“Sembles una gitana”

 

 

Quan va néixer la Maria de les primeres frases que em vaig sentir va ser aquesta: “Sembles una gitana”. I era més que evident que la  frase no volia ser un compliment. 

 

De petita m’ho havia sentit quan anava  descalça( encara i vaig ara), amb els peus bruts ( conseqüència que encara “pateixo”) o mal girbada… Però, per alletar era una gitana?

english_gipsy_22.jpgHavia vist poques dones alletant abans de ser mare i  gitanes alletant menys encara. Així que aquell símil em resultava força curiós.  I no només m’ho havia dit una persona, m’ho deien moltes!!

Els diumenges a Tordera hi ha mercat, i sovint anàvem a donar una volta a comprar fruita, patates de la xurreria per fer el vermut…. La Maria era petita i encara no caminava, per tant la podia ficar a la motxilla amb la teta a disposició i jo tenia  llibertat total de moviments.

En una de les botigues on acostumàvem a comprar fruita la filla dels propietaris, gitanos, acabava de ser mare. Ens coneixíem de vista  i ella ja m’havia vist alletar  la Maria per tant hi havia certa confiança, no era una estranya per ells. Aquell dia quan vaig arribar a l’alçada de la botiga tot i que no volia comprar res em vaig parar sorpresa. La noia asseguda rere la parada donava pit al nen. La meva cara devia ser un poema perquè l’àvia de la criatura em va convidar a “entrar” per veure’ls més de prop. Em va explicar que la seva filla ho portava fatal, que els mugrons li feien molt mal i el nen estava penjat a la teta 24h. L’àvia insistia que li donés un bibe i deixés de patir d’un cop però la mare “s’entossudia” en voler alletar.

En aquells moments jo no era assessora però alguna cosa sabia i el que tenia clar és que el nen no podia mamar d’aquella manera: panxa enlaire, amb el coll girat i tibant el mugró de la mare. Vaig corregir la postura i va notar  un alleujament immediat.

english_gipsy_23.jpg L’àvia em va explicar que ella no havia donat pit a la seva filla ni als seus altres fills i que no en sabia res de teta. Em va dir entre riures ” La gitana sembles tu, que saps donar la teta!” Així que fins i tot una gitana feia servir aquella frase feta  per desciure’m.

El comentari no podem negar que és  xenòfob i mal intencionat  i també  s’aplica en altres circumstàncies, t’ho diuen quan:

- Portes els nens a coll o a l’esquena: “Sembles una gitana que no et pots comprar un cotxet?”

-Vas mal vestida o bruta: “Has vist quins peus portes? Sembles una gitana”

- Dorms amb les criatures al llit: “Però has vist com dormiu? Sembleu gitanos”

 

Els clixés han arribat al segle vint-i-u, però ens recorden que les mares gitanes criaven els seus fills en el sentit més ampli de la paraula. Alletar a demanda,  sense restriccions  i de manera prolongada era cosa de gitanes, està clar! He vist poques gitanes alletant, de fent si vaig balanç n’he vist més amb un biberó a la mà que amb la teta fora. Però està clar que abans de contaminar-se amb la nostra cultura de l’alimentació infantil elles sabien com fer-ho. 

 Fins i tot hi ha moltes quadres, com aquests “La dona gitana” i “Joaquina la gitana” que plasmen com a 1817 a Anglaterra i al 1914 a España era habitual veure una dona  gitana alletant. En aquesta web hi ha una amplia col·lecció d’imatges de dones gitanes alletant o amb les seves criatures a les espatlles. 

En algun moment de la historia les dones de classe alta van deixar d’alletar les criatures i van deixar de fer-se càrrec de la criança dels seus fills, mentre que només les gitanes seguien amb la teta a fora i amb la criatura a l’esquena. Tristament avui en dia algunes dones gitanes, amb risc d’exclusió social, alleten poc degut a les facilitats que tenen per poder alimentar a les seves criatures amb llet de fórmula. De fet porto mesos intentat parlar amb algú del col·lectiu romaní perquè em donés el seu punt de vista sobre l’assumpte i no hi ha hagut manera. Sé del cert que reben ajuda en forma de llets artificials per alimentar les seves criatures.

Abans alletar per alguna gent anava lligat amb desconeixement e incultura, amb naturalitat i amb unió familiar….  I ara sabem tantes coses, tenim accés a tanta i tan diversa informació però ens neguem a escoltar els nostres instints.

Bé, ara ja sé que més que hippie, com també m’ho deien, jo era més com una gitana, estic segura que els meus peus descalços i bruts en podien (poden) donar fe.

Etiquetes ,

16 comentaris

  • Sonia Phillips

    12/05/2013 15:49

    Doncs jo estic d’acord amb tot el que dieu, pero he de discrepar en algunes coses. Hi ha gent curta i amb molt poca educacio que us podran mirar malament quan doneu teta als fills en public, pero avui en dia, penso que aquest tema esta molt assimilat. El que no m’agrada tant del vostre discurs es que feu entendre que les mares que no donen el pit als seus fills fan una atrocitat, o que no els stimen tant com els estimeu vosaltres. Jo tinc un nen de 2 anys i quan va neixer ho vaig intentar. Vaig aguantar 3 setmanes, m’era tan doloros que era insoportable i el pediatra mateix em va dir que el nen no estava agafant tots els nutrients que necessitava. Doncs vaig comencar a donar-li formula i el meu nen a dia d’avui es un nen ben sa. Donar als nens la llet materna es molt beneficios, ningu ho dubta ni diu el contrari, pero tampoc heu de condemnar a qui no ho fa ni donar-vos de mes bones mares perque no te res a veure. Els nens amb formula tambe pujen sans i perfectament alimentats. Gracies!

  • Anna Estrada Alsina

    17/07/2011 0:04

    Ostres, jo també ho he sentit a dir…
    L’altra dia mateix li vaig dir a ma mare si mai m’havia donat teta en públic i em va dir que a aquella època (tinc 35 anys) només ho feien les gitanes!!! Sort que la dona m’accepta que ara ha canviat molt! Ara, si la criatura és gaire gran… ja no ho troba tan normal! La seva idea és que les gitanes apuraven la lactància per no haver de gastar amb altres aliments per als seus petits, quins mites! Jo vaig donar teta durant dos anys i mig al meu fill allà on em va convenir (de vegades amb una mica de vergonya, ho confesso, per l’educació rebuda suposo! però aleshores només havia de pensar que estava fent el millor per a ell i la resta eren romanços) i n’estic ben satisfeta. Ara, tinc algunes amigues que encara s’obliguen a alletar en la més estricte intimitat, no ho comprenc, només les respecto i me’n compadeixo!

  • cleta

    16/07/2011 15:37

    Olga, he al·lucinat!! Però com en pot estar tant, de tarada i desinformada, la gent???!!!!

  • Anna

    16/07/2011 12:43

    M’ha agradat molt l’entrada i la web on hi ha les imatges és molt interessant. Si et ve de gust pots fer una ullada al meu bloc sobre la història de les mames. A l’ultima entrada precisament mostro imatges de “portanadons” antics….

    http://fentdemama.blogspot.com/

  • Lucila Isabel

    16/07/2011 11:18

    Jo també soc de la tribu dels peus negres i la teta fora, i si dic que duc els cabells més abaix de la cintura (a l’estiu en un monyo) i gairebé sempre faldillotes llargues i la nena a la ergo o en braços, ja és el caguin-se, però me la repantufla tot, tot i tot el que empuguin dir, i crec que ja no em diuen res perquè es deuen de pensar que soc gitana o rumana de veritat, jisjisjis (de fet, les de la meva ciutat sempre em saluden i mai m’han demanat un céntim pero curiosament duen els crios en cotxets i els donen biberó).

    En fi, que jo soc molt feliç perquè em sento lliure, i tambe amb molt poca vergonya (“el que tiene vergüenza, ni come ni almuerza”!) i molts pocs complexes per fer el que em dona la gana i el que em surt de les entranyes i només faltaria que no ho pogués fer.
    Una abraçada.

  • mar clot

    16/07/2011 1:53

    ai, que bé llegir aquest post i aquests comentaris! jo tot el dia vaig amb la teta fora: botigues, bars, terrasses, parc, metro… quan el meu galifardeu em demana teta, la teta va a l’aire. I fins ara mai m’havien dit res, fins ahir, que UNA MARE AMB UN COTXET I UN BEBÈ A DINS em va dir “ala! que poca verguenza, delante de todo el mundo”, i justament no m’exhibia gaire. En fi, com deia aquella, TETAS FUERA.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús