Arxiu de la categoria ‘Posem cara a la lactància’

“Quan tens una cosa molt clara no costa gens lluitar”

dimecres, 29/02/2012

-

La nova reforma laboral complica els drets de les mares lactants però això no és nou, compatibilitzar la criança d’un fill i la feina ha estat sempre complex. 

-

Mai em vaig plantejar no donar pit al meu fill. Quan em vaig quedar embarassada tenia clar que volia donar el pit i esperava poder fer-ho. No sabia res sobre els beneficis de la lactància materna però per mi era una cosa molt assenyada. El pit femení està dissenyat per alimentar igual que les nostres cames estan dissenyades per caminar. Hi haurà altres mètodes d’alimentar avui dia però jo volia aprofitar el disseny tan fantàstic que tenim.

breastfeeding.jpg Al principi vaig tenir problemes: massa llet que el nen s’ofegava, clivelles, mastitis … tot el que no vaig plorar durant el part sense anestèsia de 36 hores vaig plorar-ho després donant el pit, però amb l’ajuda de les fantàstiques llevadores del CAP i unes trucades a ALBA tot es va  solucionar.

Vaig lluitar molt per seguir amb la lactància però quan tens una cosa molt clara no costa gens lluitar!

Havia acordat amb el meu cap que tornaria a la feina quan el nen tingués 6 mesos però a les 13 setmanes em va demanar que tornés. La meva resposta va ser un “NO” rodó. Ni parlar. Em va dir que l’empresa s’enfonsava sense mi i que si no volia fer unes hores cada dia és que l’empresa m’importava una merda. És clar, tot és relatiu: si comparo la feina amb el meu fill era veritat que la feina m’importa una merda!

Sóc anglesa i a Anglaterra les mares es queden a casa amb els nens com a mínim un any. Em xocava deixar un nadó de 16 setmanes en una llar d’infants però entenc que moltes vegades no hi ha més remei. Jo m’hagués quedat a casa 2 anys però amb la crisi tant a mi com a la meva parella ens feia por quedar-nos sense feina.

Al final vaig enviar una carta d’excedència per no tornar a les 16 setmanes. Això ja no li va agradar a la meva cap.

El següent capítol va ser el tema de viatjar per la feina.  Jo treballo com a encarregada d’un departament de compres i el meu treball inclou viatjar. El primer viatge que hauria d’haver fet  era quan el nen tenia set mesos. Per mi era impensable deixar el meu bebè quatre o cinc dies. Sabia que amb el seu pare estaria bé però quan alguna cosa et costa tant és que no has de fer-ho. Cadascuna pren les seves decisions i no veig malament donar llet artificial però si jo no prenc aliments preparats com donaria un aliment preparat a una 77219187c1674d059fb11222d2b9b4a4.jpg cosa tan petita i fràgil? Anar-me’n de viatge sense el meu fill significava deslletar als set mesos!

La meva solució va ser dir-li al meu cap que portaria el meu fill amb mi de viatge,  vindrien els meus pares d’Anglaterra per tenir-ne cura durant el dia. Ells vindrien encantats i jo estaria tranquil·la. Tota contenta li vaig explicar el meu pla a la cap.  La seva reacció va ser espectacular. Em va dir que era molt poc professional i que no em permetria fer-ho. Que totes les mares hem de prendre decisions i “que per cert, l’altre dia que vas venir a l’oficina i vas donar el pit al teu fill em va semblar fatal i molt poc professional” La meva resposta a això va ser que no veia perquè havia de ser professional estant de baixa maternal i venint a l’oficina voluntàriament per parlar de feina.

Em va preguntar quant temps pensava donar el pit i va seguir dient que segurament em tornaria a quedar embarassada i que era insuportable només pensar-hi!!

Així que em vaig assessorar amb l’empresa “laboro” que fa consultes anònimes per Internet. Em van dir que no podia viatjar tenint un fill lactant menor a 9 mesos. Tenia clar que el meu cap no em podia prohibir portar el meu fill però vaig decidir dir que no aniria a aquesta fira perquè si portava el meu fill era per poder assistir pel bé de l’empresa i si l’empresa es portava malament amb mi per què anava a embolicar als meus pares i al meu fill?

La meva cap em va enviar un burofax exigint que viatgés sense el meu fill o que no tornés a la feina fins que el meu fill tingués un any!! A més en el burofax em va posar que hi havia altres solucions com treure llet i deixar-la congelada.
Molta gent pot suposar que la meva cap no té fills però té una filla. Un dels seus arguments va ser que ella va prendre la decisió de no portar la seva filla a les fires per motius professionals i que no em podia permetre fer-ho. A mi em semblava molt bé la seva decisió donada que era una decisió PERSONAL igual que la meva.

Després de molts crits i disgustos, segueixo treballant a l’empresa. És molt important informar-se bé i jo sabia que no em podien fer fora fins que el meu fill tingués nou mesos.

Crec que la meva cap pensava acomiadar-me als nou mesos (em va dir: “la llei no et protegirà sempre”) però com havia d’agafar woman-with-comp-and-baby-stock-2-2.jpg reducció de jornada, la llei em segueix protegint. Qualsevol dels pares pot agafar una reducció de jornada per cura d’un menor i això automàticament et protegeix d’un acomiadament. La meva cap ha intentat fer la vida impossible. Va canviar l’horari de l’oficina perquè jo no pogués fer les meves hores seguides i he hagut d’agafar mitja jornada…

Ara em fa la pilota. Segurament un advocat li ha dit que es comporti bé amb mi perquè tindria motius per denunciar-la.

Sé que no m’he equivocat en res pel que fa a la lactància perquè veig com li agrada. Li dono al matí i abans d’anar a dormir i de vegades a la tarda si m’ho demana. És un nen molt serè en general però quan li dono el pit es relaxa més i em somriu. Em mira amb amor i sé que això només pot ser bo.

Tinc la sensació que moltes noies pensen que donar el pit més de quatre mesos és poc modern però ho veig al revés. Ser moderna és prendre decisions pròpies i sense complexos.

No crec que alleti molt més enllà d’un any,  però sempre defensaré a les mares que donin el pit, igual que defensaré a les mares que decideixen passar a biberó perquè no estan a gust donant el pit – jo diria en anglès “it has to feel right”.

El no negoci de la lactància (o els punts sobres les is)

dimecres, 8/02/2012

-

Fa unes setmanes que va aparèixer en el bloc d’un pediatra aquest tema, em va posar de mala llet però vaig callar, però dilluns va a aparèixer altre cop pel ciberespai en un altre bloc i ja no m’he pogut resistir!

-
Quan un no sap de que parla es mou en terreny relliscós i és pot fotre una castanya de por! I en aquest cas l’autor o l’autora del bloc se la fot i de morros!

Les assessores de lactància arribem a ser assessores després de ser mares, per tant la majoria tenim una feina abans de ser assessores. Una feina que ens dóna de menjar i que ens permet viure.

L’assessoria de lactància en la gran majoria de casos és un voluntariat, oferim els nostres coneixements i el nostre temps a canvi de res material o tangible. Hi ha qui és voluntari d’una gossera, d’una residència d’avis, d’un casal, de la Creu Roja…. I és evident que el voluntariat sigui quin sigui no ens paga les factures. Ja ens agradaria poder virure del que ens agrada!

Si us dic la veritat ser voluntari et fa perdre diners i molt de temps. El temps és del de menys hi ha qui mira les obres i perd el temps o qui es passa tres hores al Facebook i perd el temps o qui es toca els dallonses i perd el temps… Però les assessores de lactància en la majoria de casos perdem diners per ser assessores.

És utòpic pensar que ets assessora per generació espontània, que de cop després de ser mare i alletar x temps ja saps solucionar els problemes de totes les mares lactants del planeta. És com pensar que si per comprar-te un cotxe fossis mecànic o per tenir un ordinador fossis programador! Les assessores es fan i es formen en cursos de formació específics. I sí i això val diners: val diners llogar un espai, val diners prepara el material, val diners pagar als professors…. Per tant les assessores paguen la seva formació per ser voluntàries. El pròxim curs d’assessores de FEDECATA, que començarà d’aquí a unes setmanes, val uns 300 euros. Sí és pasta o sé, però us penseu que la federació és fa rica per fer el curs??? Per cert l’autor de l’entrada parla de curosos gratuïts per ser assessora, ja em pot dir quins!

Doncs ja tenim a l’assessora formada i amb el títol sota el braç. Amb els anys, el temps i la pràctica es pot treure’sel títol d’IBCLC, aquí teniu més informació del què és. I què ha de fer? Doncs pagar, fer-lo, aprovar-lo i renovar-lo cada 5 anys i cada renovació vol dir tornar a pagar.

Si ets una assessora com en el meu cas que no visc de l’assessoria, i sou una mica llestos, no hi veureu la gràcia per enlloc.

Per si us ho pregunteu o ho desconeixeu als grups no cobrem a les mares i no rebem cap mena de retribució per la nostra feina. Jo no cobro res quan faig d’assessora d’ALBA lactància, o per fer aquest bloc ni per atendre les consultes de lactància a través del mòbil d’ALBA o mails que m’arriben. Ho faig per amor a l’art com un munt més de dones meravelloses que conec.

Quan he cobrat quelcom relacionat amb la lactància?
En primer lloc quan faig formació d’assessores, transmetre els meus coneixements val diners i és així en el món de l’assessoria o en qualsevol altre tipus d’aprenentatge. O us van regalar les pràctiques del carnet de conduir?

En segon lloc quan he fet visites domiciliàries. En els últims dos anys he fet 4 o 5 visites d’aquesta mena, cobo 50 euros per visita d’un durada mínima de dues hores i posreriorment hem poden trucar de manera il·limitada. Feu  números i veure com en sóc de rica per l’assessoria de lactància.

Si és cert que hi ha companyes que es dediquen a fer atenció domiciliaria: doules, IBCLS… i sí és cert que moltes si dediquen com a primera feina. I sí, és clar que cobren, en primer lloc perquè com he dit el seu temps val diners i en segon perquè els seus coneixements els costen pasta. Perquè, autor o autora del bloc, la lactància no és un procés fisiològic, ni és natural ni és pur instint com t’atreveixes a aventurar. La lactància és ciència i a alletar no se’n aprèn per art de màgia, ni per simple instint.

Per sort les mares poden triar què volen, una assessoria gratuïta en forma de grup de suport o una assessoria remunerada i individualitzada a casa seva.

El que seria fotut es poder contar només amb aquesta última opció! Però per sort cada vegada hi ha més grups de suport i més assessores formades que segueixen fent aquesta feina de manera altruista i assessores i doules que poden pagar les factures fent la feina que els agrada.

*Fotos d’Eulàlia Torras

Els que remenen les cireres…

dilluns, 30/01/2012

-

… fan els que els surt de la xirivia! La xarxa bull, he rebut el mateix mail unes vint vegades, senyal que és important per molta gent.

-

Fa dies que l’acomiadament del Dr. Paricio circula per la xarxa, dies en que s’ha obert un grup al Facebook, en que s’ha començat la recollida de firmes a Actuable, dies en que tothom es pregunta com i per què un gran metge i millor persona es queda sense feina… He trigat uns images (42).jpg dies a fer efectiva l’entrada, perquè com vaig expressar a la xarxa volia estar segura que cap acció ni amb cap iniciativa  podia perjudicar al doctor.

Suposo que aquestes alçades, si llegiu al bloc vol dir que formeu part d’aquest mundillo, totes sabeu que l’hospital on treballa el Dr. Paricio ha optat per no seguir contant amb els seus serveis. Potser moltes no li posàveu cara a aquest home de lactància. En Carlos González, per la seva difusió, té més seguidores i totes li poseu cara, però el Dr. Paricio ha estat treballant  des de l’ombra.

Totes coneixem el seu fill, la web on les mares i assessores podem consultar la compatibilitat dels medicaments amb la lactància. Aquesta web ha salvat milers de lactància, és el referent de les mares lactants, perquè si tinguéssim de confiar en els prospectes del medicament aniríem servides!

Els gestors i polítics es mouen entre xifres, nosaltres entre sentiments i el valor de la seva feina no es pot quantificar amb diners. Estic segura que el Dr. Paricio aviat tindrà feina en qualsevol altre hospital, de fet se l’haurien de rifar, i que ell seguirà incansable amb la seva tasca en favor de la lactància.

Al bloc hi ha un parell d’entrades que demostren la incompetència i la falta d’informació i formació dels metges. Si no podem valorar la feina dels millors, dels que s’hi deixen l’ànima i la vida per ajudar els altres ja podem plegar. Els seus companys que el coneixen i el respecten ho saben bé i van emetre aquest comunicat que copio per si no l’heu llegit:

Hola a tots:

El motiu d’aquest correu és informar del que estem passant a Dénia, amb les noves gestions privades. Com sabeu, els caps de servei que van passar des de la Conselleria, per seguir sent caps en la nova gestió, van haver de sol·licitar una excedència especial de tres anys i passar a règim laboral. La Conselleria els va prometre que passats aquests tres anys, si la cosa no quallava, o per altres motius, podrien tornar a la seva plaça. Ha passat el temps i els tres images (43).jpg anys es compleixen divendres. En el cas del nostre cap, José María Paricio, al que tots coneixeu, l’empresa li ha comunicat que no compten amb ell pel futur, convidant-lo a marxar després de tants anys de bon fer. La sorpresa és que la plaça que va guanyar per oposició i que va ratificar en dues ocasions més, també per examen, misteriosament ha desaparegut, quedant-se amb el cul a l’aire. 
Per a nosaltres, José María és més que un referent professional en pediatria en general i en
lactància materna en particular, un excel·lent gestor i líder humà, que ha aconseguit que cada un nosaltres estiguem ara mateix en el millor grup humà que haguem conegut mai.
Per això sol·licitem la vostra ajuda. Hem plantat cara a la direcció sol·licitant la “marxa enrere” d’aquesta decisió. Hem pres una sèrie d’iniciatives tan internes com a nivell social per justificar la nostra actitud. 
Us demanem, lliurement, i segons el compromís de cadascú amb el Dr. Paricio, que expresseu via mail, a aquesta mateixa direcció, unes paraules de suport i d’ànim per a José María, alhora que seria un error que en l’àrea de Dénia es prescindís d’un professional excel·lent que, a dia d’avui, segueix gaudint amb la seva activitat (al peu del canó fent guàrdies, fins i tot de transport neonatal, sempre obert a col·laborar en cursos-xerrades de lactància, etc). Aquest correu, si no expresseu el contrari, servirà per fer un dossier que presentarem a la direcció del nostre hospital. Podeu enviar aquí els vostres e-mails: pediatriadenia@gmail.com

images (41).jpg Podeu entrar al grup creat a Facebook, i jo us proposo una cosa més. Feu un comentari a aquesta entrada, expliquen en quin moment vàreu fer servir la web, quin medicament us van dir que no podíeu prendre o quina prova no us podíeu fer, en quin moment vau estar a punt de deixar la lactància i la web del Dr. Paricio i el seus col·legues (em nego a dir que és de l’hospital) us van ajudar.

Em comprometo a fer-li arribar els comentaris a ell i al seus caps que només pensen en xifres!

 

mamaguapa

divendres, 27/01/2012

-

Noies, avui és divendres i després d’una setmana molt dura cal acabar-la amb energia, alegria,  bon humor i amb regal!
-

Noietes sabeu que anar de compres no és cap vici per mi, ho odio amb tot el cor. Potser sí quan jo vaig ser mare lactant hagués tingut a un clic webs com la de mamáguapa m’ho hauria pensant. Quin plaer poder comprar amb un clic roba xula, moderna i acolorida… mam-guapa.jpg Perquè ja sabeu que la roba de lactància em sembla tot sovint força estratosfèrica.

Aquesta nova web és d’unes amigues i tenim una proposta per vosaltres! Proposta anticrisi que us permeti lluir per dintre la mar de guapes i desfer-vos de les andròmines que tingueu per sostenidors “maternals”! Que estic segura que si remeneu el calaix de la roba interior teniu un sostenidor d’aquells que fan goig de llençar a les escombraries però per mandra o perquè són còmodes no ho feu. Doncs ara aquests sostenidors tronats de lactància tenen premi!

Ja podeu anar a buscar la càmera de fotos i preparar-vos!

Què us cal fer:

1-En primer lloc fer una foto, penseu que ens cal veure com en són d’horribles, desfets, vells, antediluvians o lletjos amb avarícia.
2- Entreu a la web de mamáguapa i subscriviu-vos al newsletter.
3-Ara entreu al vostre Facebook i aneu a la pàgina de mamáguapa.
4-Cliqueu m’agrada.
5-Pujeu la vostra millor foto al seu mur.
6-Demaneu vots als amics, coneguts, a la sogra o el veí del cinquè!

IMG-20120126-00396.jpgLa foto que tingui més vots guanyarà un val de 20 euros que podrà bescanviar a la botiga de mamáguapa per uns sostenidors de lactància precios, fashion i mega nou!

Apa doncs us deixo remenat calaixos i per inspirar-vos una mica he anat a buscar els meus, consti que fa anys que no els faig servir i estic segura que no són els pitjors, aquest només està una mica descolorit  i donat de si. Espero veure els vostres al Facebook de mamáguapa!

Molta sort a totes i que guanyin els pitjors!

*Divendres al mur del Facbook de mamáguapa la guanyadora!

Josep Gutiérrez Roig

divendres, 20/01/2012

-

Quan no ets mare i veus criatures amb la seva mare potser (potser) arribes a pensar o dir alguna vegada “aquesta criatura està molt emmarada, oi?!”

-

mom baby hands.jpgD’aquesta frase en podeu trobar la versió afirmativa i la versió interrogativa però totes volen dir el mateix: Malament aneu!

Ja us dic que em declaro culpable, jo havia pensat aquesta frase en alguna ocasió però si has estat mare aquesta frase l’esborres del teu vocabulari o del teu pensament ipso facto!

Sabem que el terme emmarat té una connotació clarament negativa, ho he buscat en dos diccionaris i queda clar que sembla que estar emmarat no és res de bo:

•Que no sap estar sense la mare. Una criatura molt emmarada.
•Excessivament vinculat a la mare. Una criatura molt emmarada.

I el primer que em pregunto és per què no existeix el terme “emparat”? Com és que no he sentit mai a ningú que li digui amb la mateixa intenció a un pare: Ui!! Aquest nen està molt emparat!?
images (37).jpg Si el pare i el fill tenen una bona relació, una relació estreta i ferma això és un situació meravellosa que cal lloar i de la que cal deixar- ne constància! Que tothom ho sàpiga!

Fem un ús sexista del llenguatge, està emmarat és nociu i tòxic, està emparat és quelcom extraordinari i de rellevància.

Les definicions dels diccionaris són demolidores, em recorre un calfred perquè em resulten terribles. Què vol dir estar excessivament vinculat amb la mare? Potser si la “criatura” té 40 anys i segueix necessiten a la seva mare per anar a dormir m’atreviria a dir que està emmarat però si la criatura té pocs anys, no ha d’estar vinculat amb la mare?

I la lactància sembla que afavoreix aquesta terrible vinculació estreta i nociva amb la mare. No podem negar que la lactància crea una vinculació molt estreta amb les criatures, una relació íntima i molt intensa. Una mena d’enamorament profund i boig que no atén a raons.

Per molta gent aquest vincle no es pot allargar massa. Ja sabeu que per aquesta gent alletar està molt bé però s’ha de fer a casa ( d’això images (38).jpg un dia em vull fer una entrada), i només uns pocs mesos, ja sabeu: ” Als 3 mesos ja has complert, dona!”
I és evident que una lactància que s’allarga “massa” els sembla inapropiada perquè allarga aquest vincle  de la criatura amb la mare. És en aquest moment quan comencen a opinar (en veu alta) que la criatura està emmarada i la lactància en té la culpa.

La lactància no és la culpable, no és més que el resultat d’un tipus de criança on la mare, i posteriorment el pare, és la referència principal de la criatura. I la relació que s’estableix amb ella és bàsica i necessària pel bon desenvolupament emocional de la criatura. Som el seu centre fins que ells se senten capaços i amb l’autoestima suficient per ser ELLS. I això senyors no acostuma a passar als tres mesos!

Com diu el proverbi castellà: “Madre no hay más que una y a ti te encontré en la calle” m’ha costat anys entendre aquesta frase però des de que sóc mare l’entenc i la comparteixo! No hi ha amor més gran i més bidireccional que el de una criatura a la seva mare i el d’una mare a la seva criatura perquè durant una llarga etapa els cal ser una sola persona.

Per cert, suposo que i heu llegit el títol no enteneu res. No us preocupeu cap de vosaltres coneixeu a aquest senyor: Josep Gutiérrez Roig, ni falta que us fa per cert. És el meu veí del cinquè primera. Quan em deien que les nenes estaven emmarades i feien massa teta els deia: “I de qui han d’estar del veí del cinquè????? Però si ell no té tetes!!!”

Abans d’hora IV

dimecres, 11/01/2012

-

Última entrada de l’aventura d’una mare adolescent.

-

“La lactància anava molt bé. Tots dos la desfruitàvem molt però en aquells anys, jo, era encara més imperfecta que ara. Em deixava portar sovint pels comentaris d’altres i també tenia una inexplicable necessitat de que el meu bebè creixes ràpid, anés cremant etapes sense aturar-se i fos el primer en fer això o allò altre com si la vida fos una carrera. Així que poc després dels tres mesos vaig començar a introduir altres aliments. El primer va ser suc de taronja (!!). La meva sogra no podia ser més feliç. Per primer cop podria ella mateixa alimentar el seu net. Fins el moment havia hagut de limitar-se a observar tot i que cada dia em demanava fer-li un biberó amb la llet per foto0324.jpg nadons que tenia emmagatzemada a casa perquè ens la donaven a Càritas i encara no havia trobat a qui donar-li.

Li vam preparar el suc i el vam fer esperar pel pit per a que tingués gana. Se’l va prendre.
La lactància va continuar tot el despropòsit constant amb la introducció de l’alimentació complementaria. La iaia es passava hores darrere el nen per fer-li menjar diversos purés mitjançant jocs i enganyifes varies.

