Arxiu del dimecres, 19/01/2011

Una lactància més

dimecres, 19/01/2011

No feu trampes, llegiu l’entrada i després el meu comentari. Feu-me cas i aguanteu la temptació de llegir primer el comentari.

Durant l’embaràs estava molt segura de voler donar el pit al meu fill. Em semblava saludable per ell i per mi, una cosa bonica i fàcil. Ha de ser una cosa natural i instintiu pensava. Vaig anar a xerrades sobre lactància on et prevenien sobre les clivelles, mastitis… però curiosament aquests mals eren fàcils d’evitar posant bé el nen al pit. Per què preocupar-se? Així que he de reconèixer que quan pensava en donar-li el pit al meu fill no tenia una visió realista de l’assumpte.

A les 42 setmanes em va programar el part ja que el nen estava mandrós. El dia d’anar a l’hospital, vaig trencar aigües a casa. Em va fer il·lusió, potser el part seria natural. En arribar a l’hospital, em van monitoritzar i tot anava bé, però a la mitja hora el nen va presentar patiment fetal i van haver de fer cesària. Jo havia preparat el meu pla de part on demanava que, tant en part natural com en cesària, em deixessin si era possible el nen per iniciar la lactància. Però el nen va necessitar reanimació i el van portar amb el seu pare. La primera vegada que el vaig veure va ser a mitja llum, en braços del seu pare. De seguida va venir una infermera a posar-me’l al pit. No recordo les seves indicacions. Només sé que el meu nen acabat de néixer bavejava maldestre el meu mugró buscant el seu aliment. És una sensació, bestial, gairebé animal…

Els dies següents, a l’hospital, el Miquel aviat em va fer unes clivelles dolorosíssimes als mugrons, però havia de seguir donant-li el estrella3.jpg pit per curar-les i que ell n’aprengués. En una ocasió, vam deixar al Miquel amb les infermeres per passejar-lo una mica al passadís, en tornar el vam veure envoltat d’infermeres fent-li magarrufes i amb un xumet a la boca! Diu el Jordi que vaig posar cara d’assassina.

Posar-li el pit era sinònim de posar-se nerviós, es posava a buscar aquí i allà. Acabava mamant desesperat del meu braç, del meu ventre, de la seva mà i com no treia res doncs més desesperació. Era realment estressant.

Un cop a casa el Miquel es va dedicar a dormir i a intentar mamar. Ens sentíem molt insegurs. Em feien un mal horrors els mugrons i, el més preocupant, no estàvem segurs que el Miquel s’alimentés correctament, així que davant aquest dubte no hi ha principis que valguin. El Jordi va anar a la farmàcia a comprar un tirallets manual i biberons. Com que tenia ferides als mugrons, l’extracció  era força dolorosa, però vaig aconseguir suficient llet per calmar el Miquel. A la nit, li donava el pit per no haver d’estar mitja hora amb el tirallets i el Miquel s’agafava. Em sembla impossible arribar als sis mesos de lactància materna.

Quan el Miquel va complir un mes jo seguia amb mal als pits i amb risc de mastitis perquè no em buidava bé els pits. Vaig haver de donar-li biberons sencers en dues ocasions perquè es posava tan nerviós que era incapaç de mamar. I jo buidava els pits amb el tirallets manual. Sembla mentida perquè alguns dies la lactància anava com la seda i altres era un calvari. Vaig llogar un tirallets elèctric i això em salvar de la inflamació de pit. El pediatre em va suggerir donar-li suplement de llet en pols amb biberó perquè no guanyava prou pes. Als tres mesos vam començar amb la lactància mixta perquè el Miquel rebutjava el pit. No suportava veure el meu fill plorar davant del  meu pit i rient davant el biberó.

Vaig decidir deixar la lactància materna i donar-li biberó, li donava el pit el mínim. Sorprenentment, vaig descobrir en els següents Estrella2.jpg dies que, intercalant biberons, les preses de pit eren tranquil·les i agradables. El dolor dels mugrons va desaparèixer d’un dia per l’altre. Així que, en qüestió d’un mes i mig, també van desaparèixer els suplements en biberó gairebé del tot i vam aconseguir una lactància materna plaent per a ambdós.

Vam arribar als sis mesos, amb el “permís oficial” per deixar la lactància materna, just  quan començàvem a gaudir-ho. Apa va! No volia deixar de donar el pit, era una cosa que només podia fer jo, una cosa saludable, íntima. Uns moments preciosos amb el meu nen. Així que fèiem pit i farinetes, tot era fàcil. Al nen li encantava mamar encara que seguia sense estar-se quiet. Em preocupava el fet que, per la meva discapacitat, no sabés posar-lo al pit quan el nen fos més gran. No comptava amb que ho faria ell solet , tinc a un teta addicte!

Crec que de saber el que sé avui, no m’hauria angoixat tant pel pes del nen i hagués confiat més en mi mateixa tot i que penso que els biberons no tenen estrella1.jpgper que interferir en la lactància materna, en el meu cas la van salvar! El meu fill té 22 mesos i pren teta al llevar-se, després farinetes i pit a demanda durant la resta del dia. Si m’arriben a dir això  al mes de néixer no m’ho crec.

Ara sento molt això de “has de deixar de donar-li el pit ja” però no trobo cap motiu per fer-ho. Ni la manera, el Miquel sap trobar el seu pit en qualsevol moment i sense ajuda!