Arxiu de la categoria ‘Posem cara a la lactància’

Viure per aprendre II

divendres, 22/07/2011

 

Segona part del relat de Marta Coromines, la primera part en aquest enllaç per si heu perdut el fil.

 

“…No em deixen aixecar, quan m’aixeco em porten en cadira de rodes i allà està la Marina, pobreta, tancada a la seva peixera. I així passem deu dies, ella dins la peixera, jo anant a veure-la, a donar-li el pit, a plorar quan la infermera em diu que la mataré de gana, a intentar descansar però aleshores venen les visites i volen parlar amb mi, a treure’m llet al lactari, a posar-me la bata verda a treure’m la bata, a deixar la meva nena pobreta dins la peixera i marxar cada vegada amb el cor trencat com el seu.

Se m’infecten els punts, em donen l’alta igualment i no hi ha ni una sofà o poder jeure, estic asseguda tot el dia sobre els meus punts infectats i em fa molt de mal… Em trobo tan sola, i sí que hi ha gent que em ve a veure, però la majoria no se n’adona i la venen a veure com si no passés res i diuen què maca que és. I jo no sé si sobreviurà.

A la fi arriba el dia que la deixen sortir i ni ella ni jo no ens volem separar més, dorm amb mi, està enganxada al pit hores i hores. El pit ens ajuda a recuperar el que hem perdut. Estones de calor que ens donem l’una a l’altra, l’amor que li tinc i que mai no havia pensat tan infinit.

Per sort i dins la gravetat de la seva malaltia la Marina està molt bé, només amb la medicació va tirant. No caldrà que la operem abans d’hora. A l’any li fan un cateterisme per estudiar com està realment per dins, a l’any i mig l’operen amb èxit.

Potser en uns anys l’han de tornar a  operar, però sempre serà una intervenció molt més senzilla. El més gros ja està fet.

Sense operar-la hauria mort o hauria viscut amb molt poca qualitat de vida. He d’agrair a la medecina i als metges que hagin salvin la meva filla. Jo, que m’he passat la vida dient pestes dels metges.

Amb la Montse Català, un dia parlant dèiem que sembla ben bé que la Marina triés el que li calia, perquè no sortia i va haver moltes casualitats que van envoltar el seu naixement. Potser no hauria pogut aguantar un part a casa… No ho sabrem mai… No varem tenir el part desitjat ni el naixement respectat…I doncs, les coses de vegades no són com les esperàvem. I es fan més difícils. Però també són les dificultats les que ens empenyen a créixer i de vegades a canviar, a atrevir-nos amb noves coses, amb noves formes de viure i de ser.

És aquesta experiència que ens va tocar viure, junt amb un recuit del que jo ja era, que fa que orienti el meu camí professional cap al món de la maternitat.

Quan vaig conèixer la figura de la doula em va semblar fantàstic que existís una feina així, si les hagués conegut quan la Marina estava a la incubadora potser hauria viscut les coses d´una marera diferent.

Al grup de lactància (ALBA Ciutat Vella) trobo el suport que em manca al carrer, trobo altres mares i sobretot trobo l´Alba, que m’anima a quedar-me.

Fer de doula i assessora m’omple molt. Em sembla que contribueixo, ni que sigui una mica, a fer que el món pugui canviar cap a millor.

Primer em pensava que volia treballar de doula per ajudar les mares, que  poguessin sentir-se recolzades i que algú els donés informació en un moment de crisi tan gran, de joia tan profunda i soledat tan immensa com és de vegades el pas cap a la maternitat.

Més tard vaig pensar que, en realitat, feia un procés curatiu, que m’estava salvant a mi mateixa, que estava fent per altres allò que m’hagués agradat trobar a temps per a mi. 

Després vaig pensar que, certament, el que feia era posar veu als nens que, per ser tan petits encara no saben fer servir les paraules, fer de traductora o de netejadora de les interferències que posa la nostra societat a l’instint.

Més endavant em va semblar que m’estava salvant a mi quan era bebè, que a través dels altres nounats estava sanant aquest meu nadó interior.

La realitat és que faig això i molt més.

Avui dia tinc clar que, com diu Michel Odent “per a poder canviar el món cal canviar la manera que naixem”, i intento posar el meu granet de sorra perquè els nens neixin més feliços i respectats i les mares es facin més fortes i conscients dels seus instints, del seu poder, contribuint a la revolució de les mares de la que parla Laura Gutman.

Treballo de cara als altres, poso tot el que puc de mi per a cuidar de les famílies en el moment de canvi cap a la maternitat. I cuidant els altres aprenc a cuidar-me a mi mateixa. I cuidant els altres aconsegueixo cuidar del meu ser mare i del meu ser filla. I tot plegat m’enriqueix i em fa qüestionar-me cada dia i em fa aprendre a ser una mare més pacient i una persona més tolerant.

Aquest és un trosset de camí, que va començar molt abans i que no sé com és de llarg, ni quin és el seu destí final. Un trosset de la vida, que ve com ve i va com va, i que si volem i tenim el cor i els ulls ben oberts, podem transformar-la en allò que més desitgem”

 

 Marta Corominas Sallés

Willian Dos Santos

Marina Corominas Dos Santos

Viure per aprendre

dimecres, 20/07/2011

 

Vaig demanar a la Marta, companya assessora d’ALBA lactància el  relat de la seva lactància pel bloc. Me’l va fer arribar aquest cap de setmana  i no he volgut tocar una coma. Així que avui la primera part, divendres la segona.

“Em dic Marta, tinc 37 anys, soc mare d’una nena de cinc. Soc doula i assessora de lactància, entre d’altres coses.

Quan vaig començar a pensar en tenir una criatura, en embarassar-me, mai  no vaig pensar que em capgiraria la vida de la manera que ho ha fet. Jo sentia que volia ser mare, un desig que amb el temps va esdevenir molt intens, gairebé aclaparador. Desig de sentir el meu ventre ple de vida, d’una vida que sorgirà de dins i es farà pròpia, la vida de la meva filla.

El canvi ha estat tan profund que ara ja fa cinc anys i encara no he aconseguit casar l’aquella Marta que era amb aquesta Marta que sóc. Hi ha parts de mi que he perdut i que vull recuperar i que encara no he trobat com, parts de mi que més m’estimo que es quedin vagant per on siguin ara mateix, i parts de mi noves, tan noves que encara no les puc reconèixer quan me les fan veure.

