ARA Criatures

-

Quan no ets mare i veus criatures amb la seva mare potser (potser) arribes a pensar o dir alguna vegada “aquesta criatura està molt emmarada, oi?!”

-

D’aquesta frase en podeu trobar la versió afirmativa i la versió interrogativa però totes volen dir el mateix: Malament aneu!

Ja us dic que em declaro culpable, jo havia pensat aquesta frase en alguna ocasió però si has estat mare aquesta frase l’esborres del teu vocabulari o del teu pensament ipso facto!

Sabem que el terme emmarat té una connotació clarament negativa, ho he buscat en dos diccionaris i queda clar que sembla que estar emmarat no és res de bo:

•Que no sap estar sense la mare. Una criatura molt emmarada.
•Excessivament vinculat a la mare. Una criatura molt emmarada.

I el primer que em pregunto és per què no existeix el terme “emparat”? Com és que no he sentit mai a ningú que li digui amb la mateixa intenció a un pare: Ui!! Aquest nen està molt emparat!?
Si el pare i el fill tenen una bona relació, una relació estreta i ferma això és un situació meravellosa que cal lloar i de la que cal deixar- ne constància! Que tothom ho sàpiga!

Fem un ús sexista del llenguatge, està emmarat és nociu i tòxic, està emparat és quelcom extraordinari i de rellevància.

Les definicions dels diccionaris són demolidores, em recorre un calfred perquè em resulten terribles. Què vol dir estar excessivament vinculat amb la mare? Potser si la “criatura” té 40 anys i segueix necessiten a la seva mare per anar a dormir m’atreviria a dir que està emmarat però si la criatura té pocs anys, no ha d’estar vinculat amb la mare?

I la lactància sembla que afavoreix aquesta terrible vinculació estreta i nociva amb la mare. No podem negar que la lactància crea una vinculació molt estreta amb les criatures, una relació íntima i molt intensa. Una mena d’enamorament profund i boig que no atén a raons.

Per molta gent aquest vincle no es pot allargar massa. Ja sabeu que per aquesta gent alletar està molt bé però s’ha de fer a casa ( d’això un dia em vull fer una entrada), i només uns pocs mesos, ja sabeu: ” Als 3 mesos ja has complert, dona!”
I és evident que una lactància que s’allarga “massa” els sembla inapropiada perquè allarga aquest vincle  de la criatura amb la mare. És en aquest moment quan comencen a opinar (en veu alta) que la criatura està emmarada i la lactància en té la culpa.

La lactància no és la culpable, no és més que el resultat d’un tipus de criança on la mare, i posteriorment el pare, és la referència principal de la criatura. I la relació que s’estableix amb ella és bàsica i necessària pel bon desenvolupament emocional de la criatura. Som el seu centre fins que ells se senten capaços i amb l’autoestima suficient per ser ELLS. I això senyors no acostuma a passar als tres mesos!

Com diu el proverbi castellà: “Madre no hay más que una y a ti te encontré en la calle” m’ha costat anys entendre aquesta frase però des de que sóc mare l’entenc i la comparteixo! No hi ha amor més gran i més bidireccional que el de una criatura a la seva mare i el d’una mare a la seva criatura perquè durant una llarga etapa els cal ser una sola persona.

Per cert, suposo que i heu llegit el títol no enteneu res. No us preocupeu cap de vosaltres coneixeu a aquest senyor: Josep Gutiérrez Roig, ni falta que us fa per cert. És el meu veí del cinquè primera. Quan em deien que les nenes estaven emmarades i feien massa teta els deia: “I de qui han d’estar del veí del cinquè????? Però si ell no té tetes!!!”

Entrada publicada a Posem cara a la lactància el divendres, 20/01/2012 a les 1:50.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.