Entrades amb l'etiqueta ‘alimentació complementaria’

Abans d’hora IV

dimecres, 11/01/2012

-

Última entrada de l’aventura d’una mare adolescent.

-

“La lactància anava molt bé. Tots dos la desfruitàvem molt però en aquells anys, jo, era encara més imperfecta que ara. Em deixava portar sovint pels comentaris d’altres i també tenia una inexplicable necessitat de que el meu bebè creixes ràpid, anés cremant etapes sense aturar-se i fos el primer en fer això o allò altre com si la vida fos una carrera. Així que poc després dels tres mesos vaig començar a introduir altres aliments. El primer va ser suc de taronja (!!). La meva sogra no podia ser més feliç. Per primer cop podria ella mateixa alimentar el seu net. Fins el moment havia hagut de limitar-se a observar tot i que cada dia em demanava fer-li un biberó amb la llet per foto0324.jpg nadons que tenia emmagatzemada a casa perquè ens la donaven a Càritas i encara no havia trobat a qui donar-li.

Li vam preparar el suc i el vam fer esperar pel pit per a que tingués gana. Se’l va prendre.
La lactància va continuar tot el despropòsit constant amb la introducció de l’alimentació complementaria. La iaia es passava hores darrere el nen per fer-li menjar diversos purés mitjançant jocs i enganyifes varies.

Als nou mesos em vaig posar a treballar i ell començà l’escola bressol. Quan ens retrobàvem no importava el temps que havíem estat separats, l’acció sempre era la mateixa: teta i més teta.
Poc desprès de l’any van començar els comentaris desafortunats de la família del pare, el nen era massa gran per fer pit. En la meva família era costum donar el pit però en aquella no. En general en aquell poble no era massa ben vista la lactància. No recordo haver vist mai a cap dona donar el pit allà. Em va sorprendre molt perquè el que jo havia viscut sempre era contrari totalment.

Així que el meu fill continuà mamant però jo li negava el pit al carrer o quan hi havia molta gent a casa m’amagava. Tothom hi deia la seva. Fins i tot directament a la criatura: “Això es caca, egggg” ho havia de sentir a dos pams dels meus nassos i amb un dit inquisidor senyalant el meu pit.

Jo no em vaig plantejar mai fins quan li donaria pit al meu fill. Si em preguntaven em feia la mandrosa. Deslletar segur que era massa difícil, massa esforç… M’estimava més continuar.

Després del part la relació amb el meu company va canviar dramàticament. Penso que ell va tenir molta paciència però es limitava a esperar, només esperava que miraculosament tot tornés a ser com abans. I no. Mai no va ser com abans. Potser hauríem d’haver parlat d’algunes coses. Potser hauríem d’haver-nos explicat els nostres sentiments, la nostra vivència del part, la criança… Per a mi, hagués estat important. Però cap dels dos no va saber trobar el camí. Segurament la nostre joventut ens va pesar, jo en tenia 16 anys i ell 19 quan va néixer el nostre fill. El dolor es va anar transformant en un ressentiment dur, que creixia dia rere dia i del que no ens vam saber respondre mai. Avui, desprès de més de 10 anys, encara hi ha dolor allà atrapat, n’estic segura. I ell ho viu en forma d’estrepitosa ràbia. Potser algun dia podrem entomar aquest dolor i alliberar-nos.

El meu petit tenia 18 mesos quan vaig decidir fugir. Fugir d’aquella relació, fugir d’aquell entorn, d’aquella casa, de les paraules no dites, els patiments callats, muts i dels records… Fins i tot de mi mateixa.

Klimt2.jpg

El meu petit estava bé. Els dos estàvem bé enmig de tant canvi, junts, abraçats, fent pit. Res més no importava. La situació no va ésser

gens fàcil i les meves decisions no sempre van estar encertades, anys desprès canviaria moltes coses, però de ben segur en aquell moment feia el millor pel meu fill, ho feia el millor que podia i sabia.

Així que vaig decidir que era del tot just que el seu pare pogués gaudir del seu fill tant com jo, sempre que volgués i que de tant en tant se l’emportés amb ell i la seva família com tots ells desitjaven. Tant petit com era…

I li vaig treure el pit anticipant el patiment de la separació. El procés va ser poc respectuós, virulent i fulminant. Tots dos ploràvem pels racons. Jo amb ràbia perquè sentia que m’ho posava massa difícil (tant petit com era!), capficada en els suposats drets del pare sense adonar-me’n que en realitat havia de lluitar pels drets del meu fill, que era qui em necessitava realment. I no necessitava marxar lluny de la seva mare, no.

En aquell moment vaig trencar alguna cosa dins meu que encara avui intento reconstruir, malauradament, sense èxit.”

Etiquetes: ,
Publicat a Art i lactància, Posem cara a la lactància | Deixa-hi un comentari »

Una breu pausa en el camí

divendres, 19/08/2011

 

Avui, tocava entrada estiuenca però he rebut un e-mail del Carlos González. Em demana un favor i que menys puc fer que una pausa al camí.

 

Ens demana, a coneguts que tenim blocs, fòrums…etc que deixem clara una cosa. Per Internet circula un text escrit per algú que ha llegit el seu llibre: ” El meu nen no menja”  i ha decidit fer un resum del text.

El text conté impressions i posa en boca del Carlos coses que ell no ha dit mai com:

  • Prohibit menjar xuxes:  El Carlos és anti-prohibicions encara que parlem de dolços.
  • Teta “for ever”:  Cosa que no ha dit mai i  perquè no és el matiex dir: lactància  fins que mare i criatura vulguin.
  • (…)

Per tant vol deixar clar que el text no és pas seu, que és una interpretació lliure del seus textos i que en cap cas té res a veure amb el seu contingut.

Us agrairia que les que llegiu això i tingueu blocs, fòrums… Intenteu publicar aquesta informació per tal de trencar la cadena i evitar posar paraules i idees en boca de qui no las ha dit.

Gràcies a totes i bon estiu, dilluns més lectura estiuenca!

 

Etiquetes: , ,
Publicat a Biblio-TETA | 1 comentari »

Diari d’una mare lactant III

dilluns, 15/08/2011

 

Tercera lectura d’estiu.  Aquí els primers ” capítols”

(…) Fins als sis mesos no li vaig oferir res més que el pit i ella tampoc no va mostrar mai cap interès per altres aliments. Aleshores jo vaig tornar a la feina a mitja jornada i em treia llet a la feina i també, com a mínim, un cop a casa perquè l’endemà al matí se la prengués en un got. Mai no li vaig donar cap biberó.

Fins que la meva nena va tenir més de deu mesos, podria dir-se que la lactància era gairebé exclusiva perquè dels aliments que li agradaven sols en feia petits tastets. Fins que va tenir aproximadament deu mesos mamava un mínim de dotze cops al dia, però habitualment eren entre quinze i divuit. Algunes tetades era llargues i d’altres molt breus i durant la nit també mamava però com que des del seu naixement sempre ha dormit amb mi i el seu pare (tots tres al mateix llit) tot resultava més fàcil. Si durant la nit es despertava, el més habitual era que s’adormís al pit sense més enrenou i tots seguíem dormint.

Al cap d’uns mesos la meva jornada es va allargar a sis hores però sortosament podia sortir al migdia una estona a donar-li el pit i així ja només em treia llet a casa.
Sempre ha estat una nena saníssima i pràcticament mai no es posava malalta. Sols alguns refredats i poca cosa més així que mai no vaig pensar que hi hagués cap problema malgrat que demanés tant i tant el pit.

Prop de l’any mamava una mica menys, entre set i deu vegades al dia habitualment. Molt progressivament anava mamant menys i menjant una miqueta més encara que amb el dormir seguíem si fa no fa.

pregnacy.jpg Passats els dos anys jo em vaig quedar embarassada i ella va seguir mamant tot i que feia alguna tetada menys. Jo notava que tenia menys llet degut a l’embaràs i per primera vegada vaig oferir-li làctics de vaca. Mai no ho havia trobat necessari perquè mamava molt. No li agradaven gaire però de mica en mica va anar menjat algun iogurt, una mica de llet…

Jo tenia molèsties quan mamava, era com si em mossegués. Notava els mugrons adolorits i a mida que passaven els mesos també estaven encetats perquè llavors sí que a més de la sensibilitat als pits degut a l’embaràs, ella em clavava les dents. Era involuntari i poquet però suficient perquè en fes mal. Als dos mesos de l’embaràs ja sols mamava dues o tres vegades al dia i esporàdicament a la nit.

El meus sentiments eren molt contradictoris. Desitjava que seguís mamant i poder fer tàndem però alhora em resultava molt feixuc que encara fes pit i quan es posava a mamar ja tenia ganes que acabés. A vegades quan me’n demanava jo la despistava perquè no em venia de gust i d’altres era jo qui n’hi oferia perquè em sabia greu dir-li que no alguns cops i m’amoïnava que l’embaràs i sobretot el naixement de la seva germana la fessin patir perquè jo no podia estar tant per ella.

Anaven passant les setmanes i molt a poc a poc mamava un pèl menys, alguns dies sols un cop”

Etiquetes: , , ,
Publicat a Posem cara a la lactància, Problemes més comúns del pit, Situacions de la lactància | 1 comentari »

24 mesos de lactància

dimecres, 9/03/2011

 

“La setmana vinent la Martina fa 2 anys; plens de petons, moixaines, rialles, d’adormir-me sentint aquella olor dolça de bebè, de despertar al seu costat, de mirar-la hores i hores, de fer descobriments, de tornar a aprendre i a desaprendre, d’estimar com mai imaginava que es podia estimar… 24 mesos on la teta també ha tingut molt de protagonisme.

Bela1.jpg  La nostra ha estat una lactància fàcil i plàcida, i en uns dies celebrem els dos anys d’amor a la teta, però els inicis van ser tot menys fàcils. La meva era una lactància abocada al fracàs, i si no hagués estat per l’ajuda que vaig rebre des del primer moment mai no hagués pogut tirar endavant, per això estic tan agraïda a les assessores de lactància, i per això animo a totes les mares a demanar ajuda quan es trobin amb el primer entrebanc.

Després d’un part llarguíssim, complicat però preciós; als pocs minuts de tenir-la a sobre, es va posar a jugar amb el mugró. Després de l’esforç intens del part, les dues estàvem esgotades, jo tenia una mica de febre, i ella febrícula, així que fora camisa de batista, jersei de perlé, peücs de cotó  i ens vam passar les hores següents pell amb pell. La Martina no tenia prou força per succionar. Tothom va convenir que el que més necessitava era descansar. Però no era imprescindible que s’enganxés durant la primera hora per garantir una lactància reeixida?

Més tard van venir les infermeres a ajudar-me amb el pit. Em van dir que tindria dificultats amb la lactància perquè la Martina tenia la boca molt petiteta, i jo els mugrons molt curts (¿). La primera en la frente. Així que la primera trucada que vam fer va ser a la Dolors, una espècie de fada madrina per nosaltres, i assessora de lactància. A la tarda em va venir a veure i em va explicar com havia de posar la Martina al pit. Al tenir la boca tan petiteta, quan s’enganxava ficava el llavi inferior dins la boca, així que ens havíem d’assegurar que al enganxar-se tingués els llavis everits.
Al arribar a casa ja s’enganxava al pit i jo “notava”, com ho notava a l’hospital, que anava mamant. Aquella tarda, de sobte, la pujada de la llet. Quina cosa més espectacular, i més molesta! Se’m posaren el pit enooormes… I amb aquella boqueta de pinyó que tenia la meva filla em sembla impossible que pogués enganxar-se. Ens adonàrem que la Martina dormia quasi tot el dia, i quan estava desperta els braços li queien avall, flàccids… Anava tot bé? Vam tornar a trucar a la Dolors.

De seguida que va veure la Martina ens va dir que l’havíem de pesar. Si no havia guanyat pes havíem de fer-la menjar: teta, xeringa, bibe… com fos! Vam tornar a revisar la postura i comprovàrem que ho fèiem malament, i en realitat quan jo “notava” que mamava, només xuclava el mugró, no succionava.
Em va caure el món a sobre. No podíem pesar-la fins l’endemà, em vaig passar tota la nit traient-me llet i el papa donant-li amb una xeringa a la nostra petita campiona. Una nit que recordem llarguíssima i plena de por.  Jo veia que la lactància se n’anava en orris. Les hores van anar passant, i a mesura que anava  “bevent” de la xeringa, la Martina anava recuperant les forces. Cap al matí vam aconseguir que tornés a enganxar-se . Entre el que va poder mamar, el que em treia amb el tirallets, i els massatges que feia el papa als nusos que s’havien fet al pit mentre ella mamava, vam poder descongestionar una mica la cosa i que li comencés a ser més fàcil enganxar-se. Quan vam poder pesar-la vam respirar alleujats al comprovar que s’havia engreixat 200 grams, 200 grams de felicitat total i absoluta.Bela3.jpg  Des d’aleshores tot ha anat rodat. Ni una clivella, cap mastitis, cap infecció, però la Martina no menjava, el que ens va portar a fer-li analítiques que van confirmar que patia una lleugera anèmia.

A la revisió dels 2 anys amb el seu pediatra vam poder ometre el tema del pit perquè al veure que en 6 mesos no havia guanyat ni un gram i havia perdut 150g, es va posar les mans al cap. Vam fer analítiques i després de veure que els marcadors de celiaquia eren negatius i fer un cop d’ull a la immunologia, va treure importància al ferro (ja que amb el suplement és només qüestió de temps que pugin els nivells) i ens va dir que el que fa que estigui inapetent són les infeccions de repetició, que va agafant per tenir les defenses baixes, i no acaba de refer-se pel mateix, però que a la que comenci a menjar millor i a la que passi la temporada de virus i estigui més refeta hauria de millorar l’analítica.

La Martina porta 2 setmanes menjant és a dir: esmorzant, dinant, berenant i sopant, i igualment demanant teta a la mínima i mamant molt, jo diria que igual que abans. Me n’adono que la seva anèmia no està relacionada amb la LM, sinó amb el fet que no volgués menjar i estiguéssim a LME. Pensava que no era possible que la Martina mengés de tot, ni que fos una mica, en poqueta quantitat, però porta una setmana dinant a l’escola bressol i ho fa de bona gana (ho sé perquè els pares podem fer d’espieta), fins ara ha anat menjant de tot i bé (toquem fusta perquè duri), i la mateixa inèrcia fa que també estigui menjant bé a casa el berenar i el sopar. Fa només tres setmanes això em semblava IMPOSSIBLE.

Per tant crec que relacionar l’anèmia amb la lactància seria donar la raó a una doctora que em va dir que fins que no deixés el pit no menjaria, i a la que deixés de prendre el suplement tornaríem a estar igual, i seria donar la raó als que em diuen que clar, amb dos Bela2.jpg  anys i fent teta, normal que tingui anèmia.

No té anèmia perquè mami, sinó perquè només mamava i no menjava res, i això és el que no era normal.
Gràcies al ferro, i al fet que està recuperada de tots els virus que va agafar al gener, està més apetent, i el fet de dinar amb els nens a  l’escoleta i no amb la seva mare atacada dels nervis perquè no vol menjar ni un trosset petitet de res, li està fent tenir una actitud positiva vers el menjar, i això ho estem notant a casa ara.

Moltes gràcies Dolors i  Alba i moltes gràcies a totes aquelles que ens ajudeu a superar els entrebancs que anem trobant. Gràcies per ajudar-nos a fer als nostres fills, i a nosaltres mateixes, el regal més preciós del món.”

Etiquetes: , , , , , , ,
Publicat a Posem cara a la lactància, Problemes més comúns del pit, Situacions de la lactància | 6 comentaris »

Llet amb torrades o l’època dels dinosaures

dilluns, 28/06/2010

Per als nostres fills un dels plaers més grans d’aquesta vida es mamar. S’ho passen teta, se’ls fa la boca aigua quan et veuen els pits.

 

Però la llet sola, tal com raja, tot i ser bona a vegades cansa. Quan portes mamant una temporada llarga et pots començar a avorrir i tenir ganes d’experimentar amb gustos nous. I així és com la teva petita criatura de cop es converteix en un petit xef. Tens un  mini aprenent de Ferran Adrià a casa,  un mamón creatiu que està disposat a experimentar amb nous gustos, textures i esferificacions  a base de llet materna! Farà servir tot el que li passi pel cap, les mans i la boca. Una tarda et trobes que la criatura et refrega la torrada pel pit on mama o per l’altre que està molt desaprofitat.

Sembla concentrat en el procés, pràcticament ni et mira. És un d’aquells moments en els que tens clar que una cosa ets tu i l’altre són els teus pits. Pel teu fill hi ha moments en que sou dues entitats diferenciades. El deixes fer, no ets pas una mare repressiva, ara  que si espera sucar la torrada així directament ho té complicat! I la imaginació no té limitis! Les receptes són infinites e inexplorades! Ni Daniel Angerer i posa tanta imaginació.

Cal que sàpigues que el teu pit patirà una mica. Patirà una patologia nova, indolora això sí, però força llefiscosa, enganxosa i segons com cridanera. Els  principals símptomes són: l’aparició de petites taques irregulars i difuses en tota la superfície del pit, no tenen un color clarament definit i s’estenen sense límit entre tres i cinc vegades al dia. La bona notícia és que només cal un tractament de massatge intens sobre la zona afectada amb aigua de l’aixeta i desapareixen sense deixar rastre.

El teu fill  ha començat amb l’alimentació complementària fa poc, la seva destresa manual  ha avançat i els aliments són tot un descobriment. Fer teta és un plaer, menjar, depèn del dia, no està malament. Així que  el més divertit és  fer-ho tot a la vegada. Creen coses noves i de pas aprofitem el temps que una criatura té moltes coses per descobrir en un dia i no tot es limita a estar de cara a la teta.

I per descomptat després d’un bon plat de pasta amb tomàquet un xarrup de llet  ajuda a digerir millor, és una mena de licor estomacal amb propietats calmants.

Un altre novetat és que ara, de cop, et sents com la ONU alimentant a totes les joguines refugiades del planeta només amb  la producció dels teus pits.  I no descartem l’arribada d’algun alienígena per apuntar-se a la pitança. I això que fa uns mesos et pensaves que no tenies llet.

Els dinosaures es van extingir de la terra fa  230 milions d’anys però les autoritats científiques no saben que tu n’alletes un, tres o quatre vegades al dia. Quin descobriment els dinosaures son mamífers! I el que és cert que mai  els has vist gens tendres aquesta mena de rèptils terrorífics i violents però ara que en tens un enganxat al pit et sembla tendre i tot. Mare meva el que fan les hormones!

És clar que la llista  de mamífers  apuntats al banquet  és  d’allò més estranya: Rayo McQueen, ànecs de peluix, Mickey Mouse  i família, passant per la Barbie rosa i tots el amics de plàstic del teu fill! Si és que tens cua i tot. Només et falta repartir  número com a la peixateria. Següent!  El teu fill s’encarrega de posar ordre en aquest sarau i les va posant un rere l’altre. L’agafa, el mira mentre mama i de cop pensa que potser té una mica de gana i apa, te’l endolla a l’altre pit mentre es parteixen de riure i tu també.

D’aquesta manera has descobert que les criatures són extremadament generoses, sí, cedeixen els teus pits al primer dinosaure de plàstic que troben al calaix. Ells en un pit i el seu amic de plàstic a l’altre.

Un dia d’aquest parlem del que passa quan la teva criatura convida als amics de la seva edat a fer un xarrup gratis. La situació acostuma a ser un pèl més  compromesa, com a mínim per tu i el pare de l’altre criatura al que li estan a punt de sortir els ulls de les òrbites.

Etiquetes: , ,
Publicat a Situacions de la lactància | 7 comentaris »

Del pit a la cullera (III)

dimecres, 10/03/2010

Anem al gra, el que més preocupa a una mare és saber quins aliments ha d’introduir, quantitats, vegades que ha d’oferir-los….

Els pediatres tenen tots la seva versió sobre com introduir l’alimentació complementaria. Sabeu allò de “cada maestrillo tiene su librillo”, doncs això  porta que  dos nens de la mateixa edat amb pediatres diferents tinguin plans d’introducció d’aliments que es contradiuen o  no s’assemblen en res.

El punt de partida dels pediatres hauria de ser:

  • Respecte als nens
  • Respecte a les mares i els pares

M’explico; recordem que el respecte als nens es basa en  oferir alimentació complementària en el moment que estan madurs per poder menjar sòlids.

I el respecte a les mares (normalment són les que s’encarreguen de començar amb l’alimentació infantil) és basa a:

  • Conèixer els gustos de la família.
  • Valorar si aquests gustos son aptes per al nen.
  • Aportar informació d’aliments inadequats o condimentacións inadequades (sal/sucre).
  • Aportar informacions i opcions de com introduir els aliments.

I tot això per què? Doncs perquè  no hi ha cap estudi científic (randomitzat a doble cec, que son els més fiables) que ens indiqui quin aliment és millor introduir primer.

Per tant, la informació que haurien de saber les mares és:

  • S’han d’oferir aliments adequats, aptes  i innocus.
  • Cal introduir els aliments d’un en un.
  • Cal esperar 4-6 dies  entre cada aliment.
  • Cal aprofitar els aliments de cada estació.

Els aliments que es poden introduir en el  moment que el nen està madur, que sol ser cap als sis mesos, són: carns blanques, cereals, fruita i verdura. No estan en cap ordre determinat, només alfabètic.

Així doncs, s’inicia la complementària oferint  un aliment, s’ofereix una o dues vegades al dia, sempre després del pit. Es repeteix l’aliment uns quants dies fins que estem segurs que al nen li agrada (o no) i, el que és més important, observem si té cap tipus d’al·lèrgia o intolerància.

Una vegada han passat els 4-6 dies, tornem a iniciar l’aventura amb un nou aliment i podem repetir el que hem donat la primera setmana, si és que li agrada a la criatura. El més pràctic és introduir cada “setmana” un aliment de cada grup, així en un mes (4 setmanes) tenim tots els grups d’aliments introduïts en la dieta de la criatura. En lloc d’introduir farinetes d’un grup d’aliments, tots barrejats.

Fem-ho més clar (només és una taula d’exemple, no cal seguir aquest ordre)

M’ha calgut fer la taula de nou, com veieu és diferent però l’idea és la mateixa.

Quan ja tenim diversos aliments introduïts, per exemple: carbassó, plàtan, pollastre, moniato, arròs bullit, pera…. no cal donar-los tot el mateix dia. Es tracta de donar l’aliment nou i escollir un dels que ja tenim introduït, un que tinguem a  mà o  al rebost.  Un  o un parell d’aliments un parell de vegades al dia és més suficient. I sempre hem de tenir clar que una/dues cullerades  d’un aliment ja es considera introducció de l’alimentació complementaria.

Tampoc passa res de l’altre món si un dia no oferim res de complementària o no tenim temps o la criatura s’adorm al pit sense tastar res de res. És un procés d’aprenentatge i d’investigació, per tant no cal preocupar-nos si el nostre petit geni prefereix teta segura a sòlid per conèixer.

Etiquetes:
Publicat a Situacions de la lactància | 17 comentaris »

Del pit a la cullera (II)

diumenge, 20/12/2009

Un altre tema del que voldria parlar és del ventall de mercat que s’ocupa dels productes d’alimentació infantil i els accessoris per preparar-la

La lògica ens diu que no fa tants anys les criatures havien de  passar del pit a la cullera sense més. No hi havia electrodomèstics per  bullir, triturar, mixturar i  escalfar  les “delicatssen”  del nen ( jejeje opino igual que el Dr.Santi)

Ens han volgut facilitar  tant l’alimentació infantil que ens l’han complicat a més no poder. Hi ha farinetes de totes les  varietats amb tota mena de  propietats, de tots els gustos possibles, “amb”  i “sense”, amb mel, amb cacau, amb bífids, amb galeta maria,  farinetes “plus”, “duplo”,  amb  5  i amb 8 cereals (que a mi, així de cop no em surten vuit cereals ni volent!)…

  

 I què haurien de menjar els nens? Doncs haurien de menjar, el que hi ha al rebost de casa, el que es menja a casa.  Per què ens entossudim a donar farinetes de mill a  les criatures ( jo pensava que el mill era menjar de canari) si a casa mai els pares hem menjat mill? I el mateix amb la quinoa. No dubto de les excel·lents propietats del producte però si jo no en menjo, per què li he de donar a les meves filles???

L’ iniciació  de l’alimentació complementaria  hauria de passar per:

1-Millorar la nostra alimentació d’adults. No puc esperar que les meves filles mengin espinacs si jo no els toco. Per tant cal  revisar la  nostra  base alimentària. És una ganga de fer-se pares, millorem la nostra salut!

2-Adaptar l’alimentació  de la criatura a l’alimentació familiar, segons el que el nen pugui prendre  per la seva edat.

3-Compartir els àpats i respectar la gana de les criatures

4-Introduir d’un en un i  poc a poc els aliments.

5-Gaudir dels àpats i tenir paciència.

I el punt 5 és important ja que molts àpats es converteixen en una lluita, un guerra entre una petita criatura que es nega a menjar més de X cullerades i uns pares que creuen que les  X cullerades s’han de multiplicar al quadrat!

L’altre moda, és  tenir que pesar el menjar i donar X quantitat de pastanaga, X de patata  més X, de  proteïnes.

I a mi totes aquestes X em recorden massa a les complicades equacions que feia a l’escola i  em passen les ganes de menjar, curiosament igual que a les criatures!

Etiquetes:
Publicat a Situacions de la lactància | 5 comentaris »

Del pit a la cullera (I)

divendres, 27/11/2009

Aquesta  preciosa  senyoreta  és la Glòria. Té 6 mesos  i tres setmanes i  acaba d’iniciar  la alimentació complementaria tot i que ella fa temps que coneix molts dels gustos del aliments que la seva mare li  començarà o oferir a partir d’ara. A més amb la succió al pit,  ha desenvolupat  la seva musculatura oro facial  cosa que l’ajudarà a mastegar amb eficàcia.

Ser alletat ajuda  a les criatures preparar-se per l’ introducció dels sòlids. Anem-ho a veure, per capítols, ja que el tema dona per molt.

La succió que els nens fan sobre el pit els entrena  per  començar  a mastegar.  Ja que la musculatura oral que  fa falta per mamar és la mateix que faran servir per mastegar. El músculs: maseter,temporal i  pterigoides; agafen força  mentre la criatura mama.

A més l’alletament afavoreix i estimula l’avanç de la mandíbula inferior. Els nadons neixen amb un  retrognàtia fisiològica (la mandíbula inferior és més curta que la superior)

En néixer la mandíbula està retreta 1cm respecte al maxil·lar. Els primer dies avança  1 – 1 ½ mm. Als  4 mesos ja ha avançat  4,6 mm. I quan la criatura fa els 6 mesos arriba a la  posició correcta.

Ara només ho apunto però us prometo ampliar el tema del desenvolupament estomatognàtic.

Per altre part la llet materna  s’omple de tots els gustos del que la mare menja. És una  llet  que mai és igual; hi ha nens ( grans) que diuen que la lleteta és de  xocolata o de vainilla.  Sempre és diferent i sorprenent!

Aquesta és una de  les grans avantatges de la llet materna i el procés de lactància: entrenen i preparen  a la criatura per l’alimentació complementària.

Tal i com el seu nom indica, l’alimentació complementària té la funció de complementar la llet, d’arrodonir la llet materna. Però en cap cas de limitar-la, substituir-la o disminuir-la.

La llet materna és un aliment nutricionalment perfecte. Té la composició adequada per les nostres criatures, s’adapta a cada situació ( la llet d’un prematur és nutricionalment diferent a la d’un nen que neix a terme, la llet que pren un nen d’un mes és diferent a  la que prendrà a l’any)  i creix amb ells.

S’acostuma a dir que la llet, a mesura que passen els mesos, deixa d’alimentar o alimenta menys. La realitat és totalment oposada. La llet materna es modifica i s’adapta al creixement de la criatura. Cap a l’any la llet canvia la seva composició per adaptar-se  a  una nova realitat. Els nens deixen de créixer de la manera exponencial que  ho han fet des del  neixament als 12 mesos, per tant la llet materna té menys lípids. Però aquest tema de la composició és un tema  per un altre dia.

Cap als sis mesos els nens augmenten les seves necessitats d’ingesta de: vitamina A, zinc i ferro.  I la llet materna tot i que té aquests elements se’ns queda una mica curta. Tot això no vol dir que calgui introduir l’alimentació complementària el dia que la criatura fa 6 mesos. De fet, caldria esperar que la criatura estigués madura per menjar, i això se sap quan:

  • Es capaç d’aguantar-se  assegut  solet, encara que al cap d’uns minuts caigui cap els costats.
  • Tingui desconnectat el reflex d’extrusió: que evita que per descuit o equivocació empassin menjar  quan encara no estan preparats.
  • Mostri interès en els aliments dels adults.
  • Sàpiga mostrar sacietat i gana amb els seus gestos.

Una vegada aconsegueixi tot això està preparat per menjar. Hi ha nens que ho estan als 5 mesos i altres als 8 o als 10. Per això cal avaluar  a cada nen  de manera individual i  no voler fer-los passar a tots per el mateix raser.

Per  tant l’alimentació complementària s’introdueix per suplir aquestes carències de la llet.  Per tan només calen petites quantitats de menjar per suplir aquest dèficits. Les petites quantitats es tradueixen en un parell de culleradetes (de cafè) d’aliment. Que son les que els nens acostumen a menjar. L’alimentació complementaria com el seu nom indica, complementa la llet. Ni la substitueix ni l’elimina. Per tan primer cal oferir el pit ( si la mare és a casa) i després  l’aliment complementari. És molt important fer-ho així ja que els nens són lactants el primer any de la seva vida i com el seu nom indica el més important de la seva dieta és la llet.

Els aliments cal introduir-los d’un en un. No només per evitar els temes d’al·lèrgies   i intoleràncies. Lles criatures han de descobrir el gust de cada aliment  i han  de gaudir amb el gust individual i específic de cada aliment. Menjar ha de ser un plaer  i aconseguir que sigui un plaer equilibrat i sa és  tasca dels pares ( i de l’Ester: http://criatures.cat/seccio/juguem-a-menjar/)

En aquest enllaç podeu descarregar un llibret  sobre l’introducció d’aliments en els  nens de pit.

http://www.paho.org/Spanish/AD/FCH/NU/Guiding_Principles_CF.pdf

Etiquetes:
Publicat a Situacions de la lactància | 6 comentaris »