Però, ja li toca?

 

Ja li toca teta? Aquesta pregunta fa ràbia perquè implica que potser no li toca.  Un tema del que no hem parlat mai, em sembla, però  que ja toca!

 

Recordo la primera setmana de vida de la Maria, era una nena de manual. Era un rellotget britànica que cada tres hores reclamava la seva teta. És cert que era un plaer poder avançar-se a la seva demanda i poder preveure en quin moment em reclamaria teca. Però amamantar7.jpg ara veig que era un plaer de mare novella i espantada, perquè reconec que quan et passen les manies tan fa si han passat deu, trenta a seixanta minuts… Un dia al meu rellotget se li va avançar l’hora i reclamava omplir el dipòsit cada 90 minuts. I la pregunta dels, també, novells avis era: Però ja li toca???

I dic jo, la pregunta “ja li toca?” ha de ser relativament nova, no? Vull dir que no veig a una mare romana, en ple segle II, mirant el rellotge de sol per saber si tenia que donar teta o no. I a les cavernes com s’ho feien? Si mirem enrere ens adonar-me que la teta abans  tocava sempre que la criatura volgués, abans no existien els rellotges per alletar… I ara tampoc fan falta!

La teta no té horari, ho sentim, ho llegim  i ho sabem però ens emparrem en buscar una regularitat a la demanda de la criatura. Als humans en general ens cal la rutina, ens fan sentir segurs i ens situen en un lloc, en una hora, en un moment… Però les criatures no tenen rutines. Les criatures tenen el dret i l’obligació de ser arbitraries i de gaudir d’aquesta disbauxa.

Una cosa que ens ensenya la maternitat, i la lactància, és a perdre el quadriculament que ens domina. Alletar no té rutines i si les hem introduir és només per contaminació de la cultura de la lactància artificial. Ja que quan la llet artificial era l’alimentació científica per excel·lència el poder mesurar quina quantitat de llet i a quines hores es podia alimentar la criatura era tota una revolució i una innovació. I els humans que això de les rutines ens tranquil·litza aquesta seguretat ens va agradar més que un tonto un llapis!

La lactància demana compenetració amb la criatura, ens demana paciència i saber escoltar les necessitats de l’altre i això és el que ens costa força. I encara que sigui la nostra criatura acceptar que la criatureta “ens domina” i que és la criatura la que té veu i vot en la seva alimentació ens desconcerta.

Ens han venut durant massa temps que les criatures no ens poden dominar que han de ser ells els s’han d’adaptar a nosaltres i el més greu de tot aquella frase que diu: “et pren el pèl”! I amb el tema teta sembla que la majoria pensa que ens prenen el pèl:

“Si el fas esperar tindrà més gana”
“Com pot tenir gana si acaba de mamar!?”
“Tant petit i ja fa el què vol?”
“No li pots donar sempre que et demani!”

I per què no? Per què no podem alletar quan la criatura ens ho demana o els nostres pits ens ho reclamen? Amb la lactància no es pot ser quadriculat, no es pot esperar una rutina perquè a més quan et penses que ja li tens la mida presa la criatura fa un canvi i et fot enlaire la  teva rutina.

Si ens expliquessin que les criatures són així, que no són previsibles, que no viuen dins una rutina, que poden i els cal mamar amb llibertat ens establaríem moltes sorpreses. Abans de ser mares ens venen que una criatura és una mena de Tamagotchi sense piles. Què fa una criatura: menjar ( mamar), cagar i  dormir. Tot això en un cicle de tres hores i és clar veritat el que és diu veritat no és!

Crec que cal dir-ho, i cal dir-ho per poder decidir què és vol fer sense manies i sense complexos. Per evitar-nos allò de l’alletar és sacrificat i esclau. Els sacrificis es fan amb les coses que no t’agraden o no et vénen de gust. Alletar no ha constituir un acte de sacrifici i si es viu així millor plegar perquè no seràs feliç. La lactància soposa donar-se a la criatura,  entrega-se i omplir-se de  paciència…  Embarassades d’aquest món ara ja ho sabeu.

Perquè la teta sempre toca… Si no es demostra el contrari :-)

6 comentaris

  • Esther

    21/06/2011 9:37

    Totalment d’acord. Tots aquests comentaris que et llencen tan alegrament a mi em ferien i em feien sentir molt insegura. Ara que ja no dono el pit sé que durant tot el temps que ho vaig fer, en realitat, ho estava fent bé.

  • Alba Padró

    20/06/2011 20:17

    Lucila!!! Molt bo!!!!!
    mil gràcies!

  • Lucila I.

    20/06/2011 14:05

    Sacrifici, del llatí “sacrum” + “facere” = convertir en sagrades les coses mitjançant un acte sagrat, o sigui: consagrarles, fer-les inviolables, invulnerables, fer-les sacro-santes, honorarles, entregar-s’hi…

    Si ens cenyim a l’etimologia, veurem que sí, alletar (i criar) és un sacrifici, el més gran i a molta honra!

    El que és una tocada de nassos, una esclavitut i un càstic que no em ve gens de gust és el sentir la cantinela, no només del “ja li toca?” si no del “i no és massa gran?”, ufff!!! Pessats!

    I una abraçada, que fa dies que no deia ni mu.

  • Alba Padró

    20/06/2011 12:15

    gemma: és clar que la LLA també és a demanda! ;-)

  • Gemma L.

    20/06/2011 10:21

    Aquesta entrada al blog descriu exactament la meva experiència i, suposo, la de la majoria de mares que donen el pit. Jo a la meva nena li dono cada cop que intueixo que demana; tant me fa si han passat deu minuts o una hora.
    Ara, he de dir que els comentaris ‘en negatiu’ no són exclusiva de l’alletament. Crec que comencen des de que anuncies que estàs embarassada. Una mica passes a ser propietat de la societat sencera i has de passar-te el dia posant límits.

  • gemma cabezas

    20/06/2011 7:42

    Hi estic d’acord, només que com en la majoria de temes jo no difrencaio aqui entre alletament matern i artificial. Les meves filles s’han criat amb biberó, a demanda. Per què han de canviar les maneres de fer depenent del lloc d’on treus l’aliment? Si crec en l’alletament a demanda hi crec per a tots

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús