Arxiu de la categoria ‘Posem cara a la lactància’

Sakazakii

divendres, 30/12/2011

.
He dubtat molt de fer o no aquesta entrada però finalment crec que sí. Cal fer-la.
.

Sabeu que aquest és un bloc en el que parlo de lactància materna i temes relacionats. Personalment no m’agrada entrar massa a parlar dels perjudicis i perills de la llet artificial perquè entenc que moltes dones es poden sentir atacades i culpables per no alletar.

La informació dels perjudicis de la llet artificial és a la xarxa i si es vol es pot trobar amb facilitat, per tant jo prenc l’opció de no entrar en aquests temes, com a mínim de moment. Però no puc deixar passar les notícies i em sembla que  d’aquesta en concret cal parlar-ne.

Als Estats Units, concretament a  Missouri, els supermercats Wal-Mart han retirar de la venda més de 3.000 llaunes de fórmula en pols images (23).jpg per nadons de les seves botigues a tot el país després que un nounat de Missouri va emmalaltir de gravetat per una suposada infecció causada pel consum de llet  i finalment va morir. Altres dos nadons també van emmalatir i els va caldre hospitalització.

A Avery l’havien alimentat amb  llet artificial Enfamil Newborn comprada en una botiga Wal-Mart.

Finalment sembla que la llauna de llet artificial no és la culpable de la contaminació i la posterior mort de la criatura, però per desgràcia, la contaminació per Sakazakii  no és estranya i a causat la mort a una desena de nadons al nostre primer món en els última anys.

Aquesta bacteri és un patogen emergent implicat en casos esporàdics d’infeccions greus en nounats de fins a 4-6 setmanes d’edat. S’ha identificat Cronobacter spp. en l’entorn de les instal·lacions de producció de llet en pols i en altres plantes de producció d’aliments, així com a les llars. Les infeccions s’han associat sovint al consum de preparats infantils de llet en pols. El bacteri no sobreviu al procés de pasteurització de fabricació però pot produir-se una re-contaminació del producte en les fases d’envasament i manipulació.

Un dels principals grups d’alt risc de patir la contaminació són els nounats prematurs, els de baix pes en néixer i els que presenten deficiència immunitària que no era aparentment el cas de l’Avery.

Per tant, tot i que aquest és un bloc de lactància materna i tot i que a la meva vida no he preparat ni un biberó em sembla que cal parlar Sakazakii.jpg de com reconstruir les formules làcties infantils perquè cap altre criatura del primer món, on podem garantir unes mesures higièniques, mori per causa de la contaminació de la llet.

Les primeres mesures, tot i que  potser semblen  molt evident, inclouen:

  • Rentar-se les mans amb aigua i sabó
  • Rentar a fons tots els equips d’alimentació amb aigua calenta i sabó
  • Preparar la quantitat necessari per una sola presa
  • Si la criatura no s’acaba la llet cal llençar-la

Però el més important és que la llet artificial no és estèril, la llet artificial s’ha demostrar que pot estar contaminada per diversos patògen i una de les úniques maneres d’evitar-ho és bullir l’aigua amb la que s’ha de reconstituir la llet.

En les llaunes de llet diu que cal reconstituir la fórmula amb aigua . La majoria diuen que cal escalfar aigua però no i donen més voltes.
Per estar segurs que la llet és estèril i està lliure de patògens cal bullir l’aigua o aconseguir que arribi a una temperatura entre 90 i 70 graus, barrejar-la amb la llet en pols i  refredar-la ràpidament fins a la temperatura adequada pel consum.

 images (22).jpgAquest gest tan simple proporciona la major garantia de salubritat de la llet artificial reconstituïda i si això no s’explica de manera més clara a les llaunes de llet és per aquest gest té un perjudici no desitjat. Extermina els possibles bacteris patògens però també elimina els probiòtics que s’han afegit a la llet artificial per tall de millorar-la o fer-la semblant a la llet materna…   Sigui com sigui crec que cal saber què comporta cada opció.

Ja us dic sense voler entrar en polèmica si heu de preparar un bibe de llet artificial com a mínim que sigui amb garanties.

Abans d’hora III

dimecres, 28/12/2011

-

Bon dimecres a tothom! Avui tercera part de l’aventura cap a la maternitat d’aquesta mare adolescent.

-

“Les contraccions van continuar exactament cada 5 minuts. Vaig fer una volta amb el meu company, era un preciós i assolellat dia de març. Vam anar de tapes i després vam  fer una petita migdiada. A les set de la tarda em van convèncer per apropar-nos al hospital. Allà van decidir deixar-me ingressada, només tenia un centímetre de dilatació, i el pronòstic era que el meu fill naixeria al matí següent.

Acompanyada per la família del meu company van anar passant les hores. Amb bon humor i molta tranquil·litat acompanyava les onades, que de tant en tant em paralitzaven. Anava amunt i avall pel passadís emocionada i amb  unes ganes boges d’abraçar el meu fill i oferir-li el pit.

!Bl!vDbg!mk~$(KGrHqUOKjcEs6mnmri9BLZ4OyJjj!~~_35-1.JPG Les contraccions eren cada 2-3 minuts quan vaig avisar la infermera. De seguida va entrar una llevadora a l’habitació per fer-me un tacte. Estava de 3-4 centímetres de dilatació i eren les 12 de la nit. Uns minuts després va entrar una infermera per “preparar-me”. A una mà portava una lavativa enorme i a l’altre una maquineta per rasurar. Del rasurat  me’n vaig lliurra però de la lavativa no, tot i jo insistia que ja havia “buidat” més d’un cop des que el part havia començat.

Abans de la 1 de la matinada ja era amb el meu company a la sala de dilatació ben “preparada” i amb 6 centímetres de dilatació. La llevadora que em va tocar va ser un home, bastant simpàtic aparentment. Havia d’estar estirada a la llitera amb les corretges posades però jo no estava gens còmoda i quan arribava la contracció necessitava canviar de posició. De tant en tant m’agafava el mal de panxa, provocat la lavativa, i havia d’anar d’un salt al lavabo. Em costava molt trobar el moment d’aixecar-me i tornar a la llitera i ho feia quan mig m’obligava la infermera de torn. Les contraccions ja picaven força però continuaven essent agradables tot i la necessitat de canviar de postura quan feien acte de presència. El meu company i jo comentàvem la situació i les meves exaltades necessitats i rèiem plegats.

images (21).jpg En aquell moment era l’única dona a la sala de parts i tot el personal mèdic estava pendent de mi. Tanta expectació i poca ocupació no em van ésser d’ajuda. La llevadora (home) em va tornar a explorar i sense previ avis, amb una agulla que semblava de fer mitja i sense temps per reaccionar trencà la bossa de les aigües. Anaven per feina. La maniobra em va resultar agressiva, encara que no em va fer mal. Jo no sabia perquè m’ho havia fet i la seva explicació va ser bastant decebedor. El nen no estava encaixat i d’aquesta manera ho faria mes ràpid. En aquell moment jo no sabia el perill potencial al que m’acabaven d’exposar. En pocs segons el dolor es va multiplicar en cada contracció i anaven, i tornaven sense treva. Jo em vaig descontrolar. M’obligaven a continuar estirada i vaig començar a posar-me nerviosa quan en mig d’una contracció la llevadora, amb la mà, ajudà el meu fill a trobar el camí. Em feia tant mal que no podia aguantar les cames obertes, fins i tot l’apartava amb les meves mans.

Desprès d’uns minuts intentant sense èxit que el petit s’encaixés bé, la llevadora va decidir anar a la sala de parts i provar allà. Jo no sentia ganes d’empènyer i em sentia totalment descol·locada. Allà la cosa no va millorar. Estava totalment estirada panxa enlaire i envoltada de personal sanitari. Tothom deia la seva i ningú no escoltava les meves preguntes. Cridava, cridava com boja. Estava descontrolada, no sabia què fer, només volia fugir d’allà. Quan vaig cridar que volia sortir, tothom es va separar de mi i amb sàdica ironia em van convidar a marxar a casa. Em vaig posar a plorar i llavors vaig sentir el comentari que tantes nits m’acompanyà en somnis: “Te lo hubieses pensado antes, qué rico cuando lo hacías ¿no?”…

El meu company va rebre les instruccions clares d’aguantar-me el cap endavant quan empenyia però ell, se’n oblidava. M’imagino que tot plegat l’havia sobrepassat, però mai vam parlar d’allò. El van fer fora quan van cridar el ginecòleg i van estendre una tela verda que em tapava mig cos. A partir d’aquell instant el ressentiment que vaig començar a sentir pel meu company no va fer altre cosa que augmentar dia rere dia sense que jo en fos conscient.

newborn-birth-photos-08.jpg El ginecòleg va anar per feina. El dolor era ininterromput i m’havia quedat clar el sofriment del que tant havia sentit parlar.  Aleshores, quan ja no podia imaginar més dolor, vaig sentir com estiraven i estiraven des de dintre del meu cos, la llevadora (home) col·locava tot el seu cos a sobre de la meva planxa amb tanta virulència que m’impossibilitava fer cap tipus de força. La sensació de que perdia la vida em va fer deixar de cridar, mirar el llum que tenia a sobre i demanar que salvessin al meu fill  perquè jo anava a morir.

La força de la que estiraven del meu cos va parar. Vaig veure que algú s’emportava ben tapat el que devia ser el meu fill. Uns segons desprès vaig sentir un plor alguns metres darrere meu i com es donava l’ordre de cridar el pare. Eren les 3:05 de la matinada del 19 de març de 2001.

De sobte em va envair un fred que no podia suportar i cridava sense parar que em tapessin. El ginecòleg va començar a cosir tot l’estrip que no era poca cosa. El sofriment encara no havia acabat perquè el bon home es va negar a posar cap tipus de anestesia, ja que jo havia renunciat a l’epidural quan vaig ingressar aquella tarda. M’era impossible quedar-me quieta a cada punxada, sense voler el meu cul s’enlairava en una fugida sense èxit. El ginecòleg m’esbroncava m’entra jo demanava pel meu fill que encara no coneixia.

Era als braços del meu company, ja li havia presentat als seus pares. Me’l va posar a sobre. Li vaig oferir el pit i es va enganxar sense vacil·lació. El meu fill feia una olor dolça, em mirava em els ulls ben oberts, preciós i perfecte.

Quan em van acabar de cosir ens van deixar una estona en la sala de dilatació a tots tres. El meu petit va pesar 3.600 grams i 50 centímetres.

No havia deixat anar el pit, ni ho faria durant les següents hores que va mamar ininterrompudament”

Contes de Nadal

dissabte, 24/12/2011

-

Us desitjo a totes i tots una bona Nit de Nadal, un Bon Nadal i un feliç Sant Esteve. Avui dos contes de Nadal, un amb final feliç i un que aviat espero que el tingui.

-

Recordeu a la Begoña i el Kosmo, doncs per no perdre  ni el fil, ni els ànims,  de la seva història la Myriam Moya va tenir una idea 379123_205994099488059_100002324107628_466276_1692713682_n.jpg genial, que podem fer totes des de casa, encara que estiguem en família amb amics o a la cuina fent un sopar per tota la família!

La proposta de la Myriam és que totes pensemm entre les vuit i les nou del vespre d’avui, en la Begoña i el Kosmo, que els enviem un pensament, la nostra energia, els nostres desitjos perquè en aquest moment mare i fill estaran junts compartint el seu amor i nosaltres que els estimem i volem que per fi puguin retrobar-se els donem suport incondicional.

Així que ja sabeu! Energia, positivitat i força per ells!!!!

El meu segon conte de Nadal ara us l’explico.

Hi havia una vegada una mare que va venir a veure’ns buscant ajuda, tenia una nena petita de poc més d’un mes i els mugrons com els Rpd1.jpg veieu a la imatge. Aquesta mare forta, lluitadora i valenta havia recorregut la Meca la seca i la vall d’Andorra  buscant ajuda. Esperant que algú pogués guarir les seves ferides, que apartés el dolor, la febre i el patiment de la seva lactància.

Per sort es va trobar en el seu camí a molts àngels d’aquells que de vegades la vida té el detall de regalar-te. Cada una va fer tot el que va poder per ajudar-la. La Marta Coromines la va acompanyar a la llevadora per explicar quina era la situació, l’Alícia Vilaret la va anar veure dues vegades a casa seva i la va acompanyar a casa de dos àngels més; les germanes Moya que la van acollir i ajudar a casa seva.

Han passat cinc setmanes gens fàcils, aquesta mare ha vist metges que li volien donar pastilles per tallar-li la llet sense dir-li quina funció tenien aquelles pastilles, li donaven PureLan per guarir aquestes ferides i li deien que el millor que podia fer era deslletar per guarir-se.

Però aquesta mare tossuda i valenta que ha passat per dues mastitis i dos abscessos en poc més de dos mesos ha seguit endavant perquè volia alletar la seva nena per sobre de  totes les coses i volia,  tot i  el dolor, seguir endavant.

Rpd.jpg

Aquesta és la foto de l’última vegada que l’he vist. M’ha alegrat infinitament poder abraçar-la veure la somriure per fi després de tantes setmanes de patiment.

Gràcies àngels de la guarda, gràcies per no deixar-vos rendir, per no caure en perjudicis, per creure que podíem fer-ho entre totes i acompanyar-la i no deixar-la sola en aquest procés.
Això sí que és esperit Nadalenc! GRÀCIES!!!!!!!!

Bon Nadal a totes!

Sé que no ho celebres i potser no llegiràs mai aquesta entrada però sóc feliç pel que has aconseguit i feliç per veure que hi ha bona gent  en aquest món disposada ajudar a canvi d’un somriure!

I’D Miilad Said ous Sana Saida                                                                                                         عيد ميلاد مجيد

Abans d’hora II

divendres, 23/12/2011

Avui segona part de l’aventura d’una adolescent i la seva maternitat.  Només recordar-vos que demà publico entrada especial de Nadal i tornaré dimecres amb la tercera part d’aquesta història meravellosa!

“El meu pare em va trucar desprès de rebre la notícia. Ell, que em va tenir a mi quan comptava amb 18 anys ! La mare 17 em parlava d’avortar… Va insinuar que era el millor en la meva situació. Vaig penjar immediatament només sentir allò. No m’ho havia plantejat ni m’ho volia plantejar. En aquells temps allò ho tenia ben clar, potser era massa inconscient i idealista, no ho sé, però el cas es que ho tenia clar.

L’embaràs el vaig passar amb la mateixa claredat, gaudint i obviant qualsevol perill. Gaudia dels canvis del meus cos, em meravellava quan sentia el meu fill des de dins i m’il·lusionava cada dia amb mes força quan imaginava que el tenia sobre meu, fent pit. Amb aquesta innocència i fantasia van passar els dies i les setmanes. Em trobava d’allò més bé i em sentia cuidada i segura amb la família del meu company. Els metges, però, em feien patir una mica i no acaba de confiar en ells. Cada vegada que visitava el ginecòleg m’atenia un de diferent i em tractaven com si a part de ser una nena (que ho era) fos idiota i no entengués res que no era el cas.

En dues ocasions vaig haver d’anar d’urgències per una infecció d’orina que es presentava amb un dolor persistent i molt fort que desapareixia poc desprès de començar l’antibiòtic sense més problemes. Tot i així, la segona vegada vaig quedar ingressada a l’hospital durant una setmana. Com ja estava de 32-34 setmanes em van col·locar les corretges i van detectar contraccions. Van determinar que hi havia perill de part prematur i em van tenir allà amb una via i un medicament per aturar les contraccions de part. Jo no entenia res.

El que ells detectaven com a contraccions ho portava sentint i gaudint-t’ho des del començament del segon trimestre. Aquella ona, a vegades més perceptible que d’altres, on sentia com la panxa embogia amb força concentrada, no va marxar mai, ni tant sols amb la via de medicaments. Va continuar succeint tal i com ho havia fet pràcticament tot l’embaràs donant-me la sensació de saludable normalitat.
Em van enviar a casa amb dos caixes del medicament en pastilles que sense pensar-ho, no vaig prendre mai.

Passava hores llegint revistes de maternitat. Anava directa als relats de parts, on pràcticament sempre em trobava la mateixa història d’horror: El dolor més insuportable del mon, crits, ajuda del ginecòleg que “em va salvar la vida” i felicitat al tenir la criatura a sobre, i el final “per sort tot dos estem bé”. Poc canviava d’una història a l’altre i pràcticament eren iguals que les històries de parts que havia escoltat durant tota la meva infantessa a ma mare i les meves tietes.

No confiava amb els metges gens ni mica. Tenia clar que no voldria l’epidural perquè em feia por que ho fessin malament i en part perquè sempre vaig tenir ànima masoquista. Volia sentir com naixia el meu fill i no em feia por el mal perquè totes les dones de les històries que llegia acabaven felices amb els seus fills als braços.
Un matí em vaig sorprendre al trobar moc lliscós i un pel acolorit de vermell quan m’eixugava després de fer pipí. Sense previ avís, vaig començar a plorar desconsoladament. De sobte estava aterrada, tenia molta por i no volia parir. Era la primera vegada que em sentia d’aquesta manera. Totalment vulnerable i acollonida. Per sort, aquell dia no em vaig posar de part.

Una setmana després, de bon matí,vaig obrir els ulls encara al llit amb la primera contracció “picant”. La tarda d’abans l’havia passada pujant i baixant escales perquè en l’ultima ecografia, el burro del ginecòleg em va dir que el meu fill tenia el cap i el fèmur més grans del normal i jo estava capficada en parir ja.

De cap manera volia un bebè ja criat! Així que cada tarda m’afanyava a pujar i baixar les escales de la casa, sense cap èxit. Aquella tarda però, em sentia diferent. Inquieta i nerviosa amb la sensació de que alguna estava a punt de canviar. Durant la nit la sensació no va desaparèixer i em va costar molt agafar el son. El meu company i jo vam fer l’amor com tants altres dies. Amb molt tendresa i passió. Aquella va ser l’última vegada que ens vam estimar tal i com feien des que ens vam enamorar. Desprès mai no va ser res igual i mai no ens vam retrobar. Ens vam perdre pel camí.

Durant uns minuts em vaig quedà al llit esperant la següent contracció amb ganes i il·lusió. Cada 5 minuts, ben puntual feien la seva aparició estellar. La sensació era molt agradable i gustosa. Em vaig dutxar i vaig aprofitar per depilar-me les cames. Així va començar el meu part. Amb tranquil·litat, ganes i emoció.”

Cicatrius de peatge

dimecres, 21/12/2011

-

La maternitat et canvia moltes coses, et fa una persona diferent, mai més seràs las mateixa i el teu cosi el teu cor tampoc seran els matiexos d’abans de l’arriba de la criatura.

-

Havia sentit abans de parir aquella frase que deia  que: “cada fill et costa un queixal”. Tinc les dents perfectes per tant no és una fase aplicable en el meu cas, als meus embarassos, parts i lactàncies no m’han perjudicat cap dent.

Evidentment tinc records, al meu cos, de la meva maternitat: els meus malucs rotunds, els meus pits més voluptuosos, una única  estria a la panxa… Però avui us parlar d’un altre record del meu cos.

La meva filla gran avui fa 12 anys i puc recorre el meu cos i trobar les senyals que em recorden aquell dia… Com sabeu el part de la Maria no va ser fàcil, ni agradable i el pitjor record que encara en guardo és la cicatriu de cinc centímetres que recorre el meu perineu de manera grollera i desafiant.

Si he de trobar un adjectiu per definir el post part de la Maria seria sense cap mena de dubte dolorós. Les contraccions no van ser, l’episo una tortura difícil de digerir. Aquell tall del que ja estava avisada era una mena de peatge que calia pagar per poder parir i  jo no vaig dubtar mai que em podia saltar el peatge, sabia que i estava abocada sense remei.

Una tarda, la nena devia tenir dies i encara dormia força, em feia tan mal que la vaig deixar amb ma mare i em faig ficar al llit, tapada fins el cap! No podia aguantar aquell mal, aquella ferida palpitant que només es calmava una mica si em prenia un potent antiinflamatori cada 5-6 hores, no em podia esperar a prendre’l cada vuit, com deia el prospecte, perquè em moria de dolor.

Alletar asseguda era una tortura, em recordo recolzant el cos cap a l’esquerra i mantenir-me així tota la presa per evitar recolzar la part dreta del cos sobre la ferida.  Malaït tall! Com podien aguantar les dones aquell dolor amb tanta ressignació sense plantejar-se si era del tot necesari passar per aquell mal tràngol!

I sembla que no pot ser però una episiotomia pot enviar a la merda una lactància:

-

  • El dolor que causa pot bloquejar la secreció de oxitocina per tant fer més complicada l’ejecció de la llet.
  • El dolor pot dificultar trobar postures còmodes per poder alletar.
  • Els analgèsics que s’apliquen per poder realitzar el tall poden afectar la succió de la criatura.
  • La dificultat per moure’s de casa pot endarrerir el moment de buscar ajuda en un grup de suport.
  • El dolor, la ràbia, la impotència, la frustració…. Que pot produir l’episiotomia modifica l’estat d’ànim de la mare, la fa sentir petita i desvalguda.

No només l’episiotomia pot interferir en la lactància hi ha molts procediments mèdics en el part que poden complicar o espatllar la lactància, avui només ho apunto i us prometo una entrada sencera sobre el tema però si esteu embarassades informeu-vos de què comporta per la vostra criatura, pel vostre cos i per la vostre lactància els procediments habituals que es solen realitzar en un part hospitalari.

Avui dotze anys després aquest tall em recorda que sóc mare, em recorda que el naixement de la meva filla podria haver estat millor però també que gràcies a aquella col·lecció de despropòsits vaig aprendre molt i no em vaig deixar enganyar en el meu segon part. Fora peatges!

Avui dotze anys més tard veig créixer la meva nena (noia). Tinc la sensació que ha crescut de cop en pocs mesos.

Maria, molts felicitats. Perdona’m quan m’enfado i em capfico i potser no et faig tot el cas que em reclames, quan agafo el telèfon d’ALBA una i altre vegada i em poses mala cara…. T’estimo preciosa! Moltes, moltes  felicitats!!

El meu cos és un altre perquè tu m’has fet un altre, T’ESTIMO!

Abans d’hora I

dimecres, 14/12/2011
——
Fa uns dies vaig topar amb un programa de televisió de MTV:  Embarzada a los 16. I cap de les noies he vist alleta.
No sé si heu vist el programa però és una mena de docu-reality on es segueixen les aventures i desventures d’aquestes adolescents convertides en  mares abans d’hora.
He pensat molt dies en el tema i vaig demanar a una amiga que m’expliqués la seva història. Ha escrit un relat preciós, que per la seva extensió, aniré posant dimecres rere dimecres.
Vull donar-li les gràcies per explicar-nos la seva vivència. A mi m’ha deixat amb la boca oberta.
——-
“Un dissabte de juliol del 2000, quan tot just tenia amb 16 anys acabats de fer em vaig assabentar que estava embarassada. Aquell matí mentre em rentava la cara em vaig clavar la mirada al mirall i no em vaig reconèixer. Encara no sé ben be per què però em mirava i em mirava i no, no era la mateixa.
——–
Tot seguit vaig quedar paralitzada al posar les mans sobre els pits inflats com mai, durs com mai i sensibles com mai. En aquell moment vaig saber que estava prenyada. Vaig fer comptes. La regla l’esperava dos dies després, les relacions havien estat molt segures, o potser no del tot…No podia ser! segur que eren imaginacions meves. Em tornava a mirar al mirall sentia nàusees que se m’havien instal·lat a la boca de l’estomac, i ho deixaven tot molt clar:
pozi.jpg -Sí, clar que estic prenyada.
——-
Aquell cap de setmana estava cuidant les meves germanes petites a casa del meu pare on jo m’acabavad’instal·lar. Recordo les preses per preparar-les i sortir de casa cercant una farmàcia en aquell barri que pràcticament no coneixia. Les vaig deixar a la porta i vaig demanar un predictor, el més barat que hi hagués. Me’l van vendre amb compassió i vaig marxar per on havia vingut. A casa me’l vaig fer. No calia perquè jo ja sabia que estava prenyada, ho sabia.
———-
Hi vaig veure una ratlla ben marcada i la segona, la segona començava a sortir, pràcticament no es veia, però allà era. En les instruccions deia clarament que si hi havia segona ratlla, encara que no fos tan llampant com la primera, era igualment positiu. Tot i així, vaig agafar de nou a les petites que aleshores comptaven amb 11, 6 i 3 anys i vaig tornar a la farmàcia. L’home que em va atendre em va donar la seva opinió, allò era positiu segur, però, em va donar un d’altre perquè em quedes més tranquil·la (cosa totalment impossible, d’altre banda). Aquell segon predictor va donar el mateix resultat.
——-
Aquella nit no vaig poder dormir. Recordava una vegada rere una altre la conversa amb la meva parella aquella tarda, quan li explicava per telèfon la situació. Ell vivia en un poble d’Andalusia, d’on tot just havia arribat jo feia un parell de setmanes, amb la decisió de parlar amb els meus pares i tornar-me’n a viure amb ell i la seva família. Ell s’havia sorprès tant com jo i es va comprometre a parlar amb els seus pares abans de que jo hi arribés.
——
images (17).jpgMirava per la finestra, era una nit de molta calor, de lluna plena i sentia com mai l’olor a sal de mar. Pensava i pensava i l’única preocupació que tenia era cóm dir-li als pares i com marxar d’allà. Amb un deliri d’innocència i pot ser d’inconsciència em vaig descobrir amb les mans a la panxa, parlant d’amor i protecció a algú que ja sentia amb mi.La notícia va caure com una bomba. Primer se’n van assabentar els pares de la meva parella que mai s’ho haguessin imaginat. Ell els hi va explicar i va aguantar tot sol l’esbroncada perquè, hores desprès, i per quan jo vaig arribar unes setmanes mes tard, ja s’havien fet la idea i estaven ben il·lusionats amb el futur net. Els meus pares s’ho imaginaven, perquè no es van sorprendre gens ni mica quan els pares de la meva parella els van trucar per explicar-los la situació quan jo ja era a casa d’ells.

Havia estat del tot incapaç de donar explicacions jo mateixa. Estava col·lapsada, havia hagut de fugir. L’embaràs no em preocupava, em preocupava explicar-ho els meus pares (!!)”

Siguem conseqüents

dimecres, 30/11/2011

——

Potser perquè sempre he rebut suport incondicional de la meva parella en el tema lactància, se’m fa difícil entendre certes coses i entendre com de cop algú pot fer servir la lactància per fer mal.
——-

Sempre hem dit que la lactància és cosa de dos; cosa de mare i criatura, però i el pare quin paper juga en la lactància? El paper del pare en la lactància està molt clar. Les mares i les criatures necessitem els pares (o les parelles) per protegir-nos. El pare és el que té cura de satisfer les necessitats de la mare perquè aquesta pugui alletar tranquil·la i aquestes necessitats són diverses: des de fer les feines de casa, alimentar a la mare, oferir-li suport físic i moral, estimar-la, recolzar-la, fer-li d’escut contra les critiques… Un paper secundari, segurament poc valorar, però crucial pel benestar de mare i criatura i pel bon desenvolupament de la lactància.

father-and-baby-1024x679.jpg Però què passa quan hi ha un divorci pel mig, quan la parella es trenca, de manera no massa amistosa, i cal decidir quins són els termes de la custodia de la criatura? En aquests moments i per desgràcia la lactància es pot fer servir com una arma en contra de la mare sense adonar-se de qui poden ser els grans perjudicats. Cada vegada rebo més consultes de mares en procés de divorci que alleten de manera prolongada (o fins i tot criatures de pocs mesos) que són acusades per les seves parelles d’utilitzar la lactància per separar-los dels seus fills. I el que és pitjor he vist molt jutges donar la raó als pares i “ajudar” a les criatures ha trencar aquest vincle nociu i perniciós que, segons afirmen, fomenta la lactància.

Normalment cap mare es planteja quan temps alletarà, de fet tot sovint una cosa porta l’altre i qui dies passa anys empeny i sense adonar-te’n et plantes amb una criatura de més d’un any que mama. La posició i disposició del pare pot variar en aquest camí, ells tampoc es plantegen fins quan durarà la lactància i segurament tenen menys expectatives que nosaltres i quan la lactància s’allarga els trenca els esquemes i en una separació els perjudicis poden sortir a la llum.

Està clar que tots tenim perjudicis i perjudicis sobre la lactància prolongada n’hi han per parar un tren però els perjudicis no haurien de ser el que guiessin  les nostres decisions perquè si ho fem així poden estar segurs que l’errarem.

