Arxiu de la categoria ‘Posem cara a la lactància’

Pernil dolç o d’aglà?

dimecres, 4/05/2011

 

Cada vegada hi ha més  homes que no es volen perdre l’experiència de la paternitat i  fan el que sigui per  aconseguir crear la seva  família

Fa quatre dies el cantant Miguel Bosé  ha anunciat que ha estat pare de dos nens nascuts  mitjançant  un úter de lloguer.  La llista de pares que han tingut fills mitjançant aquesta tècnica és cada vegada més gran. A imagesCAT3YHCP.jpgEspaña està prohibit però als EUA és un sistema legal i normalitzat. Hi ha un munt d’estrelles de Hollywood que han optat per ser mares d’aquesta manera: Sara Jessica Parker,  Nicole Kidman,  Sharon Stone… I també Elton John i el seu marit.

Deixaré de costat la polseguera moral i ètica que desperta aquest fet. Del fet que molta gent pensa que aquest tipus d’accions no són més que una compravenda d’una criatura, i també passaré per alt els que diuen que les criatures els cal una mare i un pare, i que una mare que lloga el seu úter el que fa és  abandonar la seva criatura.  Elton John i el seu marit van intentar adoptar un nen ucrainià de 14 mesos malalt de SIDA   fa  més de dos anys i l’adopció els va ser denegada degut a la seva edat i la seva condició sexual. Per tant han buscat una opció per ser pares. Ens agradarà més o menys però és la seva.

Normalment les mares de lloguer entreguen les criatures immediatament després de néixer a els pares adoptius,  per tant dedueixo que les criatures són alimentadades  amb llet de fórmula. Però la notícia, la sorpresa i l’escàndol ha saltat quan Elton John i el seu marit David han explicat públicament que el seu fill està sent alimentat amb llet de la seva mare  biològica. Ella envia cada dia al Regne Unit  llet extreta per alimentar a la criatura.

elton-john.jpg Com sempre que apareixen aquests notícies salta la llebre. És una excentricitat? Un caprici? Una acció sensata i lícita?

Quan jo vaig començar amb el tema teta, fa més d’onze anys, una de les dades que tinc gravades a foc és que  el mercat  de compravenda de llet materna existia i que tenia un preu de cotització  que fluctuava, l’or blanc és el que té. Doncs en aquells moments em van informar que a Noruega un litre de llet es pagava a sis mil pessetes! En aquets moments i amb la pujada de preus que hem patit amb l’euro  segur que la xifra actual és de més de trenta-sis euros el litre. La sang és vida, la llet és vida, sembla que no es pot comprar ni vendre i el més ètic seria acceptar només  donacions, però és evident que si Sir Elton John té pasta per gastar amb capricis i excentricitats  és normal que vulgui pagar el que considera que és millor pel seu fill.

Elton Jhon.jpgElton explica que la seva criatura es va criar els seus quatre primers mesos de vida als Estats Units, dedueixo que a prop de la seva mare, ja que ell mateix ha afirmat que la mare biològica i la seva família són molt importants per ells.

Sincerant  els que el critiquen és per enveja  pura i dura! Siguem francs que preferiu anar dinar al Bulli o al Mc Donald’s? Què preferiu ibèric d’aglà o pernil dolç?  No m’ho digueu que m’ho puc imaginar! Doncs  ell  (ells) que vol i pot té la tria feta.

 Ens pot semblar estrany y excèntric. Però si la llet materna és 50% nutrició i 50% amor, com a mínim rebre la meitat del lot de la mare biològica  i l’altre 50%  el possen els seus pares.

I una xafarderia per acabar. La cantat Lady Gaga serà la padrina de la criatura. Dic jo que els podria portar una mica del seu gelat Baby Gaga  per celebrar-ho!

“Avui crec que puc començar a escriure”

dimecres, 20/04/2011

 

El dol, sigui quin sigui i sigui perquè sigui, foma part de molts processos de la nostra vida.

 

“Sóc una dona de 37 anys, metge des de en fa 13 i mare  des de fa quasi 6. Quan vaig parir no pensava en parts respectats, en el respecte que necessita 0523a.JPG el nadó. Tenia clar que pariria a un hospital controlada també tenia clar que donaria el pit però no tenia pensat quant de temps, mai m’havia imaginat que podia fer una lactància de practicament cinc anys, com ha estat la meva.

Tot aquest camí l’he fet gràcies al Pol, el meu fill, i també gràcies a les dues pèrdues que van venir després, i a qui sempre ha estat fent el camí amb mi, en Xavier, gràcies amor.

Tenir en Pol a les mans em va fer sentir coses que em van fer replantejar-me la vida. Tenir-lo als braços i sentir que aquell era el lloc que li pertanyia, malgrat tots els comentaris de la gent… Gràcies a ell he descobert que el món de la dona és molt més que el que ens venen, i que la suposada igualtat no és real (i ho diu una feminista convençuda), perquè homes i dones som diferents, perquè només nosaltres parim, i parir no és una malaltia, i la criança és una cosa que cal viure, no només sobreviure,  com acabem fent per culpa de com està muntat el sistema.

Iun dia vam decidir que volíem ser quatre, però les coses no sempre són com les vols, i el meu segon embaràs 0520c.JPGno va seguir endavant, vaig tenir una pèrdua, vaig anar a urgències i, a la eco, no es veia embrió. Van decidir fer el que diem “conducta expectant”, i vaig tornar a casa a fer repòs i a esperar per  fer una altra eco per  valorar com anava la cosa. Però el meu cos ja veia que el procés no tirava endavant, i aquella mateixa nit les pèrdues es van fer més grans i el dolor també. Vaig tornar a urgències i em van programar per a fer un legrat. En aquell moment tampoc havia fet el camí ni sabia com elaborar una pèrdua  perinatal, i no em vaig plantejar, des de la meva vessant de metge, que tampoc calia intervenció, i em vaig dir que era normal, això passa, hi ha una pèrdua per cada quatre gestacions… Com en moltes dones, aquella pèrdua no va ser reconeguda. No ho era per mi ni, en gran manera, tampoc per  la gent del meu voltant, però sobretot jo no em vaig deixar sentir-la. Suposo que en certa manera vaig congelar el dol.

Un temps després vam tornar a intentar-ho, i ho vam aconseguir. Les gestacions, després d’una pèrdua, són molt diferents: has perdut la innocència, sempre tens la por al cos, i a la vegada no et deixes a tu mateixa sentir-la, perquè penses que això tampoc és bo i que cal ser positiu… Cada vegada que vas al lavabo comproves amb por que no has sagnat… Intentava viure dia a dia sense pensar molt més enllà per no angoixar-me.

Però la vida em va donar una altra preocupació: la mort del meu avi. Aquella pèrdua em va fer viure de manera diferent el fet d’estar embarassada, pensava que la vida és així uns vénen i d’altres se’n van… Però el dia maleït va arribar…I novament vaig sagnar: nova visita a urgències, i un altre cop la gestació no tirava endavant.

Per aquelles dates ja havia arribat a les meves mans el llibre La cuna vacia (gràcies, Meritxell) i vaig decidir que esperaria que el meu cos sàviament digués prou. Va trigar, crec que unes dues setmanes, ara en la 0604db.JPGdistància el temps es fa  difícil de comptar. El  que recordo és que em van servir, em van servir per  plorar, per assumir que em tornava a passar, per  sentir el patiment que no m’havia deixat sentir la primera vegada, per deixar-me acompanyar, en la meva soledat.

 El dia va arribar. Els dolors no van ser tant dolorosos com el dolor intern, i vaig sagnar com mai vaig pensar que es podia fer, i em van acompanyar,  en Pol em va acompanyar i molt, em va cuidar i va ser part del procés. Però ell va patir també una pèrdua. Un o dos dies després els meus pits van deixar de produir llet, el pobre que em va respectar molt, quan em va demanar “ma” com ell deia, va trobar que el seu consol ja no hi era, i em va dir: «mama, ja no fa lleteta», i vaig dir-li que em sabia molt greu, i va plorar, li vaig dir que si volia podia seguir fent  pit, i ho va provar, però ja no era el mateix, i tots dos vam plorar. No m’havia imaginat que faria una lactància de cinc anys (fins i tot després havia somiat a fer lactància en tàndem, que no va poder ser), però tampoc no m’havia  imaginat acabar deslletant d’aquella ma0816-205142.JPGnera…

Novament, en Pol i en Xavier em van ajudar a fer el camí i ara som aquí, aturats, desitjant coses que no arriben, però intentant viure cada dia, que és el que compta.

El món és tossut i tot ho posa difícil, però de vegades les coses senzilles, i el propi camí en si mateix són   meravellosos, i val la pena, val molt la pena, viure la vida cada dia, sense esperar grans coses, perquè les petites són molt importants”

Aventures sobre rails

dilluns, 18/04/2011

   

Durant una època de la meva vida, quan encara era mare lactant, agafava un tren cada divendres i un cada diumenge.

 

Sempre m’ha agradat viatjar en tren. Anar en cotxe no m’acaba de convèncer, em poso nerviosa, el viatge se’m fa etern i amb criatures o fas postures del Cirque du Soleil, aguantes plors tot el trajecte o fas tantes parades pel camí que un viatge d’una hora es transforma en una excursió de dos dies.

Arenfe_447_004.jpgl tren pots alletar, no hi ha cinturons de seguretat i  no hi ha cadiretes de sujecció infantil i pots fer totes les postures del Tetasutra. Vaja un luxe de 7 euros el trajecte. Això sí el que té el tren és públic. Et surten observadors  a cada parada.

Si alletes al carrer la gent passa de llarg, normalment, miren però callen. Però el tren convida al diàleg encara que tu no vulguis l’altre sempre vol! Mai saps què en pensa l’altre de que alletis però no cal que pateixis que t’ho farà saber.

En primer lloc hi ha els que  eviten el tema. Et veuen treure la teta i salten del seient com si tinguessin una molla al cul. Si hi ha espai busquen un altre seient allunyat per seguir trajecte i si el tren va curull com el salt de Plens de la Patum, torcen el cos i les cames per crear un angle invers al teu cos que allunyi la seva mirada de tant dantesc espectacle.

Hi ha la colla que et mira de reüll,  i en aquest punt et mosquejes. Tens ganes de fer-los un crit: “Què mires!!????” Però calles i ets tu la que no mires, o la que clava una mirada impertèrrita en ells fins fer-los baixar la cara.

En un altre categoria hi ha les avies i/o dones grans amb ganes de xerrameca que et volen explicar  fil per randa les seves lactàncies. Ja sigui per bé  o per mal i explicar-te amb detalls enciclopèdics tot allò que pots o no pots fer. Un viatge de culebrot que no té preu.

tren.jpgEl més divertit són els joves.  Aquests no saben on mirar però no s’ho volen perdre, porten MP3 a les orelles, riuen per sota el nas però no et perden de vista. I en el meu cas practicament  m’exhibia. Mireu i apreneu.  Cal ensenyar a les noves gernacions perquè serveixen els pits d’una dona, no?

 El més curiós les mares amb criatures en edat de preguntar. Aquestes mares tenen gran afany divulgatiu envers les seves criatures. En primer lloc la criatura se’t queda petrificada mirant de fit a fit, sense vergonya. Hi ha dones que recondueixen les mirades i expliquen en petit comitè  el que estàs fent, baixen el to i parlen xiuxiuejant com qui passeja per un museu i descriu els quadres. I aquí jo parava l’orella perquè les mares recorden i expliquen: “Mira com tu quan eres petit”,”Tu no vas prendre pit vas prendre biberó”  ”Tu també ho feies”… I l’instant màgic de connexió en la tercera fase es produeix quan la criatura que et mira clama: “Mamaaaaaaa vull teta!!!” I aquella que era una passatgera més és converteix en una col·lega! Recordo converses íntimes de tu a tu amb desconegudes amb les que només compartia la manera d’alimentar les nostres criatures.

I per acabar una  anècdota  de deformació professional, un dia no em vaig poder resistir. Al seient del costat viatjaven la mare, el pare i les seves criatures de 2-3 anys i un petit d’escassos dies. No podia deixar d’analitzar-ho tot. Els mirava, valorava la postura, la succió…. I aquella criatura mamava de pena: panxa enlaire, el coll de costat, boca de pinyó….Em feia mal als ulls la imatge. Però calia aguantar la temptació d’aixecar-me i socórrer aquella lactància. Em repetia: veure, sentir i callar, veure, sentir i callar… Santa paciència. Va arribar la meva parada i no amd_breastfeeding.jpgho vaig poder evitar. Em vaig treure un imant de promoció del grup i em vaig acostar amb un somriure “Em sembla que us pot fer falta”,el vaig entregar i vaig baixar del tren! No em vaig poder resistir.

 Al tren feia una tasca de divulgació i normalització de la lactància, una mena de feina d’una hora un parell de vegades de la setmana. El xuc-xuc del tren és el que té. Ara quan veig una mare alletant intento no mirar per no posar-la dels nervis però em delato. Tinc una nova i depurada tècnica llegeixo llibres de lactància al tren, així que només em cal permetre que llegeixin la portada, així a vegades són elles les que inicien la conversa.

“Dins les meves possibilitats”

dimecres, 13/04/2011

 

Fa temps que  vaig  fer una entrada parlant de les mastoplàsties, avui una mare ( Gràcies) ens explica en primera persona la seva història.

 

“Als 30 anys vam decidir que ens posaríem a buscar la criatura  sabíem que, potser, no seria fàcil ja que tinc SOP (Síndrome d’Ovaris Poliquístics) Però desprès de 5 anys, una intervenció per úter septe, 4 inseminacions, 2 avortaments i una hiperestimulació ovàrica greu amb ingrés a la UCI…Vaig decidir que emocional i físicament necessitava un descans.

Feia uns mesos que havia començat a fer Elvira1.jpgtallers de creixement personal, meditació… Això em va fer entendre moltes coses i em va ajudar a estar més tranquil·la, a prendrem les coses d’un altre manera i  ser feliç amb allò que tenia. No oblidaré mai que un terapeuta  em va dir que potser no havia vingut a aquest món a ser mare… Vaig estar tres dies al llit amb una tristor que no podia suportar, però després vaig acceptar-ho.

I sorpresa!!! Als dos mesos em vaig quedar de manera natural (34 anys) no m’ho podia creure. Un preciós i meravellós embaràs en repòs. Jo tenia molt clar que volia donar pit però quan tenia 18 anys em vàrem operar de reducció de pits i no sabíem com aniria

Durant l’embaràs vaig parlar amb la mateixa cirurgiana que em va operar, li vaig portar l’expedient de la operació a gent experta però tothom em deia que fins que no tingués la pujada de llet no ho sabríem, en general em recomanàvem no fer-ho, ja que podia resultar molt complicat. Però jo vaig insistir.

A les 34 setmanes, al sofà veient “Mamma mia” vaig trencar aigües i un miracle de la vida va venir al món en un part curt i sense dolor. Al ser prematur ens van separar durant dos dies, els mes llargs i tristos que recordo. Vaig estar estimulant el pit amb el Elvira2.JPG tirallets. Quan vaig anar al hospital on l’havien portat i el vaig veure  em vaig enamorar d’aquella preciositat que havia sortit de la meva panxa. De seguida me’l vaig posar al pit, ningú em va venir a dir com es feia, ni quines eren les millors postures. Va estar ingressat 5 dies i cap a casa!

Quan vaig anar a parar a mans expertes era tard. En definitiva fracàs total en la lactància materna. Cada biberó que li donava (moltes vegades plorant) ho feia com si li donés el pit i li deia que l’alimentava amb consciencia, amor i carinyo com si fos la  teta.

Gràcies a la maternitat vaig canviar moltes idees de la vida i els fills, vaig conèixer gent del món del part natural, a casa, doules, educació respectuosa… I vaig aprendre molt i pensava que si alguna vegada em tornava a quedar embarassada les coses serien molt diferents.

Als 15 mesos em vaig tornar a quedar embarassada! A la primera! Pensava que ens constaria anys! I tenia clar com i quan havia de fer les coses…  A les 37 setmanes em vaig posar de part, la nit de cap d’any. Tenia molt clar que no podia ser a casa, però vaig portar a la clínica tot el necessari per un part natural i respectat. No va ser com jo esperava i al principi tenia moltes resistències i vaig plorar hores, però finalment vaig acceptar  el que estava passant amb calma. No ens van separar i al cap d’una hora ja el tenia ben agafat al pit! Ara Elvira3.JPGsí que plorava d’alegria!!! Va estar mamant més de 40 hores seguides.

Però li van diagnosticar frenell, icterícia i baixada de pes. Al dia següent de sortir de la clínica a la visita del pediatre ens van ingressar de nou pels mateixos motiusja que va baixar mes de mig quilo. Vàrem començar amb suplements i fototeràpia  i en 3 dies cap a casa.

Als vuit dies li van tallar el frenell però la situació no va millorar. No podia més amb la situació, un nen de 23 mesos i un altre tot el dia(vull dir tot el dia) al pit. Em van recomanar prendre galactagogs per augmentar la producció de la llet, li donava pit, desprès llet de fórmula en un suplementador i després tirallets!

Estava esgotada i  estressada! El primer mes va ser molt i molt dur.

Ara li dono pit i posteriorment un biberó i la vida ha canviat per tots el de casa. Tinc temps per estar amb tots dos, estic molt feliç per poder donar pit, encara que no sigui exclusiva. Jo estic tranquil·la i ja no pateixo, ara sí que sé què he fet i estic fent tot el possible i intento gaudir al màxim dins les meves possibilitats!”

A la segona va la vençuda!

divendres, 8/04/2011

 

Avui la Meritxell Torras en explica la raó del éxit de la seva segona lactància.

 

Han passat 5 anys des del naixement del meu fill gran, però el calvari que vaig patir amb la lactància el recordo com si m’hagués passat fa 4 dies. Vaig tenir un bon embaràs i un bon part, això sí, medicalitzat .“Què és això?” vaig preguntar. “Oxitocina”, per accelerar les contraccions. Ja em tens a la tercera contracció després de l’administració de l’oxitocina demanant que sisplau em poessin l’epidural perquè el dolor de les contraccions havia canviat de la nit al dia.  Em van posar l’epidural i al cap de pocs minuts, naixia el Gerard.

M_Torras1.JPG Me’l van posar al pit de seguida i aquella nit el vaig tenir enganxat als pits tooooooota la nit, me’l vaig anar canviant d’un pit a l’altre. La veritat és que em feia mal quan mamava, però  no vaig dir res a les infermeres perquè ja m’havien comentat a la sala de parts que “era normal que al principi em fes una mica de mal o notés una molèstia”.

L’endemà els meus pits sagnaven i va ser quan una infermera que me’ls va mirar, em va dir, “és que tens els mugrons plans i t’has de posar mugroneres perquè el nen pugui mamar, amb els teus tipus de mugrons necessites una mugronera sinó no podrà agafar el mugró per mamar”. A ma mare, que estava al davant quan m’ho van dir, li van faltar cames per anar-me a comprar unes mugroneres i jo mentrestant vaig trucar la llevadora que m’havia atès durant tot l’embaràs per saber si el nen havia de mamar amb mugroneres o sense. La noia, que prou feina tenia a recordar qui era jo, em va contestar que tranquil·la, que al principi li podia donar el pit amb les mugroneres posades, sobretot perquè tenia els pits aclivellats i així no em faria mal, i després poc a poc quan el nen tingués més força i mamés millor les podia anar traient, que ja ho miraríem a la visita que tenia amb ella, i que ella mateixa havia tingut l’experiència d’alletar amb mugroneres els seus fills i que no passava res, que després les va anar traient i ja està.

Vaig acceptar doncs en primer lloc, la notícia dels meus mugrons plans, i en segon lloc, el fet que hagués de posar un plàstic entre la boqueta del Gerard i el meu pit. I així ho vam anar fent, però ho deuríem fer tan malament que el migdia que havíem de sortir de l’hospital no ens van donar l’alta perquè el nen havia agafat febre, alguna cosa sobre “deshidratació per la lactància materna”, vaig entendre jo en aquell moment que bastant nerviosa estava entre els pits plans i les mugroneres. Al cap d’unes hores però, ja ens van deixar anar cap a casa, però “emporta’t aquest suplement perquè si el necessita li pugueu donar”. Ja durant la nostra estada a l’hospital li van donar un parell de suplements davant meu perquè “aquest nen plora de gana”, em deien.

Total quM_Torras.JPGe entre les hormones alterades que ja duia pel part, i tot aquell tema dels meus mugrons i de la deshidratació del Gerard em vaig començar a sentir una mare una mica desastrosa. Més endavant, vam anar fent les visites corresponents al pediatra i el nen no guanyava més que 30 gr a 60 gr per setmana. Un desastre, mala mare total, pensava entre mi. No entenia què passava, la infermera i la llevadora havien vist com mamava el nen, semblava que la posició era la correcta i que amb les mugroneres el nen xuclava amb força, però no devia empassar gaire perquè el poc augment de pes així ho demostrava. Als 20 dies, com que encara no havia  recuperat el pes del naixement, tot i mamar dia i nit, i també plorar dia i nit, el pediatre va aconsellar-me que li donés 5 minuts de cada pit i tot seguit el suplement. I així ho vaig fer perquè a més a més, la meva mare em repetia sovint: “Ho veus? A mi també em van dir només néixer vosaltres que jo no tenia llet, que era aigua i a tu et deu passar el mateix. El mateix que la meva padrina que tampoc deuria tenir llet perquè el meu pare és a dir, el teu avi, es va criar amb una dida. I si aquest nen plora, és de gana, que no ho veus? Et deus assemblar a nosaltres, noia què hi farem, dóna-li biberó!”.

I finalment, entre els consells de l’expert (un cop per setmana) i els de la meva mare (les 24 hores del dia) que se suposava que també en sabia més que jo, vaig iniciar una lactància mixta, tal i com em va indicar el pediatre i el nen va guanyar 600gr en una setmana. La següent 400gr i ja va seguir amb una mitjana de 400gr per setmana. Quan un dia vaig decidir deslletar el meu fill perquè no podia amb la lactància mixta ja que el nen al pit se’m posava molt nerviós i ploraner, em vaig sentir la pitjor mare del món per no  haver-ho sabut fer d’una altra manera, d’una manera millor. N’estava convençuda que no era que no tingués llet, perquè jo l’havia vista amb els meus propis ulls, quan me’n treia per donar-li en biberó, però no vaig saber esbrinar quin va ser el problema: els mugrons plans? La mala posició? Les mugroneres? Poca producció de llet? Els nervis?

Vaig començar a documentar-me i vaig deduir quin podia haver estat el problema: la posició incorrecta alhora de mamar, la falta d’informació per part dels professionals i el no tenir nassos de demanar ajut al grup de suport a la lactància de la meva zona. El nen plorava tant que no em veia en cort d’anar M_Torras2.JPGenlloc amb ell…

Per això, amb la meva segona  filla ho he volgut fer totalment diferent. En primer lloc, informar-me sobre l’alletament (Internet, llibres i assistència a grups de suport a la lactància), en segon lloc, demanar l’ajut d’una doula que va venir a comprovar que la nena estigués ben posicionada al pit i en tercer lloc, els comentaris extra de la gent que m’envoltava, m’entraven per una orella i em sortien per l’altra. La llàstima és que per no haver fet tot això abans, vaig carregar-me la lactància del meu primer fill. Això sempre ho portaré amb mi…

Ah!! i per acabar-ho d’adobar vaig fer el curs per ser assessora de lactància, per  poder evitar que altres mares se sentin tan perdudes en les seves primeres lactàncies i passin pel mateix que vaig passar jo. Encara em falta molta pràctica però per assessorar a d’altres mares.

La segona lactància, doncs, l’he assaborit des del principi i encara en gaudim la meva filla de dos anys i mig i jo, tot i els comentaris típics: “Encara et mama tan gran? Val més que la deslletes abans que comenci al cole, sinó ho passarà malament, pobreta.”

I això és tot!

“Aquella popa és meva, eh tata?”

dimarts , 29/03/2011

 

Sabeu què és el tàndem? Suposo que moltes sí. Si no ho sabeu avui ens ho expliquen perquè  el tàndem no té res a veure amb les bicicletes.

 

“El meu primer fill va néixer a l’hospital, en un part molt medicalitzat, després d’intentar parir a casa i bloquejar-me. A l’hospital no se’ns va respectar en absolut i va ser una experiència dolorosa. Per sort, tenia clar que volia alletar i m’havia llegit tot el que havia pogut (guies, manuals, tríptics d’associacions, Carlos González…) i tot i que al principi vaig patir molta irritació per una succió molt continuada, suposo que el meu fill necessitava Helena_F.jpgcompensar tot el que ens havia passat i per una senyora episiotomia que m’havien fet, vaig passar amb paciència el primer mes i a poc a poc vam anar ordenant-les tomes. Vam viure una lactància meravellosa sense  clivelles ni mastitis ni res més que no fossin les típiques crisis de creixement i la típica fase de mossegar, que vam afrontar sense problemes. Dormíem tots tres junts i el 90% de les nits eres boníssimes, fent 5-6 despertades per popar* de les gairebé ni m’adonava. La complementària va ser molt fàcil, al seu ritme i tots dos érem feliços amb el nostre fular amunt i avall.

En una visita a la doctora de capçalera per un assumpte poc important, el mes abans de quedar embarassada de nou, em va dir que deslletés el meu fill i jo li vaig dir que ja veuria el que feia, per no discutir. Però em va deixar anar: “Fes el que vulguis. Però més que res és perquè pots patir petits avortaments”…Imagineu-vos la meva cara, “petits avortaments?” Estava ple de mala baba i cinisme, però vaig callar.

Criar el meu fill va ser tan fàcil i feliç que quan tenia 12 mesos em vaig quedar embarassada de la meva filla. Els tres primers mesos van ser una mica durs pel tema dels vòmits i per el adoloriment dels pits, però negociant la durada de les tomes, vam seguir endavant. Als 5 mesos d’embaràs vaig deixar de portar el meu fill a sobre, no podia ni amb el Mei Tai ni amb la bandolera, Helena_F2.jpganava cansadíssima. La meva sogra em va regalar una cadireta de passeig i ell estava conforme a “caminar-cadireta-braços iaia”  i jo el tenia a la falda sempre que érem a casa per compensar. Als set mesos d’embaràs va començar a mossegar, crec que perquè no treia la quantitat que ell volia i com que li deia que si mossegava no hi havia popa, va passar una setmana sense demanar popa i vaig pensar que érem part d’aquell 60% que es deslleten.

 Però als 7 dies em va  dir “mama popa” i jo li  vaig recordar que li donava però sense mossegar.Va popar a sac fins el dia que vaig parir. La meva filla va néixer a casa en un part meravellós a les 11:45 de la nit, amb una nevada espectacular. Es va agafar al pit sense cap problema i a primera hora del matí van portar el meu fill: “EL BEBEEEEEEÈ!”, va dir amb un somriure enorme, no ho oblidaré mai.

La popa  va ser el gran remei als moments en que em reclamaven tots dos, un a cada popa i ningú s’havia d’esperar per les atencions de la mama. Normalment quan la petita popava, ell també i sinó miràvem contes, enganxines, trencaclosques…Els dos primers mesos popaven al mateix ritme, estaven els dos com dos cigronets. Les nits eren el moment més delicat, perquè tots dos em volien en exclusiva i era complicat. Poc a poc ens vam anar coneixent tots i ells han anat aprenent a esperar torn i a compartir. Fa més d’un any que fem tàndem i és tant especial! Alletar-los als dos, veure com es Helena_F1.jpgdonen la mà mentre popen, com la nena pica el cul de sa germà demanat torn, com ell espera dient “Aquella popa és meva, eh tata?”, quan arribo de fer alguna gestió i se’m llancen a sobre i el meu fill diu: “Pesem eh…és que som grans!…som grans i volem popa”. Poparan fins que ho necessitin, tan a nivell físic com afectiu, perquè jo sóc feliç així, els meus fills també i el meu marit també.

Aquestes alçades encara hi ha gent que no s’ha avorrit de preguntar si no es tenen gelosia, si tinc prou llet pels dos, si no som massa grans, fins quan els penso alletar…però jo ja sçoc tan experta en patinatge que tot em rellisca! Fins l’ infinit i més enllà!!!”

 

 

*Popar/Mamar, alletar.

Estimada Marian

dimecres, 23/03/2011

 

Avui entrada especial dedicada a la Marian…. tot i que preferiria no  haver  tingut de fer-ho.  Ja vaig parlar d’ella fa un temps en un altre entrada.

 

Benvolguda Marian, no hauria volgut mai escriure aquesta entrada, ni tenir que dedicar-te cap entrada. Bé, potser si el somni trist.jpg s’hagués fet realitat sí, però no per acomiadar-me de tu. Sé pel que m’han dit que fa mesos que vas tenir que marxar… Però jo ho vaig saber tot just dilluns… I la notícia ha resultat igual de colpidora.

Feia anys que no et veia però tenia notícies teves. Més d’una amiga teva m’informava de com anava tot. És cert que les notícies no eren massa esperançadores, però ja saps el que diuen “l’esperança és l’últim que és perd”!

Vam parlar una mica del tema, eres forta, valenta i excepcionalment lluitadora. Volies viure, volies gaudir de la teva nena, de la teva nena preciosa. El regal de la teva vida.

La vida és una putada, et va portar el millor regal del món però també et va portar la notícia més dura que es pot rebre en aquesta vida. Tots sabem que tenim data de caducitat i que la nostra vida se’ns escola de les mans sense que podem fer-hi res. Però quan et marquen la data al calendari la cosa no va bé.

Una vegada em vas dir: ” Gràcies per haver-me ajudat, gràcies per donar-me l’oportunitat de lluitar i no morir de cop (…) un dia la meva filla s’hauria trobat sense mare i no sabrien ni de què m’he mort” Són les gràcies que mai hauria volgut rebre, les gràcies més amargues i més doloses. Cóm m’hauria agradat dir-te que allò que tenies, allò que tots els gines et deien que era un problema de la lactància, ho hagués estat. Per una vegada m’hauria agradat donar-los la raó! Però la realitat no era de color de rosa, la realitat era molt fotuda, molt negre… Massa.

No sé com has viscut aquest últims mesos, un dia et vaig deixar d’enviar els SMS que ens enviàvem per saber com anava el tractament. Sí, tenia por. En especial tenia por de ficar-me on no m’havia ficar, de preguntar Fi del dia des de el Parc de la Montanya, al darrea del temple de Debod.  Cedida per Cenit.jpgcoses que no corresponien…. I ara em sap greu, perquè creu-me que mai t’he (te’m) oblidat. Avui he donat la notícia a les noies del grup de Ciutat Vella. S’ha fet un silenci, totes han callat i han escoltat la teva història i la teva lluita.

Hi ha una frase que diu que fins que no mori l’última persona que et recorda tu tampoc moriràs. Si no et sap greu parlarem molt de tu, explicarem que la lactància també pot anar lligada a la paraula càncer. I lluitarem perquè ens escoltin, perquè els professionals ho tinguin present i no en donin la culpa de tot a la lactància.

 Allà on siguis, bon viatge… imagino que han estat uns anys complicats però estic segura que els has gaudit.

Gràcies per donar-me l’oportunitat de conèixer-te i fer-me millor persona i millor assessora.

Un petó… Fins sempre Marian.

 

* Foto cedida per Cenit. ” Capvespre des de el Parc de la Muntanya, al darrera del temple de Debod”

 

Sóc rica!

dilluns, 14/03/2011

El 12 de Gener del 2000 vaig anar per primera vegada a un grup de suport a l’alletament, tot era nou i desconegut.

La setmana passada em va trucar una mare per saber com funcionaven els  nostres grups:

Mare: I puc anar al grup d’ALBA Poblenou.
Jo: Sí i tant.
Mare: I quin cost té aquest servei…
Jo: Cap, els nostres grups són gratuïts.
Mare: Gratuïts???
Jo: Sí, totalment.
Mare: I vosaltres no cobreu res?

Va fer un silenci reflexiu i estic segura que el seu cap processava la informació a tota velocitat. Gratuït? Què és avui en dia gratuït? No cal pagar res de res per l’atenció física d’una assessora? No pot ser!!! Ha de ser broma o mentida.

foto_2.jpgÉs curiós que jo hauria fet la mateixa pregunta fa onze anys, i si no ho vaig fer va ser per vergonya i inconcència. La Maria tenia 22 dos dies la primera vegada que vaig aterrar a un grup de suport. Ja sabeu que jo sóc una mare lactant atípica perquè mai he tingut cap mal d’aquests dels que parlem tant. Durant l’embaràs vaig anar a un grup de prepart a Drassanes. Era com anar a un Xiquipark amb dones panxudes i queixoses en comptes de criatures accelerades. En aquell grup no vaig aprendre res de lactància. És més em van regalar un parell de canastretes, curta de mi em feien gràcia i tot, amb tot tipus d’informació i un parell de llet 2 de regal. Per tant quan vaig parir les meves nocions de lactància eren les mateixes que tenia de física quàntica.

Aquella primera trucada que em va posar en contacte amb el grup ALBA va ser una porta oberta a l’abisme, sentia que tothom m’empenyia a un abisme desconegut i terrible, que queia en les mans d’una perillosa organització criminal que em xuclaria la sang i tots, tots els diners.

Quan vaig anunciar que aniria a un grup de suport a la lactància tot eren consells. I jo que sóc molt feliç i que realment amb aquella trucada vaig ser molt feliç per que vaig entendre que la meva nena no passava gana; vaig voler compartir amb tothom aquella felicitat i explicar que m’havien ajudat i que al cap de pocs dies agafaria el metro i aniria a conèixer a aquelles dones. Però els comentaris dels altres no podien ser més descoratjadors.

Jo: Demà vaig a un grup de suport
La Farmacèutica: On vas??? I qui són aquesta gent? No les coneixes de res. Jo no i aniria. Ja saps el que diuen…

Jo: Demà vaig a un grup de suport, m’ajudaran
La del banc: I quan val això? No portis la cartilla!!

Jo: Demà vaig a un grup de suport, m’ajudaran
Ma mare:  Nena, no firmis res!

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m’ajudaran
La caixera del súper: Vols dir? I quin preu té això?

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m’ajudaran
La fornera: Una amiga de la meva filla va anar a un lloc d’aquests i ara la criatura té 5 mesos i només li dóna el pit.

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m’ajudaran
Un conegut:  I això per què serveix?

Jo: Demà vaig a un grup de suport i m’ajudaran
El pediatra:  T’obligaran a donar  pit!

I podria seguir i seguir però en general i per resumir tot era el mateix: Aquesta gent no és de fiar i volen els teus diners. foto_4.jpgAixí que vaig marxar cap a Alba Sant Andreu amb la nena a la Baby-Bjorn, la targeta del metro a la butxaca i 500 pessetes. I vaig tornar del grup amb la nena a la motxil·la, dos viatges menys de la T10 i les 500 pessetes a la butxaca.

Aquella primera reunió no la recordo del tot còmode. Estava tensa i atenta a tot. Però no em van exigir res, ni faig firmar res i no vaig perdre ni un duro.

Però, és clar, onze anys després i en plena crisi, qui pot creure que les assessores treballem per amor a l’art, que som voluntàries, que els nostres serveis són gratuïts i que “perdem” temps i diners al servei dels altres.

Però jo m’he fet rica des que sóc assessora de lactància. No tinc més diners, però sóc més rica en: experiències, coneixements, amistats, sentiments… cursi, molt cursi ja ho sé, però  del tot cert.

24 mesos de lactància

dimecres, 9/03/2011

 

“La setmana vinent la Martina fa 2 anys; plens de petons, moixaines, rialles, d’adormir-me sentint aquella olor dolça de bebè, de despertar al seu costat, de mirar-la hores i hores, de fer descobriments, de tornar a aprendre i a desaprendre, d’estimar com mai imaginava que es podia estimar… 24 mesos on la teta també ha tingut molt de protagonisme.

Bela1.jpg  La nostra ha estat una lactància fàcil i plàcida, i en uns dies celebrem els dos anys d’amor a la teta, però els inicis van ser tot menys fàcils. La meva era una lactància abocada al fracàs, i si no hagués estat per l’ajuda que vaig rebre des del primer moment mai no hagués pogut tirar endavant, per això estic tan agraïda a les assessores de lactància, i per això animo a totes les mares a demanar ajuda quan es trobin amb el primer entrebanc.

Després d’un part llarguíssim, complicat però preciós; als pocs minuts de tenir-la a sobre, es va posar a jugar amb el mugró. Després de l’esforç intens del part, les dues estàvem esgotades, jo tenia una mica de febre, i ella febrícula, així que fora camisa de batista, jersei de perlé, peücs de cotó  i ens vam passar les hores següents pell amb pell. La Martina no tenia prou força per succionar. Tothom va convenir que el que més necessitava era descansar. Però no era imprescindible que s’enganxés durant la primera hora per garantir una lactància reeixida?

Més tard van venir les infermeres a ajudar-me amb el pit. Em van dir que tindria dificultats amb la lactància perquè la Martina tenia la boca molt petiteta, i jo els mugrons molt curts (¿). La primera en la frente. Així que la primera trucada que vam fer va ser a la Dolors, una espècie de fada madrina per nosaltres, i assessora de lactància. A la tarda em va venir a veure i em va explicar com havia de posar la Martina al pit. Al tenir la boca tan petiteta, quan s’enganxava ficava el llavi inferior dins la boca, així que ens havíem d’assegurar que al enganxar-se tingués els llavis everits.
Al arribar a casa ja s’enganxava al pit i jo “notava”, com ho notava a l’hospital, que anava mamant. Aquella tarda, de sobte, la pujada de la llet. Quina cosa més espectacular, i més molesta! Se’m posaren el pit enooormes… I amb aquella boqueta de pinyó que tenia la meva filla em sembla impossible que pogués enganxar-se. Ens adonàrem que la Martina dormia quasi tot el dia, i quan estava desperta els braços li queien avall, flàccids… Anava tot bé? Vam tornar a trucar a la Dolors.

De seguida que va veure la Martina ens va dir que l’havíem de pesar. Si no havia guanyat pes havíem de fer-la menjar: teta, xeringa, bibe… com fos! Vam tornar a revisar la postura i comprovàrem que ho fèiem malament, i en realitat quan jo “notava” que mamava, només xuclava el mugró, no succionava.
Em va caure el món a sobre. No podíem pesar-la fins l’endemà, em vaig passar tota la nit traient-me llet i el papa donant-li amb una xeringa a la nostra petita campiona. Una nit que recordem llarguíssima i plena de por.  Jo veia que la lactància se n’anava en orris. Les hores van anar passant, i a mesura que anava  “bevent” de la xeringa, la Martina anava recuperant les forces. Cap al matí vam aconseguir que tornés a enganxar-se . Entre el que va poder mamar, el que em treia amb el tirallets, i els massatges que feia el papa als nusos que s’havien fet al pit mentre ella mamava, vam poder descongestionar una mica la cosa i que li comencés a ser més fàcil enganxar-se. Quan vam poder pesar-la vam respirar alleujats al comprovar que s’havia engreixat 200 grams, 200 grams de felicitat total i absoluta.Bela3.jpg  Des d’aleshores tot ha anat rodat. Ni una clivella, cap mastitis, cap infecció, però la Martina no menjava, el que ens va portar a fer-li analítiques que van confirmar que patia una lleugera anèmia.

A la revisió dels 2 anys amb el seu pediatra vam poder ometre el tema del pit perquè al veure que en 6 mesos no havia guanyat ni un gram i havia perdut 150g, es va posar les mans al cap. Vam fer analítiques i després de veure que els marcadors de celiaquia eren negatius i fer un cop d’ull a la immunologia, va treure importància al ferro (ja que amb el suplement és només qüestió de temps que pugin els nivells) i ens va dir que el que fa que estigui inapetent són les infeccions de repetició, que va agafant per tenir les defenses baixes, i no acaba de refer-se pel mateix, però que a la que comenci a menjar millor i a la que passi la temporada de virus i estigui més refeta hauria de millorar l’analítica.

La Martina porta 2 setmanes menjant és a dir: esmorzant, dinant, berenant i sopant, i igualment demanant teta a la mínima i mamant molt, jo diria que igual que abans. Me n’adono que la seva anèmia no està relacionada amb la LM, sinó amb el fet que no volgués menjar i estiguéssim a LME. Pensava que no era possible que la Martina mengés de tot, ni que fos una mica, en poqueta quantitat, però porta una setmana dinant a l’escola bressol i ho fa de bona gana (ho sé perquè els pares podem fer d’espieta), fins ara ha anat menjant de tot i bé (toquem fusta perquè duri), i la mateixa inèrcia fa que també estigui menjant bé a casa el berenar i el sopar. Fa només tres setmanes això em semblava IMPOSSIBLE.

Per tant crec que relacionar l’anèmia amb la lactància seria donar la raó a una doctora que em va dir que fins que no deixés el pit no menjaria, i a la que deixés de prendre el suplement tornaríem a estar igual, i seria donar la raó als que em diuen que clar, amb dos Bela2.jpg  anys i fent teta, normal que tingui anèmia.

No té anèmia perquè mami, sinó perquè només mamava i no menjava res, i això és el que no era normal.
Gràcies al ferro, i al fet que està recuperada de tots els virus que va agafar al gener, està més apetent, i el fet de dinar amb els nens a  l’escoleta i no amb la seva mare atacada dels nervis perquè no vol menjar ni un trosset petitet de res, li està fent tenir una actitud positiva vers el menjar, i això ho estem notant a casa ara.

Moltes gràcies Dolors i  Alba i moltes gràcies a totes aquelles que ens ajudeu a superar els entrebancs que anem trobant. Gràcies per ajudar-nos a fer als nostres fills, i a nosaltres mateixes, el regal més preciós del món.”

Moure cel i terra

dimecres, 2/03/2011

Avui una mare que va moure cel i terra per aconseguir alletar sense dolor.

“La meva filla va néixer en un part natural hospitalari i de seguida es va enganxar al pit. No hi va haver cap interferència i els primers dies la lactància va ser bastant bé. Havia llegit molt, visitat grups de lactància i estava relativament ben informada sobre les Marina3.JPG recomanacions per a tenir una lactància sense problemes.

Al cap de pocs dies la cosa es va començar a torçar, ja que vaig començar a sentir dolor al pit. Va començar amb una molèstia a l’interior del pit que va ser transformant ràpidament en un dolor punxant, com d’agulles. De vegades la sensació m’arribava fins a l’esquena. Vaig anar a la llevadora i al grup de lactància, la posició de la boca de la nena semblava estar bé i també era obvi que estava prenent la suficient llet, ja que engreixava a  bon ritme. Em van diagnosticar càndides al  mugró.

Ara sé que aquests fongs no  poden viure al pit, però abans es diagnosticava. Als 8-10 dies d’haver nascut el dolor s’havia incrementat moltíssim. La pell del mugró va començar a desprendre’s i els tenia en carn viva, era una visió horrible. El dolor era tan intens que em feia mal només de tenir la meva filla en braços, les preses van començar a ser insuportables. En aquest moment vaig començar a anar al centre ambulatori gairebé cada dia, la llevadora estava convençuda que era un problema de posició i la ginecòloga (que és assessora de lactància) deia que era fongs. Em van receptar diversos medicaments. Els dies passaven i seguia igual, les preses cada vegada pitjor. A la Lliga de la Llet em van dir que mai havien vist uns mugrons en tan mal estat i em van recomanar deixar que el nadó s’enganxés sol al pit. Això ajudava molt  lleugerament ja que el problema seguia. Vaig fer un o dos tractaments contra els fongs, la cosa no millorava.

A partir d’aquí vaig  buscar als fòrums d’Internet i vaig conèixer Alba, que va remetre el meu cas a Rita i entre les dues em van aconsellant. Això va ser el que va salvar la meva lactància. Em van dir que el problema segurament era una infecció i que necessitava fer-me un cultiu de pell de mugró i de llet. També em van recomanar que deixés l’antifúngic. El dolor era tal que  ja no suportava donar el pit, així que vaig començar la lactància en diferit, traient la llet amb el tirallets i donant-a la nena amb una xeringa. Hi havia plors en cada presa, desesperació i frustració, però elles em deien que quan trobéssim la causa del dolor es podria solucionar i per això vaig seguir endavant. La lactància diferida és un infern i no la recomano a ningú.

Feia més o menys 2 o 3 setmanes que havia parit. Vaig tornar a anar al ambulatori a demanar a les llevadores que em fessin un cultiu i em van mirar com si estiguessin veient un extraterrestre ballar la conga. Em van dir que això del cultiu de llet no existia i que elles no podien fer res més per ajudar-me, que no sabien què Marina2.JPGmés dir-me. Vaig anar a la ginecòloga i em va dir que el problema estava causat per l’estrès. Òbviament jo estava estresadísima, però aquest era l’efecte i no la causa del meu problema. Em va recomanar que deixés la lactància una setmana perquè se’m curessin les ferides i després tornés. Com si fos tan fàcil!!

En aquest punt ja estava a punt per tirar la tovallola: el pit fet pols, esgotada i sense veure cap solució. Hi havia provat de tot i havia parlat amb tothom… Sincerament ja no podia més. El pare de la criatura em va recolzar en tot moment, crec que ningú més entenia  que fos tan cabuda per seguir, inclosa jo mateixa. Ja tenia la llet artificial comprada. Cada presa que donava deia que era l’última, però després mirava al meu nadó i no podia deixar-ho, pensava “bé, només una més” … i llavors Alba i Rita em van posar en contacte amb  Juan Miguel Rodríguez.

Gràcies a l’assessora de la Lliga de la Llet li vaig poder fer arribar un cultiu de pell i un de llet a Madrid.  Només calia fer el cultiu i  l’antibiograma, saber què tenia  i quin antibiòtic em calia, després prendre el remei i alletar sense dolor. No m’ho podia creure! Vaig començar a donar la presa de nou directament del pit i estava més animada. En pocs dies va arribar el resultat.

Tenia estafilococ aureus, un bacteri que es troba en el nostre organisme però, quan la seva població es dispara, dóna lloc a molts problemes. La mala notícia era que la soca que jo tenia era resistent als antibiòtics comuns. És a dir, segurament m’havia atacat a l’hospital. Els únics antibiòtics als quals semblava ser sensible bacteris eren dos antibiòtics molt potents i no es venen a la farmàcia.

Sabia què podia curar-me però no tenia accés al antibiòtic. Després de més de dos mesos d’obstacles això ja em semblava el súmmum. En aquest punt de desesperació el Juan Miguel em va proposar provar amb un producte amb el qual semblava estar obtenint bons resultats. Es tractava d’un pètptid de la llet que havia aconseguit aïllar i estava utilitzant en el tractament de mastitis infeccioses. Primer me la  va fer arribar per prendre-la  oral, però  no va produir cap resultat. Una altra vegada em vaig plantejar molt seriosament el deixar-ho, però llavors  em va dir que esperés, i em va enviar  el pèptid en presentació líquida, per l’aplicació tòpica. Va ser màgic. En 2 o 3 dies vaig començar a notar millora.

Tenia el pit tan malmès que encara va passar molt abans que se’m curessin les ferides, cosa que va ocórrer cap als 4 mesos, però l’important és que es veia avanç, que ja no em feia mal el frec de la roba, ni el agafar a la meva filla, ni donar-li pit.  Gaudir de preses sense dolor va ser meravellós, i seguim amb la lactància fins ara.

copy_of_Marina1.JPGEra una sensació agredolça, veure com una cosa “tan senzilla” m’havia curat després de tots els productes que m’havia aplicat al pit i de tot el pelegrinatge que havia hagut de fer buscant ajuda. Aquesta és la raó principal que em va impulsar, a partir d’aquest moment, a buscar informació sobre lactància i formar-me com assessora.

Tant de bo arribi el dia en que les dones amb problemes visitin al pediatre o la llevadora i puguin rebre informació veraç i actualitzada o, almenys, ser derivades a un grup de lactància on  les puguin assessorar eficaçment. Encara que la veritat és que de moment, encara que amb moltes i molt honroses excepcions, el personal sanitari no està prou format i les mastitis infeccioses no es diagnostiquen correctament, no es realitzen cultius i la mare no rep la medicació que necessita, la qual cosa porta a que s’abandonin lactàncies que tenen fàcil solució.

Vull deixar constància del meu agraïment a la Rita, l’Alba i l’Amaia per la seva escolta, la seva paciència, els seus ànims i la seva informació, i també al Juan Miguel i l’Eva per  ajudar-me. Encara sort que us vaig trobar-vos. GRÀCIES.”