Diari d’una mare lactant V

 

Després de la petita pausa de divendres aquí us deixo l’enllaç amb les anteriors lectures.

2 MESOS

“Fins als dos mesos, la petitona mamava entre dotze i vint-i-dues vegades al dia i a vegades fins i tot molt més. A vegades s’estava llargues estones al pit i d’altres sols un moment però fos com fos jo vivia pendent de donar-li el pit i això m’absorbia bona part del temps.
Quan tenia més de dos mesos, jo seguia tenint una clivella al pit dret i el mugró esquerre molt encetat.

Un divendres, just el dia abans que fes dos mesos, varem dur-la al pediatre per una revisió. En tres setmanes s’havia engreixat dos cents grams, que era molt poc per la seva edat. El pediatre va mostrar-se amoïnat i va dir que hi tornés al cap de pocs dies.

 Jo estava bastant convençuda que no hi havia motius de preocupació però com que no estava del tot tranquil·la vaig parlar amb l’Alba, que de seguida va dir-me que la nena tenia el tel de la llengua (frenillo) curt. Era de tipus submucós, concretament un grau tres, cosa que implica que no es veu a simple vista i el pediatre no s’havia adonat de la seva existència, però en explicar-li el que havia vist l’Alba, no va donar-hi cap importància i va dir que allò no era res.
L’Alba em va recomanar sumplementar la meva filla amb la meva pròpia llet i que contactés amb un pediatre que havia començat a atendre nadons amb tels de la llengua curts i de tipus submucós. Vaig treure’m llet de seguida fent servir l’extractor simple (per un sol pit) que havia utilitzat quan la meva filla gran tenia menys d’un any. Li donàvem la llet que jo em treia amb una xeringa i se la prenia molt bé. Jo estava horroritzada de pensar que potser no voldria més el pit, perquè amb la xeringa es prenia la llet molt ràpidament i en canvi mamar del pit li costava molt. Estava disposada a fer el que calgués per salvar la nostra lactància, estava disposada a lluitar tant com em fos possible i per això volia fer tot el que estigués al meu abast.

Crec que tenia més moments optimistes que no pessimistes però no em treia del cap tot això del tel curt. La notícia em va caure al damunt com un gerro d’aigua freda que no sabia d’on em venia ni perquè. No entenia gaire res del que passava. M’amoïnava moltíssim que la lactància no anés bé i m’empipava perquè trobava molt injust que em trobés amb aquestes dificultats precisament jo, que tantes ganes tenia de donar el pit.

L’endemà de parlar amb l’Alba em vaig treure llet nou vegades i el dia següent dotze. Com costava treure’s llet! Cada extracció era poca cosa però al cap del dia m’animava veure que el total de llet extreta era força. Mirava d’aprofitar quan una nena mamava perquè posant-me l’extractor a l’altre pit la llet fluïa millor.
Quan era la gran qui mamava, em treia més llet qui si ho feia la petita (és més eficaç treure llet de dos pits alhora que d’un sol), cosa que per mi evidenciava que la petita no succionava tant eficaçment.

Al tercer dia d’haver parlat amb l’Alba, el dilluns, el pediatre que ella ens va recomanar va tallar el tel lingual a la meva filla. El trajecte en cotxe era de gairebé dues hores, cosa que va suposar una odissea perquè la major part del temps la nena plorava desconsolada i sols es calmava posant-la el pit…”

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús