Ho he d’intentar

 

Avui una mare que sentia la necesitat de guarir les seves ferides per poder avançar, ens explica la seva lactància.

“No sé si sóc bon exemple d’una lactància reeixida, ni si la meva experiència pot servir d’alguna cosa a algú, però si més no, qui llegeixi això m’agradaria que pensés que qualsevol lluita val la pena quan estàs convençuda que la lactància és el millor i ES POT ACONSEGUIR.

Per a mi les coses no van començar amb bon peu.  A la setmana 26 d’embaràs els meus pits van començar a produir petites gotes de calostre. Allò em va emocionar i em va fer pensar que ja  ho tenia gairebé tot fet. No em v205_SLL.jpgaig adonar que com més augmentaven els meus pits més desapareixien els meus mugrons. Va néixer el meu petit i immediatament es va agafar, però el mugró ja no sobresortia i se li escapava de la boca, així van començar les dificultats. Afortunadament una llevadora em va explicar com fer-ho i tot allò que els nens no succionen només del mugró.

Però ja era tard i el nen va necessitar biberó per hidratar-se. Les primeres llàgrimes. Però res de desistir: Part natural, pits productius, nen sa i amb ganes… a seguir!  Vam anar cap a casa i els mugrons se’m van omplir de clivelles i es van pelar, alguna cosa no funcionava. Però què era? La postura? La meva pell? El meu nadó? Tot era assaig-error, assaig-error.
Als tres dies vaig poder retirar el reforç de llet que li donava amb xeringa. Vaig comprar unes mugroneres per si m’ajudaven a superar el dolor però el meu pobre fill es desesperava i plorava enrabiat. Començava a pensar que hauria d’abandonar …

Sang i dolor. Preses eternes i molt seguides. Moltes llàgrimes, molt cansament i molt dolor. No es suposava que era agradable? Però, i si no hagués pogut alletar al meu nadó per alguna raó mèdica? I si hagués emmalaltit per causes relacionades amb el part i no hagués pogut posar-lo al pit? Res d’això havia passat, així que no em podia permetre tirar la tovallola per “res”.

Poc a poc les ferides van anar cicatritzant, els meus mugrons tornaven a sobresortir i el meu nen guanyava pes. Ja estava! Per fi!

Als tres mesos el meu nen començà a deixar de menjar com abans. Plorava desesperat. Es posava rígid al poc de començar a menjar i cridava. Al·lèrgia? Còlics? Estava malalt? No li passava res estrany al marge del moment de menjar.  Ningú em deia res. Algú em va suggerir que a certes hores la producció de llet baixava i els nens ho notaven! Vaig comprovar-ho amb un tirallets, 25 ml!!! Horror!!! Com no havia de plorar si no tenia llet!!!??? De nou teta i biberó i de nou llàgrimes… Però no em volia rendir. Vaig retirar el biberó i el posava més vegades al pit.  Vaig començar a produir molta més llet i vaig decidir fer reserves. La millor idea que vaig tenir! Una altre batalla guanyada.

De sobte la dura realitat. Havia de reincorporar-me a la feina abans del que jo m’havia plantejat.  I la lactància? Jo no podia extreure’m llet a la feina, què podia fer?

Li donaven la meva  llet congelada en biberó i quan tornava a casa barra lliure, però el nen va tastar el biberó i   va rebutjar el pit. SOCORS. Llàgrimes de nou …

M’extreia  llet cada dia diverses vegades i l’anava congelant. La meva vida girava entorn al meu pit, estava esgotada. Vaig tenir que Començar a donar llet artificial juntament 205_SLLL.JPGamb la meva. Sembla feliç amb el biberó.

Però jo plorava cada dia. Sola o acompanyada. Em feia mal l’ànima. Estava fracassant. I no trobava la solució. Vaig començar a escoltar allò de: “li dónes massa importància, no passa res”.

Prenia la meva llet en biberó però els meus pits no ho suportaven. No obtenia un buidatge m’alleugués i el tirallets em destrossava. Recomanació mèdica per la meva salut: pastilles. Les pastilles més amargues de la meva vida.

