Arxiu de la categoria ‘Posem cara a la lactància’

  3. 1
  4. ...
  5. 6
  6. 7
  7. 8
  8. 9
  9. 10
  10. 11
  11. 12
  12. 13
  13. 14
  14. 15

Tirallets (I)

dimecres, 26/01/2011

 

 Al mercat podeu trobar un gran nombre de tirallets de marques diferents, però no són pas tots iguals.

A altres llocs web o quan parlo com assessora al grup em cal ser políticament correcte però ara sóc a casa així que us diré tota la veritat dels tirallets que conec, amb els diners que valen com a mínim sàpiga què compreu. Les marques més habituals i que conec:

MEDELA manual i elèctric

medela-swing-electrico.jpgTota la gama MEDELA és bona, dependrà de la vostra butxaca que sigui de més o menys categoria. Però funciona bé i aconsegueixen una estimulació efectiva de la glàndula.
MEDELA també ofereix de lloguer un tirallets hospitalari que és una opció molt recomanable en cassos de criatures prematures o que estan malaltes. Podeu consultar les condicions de lloguer a les botigues PRENATAL
El Mini-Eléctric de MEDELA es efectiu però  força sorollós i pot resultar molest. Amb el Swing han aconseguit reduir considerablement el soroll i han millorat molt la capacitat d’extracció.
l’Harmony és el manual, pot ser adequat per extreure llet de manera puntual. També hi ha mares que se senten més còmodes amb un tirallets que no fa soroll i que poden “controlar” elles. Només cal saber que tenen una efectivitat sobre la glàndula més reduïda.

 

AMEDA manual i elèctric

purely_yoursrtd-new.jpgTé un parell de tirallets domèstics, un manual i el LACTALINE, i un hospitalari.
El lactaline és el més semblant a un tirallets hospitalari. Permet extreure llet dels dos pits a la vegada i pot usat com un tirallets doble o individual. Està demostrat que l’extracció doble afavoreix la producció de llet i facilita la seva extracció. Aquest tirallet permet controlar els cicles de succió i la pressió negativa. Pot semblar complicat però només cal imitar la succió que fan les criatures. El poder regular la pressió permet adequar-la  al gust de la mare.
El manual es força semblant al de MEDELA.

L’hospitalari també es pot llogar, podeu consultar les condicions a NR.
El que més m’agrada d’aquest tirallets es el servei postvenda, és excel·lent si mai us cal una peça de recanvi o es fa malbé quelcom perds una peça les envien a casa en poc menys de 24 hores.

AVENT manual i elèctric

Jo personalment no els recomanaria mai, ni l’AVENT elèctric ni el manual. Amb aquest tirallets tinc la sensació, per altres mares que he vist que és una mica blanc o negre. O et va genial o et va fatal. Jo sóc del grup de fatal. Per tant ja veieu que no és una aposta massa segura. Una cosa positiva que té és un adaptador per la copa, com una flor, que permet acomodar el pit dins l’embut.

 sacaleches-electrico-fc.jpgCHICCO I NUCK manual i elèctric

Els comento junts perquè  aquestes dues marques haurien de fabricar instruments de tortura però deixar el tema tirallets. He testat els dos en els meus soferts mugrons i em van causar força mal i molt poca llet. No imiten la succió del bebè, només fan pressió negativa (xuclen) el que no ajuda a extreure  llet i si a fer força mal sobre el mugró i la arèola que acaben traumatitzats.

 

LM_sacaleches_big.jpgSUAVINEX  manual

Suavinex fabrica l’anomena’t tirallets de botzina. Aquest sí que està fora de la llei. Evidentment és molt econòmic però no serveix  per res! Només per fer clivelles al murgó.  Aquest tipus de tirallets no són gens recomanables.

 

TOMMEE TIPPEE  manual

Per últim un tirallets manual. Com ja he dit en general no són la millor opció quan cal un tirallets efectiu, però si us fa angúnia la sensació i el soroll d’un tirallets elèctric aquest és una bona opció. També és cert que hi ha mares que tenen més facilitat amb els manuals i aconsegueixen més llet que amb els elèctrics però no acostuma a ser la norma. 

 

A part d’això trieu el que trieu heu de comprovar si la copa és l’adequada per el vostre mugró. MEDELA fabrica copes de diferent calibre: 21mm, 24mm ( que és el que l’estàndard que va amb els tirallets, 27mm, 30mm, 36mm) que permeten adequar-la al mugró i evitar fer-los fosoatina.

Per saber si la copa és l’adequada:

Primer: Centreu el mugró al centre de l’embut

Segon: començar  l’extracció de llet i valoreu:

enlarged_lact_goodfit.jpga)      El mugró es mou amb llibertat dins el túnel de l’embut. No toca les parets.

b)      Hi ha només una mica ( o gens) de teixit de l’arèola  dintre l’embut.

c)       No et fa mal en cap moment.

Si totes les respostes són SÍ l’embut és el correcte. Si falla alguna resposta cal valorar un embut més gran o més petit.

 

Si sabeu d’altres marques o em voleu explicar experiències, sóc tota orelles.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a General, Posem cara a la lactància, Situacions de la lactància | 16 comentaris »

Una lactància més

dimecres, 19/01/2011

No feu trampes, llegiu l’entrada i després el meu comentari. Feu-me cas i aguanteu la temptació de llegir primer el comentari.

Durant l’embaràs estava molt segura de voler donar el pit al meu fill. Em semblava saludable per ell i per mi, una cosa bonica i fàcil. Ha de ser una cosa natural i instintiu pensava. Vaig anar a xerrades sobre lactància on et prevenien sobre les clivelles, mastitis… però curiosament aquests mals eren fàcils d’evitar posant bé el nen al pit. Per què preocupar-se? Així que he de reconèixer que quan pensava en donar-li el pit al meu fill no tenia una visió realista de l’assumpte.

A les 42 setmanes em va programar el part ja que el nen estava mandrós. El dia d’anar a l’hospital, vaig trencar aigües a casa. Em va fer il·lusió, potser el part seria natural. En arribar a l’hospital, em van monitoritzar i tot anava bé, però a la mitja hora el nen va presentar patiment fetal i van haver de fer cesària. Jo havia preparat el meu pla de part on demanava que, tant en part natural com en cesària, em deixessin si era possible el nen per iniciar la lactància. Però el nen va necessitar reanimació i el van portar amb el seu pare. La primera vegada que el vaig veure va ser a mitja llum, en braços del seu pare. De seguida va venir una infermera a posar-me’l al pit. No recordo les seves indicacions. Només sé que el meu nen acabat de néixer bavejava maldestre el meu mugró buscant el seu aliment. És una sensació, bestial, gairebé animal…

Els dies següents, a l’hospital, el Miquel aviat em va fer unes clivelles dolorosíssimes als mugrons, però havia de seguir donant-li el estrella3.jpg pit per curar-les i que ell n’aprengués. En una ocasió, vam deixar al Miquel amb les infermeres per passejar-lo una mica al passadís, en tornar el vam veure envoltat d’infermeres fent-li magarrufes i amb un xumet a la boca! Diu el Jordi que vaig posar cara d’assassina.

Posar-li el pit era sinònim de posar-se nerviós, es posava a buscar aquí i allà. Acabava mamant desesperat del meu braç, del meu ventre, de la seva mà i com no treia res doncs més desesperació. Era realment estressant.

Un cop a casa el Miquel es va dedicar a dormir i a intentar mamar. Ens sentíem molt insegurs. Em feien un mal horrors els mugrons i, el més preocupant, no estàvem segurs que el Miquel s’alimentés correctament, així que davant aquest dubte no hi ha principis que valguin. El Jordi va anar a la farmàcia a comprar un tirallets manual i biberons. Com que tenia ferides als mugrons, l’extracció  era força dolorosa, però vaig aconseguir suficient llet per calmar el Miquel. A la nit, li donava el pit per no haver d’estar mitja hora amb el tirallets i el Miquel s’agafava. Em sembla impossible arribar als sis mesos de lactància materna.

Quan el Miquel va complir un mes jo seguia amb mal als pits i amb risc de mastitis perquè no em buidava bé els pits. Vaig haver de donar-li biberons sencers en dues ocasions perquè es posava tan nerviós que era incapaç de mamar. I jo buidava els pits amb el tirallets manual. Sembla mentida perquè alguns dies la lactància anava com la seda i altres era un calvari. Vaig llogar un tirallets elèctric i això em salvar de la inflamació de pit. El pediatre em va suggerir donar-li suplement de llet en pols amb biberó perquè no guanyava prou pes. Als tres mesos vam començar amb la lactància mixta perquè el Miquel rebutjava el pit. No suportava veure el meu fill plorar davant del  meu pit i rient davant el biberó.

Vaig decidir deixar la lactància materna i donar-li biberó, li donava el pit el mínim. Sorprenentment, vaig descobrir en els següents Estrella2.jpg dies que, intercalant biberons, les preses de pit eren tranquil·les i agradables. El dolor dels mugrons va desaparèixer d’un dia per l’altre. Així que, en qüestió d’un mes i mig, també van desaparèixer els suplements en biberó gairebé del tot i vam aconseguir una lactància materna plaent per a ambdós.

Vam arribar als sis mesos, amb el “permís oficial” per deixar la lactància materna, just  quan començàvem a gaudir-ho. Apa va! No volia deixar de donar el pit, era una cosa que només podia fer jo, una cosa saludable, íntima. Uns moments preciosos amb el meu nen. Així que fèiem pit i farinetes, tot era fàcil. Al nen li encantava mamar encara que seguia sense estar-se quiet. Em preocupava el fet que, per la meva discapacitat, no sabés posar-lo al pit quan el nen fos més gran. No comptava amb que ho faria ell solet , tinc a un teta addicte!

Crec que de saber el que sé avui, no m’hauria angoixat tant pel pes del nen i hagués confiat més en mi mateixa tot i que penso que els biberons no tenen estrella1.jpgper que interferir en la lactància materna, en el meu cas la van salvar! El meu fill té 22 mesos i pren teta al llevar-se, després farinetes i pit a demanda durant la resta del dia. Si m’arriben a dir això  al mes de néixer no m’ho crec.

Ara sento molt això de “has de deixar de donar-li el pit ja” però no trobo cap motiu per fer-ho. Ni la manera, el Miquel sap trobar el seu pit en qualsevol moment i sense ajuda!

Etiquetes:
Publicat a Posem cara a la lactància | 9 comentaris »

2 per 2

dimarts , 11/01/2011

 

Tenim dos pits, si tenim dos fills tenim llet per dos!

 

En Nil, el meu fill gran, tenia el tel de la llengua una mica curt. Ho va comentar el pediatre de passada en una de les primeres visites que no i va donar més importància. De tant en tant em molestava, i de tant en tant em feia mal, sobretot quan teníem una crisi de creixement i fèiem intensiu de teta-tot-el-dia. Però vaja, suportable, mai em va arribar a fer sang, més aviat era una sensació com d’irritar-me la pell dels mugrons.

Apart d’això, tot va anar bé: ni mastitis, ni clivelles, ni un entorn poc propici,… El  meu home sempre m’ha donat tot el seu suport. I el nostre pediatre era pro-lactància (tot i que potser no estava gaire “al dia”). Jo no UnAny - MetonesMatineres[1] (2).jpgtenia experiència, però entre el llibre “Un regalo para toda la vida” de Carlos González, i el contacte freqüent (directe o virtual) amb mares recents que també alletaven, vaig comptar amb la informació i el suport que necessitava.

Un dia vam dir allò tan tòpic: “Anem a buscar la parelleta!” I tal dit, tal fet: la ginecòloga ens va confirmar que venia una parelleta… una parelleta sencera: un nen i una nena!  De seguida vaig tenir clar que els bessons també tenien dret a mamar. I com que la informació és bàsica, em vaig començar a documentar mentre estava embarassada. Vaig trobar la web de Multilacta, i el fòrum Criando Múltiples, i em vaig acabar de convèncer… I tant que ho faria, donaria pit als meus petitons!

En Nil va mamar fins els 19 mesos. Si només hagués vingut un nadó, m’hagués agradat continuar amb en Nil i alletar en tàndem. Però amb bessons, no ho veia clar: si divideixes el total de pits disponibles entre el total de nens i et surten decimals, és que la cosa es complica! Així que, molt a contracor, vaig deslletar en Nil. Amb mooolta calma, però amb prou temps perquè quan arribessin els germanets ell en tingués el record ja una mica llunyà. Així que, més o menys entre el tercer i quart mes d’embaràs, en Nil va anar deixant el pit.

Quan sortia el tema d’alletar els bessons, la gent em preguntava que com m’ho faria. La pregunta típica (i pretesament graciosa) era “què, un nen a cada pit?”. Doncs sí, per exemple. O primer l’un, i després l’altre. Ja ho veurem!

Per desgràcia, no sempre és tan fàcil de realitzar com d’imaginar. En bessons s’ajunten moltes coses: sobretot en mares primerenques, la por a no tenir prou llet; un risc més alt de cesària, de part prematur, de nadons amb baix pes, i altres meravelles que poden dificultar un bon inici; “boicot” inconscient per part de la gent que t’envolta, normalment provocat per la ignorància i per la afició a parlar del que no se’n té ni idea.

Un mes i tres setmanes.jpgPerò en el meu cas va ser fàcil. Un part ràpid, i a més part vaginal, a les 37 setmanes justes, suficient pels meus petits; un entorn favorable, i sobretot l’experiència dels 19 mesos alletant en Nil que em blindava contra tot dubte propi i contra tot comentari aliè del tipus “uiiii, ja podràs amb dos?” Jo estava convençuda que sí, que podria.

L’Anna i en Lluc van néixer petitons, amb 2600 grams cadascú. De seguida es van enganxar al pit. Però es cansaven de seguida, i després dormien i dormien i dormien, jo els havia d’anar despertant per mamar, i els veia tan petitons. A la clínica els anaven controlant la glucosa, vaig accedir a que els donessin una mica de llet artificial. Me’ls posava al pit una estona, i després els donàvem un ditet de llet artificial; si estaven baixos de glucosa, ho fèiem al revés, primer la llet artificial i després teta. Després, al fòrum de mames múltiples, em van parlar del mètode Kassing; si l’hagués conegut abans ho hauria fet servir amb els biberonets a la clínica! Per sort, no van interferir en els inicis de la lactància.
Al cap de dos dies, ja a casa, em va pujar la llet i des de llavors ja vam fer només teta. Les primeres setmanes els havia de despertar de tant en tant per mamar. Eren un parell de petits dormilegues, i els havia d’animar practicant la compressió mamària… però de mica en mica es van anar espavilant. Quan feien allò dels nadons recents nascuts de “xup-xup-xup, deixa’m descansar, xup-xup-xup, deixa’m descansar” era etern: teta, teta i teta, tooot el dia tenia (com a mínim) un nen a la teta!
Us explico els meus trucs:

Mentre tots dos feien LME, assignava cada dia un pit a cada nen, i l’endemà canviava. L’Anna era més impacient, sovint s’agafava malament i al final del dia el pit que li tocava aquell dia em feia una mica de mal. En Lluc, en canvi, era més dolç; en Lluc em permetia “descansar” el mugró que la seva germaneta havia masegat, per tornar-lo a deixar en perfectes condicions! A l’hora d’anar a dormir (visca el collit!), me’ls posava un a cada costat, segons toqués. I au, a mamar, i a dormir!

SetzeMesos-1.JPGAra que ja no mamen tant, l’assignació de pits va més en funció de qui ha mamat més durant el dia, o la nit, o qui s’adorm mamant a cada costat…

De més petitons mamaven ara l’un, ara l’altre. Tenien ritmes molt diferents, tant de gana com de son, i no solien coincidir al pit. Però quan van créixer van començar a voler fer teta a la vegada. Els primers cops que ho van fer era al matí, encara al llit. Amb un nen a cada pit, amb els caparrons recolzats als meus braços; allargaven les manetes i se les agafaven per sobre la meva panxa. La imatge de les seves manetes jugant, a contrallum, de matinada, la recordaré tota la vida. Crec que han estat uns dels moments en què m’he sentit més privilegiada i més afortunada.

Però un altre cop, vaig tenir, estic tenint, molta sor, cap dificultat.
Ah, l’Anna va fer LME fins els 10 mesos i mig: no volia saber res de la cullera!

L’Anna i en Lluc tenen 16 mesos, i segueixen mamant. Sincerament, els veig tan feliços quan mamen, que espero que duri moooooolt de temps…!

Etiquetes: ,
Publicat a General, Mitologia i "rumorologia tetil" urbana, Posem cara a la lactància, Situacions de la lactància | 18 comentaris »

5 anys i 7 dies després

dimecres, 29/12/2010

Per entendre millor el relat, em cal dir-vos que vaig portar el meu segon embaràs amb un altre gine, que tenia el meu pla de part des de les 20 setmanes de gestació i que semblava que, com a mínim, el respectava. Per res del món volia repetir un part com el de la Maria.

Esperava parir a partir del 4 de gener, el 24 de desembre el gine marxava a esquiar a la Cerdanya i tornava el dia 1. Per què patir? Hi havia temps de sobres.

El 28 de desembre vaig anar a monitors, la nena estava perfecte, però el sensor de les contraccions no funcionava bé. Tenia estómac una mica regirat, no tenia gana i em trobava estranya, per sopar només vaig menjar una pera i una mandarina i amb la sensació que no havia d’haver menjat res.

Vaig anar a dormir i vaig començar a somiar. Em veia en un passadís estret, ple de cadires en una banda i jo enmig caminant i subjectant-me com podia en elles, tenia mal. Em vaig despertar a les 2:30 confirmant que els dolors que somiava eren certs. Vaig engegar la tele i vaig anar apuntant les contraccions fins a les 7:30 on ja eren regulars cada 20 minuts. Per un moment em va entrar el pànic meu gine esquiant! Sabia que m’atendria un altre gine de l’equip mèdic, però no el coneixia. Sabia alguna cosa del pla de part?

Em vaig adonar que hauria de tirar endavant, la meva filla havia decidit néixer aquell 29 de desembre.

escanear0002.jpgVaig enviar a treballar al meu marit. Fins a les 10:30 no em vaig moure del llit, sabia que el millor que podia fer era caminar però no en tenia ganes i tenia la necessitat de conservar les forces. A les onze vaig trucar al gine que em va dir que anés a la clínica, les contraccions eren cada 15 minuts, a mi em semblava molt prematur, estava tranquil·la perquè en tot moment notava la nena moure’s i tenia la seguretat que tot anava bé. Vaig trucar a la Imma Marcos per dir-li que estava de part, ella entusiasmada (després ha reconegut que aterrida) em va dir que fes vida normal. I  jo, qeu m’ho prenc tot al peu de la lletra, vaig trucar al meu marit perquè vingués a casa a buscar-me, vam deixar les coses al cotxe i després a treball.

Havia de fer un arròs amb llamàntol que tenia encarregat, així em vaig posar a cuinar i de tant en tant anava al magatzem, on tinc l’ordinador, per retransmetre el part en directe per les amigues de Crianza Natural.

Cap a les 14:40, després de cuinar i servir dinars tan normal, ja no podia més, així que era al moment de agafar el cotxe, tenia contraccions cada 5 minuts.

Al arribar a la clínica ni una contracció, estava aterrida. Em van enviar a planta a buscar la llevadora i sorpresa era la mateixa que em va atendre en el part de la Maria. Ella no es recordava de mi.

Vam anar a la sala de dilatació on, després de fer-me un tacte em va dir que estava dilatada de 7 centímetre. No m’ho podia creure, em feia mal però tampoc ni havia per tant. Quina diferencia amb les contraccions del part de la Maria. Li vaig comentar que tenia un pla de part, en tenia una còpia allà mateix, però no volia saber res del que jo volia. És més em va dir que m’anava a posar una via immediatament. Va enviar al meu marit a fer l’ingrés i ella també va marxar. Van trigar deu minuts. I durant aquesta estona va succeir el miracle.

Va aparèixer el suplent del meu gine, es va mirar el registre i em va dir: “Quan jo estudiava a la residència tot eren parts naturals, ho farem com abans”. No m’ho podia creure, em va tranquil·litzar molt i de sobte vaig confiar en ell.

La llevadora em va portar a l’habitació, de cop no es recordava de la via. Vaig començar a recordar tot el que havia après: relaxar-me, anar amb les contraccions, acompanyar-les, no negar-me a elles, parlar amb la meva nena i dir-li que podia venir que tot estava bé. Vaig tancar la persiana de l’habitació i en penombra em vaig posar a caminar amunt i avall, escoltant el meu cos i escoltant la meva filla. A les sis de la tarda la llevadora em va monitoritzar 10 minuts i em va fer un tacte, li vaig recordar que no volia que em trenqués la bossa i no em va contestar. Notava que la situació no li agradava però l’acceptava. Em vaig posar a caminar d’un costat a l’altre de l’habitació i vaig enviar al meu marit a buscar aigua, vaig tornar a centrar-me en mi, en la meva filla i les contraccions van augmentar cada 3 minuts. De cop vaig sentir un dolor molt fort que em va fer seure en una cadira baixa i vaig trencar aigües. Tot el terra era ple d’aigua. Vaig trucar a les infermeres perquè el terra era una pista de patinatge i temia caure de lloros.

Em van enviar directa a la sala de parts. Mentre baixàvem li vaig preguntar a la llevadora què faria amb la nena després del part. Em va dir que jo manava, que me la posarien a sobre i pujaria amb mi a l’habitació. escanear0004.jpgFlipava.

Només arribar a la sala de parts va insistir que em pugés al poltre, jo no volia i per sort va aparèixer el gine i em va deixar asseguda en un tamboret com jo volia. El meu marit darrere em subjectava el cap i l’esquena, vam fer un parell de espoderaments però, de sobte, va recordar la col·locació de la nena a les ecos. Havia de buscar una altra posició perquè el cap de la nena havia de girar. Em va dir que cada vegada que sentís una contracció em “plegués a terra” com en gatzoneta. Ho vam fer unes 7 o 9 vegades i va funcionar, jo estava còmoda d’aquesta manera i em sentia relaxada i feliç els demanava que parlessin més, que m’expliquessin acudits.

Estava molt refredada i em costava respirar amb normalitat, entre això i l’esforç tenia la boca seca, vaig demanar aigua i res com si no em sentis ningú. De cop el gine li va deixar anar a la llevadora: “Va! Porta-li aigua si té set!!!”. La cara de la llevadora era un poema, dubto que en tots els parts que havia fet hagués donat aigua a cap partera. I jo feliç amb el meu got d’aigua fresca, que el meu marit s’encarregava de donar-me cada vegada que ho requeria.

I vaig començar amb els espoderaments, no sé quan estona vam estar però els va estranyar que el part no avancés, em van fer un tacte i es van adonar que una part del coll de l’úter es prolapsava i no deixava baixar a la nena, així que van fer una maniobra ràpida i van sentenciar que ara sí podria sortir. Jo vaig seguir a la meva amb els espoderaments però res, i de cop l’amenaça de l’oxitocina. Jo no sé si va ser el pànic però vaig dir molt seriosa que no, que la nena sortiria sola. Vaig començar a notar un dolor molt fort a la zona rectal i la zona del clítoris i tenia molta necessitat d’empènyer, el gine va demanar un carro amb instrumental i jo dient-li que la nena sortiria que no feia falta la cap tall, li vaig sentir dir a la llevadora: “mira, sembla que cap just”. Vaig sentir que em trencava i la mà dreta se’m va llançar a la zona vaginal, sortia el cap de la meva nena, va sortir com un coet! El gine la va posar sobre meu. Va néixer amb els ulls oberts mirant-me. Li vaig demanar a una de les infermeres que s’havia unit a aquell estrany part (estrany per ells) que em tragués la camisa de dormir, em va ajudar i me la vaig posar al pit es va llançar directament al mugróAbril1.jpg. No  sé quan estona va passar. El gine em va ensenyar el cordó i em va dir que tallava, que ja no bategava. Mentre sortia la placenta la va agafar el papa i la llevadora que la van anar a vestir.

Em van netejar una mica i vaig reclamar la nena. La infermera que s’havia colat en el part em va dir que no pujaria amb mi, que es quedava en observació i jo dura que la nena pujava amb mi que li ho preguntés a l’altre llevadora o al gine. I efectivament va sortir la llevadora amb la nena i molt lacònica va sentenciar: “La nena se’n va amb la seva mare que és el que ha demanat” .

La llevadora infiltrada flipava, em va posar la nena a sobre i cap a l’habitació. A cada companya que trobàvem pel camí li deia: “Mira, part natural, ha estat increïble. Aquí no veiem parts d’aquests…”

A l’habitació amb l’Abril enganxada al pit va arribar el pediatre. Em va comentar que la nena estava molt bé. Sabia el que havia demanat (la nena tota l’estona amb mi) i li semblava molt bé però necessitava algun tipus de document perquè em saltava tots els protocols. Jo tenia el pla de part a l’armari. Estava encantat, ell també estava a favor de tot el que jo demanava, em va felicitar obertament.

Vaig estar una nit i un dia ingressada, el pediatre només entrava a l’habitació mirava a la nena i deia “quin color més bonic té”. No la van separar de mi per a res, ni tan sols sé quan pes va perdre. Quan ens anàvem la cap de infermeres del niu, va pujar a l’habitació per veure la nena de la 520 i demanar-me si podia fer una còpia del pla de part,  li vaig regalar! Jo ja tenia el meu regal per duplicat. 5 anys i 7 dies després  vaig  poder tancar moltes ferides.

Etiquetes:
Publicat a General, Posem cara a la lactància | 12 comentaris »

Verge Maria; màrtir i santa… Com jo!

dilluns, 27/12/2010

Només les que em parit en festes de Nadal podem entendre el que això representa.

Buscant imatges del naixement de Jesús em vaig adonar de la de visites que va arribar a rebre la pobre Maria en ple post part. És CO_000031.jpg clar que ella potser va ser la fundadora del costum de les visites al acabar de parir, però les va patir com les hem patit totes i més per Nadal.

Jo vaig parir el 21 de desembre, per tant el dia 22 ja tenia el meu premi de la grossa de Nadal. I com no aquest era l’acudit estrella, de fet onze anys després encara ho és ara.

Si has parit per Festes hi ha detalls que són calcats. En primer lloc; la gent està de bon humor. L’esperit nadalenc ho envaeixi i embafa tot, i què és més dolç que veure una criatura acabada de néixer? Si tots bavegen quan els presentes la criatureta! Ni davant dels torrons i les neules posen un ulls tan tendres i els cau tanta salivera! I a més tothom té vacances, temps lliure per perdre, temps per anar tota la tarda a l’hospital. L’habitació és un anar i venir de gent, talment com les visites dels pastors al pessebre. Només em faltaven els xais! Sí, el burro i la vaca ja els tenia.

I el menjar de l’hospital no té preu. El caldo aigualit que serveixen durant tot l’any per Nadal s’acompanya amb galets passats que suren avorrits en un caldo amb menys substància que fet amb cubets prefabricats. I la pilota no és més que una mandonguilla espessa amb un volum més gran que una de les habituals. A més estic segura  que la pilota  que em va tocar era feta de xiclet.

Menys mal que tothom et porta coses, per tu, per la criatura i per celebrar el Nadal. Jo vaig entrant a l’hospital amb la meva bossa i la de criatura i al sortir sembla que hagués partit en alguna planta del Corte Inglés entre la planta infantil, la de senyores i el supermercat! No sé qui em va portar una caixa de polvorons, quin detall!

escanear0002.jpgTenia l’agenda plena de banquets extenuants i tot i que el meu món girava entorn de la meva recent estrena criatura a fora tot seguia igual i el calendari seguia corrent, és clar era Nadal amb el que això suposa de retrobament amb la família: sopar de Nadal, Tió, dinar de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any (d’aquesta me’n vaig lliurar amb l’excusa que no podia prendre alcohol, era mentida però ells no ho sabien) Any Nou, Reis…. Us juro que jo que ho he passat dues vegades sembla  el mite de Sísif!!

Per evitar vistes a casa el truc  més fàcil  és dir: “No us preocupeu ja ens veurem en (afegiu l’àpat que toqui) i podreu veure la criatura. Aquests dies no serem a casa” Recordeu no agafar el telèfon, que jo d’això me’n vaig olbidar. I oli en un llum!

Això sí als àpats familiars sereu l’expectació general i els temes de conversa seran limitats. Res de parlar de crisis, de política o futbol. El tema estrella  és la nova criatura, el que fèieu els pares de la criatura quan eren petits i el que tu mare novella has de fer per educar/criar/fer créixer/fer dormir/menjar… El teu nadó.
Encara em veig amb el somriure pintat, les morenes en tot el seu apogeu, amb el plat al davant i la criatura als braços. Vols menjar de tot però comencen a explicar-te tot el que no pots menjar. A mi els espàrrec m’agraden molt i encara veig com em retiraven el plat de la taula perquè jo alletava i no en podia menjar. Caxis! Regar els canelons amb Fanta no té preu, entre el contingut de l’àpat i els temes de conversa estava a punt de seure a la taula dels nens a parlar dels Teletubbies i menjar carn arrebossada.

I a la pobre Verge Maria li va tocar rebre a tres reis en un pessebre. Si us toca rebre visites a casa estic segura que no s’assembla gens 511971608_5ed2858490.jpga un pessebre però  teniu tots els números  que en determinades hores o dies sigui una cort de porcs! Les antiestètiques garlandes de coloraines donen lloc als bolquer bruts, els disc de lactància xops i les tovalloles regurgitades. Quina decoració!

Però noies cal aprendre que si els Reis Mags no es van ofendre, la teva sogra i la tieta tampoc s’haurien d’estressar massa i per suposat tu encara menys!

 

Etiquetes: ,
Publicat a Art i lactància, Posem cara a la lactància | 8 comentaris »

Ahir en va fer onze

dimecres, 22/12/2010

Ahir, la meva noieta va fer 11 anys. Tenia el seu relat en castellà a la web de crianza natural. L’he traduït i reduït (tot i així és molt llarg). Com podeu veure l’únic que vaig aprendre és el que no volia repetir.

Tenia 22 anys quan em vaig quedar embarassada.Vaig començar a portar l’embaràs per la seguretat social però també tenia mútua, estava en període de carència, el part no estava inclòs però sí l’assistència ginecològica. Vaig optar per visitar-me amb dos gines.

Un mes abans de parir la doctora de la Seguretat Social em va preguntar on pariria i al dir que una clínica privada (de cuyo nombre no quiero acordarme) em va deixar de visitar, però em va recomanar que fes una visita a la Maternitat per conèixer el lloc i els gines.

Ho vaig fer i la gine va ser TANT antipàtica, tant i tant desagradable que la vaig descartar immediatament. Li vaig dir que volia part natural sense epidural i se’n va riure a la meva cara, em va dir en bones paraules que jo era una nena i que no sabia de què parlava, que millor callava i la deixava treballar.  Això em va reafirmar amb el meu gine de la privada. Amb ell havíem parlat del part natural i no m’havia donat un no rotund. Ara veig que em va capejar tot el que va poder i més.

El gine de la privada va insistir que em fes un eco cardiograma per si de cas em calia l’epidural, i que també anés a veure a la llevadora. I així ho vaig fer. Li vaig dir  a la llevadora què volia i em va deixar anar que allò que deia era una ximpleria, que jo no tenia ni idea de que era un part, i que la nena una vegada nascuda havia d’anar al niu dues hores. Li vaig dir que no volia, que jo volia la nena amb mi i es va posar a riure. Mentre em deia: “Però tu tens estudis de puericultura?”. Vaig sortir plorant.

La setmana del 15 de desembre tot anava genial, les ecos bé, les anàlisis bé i jo feliç. A finals de setmana vaig tenir visita amb el gine i em va trobar la pressió pels núvols! Altíssima!! Es va espantar, em va fer proves d’orina i de sang, però tot estava perfecte. Va resoldre que calia induir. Jo tenia calculat que la Maria podia néixer  la setmana del cinc de gener, però em va dir que no; el 21 em treia la nena.

Vaig marcar al calendari el 21, aquest era el gran dia. Tenia una barreja de sentiments. Per fi sabia quin dia havia de néixer la meva filla però alhora tenia por.

El dia abans tenia una eco concertada; l’ecògraf es va posar les mans al cap, la màquina indicava que la nena pesava quatre quilos. Per què esperar més!?

I va arribar el gran dia em vaig despertar d’hora i vaig esmorzar, que bé em sentia! A les vuit arribava a la clínica.  A l’ingressar l’administrativa em  va deixar anar: “Sí, el doctor té el quiròfan reservat per a una cesària”. Li vaig dir que no, que jo hi anava per una inducció (que burra era). A les nou ja era a l’habitació. Va arribar la llevadora i li vaig dir el que m’havia dit la administrativa sobre la cesària, em va dir que ella no havia estudiat tants anys per fer cesàries, que induiria el part i tot sortiria bé. Em va deixar una mica més tranquil·la.

Em va estirar al llit i em va posar el primer gel de prostaglandines. Quin mal i quina poca delicadesa. Em va monitoritzar i em va posar una via amb sèrum. Vaig estar un parell d’hores sentint contraccions lleus, gens molestes i veient la tele. Va tornar a les dotze tot estava igual. Així que va decidir que calia accelerar-ho. Em trencà la bossa i em posà un altre gel de prostaglandines i injectà alguna cosa a  la bossa de sèrum, li vaig preguntar què era i encara espero resposta. I aquí va començar l’horror, seguia monitoritzada, estesa al llit. La llevadora em va dir que em posés del costat que més mal em fes i jo la vaig obeir com un xaiet. A tot això va arribar la meva cosina, em feia tant mal que no podia obrir els ulls.

Vaig començar a tenir marejos i ganes de vomitar, sentia que no controlava el meu cos, les contraccions duraven uns trenta segons i eren tan seguides que no em permetien ni prendre aire. Plorava i plorava… Van avisar a la llevadora, volia anar al bany, em volia aixecar, volia caminar…  Finalment, es va presentar  per dir-me que tot era normal, que m’aguantés, que no era res. Em va deixar anar al bany, que bé!!! Per fi dempeus!!!! No m’ho podia creure em feia menys mal  i em sentia millor, em vaig tancar al bany, però vaig estar massa temps a dins, així que em va obrir la porta i em va tornar a ficar al llit. Vaig aguantar un altre tacte. Em vaig posar del costat esquerre i em va dir que no, que l’estava enganyant que el costat que més mal em feia era el dret. Li vaig fer cas. Plorava i gemegava mentre la meva cosina intentava ventar-me amb una revista. Passaven les hores.

A les tres de la tarda no podia més. Hi havia moments en que volia cridar a la meva mare i a la meva cosina que s’anessin que no les volia allà, que callessin, que em molestaven però no ho vaig fer. Callava.

A les quatre va aparèixer la llevadora per anar al quiròfan. Semblava que el fantasma de la cesària s’esvaïa, pariré?? No volia preguntar, em feia por saber la resposta.

Estava esgotada. Li vaig fir que volia l’epidural i va començar a riure: “Ho veus!! Ho veus com al final me l’has demanat”. Déu, quina ràbia vaig sentir!!!

L’anestesista em va fer seure i plegar cap endavant, em va manar estar quieta però les contraccions eren una darrera l’altra. Com ho faig per estar quieta? Em feia mal i a la primera punxada em vaig moure, va rondinar que m’estigués quieta però no podia. Va tornar a punxar,  i ho va aconseguir. Em  va passa el dolor, no sentia res, ni el dolor ni les cames. També immediatament  va començar el fred, vaig començar a tremolar, em moria de fred, anava amb camisa de dormir i li vaig  demanar a la llevadora alguna cosa per tapar-me, em  va donar un llençol però seguia gelada. Em va manipular al seu gust: em va posar els peus als estreps, em va monitoritzar de nou, em va sondar, em va rasurar, em va posar un altre Maria_clínica.jpgsèrum. Vaig optar per tancar els ulls i esperar. A les sis va entrar al meu marit  i el gine, vam haver d’esperar que tanqués la consulta i vingués a la clínica per fer el part.Maria_clinica1.jpg

Em va col·locar, em va demanar que em posés bé, que baixés el cul cap a ell, li vaig dir que no sentia les cames. No sentia res de res. Em diuen que he de començar a fer esponderaments, no noto res, ells m’indiquen com ho he de fer. Sembla que al final corona. La llevadora va recordar que la meva cosina li havia demanat si podia entrar al part i va marxar  a buscar-la. Com es col·lega de professió, el gine la va deixa posar al seu costat perquè ho veiés tot.

La llevadora va pujar sobre les meves costelles i em va prémer la panxa. Jo vaig sentir el gine com parlava amb la meva cosina i li deia el que feia: “tallo per aquí, faig una episio cap a la dreta. Fòrceps. Ventoses.”

Al final la nena va sortir amb fòrceps, la vaig veure cap per avall mentre plorava, me la van ensenyar un segon, el temps just de fer-li un petó. A mi em van cosir, vaig “sentir” com em cosien capa amb capa, el gine li explicava a la meva cosina tot el que feia, va trigar més de mitja hora. Cinc anys després el gine que va atendre el part d’Abril es va horroritzar de la carnisseria que m’havien fet.

Per fi van acabar i em van portar a l’habitació. A les vuit em  van porten la nena, per sort estava desperta, plorava la vaig possar al pit i s’enganxà. Tenia la cara morada i plen de rascades. Als trenta minuts va tornar la infermera per portar-la al niu,  no són ni les nou. No dic res. Al cap de poc arribava el pediatre, la nena estava sana, mesurava 51 centímetres i pesava 3.540g. Em va preguntar si volia intentar la lactància materna ?? Em vaig passar la nit pendent de la porta, portava llentilles i no me les vaig treure. A les vuit del matí, per fi, la van portar! Li vaig donar pit i mamava bé, la llevadora només em va dir que tenia la pell fosca que tenia un bon mugró i  que no tindria problemes. Cap més indicació.

Al cap de tres dies sortim de la clínica, va tornar el pediatre a dir-me que això de la lactància està molt bé però si em quedo sense llet li puc donar Nidina, i va fer la recepta. El gine em dóna l’alta, em diu que no agafi la nena tant en braços, que és petita però no tonta. La llevadora em fa una abraçada em diu que ho he fet molt bé i que m’he portat molt bé, que si em fa falta Maria_3.jpg alguna cosa que la truqui. Tothom em diu coses però no és el que havia somiat.

Amb el naixement de la Maria vaig aprendre molt. A demanar, a queixa-me a fer-me respectar. No va ser la millor rebuda però la vam compensar amb una lactància fantàstica. Felicitats preciosa! Gràcies per tot.

Etiquetes: ,
Publicat a General, Posem cara a la lactància | 23 comentaris »

No hi ha com tenir informació i bones amigues

dimecres, 3/11/2010

 

Una vegada més es demostra que la informació és la clau del èxit.

Fa 35 mesos vaig tenir al meu primer fill. En l’última visita que vaig tenir amb el ginecòleg em va preguntar si  donaria teta i jo li vaig dir que sí. Em va mirar i em va dir que tenia unes bones tetes per alletar. I que m’ estimulés cada dia, que em toqués el mugrons i els estirés amb molta força. Jo inexperta, li vaig fer cas. Quan l’Iván va néixer  els mugrons semblava que m’havien de caure!

A l’hospital vaig patir amb les visites  que no em van deixar tranquil·la. El nadó s’agafava bé, però el segon dia ja tenia una clivella al mugró, i  em feia molt mal!! El primer mes va ser horrorós jo volia desistir, estava a punt de tirar la tovallola, el nen s’agafava cada hora i mitja i em seguia fent molt mal.

Vaig anar a la llevadora i em va corregir la posició. A la següent visita el pediatre, em va dir que la meva llet era molt bona perquè el nen s’havia engreixat un quilo i mig en un mes. En aquest moments vaig obrir els ulls i vaig pensar  que no podia tirar la tovallola.

La meva sòcia, que també va tenir problemes amb el seu nadó, es va posar en contacte amb una assessora i va ser el millor que m’ha pogut passar, gràcies a la Transi i la Judith la meva vida va canviar. Vam estar un anyet al grup de lactància que va muntar la Transi compartint l’aventura de la maternitat i la lactància amb altres mares.

Per cert l’Iván, el meu nen gran, segueix mamant encara.

El meu pare va morir de càncer quan l’Iván tenia 6 mesos, després vaig tenir un accident de moto  i  vaig estar 4 mesos de baixa, sense poder fer res, l’Iván tenia 9 mesos quan va passar, i en cap moment se’m va tallar la llet com solen dir. L’ Iván sempre ha estat enganxadíssim a la teta.

I vaig començar a treballa, jo sóc professora de ball, sobretot de flamenc. i els primers mesos van ser horrorosos, sempre anava amb dues samarretes perquè  cada vegada que la gent em preguntava pel nen em donava una pujada de llet i ho tacava tot!

Quan Iván tenia 22 mesos em vaig quedar embarassada de nou, encara sort que estava informada, no hagués aguantat tanta pressió sense estar preparada a nivell teòric. Vaig seguir donant-li teta però la gent era molt pesada, família inclosa, sobretot la meva sogra. Fins i tot la infermera del meu nen em va dir que anés amb compte perquè embarassada no  li podia donar la teta, que era perillós. Li vaig dir que no es preocupés ;-)

Els primers mesos d’embaràs va ser complicats, em feien molt mal els mugrons, i vaig optar per deslletar-lo a les nits, encara sort que ho va entendre i no va ser gaire dur per cap dels dos. Quan estava de 6 mesos, vam anar de vacances a Jaen. L’ Iván va agafar una gastroenteritis molt forta, l’únic que no va deixar va ser la teta, encara sort  perquè si no s’hagués deshidratat. Vam anar dues vegades a l’hospital i  el pediatre quan el va visitar em va comentar que estava hidratat, jo li vaig comentar que seguia mamant,  i ell em va dir que la teta ja no li feia res,  que ja no l’alimentava. Així que li vaig comentar les directrius de l’OMS i em va dir que això era  pel Tercer Món. El meu marit  em deia que afluixés, perquè ja m’estava veient de tots els colors, i al final vaig callar, crec que no val la pena discutir amb aquesta gent.

Va néixer l’Hugo, que per cert  té un tel tipus 1. I vam començar el tàndem. La primera nit  va aguantar 5 hores sense mamar, jo al·lucinada. Però és que té dos mesos i segueix així, dormint d’una tirada 5, 6 fins i tot 7 hores, això sí fem collit.  L’ Iván els primers dies no volia menjar res, només teta. Encara sort que el podem anar despistant perquè si fos per ell el tindria enganxat tot el dia, al principi mamava més que el petit!!

Per cert, durant l’embaràs de l’Hugo vaig fer el Curs d’Assessora de Lactància Materna que per cert m’ha anat molt bé, sobretot per començar el tàndem amb els meus fills. Ja ens van avisar que seria dur, però viure-ho en primera persona és un altre cosa!!

Etiquetes: , ,
Publicat a Posem cara a la lactància, Problemes més comúns del pit | 8 comentaris »

Buscant la sortida del laberint

dimecres, 13/10/2010

Em dic Myriam, tinc 37 anys i una filla feliç, sana i meravellosa que fa unes setmanes que ha començat l’alimentació complementaria. La nostra lactància ha recorregut un llarg camí…

La Zambra va néixer en el que va començar sent un bell part natural i va acabar en un part no respectat. En els 30 minuts següents zambrauna llevadora em va ajudar a col·locar-me la nena en el pit i la Zambra va començar a mamar, aquí continuava el cordó umbilical que ens havia mantingut unides durant 9 mesos i començava el que jo considerava que seria una etapa preciosa i senzilla, en això últim em vaig equivocar.

Mai vaig pensar que jo tindria problemes seriosos per alletar, per part materna sóc néta d’una dida i la meva àvia paterna va tenir 7 fills que va alletar fins als 3 o 4 anys. Jo tenia molt clar que volia donar el pit d’una manera perllongada. M’envoltaven frases del tipus: si ets com la teva mare/àvia no tindràs problemes. Però els vaig tenir i molts.

La nena al principi mamava a tota hora  a mi em feia un mal terrible i la tenia enganxada tot el que ella em demanava i aguantava estoica les frases de les infermeres que deien que m’usava de xumet. Malgrat tot la nena plorava molt. Demanava ajuda a cada llevadora, la miraven des de fora i em deien que s’enganxava molt bé.

La pujada de la llet va ser brutal, em va caldre un tirallets per buidar-me una mica perquè no es podia agafar i els meus pits estaven molt durs. Als 4 dies la nena estava totalment endormiscada, me la posava a tota hora i quan s’agafava em feia un mal terrible com si em clavessin ganivets.
Vaig anar al grup de suport a la lactància de l’hospital i allí em van dir que em tragués tota la llet que pogués i li la donés amb xeringa perquè la nena estava famolenca. Aquest mateix dia vaig contactar amb una IBCLC i vaig començar a complementar a la meva filla amb la meva pròpia llet. Li va detectar a la Zambra un tel submucós.

Amb 8 dies li vam tallar per primera vegada el tell, però el tall no va ser molt encertat. Jo pensava que després del tall les coses millorarien però no va anar així, va caldre tornar a buscar posicions, i a més la nena no engreixava. A les tres setmanes seguia estancada amb el pes (pesava 300 gr menys que al nàixer) i el pediatre em va recomanar complementar amb biberó. Pensant que no era prou bona mare, vaig buscar una llet hidrolitzada i vaig començar a donar-la-hi a la nena 30ml després de cada presa.

La nena va fer un mes i jo vivia exclusivament per donar-li de mamar i entre les preses interminables, el tirallets i els bibes. Una setmana després havia engreixat 400gr. i es deixava bibes a la meitat així que els hi vaig treure en tres dies i vam tornar a la lactància exclusiva.

Durant tot aquest temps la lactància va ser molt lenta i dolorosa i  donava de mamar una mitjana de 12-14 hores al dia, per la zambra1qual cosa vaig tenir problemes a les mans i forts dolors a l’esquena. Estava cansada, trista i desanimada, però continuava amb la meva rutina. Una mica abans dels dos mesos tot va empitjorar, la lactància es va tornar molt més dolorosa, plorava en les preses del mal que en feia i els pits em cremaven abans i després, em feia mal fins a l’aixella, no aguantava el frec del sostenidor, tenia perles blanques i em van sortir uns punts de color vermell al mugró. Em van dir que eren fongs, jo havia llegit que no podia ser, però estava a una altra ciutat i tan cansada que vaig prendre tres caixes d’un antifúngic i vaig seguir amb dolor durant una bona temporada. No podia diferir ja que no treia res amb el tirallets a causa de la infecció, i vaig aguantar com una campiona en posició de la lloba, l’única que llavors podia aguantar.
Durant tots aquests mesos vaig notar certa incomprensió per part de la gent que m’envoltava i el més trist és que és un ambient pro lactància materna. Des del començament va haver-hi qui es va oposar als talls pal·liatius, dient que era millor deslletar-la (fàcil de dir quan algú dóna de mamar sense problemes); gent que s’oposava a l’ajuda d’una IBCLC perquè jo ho havia de fer sola; uns altres que van obviar l’assumpte dient que el del tell era una moda; gent que no va acceptar que pràcticament visqués per alletar i em va instar a tornar a la meva vida “normal”; Em van arribar a dir que algú en el seu grup de lactància també tenia un nen amb tel i donava de mamar sense problemes per tant el que jo patia era “tot psicològic”; em van recomanar passar el duel perquè no podria donar de mamar… etc. Amb el temps he descobert que potser no acceptaven veure’m patir, no van poder mostrar-me empatia i no van entendre el perquè havia escollit aquest llarg i dolorós camí.

Per sort també va haver-hi gent que em va ajudar, com les IBCLC que vaig consultar, Zambra 3 meses abril 10 108la meva mare i germanes, la meva amiga Rocío (assessora de lactància i alhora la meva metgessa particular) i, especialment, la meva parella que em va respectar en tot moment i es va ocupar de tota la resta perquè jo pogués donar de mamar durant tantes hores i em va acompanyar als grups d’Alba lactància quan estava tan trista que no hagués pogut anar sola.

Als tres mesos vaig contactar amb Alba Padró per telèfon, em va escoltar durant molta estona, em va donar suport, em va demanar fotos dels mugrons i del tell de la meva filla i em va enviar a Imma Marcos per al cultiu. Ambdues em van recomanar tornar a tallar el tell, aquesta vegada per un cirurgià i sort que les vaig fer cas perquè amb el nou pal·liatiu i amb l’antibiòtic adequat la cosa va millorar moltíssim, per fi podia donar de mamar a la meva filla sense mal i la meva esquena i les meves mans també van guarir-se. La infecció va trigar temps a desaparèixer però les preses feien cada dia menys mal.

Avui haig de dir que tot l’esforç ha valgut la pena, la meva filla està saníssima, contenta i enorme (enrere va quedar el seu percentil 3 zambralaterintperquè ara és gairebé un 70) i ambdues gaudim d’una lactància tranquil·la i preciosa que m’ha ensenyat molt sobre la vida, sobre mi mateixa, sobre la meva parella, sobre la meva nena i la seva capacitat de supervivència i sobre aquest miraculós líquid blanquinós que mou muntanyes i porta vida.

Etiquetes: , , , , ,
Publicat a Posem cara a la lactància | 11 comentaris »

El millor regal de la Festa de la Lactància

dimecres, 6/10/2010

La segona part d’un cap de setmana ple d’emocions!

 

La Festa va ser genial, com cada any! El que més m’agrada de la Festa és poder veure i parlar a moltes mares i amigues  que no veig la resta de l’any. Per tant, per mi, és sobretot la Festa del retrobament. La Festa on t’adones que ha passat un any perquè les criatures dels altres han crescut molt, moltíssim!

A les vuit del matí ja era al parc, tot era buit i semblava impossible pensar que al cap de poques hores tot seria ple de gom a gom! Mentre esperava a les companyes d’ALBA vaig decidir que em faria fotos amb moltes de vosaltres, amb totes les que pogués. Sé que amb moltes no vaig poder com per exemple la Montse i l’Eloi; us vaig veure un parell de vegades i no vam poder parlar ni dos minuts.

Aquí les teniu:

festa de la lactancia collage
Però el més bonic de la festa va arribar de la mà d’una nena preciosa de quatre anys. Van arribar al parc mare i filla. Vaig fer una abraçada a la mare, feia un anys que no ens veiem tot i que havíem parlat per telèfon. Després em vaig posar a l’alçada de la nena per veure-la de prop. Em va xiuxiuejar alguna cosa que no vaig entendre, perquè mirava cap un altre cantó i amb tant soroll jo no sentia res. Així que em vaig acostar una mica més a ella i li vaig preguntar que m’havia dit. Em va mirar i em va dir: “Gràcies per ajudar-me amb la tetita”

Ufff, vaig començar a plorar d’emoció! La mare de la nena al veure’m plorar em va preguntar que m’havia dit, i al reproduir la frase, ella també és va emocionar. La nena va marxar a trepar a un arbre que hi ha havia al costat i ens va deixar a les dues amb els ulls encesos.

La primera vegada que vaig parlar amb la Norma la Mireia tenia mesos. La Norma va patir un desagradable incident en un restaurant barceloní i el seu cas va aparèixer en molts mitjans de comunicació. Durant aquests quatre anys hem parlat altres vegades per temes de lactància i per temes col·laterals a la lactància. I per suposat  ens hem vist aquests últims anys a cada edició de la Festa de la Lactància, elles no hi han faltat mai.

Però la Mireia no em parlava de tot això, que evidentment no podia recordar. Feia cosa de mig any, la mare de la Mireia havia tingut un accident de moto del que havia sortir amb cops per tot el cos i pel qual va tenir que estar hospitalitzada una setmana llarga.

Quan va tornar a casa la Mireia  trobava a faltar la seva mare i la seva tetita i no podia entendre per quina raó no podia retrobar-se amb el pit de la seva mare. Què en sap un nen de tres anys de medicaments i compatibilitats? La seva mare li va explicar que em trucarien i que jo els diria si podien. I jo ( la web de Marina Alta) vaig dir que sí. Això era el que ella recordava, aquella persona que li havia donat permís per poder fer el que més li agradava del món. 

Els nens són honestos, són sincers i diuen la veritat, allò que senten. N’hauríem d’aprendre els adults que sabem fingir, aparentar, o dir quelcom per complaure i regalar les orelles de l’altre sense ser de tot cor o dir-les amb  recança. L’agraïment de la Mireia sortia directament del seu cor. Mai havia sentit i rebut tanta gratitud i honestitat.

Moltes mares al llarg d’aquest anys m’han agraït la meva ajuda. M’han donat les gràcies per aquelles paraules, aquella consulta resolta, aquell moment… Per elles he estat de gran ajuda però per les seves criatures també, i mai m’havia parat a pensar-ho. És evident que un nadó no et pot agrair res, però una nena de quatre anys ja pot posar noms al sentiments.

Quan algú m’agraeix la meva ajuda, sincerament, em fa vergonya perquè en la majoria dels casos la meva ajuda ha estat puntual o tan concisa que no crec que fos digne d’alabança. I sempre acostumo a dir a les mares que les seves lactància milloren només gràcies a elles a la seva perseverança i les seves ganes. Jo faig molt poca feina. Però el regal que em va fer la Mireia va ser tant gran i  tant sincer que no crec que el pugui oblidar mai. Ella em va recordar perquè m’agrada tant allò que faig.

Mireia i Norma. Moltes gràcies, us espero l’any que ve per veure com ha crescut la Mireia.

Etiquetes: , , ,
Publicat a Posem cara a la lactància | 14 comentaris »

Comença la festa

divendres, 1/10/2010

Avui una entrada especial per acabar la setmana! Bé a mi no se’m acaba fins diumenge a les 16h

 

Avui és el dia. Aquesta nit a Mataró és la gala dels Premis Bloc i cap allà i anirem: la germana d’un servidora, el marit d’una servidora i una servidor! Bé. Vull dir moltes cosses abans del moment clau.

Anna  Homs, moltes gràcies per animar-me a participar sense la teva informació no seria ni finalista. Petons guapa i mil més per la Martina!

Ser finalista per mi ja és un premi, qui m’ho hauria dit! No us podré agrair mai la feina que heu fet aquests dos mesos per aconseguir que el bloc anés sumant vots. Ha estat una cursa de fons i no us puc negar que en molts moments hauria tirat la tovallola però sempre hi ha hagut una de vosaltres per rescatar-me del sotrac i fer-me veure que valia la pena seguir pidolant vots com els coloms pidolen molles de pa.

GRÀCIES, vosaltres sou el meu premi. Gràcies per llegir, compartir, deixar-me, opinar, renyar-me, emocionar-me… gràcies per fer aquest bloc amb mi entrada a entrada.

No sé pas que passarà aquesta nit, de fet no sé ni quin és el premi oficial però jo em sento molt afortunada per poder compartir tantes coses, per tenir un espai un puc dir el que vull i tot i que a vegades resulta esgotador tenir que planificar i escriure tantes entrades el premi és molt més gran i val la pena. A més aprenc  cada dia moltes coses i no hi ha res que m’agradi més en aquest mòn!!

Passi el que passi aquesta nit us ho farem saber. De totes maneres en aquest enllaç podeu seguir la gala minut a minut.

 

 

I la festa continua!!! El diumenge celebrem el començament  de la Setmana Mundial de la Lactància Materna. Des d‘ALBA tenim una festa muntada per tota la família! Per grans i per petits per les famílies que donen  pit i per les que no. Una festa on tothom és benvingut! Tothom menys la pluja, creuem els dits.

L’hem celebrat durant 10 anys al Parc de la Ciutadella, però aquest any, per causes alienes a l’organització ens ha estat impossible mantenir la mateixa ubicació. Així que aquest any la celebrarem al Parc del Nord. 

Cada any la Setmana mundial de la lactància materna, que se celebra a tota Espanya a la vegada, té un lema. El d’aquest any és “CAP A UNA ATENCIÓ HUMANA DEL NAIXEMENT I LA LACTÀNCIA”

 

L’objectiu de difondre que es la IHAN, tant a nivell hospitalari com en centres de salut.

La IHAN (Iniciativa per a la Humanització de l’Assistència al Naixement i la Lactància) determina deu passos que han de complir obligatòriament els centres hospitalaris i maternitats per tal de garantir un adequat nivell de qualitat assistencial a totes a mares després del part i inici de la lactància, que són els següents:
1. Disposar una política per escrit relativa a la lactància natural
coneguda per tot el personal del centre.

2. Capacitar a tot el personal per dur a terme aquesta política.

3. Informar a les embarassades dels beneficis de la lactància materna i com realitzar-la.

4.Ajudar a les mares a iniciar la lactància en la mitja hora següent al part.

5. Mostrar a la mare com s’ha d’alletar al nen i com mantenir la lactància fins i tot si s’ha de separar del nen.

6. No donar als nounats més que la llet materna.

7. Facilitar la cohabitació de la mare i el fill 24 hores al dia.

8. Fomentar la lactància a demanda.

9. No donar als nens xumets als nens alletats.

10. Fomentar l’establiment de grups de suport a la lactància materna i informar les mares per tal de que es posin en contacte en cas necessari.

A l’any 2007, l’OMS i l’UNICEF van actualitzar els requisits per tal de que els hospitals acreditats com IHAN afegissin tres nous criteris globals, un d’obligatori compliment i dos opcionals, a criteri de les circumstàncies de cada país:

1. Compliment del Codi Internacional de Comercialització de Succedanis de Llet Materna.

2. VIH i alimentació infantil (opcional).

3. Humanització de l’Assistència a la mare durant el part (opcional).

 

Esprem que  cada més hospitals públic i privats siguin IHAN, d’aquesta manera podrem garantir el millor inici de la lactància per totes les criatures. A Catalunya només hi ha 5 hospitals IHAN: Hospital Josep Trueta, Hospital Joan XXIII,  Hospital de Granollers, l’ Institut Universitari Dexeus i l’Hospital Comarcal de Mora d’Ebre.

 

 Us deixo, però us prometo que com abans possible pujo fotos d’ambdues coses. Creuem els dits!

 

UN PETÓ GEGANT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Posem cara a la lactància | 24 comentaris »

  3. 1
  4. ...
  5. 6
  6. 7
  7. 8
  8. 9
  9. 10
  10. 11
  11. 12
  12. 13
  13. 14
  14. 15