que anés a pesar-la en dos dies i que si no guanyava bé el pes  hauríem de fer “alguna cosa”

En 48 hores va recuperar el pes de naixement i una mica més!

Però em feinamal, les mastitis van durar mes i mig! Era una dormilega però guanyava pes amb una facilitat increïble tot i que inclús amb lo petita que era dormia 6 i 7 hores sense cap problema.

Vaig fer moltes coses malament, ara ho sé, i menys mal que tot va sortir bé! La deixava dormir, li feia fer el “rotet”, teníem tomes eternes… Em feia mal tot, però un dia va desaparèixer de sobte i vam estar casi dos anys a demanda fins que vaig decidir tornar a quedar-me embarassada i el ginecòleg em va dir que havia de desalletar-la perquè amb els antecedents de part prematur podia causar una avortament o un altre part prematur…. Així que vam estar tres o quatre mesos per desvincular-nos, no ho recordo con una cosa traumàtica perquè era el que havia de fer.

Avui, casi 5 anys després, amb una bebè de 20 mesos, la Rosa demana moltes vegades teta i encara que no sap com s’ho ha de fer, tanca els ulls i fa que dorm, i la miro i me n’adono de quantes coses vam guanyar en aquells dies tan difícils amb la Rosi”

Tags: , ,
Publicat a General, Posem cara a la lactància | 2 comentaris »

500

dilluns, 21/01/2013

- 

Avui estem de celebració i vull fer una mica d’història per explicar-vos com va començar tot!!! 

-

Aquesta és l’entrada 500, el bloc té 1.158 dies d’existència, heu deixat 3.736 comentaris i som 675 amics a Facebook!

Jo no havia pensat mai en fer un bloc, de fet no tenia idea de com fer-ho.  Però no sé com ni per quina raó vaig donar un cop de mà en la lactància d’un nen. Va resultar que aquest nen era fill de l’Eva Piquer i de’n Carles Capdevila.

Al cap d’un temps l’Eva em va fer la proposta i em va posar en contacte amb l’Anna Homs. L’Anna em va ajudar a triar el nom del bloc i em donar l’empenta que em calia per fer-lo realitat. Em feia molta por no saber organitzar-me, no saber fer funcionar el bloc, tenir problemes amb el redactat i l’ortografia (que en tinc per la dislèxia)…. En general em feia por tot però a la vegada tenia moltes ganes de tenir un espai fora de la meva feina de voluntària d’ALBA. Evidentment a ALBA sóc una de les seves assessores i em cal seguir les normes d’ALBA, i ho faig de grat, però aquí al bloc sóc jo i puc dir el que penso i tenir un espai personal és xulo i enganxa.

No em vull deixar de donar les gràcies a totes les mares que heu volgut compartir el vostre testimoni, a totes les mares que m’heu deixat fotos, a la Mercè, la Myriam i la Bruna (sí, si que cal) per ser els meus ulls i avisar-me de cada detall, falta o cosa fora de lloc.

Gràcies a tots els que em llegiu d’aquí o d’arreu del món!

GRÀCIES!

I ara per celebrar-ho i amb la col·laboració de la botiga on-line mamáguapa, us volem convidar a participar en un sorteig d’un fantàstic pijama de lactància. Participar és molt fàcil:

En primer lloc entreu a la web de mamáguapa i subscribiu-vos al newsletter de la botiga (el teniu a la dreta, a la centre de la pàgina)

I finalment entreu al Facebook de mamáguapa i pujeu la vostre millor foto en estat o alletant a la vostra (-es) criatura (-es). Als guanyadors se us demanarà el permís oportú per fer servir la foto a la web/bloc de mamàguapa.

Molta sort a totes!!! Teniu fins dilluns 4 de febrer per participar!

Tags:
Publicat a General | 3 comentaris »

  3. 1
  4. 2
  5. 3
  6. 4
  7. 5
  8. 6
  9. 7
  10. 8
  11. 9
  12. ...
  13. 55