Arxiu del divendres, 9/03/2012

Són dos!! I

divendres, 9/03/2012

-

Aquesta mare ens va explicar fa temps la lactància del seu primer fill. Avui ens explica la seva segona lactància ( per duplicat)

-

Vull explicar-vos com han anat aquestes sis primeres setmanes de lactància. Hi haurà força detalls al relat, per si a alguna futura mami de bessons li poden fer servei.

El Martín i l’Aitana van néixer per cesària programada el 6 de desembre. Això vol dir que el meu cos no estava preparat hormonalment per la seva sortida, ni per a la lactància. Això en principi em feia no esperar la pujada de llet dins dels terminis habituals, podria trigar fins a 72 hores.

La primera a començar a mamar va ser Aitana. Només sortir del quiròfan, a reanimació ens vam tornar a trobar i la vaig posar al pit. Al Martín, lamentablement, no el vaig retrobar fins cinc hores després.

No recordo si es va enganxar o el vaig col·locar jo. No recordo si va trigar molt o poc. Tenia dos nens acabats de néixer i un d’ells estava a nounats, el meu cap no va donar per més.  A l’habitació me’ls vaig posar al pit alhora. Una mica com vaig poder, eren els primers moments … En aquests moments i durant els dies precedents a la pujada “només” hi ha calostre, un tresor per donar als nostres nadons. Cada gota cal aprofitar-la!

Els nens mamaven, ho sabia entre altres coses pels dolors tan horrorosos dels torçons i que fan mal especialment en el segon embaràs.

Les quaranta-vuit hores posteriors al part les vaig passar amb ells al pit en totes les posicions possibles semblaven acròbates. Com que, afortunadament, m’havien donat un llit fantàstic amb barreres als costats, més gran del normal i elèctric, van poder dormir amb mi sense problemes. A més i tot i ser un hospital públic, l’habitació era individual. M’havien dit ja abans que naixessin, que en parts múltiples estaves sola. A més jo havia avisat a tots els meus amics perquè no vinguessin a l’hospital. Només la meva família, que en ser una (per monoparental), mai seria massa. Sentia que necessitava tranquil·litat, intimitat i no gastar les meves forces a parlar… Concentrar-me en ells, trobar-nos, dormir… No estar alerta per les visites. És la millor decisió que he pres. No puc imaginar a una pobra dona recent parida, amb dos nadons intentant iniciar la lactància, envoltada de gent (molts dubtant d’ella i de la seva llet). Si a això li afegim que sigui primerenca, que no s’hagi informat bé, que no estigui en contacte amb monitores de lactància, sento que les possibilitats de tirar endavant aquesta lactància seran poques i molt dures.

Quaranta-vuit hores després els nens havien baixat massa de pes. Ja estava gairebé en un 10%: l’Aitana es va quedar en 2,100g  en Martín en 2, 600g. La infermera, bruixa , va pronuncia després pesar-lo: “Aquest nen va cap avall, va a cap avall!”

Jo vaig sentir que em marejava ja que vaig pensar que el portava a nounats, mentre la seva companya li deia que no n’hi havia per tant, que la pèrdua de pes no era tanta.

Durant aquell matí i tal com m’havia anunciat la monitora de lactància de l’hospital, em va puja la llet. Només 48 hores després de néixer, com si els hagués parit i tot gràcies a la no separació de, com a mínim, un dels nadons.

Dones, ens han estafat tots aquests anys separant-nos dels nostres fills després de les cesàries!

Sis hores després apareix la pediatra (encara estem en el segon dia després del seu naixement) i em diu que he de donar-li suplements JA de 30 o 40 ml. Però si m’ acaba de pujar la llet! D’on els trec? (no m’ indica si de la meva llet o artificial) amb la qual cosa jo em temo el pitjor i com em va explicar la meva mare, em poso a somicar, després d’això em pregunta què penso i li dic que vull esperar a demà.
Em torno a posar a tope amb ells i així vam aconseguir que l’endemà, s’hagués resolt tot. L’Aitana no va baixar més i en Martín pujà una mica.
Aquella tarda, tres dies després de néixer, vam marxar cap a casa com ànima que porta el diable. Vull deixar de veure tanta gent dient-me coses sobre com estan, analitzant, pesant-los, preguntant, dubtant … Anem-nos-en!

Aquell cap de setmana segueixen, ja a casa, tranquils, mamant tot el que podem i jo sentint que la cosa va bé, però … El principal problema que em trobo és que l’Aitana amb els seus 2,100g només vol dormir, no obre la boca i jo no sé què fer. No estava preparada per a un nadó amb desinterès per mamar. En Rodrigo, el seu germà gran va ser un “mamador”! En Martín sembla anar pel mateix camí, però l’Aitana… Em vaig començar a frustrar.

Vaig buscar informació “com despertar un nadó que no vol mamar” … Però res em funcionava. Arribà dilluns i  vam torar a l’hospital ja que havien vist que en Martín tenia un gran tel lingual, que podia complicar la lactància (a més de vegades em feia mal alguna cosa que feia amb la llengua) i el volien valorar. La consultora es quedà preocupada per com anàven les coses, estàvem en un moment crucial. Temia per la producció de llet i em deixar un extractor, alhora que em va suggerir la compra o lloguer d’un extractor doble. Cridà als cirurgians plàstics de l’hospital perquè li traguessin el tel i ens van donar cita pel cap de quatre dies. Ella va dir: “No, abans, el divendres pot ser massa tard!”…

(Continuarà el proper divendres…)