Arxiu del dilluns, 30/04/2012

Les coses poden ser diferents

dilluns, 30/04/2012

-

Sabeu que parlo de lactància i només de lactància però hi ha temes dels que he de parlar. Divendres la Sexta va estrenar Baby Boom. Tenia clar que seria difícil però no em pensava que ho fos tant.

-

En primer lloc us deixo les recomanacions a l’atenció al part tant de la Generalitat com del Ministeri de Sanitat on es s’explica que no calen les rutines a les que les mares del programa han estat sotmeses. No entraré a parlar d’això perquè no en sóc cap experta i  ja hi ha blogueres que ho han fet perfecte. I també us deixo l’enllaç del pla de part que vaig fer amb l’Abril perquè parir en un hospital no vol dir acceptar-ho tot.

Em vull centrar, només, en els pensaments i emocions que em va despertar el programa.

Quan jo tenia uns 8 anys la meva besàvia va morir. El meu avi era metge i evidentment la podia haver portat a l’hospital quan va veure que el procés començava, però va optar per deixar-la al seu llit i esperar que passes el que tenia que passar. Va morir una tarda quan ja feia tres dies que s’apagava. Va morir amb el meu avi a un costat i jo a l’altre. Va morir tranquil·la, acompanyada i respectada, va marxar plena d’amor, en la penombra del capvespre i el xisclet de les orenetes a la finestra….

Néixer i morir són processos fisiològics i encara que ens costi o ens espantin succeeixen.

Moltes dones tenen por al part i aquesta por és molt real i està fonamentada en la vivència del part que ens envolta: pel·lícules, informatius, programes d’oci, sèrie de televisió, vídeos de consells a la xarxa…  Que ens recorden que el part és un moment terrible (aquest programa ens ho mostra), un moment que cal superar com abans millor: “que tinguis una horeta curta”, un procés en el que ens hem de deixar en mans dels sanitaris i que tot el que ens faran és pel nostre bé,  algú trucant a una ambulància, una primera contracció que les fa córrer com a boges cap a l’hospital, cares de terror,  sang, xiscles terribles i herois de pega que “salven” vides…. Aquesta és la visió del part que ens envolta i que ens contamina, aquesta és la realitat que acceptem com a única i vàlida.

Ja sabeu que he viscut dos parts i el fet de patir el primer em va obrir els ulls de cara a planificar viure i gaudir el segon. Quan divendres vaig veure aquest programa em vaig adonar que ni les llevadores (vull que pensar que per desconeixement no saben fer les coses d’altre manera i que les han entrenat per reproduir el mateix tipus de naixement sense plantejar-se res) ni aquelles mares han obert ells ulls. Em va semblar tant trist, tant fred, tant buit d’esperit… Per què tan dolor inútil envoltat de falsos afalacs i veus premeditadament dolces que condueixen el part? “Ho has fet molt bé”, “Al parc podràs dir que has parit sense epidural”, “Ara escolta’m i no empenyis”, “No! Així no pots respirar”, ” Baixa més el cul que és bàsic per poder empenyer”…

On és la calidesa, on és la mà en la que et recolzes quan penses que no pots més? On és el silenci, la poesia, la intimitat (apagar el llum no vol dir intimitat) el tempo, les opcions, el respecte…?

Recordeu que les dones tenim poders màgics! Les dones podem crear i gestar vida, podem fer un ésser viu a partir de dues cèl·lules, podem alimentar aquest petit ésser durant molts mesos i ….si…. encara que ens ho vulguin negar una vegada i un altre podem parir. I podem fer-ho perquè el nostre cos està preparat per fer-lo. Però per què no ho sabem?

Tinc dues filles que potser seran mares i la meva feina com a dona és mostrar-los que el seu cos és poderós, que elles ho poden tot, i per això tot sovint veiem vídeos de parts respectats, a vegades  però es colen parts com els del programa. L’Abril fa uns dies em deia veient les imatges d’un part ( té 7 anys): ” Jo no vull que em tallin ni que em facin res d’això perquè en aquest (part respectat) el bebè surt sol i mira que tranquil·la i contenta que està la mare”. Si una nena de 7 anys no es deixa enganyar i sap el que li convé, per què nosaltres dones adultes amb capacitada d’informar-nos i de decidir ens deixem enganyar i no fem res per evitar-nos aquesta violència gratuïta? Sí hi ho dic amb totes les lletres, el que vam veure divendres és V-I-O-L-È-N-C-I-A: violència contra el nostre cos, contra les nostres criatures, contra les nostres capacitats i en contra de les nostres llibertats…

Aconseguim amagar el nostre dolor emocional pensant que no podíem esperar altre cosa i que si ho han fet era per ajudar-nos i per suposat el més important és agrair que la nostra criatura estigui bé. Quan vaig escriure el relat del part de la Maria vaig donar les gràcies a la llevadora que em va evitar la casaria. Li estava tan agraïda que no podia veure tot el mal que m’havia fet,  en aquell moment no podia plantejar-me que no hi havia  raó perquè em sotmetés a tots els procediments que em va aplicar: oxitocina, ruptura de bossa, gel de prostaglandines amb la bossa trencada, immobilitat, litotomia, comentaris burletes, Kristeller, fòrceps i ventoses, episiotomia, tall prematur del cordó, tracció de la placenta, separació de rutina de la meva nena… I jo li vaig donar les gracies! Vaig donar les gràcies a la persona que m’havia fet mal intencionadament i que em deia que ho feia pel meu bé…. Aquesta mena de síndrome d’Estocolm és pura relació tòxica! No ens podem seguir empassant com bones nenes que les pràctiques iatrogèniques són pel nostre bé i el de les nostres criatures.

La por i el dolor de que tan parlaven al programa no tenen perquè ser emocions i sensacions negatives. Hauríem de  plantejar-nos que aquest moment tant concret de la nostra existència és únic i ens cal amor, silenci i seguir amb respecte el tempo del moment… Perquè d’aquesta manera la por i el dolor poden arribar a ser emocions positives.

Només desitjaria que una sola dona embarassada llegís aquest text i es decidís a buscar informació i es decidís a plantejar-se la seva capacita per parir, tant de bo li caigués la bena dels ulls i pogués viure el poder del seu cos, amb els temors que tenim totes, però amb la seguretat de que estem capacitades per fer-ho.

Per acabar un petit plaer: enceneu els altaveus, abaixeu la llum i gaudiu d’aquesta meravella… Si heu vist el programa de la Sexta i no enteneu el perquè de les meves paraules d’avui, si el programa de la sexta us va semblar emocionant o emotiu…. Espero que aquestes imatges us arribin al cor.

*Vull donar les gràcies a: l’Emma, la Lídia, la Rocio i la Jemina per compartir les seves fotos i mostrar-nos que hi ha altres parts.