‘No em donis peix, ensenya’m a pescar’

Ser solidari, voler ajudar als altres és una gran virtut molt necessària, però cal saber com ajudar per no fer més mal que bé.

Dilluns una amiga em va enviar aquesta noticia a través del Facebook: “Entidades sociales recogerán pañales y leche para niños en riesgo de exclusión en España”

Rosa_Oriol.jpgLa Fundació té un bon fons i uns bons padrins, però això no assegura que els projectes tinguin coherència o lògica. Sabeu aquella frase que diu “l’infern està ple de bones intencions”? I el seu projecte “S.O.S Bebè”  (tot i que en aquest moment en el que escric, dijous 22h encara no en tinc més informació) no em sembla el tot encertat.

De la recollida de bolquers no  en diré paraula, sigui com sigui el preu dels bolquers i l’IVA aplicat és vergonyós i em sembla molt bona idea. Però el tema de la llet ja em toca un pèl més la moral, una cosa és la higiene i l’altra la nutrició.

En situacions de crisi, en situacions de precarietat, la lactància materna assegura a les criatures la millor nutrició física i psíquica. La lactància materna és ecològica i sostenible, no malbara recursos i només cal alimentar, no cal un menú especial,  a la mare per aconseguir la millor alimentació pels lactants.

En primer lloc, una de les causes més habituals per deixar la lactància és per una suposada falta de llet. No tenir llet és la sentència més habitual en les dones que deixen d’alletar. I per desgràcia, ho sabem bé, forces vegades els professionals sanitaris fan curt en capacitació de lactància materna i en la resolució d’aquestes situacions sense passar per una prescripció de llet en pols. Només això  és un còctel explosiu.

Si realment tal i com afirma la notícia, aquestes dones viuen en situacions de tanta precarietat pensar que poden nodrir les seves criatures amb llet artificial és una fal·làcia. La lactància artificial està pensada per rics, per gent amb recursos, per la població que té accés a uns serveis bàsics mínims: aigua corrent, salubritat i accés a gas o electricitat per poder escalfar i reconstituir la llet artificial i netejar el biberons on ha estat administrada aquesta llet. I si aquestes premisses no es poden acomplir la llet artificial és un regal emmetzinat. La llet artificial no és estèril, cal reconstituir-la amb aigua calenta per matar els bacteris que pot portar, recordeu que cada any, tot i que no se’n faci massa ressò, hi ha criatures que emmalalteixen o moren a causa de la llet artificial contaminada.

I si és veritat que aquestes dones estan desnodrides, si la seva situació física és tan precària, no caldria alimentar-les també? Per què a les criatures no els calen mares sanes? No només per alletar-los simplement per tenir cura d’ells.

I no dubto que les dones que arriben a la Fundació estiguin malament, amb mancances alimentaries greus, però sabem perfectament per estudis fets en zones de sequera on les dones presenten desnutrició severa, que el cos d’aquestes dones segueixen produint llet de qualitat per les seves criatures. De fet les criatures estan ben alimentades mentre són alletades i es quan es deixa la lactància que la seva vida corre perill.

Tot plegat, en recorda que hi ha moltes dones i moltes criatures que pateixen aquesta situació terrible en la que vivim i repeteixo IMG_2361ret.jpg que pel que sé sor Lucía Caram fa una feina incommensurable i que treballa per garantir alimentació per molts manresans, i com a manresana m’enorgulleixo de la seva gestió però aquest projecte, tot i que no dubto que neix amb la millor intenció, pot fer més mal que bé, només és qüestió de veure les coses des d’un altre punt de vista. Alimentar, educar i capacitar a les mares és la millor més sana i més econòmica d’aconseguir la millor nutrició de les criatures.

Vull agrair de tot cor l’ajuda, la paciència i les ganes d’escoltar de Sor Lucía Caram amb la que he mantingut converses des de dilluns, GRÀCIES PER LA SEVA FEINA. Però Germana no donin peixet a les mares, capaciti-les per ser elles les que nodreixn als seus fills,  mostri’ls-hi que són fortes, que són capaces en tots els sentits i que treballar i alletar és possible.

Aprendre a pescar costa, però  quan se’n sap és per sempre… O fins que faci falta.

13 comentaris

  • Núria

    21/03/2011 22:18

    Molt bona entrada, sí senyor!

  • Lucila I.

    21/03/2011 18:43

    Trobo molt assenyats tant l’entrada com l’explicació de la Patricia. Es pot dir més alt però no més clar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús