Pixar fora de test

-
Finalment hauré d’agrair als amics de La Vanguardia que em donin temes constants de debat pel bloc. De veritat que quants en cria el pa que deia la meva àvia.

-

Em sorprèn notablement que en el context socioeconòmic actual diaris seriosos puguin dedicar tant espai i tant de temps a parlar d’una cosa tant intranscendent com és la lactància materna prolongada.

Sembla que aquí tothom té dret a dir-hi la seva, si que és cert que hi ha llibertat d’expressió, però com a mínim podria ser una opinió contrastada, amb cara i ulls, amb arguments de pes per poder debatre i poder entendre les raons de l’altre i enriquir-nos mútuament…. Però és que l’article de la senyora Eulàlia Solé no hi ha per on agafar-lo!


He tingut que mirar qui era aquesta senyora, he verificat que és escriptora i sociòloga… Em direu innocent però esperava més d’algú que escriu sovint i té a les seves espatlles una carrera de sociologia, no ho sé, com a mínim un anàlisis profund de per quina raó cada vegada som més dones les que optem per alletar a les nostres criatures, per quina raó s’ha reprès aquesta manera de criar després d’anys d’alienació de la cultura de la lactància…Coi, esperva un article de veritat!

Parla la senyora Solé en el seu article, com no, de la portada de TIME. Senyala, com si aquest detall fos el quid de la qüestió, que la mare que il·lustrava la portada no treballa. I dedueix tant feliçment que aquesta és la raó per la qual aquesta dona ha pogut allargar la lactància. Gran mite aquest que diu que no es pot alletar i treballar! Que bé que els i va a molts que les dones pensem que no podem fer aquestes dues tasques a la vegada! Malauradament senyora Solé, m’agradaria explicar-li que el perfil de mare que alleta de manera prolongada: acostuma ser una dona amb estudis universitaris i que treballa fora de casa. És cert que hi ha dones que opten per deixar de treballar un període més o menys ampli de la seva vida per poder tenir cura i criar (gran verb!) les seves criatures, però això no vol dir que no sigui possible alletar (el temps que sigui) i treballar. És cert, com molt bé sabrà, que les polítiques de conciliació  familiar són una merda (em sap greu no em surten adjectius més subtils) i els exemples que ens ofereixen les dones que hi ha al poder són merda i mitja, però les dones tenim una cosa molt nostra, som tossudes com mules i tirem endavant sí o sí! I alletem sí o sí perquè  encara que no s’ho cregui ENS AGRADA FER-HO!

El fet de tenir que renunciar a la feina no ens causa culpabilitat ens produeix ràbia! Deixem d’adobar aquest sentiment de culpa per cada decisió que prenem, sigui la que sigui! La culpa no serveix de res, és una mena de corcó infecte que et rosega per dintre! No som culpables de voler ser mares, no som culpables per alletar dos dies o dos anys, no som culpables per deixar o no la feina… Fem el que podem amb la realitat i la societat en la que vivim.

Tema a part és la seva divagació sobre la cirurgia estètica i la lactància! Quan ho vaig acabar de llegir vaig tenir que mirar la portada del diari per assegurar-me de que no estava llegint una revista de premsa groga!

Sisplau!!!!!!!!!!!!

Si una cosa ens ensenya la lactància a les mares és a estimar-nos. A estimar els nostres cossos poderosos! Els nostres pits magnífics ho són siguin com siguin: grans, petits, caiguts, separats, humils, voluptuosos…. I són magnífics perquè pràcticament tots poden realitzador la missió per la que van ser creats: ALLETAR. És cert que n’hi ha que fallen, però també et pot fallar el fetge, un ronyó o el cor i no ens sentim culpables per això.

Em sorprèn molt que una dona pugui alimentar la idea que totes les dones només pensem en lluir pit com a reclam estètic. I per molt que vostè pensi que el seu comentari és encertat és d’allò més inconsistent, lleuger i frívol ratllant l’absurditat! De veritat pensa que una dona que alleta quatre, cinc o sis anys només espera després de deixar la lactància córrer a restaurar-se els pits!?? De veritat es pensa que la lactància materna prolongada farà que les dones vulguin passar pel quiròfan i farà que els cirurgians s’omplin la butxaca??

Deixeu tots plegats de pixar fora de test i deixeu-nos criar!! Ja n’hi ha prou!!

Per cert una puntualització: OMS-UNICEF  no recomana un mínim de sis mesos de lactància. Recomana lactància materna exclusiva durant 6 mesos i prolongar-la un mínim de dos anys… Que no és el mateix senyora Solé!

22 comentaris

  • nuria

    29/05/2012 17:07

    Ja el vaig veure, aquest article… Impressionant. I quan va començar a parlar dels pits caiguts i la cirurgia estètica ja va ser el súmmum. Realment aquesta Eulàlia no ha entès res de res, deu ser una urbanita presumida i poc més.

  • Anna Mª M

    23/05/2012 12:09

    Quina vergonya aquest article de la senyora Solé a la Vanguardia.

    Llibertat ja per alletar, si us plau, sense límits ni perjudicis.
    Tinc dos fills, un de tres anys i cinc mesos, i l’altre de cinc mesos. Els dos prenen pit. Tothom t’elogia quan veuen que el petit pren pit: “I així de maco puja només amb el pit!?”.
    Quan veuen que mama també el gran no poden estar-se de dir: “I encara li dones!? “tan gran!?” “POBRET”…. pobret??!! què volen dir exactament? com si estigues malalt el nen…

    Aix… ens queda encara molta feina a fer.

  • Anna M. Pellicer Lopez

    22/05/2012 10:50

    Tinc 45 anys i soc mare de dos nens, el primer va pendre pit fins els 3 anys llargs, ara en té 6 i la segona que ara té 2 anys és la nena més feliç del mon quan arribo de la feina i li dono pit i estem juntes una bona estona … perquè quan acaba amb una em diu: “ara atra mama” i si tingués un tercer faria el mateix.

  • Estel

    21/05/2012 23:38

    Jo sóc un exemple més que es pot treballar i alletar. Tinc dos fills i en tots dos casos vaig començar a treballar quan tenien 5 mesos. Gràcies al tirallets vam fer LM exclusiva fins els 6 mesos. El primer va deixar el pit amb 19 mesos. Amb el segon ja en portem 26 i que duri!!! I els pits els tinc una mica més petits però m’és igual!!!!!!

  • Formenteril

    21/05/2012 21:13

    Bravissima! molt be! qui sap pq hi ha aquestes ganes de “ficar-se” amb lo natural i intrinsec als essers humans mamifers…; això sí que ha de ser digne de estudi psiquiatric-psicologic-sociologic….és com si ens odiessim pq som animals de 2 potes i no de 4…no ho entenc….

  • Rosa Sorribas

    21/05/2012 16:55

    Alba, com sempre, em trec el barret.

    Com tinc un momentent, afegeixo uns punts:

    1.- El text de TIME no està ple de suport i elogis a la lactància, sino que la fan servir per cridar l’atenció. Amb 5 minuts es veu el rebombori que ha creat en els entorns afins de la lactància als Estats Units i no tots a favor dels continguts de la revista.
    2.- La dona de la portada no treballa fora de la llar, però segurament sí que ho fa dins i qui ho estigui fent, sap que alletar un nen de quasi 4 anys no sempre és fàcil (volen quan et poses a parlar per telèfon o just quan estàs a la cua del super, etc), o sigui que això que no presenta inconvenients no sembla que sigui fruit del coneixement i l’experiència.
    3.- La mare que treballa fora no té el nen penjat contínuament com passa aquells dies que sembla que necessiten que constantment estiguis mirant el que fan. Saben que quan deixen la feina ja es poden dedicar 100% al seus fills, mentre que la que està a casa ha d’anar fent malabarismes amb tot.
    4.- No hi ha cap dilema entre triar la feina o donar el pit. Hi ha dilema entre triar feina remunerada fora de casa o no. El pit aquí no hi pinta res. Serà més o menys fàcil continuar amb el pit, l’educació i la criança, però es fals que la incorporació al mercat de treball faci que el pit s’acabi.
    5.- Totes tenim remordiment. S’inicia a la gestació quan has de pendre decisions que no només et pertoquen a tú com a persona individual sino a algú del qui ets responsable. Les mares que es queden a casa també se senten culpables, sempre ens sentim culpables per què mai sabem quina és la millor opció.
    6.- És curiós que esmenti la relació entre la lactancia prolongada de la seva mare i la seva vida formosa posterior.
    7.- Probablement les arrugues i mústitud (?) de l’àvia no era degut a la lactància prolongada sino als durs treballs del camp, la guerra, postguerra i tot el que van passar els avis dels que tenim més de 40. Aleshores, perquè ho esmenta??
    8.- Sisplau, no costa tant verificar les recomanacions de la OMS…
    9.- Si hagués investigat una mica més, hagués vist que en aquells llocs on hi ha una baixa maternal més perllongada sí que hi ha una mica més de durada de la lactància, però no és proporcional. Que les dones donem el pit en exclusiva 6 mesos i fins als 2 anys o més no depèn tant del periode maternal extent de treball remunerat sino del recolzament social i sanitari. Cosa que aquest article no afavoreix.
    10.- Si una cosa deixa de preocupar a una mare amb lactància prolongada és què diran dels seus pits per què probablement els haurà vist tot el poble i n’estarà ben orgullosa d’haver criat un fill o més. Així, ¿ens fem treure la glàndula timoral per què ja no la fem servir?. Estic segura que moltes dones que hem alletat molt de temps, estem ben orgulloses i poques ens arreglariem les tetes. I si ho fem no és per què l’alletar ens les ha fet malbé, sino per què el temps ho fa caure tot, com el cabell.

  • Susanna

    21/05/2012 13:44

    Alba.. com sempre chapeau!!
    Mira que costa desterrar mites..
    Jo vaig incorporar-me a la feina als dos mesos de la meva petita, i la lactància va durar 2 anys i mig!

  • Maite Berterreche

    21/05/2012 12:59

    Alba, me he enterado de este revuelo por eltaller de lactancia que tuviste (URGENTEMENTE! Jejeje!) que ayudar a impartir este fin de semana (19-20/5) junto con Inma Marcos en Doulas Con-Ciencia.

    Flipo con todo… pero bueh… ya llegará el despertar de la gente… o eso espero!

  • Sonia Blasco

    21/05/2012 11:44

    Jo vaig donar el pit al meu primer fill fins els tres anys. Jo treballava i continuo treballant. Quan estavem al parc els altres nens demanaven aigua o sucs a les seves mares a mi em venir i em demanava teta. Doncs cap problema…. No se si va se per això però el meu fill era molt mes sa que els altres nens que ens envoltavem… Amb la segona molt a pesar meu quan va descobrir el mengar sòlid em va dir que la teta me la guardés…..

  • Alba Padró

    21/05/2012 11:43

    La carta:

    Llegeixo estupefacte l’article dedicat ahir a la lactància materna prolongada, sorgit de la polèmica de la portada de TIME.
    En primer lloc felicitar-los per portar la lactància prolongada al seu diari, ha estat tota una sorpresa, però en segon lloc em plantejo si realment han fet una autèntica tasca periodística o simplement han reafirmat mites, mentides i perjudicis.
    Em sorprèn que triïn dos psicòlegs per preguntar-los per la lactància prolongada. He estat buscant informació tant de Javier Urra com de Gemma Cànoves i enlloc he pogut verificar que siguin especialistes en lactància materna. Parlen de Carlos González però simplement el citen d’oïdes. Tristament els professionals de la salut (tant física com mental) tenen molts perjudicis en contra la lactància materna prolongada. Ambdós parlen de la necessitat de tallar el vincle amb la mare, parlen de com la criatura no es socialitza si segueix alletant…. I em pregunto si deixant a part els perjudicis poden aportar estudis científics que avalin les seves teories?
    També les paraules de Susana Quadrado em semblen fora de lloc. Sap que les dones treballadores amb estudis universitaris son les que més alleten. Com bé diu cada mare ha d’escollir què vol però la seva opinió no deixa cap dubte de què en pensa.
    Alletar és un dret de les criatures i una opció per moltes mares, és cert que potser no per totes, però sisplau no llancin missatges tan agosarats i tan plens de desconeixement i perjudicis.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús