Arxiu de la categoria ‘General’

Hi ha qui té molta mala llet, aquesta és la qüestió!

dimecres, 25/09/2013

-

Ahir la tarda sense cap mena d’inspiració per aquesta entrada d’avui la meva estimada Maria Nicolau em va passar un enllaç per fer-hi una ullada. I mira per on el mal de fetge que em va produir va ser immediat!

 

Senyora Montserrat Bradford em sap greu però no sóc gens tel·lúrica ni amiga de les àurees envoltades d’encens. Entenc que hi ha qui pot professar aquesta fe i ho puc respectar fins a cert punt sempre i quan la seva fe no ataqui l’evidència científica ni el sentit comú. Llegir segons quines afirmacions em fa mal d’ulls i a més m’indigna.

El títol de l’article és: Tenir bona llet o mala llet, aquesta és la qüestió!

Per un moment pensava que parlaria de sentiments però si l’article ha estat publicat en un portal anomenat “Ets el que menges”, la cosa és complica.  I sí, parla de lactància materna, de com tenir bona llet i evitar, a través de l’alimentació de la mare, la producció de “mala llet”.  Al·lucinant i cert, la senyora Bradford ens parla de com millorar la qualitat de la llet, el que segons ella determinarà l’estat vital de la criatura.

Tinc els ulls com plats!

Parlar de llet materna de qualitat a aquestes alçades del campionat em fa vergonya a la vegada que m’indigna.  Està demostrat científicament (per cert que en el text d’aquesta senyora no hi ha cap mena de referència a l’evidència científica) que fins i tot les mares amb desnodrició moderada fabriquen llet de qualitat pels seus fills, la llet és perfectament vàlida.

És cert que hi ha certes substàncies com la cafeïna que si la mare pren en excés (EN EXCÉS) poden afectar el comportament de la criatura i causar-li irritabilitat. Per fer-ho encara més xupialucinamandarines ella parla d’energia ¿? A través de la llet (os pedrer el que s’ha de sentir):

Bradford insisteix en la importància de conscienciar les mares que la criatura actuarà segons l’energia que rebi en cada presa: “Si mengem dolços, sucres refinats i bevem refrescos, el nen es mostrarà inquiet i necessitarà mamar molt sovint perquè aquella llet no l’atiparà. Si, en canvi, optem pels carbohidrats, proteïnes vegetals, caldos i líquids energètics –llet d’ametlles o de cereals (quinoa, civada o arròs)–, el petit allargarà les preses i es mostrarà més tranquil”, afegeix.

M’ha calgut llegir-ho un parell de vegades!  En què es basa per fer tal afirmació? Però no us penseu que la cosa queda aquí, ella segueix:

Segons Bradford, si la mare abusa de “l’aigua i les amanides”, la llet serà massa líquida i poc nutritiva; si, en canvi, abusa dels sucres ràpids, els estimulants o els greixos saturats (embotits, carns o formatges), aquesta llet serà groguenca, massa espessa i de gust fort.

La llet líquida per prendre aigua o amanides? No sé si riure o plorar!  Llet espessa i de gust fort????

Estimada senyora Bradford, ha de saber que la glàndula mamaria és una mena de fàbrica precisa que fa milions d’anys que fa servir la mateixa recepta. Sí que és cert que hi ha determinades substàncies que en el cas de no ser ingerides no seran presents en la llet ja que la glàndula per sí mateixa no les pot sintetitzar: AGE, certes vitamines….  però d’aquí a pensar que ens cal fer malabarismes amb la dieta i va un tros!

És cert que és important tenir una dieta saludable, de fet com a qualsevol moment de la nostra vida, però pensar que la mare lactant ha de seguir aquestes dietes estrictes i estranyes no ens ajuda a animar a les mares a donar el pit, més aviat al contrari!  Afirmar que la llet de qualitat aconseguirà per sí sola que el nadó s’engreixi de manera adequada, que dormi d’una tirada o es mostri tranquil i tingui digestions fàcils fa pensar a totes les mares que la seva dieta no és adequada i per tant la seva llet no és de qualitat per què, que aixequi el ratolí qui tingui un nadó que  dormi d’una tirada, que es mostri sempre tranquil o que  augmenti de pes tant com el pediatra voldria!

I per demostrar que de lactància en sap menys i res, segueix afirmant coses tan estúpides com aquestes:

(…)verdures que generen gasos i flatulències (col, bròquil, coliflor, ceba) i aliments amb gustos forts (com l’all o la ceba crua), perquè podrien donar mal gust a la llet.

El mite dels aliments flatulents és més vell que l’anar a peu!  Els sistemes digestius de la mare i la criatura són independents, per més col que mengi la mare la criatura no s’assabenta de res!

He de confessar que finalment he fet el tafaner al seu currículum buscant on s’havia format com a nutricionista i he confirmat les meves sospites de nutricionista no en té res de res, i sento encara més indignació quan llegeixo que té un llibre del que parla de lactància, quina mala llet!

No eren factures!!!

divendres, 20/09/2013

 

Avui en dia obrir la bústia fa una mica de por sembla que tot són males notícies, factures o propaganda del restuarant xinès de la cantonada...

-

Però avui no!!! Avui he obert la bústia i al veure un sobre  gran amb la factura del gas a sobre m’ha fet un sal el cor! He apartat la factura i he vist el membret de les IBCLC!  Per fi!!!! He obert el sobre de mala manera i el primer que he vist i llegit era que sí, que m’havia recertificat i que sóc IBCLC de dret fins el 2018!!!!

Alegria, alegria!!!!!!

Això de ser IBCLC i no ser sanitari és complicat i creieu-me que gens econòmic!

Quan fa una mica més de sis anys vaig voler intentar ser IBCLC no tenia molt clar que cambiaria a la meva vida, de fet esperava un cambi radical i també esperava que aquestes sigles aportessisn un pes i una serietat a la meva feina com a simple assessora de lactància. Valia la pena presentar tota la paperassa que demenàven, les hores de formació, les cartes de recomanació…. I pagar! Per sort en aquell moment l’Eulàlia Torras presidenta d’ALBA va decidir pagar-nos a l’Inma Marcos i a mi les quotes del examen. Per ella era important que ALBA contés amb dues consultores certificades a les seves files.

Va ser complicat però ho vam fer i aconseguir  tot que teniem clar que l’IBCLC no és un títol que et guanyes per sempre. Al acabar els primers cinc anys cal presentar crèdits formatius o repetir l’examen, i a partir d’aquí cada 5 anys toca repetir i aprovar l’examen!

I de cop han volat cinc anys sense adonar-me’n i s’acostava la data de renovació, el moment de recopilar papers, hores de formació, pagar, omplir papers i enviar-ho  a Àustria…. I si us dic la veritat no ho tenia clar.  Hi havia moments que no veia clar si seguir o no seguir, si deixar de ser IBCLC o renovar el títol….

Si no el renovava perdria credibilitat? Valia la pena seguir sent IBCLC quan pràcticament ningú sap què és aquest títol?

De fet cada vegada que em truca una mare amb problemes seriosos  al telèfon d’ALBA i vol una atenció personalizada i li dic a una mare que busqui una IBCLC ( jo no m’ofereixo perquè només treballo si em truquen al meu telèfon personal i tinc temps) i he de lletrejar IBCLC perquè ningú sap què és, em pregunto si val la pena. A més la majoria de sanitaris tampoc ho saben i el títol no té cap mena de reconeixement  a casa  nostra. Somniar en treballar en un equip multidisciplianar com un més, somniar que realment l’IBCLC té un valor específic dins l’atenció a les mares lactants encara és part d’un somni.

Tinc companyes a València que ho han deixat tot per treballar d’IBCLC i sembla que els va força bé, però jo ja tinc feina i al ser autònoma és impossible deixar la meva feina  i llençar-me a l’aventura.

Bé com ja sabeu finalment vaig optar per renovar. I no vaig renovar pels altres, vaig renovar per mi, perquè em ve de gust seguir sent IBCLC, i explicant a tothom que ho vulgui sentir què fem les IBCLC. Realment la certificació pot semblar una tocada de nassos però seria un sistema que s’hauria d’impossar en tots els sanitaris.  L’informació i les tècniques canvien a la velocitat de la llum i  poder oferir la millor atenció és obligació de tots els que tenim entre les mans materials sensibles de carn i ossos.

I ara que el tinc a les mans sóc feliç (sospito que encara em dura l’efecte de l’oxitocina del Congrés) i sento la mateixa emoció quan una tarda d’octubre de fa 5 anys vaig comprobar  que tenia un “pas” a la pantalla del ordinador…. Avui potser no he saltat i plorat com aquell dia, avui el primer que he fet és pensar que pel 2018 encara falta molt!

 

Fa 7 anys que estic donant el pit

dimecres, 18/09/2013

Moltes de nosaltres quan comencem a alletar no pensem mai que ho farem durant tant temps. Quan mirem enrere és sorprenent!

-

“Fa temps que et segueixo pel diari Ara, i sempre m’havien vingut moltes ganes d’explicar-te la meva lactància, i ara, finalment, ho faré.

images (54).jpg Quan em vaig quedar embarassada d’en Joan, no em vaig plantejar mai si li donaria el pit o no, de debò, va ser una cosa que va sorgir. No me la vaig qüestionar mai. Quan va néixer, finalment després d’estar a punt d’anar a quiròfan a fer una cesària, i me’l van donar em va fer vergonya haver-li de donar el pit, allà davant de tothom, i em va saber molt greu tenir aquest sentiment. Després, mica en mica, ja més tranquil·la, en Joan i jo ens vam anar entenent i el segon dia, quan ja era a casa- és d’aquells moments que recordaré tota la meva vida- vaig veure que em sortia llet del pit. Ho vaig trobar espectecular!! I a partir d’aquí va començar el meu camí de la lactància.

En Joan estava a punt de començar P3 a l’escola, i en algun moment vaig pensar que quina vergonya que comencés l’escola encara fent pit, però aquesta idea es va esvair ràpidament. Em vaig quedar embarassada de la meva filla, la Clara, i em van dir que ja es desmamaria. Error. Va continuar mamant com sempre. Quan va néixer la Clara em preocupava molt que la llet que jo tindria seria massa forta per oferir a un nadó acabat de néixer, que potser es perdria el calostre..etc. Vaig quedar una mica sorpresa de la ignorància en aquest tema, perquè haig de dir que ningú em va saber contestar la pregunta. Però aquí va començar la lactància en tàndem. La Clara va créixer sana i forta, sempre amb un bon pes. I finalment al cap de mig any, sí, en Joan es va desmamar. Haig de dir que amb un mal mètode (posava pebre al pit per fer-li agafar fàstics) Així ho vaig sentir,  que havia arribat el moment de ja prou. La Clara va continuar mamant fins que em vaig quedar embarassada del meu tercer fill, en Pau. Vaig pensar, ja hi tornem a ser! Però em sabia greu no respectar a la Clara el que havia respectat a en Joan. La Clara no es va desmamar en tot l’embaràs i va néixer en Pau. I altra volta, lactància en tàndem. La Clara sí que es va desmamar sola al cap d’uns 5 mesos.

Ara en Pau farà dos anys, i encara està fent alletament matern. Penso que en Joan al desembre farà 7 anys, i que fa 7 anys que estic donant el pit. Jo sempre dic que no sóc cap “defensora” aferrissada de l’alletament matern, que m’hi he trobat sense saber com, i que els anys han anat passant.

I haig de dir, que m’has fet emocionar quan he vist aquell diploma que has penjat a la mare alletant. Sí, no em fa vergonya, me’n sento orgullosa!”

A.F.

El nostre Congrés

dilluns, 16/09/2013

-

Escric encara amb la ressaca post congrés amb els ulls inflamats de tant plorar i el cos masegat. Però feliç i satisfeta de que ens hagi sortir un nen tan guapo!

-

Quan vam començar a plantejar el congres fa més d’un any vam començar a fer una mena de carta als reis mags d’orient. Una carta plena de desitjos que per fi ahir vam veure com es feien realitat. Teníem coses molt clares, volíem que fos un congrés rigorós i tan científic com ens fos possible, això sí, sense deixar totalment de banda les emocions. Com sabeu era un congrés centrat en la diversitat i les taules rodones i les ponències s’han organitzat amb aquesta premissa.

Anava a fer-vos un resum de les taules, les ponències, les comunicacions … I m’he adonat que no puc. M’he adonat que no he anat al meu (nostre) congres, que tot i portar el meu cartellet de congressista penjat al coll no he vist ni escoltat res, bé per ser exacta, només la taula on he participat.

Jo he estat entre bambolines, amb les meves compis: coordinant, treballant, solucionant, dirigint i fent possible la logística de l’event.

Cal dir que és una feina també molt emocionant!

Sé que ha anat bé pràcticament tot, s’han produït petits incidents només faltaria, però la valoració global de tot plegat és altament positiva. I tinc el WhatsApp i el Facebook ple de missatges preciosos. Gràcies a tots per les vostres paraules que he anat fent arribar a la colla que formem ALBA.

Jo des d’aquí vull fer dues coses. La primera agrair als ponents, moderadores i mestre de cerimònies la seva tasca. Els primers perquè quan vam començar a gestar el congrés i vam imaginar qui vindria, vam apostar per molts d’ells a la primera. I no només van acceptar la nostra invitació, és que ho han fet de conya! Han estat fantàstic! Sou molt grans!! Em sento inflada com un paó per  la vostra feina, dedicació i compromís!

I per últim agrair a les Albes, A LES MEVES ALBES, la feinada que han fet! Elles tampoc han vist ni gaudit de pràcticament res, elles han treballat totes les hores del congrés per aconseguir tenir-ho tot sota control. Som un equip fantàstic! Realment aquesta aventura ens ha servit, a part d’estar a hores d’ara fetes fosfatina, per conèixer-nos a fons, per recolzar-nos i sentir-nos una pinya! Sou fantàstiques noies!  Hem plorat, rigut i emocionat i això no té preu. Ha estat el regal més gran que m’emporto de tot aquesta peripècia.

I com que pràcticament totes es van perdre el meu reconeixement al discurs de clausura  (estaven recollint els llibres i el material) el vull deixar avui  aquí per escrit, perquè tothom ho sàpiga, però  especialment perquè vosaltres ho sapigueu:

(…)

No m’agradaria acabar sense explicar-vos  que per ALBA Lactància Materna aquest congrés ha estat marcat, per bé i per mal, per l’atropellament que van patir Maria i Laura, precisament quan venien cap a la segona reunió del comitè organitzador.

Al juny de l’any passat ens vam veure obligades a deixar el congrés a un costat per centrar-nos en  ajudar-les. Van ser moments molt durs, i malgrat no tenir les eines necessàries per afrontar-nos-hi, vam aconseguir tirar endavant, tots junts.

La Maria no es cansa de donar-nos les gràcies, però en realitat va ser ella, al costat de Nacho, David i Laura, qui ens va fer un regal immens: d’amistat, confiança, apoderament, força, seguretat … Gràcies família, us estimem!

(…)


Dono les gràcies a totes les assessores d’ALBA per la seva tasca abans del congrés i durant el mateix. Cadascuna ha fet no només el que ha pogut, sinó el que millor sabia fer. Som un gran equip i em sento molt orgullosa de formar part d’ell. Per a mi, sou les millors assessores del planeta. No sé si tornarem a organitzar un altre congrés, però segur que farem moltes més coses juntes.

Dono les gràcies a Eulàlia Torras, la “jefa”, per ser-hi, per ensenyar-me, per la seva paciència, per no rendir-se al cansament, per currar fins a la matinada i especialment per aquelles tardes de te i galetes que ens hem marcat. Gràcies, “jefa”

Doncs això, espero que algun dels congressistes pugui fer un resum acurat del que va ser el X Congrés de FEDALMA perquè jo només us puc parlar del Congrés de portes cap endins, perquè jo només us puc parlar de les meravelles que he viscut mentre 300 persones gaudien del X Congrés de FEDALMA

11 de Setembre

dimecres, 11/09/2013

-

 

 

Una imatge val més que mil paraules!

Gaudiu del dia

 

 

 

Benvinguts!!!

dilluns, 2/09/2013

-

Aquest ha estat un estiu mogut i després d’una carta a la Vanguardia d’un jove que s’exclamava de que les dones alletessin en públic em vaig veure obligada a respondre i deixar les coses clares.

-

Així que avui per les que heu estat  perdudes de vacances us deixo la carta que es va publicar a la Vanguardia i una reflexió:

 -

Alletament en públic

El senyor Benguría es preguntava si era necessari que les dones alletessin en públic, es preguntava si no hi ha alternatives. M’he fet un tip de riure amb la seva carta; realment a quina dona se li pot acudir parlar per telèfon i alletar pel carrer,  o  fer pit en una cafeteria a la vegada que fa un talladet! Quines coses tenim les dones modernes,  voler sortir al carrer i alletar!? On és vist! El lloc de les mares lactants és a casa, en la intimitat de la llar, sense observadors i en privat… No fos cas que ofenguéssim algú!

Ara seriosament estic segura que no fa tants escarafalls quan veu pits a la platja o als anuncis. Sap per què serveixen els pits d’una dona? Ja li dic que com a reclam publicitari i com a objecte pel gaudi pels homes no.

Entenc que hi ha gustos per tot però pensar que alletar en públic és quelcom de mal gust demostra fins a quin punt hem oblidat perquè serveixen els pits de les dones i quines són les necessitats de les criatures. Per si es va saltar la classe de naturals  on ho explicaven els pits de totes les mamífers tenen el poder i la capacitat de fabricar llet per la seva cria, els humans som mamífers i a les nostres cries els cal rebre la nostra llet. Una llet que és específica en cada espècie i que en el cas dels humans ens permet alletar de manera exclusiva durant 6 mesos.  I sàpiga cada vegada hi ha més mares que alleten  i que evidentment ho  fan fora de les quatre partes de casa seva, estem recuperant la cultura de la lactància i això és nota en que cada vegada hi ha més conflictes: dones amonestades per alletar o convidades a anar a sales de lactància… Sap què les mares lactants teníem una mania ens agrada alletar quan i on les criatures tenen gana: al carrer, a la piscina, a la biblioteca, al súper….  I més important encara no ens exhibim només fem quelcom  tan simple, vital, bàsic i meravellós com nodrir.

Va ser curiós llegir els comentaris posteriors, molts s’escudaven en la nostra afirmació que alletar és fisiològic per rebatre que cagar, pixar o follar també són  activitats fisiològiques però que no fem en públic. Tocuhé! Certament l’argument que alletar és fisiològic i per tan natural va en contra nostra. Hi va especialment perquè la societat ignora que un pit té com a funció principal alimentar.  El nostre cos s’ha convertit en un cos despullat de les seves funcions filològiques per ser un cos amb el que traficar. Amb el cos de la dona es pot vendre, del  cos d’una dona se’n pot gaudir…  i ens recorden constantment que el cos d’una dona no sap parir i el  nostre cos no serveix per alletar.

Ara alletar en públic és quelcom que la majoria de la societat ha establert que cal fer-ho en privat, ja que segons ells és un acte íntim de mare i criatura que cal protegir perquè no sigui destorbat, de fet encara hi ha moltes guies de lactància que insisteixen en que cal alletar en un lloc tranquil. Però aquesta argumentació de la protecció no deixa de ser una fal·làcia,  la  mentida que la societat ha establert  per evitar-se l’observació de la lactància, per justificar el seu cacau mental! Qui ha assumit, potser sense adonar-se’n que el cos d’una dona no és molt més que  un reclam publicitari és lògic que  no pugui concebre que el pit sigui utilitzat per  un altre cosa.

Ara ens toca alletar en privat, lluny de la societat que troba reprovable veure una criatura mamant, que ha assumit que alletar és un acte fisiològic com cagar o pixar, un acte que fa fàstic. I com deia a la carta les coses es compliquen ja que cada vegada hi ha més mares lactants i cada vegada més mares alleten en públic el que produeix inevitablement xocs de percepcions entre uns i altres.

Normalitzar passa per acceptar  i respectar  i això arribarà quan s’entengui que el cos d’una dona és més que un expositor publicitari. Que el cos d’una dona és poderós i  parir i alletar ens dóna molt poder, no en tingueu cap dubte!

Llet i esperança

dijous, 29/08/2013

-

Hola a totes, encara estic de vacances de bloc però hi ha coses que no poden esperar.

-

Sé que sou solidaries, sé que sou màgiques, sé que sou la llet… Per tant avui us transmeto aquesta crida, aquesta demanda que potser no té res a veure amb criatures però si amb l’or blanc…. I si no alleteu feu cadena i difoneu.

“El meu nom és Carol, i necessito urgentment llet materna per intentar frenar el càncer que amenaça la vida de la meva germana de 43 anys. Fa 9 anys que lluita contra el càncer i tot i que el seu estat és crític ella encara vol continuar lluitant per la seva vida.
Per això sento que si després de tanta lluita i amb el cos doblegat per la quimioteràpia encara vol tirar endavant amb tanta força jo no puc
rendir-me i haig de continuar també lluitant per ella des de la desesperació de la seva situació.
Els metges no poden donar-li més quimioteràpia perquè l’última que li van fer la va deixar sense forces i necessita un mínim de mesos per recuperar-se i començar un altre tractament oncològic convencional.
Però ja no tenim aquest temps d’standbay, ja que en l’últim mes el seu estat ha empitjorat molt.

Alguns metges i investigadors ens han assegurat que la llet materna diària podria ajudar a frenar l’avanç del càncer per guanyar temps o inclús disminuir-li el tumor.

Per això demanem ajuda a mares lactants que vulguin fer una aportació de llet en la quantitat que podeu, l encara que sigui una petita quantitat serà benvinguda per la meva germana. Sabem que es un acte que algú titllarà de bogeria però volem seguir lluitant i si ens ajudeu, donant llet això pot significar per ella la diferència entre la vida i la mort!

Si has conegut algú amb càncer sabràs de què parlo…

El meu contacte: Carol – 654995183 ( lisa_ling7@yahoo.es )

GRÀCIES!”

 ……..

 Hola a todas, aunque estoy de vacaciones de blog pero hay cosas que no pueden esperar.
-

Sé que sois solidarias, sé que sois mágicas, sé que sois la leche … Por lo tanto hoy publico este mensaje, esta demanda que quizás no tiene nada que ver con bebés  pero si con el oro blanco. Y si no amamantáis haced cadena y difusión.

“Mi nombre es Carol, y necesito urgentemente leche materna para intentar frenar el cáncer que amenaza la vida de mi hermana de 43 años. Hace 9 años que lucha contra el cáncer y aunque su estado es crítico ella todavía quiere seguir luchando por su vida.
Por eso siento que si después de tanta lucha y con el cuerpo doblado por la quimioterapia todavía quiere salir adelante con tanta fuerza yo no puedo rendirme y debo continuar también luchando por ella desde la desesperación de su situación.

Los médicos no pueden darle más quimioterapia porque la última que le hicieron la dejó sin fuerzas y necesita un mínimo de meses para recuperarse y poder empezar otro tratamiento oncológico convencional.
Pero ya no tenemos este tiempo de standbay, ya que en el último mes su estado ha empeorado mucho.

Algunos médicos e investigadores nos han asegurado que la leche materna diaria podría ayudar a frenar el avance del cáncer para ganar tiempo o incluso disminuir el tumor.

Por eso pedimos ayuda a madres lactantes que quieran hacer una aportación de leche en la cantidad que puedan, aunque sea una pequeña cantidad será bienvenida por mi hermana. Sabemos que es una petición que alguien tachará de locura pero queremos seguir luchando, y si nos ayudáis dando leche esto puede significar para ella la diferencia entre la vida y la muerte!

Si has conocido a alguien con cáncer sabrás de qué hablo …

Mi contacto: Carol – 654995183 (lisa_ling7@yahoo.es)

GRACIAS!”

Des de la raó

divendres, 16/08/2013

-

Ostres sembla que la caloreta ens altera a tots! Què està passant?!

-

Carta d’un lector al diari la Vanguardia

Grup de Facebook contra la discriminació de Primark a  mares lactants.

Mares convidades a deixar de banyar-se en una piscina pública per alletar (i n’hi ha més, no totes surten a les notícies)

Tinc una entrada que parla sobre què fer quan una mare és convidada a deixar d’alletar però com que em repeteixo més que l’all m’agradaria tornar a parlar del tema.

A veure, quin penseu que és el nostre principal objectiu com a col·lectiu respecte de la societat? Jo ho tinc clar; normalitzar la lactància. Aconseguir que les dones puguin alletar on vulguin i aconseguir desterrar els prejudicis sobre la lactància.

I com penseu que ho podem aconseguir? Doncs no ho sé, però el que tinc clar és que no amb reivindicacions col·lectives amb la teta fora.

Sé que en general les mares lactants són molt passionals, que se’ns regiren les entranyes quan ens sentim discriminades (de fet suposo que això ha de passar a tothom que estigui ficat en qualsevol moviment minoritari i tinc clar que també han de sentir aquesta necessitat de reivindicar-se) i sé que rebem per totes bandes, ja que la societat té molts prejudicis i és d’allò més hipòcrita amb la lactància: tetes com a producte de publicitat i consum sí; tetes en ús fisiològic, no.

Però ens cal tenir cap i seny (em surt la vena catalana) i pensar com volem que ens vegin, pensar què transmetem amb cada iniciativa que proposem per reivindicar situacions de greuge. Ens cal tenir clar que alletar és encara un acte minoritari i que rebrem comentaris ofensius i opinions divergents i part d’aquestes opinions vindran de gent anònima contra la qual no podem fer res. Però quan aquestes opinions arriben d’empreses concretes (o empleats d’aquestes empreses), d’espais municipals… podem actuar en conseqüència i per les vies “normals” per les quals qualsevol ciutadà realitzaria la seva queixa.

La societat aprendrà i normalitzarà a poc a poc perquè cada vegada hi ha més mares lactants, més dones que normalitzen la lactància en el seu dia a dia, i ho fan amb els seus petits actes quotidians: alletant al bus, a la piscina, al súper, a la feina, a la llar d’infants, a les esglésies, mentre compren roba, mentre fan cua a les administracions…. I si mai cap dona es sent reprovada o atacada en primer lloc pot fer servir el sentit de l’humor com a eina per derrocar prejudicis i si no ens se’n surt el següent pas és queixar-se de manera formal per escrit amb còpia a l’empresa/institució/entitat i amb còpia al Síndic de Greuges.

Pensem sempre què volem transmetre  i recordem que aquesta és una lluita llarga i s’hauria de construir, pel meu gust, des de la raó i no des del cor.

PD: He trigat anys a veure-ho d’aquesta manera, tot cal dir-ho!

Hola, em dic Alba tinc 36 anys i….

dilluns, 15/07/2013

-

…sóc dislèctica. Gràcies a un comentari  en l’anterior post crec que ha arribat el moment d’explicar-me, no de justificar-me.

-

En primer lloc vull deixar clar que aquest bloc és el meu espai d’opinió, el diari ARA no té res a veure amb els continguts, ni rebo cap mena de retribució per formar-ne part, ni jo sóc periodista!

Quan vaig acabar vuitè d’EGB amb l’autoestima per terra després d’haver rebut repetidament vexacions per part de professors que s’entossudien a  fer-me llegir en veu alta i ràpid, fer-me sortir a la pissarra a resoldre exercicis de mates o dir-me directament que era curta….. això i unes notes espantoses van fer que decidissin portar-me a visitar una psicòloga que va descobrir que era miop i dislèctica.

La miopia tenia solució i les ulleres van començar a formar part de la meva vida. La dislèxia no.

Certament en aquella època vaig ser afortunada perquè aquest tema tot just es començava a valorar en les criatures. Degut a les meves terribles qualificacions, la meva autoestima i les meves poques ganes d’anar a l’escola em van enviar a fer FP. Jo sempre havia somiat ser pediatra però les mates van començar a presentar-se com un obstacle insalvable (no entenia res, encara ara no recordo les taules de multiplicar, no tenen cap mena de sentit per mi, no sóc capaç de fer càlcul mental ni de portar a terme certs raonaments matemàtics) el meu somni s’esvaïa per moments però podia fer un mòdul sanitari i veure si m’agradava, si era capaç….

Fent auxiliar de clínica vaig descobrir que no era tonta que podia treure bones notes. El primer 8 que vaig treure vaig plorar com una nena petita, no m’ho podia creure. Vaig acabar el segon curs amb un parell de matrícules d’honor i amb l’autoestima una mica recuperada em vaig decidir anar a fer BUP i COU, el teatre s’havia creuat a la meva vida i volia entrar a el Institut del Teatre per cursar direcció d’actors i per aconseguir-ho havia de superar el batxillerat.

Tenia (i tinc) dificultats en la lectoescriptura: inverteixo l’ordre de les lletres, ometo lletres, tinc dificultats de comprensió quan llegeixo…  i no veig les errades, puc llegir 100 vegades una paraula amb una errada i no veure-la fins que no m’ho diuen.

Vaig arribar al Institut del Teatre i per culpa d’un incident amb un profe que ens va suspendre una assignatura a tota la classe (hehe Jorge Raedo i Lluis Bertran en poden donar fe) em va tocar anar a fer dramatúrgia. Just el que no volia fer!! Escriure!!!  Quina por, van tornar les taquicàrdies, les pors, les inseguretats….. com podria escriure i entregar un text?! Com podria llegir en veu alta???  Perquè us feu una idea recordo amb una vergonya terrible una classe amb en Carles Batlle. Havia de fer un treball i sabia segur que em tocaria llegir un tros de text en veu alta. No sabeu les cuques que això em causava. Vaig preparar-me el text dies abans i hi havia una part que no entenia, deia alguna cosa semblant a: M’has de planxar collons de les camises.

Us juro que ho vaig llegir 100 vegades així, i estava segura que no podia ser perquè no tenia sentit, però….. I ho vaig llegir en veu alta….. Horror! Deia colls, els COLLS de les camises…….. No ho vaig veure fins que em van dir que no deia collons que deia colls!

A part d’aquest incident he de dir que cap, cap, profe dels que vaig tenir (sabien el perquè dels meus errors gramaticals i sintàctics) em va dir mai res, em va acusar, renyar o recriminar mai res, el que escrivia era valorat pel seu contingut i eren obviats els errors de forma. Mai els vaig poder agrair la seguretat que em va donar aquest fet. El fet de no ser jutjada per quelcom que no podia controlar.

Quan em van proposar escriure el bloc, la primera por que em vaig plantejar va ser la dislèxia. Si ara escric amb errors, ni us explico quan vaig començar!

La por a comentaris com els de la Gemma són els que més en frenaven però he de dir que ara només em causen una lleugera taquicàrdia.  Recordo que en una de les primers crítiques vaig enviar un mail a la Mercè que en aquell moment coordinava el Criatures per dir-li que no podia més que sabia que tenien raó…. Vaig plorar tota la tarda i part de la nit de la ràbia i l’impotència que sentia.

Ara amb un parell d’anys més sé qui sóc, sé que hi ha coses que no em surten del tot bé o no em surten: no ser conduir, no sé on és la dreta i l’esquerra, no sé mai què és una avellana i què una ametlla, no em se les taules de multiplicar, faig faltes d’ortografia, penso en el color blau i dic verd, em perdo pels carrers, erro les adreces i vaig a parar on no toca….

Però  gràcies a escriure cada setmana he pogut millorar, escriure diariament m’ha ajudat a trobar trucs i reduir els errors, m’ha ajudat a poder explicar-me millor i a organitzar-me a l’hora d’escriure perquè per entendre el que escric em cal ordre.

Així que qui vulgui seguir recriminant que als meu textos (o als de qui sigui) hi ha errors ortogràfics o gramaticals, si l´únic propòsit que té és criticar perquè falta una lletra, sobra una h o una paraula va amb v… Bon vent i barca nova!  L’ajuda m’arriba amb els comentaris com els de la Marta que em va senyalar on hi havia els errors cosa que em va permetre corregir-los.  He d’agrair des d’aquí l’ajuda constant i desinteresada de la Isabel Domènch, la Mercè Pérez, la Myriam Moya i la Bruna Monfort, cada una en una etapa i el seu esforç per revisar els textos una vegada publicats, són les meves fades padrines.

Noiets no seré mai perfecte pel que fa a l’ortografia i la gramàtica;  ja m’agradaria perquè m’estalviaria moltes hores de rellegir el post, passar correctors i passar nervis,  jo ja ho he acceptat, espero que vosaltres també pugueu.

El Dr. Malson no en té prou…

dimarts , 25/06/2013

-

No en té prou en ensenyar-nos el “seu” mètode per fer dormir les criatures ara sembla que s’ha proposat difondre el seu mètode per  menjar.

 .

No tinc paraules, hi he donat moltes voltes i no tinc paraules….. He llegit la seva proposta i el més suau que puc dir és que és absolutament denigrant.  No hi ha paraules per expressar el fàstic que sento al llegir que aquest senyor proposa aquestes tècniques d’ensinistrament  infantil amb aquesta tranquil·litat…

Ens ven la seva proposta com si fossin caramels. Els embolcalla amb un bonic paper de cel·lofana rosa i ens vol fer creure que són dolços i inofensius. Ens convida a tastar-los, ens assegura que són necessaris i que els hem de prendre sense cap mena de conseqüència.

El seu embolcall rosa d’amabilitat de calma i de tranquil·litat no és més que una mentida més de totes les que porta venudes. I potser no ho podeu veure o no us sembla tant exagerat, així que em permeto una llicència poètica sobre el seu text amb l’esperança que sigui reveladora:

-

-

Consells del Dr. Malson perquè la seva dona folli bé:

 Recomanacions prèvies abans d’aplicar el mètode:

 • Fixar un lloc, sempre el mateix, perquè ella cardi.

 • Que sigui un ambient serè on pugui concentrar-se en la tasca que té per davant:  que copuli.

 • Convé que sigui només una persona la que dirigeixi i acompanyi  la seva dona a l’hora de fer sexe.

• L’estimulació positiva (abans, durant i al final de l’acte) és bàsica per consolidar l’aprenentatge en la dona.

 • Es seguiran els passos  quatre vegades: esmorzar, dinar, berenar i sopar.

El mètode Malson:

• Es disposen els objectes associats (lubricant, joguines sexuals, preservatiu…) en el lloc en què s’ha decidit que farà l’acte sexual.

• Es retiraran cada vegada que fem la pausa i es tornaran a posar quan reprenguem el següent intent.

 • Es fa un primer intent de que folli durant 3 minuts.

 • Si rebutja copular, s’atura el procés i es recull tot.

 • Durant els 3 propers minuts, ens dediquem a fer altres coses.

• Començar el segon intent, que durarà ara 4 minuts. Es procedeix amb tot el ritual de nou. Si, transcorregut el temps previst, ella segueix sense follar bé, s’atura el procés i es torna a recollir tot.

• Durant els 4 pròxims minuts, ens dediquem a fer altres coses.

• Comença el tercer intent, que durarà 5 minuts. És l’últim. Si encara es resisteix a follar, passat el temps prescrit, s’atura el procés i es recull tot. Fins la propera  vegada.

• Si en qualsevol dels intents la seva dona comença a  follar amb regularitat, seguirem donant-li sexe encara que  sobrepassem el temps previst. ¡Es tracta que aprengui a cardar, no a cardar ràpid!

• No ens alarmem si la dona no carda massa les primeres vegades. Tampoc si perd la líbido al principi, no és important. Està comprovat que, seguint aquest mètode, mai cap dona ha perdut el desig sexual de manera patològica.

-

Espero haver-vos causat un sentiment repugnància perquè aquest és el sentiment que he tingut mentre llegia el seu  fastigós mètode. Podeu comprovar que he modificat el text poquíssim però que la situació resulta indubtablement una humiliació a la dignitat de la dona. De la mateixa manera  que estic segura que  heu sentit basques al llegir el meu text  modificat  jo les he sentit al llegir el  seu mètode. Resulta vergonyós i inacceptable per ser aplicat a cap criatura.

I sortirà qui digui que la meva comparació està fora de lloc i que  és una exageració però per mi no ho és, alimentar és un acte d’amor i de respecte, alimentar és un acte de confiança cap als més petits. Ells i només ells saben què els cal i en quines quantitats i  la nostra responsabilitat  és la de posar al seu abast aliments sans, adequats, innocus i oportuns.

És clar que el seu mètode no hi ha plors ni males cares, ni crits ni  tensió….  Nooo ell embolcalla de dolçor i aprenentatge,   ho disfressa perquè pensem que en cal mostrar-los el camí, que els adults hem de ser els mestres i és cert hem de ser els mestres i ens cal ensenyar-los el nostre respecte i confiança.

Si  teniu dubtes sobre com iniciar l’alimentació complementària aquí teniu un parell de suggeriments sensats, respectuosos  i plens de rigor:

Carlos González, El meu nen no menja i el de Julio Basulto, Se me  hace bola.