Entrades amb l'etiqueta ‘culpabilitat’

El mal de la culpa

dilluns, 17/10/2011

 

Dimecres em va trucar una mare per dir-me que deixava la lactància, deia que era una mala mare, que tot el què li passava al seu nadó de quatre mesos era per culpa seva: dormia “poc”, mamava “molt”… No podia  aguanatar més temps  sentint-se tan malament. I tot gràcies a un comentari ( o diversos del pediatra)

 

En un curs de formació d’assessores ens van demanar que féssim un dibuix on es reflectís el nostre primer sentiment vinculat amb la nostra maternitat  o la lactància.

Pràcticament totes les assessores van fer uns bonics dibuixos amb florets, colors vius, línies corbes, purpurines…. Ostres mira que feia anys que ja era mare, però al recordar el meu primer sentiment vinculat  amb la maternitat no podia pensar en res tan cursi i enssucrat. El meu dibuix era diferent, jo recordava en negre!

Vaig dibuixar una porta entreoberta  que només deixava entrar un mica de llum i vaig pintar-hi a  sobre un interrogant negre enorme!

I aquest era just el meu primer sentiment al començar la meva primera lactància, l’incertesa, la por… Encara em veig al davant de la porta de sortida de l’habitació 250 amb la nena als braços, l’alta i una recepta de llet artificial al altre. Un moment de pànic de mil dubtes… Quin mal!

Acabava de parir tenia les hormones revolucionades i em sentia com una nena petita, fràgil, insegura i terriblement espantada.

Sí, tenia 23 anys acabadets de celebrar però aquell sentiment, ara sé, que no està vinculat amb l’edat.  Només feia dos dies que m’havien donat el títol de mare i dos més de regal, el de patidora de per vida i el de culpable i començava a fer-los servir tots.

Moments abans de donar-nos l’alta el pediatra havia sembrat l’interrogant sobre la meva capacitat productiva: “Penses intentar la lactància materna?” m’havia dit, mentre em mirava per sobre les ulleres de mestre tites!

Home, jo pensava que ho estava intentat, no? Posar-se una criatura al pit al cap de tres hores d’haver parit (sí, ara sé que tres hores és massa però en aquells moments viva en la inòpia) i seguir col·locant la criatura d’una teta a l’altre durant dos dies no era sinònim d’intentar-ho?

Per ell era obi que no, perquè molt amablement m’havia recomanat una coneguda llet artificial i m’havia indicat amb molta cura les quantitats i la freqüència de l’administració del succedani de llet.  Adjunto imatge escanejada d’aquell primer atac malintencionat. I tradueixo per si la lletra de metge us costa:

Recepta1.jpg

N***a HA ( hiopalergènica) N****é- 1 bote

Suplemento: Después de la L.M.

30ml aprox

1 medida rasa de N***a

 Ganancia 200g/semana

Jo, dona, lliure, valenta… Això sí molt jove i desinformada, semblava haver perdut totes les meves virtuts en aquella monòleg del pediatra, on jo no havia tingut torn de rèplica. M’havia deixat ko!

De quina deessa depenia que jo pogués o no alletar? De quin caprici del destí depenia l’alimentació de la meva filla?

Recepta2.jpg En aquest punt el meu recent estrenat títol de mare culpable va començar a fer-se present. Que jo no fos capaç d’alletar, era culpa meva!? Portava setmanes fent campana de les classes de preparació al part! Segurament allà havien explicat tot el que ara em feia falta saber! Quin desastre.

Vaig travessar la porta, i el dia que la meva filla va fer disset dies vaig  anar a un grup de suport. No tenia cap problema però la meva lactància perillava per les meves pors i inseguretats. Les mares sentim que no fem mai les coses bé  i la culpa ens devora, però la realitat és que voler alletar no és fàcil.  Al grup vaig descobrir que jo no era culpable de no saber res de lactància, i després per més inri vaig saber que a les classes de pre-part no en van parlar mai  de lactància. Quina pèrdua de temps!

Amb els anys he descobert que hi ha moltes lactàncies que fracassen només per la por i  la inseguretat que porta a les mares a no creure en les seves capacitats innates de sèrie. I si dubtes, t’enfonses o fas cas a segons aquí, les coses estan complicades.

A vegades les pors poden fer més mal que unes clivelles, no en tinc cap dubte!