Entrades amb l'etiqueta ‘augment de pes’

“Hem après que no es pot comparar, que cada nen és un món”

dimecres, 18/12/2013

-

Bon dimecres, avui toca vivència. Perquè cada criatura és diferent i cada lactància és diferent.

-

“Potser el millor sigui començar explicant una mica la meva primera lactància. L’Hugo va néixer de 37 +4 setmanes, malgrat alguna clivella sense importància i una fissura bastant dolorosa que em va regalar el part i que em va fotre molt el post part, puc dir que van ser una mica més de 32 mesos de lactància increïbles. Sempre he dit que el meu nen era un lactant de llibre, bon agarre, creixia bé, no em feia mal… Abans no m’havia plantejat si pit sí o no, simplement vaig creure que era el natural i vaig tenir la gran sort d’aprendre al seu costat, que a banda d’aliment li donava calor, afecte , seguretat, consol, era el seu raconet i allà era feliç i jo al seu costat …

Quan tot just l’Hugo va fer tres anys va néixer el Leo en un part molt ràpid dins el meu cotxe! De seguida em vaig adonar que tenia una mica de retrognatia cosa que em va confirmar la meva comare Lídia encara a l’hospital i em van dir que no tindria cap problema. Amb la meva experiència creia que tot aniria  bé però passaven les setmanes  i tot i  que mamava sovint i pel que creia jo en una correcta posició, les clivelles van sorgir i a més durant aquest temps vaig tenir un un dolor intens al gluti que vaig patir durant tres llargues i horroroses setmanes i pel qual em medicava,  ha estat el pitjor dolor que he tingut, era constant, 24 hores al dia. Tot això amb un recent nascut amb el que me les havia d’enginyar per donar-li de mamar (beneïts portabebès) i amb un nen de 3 anys que acabava de començar el col·legi sense guarderia prèvia i del qual em volia encarregar també (perquè malgrat que tothom opina i sembla que per tenir 3 anys no pateixen jo sí que ho creia i patia per tants canvis en la seva vida) així que no vaig delegar cap tasca.

Però va arribar el dia en què ja no vaig poder aixecar-me del llit i a urgències em van dir que m’operaven aquella mateixa nit d’un abscés greu (abans d’entrar també em van informar que podia sortir d’allà amb una bossa a l’intestí) van ser 4 dies ingressada amb el meu nadó, em va costar poder-me quedar amb ell però em vaig barallar i vaig guanyar!

Un cop a casa a la següent revisió del Leo vam veure que havia agafat poquíssim pes, fet que ens va estranyar ja que havia augmentat de pes durant dos mesos, i bastant. El seu germà havia doblat el pes del naixement al mes i mig  i jo vaig pensar que seguiria el seu camí.

Així que una mica preocupada vaig demanar a Alba que ho mirés i em va confirmar el que em rondava pel cap, un tel tipus 4. Durant les setmanes següents em vaig informar i vam valorar el tema d’operar, vaig sospesar en el meu cap tots els pros i els contres però no tenia forces, encara m’estava recuperant del maleït abscés, a la meva mare que pateix càncer de mama amb metàstasi els tractaments hormonals no li feien efecte i la quimio que començava la deixava prostrada en un llit … No tenia forces per operar, fer una gimnàstica post – operació, no podria amb un posible més que probable rebuig al mamar,  no  ho podria acceptar… Potser en aquell moment era el meu únic moment de felicitat. Em van dir que més endavant tindria problemes…. però vam decidir que passats els anys que ja ho valoraríem, tenia 3 mesos, era tan petit.

A partir d’aquí, cada mes pujava poc de pes, amb l’AC em vaig relaxar perquè hem comprovat que per molts cereals, llet, arròs, llenties, carn que mengi  segueix sent un nen que no engreixa i amb una alçada estàndard. Mentres he hagut de sentir mil comentaris, per descomptat poc positius: “quina mania amb seguir amb el pit , amb llet artificial s’engreixaria segur , ” dona no li passa res , és petit però no està malalt ” , ” i si ho operes millor?? Més endavant ho passarà pitjor i et culparà”, tot això al costat de la preocupació d’una mare que tot i no ser primerenca, en aquesta experiència sí que ho ha estat, i em feien dubtar de si feia el millor per a ell…

Ara té 13 mesos, seguim amb la lactància a demanda, hem après que no es pot comparar, que cada nen és un món, que en el que sí s’assemblen com tots els nadons és que busquen el pit també per trobar aixopluc , amor , seguretat , caloreta i que malgrat tots els contratemps durs que ens estan passant aquí seguim li bombi a qui li bombi, és el nostre moment de felicitat , d’allunyar-nos de tot el dolent , el nostre moment de calma i pau . ..

Una llicència si m’ho permets Alba …. Potser callar, no queixar-me i pensar que tot pot empitjorar (viure experiències dures d’amigues que van lluitar i van vèncer a aquesta terrible malaltia i a les que admiraré sempre ), és per tenir a la fantàstica dona que tinc per mare, perseverança, lluita, amor infinit i incondicional, donar sense esperar res a canvi, somriures sempre, carícies…. Una feliç infància al costat dels meus pares i les meves germanes, em fan ser conscient de com en sóc d’afortunada per haver format aquesta família. Gràcies per tot el que em doneu sou meus tresors i gràcies també al vostre pare. Us estimo.”

Aquest esforç el vaig veure compensat amb un somriure

dilluns, 11/11/2013

l

Bon dilluns, us deixo amb una historia de superació!

-

“Les dones de la meva família tenim tendència a fer els pits grans però jo crec que de generació en generació els pits cada cop són més voluminosos. Així doncs als 18 anys amb el recolzament de la meva mare i el suport de la meva avia materna em vaig fer una reducció de pit. De les visites al cirurgià un cop feta l’operació recordo que em va dir “quan siguis mare podràs donar pit perquè no hem tocat els conductes”  era molt jove i ho veia lluny i li vaig dir “donar pit? Per tornar a fer unes mamelles grosses? No en donaré pas de pit” i em va dir ” d’aquí a que siguis mare canviaràs d’opinió”. No ho crec pas, vaig pensar.

La meva mare als anys 50 ja va ser pujada amb pelargon, la meva àvia va passar per unes quantes mastitis i una infecció de pit que feia que sagnés pel pit, desesperada va anar al metge i li va dir que li donés alguna cosa ja que la meva mare només feia que beure sang. Com que havia sentit tantes vegades com ho va passar de malament la meva àvia donant pit, ma mare va tenir clar des d’un principi alletar-nos al meu germà i a mi amb llet artificial.

Moltes vegades es fa ús de la dita “és el que ha mamat a casa”, davant d’aquest panorama familiar jo havia de donar pit? Però dos motius van canviar el meu pensament.

Un va ser fa tres anys i mig, se’m va diagnosticar endomatrosis, per laparoscòpia em van netejar els dos ovaris un amb un quist de 7,5cm i l’altre de 3,5cm. El ginecòleg em va dir que perquè no se’m reproduïssin els quists no havia d’ovular. L’embaràs i l’alletament són els millors mètodes naturals perquè l’endomatrosi no se’m reprodueixi.

 L’altre va ser que el meu germà es va casar amb una llevadora. En dinars familiars vaig sentir explicar mil i una anècdotes sobre parts. Fa quatre anys va néixer la meva neboda gran, la qual va alletar sense problemes. Vaig descobrir que en els pits de vegades s’hi fan clivelles i quan prens la decisió de deixar donar pit se t’inflen com a botes i fan molt mal. La meva neboda petita va néixer fa un any i al·lucinava quan s’escanyava amb un dels pits per la quantitat que li sortia, fins i tot quan se la desenganxava sortia un rajolí de llet a tota pressió.

 De les classes de prepart recordo la del dia de l’alletament, la llevadora que ens va demanar qui havia sigut alletat amb pit i qui amb llet artificial. Les que vam aixecar el dit amb llet artificial ens va dir una cosa molt important “vosaltres no tindreu el recolzament ni l’ajuda de la vostra mare”. Vaig pensar, és igual tinc la cunyada que és llevadora i a més és la veïna!

 El part va anar molt bé, la va treure la tieta. De seguida que va sortir me la vaig posar el pit. Em deien que la nena mamava molt bé, amb força, amb ganes i jo pensava doncs ho fa de manera innata. Durant l’estada a l’hospital tenia la nena enganxada al pit molta estona, sempre que entraven les infermeres estava xumant. Tenia els meus dubtes si podria donar bé el pit, el segon dia la veia plorar, em donava la sensació que era gana i que jo tenia poc calostre, però em van dir que els recent nascuts tenien l’estómac petit com una canica i que el calostre era molt nutritiu i ja en feia prou. Fins i tot li vaig comentar al ginecòleg i la infermera que l’acompanyava va prémer el mugró i van sortir unes gotetes de calostre. Així que quan vaig marxar,  havia perdut només 220 grams i una infermera em va dir tu tranquil·la que aviat tindràs la puja de llet.

A casa, al quart dia, em vaig despertar amb els pits ben inflats, em feien un xic de mal però durant la lactància mai més me’ls he notat tan plens!

 Vaig anar a pesar-la al sisè dia i va perdre força pes 440 gr. Com podia ser si la tenia tot el dia enganxada al pit? bé a la nit no, dormia 5 i 6 hores seguides i fins i tot algun dia més. Més endavant vaig saber que els nens que perden pes dormen molt per no gastar energia. Em van donar uns pots de suplement i la cosa va millorar. Al vuitè dia vaig anar al pediatre i havia augmentat 20gr respecte l’últim pes. La pediatre em va dir, un cop acabés el suplement ja no li donés més i faríem un control de pes setmanal. Vam racionar el suplement sobretot que n’hi hagués a la nit per dormir bé. Quan es va acabar el suplement, aquell dia la nena estava molt irritada plorava molt i en tota la tarda no va fer cap pipí, havia llegit articles sobre pèrdua de pes i tenir el bolquer sec podia ser símptoma de deshidratació.

Quan la vam tornar a pesar va fer una baixada de pes important 540gr respecte al de naixement. Vam comprar un pot de llet deshidrolitzada com a suplement i davant de la por que la nena s’acabés acostumant al biberó li oferíem el suplement amb xaringa, aquesta era feina del seu pare, el qual la peixia amb molt de carinyo després de cada toma de pit. Al primer mes encara li faltaven 10grams per recuperar el pes de naixement.

La meva cunyada va arribar a la conclusió que la reducció de pit podia haver afectat la quantitat de llet que podia produir, em va deixar el tirallets i em va dir que em treiés la llet desprès de cada toma. l’experiència amb el tirallets va ser horrorosa, els primers dies només sortien gotetes, vaig trigar tres dies a fer 15ml! La següent setmana ja vaig fer 20ml. Per augmentar la producció de llet em van recomenar prendre cervesa però a mi no m’ha agradat mai. M’he acostumat prendre el llevat de cervesa amb el iogur m’ha ajudat a produir més llet, ara amb 24hores puc fer entre 60 i 80ml i amb un dia i mig tinc per suplir un biberó de llet artificial de 120.

Vaig buscar per internet sobre reducció de pit i alletament i vaig descobrir el suplementador, mentre dones pit ella xucla per un tub el suplement que pot ser de llet artificial o materna. Va bé quan el nadó s’empipa perquè no surt prou llet i també per augmentar la producció de llet perquè s’hi passa més estona al pit.

Donar pit no ha sigut un camí gens fàcil i quantes vegades he pensat en aquella classe de prepart! Tenir una mare que no ha donat mai pit i que creu que és una pèrdua de temps i que al principi només feia  comentaris com “ja la tornes a tenir enganxada al pit?”  o “no m’estranya que passi gana amb lo poc que surt del tirallets” i el més bo de tots “que t’entretinguis a donar pit de dia ho entenc, però de nit? Estàs una mica boja donar-li a la nit. Has de descansar”. Crec que ara ja ho té mes assimilat, l’altre dia parlava amb un amic que ha sigut avi i li deia “donar pit? És estar només per la criatura, que s’oblidi de tenir la casa ordenada, planxar roba i fer llits! “

El que si puc dir és que he tingut un entorn favorable que m’ha animat a continuar en davant.
La meva cunyada em va ajudar els primers dies a enganxar correctament al pit quan tenia unes clivelles que feien un mal horrible però un cop tenia la nena ben enganxada ja no feien mal. Em feia massatges al pit per buidar-me’l i supervisava si la tenia ben enganxada al pit quan me la posava jo sola. Em va dur un control de pes paral·lel al de la pediatra, així la pesavem dos cops per setmana.
La meva parella que m’animava a continuar endavant i no tirar la tovallola abans de temps, em deia si no la pots alimentar exclusivament no passa res, li dones com a postres, i saps que va bé per tu i per a ella.
Fins i tot el meu germà que em deia no facis cas a la mare que el millor que pots fer per la teva filla és donar-li el pit.
El ginecòleg que em deia dorm menys hores i dóna més pit, ja que li vaig explicar que la toma de les dotze de la nit i el de mijtanit li dono majoritariament amb biberó.

La meva filla ja té quatre mesos i de moment la lactància em va bé perquè no tinc la regla i sóc una mare feliç fent lactància mixta. Tot l’esforç i les hores dedicades a tenir la nena enganxada al pit, al tirallets, a preparar bibis i netejar-los per tornar a començar la mateixa roda sense tenir temps per a res. Aquest esforç el vaig veure compensat amb el somriure que em va fer l’Arlet als tres mesos. Era un dia que mamava sense suplementador, es va desenganxar del pit, em va mirar amb aquells ulls grossos i marronosos i em va regalar un llarg somriure, es va girar altre cop a la teta i va continuar mamant.”

La maleïda balança

divendres, 12/10/2012

-

Dimarts em va trucar una mare plorant desesperada, m’acostuma a passar, estava destrossada perquè la seva criatura no havia augmentat massa del primer al segon mes i el pediatra li havia donat un ultimàtum.

-

Ella plorava i jo no l’entenia massa bé, així que vaig esperar que es desfogués perquè m’expliqués exactament què havia passat.  Ella repetia que li semblava que tot anava bé, que el nen mamava molt i ella el veia bé però, és clar, que ja li havia dit el pediatra que veure’l bé no era suficient, que calia que augmentés de pes. I ella només em repetia que no li volia donar sota cap concepte ni gota de llet artificial, que volia seguir amb la lactància, que tot anava tan bé  fins aquella maleïda visita dels dos mesos al pediatra.

És cert que hi ha ocasions en la que les criatures no augmenten de pes i que cal suplementar però cal veure sobre paper i amb dades quin ha estat l’augment de pes. Així que vaig agafar llapis i paper i li  vaig demanar el pes de la seva criatura des del néixer fins a aquell moment:

Pes al néixer: 3.340

Pes a la sortida del hospital: 3.090

Pes al mes: 4.300

Pes als dos mesos: 5.170

És a dir del naixement al mes un quilo, i del primer mes al segon més de 900 grams i el pediatra insistia en que allò no podia ser de cap manera deia que la criatura també havia de guanyar un quilo del segon al tecer mes i que menys de 900 grams era inacceptable i havia de suplementar a la criatura de manera inmediata!

Jo no sé quines taules de pes mirava el pediatra, potser per elefants però per criatures alletades segur que no! L’augment de pes de les criatures és un tema que angoixa molt a les mares. Sembla que passis un examen mensual cada vegada que portes la criatura a fer la revisió al pediatra i la possen a la balança. I hi ha pediatres que semblen  entossudits a engreixar com tuixons les criatures o potser entossudits a receptar llet artificial si o si! Per tant no us deixeu prendre el pèl i seguiu les recomanacions oficials:

El guany de pes mínim per les criatures de 0 a 6 setmanes és de  20g al dia, si és més doncs millor.

Les criatures d’un mes i mig fins els quatre mesos han de fer un mínim de 100-200g per setmana.

Dels  quatre mesos als sis han de fer un mínim de 80-150g

I fins que arribin a l’any  un mínim de  40-80 grams per setmana

Per tant aquesta  criatura  no tenia cap mena de problema, les recomanacions de OMS-UNICEF ens diuen que les criatures haurien de doblar el pes del naixament entre els tres i els 5 mesos de vida i triplicar-lo al any.

On era el problema? Per què havia de suplementar amb llet artificial a la seva criatura? Curiosament el pediatra va fer-li una recepta d’una llet artificial determinada. Què curiós!

Les criatures alletades normalment agafen molt els primers mesos de vida, a vegades un quilo i amb els mesos van agafant cada vegada menys pes. Normalment l’aturada en sec es produeix cap als tres mesos i aquesta parada juntament amb la crisis dels tres mesos fa témer el pitjor a moltes mares.

A les mares ens cal saber que les criatures no agafen un pes concret de manera estàndard cada setmana. Ja ens agradaria! Però el que fan es agafar-lo a esglaons: hi ha setmanes que agafen molt pes, setmanes que no n’agafen tant i setmanes que no n’agafen gens. I perquè us explico això. Doncs perquè si no voleu parar ximples evitem pesar les criatures per setmana. No dic que no els peseu però tampoc us obsessioneu amb el pes. Una vegada han recuperat el pes del naixement als 15 dies de vida (si tot va bé) només cal que el torneu a pesar a la visita del mes al pediatre i després a la visita dels dos mesos… I després a la següent visita als tres o als quatre mesos…. No cal anar a la farmàcia cada setmana perquè en aquestes visites ens podem endur ensurts greus i podem prendre accions gens oportunes que poden comprometre la lactància!

Els tortuosos caminets

dilluns, 24/10/2011

espai

He parit dues nenes molt diferents, no s’assemblen en res: ni en caràcter, ni en gustos, ni en aficions… Ni en mides, la Maria sempre ha estat una nena gran i l’Abril una mena d’espagueti!

La setmana anterior us vaig parlar del primer pediatra que va veure la Maria. De la segona potser algun dia us en parlo, però anem avui pel tercer pediatra que vaig patir durant un any i la seva afició oculta,  fer-nos seguir els percentils al peu de la lletra.

Quan la Maria va néixer no havia sentit mai a parlar de percentils. De fet ni el primer, ni la segona pediatra em van parlar mai del tema. Però el tercer pediatra, un pediatra de renom de la zona alta de Barcelona, vivia capficat amb que totes les criatures havien de seguir els caminets.

Com ja us vaig explicar la Maria era una nena gran, que va passar de 3.250 g (pes de sortida del hospital) a 4 quilos en una setmana. Guanyava una mitjana de vuit-cents grams al mes. Era una nena gran que amb tres mesos pesava més de set quilos!
Doncs com us deia aquella pediatra al que anomenaré doctor Botons (per no escriure el seu nom exacte i fer un joc de paraules amb el seu cognom) vivia per  turmentar-nos amb els percentils de pes, perquè dels d’alçada no me’n va parlar pas mai!

Ell esperava que la Maria seguís sempre el caminet del “seu” percentil. Segons ell aquest era el percentil del que la nena no podia moure’s.

Maria.jpg

Anàvem a veure al Dr. Botons cada mes. I cada mes la nena no era al percentil correcte. Si un mes pujava per sobre em deia que tenia que donar-li aigua o suc de taronja per evitar que menges massa. Aquell mes m’esbroncava perquè li havia donat massa el pit i la nena havia agafat massa pes.

Si per contra un mes baixava del “seu” percentil tampoc sortia de la consulta amb un somriure. M’esbroncava igual i insistia en que li tenia que donar el pit de manera més freqüent o suplementar-la amb llet artificial.  Evidentment jo sortia de la consulta destrossada i agafava l’autobús plorant i arribava a casa plorant. No havíem passat l’examen aquell mes. Ni les mates del cole m’havien fet plorar tant!

Un desastre!

Odiava aquell metge, els percentils, el desgraciat que els va inventar i el pitjor m’odiava a mi mateixa per no fer les coses bé.

Aquesta tortura va durar un any, somiava percentils, vivia encaparrada perquè la meva filla seguís aquelles corbes…. Això sí en cap cas li vaig donar aigua ni suc ni la vaig negar la teta, vivia en un cercle que no podia trencar perquè no sabia com lliurar-me d’aquell pediatra. Era una mena de síndrome d’Estocolm.

Quan vaig trobar la Maria Antònia, que apuntava a la fitxa de la nena els percentils però ni els esmentava, vaig esborrar aquell mal son de la meva vida.

Suposo que totes heu patit els maleïts percentils, però per si de cas parlem una mica de què són i perquè serveixen.

Per avaluar el creixement de les criatures, els pediatres, es basen en taules anomenades percentils (o corbes de creixement) amb uns valors mitjans segons l’edat.

A les taules figuren diverses línies, cadascuna amb un nombre: 3,10,25,50,75,90 i 97. Aproximadamen la a meitat de les criatures d’una mateixa edat està en el percentil 50. Un 25 percentil està per sobre d’aquest nivell i l’altre 25, per sota.

Totes les línies dels percentils corresponen a valors normals. Si una criatura es troba en el percentil 45 d’alçada significa que de 100 curva-crecimiento-oms-percentil-peso-frente-a-edad-ninas-0-2-anos.jpg criatures sanes de la seva edat, 55 són més alts que ell i 45 més baixes.

Per tant tan normal i saludable és tenir un nen en un percentil 3 que un nen en un percentil 97. Tots son valors normals i com tot en la vida hi ha nens més grans i nens més menuts, però tots són criatures sanes.

Així doncs el Dr. Botons em va fer creure durant un any un munt de bajanades. Ni la meva filla anava malament de pes, ni tenia que seguir sempre el mateix percentil. Sovint els nens fluctuen dins els percentils perquè els percentils reals no son corbes perfectes com es plasmen en paper.

És clar que cal fer servir percentils però cal fer-los servir amb cap, entenent què volen dir i entenen com cal fer-los servir.

I sí, totes voldríem tenir criatures al percentil 97, que per això el nostres és el més guapo, el més llest i el millor, però la realitat és que la genètica té força a dir-hi. Si els pares no tenim  la mida d’en Pau Gassol no podem esperar criatures de mida XXL.

De gram en gram augmentem els quilos

dimecres, 31/03/2010

A petició d’una lectora del blog parlem del pes. Gràcies per la idea.

bebe-manosEls nenes han de mamar, però  han de guanyar pes. Els nens han de mamar però han de créixer. No hi ha volta de full, un nadó que menja el que li toca  augmenta de pes. Si no agafa pes s’ha d’actuar, no podem esperar a veure què passa o pensar que no és un problema, que ja augmentarà algun dia.

Quin és el mínim que han de pujar per saber si  tot va bé?

Aquesta és una taula de  guany de pes aproximat  per setmana. No és la que proposa l’AEP exacte però em sembla més detallada.

De 0 al 1er mes i mig Entre 1er mes al 3er mes Entre  el 3er i 4t mes Entre el 4t i el 5è mes Entre el 6è i al 12è mes
20g al  dia mínim  o 140g a la setmana mínim de 155g a 241g per setmana de 113g a 227 per setmana de 85g a  142g per setmana de 42g a 85g per setmana

Què passa si  la criatura perd pes?

Els nens perden els primers dies de vida entre el 7% al 10% del seu pes.  Aquesta pèrdua de pes és fisiològica i es produeix per l’expulsió del meconi.  Als 5 dies de vida han de començar a augmentar de pes.

Normalment  els pares només tenen el pes del naixement i el pes a la sortida del hospital com a referència, si la pèrdua de pes està dins els valors considerats normals no es torna a pesar el nen fins la setmana de vida amb una mica de sort o  fins als 15 dies de vida.

Si tot ha anat bé als 15 dies han recuperat el pes, però moltes vegades per desconeixement o per equivocació els pares pensen que tot va molt bé i la realitat es ben diferent. Avui mateix he atès un nen d’un mes que encara pesa 100g menys que al naixement. I es podria pensar que aquests pares no han fet res, oi? Doncs és el que deia el Carlos al vídeo. Els pares han estat a mans del seu pediatre, que ha anat donant oportunitats a la lactància materna. Fins i tot les que som catalogades de radicals de la teta tenim molt clar que aquesta passivitat no és positiva ni pel nen ni per la lactància. Quan hi ha problemes,  i un dels problemes més gran és que el nen no augmenti de pes, cal posar fil a l’agulla. Valorar què passa, valorar què cal en cada cas i establir un pla d’actuació. Per tant cal suplementar.

Si la pèrdua de pes es produeix en un nen més gran el més problable és que la criatura estigui malalta. Si la lactància ha funcionat bé durant mesos el problema no és la producció de llet segur. Cal anar al pediatre per revisar-lo amb cura.

Què passa si  la criatura segueix perdent pes?

Un nadó que els 15 dies de vida no ha recuperat el pes del néixer necessita ajuda.  Si no augmenta de pes o està malalta o menja suficient. Per tant el primer pas és descartar la malaltia. El segon pas es començar a ajudar a  la criatura a alimentar-se amb més eficàcia.

L’ajuda no passa obligatòriament per llet artificial. Moltes vegades al pensar que la llet materna no és de qualitat  s’elimina l’opció de suplementar a la criatura amb llet materna, es dona llet artificial directament. Però cal veure si la mare és capaç d’extraure’s llet en quantitat suficient com per suplementar  al seu fill amb aquest extra de llet materna. Que ens permet  no comprometre la producció de la mare.

Si la mare no pot, no vol o no arriba a  la quantitat necessària cal suplementar amb llet artificial, sense cap mena de dubte i sense cap mena de recança.  Donem una empenta  al pes  del nen i després ja  traurem  la llet artificial si cal.

Cada quant cal pesar-lo?

Si el nen ha augmentat bé els primers dos mesos pesar-lo cada setmana no garanteix que el nen estigui més sa.  Una vegada passats als dos primers mesos  no cal pesar a criatura cada mes, cada dos mesos és més que suficient. I per descomptat no cal pesar-los cada setmana. Les criatures no agafen pes de manera constant i regula. Unes setmanes agafen i altres no, unes setmanes agafen poc i altres molt… Si pesem cada setmana a la criatura ens podem endur sorpreses desagradables i prendre accions innecessàries que poden perjudicar la lactància.

I si no guanya pes però augmenta de talla?

L’alçada no s’afecta tan fàcilment, triga molt a afectar-se. Per tant no és significant que la criatura no agafi pes però sí augmenti de talla. Moltes persones pensen que el pes no és important i sentim coses com “No ha guanyat gens de pes (criatures de 0 a 2 mesos) però ha crescut molt, 2 cm en pocs dies, la nena és alta i prima, va per model! “

I no, la nena no va per model, la nena passa gana o està malalta! La talla no té gaire importància per valorar si la ingesta de llet és suficient. M’explico. Penseu en els nens del Tercer Món; estan prims amb els estómac inflats per la desnutrició, amb els braços i les cames com escuradents… Però la seva alçada és normal!

Si no augmenta el pes esperat per la seva edat tot i que la talla segueix augmentant, passa quelcom que s’ha de valorar de manera de manera exhaustiva.

Els nens de pit creixen igual que els nens de llet artificial?

Una altra cosa a tenir present és que els nens de pit creixen diferent que els nens que prenen llet artificial i cal tenir les taules de la OMS feta amb nens de pit per valorar les criatures, per cert, aquestes  noves taules són tan pels nens de llet materna com els de llet artificial.