Als nou mesos em vaig posar a treballar i ell començà l’escola bressol. Quan ens retrobàvem no importava el temps que havíem estat separats, l’acció sempre era la mateixa: teta i més teta.
Poc desprès de l’any van començar els comentaris desafortunats de la família del pare, el nen era massa gran per fer pit. En la meva família era costum donar el pit però en aquella no. En general en aquell poble no era massa ben vista la lactància. No recordo haver vist mai a cap dona donar el pit allà. Em va sorprendre molt perquè el que jo havia viscut sempre era contrari totalment.

Així que el meu fill continuà mamant però jo li negava el pit al carrer o quan hi havia molta gent a casa m’amagava. Tothom hi deia la seva. Fins i tot directament a la criatura: “Això es caca, egggg” ho havia de sentir a dos pams dels meus nassos i amb un dit inquisidor senyalant el meu pit.

Jo no em vaig plantejar mai fins quan li donaria pit al meu fill. Si em preguntaven em feia la mandrosa. Deslletar segur que era massa difícil, massa esforç… M’estimava més continuar.

Després del part la relació amb el meu company va canviar dramàticament. Penso que ell va tenir molta paciència però es limitava a esperar, només esperava que miraculosament tot tornés a ser com abans. I no. Mai no va ser com abans. Potser hauríem d’haver parlat d’algunes coses. Potser hauríem d’haver-nos explicat els nostres sentiments, la nostra vivència del part, la criança… Per a mi, hagués estat important. Però cap dels dos no va saber trobar el camí. Segurament la nostre joventut ens va pesar, jo en tenia 16 anys i ell 19 quan va néixer el nostre fill. El dolor es va anar transformant en un ressentiment dur, que creixia dia rere dia i del que no ens vam saber respondre mai. Avui, desprès de més de 10 anys, encara hi ha dolor allà atrapat, n’estic segura. I ell ho viu en forma d’estrepitosa ràbia. Potser algun dia podrem entomar aquest dolor i alliberar-nos.

El meu petit tenia 18 mesos quan vaig decidir fugir. Fugir d’aquella relació, fugir d’aquell entorn, d’aquella casa, de les paraules no dites, els patiments callats, muts i dels records… Fins i tot de mi mateixa.

Klimt2.jpg

El meu petit estava bé. Els dos estàvem bé enmig de tant canvi, junts, abraçats, fent pit. Res més no importava. La situació no va ésser

gens fàcil i les meves decisions no sempre van estar encertades, anys desprès canviaria moltes coses, però de ben segur en aquell moment feia el millor pel meu fill, ho feia el millor que podia i sabia.

Així que vaig decidir que era del tot just que el seu pare pogués gaudir del seu fill tant com jo, sempre que volgués i que de tant en tant se l’emportés amb ell i la seva família com tots ells desitjaven. Tant petit com era…

I li vaig treure el pit anticipant el patiment de la separació. El procés va ser poc respectuós, virulent i fulminant. Tots dos ploràvem pels racons. Jo amb ràbia perquè sentia que m’ho posava massa difícil (tant petit com era!), capficada en els suposats drets del pare sense adonar-me’n que en realitat havia de lluitar pels drets del meu fill, que era qui em necessitava realment. I no necessitava marxar lluny de la seva mare, no.

En aquell moment vaig trencar alguna cosa dins meu que encara avui intento reconstruir, malauradament, sense èxit.”

Abans d’hora IV

dimecres, 4/01/2012

-

Arribem  a la lactància. Si us penseu que el part d’aquesta noia havia estat dur… Arribem a la lactància.

-

“A la porta dels paritoris ens esperava la família del meu company amb signes d’esgotament, fatiga i ansietat. L’àvia havia hagut d’anar a urgències amb un atac d’ansietat quan m’escoltava cridar. Vam pujar tots a l’habitació. La meva mare va arribar poc desprès, era de camí tota la nit.

JessicaTristan.jpg Tothom em felicitava, com si fos una heroïna, per haver suportat el part. Tots contents, entusiasmats, i jo em sentia decebuda. Ho podria haver fet millor. Aquesta frase la dugué amb mi dia rere dia durant molts anys… Ho podria haver fet millor. No sabia què havia passat realment ni perquè em sentia profundament decebuda amb mi mateixa i la tristesa amenaçava amb omplir-ho tot. Van passar uns quants anys per poder trobar respostes a les meves incògnites. Així que l’entusiasme de tots el vaig fer meu i no vaig parlar dels meus sentiment reals respecte al part, ni de tot allò que es va trencar dins meu per sempre més en aquell fred quiròfan.

El meu fill va sortir de paritoris amb el pit a la boca a les 4 de la matinada i a les 10 de la nit encara no l’havia deixat anar. En aquell moment vaig decidir intentar dormir amb ell al costat, amb el pit a la boca, com tantes i tantes nits es van succeir d’igual forma.

Al matí següent em donaren l’alta. Jo no em sentia preparada per marxar. Estava molt adolorida i no em podia posar en peu. Les costelles em feien molt mal i si m’estirava no podia respirar. Tots em deien que a casa estaria bé, que amb un dia d’observació era suficient, i el meu part havia estat natural i fantàstic. Estava de pena.

Me’n vaig  anar cap a casa amb el meu bebè a la teta i amb instint de superació. Allà  em vaig afanyar a col·locar les coses al meu gust, netejar i posar ordre. Acabava esgotada però feliç.

Els mugrons  em van començar a fer mal, els tenia vermells i em cremaven. La meva mare deia que era normal, que a totes les dones els descarga.jpg passa els primers dies o setmanes fins que  t’acostumes. Ella em va donar el pit dos anys i les meves germanes també han sigut alletades. La meva sogra, en canvi, va deixar de donar el pit als seus dos fills als pocs dies degut al dolor.

El meu fill  mamava un parell d’hores, dormia un hora i un  tornava a mamar un parell d’hores… Sentia comentaris d’estar afartant al pobre nen perquè a més vomita amb freqüència però jo li tornava a donar el pit. No sé si per instint o simplement, no sabia fer altre cosa, ni m’ho plantejava. Una setmana desprès del part la congestió dels pits era tan aguda que no era capaç d’extreure’m llet amb les mans. El meu fill no es podia enganxar i a mi em començava a pujar la febre. Una metge que em  va visitar a casa  va determinar que tenia infecció d’orina (?) i em va recepta uns antibiòtics i  instruccions clares de no donar el pit si la febre era superior a 38º.

Jo em vaig quedar al llit, dia i nit, amb el meu bebè,  i enganyant al seu pare i familiars quan em pregunten per la febre. No ho sé perquè ho vaig fer, jo no tenia cap informació aleshores. Era un atac de rebel·lia sàvia.

leche_rosa.jpg Un parell de dies més tard vaig anar al hospital on en van mirar els pits i em van dir que me’ls havia de buidar. En l’exploració vaig cridar de dolor i plorava sense parar. Poc a poc aquella ingurgitació va anar millorant però les clivelles anaven a pitjor i allò sí que començava a ésser un suplici mortificant. Durant l’hora que el meu fill no mamava m’esperava tensa, compungida, esperant el moment que demanés. Quan me’l apropava al pit estirava braços i cames, tot tensionant els muscles de tot el cos, em mossegava els llavis, tancava els ulls, cridava i plorava de dolor. No ho podia suportar. La llet sortia tintada de vermell per el contacte amb la sang. Les ferides eren obertes. I la sogra m’ho tornà a recordar: ” A mi em  va passar el mateix i dos setmanes vaig aguantar. Amb biberó creixen la mar de bé!”

Es cert que sóc masoquista i encara  sóc més d’orgullosa, així que encara que només fos per vèncer el mal pronòstic de la sogra, jo aguantava. I vaig aguantar sense cap ànim de cercar solució ja que estava convençuda que era el que tocava, una setmana rere l’altre fins que el meu fill en tenia dos mesos i el dolor va desaparèixer.

Mai no van poder dir que la meva llet no alimentava. El meu fill guanyava pes escandalosament. Als dos mesos ja pesava 6 quilos. Quan el dolor va desaparèixer tot va ser molt més fàcil. La lactància era meravellosa, de dia i de nit. A les nits vam començar posant al petit al bressol al costat del llit però poc a poc passava mes estones al llit amb nosaltres fins que això va ser la norma. Encara que ho fèiem amb la certesa que era degut a la nostre mandra i poca disciplina i no era el més adient. Així que ho amagàvem o ho declaràvem amb culpabilitat!”

Sakazakii

divendres, 30/12/2011

.
He dubtat molt de fer o no aquesta entrada però finalment crec que sí. Cal fer-la.
.

Sabeu que aquest és un bloc en el que parlo de lactància materna i temes relacionats. Personalment no m’agrada entrar massa a parlar dels perjudicis i perills de la llet artificial perquè entenc que moltes dones es poden sentir atacades i culpables per no alletar.

La informació dels perjudicis de la llet artificial és a la xarxa i si es vol es pot trobar amb facilitat, per tant jo prenc l’opció de no entrar en aquests temes, com a mínim de moment. Però no puc deixar passar les notícies i em sembla que  d’aquesta en concret cal parlar-ne.

Als Estats Units, concretament a  Missouri, els supermercats Wal-Mart han retirar de la venda més de 3.000 llaunes de fórmula en pols images (23).jpg per nadons de les seves botigues a tot el país després que un nounat de Missouri va emmalaltir de gravetat per una suposada infecció causada pel consum de llet  i finalment va morir. Altres dos nadons també van emmalatir i els va caldre hospitalització.

A Avery l’havien alimentat amb  llet artificial Enfamil Newborn comprada en una botiga Wal-Mart.

Finalment sembla que la llauna de llet artificial no és la culpable de la contaminació i la posterior mort de la criatura, però per desgràcia, la contaminació per Sakazakii  no és estranya i a causat la mort a una desena de nadons al nostre primer món en els última anys.

Aquesta bacteri és un patogen emergent implicat en casos esporàdics d’infeccions greus en nounats de fins a 4-6 setmanes d’edat. S’ha identificat Cronobacter spp. en l’entorn de les instal·lacions de producció de llet en pols i en altres plantes de producció d’aliments, així com a les llars. Les infeccions s’han associat sovint al consum de preparats infantils de llet en pols. El bacteri no sobreviu al procés de pasteurització de fabricació però pot produir-se una re-contaminació del producte en les fases d’envasament i manipulació.

Un dels principals grups d’alt risc de patir la contaminació són els nounats prematurs, els de baix pes en néixer i els que presenten deficiència immunitària que no era aparentment el cas de l’Avery.

Per tant, tot i que aquest és un bloc de lactància materna i tot i que a la meva vida no he preparat ni un biberó em sembla que cal parlar Sakazakii.jpg de com reconstruir les formules làcties infantils perquè cap altre criatura del primer món, on podem garantir unes mesures higièniques, mori per causa de la contaminació de la llet.

Les primeres mesures, tot i que  potser semblen  molt evident, inclouen:

  • Rentar-se les mans amb aigua i sabó
  • Rentar a fons tots els equips d’alimentació amb aigua calenta i sabó
  • Preparar la quantitat necessari per una sola presa
  • Si la criatura no s’acaba la llet cal llençar-la

Però el més important és que la llet artificial no és estèril, la llet artificial s’ha demostrar que pot estar contaminada per diversos patògen i una de les úniques maneres d’evitar-ho és bullir l’aigua amb la que s’ha de reconstituir la llet.

En les llaunes de llet diu que cal reconstituir la fórmula amb aigua . La majoria diuen que cal escalfar aigua però no i donen més voltes.
Per estar segurs que la llet és estèril i està lliure de patògens cal bullir l’aigua o aconseguir que arribi a una temperatura entre 90 i 70 graus, barrejar-la amb la llet en pols i  refredar-la ràpidament fins a la temperatura adequada pel consum.

 images (22).jpgAquest gest tan simple proporciona la major garantia de salubritat de la llet artificial reconstituïda i si això no s’explica de manera més clara a les llaunes de llet és per aquest gest té un perjudici no desitjat. Extermina els possibles bacteris patògens però també elimina els probiòtics que s’han afegit a la llet artificial per tall de millorar-la o fer-la semblant a la llet materna…   Sigui com sigui crec que cal saber què comporta cada opció.

Ja us dic sense voler entrar en polèmica si heu de preparar un bibe de llet artificial com a mínim que sigui amb garanties.

Abans d’hora III

dimecres, 28/12/2011

-

Bon dimecres a tothom! Avui tercera part de l’aventura cap a la maternitat d’aquesta mare adolescent.

-

“Les contraccions van continuar exactament cada 5 minuts. Vaig fer una volta amb el meu company, era un preciós i assolellat dia de març. Vam anar de tapes i després vam  fer una petita migdiada. A les set de la tarda em van convèncer per apropar-nos al hospital. Allà van decidir deixar-me ingressada, només tenia un centímetre de dilatació, i el pronòstic era que el meu fill naixeria al matí següent.

Acompanyada per la família del meu company van anar passant les hores. Amb bon humor i molta tranquil·litat acompanyava les onades, que de tant en tant em paralitzaven. Anava amunt i avall pel passadís emocionada i amb  unes ganes boges d’abraçar el meu fill i oferir-li el pit.

!Bl!vDbg!mk~$(KGrHqUOKjcEs6mnmri9BLZ4OyJjj!~~_35-1.JPG Les contraccions eren cada 2-3 minuts quan vaig avisar la infermera. De seguida va entrar una llevadora a l’habitació per fer-me un tacte. Estava de 3-4 centímetres de dilatació i eren les 12 de la nit. Uns minuts després va entrar una infermera per “preparar-me”. A una mà portava una lavativa enorme i a l’altre una maquineta per rasurar. Del rasurat  me’n vaig lliurra però de la lavativa no, tot i jo insistia que ja havia “buidat” més d’un cop des que el part havia començat.

Abans de la 1 de la matinada ja era amb el meu company a la sala de dilatació ben “preparada” i amb 6 centímetres de dilatació. La llevadora que em va tocar va ser un home, bastant simpàtic aparentment. Havia d’estar estirada a la llitera amb les corretges posades però jo no estava gens còmoda i quan arribava la contracció necessitava canviar de posició. De tant en tant m’agafava el mal de panxa, provocat la lavativa, i havia d’anar d’un salt al lavabo. Em costava molt trobar el moment d’aixecar-me i tornar a la llitera i ho feia quan mig m’obligava la infermera de torn. Les contraccions ja picaven força però continuaven essent agradables tot i la necessitat de canviar de postura quan feien acte de presència. El meu company i jo comentàvem la situació i les meves exaltades necessitats i rèiem plegats.

images (21).jpg En aquell moment era l’única dona a la sala de parts i tot el personal mèdic estava pendent de mi. Tanta expectació i poca ocupació no em van ésser d’ajuda. La llevadora (home) em va tornar a explorar i sense previ avis, amb una agulla que semblava de fer mitja i sense temps per reaccionar trencà la bossa de les aigües. Anaven per feina. La maniobra em va resultar agressiva, encara que no em va fer mal. Jo no sabia perquè m’ho havia fet i la seva explicació va ser bastant decebedor. El nen no estava encaixat i d’aquesta manera ho faria mes ràpid. En aquell moment jo no sabia el perill potencial al que m’acabaven d’exposar. En pocs segons el dolor es va multiplicar en cada contracció i anaven, i tornaven sense treva. Jo em vaig descontrolar. M’obligaven a continuar estirada i vaig començar a posar-me nerviosa quan en mig d’una contracció la llevadora, amb la mà, ajudà el meu fill a trobar el camí. Em feia tant mal que no podia aguantar les cames obertes, fins i tot l’apartava amb les meves mans.

Desprès d’uns minuts intentant sense èxit que el petit s’encaixés bé, la llevadora va decidir anar a la sala de parts i provar allà. Jo no sentia ganes d’empènyer i em sentia totalment descol·locada. Allà la cosa no va millorar. Estava totalment estirada panxa enlaire i envoltada de personal sanitari. Tothom deia la seva i ningú no escoltava les meves preguntes. Cridava, cridava com boja. Estava descontrolada, no sabia què fer, només volia fugir d’allà. Quan vaig cridar que volia sortir, tothom es va separar de mi i amb sàdica ironia em van convidar a marxar a casa. Em vaig posar a plorar i llavors vaig sentir el comentari que tantes nits m’acompanyà en somnis: “Te lo hubieses pensado antes, qué rico cuando lo hacías ¿no?”…

El meu company va rebre les instruccions clares d’aguantar-me el cap endavant quan empenyia però ell, se’n oblidava. M’imagino que tot plegat l’havia sobrepassat, però mai vam parlar d’allò. El van fer fora quan van cridar el ginecòleg i van estendre una tela verda que em tapava mig cos. A partir d’aquell instant el ressentiment que vaig començar a sentir pel meu company no va fer altre cosa que augmentar dia rere dia sense que jo en fos conscient.

newborn-birth-photos-08.jpg El ginecòleg va anar per feina. El dolor era ininterromput i m’havia quedat clar el sofriment del que tant havia sentit parlar.  Aleshores, quan ja no podia imaginar més dolor, vaig sentir com estiraven i estiraven des de dintre del meu cos, la llevadora (home) col·locava tot el seu cos a sobre de la meva planxa amb tanta virulència que m’impossibilitava fer cap tipus de força. La sensació de que perdia la vida em va fer deixar de cridar, mirar el llum que tenia a sobre i demanar que salvessin al meu fill  perquè jo anava a morir.

La força de la que estiraven del meu cos va parar. Vaig veure que algú s’emportava ben tapat el que devia ser el meu fill. Uns segons desprès vaig sentir un plor alguns metres darrere meu i com es donava l’ordre de cridar el pare. Eren les 3:05 de la matinada del 19 de març de 2001.

De sobte em va envair un fred que no podia suportar i cridava sense parar que em tapessin. El ginecòleg va començar a cosir tot l’estrip que no era poca cosa. El sofriment encara no havia acabat perquè el bon home es va negar a posar cap tipus de anestesia, ja que jo havia renunciat a l’epidural quan vaig ingressar aquella tarda. M’era impossible quedar-me quieta a cada punxada, sense voler el meu cul s’enlairava en una fugida sense èxit. El ginecòleg m’esbroncava m’entra jo demanava pel meu fill que encara no coneixia.

Era als braços del meu company, ja li havia presentat als seus pares. Me’l va posar a sobre. Li vaig oferir el pit i es va enganxar sense vacil·lació. El meu fill feia una olor dolça, em mirava em els ulls ben oberts, preciós i perfecte.

Quan em van acabar de cosir ens van deixar una estona en la sala de dilatació a tots tres. El meu petit va pesar 3.600 grams i 50 centímetres.

No havia deixat anar el pit, ni ho faria durant les següents hores que va mamar ininterrompudament”

Contes de Nadal

dissabte, 24/12/2011

-

Us desitjo a totes i tots una bona Nit de Nadal, un Bon Nadal i un feliç Sant Esteve. Avui dos contes de Nadal, un amb final feliç i un que aviat espero que el tingui.

-

Recordeu a la Begoña i el Kosmo, doncs per no perdre  ni el fil, ni els ànims,  de la seva història la Myriam Moya va tenir una idea 379123_205994099488059_100002324107628_466276_1692713682_n.jpg genial, que podem fer totes des de casa, encara que estiguem en família amb amics o a la cuina fent un sopar per tota la família!

La proposta de la Myriam és que totes pensemm entre les vuit i les nou del vespre d’avui, en la Begoña i el Kosmo, que els enviem un pensament, la nostra energia, els nostres desitjos perquè en aquest moment mare i fill estaran junts compartint el seu amor i nosaltres que els estimem i volem que per fi puguin retrobar-se els donem suport incondicional.

Així que ja sabeu! Energia, positivitat i força per ells!!!!

El meu segon conte de Nadal ara us l’explico.

Hi havia una vegada una mare que va venir a veure’ns buscant ajuda, tenia una nena petita de poc més d’un mes i els mugrons com els Rpd1.jpg veieu a la imatge. Aquesta mare forta, lluitadora i valenta havia recorregut la Meca la seca i la vall d’Andorra  buscant ajuda. Esperant que algú pogués guarir les seves ferides, que apartés el dolor, la febre i el patiment de la seva lactància.

Per sort es va trobar en el seu camí a molts àngels d’aquells que de vegades la vida té el detall de regalar-te. Cada una va fer tot el que va poder per ajudar-la. La Marta Coromines la va acompanyar a la llevadora per explicar quina era la situació, l’Alícia Vilaret la va anar veure dues vegades a casa seva i la va acompanyar a casa de dos àngels més; les germanes Moya que la van acollir i ajudar a casa seva.

Han passat cinc setmanes gens fàcils, aquesta mare ha vist metges que li volien donar pastilles per tallar-li la llet sense dir-li quina funció tenien aquelles pastilles, li donaven PureLan per guarir aquestes ferides i li deien que el millor que podia fer era deslletar per guarir-se.

Però aquesta mare tossuda i valenta que ha passat per dues mastitis i dos abscessos en poc més de dos mesos ha seguit endavant perquè volia alletar la seva nena per sobre de  totes les coses i volia,  tot i  el dolor, seguir endavant.

Rpd.jpg

Aquesta és la foto de l’última vegada que l’he vist. M’ha alegrat infinitament poder abraçar-la veure la somriure per fi després de tantes setmanes de patiment.

Gràcies àngels de la guarda, gràcies per no deixar-vos rendir, per no caure en perjudicis, per creure que podíem fer-ho entre totes i acompanyar-la i no deixar-la sola en aquest procés.
Això sí que és esperit Nadalenc! GRÀCIES!!!!!!!!

Bon Nadal a totes!

Sé que no ho celebres i potser no llegiràs mai aquesta entrada però sóc feliç pel que has aconseguit i feliç per veure que hi ha bona gent  en aquest món disposada ajudar a canvi d’un somriure!

I’D Miilad Said ous Sana Saida                                                                                                         عيد ميلاد مجيد