Entrades amb l'etiqueta ‘avies’

La iaia Maria

divendres, 20/06/2014

-

Avui havia de ser la darrera entrada d’aquest curs, però el relat de la Roser m’ha fet post possar-ho fins dilluns. Perquè  jo també tenia una iaia Maria (la meva besàvia) que estic segura que hauria fet i dit el mateix, i estic segura que va patir igual que la iaia de la Roser per criar al sei únic fill. Gràcies Roser per compartir i gràcies a totes les iaies!!!

-

Em dic Roser i sóc una mare enamoradíssima dels meus fills, un nen de 3 anys, en Gerard, i una nena de 6 mesos, la Clara. A tots dos els he donat el pit; bé, la Clara és l’únic que pren hores d’ara! I, sí, sóc una mare enamorada, però també sóc néta, encara! I és que és de la meva àvia Maria, que us vull parlar.

L’estimo amb bogeria, la meva iaia. Cada vegada que puc enfilo la canalla al cotxe i m’acosto a fer-li companyia perquè estar al seu costat escoltant-la és gairebé tan gratificant com estar amb els meus marrecs.

Viu a la casa pairal, amb mon pare –el seu fill– i ma mare, i on la meva germana i jo vam néixer i créixer-hi també. Quan sent que arribo ja ve a rebre’m, sol·lícita i eixerida com sempre. Duu el seu bastó a la mà dreta, que l’ajuda a sostenir l’esquena vinclada del pes de tants anys (94!). Contenta de veure’m, no es descuida de comprovar si porto els nens…. En Gerard ja salta del cotxe delerós de sentir-se lliure, de poder empaitar gats, de jugar amb l’aigua de les galledes, d’enfilar-se al tractor de l’avi… Ah! I d’esperar el moment que la iaia Maria tregui la capsa de galetes.

El primer que deixa anar ella quan descobreix la seva besnéta entremig de tanta manteta és un : “Vatua dena, que creix! Quina mossa més maca! Déu te doni salut per poder-la criar tan bé”. I és clar, jo em miro “la mossa” i m’estarrufo com la lloca que corre per l’era amb els seus flamants pollets” (Déu doni unes bones potes, gallina, per fugir de les intencions del meu fill…)

El moment que més m’agrada és quan seiem totes tres, besàvia, mare i filla, en un pedrís enorme que hi ha al pati de la masia. Acabo amb el cul ben adolorit però el que passa aleshores m’omple de tanta felicitat i satisfacció que ni me’n sento. És quan em disposo a donar el pit a la Clara. La meva iaia deleja per compartir aquell moment amb mi. Seu al meu costat, les seves mans colrades plegades damunt la falda, ben quieta, els ulls clavats a la nena i un somriure dibuixat als seus llavis de iaieta. Ben callada, no vol destorbar la nena, diu.

I quan la Clara ja s’ha enganxat a la teta i xuma amb ganes llavors ja sí, l’àvia no pot reprimir una riallada… “Com s’hi aferra la petita!” . La Clara l’ha sentida… s’atura un moment… que passa res? Aixeca el seu caparró pelat i em mira amb els seus ullassos oberts com preguntant-me si ha de patir per alguna cosa o pot continuar la seva feina… Que bonica que és! Riem totes tres! Aquell moments màgics la transporten en el temps, i llavors ve quan rememora les seves vivències com a mare.

Ella va tenir 3 fills, a casa, al seu llit, morta de por…La llevadora que havia assistit els parts de la majoria de dones del poble només tenia paraules i gestos freds com el gel… Em parla de cossis d’aigua calenta, de dolors, de llençols blancs que acabaven vermells… També d’una amiga seva que havia mort durant el part… “Tres, en van morir parint, aquí al poble!” I em detalla els seus noms, i els de les cases on vivien i tot. Jo aguanto estoicament però les cames sembla que em tremolen… Jo, que quan havia de parir el primer que vaig demanar en entrar a l’hospital va ser quants anestesistes treballaven aquell dia… que si hagués pogut ja m’hagués punxat jo mateixa l’epidural abans de sortir de casa….

La Clara no perd pistonada lliurada completament al seu quefer. Mentrestant, les mans aspres de l’àvia ressegueixen minuciosament el vestit de la Clara, del dret i del revés, preguntant-se de quina llei de teixit deu ser feta aquella peça tan suau… “Quines robetes més maques que fan per la canalla avui dia!” I això la duu a parlar-me que al seu temps enfaixaven el cos dels bebès perquè no s’herniessin fins ben bé els 4 o 6 mesos. Caram, pobres criatures!

“I les nits d’hivern passaven un fred…” Es veu que ella es llevava un parell de cops per abastar el braser i el col·locava prop dels llitets però, és clar, el fred rigorós de l’hivern esmorteïa de seguida les brases i els viatges a la llar de foc es feien interminables i esgotadors.

Evoca, sovint, el record d’aquella mena de gases que 70 anys enrere havien de palplantar al culet dels nadons. “Ara ho teniu molt bé amb aquests bolquers però abans sempre anaven cagats i amb el cul ben encetat…” I el que hi afegeix ara no té pèrdua: es veu que els posaven al culet la pols de les bigues corcades per curar-los les irritacions! Li ho faig repetir, però, sí, ho he entès bé!

La conversa deriva aviat a les històries que més m’emocionen i m’entristeixen… Sempre inicia el relat recordant episodis d’estiu, època de més feina al camp. Els seus sogres —vivien plegats— la feien treballar molt, fins i tot quan tenia els fills ben petits, pobrissons. “A collir herba pels conills, a arrencar naps, a lligar canyes… De feina no en faltava mai!” “I com ho feies amb els nens?” –demano jo esglaiada. Resulta que els deixava sols a casa dins d’un bressolet de vímet i se n’anava corrents al camp per fer-ne força via i poder tornar ràpid a donar-los de mamar… “I patia!! Perquè del camp estant els sentia plorar de gana… I jo cuita a arrencar els naps tan de pressa com podia!”. “Quan arribava a casa, bruta i suada, faldes amunt i a xumar!!” Diu que les criatures mamaven amb un delit…li buidaven un pit. Llavors els tornava a deixar sols amb tota l’ànsia del món i sant tornem-hi cap al camp. A la que podia escapolir-se, corrents altre cop a buidar l’altre pit. “Ai que patia jo…”, es queixa.

Es veu que amb la meva tieta, la petita dels tres germans, va empescar-se de deixar una espelma encesa prop del bressol perquè el bellugar de la flama encantés la criatura una estoneta, mentre ella feinejava. Però aquella llumeta no sempre era garantia d’èxit… La nena, un nadó de pocs mesos, aviat endevinava l’enganyifa; volia l’escalfor de la mama, no la d’un succedani improvisat. I esclatava a plorar. La meva àvia, amb el cor encongit, aixecava el cap cap a la casa, a uns 700 metres, perquè la sentia plorar, i no veia l’hora d’acabar de collir el rest dels maleïts naps per córrer a atendre la seva filleta. Una vegada, em conta, “ja no podia pas més i vaig llançar el cove per quines enllà, i vaig córrer cap a casa perquè ja no podia aguantar més aquells brams…”

Aquell dia la sogra la va renyar fort, el meu avi no la va defensar, no sé pas quines paraules li va dir –probablement cap de maca– i ella ja no va poder contenir-se més. Va esclatar… Va engegar a dida els sogres i l’home. Va agafar la nena d’una revolada i se la va endur –si haguessin estat altres temps, de casa– en una habitació. Diu que va plorar molt! Plorava de ràbia, d’impotència, no podia parar… Finalment, es va acostar la nena al pit i, encara amb llàgrimes als ulls, va començar a donar-li de mamar… però… ai las! Alguna cosa passava… vinga petita, xuma! Però la llet no sortia… La nena no deixava de moure’s inquieta, i vinga a plorar… però no… “D’aquell disgust, se’m va acabar la llet…I ja va estar… Ja no va pas mamar més”, diu tota moixa.

Llavors calla, sospira…I somriu tendra i amorosa mirant la Clara que, sense saber la sort que té, continua agafada al meu pit.

En aquests moments em vénen les ganes de plorar. Que injust, tot plegat!
Quina pena i quin patiment! Quantes crueltats, abans, a pagès… Que valentes que eren, i que difícil ho tenien les pobres joves que aterraven a casa de l’hereu, totes ingènues, pensant-se que feien molta fortuna… En fi, això ja són figues d’un altre paner…

Quan penso amb les vegades que vaig fer enfadar la meva àvia, en plena adolescència… em sap tan de greu… Ella que em va cuidar de petita, que em donava, ves per on, el biberó amb tota la dolçor del món quan els meus pares no hi eren (als anys 70 la meva pobra mare va sucumbir a la fal·lera de la llet de fórmula). Perdona’m, iaia, penso. Però no li dic. Maleït siga! Perquè no hauré après encara d’expressar les meves emocions… Què em costaria abraçar-la ben fort i dir-li que l’estimo tant…? Ella no perd de vista la Clara, que encara xuma extasiada. “Vatua dena que és maca!”

Siguem pràctics!

dilluns, 7/11/2011

 

Quan sento a mares de criatures de pocs dies que es queixen i em diuen que no poden més, que n’estan tipes, esgotades i penedides no puc deixar de pensar que això passa perquè els han pres el pèl. 

La  maternitat és una cosa que ens pinten de color de rosa xiclet.  Sóc de les que opino que si sabeu la veritat  i tothom està al seu lloc tot anirà molt millor! Així que repassem tots els protagonistes:

  •  La Criatura:
  1. Li cal mamar de 8 a 12h vegades al dia. El que es tradueix en alletar-los cada dues hores durant 24 hores al dia. I sí, no faràs altreFOTO136.jpg cosa que alletar durant unes quantes setmanes.
  2. Les criatures tenen un mecanisme automàtic de protecció que s’encén al cap de pocs minuts de notar que els has deixat sols en el seu preciós bressol. Sembla que dormen però no! Es desperten i  tornen a demanar tetaaaaaaaaaaaaa!!!  Per tant els cal contacte físic, molt contacte físic, d’aquesta manera dormen més, no ploren tant i tot és més senzill.  Pots optar per no moure’t del llit o del sofà o et pots comprar un fulard o un porta nadons que et permeti alletar “sense mans” i fer alguna cosa més  que també pot ser de vital importància: un riuet, compra queviures, sortir de casa….
  3. Les criatures no mengen i  dormen tres hores seguides!
  4. Les criatures no són  Tamagochi, no tenen piles i per tant no es poden desconnectar. Sí, sembla de lògica però més d’una encara les busca!
  5. Les criatures no espaien les preses, ni de nit ni de dia. Aprendrà a mamar més ràpid però seguirà demanant moltes vegades al dia durant molts mesos!
  • La parella:
  1. Passareu de fer una parella a ser una família i l’arribada d’un “estrany” sempre és un daltabaix. Cal temps per adaptar-se a la nova situació.
  2. La parella tampoc (a menys que tinguin altres criatures) saben res de lactància, però tenen feina durant la lactància. No alleten per ajuden a fer-ho possible.
  3. El seu paper és el de súper heroi protector de mare i criatura, li cal controlar:
  • Vetar l’afluència de visites
  • Vetar l’afluència de comentaris
  •  Nodrir a la mare a nivell físic i emocional
  •  Fer o delegar en algú les feines de casa
  •  Mostrar suport incondicional
  •  Fer de taxista i acompanyar la mare als grups de suport ( no val a deixar-la a la porta)V BN

       4. No preguntar mai : Què té la criatura?? Nosaltres la majoria de les vegades no ho sabem.

       5. Poc a poc trobaràs el teu lloc i vestir, rentar o canviar els bolquers també et vincula amb la teva criatura.

  • Les àvies:
  1. Tenir present que elles segurament no van alletar més de  un mes, màxim tres mesos  i d’això en fa molt de temps. Per tant els seus consells  i observacions respecte a la lactància no són del tots encertats.
  2. El millor que fan les àvies és cuinar. Per tant se’ls pot suggerir que es dediquin a cuinar delicadesa  que seran molt ben rebudes per la nova família
  3. Posar rentadores, planxar, rentar plats, passejar el gos…. Són feines molt agraïdes per part de la nova família!
  4. Criticar, opinar, ficar cullerada… Pot fer mal o ferir la sensibilitat dels nous pares.
  5. Escoltar i demanar: “què puc fer” és el millor regal que es pot fer.
  • Tu:
  1. Cal aprendre a alletar i per tant com qualsevol aprenentatge cal tenir paciència.
  2. La criatura ha passat nou mesos amb tu, ara no pots esperar que sigui independent i no et necessiti.
  3. No tindràs temps per pràcticament res, és dur però  es qüestió de prioritats. La criatura hauria de ser la primera prioritat, serà un bebè molt poc temps!96.JPG
  4. Aprèn a delegar, la teva criatura immadura et necessita només a tu, la pols la pot treure qualsevol.
  5. Si la criatura dorm, dorm amb ella! No fas res de dolent dormint, et trobaràs molt millor si ho fas. Pensa que de les feines de la casa se’n ocupen les àvies.
  6. Cal saber demanar ajuda com abans millor, com més es triga més gran es fa la bola de neu.
  7. La lactància (la maternitat) no és de color rosa, el teu estat d’ànim pot ser tant variable com el temps. És empipador  i en  pots donar la culpa a les hormones.
  8. El títol de mare, patidora i culpable ens el donen el mateix dia i cal aprendre’ls a gestionar-los.
  9. De nit tot es veu més negre, no prenguis masses decisions de nit espera que surti el sol.
  10. Facis el que facis estarà bé!

Bon dilluns a totes i tots!


Àvies reconvertides

dilluns, 28/03/2011

Escoltant Catalunya Radio vaig poder sentir la senyora Ferrusola i la vaig veure un pèl esgarrifada amb el tema de la lactància prolongada.

 

Dimecres El Matí de Catalunya Ràdio va rebre un munt de trucades per parlar del Pare Manel (des de aquí tota la meva admiració per la seva tasca). Una senyora va trucar al programa per explicar les seves vivències amb la maternitat i les seves dificultats per ser mare. Gairebé finalitzada la trucada, la senyora els cola un gol i va explicar tota orgullosa que la seva filla era assessora i presidenta d’ALLETA,  i com la seva filla treballava sense ànim de lucre i que alletava en tàndem a les seves criatures. I va explicar que el seu nét de tres anys encara mamava. Ho podeu sentir al minut 28.

Però això d’alletar tres anys li va semblar massa a la senyora Ferrussola. És clar una cosa és alletar i l’altre passar-se, no?

La senyora Ferrusola té 7 fills i suposo que encara més néts i nétes. Pel seu comentari puc deduir i practicament assegurar que cap dels seus fills ni néts han estat alletats més allà del considerat necessari, el que vindrien a ser tres o quatre mesos?
I d’això n’estic segura perquè al igual que la Dolors, la senyora que va trucar a la ràdio, la meva mare i altres mares d’assessores queDSC00559.JPG conec s’han tornat més radicals que nosaltres.
La meva mare va ser la segona persona que em va dir que potser no tenia llet per alimentar a la meva filla. El primer que va dubtar de les meves capacitats va ser el pediatra de la clínica on vaig parir “Pensa intentar la lactància materna?” em va dir.
La meva mare és biòloga. Per tant, és una dona amb estudis superiors que llegeix, s’informa i forma. Sí forma alumnes que treballaran en àmbits sanitaris diversos. Per tant ella ara considera que és fonamental que sàpiguen coses bàsiques de lactància, que es plantegin coses, que busquin informació…

I noies (i nois), em fa por sentir-la parlar! Ha passat del negre al blanc en 10 anys. És la més radical de totes. Ella sí que és Lactivista! Moltes de les nostres mares han modificat les seves idees entorn la lactància i recolzen amb orgull la nostra decisió. És curiós perquè tinc la sensació que les sogres no són així. Jo tinc la sogra força lluny, a 1.064,9 kilòmetres exactament i per tant no es podia ficar massa, per no dir gens ens les nostres lactàncies, però per altres conegudes i amigues les sogres han estat (i  no dubto que n’hi ha de meravelloses i conscienciades) el pitjor malson.

Tmares.jpgant unes com les altres, mares i sogres, segurament no van alletar o ho van fer per un període molt breu. Per tant la seva experiència és nul·la en temes de teta. A la majoria que ho van intentar els van dir que no tenien llet o que la seva llet no era bona, per tant quina confiança poden tenir en que la lactància de les seves joves funcioni? Doncs cap! I no hi ha res més plom que una àvia anti-teta! És una mena de corcó reiteratiu. Vius en un constatant déjà vu. Qualsevol cosa que li passa a la criatura és culpa de la teta:

Si la criatura no dorm és culpa de la llet: “Segur que  no t’has pres un cafè?!”
Si la criatura dorm massa és culpa de la llet: “Què no veus que passa gana  i per això dorm tant!?”IMAG0008.JPG
Que la criatura no creix és culpa de la llet: “Ja et vaig dir que tenies el pit massa petit!”
Que la criatura creix massa és culpa de la teta: “És clar, el tens tot el dia amorrat!”
Si la criatura no vol menjar AC és culpa de la teta: “Si no li treus la teta no menjarà mai res!”
Si la criatura menja massa és culpa de la teta: “Li has fet passar gana, criatureta!”

I a vegades la seva preocupació som nosaltres:
“T’estàs quedant als ossos, aquesta criatura et xucla  i tu vinga donar-li teta”
“És clar no pots fer règim alletant. Quina pena, amb el tipet que tenies”
“Això del pit és tan esclau. I mira que eres independent abans!”
“Nena, no li donis pit a la nit. Pensa en les necessitats del teu marit”

I estic segura que podríeu seguir i augmentar la llista i fer-la infinita però no val la pena.

A més aquesta entrada era per parlar de les súper àvies reconvertides com la Dolors i la meva mare que estan orgulloses del que fem. Per les sogres i/o mares insolents  ja sabeu que recomano: Ears-Seals i paciència dosis extra de paciència. I no deixarem de resar per la seva conversió!

Les mares que els van parir

dilluns, 19/07/2010

tipo_de_suegrasLa setmana passada vaig fer un munt de visites domiciliaries. En una les avies de la criatures també eren allà!

 

Em va trucar el pare per dir-me si podia anar-los a veure. Tenien una criatura d’ escassos dotze dies però ja eren un mar de dubtes que volien resoldre com abans millor.

Vaig arribar al cap d’una hora de la trucada. El pare em va obrir la porta i em va fer passar al menjador. Hi havia dues senyores assegudes de costat, em miraven amb cara de pocs amics. Tenien el televisió engegada però era evident que no li fan cap cas. Sentia el seus ulls al clatell. Em sembla sentir la música ” il Padrino” de banda sonora.

El pare m’acompanyà a l’habitació, on la mare estava literalment atrinxerada, semblava un refugi per a mares lactants: Un parell d’ampolles d’aigua, un got de suc, un líquid blanc que sembla llet i una gerreta ven identificada on es podia llegir “orxata”. Al seu costat un plat de macedònia de fruita barrejada amb fruits secs.

Tenien aire condicionat però no funcionava i us prometo que a mi com a mínim em calia una mica de fresca, estava amarada de suor. I de manera innocent vaig preguntar: “Quina calor que fa avui. No tens calor?” La resposta no té pèrdua! Amb cara de circumstancies em va dir: “És que la meva sogra m’ha dit que l’aire fred em pot tallar la llet”. Ostres, això de ser assessora demana contenció i clavar-se mossegades a la llengua contínuament! Tot plegat resultava com a mínim sospitós.

Els vaig demanar que m’expliquessin com havia anat tot, l’embaràs, el part, el post part….Tot semblava dins la normalitat però hi havia un element que es repetia en el seu discurs: Les avies!

Encara no he après a controlar del tot la gestualitat de la meva cara i em sembla que em van enxampar, acabava d’obrir la caixa dels trons. Van començar a despotricar contra les mares respectives i contra la mare de l’altre. Només podia callar i escoltar, sembla un partit de tenis. La veritat és que m’hagués agradat tenir llapis i paper per fer un recull d’aquelles animalades.

Els dos eren pares primerencs tenien tots els llibres del Carlos González. S’havien llegit fins i tot “El meu nen no menja” i la teoria la elmeunennomenja350tenien molt clara però les dues avies havien fet tremolar tot rastre científic aportat pel Carlos. Tenien molt clar que el pit és a demanda però li donaven cada tres hores i deu minuts com a molt. La soferta mares es prenia tota mena d’aliments suposadament galactagogs, el líquid blanc no era llet de vaca era llet d’ametlles. I la fruita era el berenar però les ametlles i avellanes camuflades eren per ajudar-la a tenir més llet. En dotze dies l’havien fet dubtar de les seves capacitats. Quin poder de convicció!

Pare i mare eren fill únics i aquella nena era la primera criatura que aterrava la família en més de trenta anys. Per tant l’expectació era enorme. Les dues avies volien ajudar, les dues volien ficar cullerada. S’havien abocat del tot en aquella criatura, cosa que està molt bé, però oblidant una cosa bàsica que fa que la passió ennuvoli la raó, el més important era recordar quin era el seu lloc, elles eren avies i per tant no podien fer el paper dels pares.

Els pares de la criatura no havien estat alletats. La mare va ser alletada fins els tres mesos quan la seva mare es va quedat sense llet i la criatura va començar a rebutjar el pit. Què curiós oi!?

El pare, de la meva generació, ni havia tastat el calostre, el metge va decidir que per aquell nen llet artificial directe. Però tot i així les dues avies per do i gràcia de l’edat s’havien tornat expertes assessores de lactància. Portaven  dotze dies  en una lluita sense treva en contra la lactància. Potser aquesta no era la seva voluntat però era la conseqüència directa de la seva persistència en minar la seguretat de la mare.

Vaig   fer poca cosa a part d’escoltar, perquè  només parlant  i descarregant-los una mica  de tanta tensió van començar a agafar confiança de nou i recordar el que havien après. A vegades parlar sense sentir-se jutjat posa les coses en ordre i no cal  fer res més. Van donar feina a les avies: rentar plats, cuinar, posar la rentadora, treure el gos a passejar anar a comprar bolquers…estan  ben entretingudes.

Això sí les avies  em deuen tenir fitxada a la llista negra…uppss.