Si valorem la lactància només com una relació estrictament de nutrició està clar que és molt complicat entendre una lactància prolongada quan la criatura té dents, camina i fins i tot parla i la demana la teta a crits…. És evident que la seva nutrició no depèn de la llet, és evident que poden viure sense la seva ració de llet materna, però no poden viure sense la seva ració de TETA.

Durant els primers anys de vida la relació que s’estableix amb el cuidador primari és extremadament intensa. Si la criatura mama la martillo_de_juez_27.jpg relació s’estableix amb les mares i aquesta relació és extremadament profunda i complexa és molt intensa, intima, privada, màgica i funciona sense paraules només amb sentiments…

En aquestes situacions complicada i tenses cal fer un exercici, serenar-nos i reflexionar per tenir una cosa clara: no es pot obligar a mamar a cap criatura, per tant si la criatura vol mamar no es perquè les mares ens emparrem en que mamin, ells ho volen.

Nosaltres som els adults que podem racionalitzar la situació, potser la parella no funciona, segurament podem sentir un odi irracional l’un per l’altre, però el benestar físic i emocional de la criatura hauria de ser el primer, perquè és la NOSTRA CRIATURA i ambos hauríem de voler (de la mateixa manera que vam decidir o acceptar al principi que donaríem el pit) el millor per la criatura i això passa, per permetre que siguin ells, i només ells, els que decideixin quan deslletar-se, tinguin l’edat que tinguin… Val la pena esperar i ser conseqüent!

Errors de procediment…

dimarts , 22/11/2011

Rebo de l’Helena Ferràs un enllaç amb una campanya que es posa en marxa avui, i per aquesta raó adelanto l’entrada de dimecres a avui dimarts.

Llegeixo  aquest enllaç i quedo perplexa.

En primer lloc voldria deixar clara una cosa. Estic segura que la situació a la zona és terrible i que de bona fe volen ajudar a millorar la situació d’aquestes criatures. També estic segura que han de tenir un reguitzell d’iniciatives en funcionament meravelloses i des d’aquí els vull agrir la seva feina. Però això no treu que aquesta campanya en concret “1semilla1vida” estigui, al meu entendre, mal plantejada.

Us copio l’iniciativa:

“La desnutrición infantil es uno de los mayores problemas a los que se enfrenta la infancia de Mozambique. LaFundación Antena 3 en colaboración con la Fundación Mozambique Sur está desarrollando la campaña “1semilla1vida” para suministrar leche maternizada a 400 niños en situación de desnutrición. Del mismo modo, seaportarán semillas a las familias de los pequeños para que cultiven huertos que sean sostenibles en el tiempo ygaranticen así su seguridad alimentaria a largo plazo.”

Llet maternitzada???? I no ho escriuen una vegada ho escriuen desenes de vegades en tots els articles! El terme llet maternitzada està prohibit per el Codi de Comercialització de Succedanis de Llet Materna, això ho saben fins i tot els de l’industria de llet artificial. L’ús d’aquest terme indueix a error perquè ens fa pensar que la llet materna és el mateix que la llet maternitzada, us copio el que diu el Codi:

“El etiquetado deberá estar diseñado de forma que proporcione la información necesaria sobre el uso adecuado de los productos y no desfavorecerá el recurso a la lactancia materna, quedando prohibida la utilización de los   términos humanizado, maternizado u otros similares”

imagese.jpg

Desconec quin és l’estat d’aquests menors: són orfes, són nadons de més de 6 mesos… Sembla però que el problema és que les seves mares estan molt malaltes o molt dèbils i no poden alletar-los. Estic segura que potser no hi han pensat, però si alimentem a les mares fem dues coses a la vegada i de pas “salvem” dues vides! Perquè alimentar a les mares i alimentar les criatures amb llet artificial no és el més sostenible! És clar que tampoc és el que ven més, és més “maco” i ens toca més la fibra salvar criaturetes d’Àfrica que a dones adultes.

Llegeixo també que una raó per donar-los llet artificial és aquesta:

“Por otro lado, la zona ha sufrido en los últimos años una verdadera epidemia de SIDA, y muchas madres no amamantan a sus hijos por el riesgo de contagio. Así, con el suministro de leche maternizada, además de alimentar a esos niños desnutridos, evitamos que muchos bebés que no han nacido con el VIH, lo contraigan durante la lactancia”

L’epidèmia del SIDA al Tercer Món és brutal, cap dubte, però  s’ha demostrar que si no hi ha possibilitats d’aconseguir aigua potable per garantir la reconstrucció de la llet artificial és més segur que aquestes mares alletin a les seves criatures de manera EXCLUSIVA o pasteuritzin la llet! Amb l’aigua contaminada hi ha més risc de morir per còlera, tifus, per una mala reconstitució del biberó que per SIDA!  OMS i els científics que han treballat al Tercer Món ho tenen clar. I per què si és tant obvi sembla que ells no ho tenen tan clar? Per què no demanem diners per proporcionar antiretrovirals a les mares i aconseguir així lactàncies més segures?

I en últim lloc però no menys important: l’aigua! La llet es reconstitueix amb aigua. D’on la pensen treure? O és que també enviarem aigua amb la llet artificial?

Estic segura que hi ha criatures al Tercer Món als que els cal llet artificial de manera immediata i urgent, però aquesta mena de campanyes no ajuden  a solucionar la fam i simplifiquen el problema. Altres organitzacions comSave the Children o tenen molt clar des de fa anys i treballen sobre el terreny amb eficàcia i seny.

Tinc la sensació que no hi ha mala intenció  en aquesta campanya però si un profund desconeixement sobre l’alletament matern i dels greus inconvenients que pot comportar l’utilització de la llet artificial.

Com us dic em sembla  tot plegat un error de procediment…

Situacions difícils, lactàncies difícils?

divendres, 11/11/2011

La Loli Muñoz, que  ens va explicar els records de la seva família relacionats amb la lactància, avui ens explica les seves lactàncies, les seves dificultats i les seves alegries.

“Jo crec que l’estat anímic de la mare influeix molt en la lactància. La meva mare va morir quan la meva filla gran feia 3 mesos. *La NursingBabyJenniferStumbaugh-thumb.JPGlactància havia anat molt bé des del començament, la nena es va agafar bé i passats els primers dies tot va ser molt fàcil. Només un dia va deixar de mamar d’un dels pits que es va posar molt dur i vaig tenir una experiència terrible amb un tirallets manual Nuk. Mai més no he provat a treure’m llet, per cert.

La nit que ens van dir que la meva mare es moria jo vaig haver de marxar a casa amb la nena, perquè era febrer i no la podia fer passar la nit dins del cotxe ni a l’hospital.

Vaig marxar de l’hospital sabent que no tornaria a veure més a la meva mare, però amb el convenciment de que feia el millor per la meva filla i que la meva mare ho hauria aprovat sens dubte. Ningú mai ha parlat de la meva lactància amb l’orgull que ho feia ella. A tothom li explicava: “mireu la nena com està i només amb el pit”.
Jo no vaig mamar gaire perquè plorava molt i em van donar biberons de seguida, per això es feia creus de com creixia la meva filla només amb pit. Li encantava veure-la quan es quedava adormida als meus braços amb un somriure de satisfacció.
Va ser molt dur. Vaig intentar seguir amb la lactància però se’m va acumular tot: el dol, un canvi d’habitatge, l’iniciï de la feina… La despertava a les quatre de la matinada per donar-li pit, perquè mamés abans de marxar jo a la feina, plegava a mig matí i anava a casa a donar-li teta… Un estrès terrible i tot molt forçat: ara toca, sense riures, sense temps… I jo notava que es posava molt nerviosa i jo també. Així que quan li vaig donar un bibe ja no va voler el pit més. Ningú del meu entorn havia alletat 4 mesos per tant semblava tota una fita.

Quan va néixer la meva segona filla, la Gemma, que ara té 7 anys, el mateix dia va morir el meu germà. Jo em vaig obsessionar amb donar-li el pit a la nena com mínim igual que a la seva germana gran. A l’hospital era per veure’m, plorant davant de la safata i obligant-me a menjar perquè volia estar forta tenir llet. La nena va mamar també 4 mesos, quan vaig començar a treballar li vaig donar un bibe i es va acabar el pit. No puc dir que anés malament, mamava i creixia encara que regurgitava molta llet després de mamar. Mirant enrere em sap molt greu, jo m’esforçava molt perquè tot fos com amb la seva germana, però per molt que ho volgués la tristor no em deixava.

Cal dir que el meu home ha esta sempre al meu costat i hem criat les nenes entre els dos. L’únic que no ha fet és donar el pit però ha sigut, i és, el meu millor recolzament amb la lactància.

Vaig tenir un altre fill, ara té 2 anys i mig i encara mama. No va ser fàcil al començament perquè tenia una erupció en un dels pits i em feia un mal terrible quan mamava. Per sort i per la meva tossuderia no vaig deixar que m’ inhibissin la lactància a l’hospital i al cap d’uns dies es va curar sol, tot i que un metge em va dir que tenia càncer de mama! Per sort un altre doctora em va dir que era un tema de la pell, i  també l’assessora de lactància em va dir que curaria amb la pròpia llet, i així va ser.

Quan vaig començar a treballar vaig provar de donar-li bibe però no el va voler. No té res a veure amb les lactàncies de les seves germanes. Des del primer dia ha mamat moltíssim i ha anat menjant mica en mica altres coses sense problema.
L’Helio va a la llar d’infants, jo treballo i ell s’espera. Quan ens retrobem s’atansa al pit  per consolant-se i consolant-me del temps que hem estat separats.

Es un nen sa, molt xerraire i molt feliç. Encara ens agrada molt quan fem pit, no sé quan s’acabarà però no tinc cap presa.

El que si penso tot sovint és si el fet de que ell hagi nascut sense que hagi ocorregut res greu ha influït en la seva lactància. A més que cal ser una mica tossut per seguir alletant malgrat les mirades i els comentaris desaprovant dels altres, que, per altra banda, mai sabran el que es perden”.

 

*Dibuix fet per Jennifer Staumbaugh

El part i la lactància de la meva filla petita

dimecres, 12/10/2011

 

Segona part de l’entrada de dilluns. Bon dimecres a totes :-)  

Un any i mig després va néixer la meva segona filla. Durant el seu embaràs “vaig fer els deures”: vaig llegir tot el que vaig poder trobar sobre gestacions i criança. Vaig deixar ben clar a la meva ginecòloga que volia parir de la manera més natural possible i vaig contractar els serveis d’una doula perquè m’ajudés amb la lactància. A més, un mes abans de sortir de comptes, em vaig posar en contacte amb ALBA i vaig anar a un dels seus grups de lactància.

La majoria de persones del meu entorn escoltaven els meus propòsits amb creixent incredulitat. Tots se sentien amb dret a opinar: “Ja se sap … Després d’una cesària, tot són cesàries”. “Per què t’has decidit a donar el pit ara, però si la gran està sana i maca  i l’has criat  amb biberó? “Però si el més còmode és donar-li llet artificial … “. “Segur que no aguantes això del pit. Tindràs que treure’t les tetes a qualsevol lloc, com les gitanes. Amb el que tu ets … En dos dies estàs demanant un parell de biberons a la farmàcia … “. “És que des que va néixer la gran estàs impossible … Només tens ocells al cap”. “No faràs res com les persones normals?”……………………..

Pascua_2011 032.JPG Vaig començar el treball de part de la petita un dilluns al matí, i vaig passar tres  dies duríssimsa casa, sentint cada vegada més dolor i malestar.

Estava decidida a parir, així que vaig fer cas de tots els consells que vaig rebre per propiciar el feliç esdeveniment: vaig caminar durant hores, vaig menjar marisc picant amb xocolata fins avorrir i, fins i tot, em vaig veure un trago d’oli de ricí (no parlaré sobre les desagradables conseqüències de fer això).

El meu marit i la meva mare feien torns per acompanyar-me a totes hores i es van prendre molt seriosament el seu paper: Em seguien per tot el pis proveïts de paper i llapis i apuntaven diligentment totes les meves contraccions. Van omplir banyeres i banyeres i banyeres amb aigua calenta i m’ acariciaven l’esquena afectuosament. Al tercer dia d’aquest règim de devoció i afalacs  vaig amenaçar amb amputar les mans del proper d’ells que em proposés un banyet o que s’atrevís a intentar acostar-se a la meva esquena!

Mentrestant, anava i venia de la consulta de al meva ginecòloga. En tenir una cesària prèvia em volien monitoritzar regularment i, de passada, em va pautar un relaxant muscular per poder dormir una mica a la nit.

Em sentia molt acompanyada (de vegades, massa), valent, fort i poderosa … Fins que va començar de veritat el part. I vaig deixar de ser fort, valent i poderosa. Em feia mal. Molt mal!!!! I no hi havia ni rastre d’endorfines, ni “planetes part” en tot allò.

M’havien aconsellat “que deixés fluir les contraccions, que no em resistís”. I allà estava jo, lluitant com una  sonada en contra d’elles. Això de les onades i les marees no semblava anar amb mi …

Vaig ingressar a la clínica el dijous a la tarda. Em van donar la camisa de paper raspós de rigor (sí, la del cul a l’aire), però em vaig lliurar de l’ènema. La meva ginecòloga havia vetat qualsevol intervenció sense comptar amb la seva presència, i les llevadores m’estaven tractant de cine! Res de vies, tactes ni agulles de mitja.
De camí a la sala de parts, vaig escoltar a una altra dona que estava parint sense epidural cridar com una boja i allò va confirmar les meves sospites en aquell mateix instant: jo no estava preparada per parir sense anestèsia. Vaig començar a preguntar per l’anestesista amb insistència frenètica.

La llevadora, que era molt dolça (“si que canvien les coses en any i mig, vaig pensar”), m’encoratjava dient-me que no em desanimés, que havia lluitat molt per tenir un part no intervingut (l’hi havia explicat jo mateixa al ingressar) … I jo la mirava com si acabés de fumar crac davant dels meus nassos. Vaig tractar de fer-li entendre que jo havia parlar de tenir un part natural abans, ho havia dit quan no em feia mal res però que ara estava profundament penedida, que jo, en realitat, el que volia era una bona dosi d’anestèsia epidural …

Finalment, per tranquil·litzar-me,  va suggerir que em deixes fer un tacte i veure com estava, abans de prendre cap decisió. Em vaig deixar fer amb creixent escepticisme.

baby-head-in-hands-istock.jpg Però havia dilatat uns 8-9 cm. jo soleta, sense presses, a casa! Amb prou feines podia creure-ho. ESTAVA parint! Després, tot va ser molt ràpid i, en tot just quinze frenètics minuts, cridant com una boja, va néixer la nena. Em van incorporar una mica (vaig parir estirada sobre un costat) i la van posar immediatament sobre el meu pit. Quina calidesa. Ens vam mirar als ulls i amb prou feines vaig poder contenir les llàgrimes de l’emoció. Sense saber molt bé com, la llevadora la va acostar al meu pit, i la criatura més bella de l’univers va començar a mamar. Sense més. No podia creure que aquesta vegada tot fos tan fàcil …

El meu marit, en aquell moment, s’havia incorporat del terra, lloc on va passar els primers deu minuts de vida de la nostra filla, desmaiat,  i ens abraçava també emocionat, i encara marejat, a les dues.

Vam pujar a l’habitació els tres junts, amb la nena càlidament instal·lada entre els meus pits. I allí va romandre els dies següents, amb tranquil·litat, sense dolor, familiaritzant-se amb el seu nou entorn, els seus pares i la seva fantàstica germana de manera suau i pausada. A més, em vaig recuperar del part amb una celeritat sorprenent.

No vaig deixar que ningú s’immiscuís en la meva lactància. Estava ben informada i em sentia segura i confiada. No em vaig deixar impressionar pels lúgubres auguris d’infermeres i pediatres pel que fa a la conveniència de tenir a la nena tot el dia en braços i deixar que dormís sobre meu o sobre la meva falda. No vaig fer la pinça. No la vaig posar deu minuts a cada pit en intervals de tres hores. No vaig utilitzar lanolina per “preparar els mugrons”. No em vaig separar un segon de la meva preciosa criatura.

Vaig tenir dubtes i algun que altre problema, com totes les mares, que vaig solucionar assistint de forma regular al grup de lactància  ALBA. I vaig tenir moments de cansament i debilitat, també com la resta de mares. Però vaig  seguir ferma. Al principi em sentia molt cohibida alletant en públic, així que donava passejos radials, sense allunyar-me massa de casa. Després em vaig aventurar a sortir més lluny i m’amagava en algun provador o em cobria amb un fulard ben llarg per poder alletar amb intimitat a la meva filla. A poc a poc em vaig anar desinhibit, i ara no hi ha parc, autobús o cafeteria que em resisteixi. A més, la gent ha deixat de molestar, suposo que em deixen per impossible.

Un any i mig després, la meva preciosa nena segueix buscant el meu pit cada vegada que necessita aliment o consol. I jo segueixo emocionada i sorpresa i agraïda per cada un dels minuts que ella passa enganxada en un dels meus pits fabulosos.