Josep Gutiérrez Roig

-

Quan no ets mare i veus criatures amb la seva mare potser (potser) arribes a pensar o dir alguna vegada “aquesta criatura està molt emmarada, oi?!”

-

mom baby hands.jpgD’aquesta frase en podeu trobar la versió afirmativa i la versió interrogativa però totes volen dir el mateix: Malament aneu!

Ja us dic que em declaro culpable, jo havia pensat aquesta frase en alguna ocasió però si has estat mare aquesta frase l’esborres del teu vocabulari o del teu pensament ipso facto!

Sabem que el terme emmarat té una connotació clarament negativa, ho he buscat en dos diccionaris i queda clar que sembla que estar emmarat no és res de bo:

•Que no sap estar sense la mare. Una criatura molt emmarada.
•Excessivament vinculat a la mare. Una criatura molt emmarada.

I el primer que em pregunto és per què no existeix el terme “emparat”? Com és que no he sentit mai a ningú que li digui amb la mateixa intenció a un pare: Ui!! Aquest nen està molt emparat!?
images (37).jpg Si el pare i el fill tenen una bona relació, una relació estreta i ferma això és un situació meravellosa que cal lloar i de la que cal deixar- ne constància! Que tothom ho sàpiga!

Fem un ús sexista del llenguatge, està emmarat és nociu i tòxic, està emparat és quelcom extraordinari i de rellevància.

Les definicions dels diccionaris són demolidores, em recorre un calfred perquè em resulten terribles. Què vol dir estar excessivament vinculat amb la mare? Potser si la “criatura” té 40 anys i segueix necessiten a la seva mare per anar a dormir m’atreviria a dir que està emmarat però si la criatura té pocs anys, no ha d’estar vinculat amb la mare?

I la lactància sembla que afavoreix aquesta terrible vinculació estreta i nociva amb la mare. No podem negar que la lactància crea una vinculació molt estreta amb les criatures, una relació íntima i molt intensa. Una mena d’enamorament profund i boig que no atén a raons.

Per molta gent aquest vincle no es pot allargar massa. Ja sabeu que per aquesta gent alletar està molt bé però s’ha de fer a casa ( d’això images (38).jpg un dia em vull fer una entrada), i només uns pocs mesos, ja sabeu: ” Als 3 mesos ja has complert, dona!”
I és evident que una lactància que s’allarga “massa” els sembla inapropiada perquè allarga aquest vincle  de la criatura amb la mare. És en aquest moment quan comencen a opinar (en veu alta) que la criatura està emmarada i la lactància en té la culpa.

La lactància no és la culpable, no és més que el resultat d’un tipus de criança on la mare, i posteriorment el pare, és la referència principal de la criatura. I la relació que s’estableix amb ella és bàsica i necessària pel bon desenvolupament emocional de la criatura. Som el seu centre fins que ells se senten capaços i amb l’autoestima suficient per ser ELLS. I això senyors no acostuma a passar als tres mesos!

Com diu el proverbi castellà: “Madre no hay más que una y a ti te encontré en la calle” m’ha costat anys entendre aquesta frase però des de que sóc mare l’entenc i la comparteixo! No hi ha amor més gran i més bidireccional que el de una criatura a la seva mare i el d’una mare a la seva criatura perquè durant una llarga etapa els cal ser una sola persona.

Per cert, suposo que i heu llegit el títol no enteneu res. No us preocupeu cap de vosaltres coneixeu a aquest senyor: Josep Gutiérrez Roig, ni falta que us fa per cert. És el meu veí del cinquè primera. Quan em deien que les nenes estaven emmarades i feien massa teta els deia: “I de qui han d’estar del veí del cinquè????? Però si ell no té tetes!!!”

5 comentaris

  • Alba Padró

    19/02/2013 21:38

    Marina: no parlo de parir, en cap cas.
    Com tot a la vida hi ha mares i mares és evident però si tot va com ha d’anar la relació més estreta, profunda i intensa que hauríem de viure seria aquesta. De ventre o de cor, tant és!

  • Marina Mas Gomez

    19/02/2013 18:17

    Estic d’acord amb part d’aquesta entrada, ja que el vincle entre mare i fill és molt important i digne de lloar! Ojala durés per sempre i fos una cosa digne d’abanderar.
    Però no estic d’acord amb el penúltim paràgraf, ja que no només pel sol fet de ser mare i donar a llum un fill, significa que te l’estimes més que ningú, o pel contrari, que ell/a t’ha d’estimar més que a ningú.

    Aquest vincle s’ha d’anar alimentant tota la vida. Tan per part de la mare com del fill. No per ser familia, tot s’hi val i ja no hem de cuidar aquesta relació. No per ser mare, ets qui més cuida o estima el teu fill. Això ho has de fer, cada dia, no ve imprés.

  • Isabel

    21/01/2012 11:43

    Amb els comentaris fan mal? Doncs a mi veure com la gent rabia cada cop que veuen que sóc feliç amb els meus fills (perquè al capdavall, si hi reflexionem, es tracta d’això) em fa sentir superman :-D

  • Mari

    20/01/2012 16:52

    Normalment només em conformo amb llegir l’entrada i prou. Però aquesta vegada m’he trobat totalment identificada. La petita de la família tot just acaba de fer els 4 mesos. Passa amb mi les 24hores del dia. Mengem juntes, dormim juntes, netegem el pis juntes…. “El problema” és que no es vol separar de mi, i si l’agafa l’àvia no hi vol anar i li plora. Constantment he de sentir comentaris com: a mi aquesta nena no em vol, com que només està amb la mare! ; quan la portis a la guarderia ja veuràs com la deixen plorar, no l’hauries d’agafar tant; ja veuràs com desprès t’enpanadiràs…. i un llarg etc. I això que és la segona, i amb el nen vaig fer el mateix! És que no veuen que amb els seus comentaris fan mal!

  • Isa

    20/01/2012 11:03

    Hahaha, jo també, sempre contesto el mateix quan em diuen “només vol estar amb tu”, que contesto: “Normal, el que no seria normal és que volgués estar amb el veí”.

    Per cert, lamentablement moltes mestres de P3 fan comentaris en aquesta línia, perquè jo m’hi vaig trobar: “Esta bé, participa a classe i juga amb els altres nens, però només demana per la mama, tot el dia pregunta per la mama…” i la mestra m’ho deia com una cosa negativa, quan el que realment haurien de considerar negatiu fos que una criatura de 3 anys que comença l’escola NO volgués veure sa mare ni en pintura, això sí que seria per preocupar-se. Igual com quan l’anava a buscar, ella sempre havia de comentar amb sorna “Ai, la mama…!”. Una mestra hauria de veure com quelcom positiu per al desenvolupament dels seus alumnes veure com tenen un lligam sa i fort amb la seva mare, i resulta qie moltes ho interpreten al revés.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús