Un nas lleig, en una màquina perfecta

-
Ha finalitzat el tercer curs on-line de la formació de FEDALMA per assessores de lactància. El treball que em va presentar la Mª José López Romero i les seves reflexions han donat peu a aquesta entrada d’avui.

-

La meva àvia era una dona que havia patit la guerra i havia viscut una postguerra i vull pensar que això l’havia marcat profundament. Una dona a la que li costava expressar les seves emocions, una dona que a més era mestre de l’antiga escola, una dona dura i que si et tenia de dir el que fos t’ho deia i punt. I ho feia encara que fossis una nena de vuit anys i fossis la seva neta.

A la meva àvia el meu nas no li agradava i es va encarregar de fer-m’ho saber. Ara sé que ho feia i ho deia sense saber el que jo sentia, que rere les seves paraules no hi havia intenció de ferir-me però em va convèncer que el meu nas era massa ample, massa gran i que era una llàstima que tingués aquell nas, perquè sense ell (o amb un altre) jo hauria estat més maca.

I amb el temps t’adones que a les dones, des de petites, ens alliçonen de la mateixa manera i el nostre cos sempre és posat en dubte o simplement ningú ens el descobreix.

No tinc ni idea de quanta gent en aquest món té problemes amb algun dels seus òrgans i li falla un ronyó, o el fetge o el cor. Però el que sé és que a cap nena li diuen que potser el seu ronyó de gran no funcionarà o que el seu cor necessitarà una vàlvula, o que li caldrà un traspalament de fetge!

Tots els que naixem sans creixem amb la convicció i la seguretat que tots els nostres òrgans funcionen i que són capaços de fer la seva feina sense que nosaltres tinguem de patir per res.

Per contra i d’alguna manera persistent a les dones ens alliçonen en la convicció de que el nostre cos potser és deficient, que potser no serem capaces de parir o d’alletar, que potser el nostre cos no podrà fer el que toca. I a la vegada ens ensenyen a resignar-nos a aquest fet, a acceptar-ho i a no dubtar de la nostra suposada incapacitat. Aprenem així a deixar els nostres cossos en mans dels “professionals” i a confiar-los a ells la nostra sort, nosaltres som unes inútils i ells ho saben tot! I és curiós perquè mai no he sentit a cap home dubtar de la seva capacitat reproductiva, als nens no hi ha ningú que els digui: “Fecundar? Ja veurem si podràs fecundar la teva dona!”

Però les dones se’ns diu:

-

“Parir? Ja veurem si pots parir, tens la pelvis estreta!”
“Alletar és molt maco però ja veurem si tens sort i pots!”

Els condicionants en fan creure que no serem capaces, que el nostre cos fallarà en quelcom que, si ho pensem detingudament, és bàsic i fisiològic. De la mateixa manera que el nostre cor batega i els nostres pulmons respiren solets el nostre cos sap parir i alletar! Perquè no dubtem del nostre fetge però si dubtem dels nostres pits? Per què  pensem que un dels òrgans més meravellosos que posseïm no sabrà fer la seva feina?

I per altre part a l’escola ells llibre de natus de la meva època i els medi de les meves filles es parla del sistema reproductor; el més bàsic el nom del les parts del sistema reproductor i poc més, però en cap cas s’explica com funciona el pit ni perquè serveix!

L’explicació màxima que es dóna és: del pit en surt llet per alimentar al nadó… I això és més que insuficient! El desconeixement profund i general de la fisiologia femenina és terrible perquè no ens permet gaudir de les capacitats dels nostre cos, és com tenir el millor aparell tecnològic del mercat, gratuïtament, i no tenir-ne el llibre d’instruccions!

Si totes les dones sabéssim com de màgica és la glàndula mamaria estic segura que les coses serien molt diferents. Per Nassos!

El meu nas segueix sense agradar-me i em recordo de la meva àvia cada vegada que em miro al mirall però sé que he pogut gaudir del meu cos imperfecte: que el meu cos pot gestar, que el meu cos pot parir i que el meu cos pot alimentar, i m’encarregaré personalment de recordar-ho a les meves filles perquè elles no siguin enganyades i que sàpiguen que el cos de las dones és meravellós, una màquina perfecta que a vegades ens presenten massa tard!

2 comentaris

  • Anna

    12/06/2012 14:44

    En el meu cas, he tingut molts problemes amb la lactància, no sé quina ha estat la causa però segurament la inseguretat i la desconfiança hi han jugat un paper. Sempre he estat una dona insegura, i en part podria ser a causa de la criança que vaig “patir”, amb una mare freda i poc afectuosa, a pesar seu. Per descomptat que vaig prendre biberó i vaig passar moltes hores sola al bressol.
    Ara portem 6 mesos de lactància mixta, els intents d’aconseguir la LME han quedat enrere, ja he provat massa coses: demanda, tirallets, relactador (el continuo fent servir), frenet… A veure quant de temps podem seguir almenys amb la mixta!

  • Mònica Roca

    11/06/2012 22:13

    Alba…em quedo sobretot amb el paràgraf final! m’has posat tots els pèls de punta! els de les zones que ens expliquen a l’escola i els de les que no ;)

    petons

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús