Moure cel i terra

Avui una mare que va moure cel i terra per aconseguir alletar sense dolor.

“La meva filla va néixer en un part natural hospitalari i de seguida es va enganxar al pit. No hi va haver cap interferència i els primers dies la lactància va ser bastant bé. Havia llegit molt, visitat grups de lactància i estava relativament ben informada sobre les Marina3.JPG recomanacions per a tenir una lactància sense problemes.

Al cap de pocs dies la cosa es va començar a torçar, ja que vaig començar a sentir dolor al pit. Va començar amb una molèstia a l’interior del pit que va ser transformant ràpidament en un dolor punxant, com d’agulles. De vegades la sensació m’arribava fins a l’esquena. Vaig anar a la llevadora i al grup de lactància, la posició de la boca de la nena semblava estar bé i també era obvi que estava prenent la suficient llet, ja que engreixava a  bon ritme. Em van diagnosticar càndides al  mugró.

Ara sé que aquests fongs no  poden viure al pit, però abans es diagnosticava. Als 8-10 dies d’haver nascut el dolor s’havia incrementat moltíssim. La pell del mugró va començar a desprendre’s i els tenia en carn viva, era una visió horrible. El dolor era tan intens que em feia mal només de tenir la meva filla en braços, les preses van començar a ser insuportables. En aquest moment vaig començar a anar al centre ambulatori gairebé cada dia, la llevadora estava convençuda que era un problema de posició i la ginecòloga (que és assessora de lactància) deia que era fongs. Em van receptar diversos medicaments. Els dies passaven i seguia igual, les preses cada vegada pitjor. A la Lliga de la Llet em van dir que mai havien vist uns mugrons en tan mal estat i em van recomanar deixar que el nadó s’enganxés sol al pit. Això ajudava molt  lleugerament ja que el problema seguia. Vaig fer un o dos tractaments contra els fongs, la cosa no millorava.

A partir d’aquí vaig  buscar als fòrums d’Internet i vaig conèixer Alba, que va remetre el meu cas a Rita i entre les dues em van aconsellant. Això va ser el que va salvar la meva lactància. Em van dir que el problema segurament era una infecció i que necessitava fer-me un cultiu de pell de mugró i de llet. També em van recomanar que deixés l’antifúngic. El dolor era tal que  ja no suportava donar el pit, així que vaig començar la lactància en diferit, traient la llet amb el tirallets i donant-a la nena amb una xeringa. Hi havia plors en cada presa, desesperació i frustració, però elles em deien que quan trobéssim la causa del dolor es podria solucionar i per això vaig seguir endavant. La lactància diferida és un infern i no la recomano a ningú.

Feia més o menys 2 o 3 setmanes que havia parit. Vaig tornar a anar al ambulatori a demanar a les llevadores que em fessin un cultiu i em van mirar com si estiguessin veient un extraterrestre ballar la conga. Em van dir que això del cultiu de llet no existia i que elles no podien fer res més per ajudar-me, que no sabien què Marina2.JPGmés dir-me. Vaig anar a la ginecòloga i em va dir que el problema estava causat per l’estrès. Òbviament jo estava estresadísima, però aquest era l’efecte i no la causa del meu problema. Em va recomanar que deixés la lactància una setmana perquè se’m curessin les ferides i després tornés. Com si fos tan fàcil!!

En aquest punt ja estava a punt per tirar la tovallola: el pit fet pols, esgotada i sense veure cap solució. Hi havia provat de tot i havia parlat amb tothom… Sincerament ja no podia més. El pare de la criatura em va recolzar en tot moment, crec que ningú més entenia  que fos tan cabuda per seguir, inclosa jo mateixa. Ja tenia la llet artificial comprada. Cada presa que donava deia que era l’última, però després mirava al meu nadó i no podia deixar-ho, pensava “bé, només una més” … i llavors Alba i Rita em van posar en contacte amb  Juan Miguel Rodríguez.

Gràcies a l’assessora de la Lliga de la Llet li vaig poder fer arribar un cultiu de pell i un de llet a Madrid.  Només calia fer el cultiu i  l’antibiograma, saber què tenia  i quin antibiòtic em calia, després prendre el remei i alletar sense dolor. No m’ho podia creure! Vaig començar a donar la presa de nou directament del pit i estava més animada. En pocs dies va arribar el resultat.

Tenia estafilococ aureus, un bacteri que es troba en el nostre organisme però, quan la seva població es dispara, dóna lloc a molts problemes. La mala notícia era que la soca que jo tenia era resistent als antibiòtics comuns. És a dir, segurament m’havia atacat a l’hospital. Els únics antibiòtics als quals semblava ser sensible bacteris eren dos antibiòtics molt potents i no es venen a la farmàcia.

Sabia què podia curar-me però no tenia accés al antibiòtic. Després de més de dos mesos d’obstacles això ja em semblava el súmmum. En aquest punt de desesperació el Juan Miguel em va proposar provar amb un producte amb el qual semblava estar obtenint bons resultats. Es tractava d’un pètptid de la llet que havia aconseguit aïllar i estava utilitzant en el tractament de mastitis infeccioses. Primer me la  va fer arribar per prendre-la  oral, però  no va produir cap resultat. Una altra vegada em vaig plantejar molt seriosament el deixar-ho, però llavors  em va dir que esperés, i em va enviar  el pèptid en presentació líquida, per l’aplicació tòpica. Va ser màgic. En 2 o 3 dies vaig començar a notar millora.

Tenia el pit tan malmès que encara va passar molt abans que se’m curessin les ferides, cosa que va ocórrer cap als 4 mesos, però l’important és que es veia avanç, que ja no em feia mal el frec de la roba, ni el agafar a la meva filla, ni donar-li pit.  Gaudir de preses sense dolor va ser meravellós, i seguim amb la lactància fins ara.

copy_of_Marina1.JPGEra una sensació agredolça, veure com una cosa “tan senzilla” m’havia curat després de tots els productes que m’havia aplicat al pit i de tot el pelegrinatge que havia hagut de fer buscant ajuda. Aquesta és la raó principal que em va impulsar, a partir d’aquest moment, a buscar informació sobre lactància i formar-me com assessora.

Tant de bo arribi el dia en que les dones amb problemes visitin al pediatre o la llevadora i puguin rebre informació veraç i actualitzada o, almenys, ser derivades a un grup de lactància on  les puguin assessorar eficaçment. Encara que la veritat és que de moment, encara que amb moltes i molt honroses excepcions, el personal sanitari no està prou format i les mastitis infeccioses no es diagnostiquen correctament, no es realitzen cultius i la mare no rep la medicació que necessita, la qual cosa porta a que s’abandonin lactàncies que tenen fàcil solució.

Vull deixar constància del meu agraïment a la Rita, l’Alba i l’Amaia per la seva escolta, la seva paciència, els seus ànims i la seva informació, i també al Juan Miguel i l’Eva per  ajudar-me. Encara sort que us vaig trobar-vos. GRÀCIES.”

13 comentaris

  • Alba Padró

    04/05/2011 19:26

    Hola!!!
    Me’n alegro molt!!!! A gaudir de la lactància!!

    Un petó gegant!

  • Monts Romagosa

    04/05/2011 0:21

    Hola,

    moltes gràcies per les recomanacions, realment hem millorat molt, els meus mugrons ja no tenen clivelles i han recuperat el seu color, ja no hi ha dolor i el petit Jofre ja no té les clapes blanques a la boca, seguirem amb el tractament que ens vas recomenar! Agraïr-te la feina que fas amb el teu bloc, sort de tanta experiència tan ben explicada!!!

    Moltes gràcies,

    Jofre, Monts i Ignasi

  • Alba Padró

    28/04/2011 16:21

    Hola:
    Em pots fer un truc i en parlem 690144500
    (Aquesta tarda estaré una estona amb el telèfon apagat) però tu insisteix ;-)

    alba

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús