Entrades amb l'etiqueta ‘abortament’

“Avui crec que puc començar a escriure”

dimecres, 20/04/2011

 

El dol, sigui quin sigui i sigui perquè sigui, foma part de molts processos de la nostra vida.

 

“Sóc una dona de 37 anys, metge des de en fa 13 i mare  des de fa quasi 6. Quan vaig parir no pensava en parts respectats, en el respecte que necessita 0523a.JPG el nadó. Tenia clar que pariria a un hospital controlada també tenia clar que donaria el pit però no tenia pensat quant de temps, mai m’havia imaginat que podia fer una lactància de practicament cinc anys, com ha estat la meva.

Tot aquest camí l’he fet gràcies al Pol, el meu fill, i també gràcies a les dues pèrdues que van venir després, i a qui sempre ha estat fent el camí amb mi, en Xavier, gràcies amor.

Tenir en Pol a les mans em va fer sentir coses que em van fer replantejar-me la vida. Tenir-lo als braços i sentir que aquell era el lloc que li pertanyia, malgrat tots els comentaris de la gent… Gràcies a ell he descobert que el món de la dona és molt més que el que ens venen, i que la suposada igualtat no és real (i ho diu una feminista convençuda), perquè homes i dones som diferents, perquè només nosaltres parim, i parir no és una malaltia, i la criança és una cosa que cal viure, no només sobreviure,  com acabem fent per culpa de com està muntat el sistema.

Iun dia vam decidir que volíem ser quatre, però les coses no sempre són com les vols, i el meu segon embaràs 0520c.JPGno va seguir endavant, vaig tenir una pèrdua, vaig anar a urgències i, a la eco, no es veia embrió. Van decidir fer el que diem “conducta expectant”, i vaig tornar a casa a fer repòs i a esperar per  fer una altra eco per  valorar com anava la cosa. Però el meu cos ja veia que el procés no tirava endavant, i aquella mateixa nit les pèrdues es van fer més grans i el dolor també. Vaig tornar a urgències i em van programar per a fer un legrat. En aquell moment tampoc havia fet el camí ni sabia com elaborar una pèrdua  perinatal, i no em vaig plantejar, des de la meva vessant de metge, que tampoc calia intervenció, i em vaig dir que era normal, això passa, hi ha una pèrdua per cada quatre gestacions… Com en moltes dones, aquella pèrdua no va ser reconeguda. No ho era per mi ni, en gran manera, tampoc per  la gent del meu voltant, però sobretot jo no em vaig deixar sentir-la. Suposo que en certa manera vaig congelar el dol.

Un temps després vam tornar a intentar-ho, i ho vam aconseguir. Les gestacions, després d’una pèrdua, són molt diferents: has perdut la innocència, sempre tens la por al cos, i a la vegada no et deixes a tu mateixa sentir-la, perquè penses que això tampoc és bo i que cal ser positiu… Cada vegada que vas al lavabo comproves amb por que no has sagnat… Intentava viure dia a dia sense pensar molt més enllà per no angoixar-me.

Però la vida em va donar una altra preocupació: la mort del meu avi. Aquella pèrdua em va fer viure de manera diferent el fet d’estar embarassada, pensava que la vida és així uns vénen i d’altres se’n van… Però el dia maleït va arribar…I novament vaig sagnar: nova visita a urgències, i un altre cop la gestació no tirava endavant.

Per aquelles dates ja havia arribat a les meves mans el llibre La cuna vacia (gràcies, Meritxell) i vaig decidir que esperaria que el meu cos sàviament digués prou. Va trigar, crec que unes dues setmanes, ara en la 0604db.JPGdistància el temps es fa  difícil de comptar. El  que recordo és que em van servir, em van servir per  plorar, per assumir que em tornava a passar, per  sentir el patiment que no m’havia deixat sentir la primera vegada, per deixar-me acompanyar, en la meva soledat.

 El dia va arribar. Els dolors no van ser tant dolorosos com el dolor intern, i vaig sagnar com mai vaig pensar que es podia fer, i em van acompanyar,  en Pol em va acompanyar i molt, em va cuidar i va ser part del procés. Però ell va patir també una pèrdua. Un o dos dies després els meus pits van deixar de produir llet, el pobre que em va respectar molt, quan em va demanar “ma” com ell deia, va trobar que el seu consol ja no hi era, i em va dir: «mama, ja no fa lleteta», i vaig dir-li que em sabia molt greu, i va plorar, li vaig dir que si volia podia seguir fent  pit, i ho va provar, però ja no era el mateix, i tots dos vam plorar. No m’havia imaginat que faria una lactància de cinc anys (fins i tot després havia somiat a fer lactància en tàndem, que no va poder ser), però tampoc no m’havia  imaginat acabar deslletant d’aquella ma0816-205142.JPGnera…

Novament, en Pol i en Xavier em van ajudar a fer el camí i ara som aquí, aturats, desitjant coses que no arriben, però intentant viure cada dia, que és el que compta.

El món és tossut i tot ho posa difícil, però de vegades les coses senzilles, i el propi camí en si mateix són   meravellosos, i val la pena, val molt la pena, viure la vida cada dia, sense esperar grans coses, perquè les petites són molt importants”

Aprenguem a callar

dimecres, 22/09/2010

L’entrada d’avui no és una  entrada 100% de lactància però vull parlar del mal que poden fer les nostres paraules. Aprenguem a respectar,  aprenguem a callar i  si no sabem que dir…el silenci no és una mala resposta.

Vaig conèixer la Transi al últim curs d’assessores de lactància. Per aquelles dates va tenir la seva tercera pèrdua. Jo estava segura que aquelles pèrdues no eren culpa de seguir amb la lactància de la seva filla. Però  fins ahir no vaig ser conscient del que ha aguantat. Tradueixo el text que ha publicat al Facebook. Gràcies per compartir-ho.

 

“Dos anys després del meu primer avortament espontani, m’han informat que el motiu dels mateixos és una alteració cromosòmica genètica que gràcies a Déu, avui en dia, té solució.

Potser és incomprensible per a alguns, però jo en escoltar aquest resultat m’he sentit enormement feliç i alleujada. Primer per tenir una resposta científica a les meves preguntes, i segon per tenir una prova palpable per callar les tantíssimes veus que conscient o inconscientment m’han fet tant de mal durant aquests últims 2 anys.

Hauríem de ser més humans, més prudents i més respectuosos abans de fer a una mare certes afirmacions i més quan són totalment infundades, més aviat producte dels nostres pròpies pors o des de la pròpia ignorància.

Avui amb un estudi cromosòmic a la mà puc  dir a aquelles persones que em van donar els seus “consells” que els meus avortaments no van ser per culpa de seguir donant la teta (tot i que ja ho sabia, no tenia manera de demostrar-ho), ni perquè tenia un trauma emocional no resolt, ni perquè jo volia nena i eren nens, ni perquè no eren buscats (sempre ho van ser), ni altres barbaritats que és millor intentar oblidar.

A tall de consell -i em permeto donar-ne jo un, doncs  tants i tan variats i equivocats consells m’han donat a mi en aquest temps, que crec m’he guanyat la llicència-  si coneixeu a una mare que ha perdut un nadó (sigui en la fase que sigui del seu embaràs) respecteu el seu dol,  ja que cadascun té la seva particular forma d’afrontar una pèrdua i ningú som qui per jutjar. I d’altra banda, no li digueu res que no li diríeu si qui hagués mort  fos el seu marit :

- “Ets jove, ja en tindràs més”  en tindrà  un altre, però aquest l’ha perdut i és el que li fa mal!

-”Millor ara que no més endavant” millor és no perdre, ni ara ni mai.

- “Fes-te a la idea que no ha passat res” No haurà passat res per  tu, que no tens sentiments, però jo he perdut una vida i tota la il·lusió!!

En fi, perles com aquestes n’hi ha per escriure un llibre, però millor passar pàgina i mirar cap endavant, perquè el que importa és que ara sé amb certesa que si volem, podem tornar a ser pares.

Gràcies a totes les persones que m’han ajudat i respectat, especialment a Mari i Desi (no sou les meves amigues, sou els meus àngels) i al meu marit per estarsempre al meu costat, fent que cada matí tingui ganes de somriure malgrat tot (per sempre). Nerea, sento molt el regal genètic que la mare t’ha fet, però per sort té solució i tu seràs qui hagi de decidir la teva opció quan arribi el moment.

Als que no van saber entendre o respectar, no els guardo rancúnia, però confesso que avui m’he quedat molt a gust.

I per a qualsevol altra mare que passi per un avortament espontani, que no dubti en parlar amb mi si ho necessita. Avui ja puc parlar sense que em faci mal l’ànima, i mai no s’ha de parar de buscar la resposta.”

 

 

Si us cal ajuda no dubteu a connectar amb aquest fòrum

I també podeu llegir el llibre “ La cuna vacía”

I aquí teniu l’estudi realitzat per Eulàlia Torras i Inma Marcos que desterra el mite dels avortaments causats per alletar durant la gestació.

Transi,  t’ho he dit i ho repeteixo… Els teus ulls no enganyen, ets transparent com la teva mirada, et mereixes allò que tan desitges i estic segura que t’arribarà!