Em vaig enfonsar. Em sentia tan trist. Havia de solucionar-ho però no sabia com. Va passar el temps.

“Hola, ets Alba? Necessito ajuda. Vull relactar. Ara puc organitzar amb la feina i vull fer marxa enrere. Es pot?. No sé per on començar. “

Vaig Comprar un relactador, sabia per l’Alba que no seria un camí fàcil. Vaig llegir (més aviat devorar) tot el que trobava per Internet al respecte. Vaig rellegir al Carlos González. Som-hi! Podíem aconseguir-ho!Vam enviar fotos a l’Alba de la llengua del petit:, semblava que la llengua estava molt enganxada a la base. Tel curt? Ningú s’havia adonat d’aquest detall? Era aquesta la causa de moltes de les meves dificultats?
I jo seguia Mètode Kassing, pell amb pell, relactador, paciència i molt d’amor… MOLT AMOR. Algú em va dir una cosa bonica en assabentar de la meva nova aventura: “Has de reconquerir al teu fill perquè accepti el teu pit de nou”. I van passar gairebé dos mesos.

De vegades succionava. Altres el rebutjava. Vam assistir a una sessió de grup a Vilanova i la Geltrú durant les vacances. Gràcies noies. Però no avançàvem. El meu nen era molt feliç amb la nova situació i el seu biberó. I jo començava a alleujar la meva culpa. La veu d’Alba al telèfon em reconfortava. I el meu marit em donava totes les forces que havia perdut pel camí.

La relactanció no va funcionar, però vaig estar 4 mesos donant pit i la resta del temps donant tant afecte com mai vaig imaginat que podia donar al meu fill. Ara sé que ho vaig intentar. Vaig lluitar i vaig descobrir els meus errors. Si no ho hagués intentat mai m’ho perdonaria.

Enhorabona a les que aconseguiu perllongar la lactància i ànim a les que esteu com vaig estar jo … o pitjor. Val la pena.”

 

5 comentaris

  • nicks

    27/02/2011 1:14

    El meu cas va ser molt similar al teu. Tenia els murgons plans i em va costar molt (mugroneres etc), al final no volia desisitir i vaig estar un mes seguit traient-me llet amb el tirallets 3 cops al dia i un cop a la nit…estic contenta perque vaig lluitar tant com vaig poder… encara ara tinc llet meva al congelador guardada.

  • Belen Garcia

    25/02/2011 0:21

    holisss, tu testimonio refleja cuanto has sufrido durante ese tiempo, en mi opinión el primer regalo que nos ha dado la vida es el poder tener hijos y el segundo el de la posibilidad de amamantarlos, no olvides que el primero de ellos es un verdadero milagro, y es el que por encima de todo nos durará para siempre, con esto quiero decir que el amamantar es maravilloso, pero no es lo más importante por que lo mas, es tener la posibilidad de estrecharlo entre tus brazos. Disfruta de tu chiquitín, que crece volando y, más adelante, quizás puedas de nuevo volver a amamantar a una nueva criaturita. Mi pequeñina tiene casi 1 añito y los mejores momentos del día es cuando dice “te” y busca debajo de mi camiseta. Estoy segura que tu tendrás de nuevo la posibilidad de amamantar a un bebecito, y tu anterior experiencia te servirá para hacer que tu lactancia se prolongué durante más tiempo. un besito enorme

  • Marina M

    23/02/2011 12:54

    Només una mare sap com es pateix en les teves circumstàncies., El que està clar és que tu vas fer tot el possible en cada moment. Amb el temps a vegades caiem en el parany de només fixar-nos en els resultats i restar importància a tota la dificultat del procés. No és el teu cas i me n’alegro!!! Felicitats!!!

  • Victòria Cardona

    23/02/2011 10:59

    El que fem per amor als fills!
    Gràcies pel teu testimoni i a tu Alba una abraçada. Quina satisfacció ajuda i donar ànims a les mares, et felicito!

  • Berta

    23/02/2011 8:53

    Gracies pel teu relat, és una proba de la teva valentia i constancia, més d’una ens hauriem quedat a mig camí. Enhorabona per la teva maternitat i la teva lactancia.
    Una abraçada.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús