Arxiu de la categoria ‘Posem cara a la lactància’

Siguem conseqüents

dimecres, 30/11/2011

——

Potser perquè sempre he rebut suport incondicional de la meva parella en el tema lactància, se’m fa difícil entendre certes coses i entendre com de cop algú pot fer servir la lactància per fer mal.
——-

Sempre hem dit que la lactància és cosa de dos; cosa de mare i criatura, però i el pare quin paper juga en la lactància? El paper del pare en la lactància està molt clar. Les mares i les criatures necessitem els pares (o les parelles) per protegir-nos. El pare és el que té cura de satisfer les necessitats de la mare perquè aquesta pugui alletar tranquil·la i aquestes necessitats són diverses: des de fer les feines de casa, alimentar a la mare, oferir-li suport físic i moral, estimar-la, recolzar-la, fer-li d’escut contra les critiques… Un paper secundari, segurament poc valorar, però crucial pel benestar de mare i criatura i pel bon desenvolupament de la lactància.

father-and-baby-1024x679.jpg Però què passa quan hi ha un divorci pel mig, quan la parella es trenca, de manera no massa amistosa, i cal decidir quins són els termes de la custodia de la criatura? En aquests moments i per desgràcia la lactància es pot fer servir com una arma en contra de la mare sense adonar-se de qui poden ser els grans perjudicats. Cada vegada rebo més consultes de mares en procés de divorci que alleten de manera prolongada (o fins i tot criatures de pocs mesos) que són acusades per les seves parelles d’utilitzar la lactància per separar-los dels seus fills. I el que és pitjor he vist molt jutges donar la raó als pares i “ajudar” a les criatures ha trencar aquest vincle nociu i perniciós que, segons afirmen, fomenta la lactància.

Normalment cap mare es planteja quan temps alletarà, de fet tot sovint una cosa porta l’altre i qui dies passa anys empeny i sense adonar-te’n et plantes amb una criatura de més d’un any que mama. La posició i disposició del pare pot variar en aquest camí, ells tampoc es plantegen fins quan durarà la lactància i segurament tenen menys expectatives que nosaltres i quan la lactància s’allarga els trenca els esquemes i en una separació els perjudicis poden sortir a la llum.

Està clar que tots tenim perjudicis i perjudicis sobre la lactància prolongada n’hi han per parar un tren però els perjudicis no haurien de ser el que guiessin  les nostres decisions perquè si ho fem així poden estar segurs que l’errarem.

Si valorem la lactància només com una relació estrictament de nutrició està clar que és molt complicat entendre una lactància prolongada quan la criatura té dents, camina i fins i tot parla i la demana la teta a crits…. És evident que la seva nutrició no depèn de la llet, és evident que poden viure sense la seva ració de llet materna, però no poden viure sense la seva ració de TETA.

Durant els primers anys de vida la relació que s’estableix amb el cuidador primari és extremadament intensa. Si la criatura mama la martillo_de_juez_27.jpg relació s’estableix amb les mares i aquesta relació és extremadament profunda i complexa és molt intensa, intima, privada, màgica i funciona sense paraules només amb sentiments…

En aquestes situacions complicada i tenses cal fer un exercici, serenar-nos i reflexionar per tenir una cosa clara: no es pot obligar a mamar a cap criatura, per tant si la criatura vol mamar no es perquè les mares ens emparrem en que mamin, ells ho volen.

Nosaltres som els adults que podem racionalitzar la situació, potser la parella no funciona, segurament podem sentir un odi irracional l’un per l’altre, però el benestar físic i emocional de la criatura hauria de ser el primer, perquè és la NOSTRA CRIATURA i ambos hauríem de voler (de la mateixa manera que vam decidir o acceptar al principi que donaríem el pit) el millor per la criatura i això passa, per permetre que siguin ells, i només ells, els que decideixin quan deslletar-se, tinguin l’edat que tinguin… Val la pena esperar i ser conseqüent!

Errors de procediment…

dimarts , 22/11/2011

Rebo de l’Helena Ferràs un enllaç amb una campanya que es posa en marxa avui, i per aquesta raó adelanto l’entrada de dimecres a avui dimarts.

Llegeixo  aquest enllaç i quedo perplexa.

En primer lloc voldria deixar clara una cosa. Estic segura que la situació a la zona és terrible i que de bona fe volen ajudar a millorar la situació d’aquestes criatures. També estic segura que han de tenir un reguitzell d’iniciatives en funcionament meravelloses i des d’aquí els vull agrir la seva feina. Però això no treu que aquesta campanya en concret “1semilla1vida” estigui, al meu entendre, mal plantejada.

Us copio l’iniciativa:

“La desnutrición infantil es uno de los mayores problemas a los que se enfrenta la infancia de Mozambique. LaFundación Antena 3 en colaboración con la Fundación Mozambique Sur está desarrollando la campaña ”1semilla1vida” para suministrar leche maternizada a 400 niños en situación de desnutrición. Del mismo modo, seaportarán semillas a las familias de los pequeños para que cultiven huertos que sean sostenibles en el tiempo ygaranticen así su seguridad alimentaria a largo plazo.”

Llet maternitzada???? I no ho escriuen una vegada ho escriuen desenes de vegades en tots els articles! El terme llet maternitzada està prohibit per el Codi de Comercialització de Succedanis de Llet Materna, això ho saben fins i tot els de l’industria de llet artificial. L’ús d’aquest terme indueix a error perquè ens fa pensar que la llet materna és el mateix que la llet maternitzada, us copio el que diu el Codi:

“El etiquetado deberá estar diseñado de forma que proporcione la información necesaria sobre el uso adecuado de los productos y no desfavorecerá el recurso a la lactancia materna, quedando prohibida la utilización de los   términos humanizado, maternizado u otros similares”

imagese.jpg

Desconec quin és l’estat d’aquests menors: són orfes, són nadons de més de 6 mesos… Sembla però que el problema és que les seves mares estan molt malaltes o molt dèbils i no poden alletar-los. Estic segura que potser no hi han pensat, però si alimentem a les mares fem dues coses a la vegada i de pas “salvem” dues vides! Perquè alimentar a les mares i alimentar les criatures amb llet artificial no és el més sostenible! És clar que tampoc és el que ven més, és més “maco” i ens toca més la fibra salvar criaturetes d’Àfrica que a dones adultes.

