Arxiu de la categoria ‘Posem cara a la lactància’

3/4 de vacances!

dilluns, 8/08/2011

 

L’any passat no vaig fer vacances, el bloc va seguir funcionat amb normalitat però aquest any em cal una pausa tècnica.

Així que he decidit fer vacances tres setmanes. Les entrades em porten molta feina i degut a la meva dislèxia ( incontrolada) em cal repassar les entrades una i altre vegada. Sort de la Rita, la Myriam, la Isabel i la Mercè que em donen un cop de mà i no me’n deixen BBTTA2010 007.JPG passar masses! Em sembla que a elles també els calen us dies de relax sense pensar en tetes!Hehe

A més estem arribant a l’entrada 300 i ens cal una bona entrada de celebració :-) a veure què se’m acut.

Però no volia deixar el bloc buit tants dies. Així que  una bona amiga m’ha donat un gran cop de mà sense saber-ho.

Un dia li vaig demanar que m’escrivís la seva lactància i al cap d’uns mesos vaig rebre onze pàgPascua_2011 033.JPGines de relat. Vaig pensar en escurçar-lo o  fer-lo en dues parts, però es complicat poder resumir tantes paraules, tants consells, tan sentiments en tan poc espai. No el vaig penjar a la web perquè no veia com fer-ho.

Així que com qui s’emporta un bon llibre de vacances jo us proposo aquesta vivència com lectura estiuenca.  Creieu-me que val la pena!

La primera tarda que vam parlar per telèfon jo havia anat a recollir un pastís per una celebració  i  vaig caminar més de trenta  minuts mentre seguíem parlant per telèfon. Com diria un cinèfil, aquell va ser el principi d’una bonica amistat (oi?) Hem parlat innumerables vegades per telèfon, ens enviem mails tot sovint per saber de la vida de l’altra i ens hem vist una vegada en directe… Tota una alegria poder tocar a una amiga. Gràcies!

Veureu que ha optat per no posar el seu nom ni el de les seves filles i  tampoc ha volgut posar fotos i jo per suposat ho respecto.   

Així que us deixo amb ella i la seva lluita per aconseguir alletar a la seva filla, no crec que us deixi indiferent!

Bones vacances noies ( i nois), per cert que deixi el bloc en stand-by  no vol dir que no segueixi al telèfon ( 690144500) o al mail albapadroibclc@hotmail.com

Bon estiu i gaudiu molt de  les vostres criatures jo ho faré entre aquests dos mars amb les meves noietes  i el meu marit!

Esgarrifança sostinguda

divendres, 5/08/2011

 

Dimecres vuit i poc de la tarda, tinc aquesta entrada feta però de cop l’esgarrifança i l’emoció… De cop entenc que no, que no és això, que no en sé res d’aquesta imatge i interpretar-la no és suficient.

Maria Carretero (gràcies) em va enviar aquesta foto. S’acabava de produir el terratrèmol i posterior desastre nuclear a Fukushima i aquesta imatge era de rabiosa actualitat.

No vaig trobar el moment de fer l’entrada però al recordar que s’aproximaven les dates de l’aniversari dels bombardejos d’Hiroshima i Nagasaki vaig pensar que era el moment.

Vaig preparar l’entrada. I com us dic la tenia feta, havia especulat sobre del dolor d’aquesta mare, sobre la seva mirada perduda, sobre el seu gest abatut, la seva criatura ferida aferrada al pit de la seva mare lluitant per la seva vida… Tot paraules… Però no.

De cop vaig sentir la necessitat de saber més de poder-me acostar a aquesta dona de tu a tu, volia saber qui era, qui era el seu fill, què els va passar…

El primer que vaig saber és que la foto era obra de YosukeYamahata*. Yosuke va ser enviat juntament amb dos homes més en tren a la zona de la catàstrofe per documentar i fotografiar tot el desastre. Va arribar al cap de menys de 24 hores del bombardeig i va començar a fer fotos per ensenyar al món semblant barbàrie.

En la meva recerca frenètica  pel món cibernètic vaig trobar una segona imatge d’aquesta dona. Una imatge calcada a la primera amb l’única diferència que en la segona. la dona mira al seu fill. Era una seqüència!? Vaig llegir que Yamahata havia fet 5 fotos. On eren?

Necessitava saber més. Em vaig plantejar que potser ambdós haurien mort o potser només la seva criatura, de fet s’aferra al pit amb una debilitat extrema sembla apunt de dormir però les ferides que poden veure al seu cap i al seu minúscul bracet ens anuncien un altre cosa.

Vaig seguir rastrejant la xarxa. El primer que vaig descobrir és que era un nen, un nen de quatre mesos. Yosuke fa fer la foto el dia 10 d’agost entre les dues i les tres de la tarda. La dona esperava rebre assistència a l’estació de Michinoo. Però em calia saber més, vaig seguir la recerca i de cop un pes al pit; aquella dona tenia nom, la seva criatura tenia nom i les llàgrimes em van començar a rodolar galtes avall:

Kio Tanaka tenia 30 anys i el seu petit Yoshihiro quatre mesos. Vivia 1,8 quilòmetres al nord de l’ hipocentre amb el seu marit, els seus sogres, els seus tres fills: un nen de 6 anys, una nena de 5 i el petit Yoshihiro, i un germà menor.

Aquell matí, el seu marit i la seva sogra havien marxat a un poble de pescadors, lluny de casa. Va sonar la sirena d’atac aeri, ella i el seu sogre, es van amagar als camps d’arròs a uns cinc cents metres de casa seva. Després van veure una espurna de color groc i van caure a terra. Van tornar corrent a la casa per veure el nadó. La casa estava en flames, el nadó havia estat llançat des del vestíbul a la cuina. Tenia cremades i estava tot negre.

El seu fill gran, que jugava capturant libèl·lules amb un amic, va patir cremadesmolt greus i va tornar a casa. La seva filla també estava jugant i amb prou feines va arribar a casa quan va esclatar la bomba. Ella també va patir cremades molt greus.

Kio estava tan pendent dels seus fills que no es va adonar que la seva esquena i la del seu sogre s’havien cremat fins que ell li va dir. Van passar la nit al refugi antiaeri davant de la casa. Les cremades eren tan doloroses que no podia dormir.

Al matí, es van assabentar que hi havia una punt de primers auxilis a l’estació de Michinoo va posar els nens en un carro i es va dirigir a l’estació. Com que tota la roba i les sabates estaven cremades li van donar un quimono en una casa que no s’havia cremat però va caminar descalça els dos quilòmetres fins a l’estació. El terra estava calent i li feia mal l’esquena, però ella va aguantar i va seguir el seu camí. Van veure cases ensorrades, cadàvers decapitats, i cavalls morts…

Van arribar a l’estació de Michinoo al voltant del migdia. L’estació era plena de gent. La van posar en un munt de palla però Kio volia que els seus fills fossin tractats abans que ella. El doctor li va dir que el nadó estava mig mort. Ella va preguntar si el seu fill moriria aviat… Va ser llavors quan Yamahata va fer les fotos.

La família va tornar a casa sense cap tipus de medicament o  tractament tot i que les seves cremades eren molt greus. Van entrar al refugi antiaeri i es va quedar prostrats al llit amb un dolor terrible.

El seu fill gran no podia menjar ni beure i es va convertir en massa feble. Va morir el 12 d’agost, tres dies després de l’explosió. 2011-08-02.jpgEl petit Yoshihiro empitjorava dia a dia i va morir el 21 d’agost…

 L’any 1976, van rebre a l’Ajuntament de Nagasaki una postal anònima on deia que la dona de la foto encara vivia. La van localitzar. Ella recordava que havia estat fotografiada. Però no va voler veure les imatges . Recordar era massa dolorós.

Kio després de la guerra, va tenir tres fills més ( la seva filla va sobreviure). Atès que els ingressos del seu espòs no eren suficients per guanyar-se la vida ,després de perdre-ho tot , ella va començar a treballar a les seves terres de vuit del matí fins al capvespre.   Als 80 anys ( 1995) Kio encara treballava venent fruita i verdura al mercat.

El 9 de desembre de 2006 Kio va morir  a causa d’una pneumònia, tenia 91 anys.

Ara, torneu a mirar la foto i digueu-me què sentiu? Ara ja no és una imatge, una simple  foto, ara és Kio Tanaka que juntamemt amb 140 mil persones  va perdre (part de)  la seva vida un 6 d’agost de 1945 a les 8:15

Quan ja tenia tota l’entrada escrita vaig trobar la seqüència de fotos!!! I decobreixo amb angunia  la imatge dels altres dos fills de Kio, la podeu veure asseguda a la dreta de la imatge… Les llàgrimes ho envaeixen tot….

 

*YosukeYamahata va morir 2o anys després a causa d’un càncer de duodè, segurament causat per la radiació residual que va rebre mentre “treballava” els dies posteriors a la targèdia.

Quan podem posar-hi nom

dimecres, 3/08/2011

 

El dimecres anterior vam parlar de l’HAP amb el testimoni de la Lydia, avui l’experència de l’Aroa.

 

Des de la adolescència sempre vaig tenir els mugrons com si estiguessin una mica ressecs, o deshidratats. Encara que per la resta era tot normal.

“En el meu primer embaràs, durant el primer trimestre, vaig observar que els meus mugrons s’enfosquien i començaven a aparèixer unes crostes d’un color marró terrós, que a poc a poc s’anaven arrodonint i fins i tot semblava que s’engruixen. 34792_1725007174144_1507331350_1791119_3210357_n.jpg La part visible estava seca, però semblava que es poguessin treure estirant-les, i al separar-les podia veure com a mesura que s’acostaven a la pell estaven menys seques. La veritat és que era una temptació arrancar-les, però sentia molta molèstia només al fregar el mugró, i això feia que ja ni m’ho plantegés.

L’embaràs va anar avançant i allò seguia, va anar en augment fins que es va estancar i així vaig arribar fins al part. Em semblava una cosa molt curiosa, però la veritat és que mai em vaig plantejar anar al metge ni tractar d’esbrinar el què era. Em molestava però tampoc era un calvari i vaig pensar que potser era normal.

Va arribar el dia del part i va començar la lactància. La primera presa de contacte de la boqueta de la meva filla amb el mugró no va ser especialment dolorosa, però a partir d’aquí i durant una setmana més o menys el dolor era horrible! Al succionar aquestes crostes s’anaven arrencant, deixant forats, literalment, als mugrons i fins i tot van arribar a sagnar.

Em va suposar diversos dies de mossegar el coixí i caure’m les llàgrimes, però estava plenament convençuda que la meva filla tenia dret a prendre teta i jo a gaudir de la lactància, així que com sabia que passaria aviat seguim endavant. Creia que podien ser clivelles, encara que jo no n’havia vist mai cap i no tenia idea de com eren… Però en cosa d’una setmaneta o 10 dies ja no hi havia ni rastre de les crostes i el mugró en comptes de marró ja era rosa. Vaig estar un mes amb molèsties però ja no sabria dir si van ser degudes a això o algun altre factor: mala postura, un tel, infecció…

Després d’aquest primer mes tenia els mugrons com nous, fins i tot millor que abans de l’embaràs! Aquesta anècdota va passar i la veritat és que mai li vaig donar més importància, i no i vaig tornar a pensar. Vam mantenir la lactància 21 mesos, fins que la meva filla es deslletà sola (molt al meu pesar …), i poc a poc els meus mugrons van tornar a tenir aquest aspecte com a mig ressecs.

Abans del meu segon fill vaig passar per un avortament i el procés de les crostes marrons es va repetir també en el primer trimestre. Però aquesta vegada es va mantenir, encara que d’una manera més suau, durant aproximadament un any, fins que em vaig tornar a 163461_1724998973939_1507331350_1791108_4797327_n.jpg quedar en estat.

En aquest embaràs, el del meu fill petit, no va aparèixer res perquè ja i eren, però durant el primer trimestre (igual que les vegades anteriors) van anar a més. Més crostes, més fosques i més molestes.

Així com en la meitat de l’embaràs vaig tenir la sort d’assistir a un monogràfic sobre lactància materna que l’Alba va venir a donar a la meva ciutat, i aprofitant la seva presència i la d’un munt d’assessores més que estàvem allà, vaig decidir comentar el que tenia als mugrons i ensenyar-los. Entre unes i altres, després de tant de temps sense saber que eren (encara que no li donava més importància), van aconseguir posar-li nom a allò que em passava: hiperqueratosis queloide del mugró.
Un cop vaig tenir el nom, vaig indagar una mica sobre el tema i vaig trobar que deien que no hi havia molts casos, que no tenia més símptomes que l’aparença física, que no provocava dolor … I vaig seguir sense preocupar-me més. Això sí, això que diuen que no feia mal, era mentida !!!!!

Pocs dies abans del part vaig notar com el dolor i les crostes augmentaven. El començament de la lactància va ser dolorosíssim! Ja des de la primer agafada veia les estrelles, era insuportable! Em va fer molt més mal aquests primers dies que quan havia començat la lactància amb la meva filla.
Tot el procés es va repetir, les crostes es van arrencar a cop de succió, els meus mugrons semblaven  plens de cràters pels forats que em quedaven on estaven situades les crostes, però en cosa d’una setmana van desaparèixer, vaig tornar a tenir molèsties i hipersensibilitat al cap d’un mes com la vegada anterior, i després tot va passar.
Mantenim 17 mesos després una feliç i agradable lactància, i els mugrons millor estat que mai! A veure què passa el dia que deixi d’alletar… Que esperem que falti molt!”

Morir de gana

divendres, 29/07/2011

 

La frase que sovint diem sense donar-li més importància és la realitat de milers d’homes, dones i nens que no tenen res absolutament res per menjar ara mateix.

 

A la frontera entre Kenia i Somàlia hi ha el cap de refugiats de Dadaab, un centre pensat per 90 mil persones on actualment i malviuen 380 mil persones.   A Dadaab es moren de gana, l’ajuda no es suficient per tanta gent. Però no només a Dadaab  pateixen, hi ha dos camps més de refugiats: Dollo Ado i Ali Daddeh que acullen tots els desplaçats de Somàlia, concretament de la zona de Mogadiscio i Bakool que estan patit el pitjor: la gana, la desnutrició i finalment la mort per inanició.

L’ONU ha declarat  l’estat l’emergència per fam.  Aquest tipus de situacions es declaren tècnicament quan es combinen les següents variables: l’índex de malnutrició aguda entre els nens supera el 30% més de dues persones per cada 10.000 habitants moren al dia i la gent no té accés a aliments i altres necessitats bàsiques.

De fet aquestes dades són les que l’ONU considera prou escandaloses per cridar l’atenció del Primer Món i reclamar ajuda  i aliments.

África.jpg Hi ha  dos milions de criatures a la Banya d’Àfrica que pateixen malnutrició  i la  meitat  d’aquets estan en greu risc de mort.  En aquests moments la vida d’un milió de criatures penja d’un fil… Jossette Shedranm directora del programa mundial d’aliments explica que: “Moriran el 40% de les criatures de la regió i el pitjor encara no ha arribat”…. Sense paraules.

Les criatures que han estat deslletades o que no mamen són les que estan pitjor, ells són l’última anella de la cadena. Penseu que si nodrim a les mares mínimament,  l’ajuda que arriba és una trista ració d’aliments al dia: cereals o una barreta terapèutica llestes per menjar, podran nodrir els seus fills. La lactància és un dos per un, ens salva dues vides al preu d’una.

Però palrem de xifres. Les xifres són encara més alarmants, parlem de gairebé 4  milions de persones que no tenen res per menjar i  depenen de l’ajuda internacional per sobreviure.

Feia anys que no es produïa aquesta terrible situació de fam que per desgràcia combina la greu sequera que pateix el territori, és la pitjor sequera dels últims 60 anys,    amb  la violència del conflicte somali, sumit en el caos des de fa  20 anys. A més l’abús sobre la població que infligeix  d’Al-Shabab, grup fonamentalista radical  organització pròxima a Al-Qaida que controla gran part del país,  i l’esgarrifós augment del preu dels aliments que fa inviable a la població poder tenir el més bàsic… Tots aquests  fets s’uneixen i  teixeixen la catàstrofe que s’està produint.

La Unicef ​​va advertir dijous ( de la setmana passada) que nou milions de persones estan en risc per la manca de pluja i necessiten ajuda humanitària urgent. Les cimeres internacionals es reprodueixen tots saben que han d’aportar diners però sembla que hi ha coses més importants que salvar vides.  Si parlem de diners tothom arronsa el cap però Jacques Diuf, director de la FAO  només reclama 210 milions d’euros  fins a finals de setembre i 1.112 en els pròxims 12 mesos.

Sóc una mica desastre amb això dels xifres i no em faig mai la idea de què representa una xifra tan gran en euros. per tant he buscat equivalències. Les xifres ens semblen escandaloses però la mateixa xifra (210 milions) és la mateixa que Brussel·les ha destinat a les ajudes als pagesos damnificats pel escàndol dels cogombres suposadament contaminats per E.Coli. I els 1.112 milions equivalen els diners que la marca de cotxes Ford ha invertit a Espanya per la fabricació de dos nous models… Sense paraules.

Un avió carregat d’aliments  terapèutics d’alt valor calòric va arribar abans ahir a la zona, però no és suficient i la burocràcia és molt lenta i la mort actua molt ràpid. Us deixo l’enllaç d’ONG’s que treballen a la zona i recullen donacions.  Si els governs no arriben arribem nosaltres primers, ni que sigui cèntim a cèntim:

Intermón Oxfam

Save the children

Metges sense Fronteres

UNICEF

ACNUR

He optat per no possar les fotos de les criatures desnodrides agontitzant que surten cada dia al diari, no em sembla que sigui la manera.  De totes maneres vaig intentat aconseguir permís per incloure dues fotos al bloc però al final no ha pogut ser. Us deixo aquest i aquest enllaç per si voleu/podeu mirar-les.

Mireu, llegiu i penseu però cada minut que passa és massa tard per una criatura.

Viure per aprendre II

divendres, 22/07/2011

 

Segona part del relat de Marta Coromines, la primera part en aquest enllaç per si heu perdut el fil.

 

“…No em deixen aixecar, quan m’aixeco em porten en cadira de rodes i allà està la Marina, pobreta, tancada a la seva peixera. I així passem deu dies, ella dins la peixera, jo anant a veure-la, a donar-li el pit, a plorar quan la infermera em diu que la mataré de gana, a intentar descansar però aleshores venen les visites i volen parlar amb mi, a treure’m llet al lactari, a posar-me la bata verda a treure’m la bata, a deixar la meva nena pobreta dins la peixera i marxar cada vegada amb el cor trencat com el seu.

Se m’infecten els punts, em donen l’alta igualment i no hi ha ni una sofà o poder jeure, estic asseguda tot el dia sobre els meus punts infectats i em fa molt de mal… Em trobo tan sola, i sí que hi ha gent que em ve a veure, però la majoria no se n’adona i la venen a veure com si no passés res i diuen què maca que és. I jo no sé si sobreviurà.

A la fi arriba el dia que la deixen sortir i ni ella ni jo no ens volem separar més, dorm amb mi, està enganxada al pit hores i hores. El pit ens ajuda a recuperar el que hem perdut. Estones de calor que ens donem l’una a l’altra, l’amor que li tinc i que mai no havia pensat tan infinit.

Per sort i dins la gravetat de la seva malaltia la Marina està molt bé, només amb la medicació va tirant. No caldrà que la operem abans d’hora. A l’any li fan un cateterisme per estudiar com està realment per dins, a l’any i mig l’operen amb èxit.

Potser en uns anys l’han de tornar a  operar, però sempre serà una intervenció molt més senzilla. El més gros ja està fet.

Sense operar-la hauria mort o hauria viscut amb molt poca qualitat de vida. He d’agrair a la medecina i als metges que hagin salvin la meva filla. Jo, que m’he passat la vida dient pestes dels metges.

Amb la Montse Català, un dia parlant dèiem que sembla ben bé que la Marina triés el que li calia, perquè no sortia i va haver moltes casualitats que van envoltar el seu naixement. Potser no hauria pogut aguantar un part a casa… No ho sabrem mai… No varem tenir el part desitjat ni el naixement respectat…I doncs, les coses de vegades no són com les esperàvem. I es fan més difícils. Però també són les dificultats les que ens empenyen a créixer i de vegades a canviar, a atrevir-nos amb noves coses, amb noves formes de viure i de ser.

És aquesta experiència que ens va tocar viure, junt amb un recuit del que jo ja era, que fa que orienti el meu camí professional cap al món de la maternitat.

Quan vaig conèixer la figura de la doula em va semblar fantàstic que existís una feina així, si les hagués conegut quan la Marina estava a la incubadora potser hauria viscut les coses d´una marera diferent.

Al grup de lactància (ALBA Ciutat Vella) trobo el suport que em manca al carrer, trobo altres mares i sobretot trobo l´Alba, que m’anima a quedar-me.

Fer de doula i assessora m’omple molt. Em sembla que contribueixo, ni que sigui una mica, a fer que el món pugui canviar cap a millor.

Primer em pensava que volia treballar de doula per ajudar les mares, que  poguessin sentir-se recolzades i que algú els donés informació en un moment de crisi tan gran, de joia tan profunda i soledat tan immensa com és de vegades el pas cap a la maternitat.

Més tard vaig pensar que, en realitat, feia un procés curatiu, que m’estava salvant a mi mateixa, que estava fent per altres allò que m’hagués agradat trobar a temps per a mi. 

Després vaig pensar que, certament, el que feia era posar veu als nens que, per ser tan petits encara no saben fer servir les paraules, fer de traductora o de netejadora de les interferències que posa la nostra societat a l’instint.

Més endavant em va semblar que m’estava salvant a mi quan era bebè, que a través dels altres nounats estava sanant aquest meu nadó interior.

La realitat és que faig això i molt més.

Avui dia tinc clar que, com diu Michel Odent “per a poder canviar el món cal canviar la manera que naixem”, i intento posar el meu granet de sorra perquè els nens neixin més feliços i respectats i les mares es facin més fortes i conscients dels seus instints, del seu poder, contribuint a la revolució de les mares de la que parla Laura Gutman.

Treballo de cara als altres, poso tot el que puc de mi per a cuidar de les famílies en el moment de canvi cap a la maternitat. I cuidant els altres aprenc a cuidar-me a mi mateixa. I cuidant els altres aconsegueixo cuidar del meu ser mare i del meu ser filla. I tot plegat m’enriqueix i em fa qüestionar-me cada dia i em fa aprendre a ser una mare més pacient i una persona més tolerant.

Aquest és un trosset de camí, que va començar molt abans i que no sé com és de llarg, ni quin és el seu destí final. Un trosset de la vida, que ve com ve i va com va, i que si volem i tenim el cor i els ulls ben oberts, podem transformar-la en allò que més desitgem”

 

 Marta Corominas Sallés

Willian Dos Santos

Marina Corominas Dos Santos

Viure per aprendre

dimecres, 20/07/2011

 

Vaig demanar a la Marta, companya assessora d’ALBA lactància el  relat de la seva lactància pel bloc. Me’l va fer arribar aquest cap de setmana  i no he volgut tocar una coma. Així que avui la primera part, divendres la segona.

“Em dic Marta, tinc 37 anys, soc mare d’una nena de cinc. Soc doula i assessora de lactància, entre d’altres coses.

Quan vaig començar a pensar en tenir una criatura, en embarassar-me, mai  no vaig pensar que em capgiraria la vida de la manera que ho ha fet. Jo sentia que volia ser mare, un desig que amb el temps va esdevenir molt intens, gairebé aclaparador. Desig de sentir el meu ventre ple de vida, d’una vida que sorgirà de dins i es farà pròpia, la vida de la meva filla.

El canvi ha estat tan profund que ara ja fa cinc anys i encara no he aconseguit casar l’aquella Marta que era amb aquesta Marta que sóc. Hi ha parts de mi que he perdut i que vull recuperar i que encara no he trobat com, parts de mi que més m’estimo que es quedin vagant per on siguin ara mateix, i parts de mi noves, tan noves que encara no les puc reconèixer quan me les fan veure.

Jo vivia en comunitat al camp i algunes de les noies que allà vivien van tenir fills. Allà vaig descobrir que es podia parir a casa. No em va sorprendre, sempre he confiat en la pròpia capacitat del cos per a regular-se i tendir sempre a l’equilibri. Vaig poder viure lactàncies perllongades viscudes amb plena naturalitat i sense problemes.

Abans d’això només havia tingut en braços la meva cosina petita, que va néixer quan jo tenia quinze anys.

Sempre m’han interessat els temes de salut i les plantes medicinals, les essències i els alambins. Em deu venir de part de la meva àvia materna, que em va ensenyar moltes coses els estius que passava amb ella a la casa de pagès de la que era masovera.

En anar a viure al camp tot aquest món el tenia molt a l’abast i vaig aprendre un munt de coses noves.

He tingut, com tothom, experiències de vida que m’han fet créixer, i també algunes persones que han passat i no recordo però sobretot hi ha una sèrie de gent i una sèrie de circumstàncies que no oblidaré mai.

No oblidaré mai la meva amiga que va voler parir a la casa on vivíem, no l’oblidaré passejant amb les seves contraccions, no oblidaré les seves parteres i tot el que ens van ensenyar. Una d’elles és d’aquesta gent que no passen per la nostra vida, sinó que es queden, la Núria Larroya.

Tampoc no oblidaré el maltracte que va rebre a l’hospital.

Vivia a Collserola, dins una experiència social i ecològica, a la casa okupada Can Pasqual, una masia que vol ser un disseny permacultural i una alternativa al consum desenfrenat. L’any 2000 varem organitzar unes xerrades sobre autogestió de la salut. En aquestes jornades varem tenir un taller d’auto coneixement impartit per Montse Català i una xerrada sobre part Natural on va participar Isabel Villena i Núria Larroya entre altres activitats molt interessants. Auto coneixement del propi cos, flors de Bach, olis essencials… va ser un primer contacte amb moltes coses que més endavant han passat a formar part de la meva vida quotidiana.

És arran d’aquest coneixement que sé de Migjorn. I que, quan m’embarasso ja sé a qui vull tenir al meu part.

El meu embaràs va ser fantàstic, passo els primers tres mesos en una illa del tròpic, banyant-me al mar, vivint les mateixes sensacions que viu un nadó al ventre càlid de la mare. Podria haver decidit parir allà, a la vora de la mar, però el meu cos i sobretot la meva ànima em demanen de tornar a la vora de les meves dones, de la meva mare, les meves amigues, la meva llevadora.

I torno, visc una mudança, i faig el curs de preparació al part de Migjorn. Demano a la Núria Larroya que m’acompanyi durant el part.  Espero que hi hagi la Montse Català també amb mi, la seva professionalitat em deixa molt segura. Tot continua anant perfectament, tinc alguna molèstia i m’engreixo massa, però res que sigui preocupant.

Estic molt il·lusionada amb el part, en tinc moltes ganes. Com que encara estem d’obres, pariré a la casa de naixements: m’imagino a l’aigua, he comprat sal per poder-ne posar, passejant per aquella terrassa amb vistes a Montserrat. Mai no penso que pugui anar malament. Tinc plena confiança en la saviesa del meu cos.

Però ja som a la setmana 41 i molts dies i la Marina no sembla que vulgui sortir. Em proposen anar a la Maternitat on aleshores encara et deixaven esperar fins a la setmana 43, revisant amb ecografies.

I allà sóc tota sola i esperant que el metge vingui d’una reunió massa llarga. Passa una metgessa i decideix fer-les ella les ecografies. I aquesta dona veu el que no va veure l’ecògraf de Sant Cugat (al que agraeixo profundament la seva mala praxis que ens ha salvat de cinc mesos de patiment i , qui sap, de pressions per avortar). La Marina té un greu problema al cor i que no sabrem fins que no sigui fora si podrà sobreviure o no, si l’haurem d’operar o no.

Quina por! Quina angoixa!

Em demanen hora amb el cardiòleg per al dia següent i m’envien a Sant Joan de Deu, on hi han tots els especialistes. Fa dos dies que estic perdent una mica de líquid, dec tenir una fissura alta i estic completament desmoralitzada. L’únic que em manté en peu és el remei rescat i el meu desig de no rebre la meva filleta amb plors, el seu naixement ha de ser un naixement alegre. Perquè és la vida la que ve. Fa anys que sé que la vida ve com ve i va com va.

Em llevo al matí, encara perdo líquid i dic al meu home i la meva mare que agafem les maletes i que em quedo a l’hospital, que em facin el que vulguin.

Ingresso a Sant Joan de Deu on em deixen anar dues perles quan demano si el part pot ser respectat i dic que jo estava preparada per al protocol de la Maternitat: “Aqui esto no lo hacemos” “Tu sabes demasiado” i m’envien a l’habitació per a la inducció. El gel de prostaglandines no em fa més que alguna contracció aïllada: no em puc posar de part en un lloc ple de gent desconeguda que venen a visitar el bebè de la meva veïna de llit, amb la tele encesa i soroll i amb la por que sento al fons del meu cor. Passo el dia i a la nit em baixen perquè uns resident reconeguin una Tetralogia de Fallot. Ells es fan els importants, em fan mal i no em demanen permís. El més gran deu tenir 22 anys. Em quedo al passadís esperant que em pugin a dalt altra vegada i de cop i volta tothom crida “prolapso de cordón” i corren cap al quiròfan. Hi ha un pare espantat i jo, també espantada, a qui ningú no diu res. Voldria fugir corrent i amagar-me però sóc en una llitera i ja he renunciat a defensar-me. La senyora de la neteja s’acosta i em consola.

L’endemà comença la inducció amb oxitocina. Em diuen que ja cridaran al meu marit quan em posin l’epidural i jo dic que de cap manera, el necessito ara! Em fa molt de mal i cada vegada més.  Tinc una contracció constant, dolorosa, una rampa a la meva matriu, al si on dormia la Marina. De vegades augmenta la intensitat. La llevadora que m’ha tocat és molt amable i m’explica molt bé les coses. No m’he ajagut en cap moment, entre l’aparell de mesurar la tensió i la via no puc moure’m i no vull jeure, estic millor asseguda, així puc balancejar el meu cos a poc a poc, per acompanyar el dolor. Les hores es fan llargues i a la fi em posen l’epidural. Per sort m’han fet esperar als cinc centímetres de dilatació, per sort he tingut sort i no hem acabat en una cesària.

Això ho penso ara que ho sé. Aleshores no hi pensava, només volia que acabés el dolor i veure la meva nena, i que estigués bé.

Deixen entrar la Núria, que m’acompanya i m’anima, sempre tendre i amorosa.

I m’adormo amb l’epidural, i quan desperto sento el cap entre les meves cames i moltes ganes d’empènyer i encara més ganes de llevar-me, treure’m les vies i parir a la gatzoneta a la cantonada d’aquella sala freda. Però em continc, perquè he anat fins allà i em fa por que passi alguna cosa amb la Marina.

Crido la llevadora i em porten al quiròfan. Jo no puc esperar, necessito empènyer i em fan esperar,  em posen mirant el sostre en una posició molt incòmode i veig com el ginecòleg es posa els guants molt lentament. I neix la Marina i la tapen i només li puc veure la cara un momentet que ja se l’estan enduent i ara la posen a la incubadora i jo no hi puc anar i demano al seu pare que no la deixi tota l’estona que vagi amb ella, que no la deixi…”

Dona’n una mica II

dimecres, 6/07/2011

 

Tornem a parlar del Banc de Llet de Barcelona. Avui contem amb el testimoni excepcional d’una donant i una breu entrevista a la responsable del Banc de Llet Materna de Barcelona, Gemma Valeta.

Testimoni d’una donant

“Fa tres anys i mig va néixer el meu primer fill, l’Ivàn. La lactància no va ser d’entrada un camí de roses, al principi va ser molt dura. Sort de dues bones amigues la Transi i la Judit, per elles el meu fill encara mama.

Quan la lactància ja funcionava jo tenia força producció de llet. Em vaig informar a través d’Internet sobre la donació de Llet Materna. Vaig contactar amb el “Doce de Octubre” de Madrid. M’hagués agradat molt donar aquesta llet que jo anava perdent, perquè per mi la llet és or blanc. Però no va ser possible.

Quan vaig començar a treballar, l’Ivàn tenia 3 mesos i mig. No el veia en 6 hores i cada vegada que em preguntaven per ell, i no el tenia a prop, em donava una pujada de llet, ho passava malament. Sempre amb dobles samarretes, perquè els discos no  m’agraden massa.

Amb l’arribada del  meu segon fill, l’Hugo, em va arribar informació del Banc de Llet Materna a Barcelona. Tot i que l’Hugo ja tenia 8 mesos, en tenía moltes ganes. No m’ho podia creure. No m’ho vaig pensar una mica i vaig trucar per telèfon perquè m’ informessin.
http://www.bancsang.net/es/index.html

El tracte va ser genial, em van dir anés  a l’hospital que em fos més pròxim, d’una llista, i em presentés com a donant de Llet Materna, que em ferien una entrevista. Vaig demanar hora a Bellvitge que era el que m’anava millor. Em van treure sang i em van donar un tirallets Medela manual i 10 pots de 130ml cada un.

Als 2 dies em van trucar per informar-me que l’analítica havia sortit bé. Així doncs vaig començar a treure’m la llet. En 10 dies ja tenia tots els pots! Vaig trucar per  la recollida, però ens va agafar la revetlla pel mig i vam quedar 4 dies després. Vaig haver de seguir traient-me la llet perquè se’m  posava el pit carregadíssim si no em treia la quantitat de cada dia.

El noi  que va venir  a recollir la donació em va donar uns altres 10 pots, però aquests són de 240ml!!

Jo des d’aquí animo a totes les mares lactants que es facin donants, a part de ser una bona acció, és una gran satisfacció personal!”

Entrevista  a Gemma Valeta:

Som la llet: Heu calculat quantes donants us calen per cobrir els requeriments de llet que us fan des de els hospitals?

Gemma Valeta: De moment portem només tres mesos funcionant i ja tenim unes 70 donants, així que penso que portem un bon ritme i el més important és que la implicació d’aquestes donants és màxima i ja portem recollits 150 litres de llet.

SLLL: Heu pensat en iniciar una campanya de donació en el cas de mares que han perdut el seu nadó?

GV:Som conscients de l’ajut psicològic que pot suposar per una família, que malauradament ha perdut el seu nadó, el fet que pugui fer donació de llet materna (que ja tingui guardada ) i ajudar així a nadons que estan en situació de risc. De fet ja hem tingut un parell de casos. Però en cap cas s’ha fet , i no es farà, cap campanya especial.

SLLL: Sabem que la llet materna és el millor pels nadons prematurs o en cas de patologia digestiva o cirurgia digestiva. Però també sabem que pot ser útil en altres tipus de malats amb diferents patologies i amb edats diverses. S’ha previst el subministrament de llet en un cas d’aquest?

GV: És el metge neonatòleg des de les maternitats dels hospitals qui indica la llet materna de banc per tant nosaltres subministrarem sempre sota aquesta premissa.

LLL: Què els diries a les mares que els agradaria fer-ho però tenen dubtes de si la seva llet serveix?

GV: Que ho provin sense cap tipus de compromís.

SMLL: En la nostra societat les mares sempre pensen que no tenen llet pel seu nadó. Què podem fer per canviar aquesta percepció?

GV:Crec que s’està treballant molt, tant des de les associacions i diferents grups de lactància materna, hospitals i el personal sanitari perquè la lactància materna es normalitzi a la societat i és a partir d’aquí quan aquesta percepció començarà a canviar.

Vull donar les gràcies a les dues per la seva amabilitat i us recordo que teniu més informació en aquesta entrada per si us animeu a donar llet.

Avui l’Abril fa 4 anys

dimecres, 29/06/2011

 

Per les que llegiu des de fa temps el bloc ja sabeu que tinc dues filles una d’11 i una de 6. I no, no en tinc cap altre. Avui la peque de la casa celebra per duplicat el seu aniversari.

Aquella tarda ( 29 de Juny) vam arribar a Blanes com sempre, no feia massa calor i les nenes jugaven amb els amics al jardí. L’Abril tenia dos anys i mig justos i estava berenant un entrepà de xoriço de mides importants. Portava el pijama i corria pel jardí.

sant_joan011 119.JPGParlava amb la Rita per telèfon quan em vaig adonar que feia estona que no la sentia. Vaig començar a buscar mentre parlava  amb la Rita d’un llibre ( no recordo quin), no la veia, no la sentia… I de cop vaig tenir una intuïció: la piscina.

I sí, era allà, el seu cos nu flotava boca avall a la part dreta de la piscina. Sé que vaig crida “Rita!!” i vaig llençar el telèfon per ficar-me a la piscina.

Vaig arrossegar el seu cos cap a l’altre cantó, cap a les escales i vaig començar a xisclar. La vaig posar sobre la corona de la piscina i era morta. No respirava, el cor no bategava. Era morta. No podia deixar de cridar. Pensava en llençar-me al barranc que hi ha al costat de la casa, em volia morir jo…

Els veïns van aparèixer, van trucar a l’ambulància i un d’ells juntament amb el meu pare va començar a intentar reanimar-la. I jo només podia dir: “no la toqueu, no la toqueu”. Era com si l’agredissin, com si li fessin mal, no volia que ningú la toques. Per sort, el Marcel (GRÀCIES) em va fer reaccionar i em va cridar, em va dir a crits que fes el favor de reanimar-la que deixes de cridar i ho fes!
Em va posar les piles i vaig començar a practicar-li una tècnica de reanimació cardio pulmonar que havia aprés 15 anys abans i que havia practicat una sola vegada sobre un ninot de plàstic.

Ho feia, ho feia, ho feia pensant que no feia res. Però així ho feia jo, no ells. De cop el Marcel em va dir: “Mira-li els dits, mira-li els  dits està recuperant color, segueix, segueix” i d’esquitllada vaig veure els seus dits i els seus llavis havien recuperat un to rosat i havien esborrat aquell to blavós tan terrible.
De cop es va moure, creia que m’ho inventava, que era jo, que les meves ganes de que la nena fos viva eren les que feia que la veies moure’s . Però no, es movia i va vomitar el maleït entrepà de xoriço i va començar a somicar. Però tot i això el meu cervell no s’ho creia…

sant_joan011 104.JPGAl cap de 16 minuts va arribar l’ambulància i un infermer em va substituir: “L’has salvat, nosaltres no hauríem arribat a temps”.
La van portar a l’Hospital de Calella, allà la nena tot i que no obria els ulls parlava i em demanava teta i volia fer fora l’ infermera que la punxava contínuament.

Finalment la doctora va perdre la decisió de sedar-la perquè els seus pulmons eren plens d’aigua i la seva saturació d’oxigen era molt dolenta i traslladar-la cap a Barcelona immediatament. Eren les tres de la matinada.

Vam passar 5 dies a la UCIP de Sant Pau en coma induït. Jo era molt positiva i ho era perquè jo sabia que la nena estava bé, que ella  volia la seva teta i que no tenia res, tot i que els metges molt prudents no es mullaven i no em podien assegurar si el seu cervell havia patit danys.
Al cinquè dia li van treure la sedació i la meva nena es va despertar. Els metges volien començar a alimentar-la i jo vaig dir: “Li puc donar pit?” van tenir que parlar-s’ho amb els pediatres però em van donar permís. Quin moment!! Poder-la agafar d’aquell llit i tornar-la a tenir entre els braços, sentir la seva escalfor.

Algunes infermeres van suggerir que podia aprofitar per deslletar-la, però no era el moment. De fet, tot i que jo pensava que havia perdut tota la producció l’Abrilva recuperar la seva lactància i va mamar fins els 6 anys. Les cares de sorpresa del personal (menys d’una doctora que era meravellosa) eren espectaculars cada vegada que l’Abril es negava a menjar però acceptava desorientada i espantada la seva teta.

Aquell no era el seu moment.

Al llit del davant hi havia una parella molt jove amb un nen de deu dies que tenia greus problemes amb la llet artificial i no en tolerava cap. Havia tingut convulsions, febre i no sé quantes coses més i sé que van trigar setmanes en sortir de l’hospital. A ells ningú els va mirar en mala cara per no intentar la lactància materna. De fet no els van ni explicar que podia relactar… És igual, jo no podia fer d’assessora en aquell moment. Només de mare.

Vull agrair al Marcel, al meu pare, al meu marit i pare de les criatures, a la meva estimada Maria que també va patir molt aquells dies… A les noies de Crianza Natural, a la meravellosa pediatra Maria Antonia Simon Ortoll que em va informar de tot a cada moment, a la Rosa, a la Rita, a la Isabel, a la Ruth,a la Marie i la seva germana Do, a la Paqui…. i a tants i tantes altres, les atencions d’aquells dies.

L’Abril avui fa 4 anys i no recorda aquell dia. No recorda el dia que va decidir salta per sobre les flors, es va  treure el pijama i es ficar a la piscina.

Fins i tot E.T.podia comunicar-se

dilluns, 27/06/2011

 

Una criatura pot arribar a ser un ésser d’un altre planeta, una mica Marcià i totalment desconegut. Com tots els marcians parla un altre idioma, el que no vol dir que no sàpiga comunicar-se.

 

Recordeu a ET i aquella mítica frase: “Casa meva, telèfoooonnnnn”. Si ell podia fer-se entendre i demanar el que volia les nostres criatures, que són del nostre planeta, també poden fer-se entendre i demanar “tetejar”. El que ens cal és una guia bàsica per poder-nos comunicar. Una mena de Google Traductor: criatura-adult. Només cal aprendre el seu idioma per saber què volen.

imagesCA1Q621A.jpg Estic pensant que  fa anys es va intentar amb una mena d’aparell que analitzava el plor de la criatura i et deia que tenia exactament però ja sabeu que opino que als humans ens agrada complicar-nos la vida i ens agraden més els botons  i els aparells cars que tècniques més casolanes. Ens sembla molt més in si tot passa per un aparell a piles i  llumetes. Però mamis us explico un secret? Les dones som especialment hàbils en desxifrar el què volen les criatures. I sabeu per què? Doncs perquè des de les cavernes quan no existia el llenguatge verbal, les dones teníem que interpretar el que volien les criatures, per tant portem anys de pràctica en això de desxifrar cares,plors i saber que ens reclamen. O no us ha dit mai la vostre parella (home): “Què té?? Per què plora? ”  I tot sovint nosaltres ho sabem.

Per comunicar-se amb un bebè ens cal:

1-Mirar/observar

2-Interpretar (espero que us sigui més fàcil després d’aquesta entrada)

3-Satisfer

alerta activa.jpgEn primer lloc ens cal saber que les criatures viuen en cinc estats psíquics que es tradueixen en senyals físiques, que no tenen res de paranormal ara ho veureu. Aquests estats en indiquen si és el moment o no d’alletar-los. I ja us dic que en no tots ells poden menjar encara que nosaltres ens encaparrem en entaforar-los la teta a la boca sí o sí. Les criatures només poden menjar en dos estats: endormiscats i alerta tranquil·la. Però anem a veure’ls tots:

Adormit, Endormiscat, Alerta tranquil·la, Alerta activa, Plorant.

És evident que quan una criatura està adormida, k.o. total no pot menjar, de fet ni nosaltres podem. No és el moment.

També sabem que si la criatura plora  tant que s’enfila per les parets tampoc és el moment d’intentar res, quan estàs molt enfadat no tens ganes de res. Per tant no podem alletar-los.

L’alerta activa és una mica més subtil. En aquest estat les criatures poden mamar però estan a punt de saltar al següent estat, el plor, per tant en qualsevol moment la criatura es pot desenganxar de la teta i enfadar-se de valent. Com sabem que estan en aquest estat? Doncs comencen a fer males cares: arrufen les celles, fan ganyotes, tenen els ulls tancats i comencen a moure les extremitats de manera deïcida.

Per tant si voleu posar-vos una criatura a la teta al moment ideal cal esperar que estiguin endormiscats: ulls tancats, badallant,  quan s’estiri, quan emeti sorollets lleus quan sembla que estigui espolsant la mandra…. O en alerta tranquil·la; quan et miren amb els ulls molt oberts, sense fer ganyotes, estan relaxats, quiets…

En aquests moments la criatura us diu en el seu idioma que està disposada a menjar. Per cert, el plor no és una senyal de gana, és una senyal de FAM! Per tant també cal desxifrar  els senyals previs al plor que ens indiquen que la criatura té gana:

-Mans a la boca ( només fins els tres mesos)

 -Sorollets

-Moviments de la boca

 -Rellepar-se els llavis 

imagesCA9S7Z49.jpgNo us caldrà cap aparell amb llumetes si podeu mirar i interpretar el que necessita la vostra criatura. Ells saben mamar i saben dir-nos que tenen gana. Només cal desxifrar el seu codi que ja veureu que els petits Marcians no són tan complicats d’entendre.

I un últim consell: Davant del dubte, si no sabeu què té la criatura i no sabeu què fer… Poseu-lo a la teta.

La nit més màgica per la Habiba i l’Alma

dijous, 23/06/2011

 

Portem   més de 20 dies lluitant per fer realitat el seu somni estar juntes. Avui podem cridar ben alt i fort:  La Habiba i l’Alma estan juntes!!!!!!!

Semblava que no es arribaria mai, semblava eterna aquesta separació però finalment ahir a la tarda mare i filla es van poder retrobar. Finalment el segrest encobert ha acabat!

Ibone Olza diu que la nena està perfecte, que està bé, feliç, que canta, riu….  I nosaltres també  som felices amb elles. La felicitat i l’alegria han estat immensa, l’alegria i la satisfacció ha envaït tot! La lluita ha valgut la pena, hem lluitat i hem guanyat, PERÒ:

-          La felicitat no ens ha d’impedir no demanar depurar responsabilitats en aquest cas

-          No és tan simple con rectificar 20 dies després

-          Hi ha moltes mares i moltes criatures que pateixen la mateixa situació

Per tant la lluita ha de seguir, un final feliç està molt bé però hi ha més famílies que viuen una situació similar i també els cal ajuda. Malauradament el cas de la Habiba no és únic i  tots es mereixen el mateix suport.

HEM APRÈS:

-          Que la unió fa la força

-          Que podem servir-nos de les xarxes socials per comunicar-nos i lluitar

Per tots aquells que no van voler creure la notícia, per tots aquells que no van voler fer-se ressò de la notícia o van considerar que no era prou important… Espero que mai necessiteu ajuda.

Gràcies a totes/tots els que heu cregut que valia la pena i era la nostra obligació ajudar, hem demostrar que junts podem!!!

270845_162724560460058_100001675441911_389470_723655_n.jpg L’abraçada (real) de la Habiba i l’Alma