Jo vivia en comunitat al camp i algunes de les noies que allà vivien van tenir fills. Allà vaig descobrir que es podia parir a casa. No em va sorprendre, sempre he confiat en la pròpia capacitat del cos per a regular-se i tendir sempre a l’equilibri. Vaig poder viure lactàncies perllongades viscudes amb plena naturalitat i sense problemes.

Abans d’això només havia tingut en braços la meva cosina petita, que va néixer quan jo tenia quinze anys.

Sempre m’han interessat els temes de salut i les plantes medicinals, les essències i els alambins. Em deu venir de part de la meva àvia materna, que em va ensenyar moltes coses els estius que passava amb ella a la casa de pagès de la que era masovera.

En anar a viure al camp tot aquest món el tenia molt a l’abast i vaig aprendre un munt de coses noves.

He tingut, com tothom, experiències de vida que m’han fet créixer, i també algunes persones que han passat i no recordo però sobretot hi ha una sèrie de gent i una sèrie de circumstàncies que no oblidaré mai.

No oblidaré mai la meva amiga que va voler parir a la casa on vivíem, no l’oblidaré passejant amb les seves contraccions, no oblidaré les seves parteres i tot el que ens van ensenyar. Una d’elles és d’aquesta gent que no passen per la nostra vida, sinó que es queden, la Núria Larroya.

Tampoc no oblidaré el maltracte que va rebre a l’hospital.

Vivia a Collserola, dins una experiència social i ecològica, a la casa okupada Can Pasqual, una masia que vol ser un disseny permacultural i una alternativa al consum desenfrenat. L’any 2000 varem organitzar unes xerrades sobre autogestió de la salut. En aquestes jornades varem tenir un taller d’auto coneixement impartit per Montse Català i una xerrada sobre part Natural on va participar Isabel Villena i Núria Larroya entre altres activitats molt interessants. Auto coneixement del propi cos, flors de Bach, olis essencials… va ser un primer contacte amb moltes coses que més endavant han passat a formar part de la meva vida quotidiana.

És arran d’aquest coneixement que sé de Migjorn. I que, quan m’embarasso ja sé a qui vull tenir al meu part.

El meu embaràs va ser fantàstic, passo els primers tres mesos en una illa del tròpic, banyant-me al mar, vivint les mateixes sensacions que viu un nadó al ventre càlid de la mare. Podria haver decidit parir allà, a la vora de la mar, però el meu cos i sobretot la meva ànima em demanen de tornar a la vora de les meves dones, de la meva mare, les meves amigues, la meva llevadora.

I torno, visc una mudança, i faig el curs de preparació al part de Migjorn. Demano a la Núria Larroya que m’acompanyi durant el part.  Espero que hi hagi la Montse Català també amb mi, la seva professionalitat em deixa molt segura. Tot continua anant perfectament, tinc alguna molèstia i m’engreixo massa, però res que sigui preocupant.

Estic molt il·lusionada amb el part, en tinc moltes ganes. Com que encara estem d’obres, pariré a la casa de naixements: m’imagino a l’aigua, he comprat sal per poder-ne posar, passejant per aquella terrassa amb vistes a Montserrat. Mai no penso que pugui anar malament. Tinc plena confiança en la saviesa del meu cos.

Però ja som a la setmana 41 i molts dies i la Marina no sembla que vulgui sortir. Em proposen anar a la Maternitat on aleshores encara et deixaven esperar fins a la setmana 43, revisant amb ecografies.

I allà sóc tota sola i esperant que el metge vingui d’una reunió massa llarga. Passa una metgessa i decideix fer-les ella les ecografies. I aquesta dona veu el que no va veure l’ecògraf de Sant Cugat (al que agraeixo profundament la seva mala praxis que ens ha salvat de cinc mesos de patiment i , qui sap, de pressions per avortar). La Marina té un greu problema al cor i que no sabrem fins que no sigui fora si podrà sobreviure o no, si l’haurem d’operar o no.

Quina por! Quina angoixa!

Em demanen hora amb el cardiòleg per al dia següent i m’envien a Sant Joan de Deu, on hi han tots els especialistes. Fa dos dies que estic perdent una mica de líquid, dec tenir una fissura alta i estic completament desmoralitzada. L’únic que em manté en peu és el remei rescat i el meu desig de no rebre la meva filleta amb plors, el seu naixement ha de ser un naixement alegre. Perquè és la vida la que ve. Fa anys que sé que la vida ve com ve i va com va.

Em llevo al matí, encara perdo líquid i dic al meu home i la meva mare que agafem les maletes i que em quedo a l’hospital, que em facin el que vulguin.

Ingresso a Sant Joan de Deu on em deixen anar dues perles quan demano si el part pot ser respectat i dic que jo estava preparada per al protocol de la Maternitat: “Aqui esto no lo hacemos” “Tu sabes demasiado” i m’envien a l’habitació per a la inducció. El gel de prostaglandines no em fa més que alguna contracció aïllada: no em puc posar de part en un lloc ple de gent desconeguda que venen a visitar el bebè de la meva veïna de llit, amb la tele encesa i soroll i amb la por que sento al fons del meu cor. Passo el dia i a la nit em baixen perquè uns resident reconeguin una Tetralogia de Fallot. Ells es fan els importants, em fan mal i no em demanen permís. El més gran deu tenir 22 anys. Em quedo al passadís esperant que em pugin a dalt altra vegada i de cop i volta tothom crida “prolapso de cordón” i corren cap al quiròfan. Hi ha un pare espantat i jo, també espantada, a qui ningú no diu res. Voldria fugir corrent i amagar-me però sóc en una llitera i ja he renunciat a defensar-me. La senyora de la neteja s’acosta i em consola.

L’endemà comença la inducció amb oxitocina. Em diuen que ja cridaran al meu marit quan em posin l’epidural i jo dic que de cap manera, el necessito ara! Em fa molt de mal i cada vegada més.  Tinc una contracció constant, dolorosa, una rampa a la meva matriu, al si on dormia la Marina. De vegades augmenta la intensitat. La llevadora que m’ha tocat és molt amable i m’explica molt bé les coses. No m’he ajagut en cap moment, entre l’aparell de mesurar la tensió i la via no puc moure’m i no vull jeure, estic millor asseguda, així puc balancejar el meu cos a poc a poc, per acompanyar el dolor. Les hores es fan llargues i a la fi em posen l’epidural. Per sort m’han fet esperar als cinc centímetres de dilatació, per sort he tingut sort i no hem acabat en una cesària.

Això ho penso ara que ho sé. Aleshores no hi pensava, només volia que acabés el dolor i veure la meva nena, i que estigués bé.

Deixen entrar la Núria, que m’acompanya i m’anima, sempre tendre i amorosa.

I m’adormo amb l’epidural, i quan desperto sento el cap entre les meves cames i moltes ganes d’empènyer i encara més ganes de llevar-me, treure’m les vies i parir a la gatzoneta a la cantonada d’aquella sala freda. Però em continc, perquè he anat fins allà i em fa por que passi alguna cosa amb la Marina.

Crido la llevadora i em porten al quiròfan. Jo no puc esperar, necessito empènyer i em fan esperar,  em posen mirant el sostre en una posició molt incòmode i veig com el ginecòleg es posa els guants molt lentament. I neix la Marina i la tapen i només li puc veure la cara un momentet que ja se l’estan enduent i ara la posen a la incubadora i jo no hi puc anar i demano al seu pare que no la deixi tota l’estona que vagi amb ella, que no la deixi…”

Dona’n una mica II

dimecres, 6/07/2011

 

Tornem a parlar del Banc de Llet de Barcelona. Avui contem amb el testimoni excepcional d’una donant i una breu entrevista a la responsable del Banc de Llet Materna de Barcelona, Gemma Valeta.

Testimoni d’una donant

“Fa tres anys i mig va néixer el meu primer fill, l’Ivàn. La lactància no va ser d’entrada un camí de roses, al principi va ser molt dura. Sort de dues bones amigues la Transi i la Judit, per elles el meu fill encara mama.

Quan la lactància ja funcionava jo tenia força producció de llet. Em vaig informar a través d’Internet sobre la donació de Llet Materna. Vaig contactar amb el “Doce de Octubre” de Madrid. M’hagués agradat molt donar aquesta llet que jo anava perdent, perquè per mi la llet és or blanc. Però no va ser possible.

Quan vaig començar a treballar, l’Ivàn tenia 3 mesos i mig. No el veia en 6 hores i cada vegada que em preguntaven per ell, i no el tenia a prop, em donava una pujada de llet, ho passava malament. Sempre amb dobles samarretes, perquè els discos no  m’agraden massa.

Amb l’arribada del  meu segon fill, l’Hugo, em va arribar informació del Banc de Llet Materna a Barcelona. Tot i que l’Hugo ja tenia 8 mesos, en tenía moltes ganes. No m’ho podia creure. No m’ho vaig pensar una mica i vaig trucar per telèfon perquè m’ informessin.
http://www.bancsang.net/es/index.html

El tracte va ser genial, em van dir anés  a l’hospital que em fos més pròxim, d’una llista, i em presentés com a donant de Llet Materna, que em ferien una entrevista. Vaig demanar hora a Bellvitge que era el que m’anava millor. Em van treure sang i em van donar un tirallets Medela manual i 10 pots de 130ml cada un.

Als 2 dies em van trucar per informar-me que l’analítica havia sortit bé. Així doncs vaig començar a treure’m la llet. En 10 dies ja tenia tots els pots! Vaig trucar per  la recollida, però ens va agafar la revetlla pel mig i vam quedar 4 dies després. Vaig haver de seguir traient-me la llet perquè se’m  posava el pit carregadíssim si no em treia la quantitat de cada dia.

El noi  que va venir  a recollir la donació em va donar uns altres 10 pots, però aquests són de 240ml!!

Jo des d’aquí animo a totes les mares lactants que es facin donants, a part de ser una bona acció, és una gran satisfacció personal!”

Entrevista  a Gemma Valeta:

Som la llet: Heu calculat quantes donants us calen per cobrir els requeriments de llet que us fan des de els hospitals?

Gemma Valeta: De moment portem només tres mesos funcionant i ja tenim unes 70 donants, així que penso que portem un bon ritme i el més important és que la implicació d’aquestes donants és màxima i ja portem recollits 150 litres de llet.

SLLL: Heu pensat en iniciar una campanya de donació en el cas de mares que han perdut el seu nadó?

GV:Som conscients de l’ajut psicològic que pot suposar per una família, que malauradament ha perdut el seu nadó, el fet que pugui fer donació de llet materna (que ja tingui guardada ) i ajudar així a nadons que estan en situació de risc. De fet ja hem tingut un parell de casos. Però en cap cas s’ha fet , i no es farà, cap campanya especial.

SLLL: Sabem que la llet materna és el millor pels nadons prematurs o en cas de patologia digestiva o cirurgia digestiva. Però també sabem que pot ser útil en altres tipus de malats amb diferents patologies i amb edats diverses. S’ha previst el subministrament de llet en un cas d’aquest?

GV: És el metge neonatòleg des de les maternitats dels hospitals qui indica la llet materna de banc per tant nosaltres subministrarem sempre sota aquesta premissa.

LLL: Què els diries a les mares que els agradaria fer-ho però tenen dubtes de si la seva llet serveix?

GV: Que ho provin sense cap tipus de compromís.

SMLL: En la nostra societat les mares sempre pensen que no tenen llet pel seu nadó. Què podem fer per canviar aquesta percepció?

GV:Crec que s’està treballant molt, tant des de les associacions i diferents grups de lactància materna, hospitals i el personal sanitari perquè la lactància materna es normalitzi a la societat i és a partir d’aquí quan aquesta percepció començarà a canviar.

Vull donar les gràcies a les dues per la seva amabilitat i us recordo que teniu més informació en aquesta entrada per si us animeu a donar llet.

Avui l’Abril fa 4 anys

dimecres, 29/06/2011

 

Per les que llegiu des de fa temps el bloc ja sabeu que tinc dues filles una d’11 i una de 6. I no, no en tinc cap altre. Avui la peque de la casa celebra per duplicat el seu aniversari.

Aquella tarda ( 29 de Juny) vam arribar a Blanes com sempre, no feia massa calor i les nenes jugaven amb els amics al jardí. L’Abril tenia dos anys i mig justos i estava berenant un entrepà de xoriço de mides importants. Portava el pijama i corria pel jardí.

sant_joan011 119.JPGParlava amb la Rita per telèfon quan em vaig adonar que feia estona que no la sentia. Vaig començar a buscar mentre parlava  amb la Rita d’un llibre ( no recordo quin), no la veia, no la sentia… I de cop vaig tenir una intuïció: la piscina.

I sí, era allà, el seu cos nu flotava boca avall a la part dreta de la piscina. Sé que vaig crida “Rita!!” i vaig llençar el telèfon per ficar-me a la piscina.

Vaig arrossegar el seu cos cap a l’altre cantó, cap a les escales i vaig començar a xisclar. La vaig posar sobre la corona de la piscina i era morta. No respirava, el cor no bategava. Era morta. No podia deixar de cridar. Pensava en llençar-me al barranc que hi ha al costat de la casa, em volia morir jo…

Els veïns van aparèixer, van trucar a l’ambulància i un d’ells juntament amb el meu pare va començar a intentar reanimar-la. I jo només podia dir: “no la toqueu, no la toqueu”. Era com si l’agredissin, com si li fessin mal, no volia que ningú la toques. Per sort, el Marcel (GRÀCIES) em va fer reaccionar i em va cridar, em va dir a crits que fes el favor de reanimar-la que deixes de cridar i ho fes!
Em va posar les piles i vaig començar a practicar-li una tècnica de reanimació cardio pulmonar que havia aprés 15 anys abans i que havia practicat una sola vegada sobre un ninot de plàstic.

Ho feia, ho feia, ho feia pensant que no feia res. Però així ho feia jo, no ells. De cop el Marcel em va dir: “Mira-li els dits, mira-li els  dits està recuperant color, segueix, segueix” i d’esquitllada vaig veure els seus dits i els seus llavis havien recuperat un to rosat i havien esborrat aquell to blavós tan terrible.
De cop es va moure, creia que m’ho inventava, que era jo, que les meves ganes de que la nena fos viva eren les que feia que la veies moure’s . Però no, es movia i va vomitar el maleït entrepà de xoriço i va començar a somicar. Però tot i això el meu cervell no s’ho creia…

sant_joan011 104.JPGAl cap de 16 minuts va arribar l’ambulància i un infermer em va substituir: “L’has salvat, nosaltres no hauríem arribat a temps”.
La van portar a l’Hospital de Calella, allà la nena tot i que no obria els ulls parlava i em demanava teta i volia fer fora l’ infermera que la punxava contínuament.

Finalment la doctora va perdre la decisió de sedar-la perquè els seus pulmons eren plens d’aigua i la seva saturació d’oxigen era molt dolenta i traslladar-la cap a Barcelona immediatament. Eren les tres de la matinada.

Vam passar 5 dies a la UCIP de Sant Pau en coma induït. Jo era molt positiva i ho era perquè jo sabia que la nena estava bé, que ella  volia la seva teta i que no tenia res, tot i que els metges molt prudents no es mullaven i no em podien assegurar si el seu cervell havia patit danys.
Al cinquè dia li van treure la sedació i la meva nena es va despertar. Els metges volien començar a alimentar-la i jo vaig dir: “Li puc donar pit?” van tenir que parlar-s’ho amb els pediatres però em van donar permís. Quin moment!! Poder-la agafar d’aquell llit i tornar-la a tenir entre els braços, sentir la seva escalfor.

Algunes infermeres van suggerir que podia aprofitar per deslletar-la, però no era el moment. De fet, tot i que jo pensava que havia perdut tota la producció l’Abrilva recuperar la seva lactància i va mamar fins els 6 anys. Les cares de sorpresa del personal (menys d’una doctora que era meravellosa) eren espectaculars cada vegada que l’Abril es negava a menjar però acceptava desorientada i espantada la seva teta.

Aquell no era el seu moment.

Al llit del davant hi havia una parella molt jove amb un nen de deu dies que tenia greus problemes amb la llet artificial i no en tolerava cap. Havia tingut convulsions, febre i no sé quantes coses més i sé que van trigar setmanes en sortir de l’hospital. A ells ningú els va mirar en mala cara per no intentar la lactància materna. De fet no els van ni explicar que podia relactar… És igual, jo no podia fer d’assessora en aquell moment. Només de mare.

Vull agrair al Marcel, al meu pare, al meu marit i pare de les criatures, a la meva estimada Maria que també va patir molt aquells dies… A les noies de Crianza Natural, a la meravellosa pediatra Maria Antonia Simon Ortoll que em va informar de tot a cada moment, a la Rosa, a la Rita, a la Isabel, a la Ruth,a la Marie i la seva germana Do, a la Paqui…. i a tants i tantes altres, les atencions d’aquells dies.

L’Abril avui fa 4 anys i no recorda aquell dia. No recorda el dia que va decidir salta per sobre les flors, es va  treure el pijama i es ficar a la piscina.

Fins i tot E.T.podia comunicar-se

dilluns, 27/06/2011

 

Una criatura pot arribar a ser un ésser d’un altre planeta, una mica Marcià i totalment desconegut. Com tots els marcians parla un altre idioma, el que no vol dir que no sàpiga comunicar-se.

 

Recordeu a ET i aquella mítica frase: “Casa meva, telèfoooonnnnn”. Si ell podia fer-se entendre i demanar el que volia les nostres criatures, que són del nostre planeta, també poden fer-se entendre i demanar “tetejar”. El que ens cal és una guia bàsica per poder-nos comunicar. Una mena de Google Traductor: criatura-adult. Només cal aprendre el seu idioma per saber què volen.

imagesCA1Q621A.jpg Estic pensant que  fa anys es va intentar amb una mena d’aparell que analitzava el plor de la criatura i et deia que tenia exactament però ja sabeu que opino que als humans ens agrada complicar-nos la vida i ens agraden més els botons  i els aparells cars que tècniques més casolanes. Ens sembla molt més in si tot passa per un aparell a piles i  llumetes. Però mamis us explico un secret? Les dones som especialment hàbils en desxifrar el què volen les criatures. I sabeu per què? Doncs perquè des de les cavernes quan no existia el llenguatge verbal, les dones teníem que interpretar el que volien les criatures, per tant portem anys de pràctica en això de desxifrar cares,plors i saber que ens reclamen. O no us ha dit mai la vostre parella (home): “Què té?? Per què plora? ”  I tot sovint nosaltres ho sabem.

Per comunicar-se amb un bebè ens cal:

1-Mirar/observar

2-Interpretar (espero que us sigui més fàcil després d’aquesta entrada)

3-Satisfer

alerta activa.jpgEn primer lloc ens cal saber que les criatures viuen en cinc estats psíquics que es tradueixen en senyals físiques, que no tenen res de paranormal ara ho veureu. Aquests estats en indiquen si és el moment o no d’alletar-los. I ja us dic que en no tots ells poden menjar encara que nosaltres ens encaparrem en entaforar-los la teta a la boca sí o sí. Les criatures només poden menjar en dos estats: endormiscats i alerta tranquil·la. Però anem a veure’ls tots:

Adormit, Endormiscat, Alerta tranquil·la, Alerta activa, Plorant.

És evident que quan una criatura està adormida, k.o. total no pot menjar, de fet ni nosaltres podem. No és el moment.

També sabem que si la criatura plora  tant que s’enfila per les parets tampoc és el moment d’intentar res, quan estàs molt enfadat no tens ganes de res. Per tant no podem alletar-los.

L’alerta activa és una mica més subtil. En aquest estat les criatures poden mamar però estan a punt de saltar al següent estat, el plor, per tant en qualsevol moment la criatura es pot desenganxar de la teta i enfadar-se de valent. Com sabem que estan en aquest estat? Doncs comencen a fer males cares: arrufen les celles, fan ganyotes, tenen els ulls tancats i comencen a moure les extremitats de manera deïcida.

Per tant si voleu posar-vos una criatura a la teta al moment ideal cal esperar que estiguin endormiscats: ulls tancats, badallant,  quan s’estiri, quan emeti sorollets lleus quan sembla que estigui espolsant la mandra…. O en alerta tranquil·la; quan et miren amb els ulls molt oberts, sense fer ganyotes, estan relaxats, quiets…

En aquests moments la criatura us diu en el seu idioma que està disposada a menjar. Per cert, el plor no és una senyal de gana, és una senyal de FAM! Per tant també cal desxifrar  els senyals previs al plor que ens indiquen que la criatura té gana:

-Mans a la boca ( només fins els tres mesos)

 -Sorollets

-Moviments de la boca

 -Rellepar-se els llavis 

imagesCA9S7Z49.jpgNo us caldrà cap aparell amb llumetes si podeu mirar i interpretar el que necessita la vostra criatura. Ells saben mamar i saben dir-nos que tenen gana. Només cal desxifrar el seu codi que ja veureu que els petits Marcians no són tan complicats d’entendre.

I un últim consell: Davant del dubte, si no sabeu què té la criatura i no sabeu què fer… Poseu-lo a la teta.

La nit més màgica per la Habiba i l’Alma

dijous, 23/06/2011

 

Portem   més de 20 dies lluitant per fer realitat el seu somni estar juntes. Avui podem cridar ben alt i fort:  La Habiba i l’Alma estan juntes!!!!!!!

Semblava que no es arribaria mai, semblava eterna aquesta separació però finalment ahir a la tarda mare i filla es van poder retrobar. Finalment el segrest encobert ha acabat!

Ibone Olza diu que la nena està perfecte, que està bé, feliç, que canta, riu….  I nosaltres també  som felices amb elles. La felicitat i l’alegria han estat immensa, l’alegria i la satisfacció ha envaït tot! La lluita ha valgut la pena, hem lluitat i hem guanyat, PERÒ:

-          La felicitat no ens ha d’impedir no demanar depurar responsabilitats en aquest cas

-          No és tan simple con rectificar 20 dies després

-          Hi ha moltes mares i moltes criatures que pateixen la mateixa situació

Per tant la lluita ha de seguir, un final feliç està molt bé però hi ha més famílies que viuen una situació similar i també els cal ajuda. Malauradament el cas de la Habiba no és únic i  tots es mereixen el mateix suport.

HEM APRÈS:

-          Que la unió fa la força

-          Que podem servir-nos de les xarxes socials per comunicar-nos i lluitar

Per tots aquells que no van voler creure la notícia, per tots aquells que no van voler fer-se ressò de la notícia o van considerar que no era prou important… Espero que mai necessiteu ajuda.

Gràcies a totes/tots els que heu cregut que valia la pena i era la nostra obligació ajudar, hem demostrar que junts podem!!!

270845_162724560460058_100001675441911_389470_723655_n.jpg L’abraçada (real) de la Habiba i l’Alma

Patum i mamar!

dimecres, 22/06/2011

 

Demà comença la Patum,  festa declarada per la Unesco Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una festa on els assistents  no només en són espectadors sinó també participants. I si cal parar per fer un mos doncs es para! Tinguis l’edat que tinguis!

Avui una patumaire ens explica les seves dues passions!

 “Sóc del Baix Camp i sóc patumaire. Vaig pujar a Patum per primera vegada quan tenia 18 anys i me’n vaig enamorar, des de llavors, mai he faltat a juny 050.JPG cap Patum. El primer petó amb el meu marit va ser la Patum del 1999 i dos anys després, ens casàvem un dissabte de Patum.

Tinc 2 fills, al juliol  faran 6 i 3 anys. Els 2 parts que he tingut, han hagut de ser cesàries programades, però amb el segon vaig voler que fos una mica diferent. Vaig entrar a quiròfan amb un MP3 amagat a la mà. Dins de la fredor que és un part amb cesària, sola, amb 6 o 7 persones que no coneixes i que quasi no les veus, vaig tancar els ulls, em vaig posar els auriculars i anava escoltant la música de l’Àliga i nans vells.  Això em portava a un entorn més dolç i càlid.Quan el meu fill va plorar va ser com l’èxtasi dels tirabols. Em van portar a reanimació i de seguida em van portar el nen i mentre escoltava salt de plens, ell es va aferrar al pit, potser és per l’energia del salt de plens que farà 3 anys i pren pitet (com diu ell ) amb una alegria!!!

patum 2009 010.JPGLes  Patums les passem al Berguedà, de dia anem a la Plaça de Sant Pere amb el nens, i de nit ,torna a venir un moment màgic.  Fem coallitament , em poso  la ràdio i escolto la Patum en directe. Sentir la música que tant m’emociona i el brogit de la gent per la ràdio, i al mateix temps tenir el meu fill enganxat a mi, fent-li petons i carícies, em fa plorar d’emoció.Hi ha moments on els sentiments t’envaeixen i aquest és un d’ells, és amor i emoció.

Com diuen a Berga, patum i mamar!!!! “

 

 

 

 

Pd-No us perdeu les músiques dels enllaços!

Seguim amb l’agitació controlada

dilluns, 6/06/2011

 

Ahir vam parlar en una entrada especial del  què ha  passa amb la Habiba i la seva criatura. Però això no s’ha acabat!

 

Escric això diumenge a les18 hores, he estat tot el dia ficada al Facebook, tot el dia intentant coordinar juntament amb mil persones més la manera d’actuar i d’aconseguir en primer lloc que la nena sigui retornada a la seva mare.

Poc a poc he sortir del xoc inicial i  he pogut començar a valora els fets. El més greu del cas, com sempre, és que patim les decisions b-470038.jpg de qui suposadament ha de vetllar per nosaltres. S’ha esgrimit que la lactància de la nena era caòtica i per aquesta raó calia deslletar-la.

El terme “caòtica” demostra un cop més els perjudicis, la manca d’informació i la ignorància d’aquestes persones. Caòtic, vol dir confús, desordenat… Aquesta és la mirada del que opina que la lactància materna és igual que la lactància artificial, que cal acotar-la a unes hores i unes situacions  i que no cal perllongar “aquesta situació” més enllà d’un breu temps determinat ja que si no és així es crearà un greu menyscapte a la criatura.

Aquestes opinions provenen dels que relacionen lactància amb sexe, dels que creuen que la lactància és indecent passat uns mesos.

Sé que on acaba la llibertat d’un comença la del altre, però hi ha temes en els que  ningú s’hauria de ficar perquè pertanyen a allò més íntim de cada família, de cada mare i de cada nadó. A aquestes alçades de campionat qui pensi que la lactància és maligne ens ho hauria de demostrar amb la ciència a la mà. Els perjudicis, les idees preconcebudes o personals no poden ser tingudes en comte per decidir sobre temes tan delicats.

imagesCAJM5DW5.jpgFa uns anys quan el Facebook no era el que és ara una mare em va contactar. Aquesta mare estava en procés de divorci i el seu marit va esgrimir que la mare obligava a la criatura, de 2 anys, a mamar. Les autoritats que es van fer càrrec del cas i van decidir que aquella situació era realment perniciosa per la criatura. Van optar per separar-la de la seva mare i així obligar-la a deslletar. I això va ser aquí, a Catalunya i no es va moure ningú, ningú es va exclamar….

 He tingut el plaer de parlar amb mares que han passat per centres d’acollida i sincerament m’he esgarrifat. Em comenten que els deslletaments induïts són una pràctica habitual, que arribats a ser punt, sobre l’any de vida de la criatura, les mares són convidades a deixar-ho sota amenaces de ser expulsades del centre i comparant l’alletament amb temes sexuals. No us puc dir qui són aquestes mares perquè tot i ser fora del centre segueixen amb por de ser separades de les seves criatures. Sembla un malson però és la realitat que es viu en alguns d’aquests centres.

514.jpg Avui en dia i gràcies a les xarxes socials podem fer pressió a qui calgui per  intentar modificar aquestes actituds reprovables que van en contra del drets més elementals i que produeixen un clar perjudici a mares i criatures. Estem a anys vista de poder modificar aquests pensaments i idees intoxicades però la lluita ha de començar ara, perquè hi ha més mares com la Habiba, i pel que sembla malauradament  que aquests fets només són la punta de l’iceberg.

Sé que la lactància importa poc, i sembla que els nostres governats tenen altres maldecaps en aquestes moments però sé que les dones som poderoses i estic segura que des de el respecte , la serenitat, la raó i la ciència podem començar a modificar aquestes creences infundades que tan mal fan a qui justament més suport, recolzament i ajuda necessita. L’agitació ha de seguir!

Espero que la Habiba aviat tingui amb ella la seva nena, em fa mal al cor imaginar-me a ambdues separades i privades de la força i l’estimació mútua que s’han de tenir. Signeu la petició públicaadapteu la carta amb el vostre nom i envieu-la, difoneu el tema entre totes les mares que coneixeu. Ha de ser una lluita silent però imparable!

Som-hi!

Diumenge d’agitació… Controlada

diumenge, 5/06/2011

 

És diumenge, no toca entrada, però el tema que sacseja la xarxes socials és complicat i no pot esperar a demà.

 

Dissabte vaig treballar tot el dia, a les 19h vaig rebre la primera trucada que m’avisava del què estava passant. Vaig arribar a casa a les 20:30h i ja tenia el correu col·lapsat amb més de 150 mails que deien el mateix.

*La carta deia:

“Habiba és una jove mare d’una nena de quinze mesos, a la qual segueix alletant. D’origen marroquí i amb unes circumstàncies socioeconòmiques adverses, fa quatre mesos va acceptar viure en una residència per a mares joves de la Comunitat de Madrid, amb la seva filla, amb l’esperança que així seria tot més senzill.

Fa quatre dies i mig, l’Institut Madrileny del Menor i la Família (IMMF) va decidir separar la nena de la mare per no complir amb els objectius d’un programa de psicoteràpia i “habilitats maternals” que implica abandonar la lactància materna a demanda i prolongada per considerar-la “caòtica” i “perjudicial per als nens i nenes”. Amb aquestes consideracions, totes mancades de base científica i legal, s’obliga a les mares lacIMMF.jpgtants a prendre una medicació perquè se’ls vagi retirant la llet.
Segons l’Associació Espanyola de Pediatria, la lactància materna ha de ser a demanda i pot prolongar tant com a mare i fill desitgin. No s’ha seguit procediment legal per separar aquesta mare de la seva filla, ni s’ha permès a la mare acomiadar ni se li ha dit a on aniria la nena, produint a ambdues una greu indefensió. Habiba està amb els pits congestionats de llet, a la vora de la mastitis i amb el cor partit de dolor gairebé sense dormir ni menjar, angoixada per no poder estar amb la seva filla. Aquesta mare ha estat valorada per una psicòloga i una psiquiatra i no presenta cap indici de malaltia mental, ni consum de drogues ni res que justifiqui ser víctima de semblant agressió.
A Habiba se li va tirar del centre al carrer en el mateix moment en què es van dur a la seva filla, dient-li que ella ja no tenia plaça en aquest lloc, ja que és un recurs per a mares i fills i ella ja no té filla. Una Fundació d’ajuda humanitària ha decidit emparar a aquesta mare dotant-lo d’allotjament i manutenció, així com de suport jurídic. Estem profundament consternats pel mal de Habiba i ens fa mal imaginar en quines circumstàncies haurà la nena de 15 mesos, separada de la seva mare, sotmesa a un deslletament abrupte, sense que probablement ningú li hagi explicat res.
Considerem el cas de Habiba i la seva filla com una gravíssima violació dels Drets Humans i dels Drets del Nen. El mal ja està fet, però si mare i filla es reuneixen immediatament podrà ser reparat. Per tot això us demanem que escriviu urgentment a l’oficina del Defensor del Poble demanant la seva ràpida intervenció i feu arribar la vostra protesta a la gerència de l’Institut Madrileny del Menor i la Família, demanant-li el lliurament immediat de la nena la seva mare”

Estic parlant amb mares que han passat per centres d’acollida i em confirmen que un dels objectius que els plantegen les educadores del IMMF és deslletar. Em comenten que tenen una mena de llibre on cada educadora escriu el que veu a les mares, d’aquestes valoracions se’n prenen represàlies. Sembla que és just el que ha passat en aquest cas.

Totes ( tots) els que sabem que no hi ha res maligne ni perjudicial en alletar més enllà de un temps concret i establert, estem indignats i patint per aquesta criatura i aquesta mare. Però a la vegada us demano des de aquí coherència i tranquil·litat. Res de manifestacions exaltades, de tetades multitudinàries, d’insults i similars…. No, res d’això aconseguirà modificar aquests perjudicis encontra de la lactància.

S’estan redactant cartes tipus per poder enviar a qui calgui però sempre des de la raó i la serenitat. Penseu que hi ha moltes dones que viuen com la Habiba aquesta realitat i ens cal mantenir l’anonimat d’aquesta mare i  les altres. Demà si ja la tinc penjaré la carta al bloc. Però si us plau anem amb calma que l’agitació sigui controlada.

*He pogut verificar que la persona que ha escrit la nota sap de què parla.

Quan la llet de la mare és verí

dimecres, 1/06/2011

 

 L’entrada d’avui és llarga però no he pogut ni he volgut  retallar-la per enlloc, era un pecat!

 

“Em dic Rosa i tinc tres fills, sóc assessora de lactància i no puc donar-li el pit a la meva filla petita.

Els meus fills són un tresor, tots tres. Amb cadascun d’ells he après alguna cosa important. Amb l’Oriol vaig aprendre a ser mare, a seguir el meu instint i el meu cor. Amb l’Arnau vaig aprendre que de vegades no podia ser a tot arreu però tampoc no passava res. I amb la Magalí… he après a no donar res per fet. I encara n’aprendré molt més, d’ells, perquè són més savis que jo.

La Magalí va néixer a les sis del matí del 25 d’octubre del 2010 en un meravellós part natural a l’Hospital de Sant Boi. M’havia plantejat fer-ho a casa, però una espècie d’intranquil·litat em va fer decidir fer-ho a l’Hospital. Tot va anar molt bé, va ser un part 19112010049.JPG tranquil, sense presses, en que se’ns va respectar totalment a la meva filla i a mi. Es va agafar al pit a la mateixa sala de parts. Era preciosa; una espessa cabellera negra, uns ulls que em miraven de fit a fit, estava exultant. Havia aconseguit donar-li a la meva filla la millor benvinguda de que vaig ser capaç.

Durant la tarda i el dia següent em vaig adonar que la nena no mamava bé i em feia mal, mirant-li la boca vaig veure que tenia el tel de la llengua curt i em vaig posar en marxa: vaig trucar al pediatre i vam quedar perquè la veiés quan ens donessin l’alta. Qui m’havia de dir que amb la tercera filla, després de dos alletaments d’èxit, ara que tenia més experiència i més coneixements, i que a més havia tingut un part fantàstic, tindria dificultats per donar el pit?

El Lluís Ruiz em va confirmar que hi havia un tel de tipus 2 i vam quedar en uns dies per tallar-li. Era una intervenció petita, sense complicacions. Els dies següents, la nena dormia molt i mamava poc, malgrat que havia aconseguit una postura pràcticament indolora per a mi, ella seguia sense agafar-se bé, li costava, es va anar posant groga, tenia períodes d’irritabilitat  i perdia pes. Tot ho atribuíem al tel de sota la llengua, confiàvem que després de la intervenció tot milloraria.

El 3 de novembre  era el dia, però  amb el Luís vam valorar si era més prudent intervindre-la o donar-li suplement uns dies perquè guanyés més pes i fer-li més endavant. Com que jo era una mare experimentada ,els meus fills grans han mamat tres anys i mig l’un i dos anys i alguns mesos el segon, vam pensar que era més pràctic fer-li, perquè així ja començaria a mamar bé de seguida i augmentaria de pes.

Li vam fer, la nena va plorar, jo vaig plorar. I després li vaig oferir el pit, però ella no va voler. Veient que passava l’estona i seguia sense volar-se enganxar, em vaig treure llet i li vam donar amb xeringa, al principi ho va acceptar, però després ja no. I a més, la petitíssima ferida no parava de sagnar, no parava, no parava….. Passava l’estona i la nena seguia sense menjar i l’hemorràgia no s’aturava. Cada cop estava més apàtica. Després d’unes hores en que el pediatra va estar vigilant-la, ens va dir que la duguéssim a l’hospital, que segurament no era res, però era el més prudent. Vam arribar a l’hospital on va néixer i ens van agafar de seguida, la van posar sota el llum per  la icterícia, i proves, proves, proves…..

A la matinada ens van pujar a la planta i allà vam seguir amb les proves i la llum, però la nena al bressol amb la llum plorava i el seu estat era cada cop pitjor. Quan l’equip mèdic va començar a tenir resultats van veure que la meva nena tenia  el fetge afectat, estava 24112010052.JPG molt greu, i necessitàvem un hospital més dotat. Esperant també per fer-li una ecografia em van dir que millor que no li donés el pit i li van posar una via. Ens van dir que ens traslladaven a la Vall d’Hebron i se’ns va caure el món a sobre. Una infermera em va fer seure amb la nena als braços i ens va posar la llum a totes dues. El meu marit i jo sentíem que la nena se’ns n’anava, que se li escolava la vida, jo no volia deixar-la anar per por a no poder tenir-la més als braços amb vida. Les hores van ser molt llargues  esperant l’ambulància  tot i que he d’agrair l’atenció que ens van donar. Abans d’això algú ens va parlar de la galactosèmia com un dels possibles diagnòstics, jo l’únic que en sabia era que si es confirmava no podria donar-li el pit.

Vam arribar a la Vall d’Hebron i van ingressar la Magalí a l’UCIP. Quan vam poder entrar la nena estava ja plena de tubs. Ens van fer moltes preguntes.
L’endemà vaig poder tornar-la a tenir als braços, durant aquells primers dies vaig necessitar l’ajut de la infermera per fer-ho, entre tubs, agulles i d’altres coses enganxades no sabia com fer-ho.
A la Vall d’Hebron fan el mètode cangur, però a mi ningú m’ho va oferir, i jo no ho vaig demanar, d’entrada, perquè quan agafava la nena, ella intentava buscar el pit, plorava i el meu pit començava a brollar i totes dues ens posàvem molt nervioses. Em sentia tan perduda, jo l’únic que volia era tenir la meva nena amb mi, donar-li el pit, crear aquella intimitat de la mare amb el recent nascut.

L’endemà, l’equip mèdic i ens van explicar quina era la situació. La nena estava molt greu, encara no sabien què tenia, hi havia  moltes i  diverses probables malalties, des d’una infecció a una malaltia metabòlica, i dins de les metabòliques n’hi havia com la galactosèmia, que tenia un pronòstic relativament bo, sense sortir de la gravetat, i d’altres que no sóc capaç de recordar, però una de les neonatòlogues va dir que eren “incompatibles amb la vida”, quina frase! La tinc clavada al cor i em ressona al cap “incompatibles amb la vida” com podia ser que pogués perdre la meva nena? Com?

Van ser dies de moltes proves, moltes preguntes i molta incertesa a casa ens agafàvem a la galactosèmia com a opció menys dolenta. Li van haver de fer transfusions. Tots estàvem astorats i nerviosos. Vam rebre moltes mostres de suport i d’afecte, molta ajuda per part d’alguns familiars i també frases molt poc afortunades.

L’Oriol i l’Arnau, els meus fills grans, no entenien res, ells també van patir. Cada matí marxava de casa plorant veient com es quedaven, tan moixos… I quan tornava a casa deixava l’hospital plorant per separar-me de la petitona. Gràcies a Déu la deixava als braços del pare, que la mimava  tant com jo.

Passats un parell de dies, la nena va començar a millorar i van posar-li alimentació parenteral, amb aminoàcids, etc. Mirant enrere penso que aleshores els metges ja estaven pràcticament segurs del diagnòstic, però, segons ens van dir, hi havia algunes coses que no els lligaven, el quadre que presentava la meva filla no era l’habitual per a una galactosèmia: hipoactivitat, icterícia, refusar l’aliment, letargia, convulsions i vòmits (aquests dos darrers símptomes ella no els tenia). Però tenien un cas recent, de feia menys d’un any, i crec que això els guiava.

Mica en mica, la nena va anar remuntant, estava més activa, responia al meu contacte, les meves paraules, les meves cançons els metges anaven tancant el cercle al voltant de la galactosèmia. Inicialment jo m’havia estat traient llet per no perdre la producció  perquè, si no es confirmava la galactosèmia, la meva llet seria el millor aliment per a la nena, però a mesura que el procés avançava havia anat deixant de fer-ho, només me’n treia quan em notava molesta. Tota la vaig congelar i se l’han pres els meus fills grans.
Finalment, un dia vam començar a donar-li el biberó amb la fórmula especial de soja, ens sentíem tan estranys donant-li i a més a ella no li agradava, menjava molt poquet.

Al cap de dues setmanes de ser a l’UCIP ens van pujar a la planta, a Nounats. Allà vaig trobar-me una infermera que em va preguntar quina era la nostra història. Va ser ella qui em va dir que HAVIA de fer mètode cangur, que la nena ho necessitava i jo encara més. Així doncs, vaig anar al vestidor, em vaig treure la roba i em vaig posar una bata, li vaig treure la roba a la nena i me la vaig posar pell amb pell, dins la bata. Quin moment més màgic! Ella automàticament va posar-se a buscar el mugró tota nerviosa, i li vaig posar el xumet, de seguida i es va relaxar, ens vam quedar així, enganxades i felices. A nounats de seguida el pediatra em va dir que podia marxar cap a casa amb la nena, però jo em sentia molt insegura perquè menjava molt poquet, però ell em va tranquil·litzar i em va assegurar que a casa seria més fàcil, que li podia donar a demanda (no cada tres hores com feien allà), i que comptabilitzés el que menjava al final del dia. 

El dia 24 de novembre vam tornar a casa amb la nena, uns quants biberons ja preparats i la citació per als diferents especialistes que li havien de fer el seguiment. La Magalí va complir el seu primer més de vida a casa.
Aquella nit, i les següents, la va dormir tota sencera sobre el meu pit. Ni ella ni jo estàvem disposades a renunciar al contacte, havíem de compensar la separació i el patiment viscuts.

L’endemà al matí, quan ens vam aixecar i vam veure la pica de la cuina plena de biberons per rentar i esterilitzar ens va agafar de tot. Quina feinada! No diuen que el biberó és més pràctic i còmode??? Allà va comen30042011089.JPGçar l’adaptació a la lactància artificial, com organitzar-nos, trobar un biberó que li anés bé, acostumar-me a anar sempre carregada…

Els primers dies, quan ja els metges es van atrevir a parlar de galactosèmia, estàvem contents del diagnòstic, era, si més no, l’opció menys dolenta possible. Després, però, investigues i t’informes i t’adones que tampoc no és cap ganga. I per últim, hi ha l’alletament. He plorat, i molt, per l’alletament perdut, sé que no és el més important de tota la història, però per a mi té un lloc primordial. Sentir que durant uns dies, mentre jo creia que feia el millor per a la meva filla, l’estava enverinant, em posa els pèls de punta.

D’altra banda, donar el pit ha estat una part fonamental de la criança dels meus dos fills grans. Ara, amb la petita, estic aprenent a fer de mare sense tenir aquell comodí que em facilitava la vida en qualsevol moment: quan sortim, és sobretot quan sóc fora de casa que trobo una gran incomoditat haver d’anar amb biberons; quan es despertaven a la nit, quan estaven nerviosos, quan queien i es feien mal…. Això sí, no penso pas privar-la de dormir amb mi totes les nits fins que ella decideixi el contrari, ni de posar-la pell amb pell sempre que pugui, ni de dur-la amb fulard o motxilla, ni de tenir-la a coll sempre. Tot això és innegociable.

Ara, la Magalí ja té set mesos i estem experimentant amb l’alimentació complementària. Tinc menys opcions per oferir-li, però anem fent. I bé, va creixent, a poc a poquet però força espavilada, plena de petons per totes bandes, amb uns germans que no es cansen de dir-li que l’estimen i uns pares feliços de seguir tenint-la als braços.

Sé que la seva malaltia ens marcarà el dia a dia i que potser ens donarà algun ensurt, però ser mare és això, adaptar-se a les necessitats de cada fill”