Llegeixo també que una raó per donar-los llet artificial és aquesta:

“Por otro lado, la zona ha sufrido en los últimos años una verdadera epidemia de SIDA, y muchas madres no amamantan a sus hijos por el riesgo de contagio. Así, con el suministro de leche maternizada, además de alimentar a esos niños desnutridos, evitamos que muchos bebés que no han nacido con el VIH, lo contraigan durante la lactancia”

L’epidèmia del SIDA al Tercer Món és brutal, cap dubte, però  s’ha demostrar que si no hi ha possibilitats d’aconseguir aigua potable per garantir la reconstrucció de la llet artificial és més segur que aquestes mares alletin a les seves criatures de manera EXCLUSIVA o pasteuritzin la llet! Amb l’aigua contaminada hi ha més risc de morir per còlera, tifus, per una mala reconstitució del biberó que per SIDA!  OMS i els científics que han treballat al Tercer Món ho tenen clar. I per què si és tant obvi sembla que ells no ho tenen tan clar? Per què no demanem diners per proporcionar antiretrovirals a les mares i aconseguir així lactàncies més segures?

I en últim lloc però no menys important: l’aigua! La llet es reconstitueix amb aigua. D’on la pensen treure? O és que també enviarem aigua amb la llet artificial?

Estic segura que hi ha criatures al Tercer Món als que els cal llet artificial de manera immediata i urgent, però aquesta mena de campanyes no ajuden  a solucionar la fam i simplifiquen el problema. Altres organitzacions comSave the Children o tenen molt clar des de fa anys i treballen sobre el terreny amb eficàcia i seny.

Tinc la sensació que no hi ha mala intenció  en aquesta campanya però si un profund desconeixement sobre l’alletament matern i dels greus inconvenients que pot comportar l’utilització de la llet artificial.

Com us dic em sembla  tot plegat un error de procediment…

Situacions difícils, lactàncies difícils?

divendres, 11/11/2011

La Loli Muñoz, que  ens va explicar els records de la seva família relacionats amb la lactància, avui ens explica les seves lactàncies, les seves dificultats i les seves alegries.

“Jo crec que l’estat anímic de la mare influeix molt en la lactància. La meva mare va morir quan la meva filla gran feia 3 mesos. *La NursingBabyJenniferStumbaugh-thumb.JPGlactància havia anat molt bé des del començament, la nena es va agafar bé i passats els primers dies tot va ser molt fàcil. Només un dia va deixar de mamar d’un dels pits que es va posar molt dur i vaig tenir una experiència terrible amb un tirallets manual Nuk. Mai més no he provat a treure’m llet, per cert.

La nit que ens van dir que la meva mare es moria jo vaig haver de marxar a casa amb la nena, perquè era febrer i no la podia fer passar la nit dins del cotxe ni a l’hospital.

Vaig marxar de l’hospital sabent que no tornaria a veure més a la meva mare, però amb el convenciment de que feia el millor per la meva filla i que la meva mare ho hauria aprovat sens dubte. Ningú mai ha parlat de la meva lactància amb l’orgull que ho feia ella. A tothom li explicava: “mireu la nena com està i només amb el pit”.
Jo no vaig mamar gaire perquè plorava molt i em van donar biberons de seguida, per això es feia creus de com creixia la meva filla només amb pit. Li encantava veure-la quan es quedava adormida als meus braços amb un somriure de satisfacció.
Va ser molt dur. Vaig intentar seguir amb la lactància però se’m va acumular tot: el dol, un canvi d’habitatge, l’iniciï de la feina… La despertava a les quatre de la matinada per donar-li pit, perquè mamés abans de marxar jo a la feina, plegava a mig matí i anava a casa a donar-li teta… Un estrès terrible i tot molt forçat: ara toca, sense riures, sense temps… I jo notava que es posava molt nerviosa i jo també. Així que quan li vaig donar un bibe ja no va voler el pit més. Ningú del meu entorn havia alletat 4 mesos per tant semblava tota una fita.

Quan va néixer la meva segona filla, la Gemma, que ara té 7 anys, el mateix dia va morir el meu germà. Jo em vaig obsessionar amb donar-li el pit a la nena com mínim igual que a la seva germana gran. A l’hospital era per veure’m, plorant davant de la safata i obligant-me a menjar perquè volia estar forta tenir llet. La nena va mamar també 4 mesos, quan vaig començar a treballar li vaig donar un bibe i es va acabar el pit. No puc dir que anés malament, mamava i creixia encara que regurgitava molta llet després de mamar. Mirant enrere em sap molt greu, jo m’esforçava molt perquè tot fos com amb la seva germana, però per molt que ho volgués la tristor no em deixava.

Cal dir que el meu home ha esta sempre al meu costat i hem criat les nenes entre els dos. L’únic que no ha fet és donar el pit però ha sigut, i és, el meu millor recolzament amb la lactància.

Vaig tenir un altre fill, ara té 2 anys i mig i encara mama. No va ser fàcil al començament perquè tenia una erupció en un dels pits i em feia un mal terrible quan mamava. Per sort i per la meva tossuderia no vaig deixar que m’ inhibissin la lactància a l’hospital i al cap d’uns dies es va curar sol, tot i que un metge em va dir que tenia càncer de mama! Per sort un altre doctora em va dir que era un tema de la pell, i  també l’assessora de lactància em va dir que curaria amb la pròpia llet, i així va ser.

Quan vaig començar a treballar vaig provar de donar-li bibe però no el va voler. No té res a veure amb les lactàncies de les seves germanes. Des del primer dia ha mamat moltíssim i ha anat menjant mica en mica altres coses sense problema.
L’Helio va a la llar d’infants, jo treballo i ell s’espera. Quan ens retrobem s’atansa al pit  per consolant-se i consolant-me del temps que hem estat separats.

Es un nen sa, molt xerraire i molt feliç. Encara ens agrada molt quan fem pit, no sé quan s’acabarà però no tinc cap presa.

El que si penso tot sovint és si el fet de que ell hagi nascut sense que hagi ocorregut res greu ha influït en la seva lactància. A més que cal ser una mica tossut per seguir alletant malgrat les mirades i els comentaris desaprovant dels altres, que, per altra banda, mai sabran el que es perden”.

 

*Dibuix fet per Jennifer Staumbaugh

El part i la lactància de la meva filla petita

dimecres, 12/10/2011

 

Segona part de l’entrada de dilluns. Bon dimecres a totes :-)  

Un any i mig després va néixer la meva segona filla. Durant el seu embaràs “vaig fer els deures”: vaig llegir tot el que vaig poder trobar sobre gestacions i criança. Vaig deixar ben clar a la meva ginecòloga que volia parir de la manera més natural possible i vaig contractar els serveis d’una doula perquè m’ajudés amb la lactància. A més, un mes abans de sortir de comptes, em vaig posar en contacte amb ALBA i vaig anar a un dels seus grups de lactància.

La majoria de persones del meu entorn escoltaven els meus propòsits amb creixent incredulitat. Tots se sentien amb dret a opinar: “Ja se sap … Després d’una cesària, tot són cesàries”. “Per què t’has decidit a donar el pit ara, però si la gran està sana i maca  i l’has criat  amb biberó? “Però si el més còmode és donar-li llet artificial … “. “Segur que no aguantes això del pit. Tindràs que treure’t les tetes a qualsevol lloc, com les gitanes. Amb el que tu ets … En dos dies estàs demanant un parell de biberons a la farmàcia … “. “És que des que va néixer la gran estàs impossible … Només tens ocells al cap”. “No faràs res com les persones normals?”……………………..

Pascua_2011 032.JPG Vaig començar el treball de part de la petita un dilluns al matí, i vaig passar tres  dies duríssimsa casa, sentint cada vegada més dolor i malestar.

Estava decidida a parir, així que vaig fer cas de tots els consells que vaig rebre per propiciar el feliç esdeveniment: vaig caminar durant hores, vaig menjar marisc picant amb xocolata fins avorrir i, fins i tot, em vaig veure un trago d’oli de ricí (no parlaré sobre les desagradables conseqüències de fer això).

El meu marit i la meva mare feien torns per acompanyar-me a totes hores i es van prendre molt seriosament el seu paper: Em seguien per tot el pis proveïts de paper i llapis i apuntaven diligentment totes les meves contraccions. Van omplir banyeres i banyeres i banyeres amb aigua calenta i m’ acariciaven l’esquena afectuosament. Al tercer dia d’aquest règim de devoció i afalacs  vaig amenaçar amb amputar les mans del proper d’ells que em proposés un banyet o que s’atrevís a intentar acostar-se a la meva esquena!

Mentrestant, anava i venia de la consulta de al meva ginecòloga. En tenir una cesària prèvia em volien monitoritzar regularment i, de passada, em va pautar un relaxant muscular per poder dormir una mica a la nit.

Em sentia molt acompanyada (de vegades, massa), valent, fort i poderosa … Fins que va començar de veritat el part. I vaig deixar de ser fort, valent i poderosa. Em feia mal. Molt mal!!!! I no hi havia ni rastre d’endorfines, ni “planetes part” en tot allò.

M’havien aconsellat “que deixés fluir les contraccions, que no em resistís”. I allà estava jo, lluitant com una  sonada en contra d’elles. Això de les onades i les marees no semblava anar amb mi …

Vaig ingressar a la clínica el dijous a la tarda. Em van donar la camisa de paper raspós de rigor (sí, la del cul a l’aire), però em vaig lliurar de l’ènema. La meva ginecòloga havia vetat qualsevol intervenció sense comptar amb la seva presència, i les llevadores m’estaven tractant de cine! Res de vies, tactes ni agulles de mitja.
De camí a la sala de parts, vaig escoltar a una altra dona que estava parint sense epidural cridar com una boja i allò va confirmar les meves sospites en aquell mateix instant: jo no estava preparada per parir sense anestèsia. Vaig començar a preguntar per l’anestesista amb insistència frenètica.

La llevadora, que era molt dolça (“si que canvien les coses en any i mig, vaig pensar”), m’encoratjava dient-me que no em desanimés, que havia lluitat molt per tenir un part no intervingut (l’hi havia explicat jo mateixa al ingressar) … I jo la mirava com si acabés de fumar crac davant dels meus nassos. Vaig tractar de fer-li entendre que jo havia parlar de tenir un part natural abans, ho havia dit quan no em feia mal res però que ara estava profundament penedida, que jo, en realitat, el que volia era una bona dosi d’anestèsia epidural …

Finalment, per tranquil·litzar-me,  va suggerir que em deixes fer un tacte i veure com estava, abans de prendre cap decisió. Em vaig deixar fer amb creixent escepticisme.

baby-head-in-hands-istock.jpg Però havia dilatat uns 8-9 cm. jo soleta, sense presses, a casa! Amb prou feines podia creure-ho. ESTAVA parint! Després, tot va ser molt ràpid i, en tot just quinze frenètics minuts, cridant com una boja, va néixer la nena. Em van incorporar una mica (vaig parir estirada sobre un costat) i la van posar immediatament sobre el meu pit. Quina calidesa. Ens vam mirar als ulls i amb prou feines vaig poder contenir les llàgrimes de l’emoció. Sense saber molt bé com, la llevadora la va acostar al meu pit, i la criatura més bella de l’univers va començar a mamar. Sense més. No podia creure que aquesta vegada tot fos tan fàcil …

El meu marit, en aquell moment, s’havia incorporat del terra, lloc on va passar els primers deu minuts de vida de la nostra filla, desmaiat,  i ens abraçava també emocionat, i encara marejat, a les dues.

Vam pujar a l’habitació els tres junts, amb la nena càlidament instal·lada entre els meus pits. I allí va romandre els dies següents, amb tranquil·litat, sense dolor, familiaritzant-se amb el seu nou entorn, els seus pares i la seva fantàstica germana de manera suau i pausada. A més, em vaig recuperar del part amb una celeritat sorprenent.

No vaig deixar que ningú s’immiscuís en la meva lactància. Estava ben informada i em sentia segura i confiada. No em vaig deixar impressionar pels lúgubres auguris d’infermeres i pediatres pel que fa a la conveniència de tenir a la nena tot el dia en braços i deixar que dormís sobre meu o sobre la meva falda. No vaig fer la pinça. No la vaig posar deu minuts a cada pit en intervals de tres hores. No vaig utilitzar lanolina per “preparar els mugrons”. No em vaig separar un segon de la meva preciosa criatura.

Vaig tenir dubtes i algun que altre problema, com totes les mares, que vaig solucionar assistint de forma regular al grup de lactància  ALBA. I vaig tenir moments de cansament i debilitat, també com la resta de mares. Però vaig  seguir ferma. Al principi em sentia molt cohibida alletant en públic, així que donava passejos radials, sense allunyar-me massa de casa. Després em vaig aventurar a sortir més lluny i m’amagava en algun provador o em cobria amb un fulard ben llarg per poder alletar amb intimitat a la meva filla. A poc a poc em vaig anar desinhibit, i ara no hi ha parc, autobús o cafeteria que em resisteixi. A més, la gent ha deixat de molestar, suposo que em deixen per impossible.

Un any i mig després, la meva preciosa nena segueix buscant el meu pit cada vegada que necessita aliment o consol. I jo segueixo emocionada i sorpresa i agraïda per cada un dels minuts que ella passa enganxada en un dels meus pits fabulosos.

“El no-part, la no-lactància de la meva filla”

dilluns, 10/10/2011

Hola gent, tinc una setmana complicada i em sortiré del guió. Avui us deixo la primera part d’aquest testimoni de part i lactància. És llarg però no he volgut treure ni una coma! Dimecres la segona part. Gràcies :-)

“Sóc la Maria i tinc dues filles. La gran té 3 anys i la seva germana petita acaba de fer 18 mesos. Aquesta és la història dels seus naixements i de les nostres experiències amb la criança i lactància.

Abans de ser mare, el més a prop que havia estat d’un nadó en la meva vida va ser quan vaig acompanyar a una amiga estrangera al Zoo Orangutan.jpg de Barcelona i vaig veure una orangutan de Borneu treure els polls a  la seva cria.

Poc després em vaig casar i uns mesos més tard em vaig quedar embarassada. Pensava en la orangutan de Borneu i  vaig concloure que la gestació, el part i la lactància devien ser completament instintius i que no requerien cap esforç ni estudi per part meva.

Així que em vaig centrar en tot allò pel que la natura no m’havia programat: escollir el cotxet, decorar l’habitació del nadó, comprar camisoles per estar presentable a la clínica…

Quan vaig complir 40 setmanes d’embaràs em van programar una inducció. Allò no em va fer gaire gràcia, se suposava que havia de parir a l’estil primat i, definitivament, a les mones ningú els indueix res. Vaig  fer un cop d’ull ràpid a Internet i on llegir que la taxa d’èxit de les induccions rondava el 60%. Era jove, tenia ganes de ser mare i havia passat un embaràs fantàstic. Em sentia confiada.

La jornada no va començar amb bon peu. Vaig ingressar a les 9 del matí a la clínica i en tot just deu minuts ja estava amb el cul a l’aire, tot just  tenia la panxa coberta per una camisa de dormir de paper raspós, i estava a punt de ser obsequiada amb un desagradableènema. Bonica forma de començar el dia.

Mitja hora després m’havien agafat una via per a la oxitocina, m’havien fet un tacte tres persones diferents i una despreocupada llevadora s’acostava al meu entrecuix amb un instrument semblant a les agulles de fer mitja de la meva àvia. El temps passava molt lentament… I el dolor i la impotència anaven augmentant en proporció inversa a la progressió de la meva inducció.

Vaig haver de romandre recolzada panxa enlaire tot el temps, unes 11 hores, sense beure ni menjar, sense poder-me moure llevat d’alguna escapada puntual al bany, suportant les horribles contraccions provocades pel maleït fàrmac,   tactes cada mitja hora, em va ficar mà fins el lampista de la clínica,  i assistint, atònita, al debat que ginecòloga i llevadora mantenien davant dels meus nassos sobre la meva incapacitat per dilatar o parir …

Per quan em van dir que tindrien practicar una cesària tenia la mateixa disposició d’ànim que una ovella a la que porten a l’escorxador.

220px-Caesarian_section_-_Pull_out.jpg L’operació va transcórrer amb aparent normalitat, però jo em vaig sentir dolorosament confusa, indefensa i desvalguda. Lligada a la llitera, amb els braços en creu, sent perfectament conscient de la violència que exercien sobre el meu abdomen…

Va néixer la nena i jo només podia plorar de ràbia i impotència. Ni tan sols vaig poder acariciar-la. Tot just un cop d’ull, un petó ràpid al caparró i se la van emportar, sense més. Quan van acabar de sutura, a les onze de la nit, em van pujar a l’habitació.  Allà, vaig haver d’esperar el meu torn per agafar en braços la nena, que estava essent admirada per una dotzena de familiars il·lusionat.

Ens va costar mitja hora més de precs i laments aconseguir quedar-nos els tres a sols i, en aquell moment, jo em debatia entre el cansament absolut, les ganes d’incendiar el complex hospitalari (cafeteria i pàrquing inclosos) i la ferma convicció que la maternitat no estava feta per a mi: La nena plorava i plorava i jo no tenia ni idea de com consolar-la. No aconseguia donar-li el pit. No se suposava que n’hi havia prou amb acostar la teta a la boca perquè “la cosa” comencés a funcionar? I, a més, la criatura havia començat a vomitar una substància negre i enganxosa força preocupant.

Vaig decidir demanar ajuda a les infermeres. Van acudir sol·lícites a les meves nombroses trucades de socors : “Una altra vegada hem de donar-te un cop de mà?! La majoria de mares no demanen tant”. I em van ajudar a solucionar el meu desconcert inicial amb la lactància: Després d’un parell d’ intents, van concloure que el millor era que jo descansés, que ” no passava res per esperar una mica”. L’hi van portar un bibe per “suplementar una mica”, perquè “no passés gana”, em van augmentar la dosi de calmant  ”Encara que el millor seria que aguantar una mica …” i aquí pau i després glòria.

El matí següent el panorama no havia millorat. Sondada i drenada, practicament no aconseguia aguantar el dolor. La nena havia entrat en una beatífica letargia de la qual no semblava voler despertar i la meva habitació s’havia convertit en una parada de metro en hora punta. La gent entrava i sortia a voluntat, els bombons es repartien a cabassos i tots volien fotografiar-se amb la menuda. Jo em sentia molt cohibida i els deixava fer.

Un cop el personal sanitari va assumir la meva ineptitud làctia, llevadores i infermeres van tractar de fer agafar la criatura als meus pits infructuosament (vist en retrospectiva, diré que hagués estat miraculós que ho aconseguissin. La seva depurada tècnica consistia en estrenyen i estirar els meus mugrons, aixafant el seu caparró contra el meu pit). Jo, per part meva, no vaig aconseguir tampoc res memorable i, a més, la nena va començar a rebre “suplements” de manera més o menys regular.

Cinc dies, uns quants biberons i milions de llàgrimes després vaig rebre el suggeriment de tallar la llet  i oblidar definitivament  la lactància materna. “Ho has intentat i no pots. Tampoc passa res. Estàs fent patir a la nena amb aquesta situació.”

No havia pogut parir, era  incapaç d’alletar, sentint-me una nul·litat com a dona i mare  em van donar l’alta.

Quan vaig arribar a casa tenia ganes de construir un cau en què refugiar-me (jo sola  per cert) per no tornar a sortir-ne mai més.

Però en lloc d’amagar còmodament, havia de ocupar de la nena, rentar i preparar i administrar desenes de biberons que ella puntualment vomitava i recuperar-me de la cesària. El toc de gràcia va ser que en un parell de setmanes la meva pobra filla va començar a patir desesperants còlics.

Mentrestant, tractava de posar en pràctica els consells de família, amics i pediatre sobre com havia de criar a la nena. Sense bracets. Amb rutines. Dormint en un bressol. Passejant en carret.

images (3).jpg

Miraculosament, alguna cosa s’anava revoltant en el meu interior, l’instin, per fi!!! I començava a descobrir que m’agradava dormir amb aquell paquetet calent i tremolós arraulit contra el meu pit. Que adorava tenir la meva filla en braços. Que la seva  mirada era la d’un ésser innocent, sense rastre de la picardia que les àvies asseguraven que tenia …

Vaig concloure que com més “mimava” i “consentia” a la nena, més feliços estàvem les dues … I vaig començar a llegir i a recollir informació. Em vaig tornar “jipi”: vaig comprar un fulard per portar la meva filla, la gent ens mirava com si acabessin de veure aterrar una nau alienígena,  vam desterrar el bressol i la vam ficar al nostre llit, encara que ens van advertir que no sortiria d’allí fins als trenta, ella sola va decidir dormir en la seva pròpia habitació quan tenia dos anys,  també vam desterrar els horaris i vam començar a adoptar una sana actitud zen davant crítiques i comentaris.

Havíem aconseguit sortir del túnel, estàvem vivint un moment dolcíssim (per fi!) Però cada vegada em pesava més el no haver alletat a la nena. Un dia, veient de reüll com una mare donava el pit al seu fill al parc, vaig saber que el que feia que em sentís tan malament era l’haver deixat passar l’oportunitat de tenir el contacte més íntim i maternal que una dona pot tenir amb la criatura nascuda de les seves entranyes …

Assumir que jo vaig ser l’única culpable del fracàs de la meva lactància va ser molt dolorós. No em consolava pensar que ho havia intentat. Sabia i sentia que no havia fet prou, que no havia lluitat tot el que calia.

Vaig plorar amargament quan vaig comprendre tot el que m’havia perdut a causa de els meus prejudicis i idees preconcebudes. Quan vaig arribar a veure les conseqüències de la meva desinformació, de la meva passivitat: parir amb goig la meva filla. Alimentar amb la meva amorosa llet. Viure amb felicitat i plenitud els primers dies de vida de la meva cria, sense separar un segon d’ella …

Em vaig prometre a mi mateixa compensar la meva filla amb afecte i amor  i els  errors passats  no repetir-los: Mai més, mai. Mai.”

L’aneguet lleig

dimecres, 21/09/2011

  

En aquesta vida cap aliment no és bo ni és dolent si es pren amb moderació. I la lactosa no és un cas diferent.

Fa un parell de setmanes em va trucar una mare per dir-me que havia decidit treure’s llet. Fins aquí tot normal. Però el que volia fer era treure’s tota la llet del pit, llençar la primera llet de l’extracció i donar-li a la seva criatura només la part greixosa de la seva llet, icon-graybg-2.jpg perquè era la BONA, la primera no valia per res.

I jo amb els ulls com plats! No li volia donar lactosa a la seva criatura?!

La lactosa és l’aneguet lleig de la família, tothom la veu com el dimoni, sembla que ningú en vol saber res de la pobra lactosa. Però avui reivindiquem la importància de la seva existència en la llet materna i valorem totes les funcions que fa, que no són poques!

La llet humana és rica en lactosa, de fet és la llet de mamífer que té més lactosa. I això per què? No és tan dolenta la lactosa? Doncs no, anem a veure-ho punt per punt:

  • La lactosa es forma a la glàndula mamària a partir de la glucosa. El contingut de lactosa de la llet no es veu molt afectat per la dieta de la mare o el nivell de glucosa a la sang.
  •  La lactosa és un carbohidrat, un sucre, que aporta el 40% de les calories totals de la llet materna. El segon lloc l’ocupen els greixos i per últim, en menys nombre, les proteïnes.
  •  Per cada 100ml de llet materna hi ha entre 6-7 grams de lactosa. La de vaca 4-5 grams per 100ml, la  de marsopa 1-1’5 grams per 100ml. Està clar que no creixem igual.
  •  La lactosa és present a la llet de tots els mamífers. Cada mamífer té una llet específica pel creixement de la seva cria i això es determina per una composició diferent i adequada al ritme i necessitats de creixement del petit, no és el mateix un porc, que una ratapinyada. Com més lactosa té la llet del mamífer més gran es el cervell de la cria i més lent  i complex el seu creixement.imagesCABT2J2Q-2.jpg
  •  La lactosa facilita l’absorció de calci, fòsfor i magnesi.
  •  El més evident, perquè totes hem tastat la nostra llet, és que la llet materna és molt dolça. La lactosa és la que dóna aquest gust especial. Aquesta característica és important ja que el gust dolç  atrau als humans i ens verifica que allò que estem prenent no es tòxic ni  té verí. El calostre té poca lactosa i per això és més salat, la seva funció principal no és la nutrició és la protecció del nounat.
  • La lactosa és un disacàrid (conté dos sucres) quan arriba a l’intestí de la criatura i gràcies a l’enzim lactasa que treballa en els budells la lactosa és desconjuga. La lactosa es transforma en dos sucres: en glucosa i galactosa. La glucosa com be sabeu dóna energia, és el sucre que fa rutllar el cos de la criatura. La galactosa necessària per a l’activitat de les cèl·lules cerebrals i ajuda al funcionament del sistema nerviós central.
  •  La lactosa es converteix en àcid làctic per l’acidificació de la llet. La conversió és causada per enzims del Estreptococs lactis i molts altres organismes que aconsegueix mantenir el budell de la criatura impermeable a molts bacteris perjudicials.

Un apunt: recordeu de no confondre la IPLV amb la intolerància a la lactosa que normalment és transitòria i causada per una pèrdua d’enzim ( lactasa) del intestí, per una diarrea per exemple. O la intolerància a la lactosa que es produeix quan som grans perquè poc a poc anem perdent la lactasa del intestí i digerim malament la llet.

Què us sembla? No sembla tan terrible con la pinten no?
Des de els grups de suport em repetit per activa i per passiva que cal que la criatura arribi a la llet del final i sembla que no sigui important la llet del inici, però ja veieu que en la composició de la llet materna tot és important i cada substància té la seva funació.

La lactosa és vital pel creixement de les nostres criatures i no pot ser considerat l’aneguet lleig perquè no fa res de dolent si les criatures la reben en la quantitat que els cal.

 

Tranquil·la, no passa res!

divendres, 9/09/2011

 

Aquesta frase és una de les que més odio  i lluito per desterrar del vocabulari de les assessores i del meu!

 

Quan algú t’explica entre llàgrimes i sanglots les seves dificultats, els seus mals, les seves cabòries  i les seves pors més profundes. El primer que acostumem a deixem anar  tan feliçment és la frase maleïda:

“Tranquil·la (-a), no passa res!”

imagesCAS8Y2SK.jpg I ens quedem tan amples. És clar que el to que fem servir hi juga un paper fonamental però en essència la frase és terrible!

No suporto aquesta frase, l’odio de tot cor i lluito per fer-la desaparèixer, com si fos una mala herba!

Aquesta entrada és per assessores però no dubteu que  és aplicable en la vida quotidiana, per acompanyar a una amiga  o un amic que viu una situació complicada.

Quan no saps què dir, quan no saps com consolar dir aquesta frase “TNPR” és una manera de  frenar les llàgrimes de l’altre, de contenir la seva angoixa i pensar que hem fet servei a l’altre… Però realment serveix?

Doncs no. No serveix per res.

Quan et trobes malament, quan et sents esgotada física i mentalment i explotes i aboques tot el que tens a dins a una persona ( coneguda o desconeguda com és el cas de les mares amb les assessores) busques principalment dues coses:

  1. Que et deixin parlar sense límits per poder buidar el pap
  2. Que entenguin, comparteixin i afirmin el teu malestar

Just quan dius “tranquil·la” trenques amb això. Et tallen el discurs, “t’obliguen” a callar a parar, a no dir res més i, a sobre et diuen que no passa res, que el que sents no té importància!!!

Em direu que no és per enrabiar-se!!!!???

no-llores-mas.jpg Quan una mare pateix una dificultat, per molt simple que ens sembli, per ella és una GRAN dificultat, viu una situació terrible i ÚNICA, la SEVA situació. Per tant encara que no ens sembli tant important ho és per l’altre persona, així que respectem aquest sentiment. Permetem que la mare  estigui angoixada i preocupada, no li neguem aquest sentiment. 

I com consolem a una mare ( o a un amic desesperat)?

En primer lloc callant.  Per mostrar suport no cal parlar, cal escoltar i si això i sumem una mica de llenguatge corporal l’ajuda és perfecte: afirmar o negar amb el cap,  tocar: la mà, l’espatlla, les cames, abraçar, acostar-se … D’aquesta manera l’altre sap que estem amb ell de manera incondicional. També podem fer servir el parallenguatge,  petits sons que no tallen el discurs, només fan saber a la mare que l’escoltem i  que no perdem el fil: ja, sí, mmh…

I quan finalment puguem parlar cal  sempre afirmar el que la persona sent, no negar-ho:

-Veig que estàs molt trista.

-Quin disgust que tens, et sents molt malament, oi?

- Plora tot el que et calgui

- És evident que això t’ha afectat molt.

 D’aquesta manera aconseguim ser empàtiques, demostrar que entenem els sentiments de l’altre i que ens posem al seu lloc. Així l’altre es relaxa i realment troba l’alleujament que busca.

Només amb això: escoltar, no negar  i afirmar, aconseguim més que amb la frase maleïda. I és així perquè parlar permet posar les coses en ordre. Esplaiar-se permet tenir un altre preceptiva de què passa, alleugerar la càrrega i  deixar espai mental per poder començar a visualitzar nous camins  i noves sortides.

Sovint quan em surt la frase i m’adono del que he dit em donaria cops de cap a la paret! És difícil deixar-ho però no impossible. Us explico un truc: quan veig que començo a dir “tranquil·la” em mossego la llengua un moment i modifico la frase:

“Tranquil·la…. Per mi no pateixis, plora tot el que et calgui”

No frenem les emocions, deixem-les sortir, perquè no passa res si algú  plora una mica!

 

Diari d’una mare lactant IX

dimecres, 31/08/2011

 

 Noies, l’estiu s’acaba dilluns tornem a la “normalitat”. Vull donar les gràcies a aquesta mare que ha compartit les seves vivències aquest estiu. Per mi ha estat un regal poder conèixer-la. Un petó!

 

“8 MESOS

Vaig reduir les extraccions i diàriament eren entre quatre i sis, i en pocs dies ja sols eren quatre. De suplement ja gairebé no en prenia, sols una mica de llet que jo m’extreia i que li donava en got durant els àpats i si li oferíem la xeringa la rebutjava, sols volia pit. Però jo no les tenia totes i seguia traient-me llet tot i que me’n sobrava moltíssima. Molts dies gairebé no menjava res d’alimentació complementaria i gairebé tot el que prenia era pit.

9 MESOS

Als nou mesos acostumava a treure’m llet només quatre cops al dia i la meva filla mamava més del pit, entre nou i catorze vegades al dia, cosa que per mi era indicatiu que ja succionava millor i que cada cop prenia més llet del pit i menys del suplement.

10 MESOS

Als deu mesos mamava tant o més del pit i habitualment sols utilitzava l’extractor una o dues vegades diàries.

12 MESOS I MÉS!

Així varem seguir fins a l’any i poques setmanes fins el  dia  que no em vaig treure llet ni una vegada i de suplement pràcticament no en va prendre.

A partir de llavors la majoria de dies no em treia llet i als catorze mesos ja mai no utilitzava l’extractor i la patufa sols mamava uns set o vuit cops al dia.

Fins aquesta edat va patir tres bronquitis i alguns altres refredats. Amb les bronquitis perdia pes i era com recular uns quants passos i tornar a les pors del començament però després de tant patir durant més d’un any, per fi havíem sortit del pou!
Als quinze mesos ja estava al percentil vint-i-cinc i ja sols mamava de cinc a vuit vegades al dia i aguantava moltes hores nocturnes sense mamar, des d’ aproximadament la mitja nit fins a primera hora del matí.
Quant a l’alimentació complementària sempre n’ha anat menjant des que li varem començar a donar, als sis mesos. Algunes setmanes menjava molt, d’altres gairebé gens però jo considero que menjava prou bé però poc variat. Sols volia cereals i llegums. De carn només pernil. De verdura i ou sols de tant en tant i si li barrejava molt bé amb els cereals (com ara l’arròs) o les llegums. De peix i verdura no en volia saber res. Però fa pocs dies ha fet un gran canvi: ara devora el peix, li agrada molt! Menja tomata, poma, plàtan…

Actualment té gairebé dos anys i mama entre tres i set cops de dia i a la nit segueix dormint moltes hores seguides, si bé quan està malaltona o es desperta per qualsevol motiu, el pit segueix essent el millor remei.

I pel que fa a la gran, des que tenia uns tres anys i mig (i la petita mig any) alguns dies no mamava i a partir dels quatre anys podia arribar a estar entre dos i quatre dies sense teta. I des de els quatre anys i mig que només mama un cop per setmana, o cada deu dies. Així que pràcticament està deslletada però encara de tant en tant demana pit.

Al llarg d’aquests gairebé cinc anys de lactància ininterrompuda he tingut moments de molts nervis i malestar perquè sempre m’ha costat que tan una com l’altra dormissin, perquè demanaven molt pit i perquè jo em sentia superada per tanta demanda i tant cansament.

És curiós com s’obliden les coses malgrat hagin estat tan colpidores i siguin encara força recents. Fa poc més d’un any que la lactància amb la meva filla petita es va ”normalitzar” prescindir de l’extractor i no viure pendent de la bàscula però em fa la sensació que d’això en fa molt i molt temps. Fins i tot ho visc com si ho hagués somniat. Em costa molt recordar els mals moments i tot el patiment, l’esforç, el malestar, el cansament, l’angoixa… En tot moment he tingut les coses molt clares i el convenciment de fer el millor però això no treu que també hagi passat per molts altres moments de dubtes, pors i d’autèntica desesperació. Va ser molt dur però ara em sento enormement recompensada en veure que les meves filles estan ben sanes, són felices i s’estimen tant. No es pot explicar amb paraules.

No existeix cap formula màgica que garanteixi una bona lactància però el que jo penso que és fonamental són dues coses:

  • En primer lloc, que la mare tingui molt clar que vol donar el pit. I això gairebé sempre implica que la mare estigui molt ben informada per poder decidir lliurement el que desitja.
  • I en segon lloc, que tingui recolzament i ajuda de les persones de l’entorn, principalment de les persones més properes i estimades. I si a més compta amb professionals ben informats i que l’ajudin (tant si es tracta d’un pediatre, una llevadora, una assessora en lactància..) molt millor.

Des que sóc mare sempre he tingut claríssim que volia donar el pit, m’he informat tant com he pogut i he comptat amb l’ajuda de la meva família i de l’Alba; sense ells no sé pas com m’ho hauria fet i per això els agraeixo molt sincerament tot el que han fet.”

Diari d’una mare lactant VIII

dilluns, 29/08/2011

 

Bon dilluns a tots!! Avui la penúltima entrada del diari, l’estiu s’acaba!

 

5 MESOS

“Als cinc mesos estava al percentil 2 de pes. Potser simplement era petitona i prou i ens estàvem capficant per quelcom que no tenia sentit però jo em resistia a creure que era petita i ja està. Els pares no en som pas de petits, la germana tampoc, així que em semblava poc probable que fos tan menuda per naturalesa. De talla també estava en un percentil molt baix però de perímetre cranial eestava al 90 i molt. A vegades pensava si no era que la nena tenia algun problema realment greu de salut. Tenia moments de grans dubtes però eren molt fugaços i la major part del temps jo seguia tossuda amb la teta perquè sabia que era el millor per la meva nena.

Durant tots aquests mesos anava molt sovint al pediatre perquè calia fer revisions amb més freqüència del que és habitual. A més, des que l’Alba va descobrir-li el tel curt, la pesava un cop a la setmana a la farmàcia a més a més d’anar ben sovint al pediatre, i a partir dels tres mesos la pesava dos cops per setmana però en dues farmàcies diferents; em feia vergonya anar a la mateixa tant sovint!

Cada vegada que l’havia de pesar sentia una barreja d’eufòria i de por alhora perquè desitjava enormement que la bàscula em donés una alegria però també patia per si era al contrari. Cada pesada era una prova de foc. Jo estava entossudida a donar-li el pit però volia tenir la certesa que la nena anava creixent bé. Algun cop temia ser una irresponsable per estar tan decidida a donar-li el pit en comptes del biberó però per sort això em passava molt de tant en tant.

6 MESOS

Als sis mesos fins i tot vaig comprar-me un relactador, si bé amb prou feines vaig utilitzar-lo. Crec que ja era de les poques coses que em faltava provar! Ja havia provat el biberó cullera, un got especial per lactants, un got normal, un got d’aprenentatge, evidentment la xeringa (de més d’una mida)… tot menys el biberó!
En introduir l’alimentació complementària, gradualment varem també reduir les tetades, les extraccions i el nombre de vegades que la suplantàvem amb la meva llet. Prenia pit entre nou i tretze vegades al dia, les extraccions eren entre quatre i set i de suplement li’n donàvem dues o tres vegades.
Passats els sis mesos ja arribava al percentil nou de pes i també varen anar-se reduint les tetades i habitualment eren set o vuit.

7 MESOS

A partir dels set mesos les extraccions diàries varen anar disminuint lentament i alguns dies sols em treia llet quatre o cinc vegades. Aleshores vaig decidir que havia arribat el moment de reduir la ingesta del medicament galactagog que em prenia. No és recomanable prendre’n sempre i jo no volia dependre d’un medicament per poder alletar la meva filla. Per deixar la medicació cal fer-ho de manera molt gradual perquè pot produir-se una davallada molt important de la producció de llet. Tot i així jo tenia moltes ganes de suprimir les pastilles, Un dissabte vaig prendre’n la meitat del que acostumava amb la intenció d’anar disminuint de manera molt gradual les pastilles però l’endemà diumenge, sense haver-ho previst, vaig decidir que no me’n prenria cap! Era frustrant pensar que la meva producció de llet pogués dependre d’un medicament. I quina va ser la meva grata sorpresa en adonar-me que sense les pastilles la llet fluïa igualment bé, em costava una miqueta més treure’m tanta llet però el ritme d’extraccions va seguir igual. M’havia tret un bon pes de sobre, em sentia més lliure i més segura de la meva capacitat per alletar malgrat les dificultats.”

Diari d’una mare lactant VII

divendres, 26/08/2011

 

Les vacances s’acaben  el ” Diari d’una mare lactant” també.  Arribem a les últimes entrades!

3 MESOS

“Jo feia tot el possible per no haver-li de donar llet artificial tot i que el pediatre ja feia setmanes que m’ho deia. Jo tenia les coses molt clares i feia poc cas del que aquest pediatre (suposadament favorable a la lactància!) em deia. Ell fins i tot dubtava que jo tingués prou llet. Jo li explicava quanta llet em treia a diari (que era molta), que la gran mamava i em deia que hi havia tanta llet, i que la majoria de dies la petitona no s’acabava tota la llet que em treia i encara insistia en què jo no tenia prou llet! Fins i tot em va donar un pot sencer de llet artificial i pretenia posar horaris de mamar a la nena: tantes hores entre tetades i tanta estona a cada pit. Sortia de la consulta feta una fera i alhora desanimada.

El guany de pes era molt poc i vaig esperar tant com vaig poder fins arribar al punt que jo no volia: donar-li llet artificial. Quan li faltaven pocs dies pels tres mesos i durant dotze dies, li varem oferir llet artificial després del pit i del suplement de llet meva si aquesta s’acabava. La majoria de dies no n’arribava a prendre, llet artificial, perquè no s’acabava tota la llet que em treia. Seguíem suplementant-la tres o quatre cops al dia. A la nit, abans d’adormir-se era quan més en prenia de suplement i en un moment s’arribava a prendre una gran quantitat de llet. Això em deixava perplexa, tenia tanta gana!

I jo havia de fer un esforç enorme durant hores cada dia per poder-la atipar. A diari m’estava tres, quatre i a vegades més hores amb l’extractor; en un pit mentre a l’altre hi tenia la nena, als dos pits alhora mentre la noieta dormia o jugava… Em treia llet mentre esmorzava, dinava i sopava i també molts altres cops. Vaig arribar a fer mil i un malabarismes i invents per poder arribar a tot: atendre la meva filla gran, la petita, la casa, treure’m llet, suplementar-la… uf! Allò era un estat d’estrès constant, dormia poquíssim i estava exhausta però tenia tantes ganes de seguir amb la lactància que la il·lusió em donava forces per tirar endavant.

Vivia en un permanent estat d’eufòria, estrès i esgotament alhora. Cada extracció i cada dia eren com una prova d’auto superació: m’havia de treure tanta llet com pogués per atipar la criatura i evitar de donar-li llet artificial. Vivia pendent de quanta llet em treia cada cop i quanta al cap del dia, havia de mantenir la producció i a poder ser augmentar-la per tal de tenir sempre un excedent per imprevistos.

Fins i tot vaig fabricar-me uns sostenidors especials per utilitzar amb l’extractor, que jo en deia els mans lliures perquè mentre els utilitzava no havia d’aguantar l’extractor amb les mans i així les tenia lliures per fer altres coses. També feia invents amb la roba per tal de poder alletar còmodament de dia i de nit.

Però passats els tres mesos estava al percentil u de pes. Com podia ser??? Si jo em treia moltíssima llet, si la nena en tenia de sobres… No entenia res. El meu cap era una olla a pressió, no parava de donar voltes al tema.

A més, vaig estar dues setmanes sense prendre làctics ni gluten, per si de cas. I no vaig notar cap millora.

Tot i així, algunes setmanes es va engreixar bastant i aleshores jo estava eufòrica! Sentia com si ja tot estigués solucionat encara que realment no era així.

Amb el temps vaig entendre que la intervenció per la que havia passat la meva filla era un tall pal·liatiu. És a dir, que no varen tallar-li el tel completament (només la part visible, però no la submucosa) però que podia haver-hi hagut una notable millora que en el nostre cas no va ser.

Fins que va tenir uns quatre mesos que em treia llet entre set i deu vegades al dia i a partir de llavors varen ser set o vuit”