Els nens de pit agafen, normalment,  més pes que els nens de biberó durant els primers tres mesos. Després el pes s’estanca i com podeu comprovar poden augmentar només grams cap a l’any de vida.

Espero que et sigui útil ;-)

Dels 0 als 15 dies

dissabte, 2/01/2010

Què podem esperar els primer quinze dies de vida d’un nadó, en el que es refereix a nombre de menjades  i augment de pes?

Els nens haurien de perdre un 7% màxim un 10% del seu pes en els primers 2-3 dies de vida. Aquesta disminució de pes correspon a l’eliminació del meconi. Així doncs a partir del tercer dia de vida, el pes s’hauria d’estabilitzar per començar a augmentar  a partir del cinquè dia post part.

Podríem pesar els nens cada dia, però això suposa un  angoixós examen diària per els pares que no val la pena tenir que passar. Per tant ens guiarem per l’observació del nen i l’observació de les seves deposicions que van estretament lligades amb el seu augment de pes.

Aquí teniu  una taula per poder valor l’adequada ingesta de llet. Els colors  de les deposicions són importants  perquè ens indiquen si tot va bé.

Comencem amb el pipí. Els nounats han de  fer pipí de color palla, un color groc clar.  El segon o tercer dia de vida poden aparèixer taques rosades al bolquer. Es tracta d’urats, que  es produeixen  per la concentració de la orina. Dins aquest període són absolutament normals. Si es produeixen fora d’aquests primers dies, poden significar que el nen  pren poca llet. A la taula inferior podeu veure la quantitat de bolquers que  han de mullar al dia.

La caca; la primera deposició del nounat s’anomena meconi, és una caca negra i enganxosa. El calostre  té un efecte laxant i afavoreix la seva eliminació. A partir del  tercer dia haurien de començar les caques de transició de color verd fosc, o  fins i tot no produir-se’n. Hi ha nens que passen del meconi a les deposicions típiques de color mostassa. El que també es pot produir és un aturada de deposicions entre el quart y cinquè dia de vida, però no hauria de durar més de 24h.  A la taula podeu veure  el nombre de bolquers bruts al dia. La mida de les deposicions per ser considerades com a  tals  ha de ser de les dimensions  d’una cullera de sopa.

 

A partir del sisè dia  fins el mes, mes i mig les caques haurien de ser de color mostassa amb gromullets blancs com petits grans d’arròs. A més fan una oloreta dolça com de iogur, no haurien de  fer  olor desagradable. Sento ser tan escatològica però  ho remato amb una foto.

Si els nens segueixen una taula semblant, poden estar  pràcticament segurs que el nen augmenta de pes i està  creixent. Per tant no cal pessar-los cada dia i més si valorem la seva pell i mucoses;  rosadeta  potser una mica grogenca ( un dia parlarem de l’ ictericia) i la boca humida. Tot això ens  indica que la criatura està  perfectament hidratada.

Els nens haurien de mamar un mínim de 8 vegades  en 24 hores. Si el nen no es capaç de despertar-se , si sabem que podria dormir 5-6 hores seguides, ens cal recordar que la lactància és a demanda de ambdós, de mare i nadó. Per tant, en alguns cassos la mare serà la que haurà de marcar la demanda del seu nadó per evitar l’entrada en un cercle viciós: Criatura  endormiscada o de baix  pes. Sembla que no té gana.

  1. Com que no deman no menja, ja se sap qui no plora no mama! ( a vegades el comportament del nadó confón als pares  “Si dorm és que no té gana,  ha d’estar satisfet”) Cada vegada més dèbil, demana menys, no demana o no és capaç de tenir una succió efectiva. No menja i això  es tradueix en una gran pèrdua de pes.

Els nens haurien d’augmentar a partir dels cinc dies un mínim de 30g al dia, i d’aquesta manera als 15 dies de vida  haurien d’haver recuperat o sobrepassat el pes del naixement. 

 

Així no cal pesar  la criatura cada dia i podem seguir la seva evolució només mirant  els bolquers.