El millor regal de la Festa de la Lactància

La segona part d’un cap de setmana ple d’emocions!

 

La Festa va ser genial, com cada any! El que més m’agrada de la Festa és poder veure i parlar a moltes mares i amigues  que no veig la resta de l’any. Per tant, per mi, és sobretot la Festa del retrobament. La Festa on t’adones que ha passat un any perquè les criatures dels altres han crescut molt, moltíssim!

A les vuit del matí ja era al parc, tot era buit i semblava impossible pensar que al cap de poques hores tot seria ple de gom a gom! Mentre esperava a les companyes d’ALBA vaig decidir que em faria fotos amb moltes de vosaltres, amb totes les que pogués. Sé que amb moltes no vaig poder com per exemple la Montse i l’Eloi; us vaig veure un parell de vegades i no vam poder parlar ni dos minuts.

Aquí les teniu:

festa de la lactancia collage
Però el més bonic de la festa va arribar de la mà d’una nena preciosa de quatre anys. Van arribar al parc mare i filla. Vaig fer una abraçada a la mare, feia un anys que no ens veiem tot i que havíem parlat per telèfon. Després em vaig posar a l’alçada de la nena per veure-la de prop. Em va xiuxiuejar alguna cosa que no vaig entendre, perquè mirava cap un altre cantó i amb tant soroll jo no sentia res. Així que em vaig acostar una mica més a ella i li vaig preguntar que m’havia dit. Em va mirar i em va dir: “Gràcies per ajudar-me amb la tetita”

Ufff, vaig començar a plorar d’emoció! La mare de la nena al veure’m plorar em va preguntar que m’havia dit, i al reproduir la frase, ella també és va emocionar. La nena va marxar a trepar a un arbre que hi ha havia al costat i ens va deixar a les dues amb els ulls encesos.

La primera vegada que vaig parlar amb la Norma la Mireia tenia mesos. La Norma va patir un desagradable incident en un restaurant barceloní i el seu cas va aparèixer en molts mitjans de comunicació. Durant aquests quatre anys hem parlat altres vegades per temes de lactància i per temes col·laterals a la lactància. I per suposat  ens hem vist aquests últims anys a cada edició de la Festa de la Lactància, elles no hi han faltat mai.

Però la Mireia no em parlava de tot això, que evidentment no podia recordar. Feia cosa de mig any, la mare de la Mireia havia tingut un accident de moto del que havia sortir amb cops per tot el cos i pel qual va tenir que estar hospitalitzada una setmana llarga.

Quan va tornar a casa la Mireia  trobava a faltar la seva mare i la seva tetita i no podia entendre per quina raó no podia retrobar-se amb el pit de la seva mare. Què en sap un nen de tres anys de medicaments i compatibilitats? La seva mare li va explicar que em trucarien i que jo els diria si podien. I jo ( la web de Marina Alta) vaig dir que sí. Això era el que ella recordava, aquella persona que li havia donat permís per poder fer el que més li agradava del món. 

Els nens són honestos, són sincers i diuen la veritat, allò que senten. N’hauríem d’aprendre els adults que sabem fingir, aparentar, o dir quelcom per complaure i regalar les orelles de l’altre sense ser de tot cor o dir-les amb  recança. L’agraïment de la Mireia sortia directament del seu cor. Mai havia sentit i rebut tanta gratitud i honestitat.

Moltes mares al llarg d’aquest anys m’han agraït la meva ajuda. M’han donat les gràcies per aquelles paraules, aquella consulta resolta, aquell moment… Per elles he estat de gran ajuda però per les seves criatures també, i mai m’havia parat a pensar-ho. És evident que un nadó no et pot agrair res, però una nena de quatre anys ja pot posar noms al sentiments.

Quan algú m’agraeix la meva ajuda, sincerament, em fa vergonya perquè en la majoria dels casos la meva ajuda ha estat puntual o tan concisa que no crec que fos digne d’alabança. I sempre acostumo a dir a les mares que les seves lactància milloren només gràcies a elles a la seva perseverança i les seves ganes. Jo faig molt poca feina. Però el regal que em va fer la Mireia va ser tant gran i  tant sincer que no crec que el pugui oblidar mai. Ella em va recordar perquè m’agrada tant allò que faig.

Mireia i Norma. Moltes gràcies, us espero l’any que ve per veure com ha crescut la Mireia.

14 comentaris

  • Rita da Costa

    07/10/2010 23:34

    Per què?? Perquè ets… la llet!!!

    Per cert, et portarem al psicòleg si continuas dient que et fa vergonya que et donin les gràcies… Hauries de saber millor que ningú lo important que és això que fas! Muac!

  • Alba Padro

    07/10/2010 7:12

    Aixx, per cert! No he explicat perquè porto una cinta rosa al coll!!!!!
    Rittttttttttttaaaaaaaaaaaaaaaaa……

  • Alba Padro

    07/10/2010 7:08

    I tant mon!!! ;-)

  • mon

    07/10/2010 1:33

    Hola Alba,
    estic emocionada. El que expliques és preciós, i la manera d’escriure-ho, emocionant.
    Tens tota la raó en que els nens són sincers. Quantes coses hem d’aprendre d’ells…
    Un petó molt gros i a veure si m’animo un dilluns a venir i ens fem “la foto”

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús