ARA Criatures

Imbuïts per l’esperit nadalenc, que et reneix amb menor o major grau de psicopatia quan ets pare, ens dediquem a muntar el pessebre diumenge a la tarda. Que foti un fred de ca l’ample i que a les sis ja sigui de nit també hi ajuda. La taula del rebedor es converteix en la base d’operacions. Ens plantem amb les dues bosses de figures que vam pispar de casa dels nostres pares quan vam saber que tindríem una criatura. El nano està entusiasmat. Comença  col·locant els animals. Els problemes no triguen a arribar. De gallines no li’n falten, però no tenim gall. “Posem el gall perquè cantin la cançó del balcó papa?”. Hi insisteix tant que li dic que n’agafi un dels que té. Tant és que sigui tres cops més gran.

Amb el riu la cosa es complica. “Vols que en posem un perquè es banyin els ànecs?” “Síiiii!”. Entaforo paper de plata com s’ha fet sempre, però no pica. “Això no és aigua”. “No, però com si ho fos”. “Així no es podran banyar els ànecs, home!” replica ell. Col·loco una font davant del paper de plata, però ell ja m’ha portat una ampolla d’aigua. Acabem omplint d’aigua un cendrer. A les termes s’hi acaba banyant tot cristu. També el nen jesús.

El pessebre es converteix en un campi qui pugui on res té ni solta ni volta. Els diferents personatges caminen cap a on els rota, a dalt dels camells hi ha un rei, però també un pastor i un pescador i a l’estable hi acaba posant el caganer. Trigo deu minuts en convence’l que a la taula no hi caben totes les figures que tenim a les bosses. Abolim la mare de Déu i Sant Josep perquè no sé com explicar-li qui són. Les retallades també afecten els patges. Els mateixos reis recolliran les cartes.

Em guardo pel final uns llums dels anys setanta que eren a la bossa. Vull que flipi quan els encengui. Però qui flipa sóc jo. Quan els endollo m’enrampo i un curtcircuit deixa el pis a les fosques. “Ja en posarem uns altres” li dic al nano, que encara no s’ha recuperat de l’ensurt i no sap si riure o plorar. Donem el pessebre per acabat. La meva companya el beneeix: “Això és una merda superlativa”.

Aquesta setmana la mestra ens ha dit que ja li podíem treure els bolquers al nano. Ara tot el que ens estalviem en bolquers ens ho gastem amb rentadores. Perquè a l’escola ja fa temps que fa pipi i caca a l’orinal, però a casa ha passat del “no vol” al “no surt”. I sí que surt, sí, però quan menys t’ho esperes. Quan deu minuts abans li has preguntat si volia fer pipi i t’ha dit que no. Sempre passa en el millor moment.

Potser li hauríem d’haver dit a la mestra que la decisió era una mica precipitada, que s’estava animant, però la vam veure tan il·lusionada que ens va saber greu. El que no acabo d’entendre és que ens féssim els xulos. Especialment quan ens va mirar fixament als ulls i va deixar anar: “Penseu que no hi ha marxa enrera si li traieu, que només li podreu posar per dormir”. Potser és que ja no volíem anar a més xerrades sobre control d’esfínters.

Ens ha recomenat que li anem preguntant al nano si en té ganes. La meva companya s’ho ha pres al peu de la lletra. Ho fa cada deu minuts. Encara que ja hagi pixat, quan és fisiològicament impossible que tingui res a la bufeta. També és veritat que hi ha cops que ens ho diu. L’emoció de les nostres cares s’esvaeix ràpid. Just quan veiem com el pipi surt disparat per sobre de l’orinal. Però no defallim. Canviar-lo tres cops al dia no ens aturarà.

La mestra també ens ha aconsellat que quan sortim de casa agafem l’orinal. No sé si hem picat però si veieu pel carrer un parell de frikis amb un orinal dins d’una bossa de plàstic som nosaltres.

Porten dos anys dient-me que el nano no s’assembla a mi. Aproximadament des què va néixer. A les primeres deliberacions a l’hospital ja vaig veure que ho tenia complicat. La meva companya sempre diu que té moltes coses seves. Alguna cosa sí que em reconeix. No sé si la part més agraciada. “Els peus els té com tu”. Com que la teva vida transcorre al costat d’ella i del seu clan, totes les proves que aportis seran rebutjades. De res serveix que els hi ensenyis que té les mateixes entrades o orelles que tu i que no, que encara no té el meu nas perquè llavors no s’hi veuria, però sí la mateixa mirada. La seva germana et repetirà constament “tinc una foto on surt ella de petita i són iguals” o “quan plora és ella”. La sogra també serà una bona outsider. I fins i tot algú de la família s’animarà i dirà que veu el besavi. En el meu cas em va tocar el germà de la meva companya.

Potser per això quan la teva mare et diu que sí que s’assembla a tu, penses que ho fa per animar-te o per escombrar cap a casa com fan totes les mares.  Sort en tinc del veí. L’altre dia va pujar a casa i es va posar a jugar amb ell. De sobte em va mirar i em va dir: “Què fort! T’acabo de veure a tu!”. Des de llavors sóc un altre. Ho sospitava, sabia en el fons que tot era un complot, que el nano és pastat a mi. Frenada l’eufòria inicial, però, no sé si el seu descobriment té massa mèrit. Acaba de ser pare i deu estar passant pel mateix calvari que jo.

El nostre fill, valent, valent, no és. A l’escola, quan surten al bosc sempre es posa dels últims. Per si surt el llop. Que no és un milhomes ens en vam adonar aviat. Quan passàvem l’aspirador, s’exiliava a l’altra punta del pis amb cara de pànic. Amb l’assecador del cabell s’estressava menys. Sabia que del lavabo no en sortiria. El primer gran tustu el va tenir fora de casa, a l’any i mig. Sortíem de l’Oasis Park de Fuerteventura i el nano es va aturar davant la gàbia dels micos i els hi va fer un petarrot. El que estava més desquiciat no s’ho va prendre massa bé i va saltar cap a ell. Els brams del nen es van sentir des de la secció de rèptils.

Amb els correfocs no crida però quan veu que els diables s’acosten va repetint cada cop més alt “vorera, voreraaa” perquè ens refugiem el més lluny possible mentre em practica una sessió d’osteopatia al coll. Per Sant Joan optem per repatriar-lo al sobreàtic dels avis perquè ens sap greu que es passi tota la revetlla amagat amb la gata sota la taula del menjador. Les tempestes també li fan por. Encara ara quan trona em demana que no bufi perquè un dia que érem al riu i el cel es va començar a ennegrir li vaig comentar que bufaria perquè marxessin els núvols i aquests em van respondre amb un tro eixordidor.

La situació es complica a les festes d’aniversari. Des que li va petar un globus no els vol ni veure, així que ens presentem quan és l’hora de menjar-se el pastís. Amb la castanyera de l’escola ens hem passat una setmana llarga marxant per la sortida d’emergència per no coincidir amb ella. Més malament ho passa amb el pare Noel. El nadal passat uns motivats del poble es van animar i van recuperar aquesta tradició tan nostrada i el nostre nano en veure’l va començar a cridar com si hagués vist el diable. Deu ser antiimperialista. Republicà sí que ho és. Perquè ja em vaig fent a la idea que per tercer any consecutiu seré jo qui m’assegui sobre la falda del rei negre.

Últimament no se’ns veu pel parc. Ens passem els dies que tenim festa davant de les dues cases del poble on encara queden gallines. El nano s’ha aficionat a les plomes. Mai havíem esperat tant que canviessin l’hora i es fes fosc abans. Bàsicament per dosificar les visites. Ara ja només hi anem als matins. Fem guàrdia un parell d’hores els dissabtes i dues més els diumenges. Perquè després de saludar-les, el nano observa atentament qualsevol moviment que fan i me l’explica si em distrec. En vaig aprenent i ara ja porto el diari. Cadira plegable, encara no. Si algun cap de setmana marxem a una casa rural ja no preguntem si hi ha piscina o zona d’esbarjo, sinó gallines. No volem tallar-li l’afició de cop.

La situació, però, comença a ser preocupant. Som uns psicòpates. Ja no tenim límits. Hem pujat un graó més i ara només freqüentem restaurants que tinguin animals. L’últim era dels de nota. A banda de gallines, hi havia burros, ovelles, cabres, conills i tres o quatre faisans i com a mínim dues estrelles michelin en la qualificació de pares amb canalla. Com era d’esperar vam demanar taula a fora, amb vistes al corral. A casa les coses tampoc milloren. El dia que li posem dibuixos a l’ordinador sempre ens demana el mateix vídeo. El capítol que l’Ànec Donald es disfressa de gallina per emportar-se els ous que vigila un gall. Quan ja l’hem vist tres cops li trec una pilota per jugar. No rondina, però quan li passo perquè me la torni, la para amb la mà, s’hi asseu a sobre i fa com si pongués un ou mentre canta coc-coc-coc.

El meu veï està a punt de ser pare. No sé si té més ganes ell o jo que neixi la criatura. Simplement per venjar-me. Quan va néixer el meu nano el primer regal que em va fer va ser un cargol que s’arrossega amb un cordill. El problema no és l’animal en sí, sinó el so que emet. Quan cliques algun dels botons que té a la closca et diu el número en anglès que marca: “This is the number three”. El clímax arriba quan apretes el botó vermell del mig. Aleshores sona una cançó que va de l’1 al 10. Afortunadament. També cal agrair als fabricants que hagin incorporat dos tipus de volum. Perquè si poses el més alt t’has d’amagar darrera del sofà. Ara el nano ja no li fa massa cas i només el treu quan s’anima i li dóna per fer la transhumància amb totes les joguines al menjador, però hem passat grans tardes amb el Chico Caracol Estimulante. Les mateixes que espero que ara tingui ell.  Des de fa unes setmanes m’aturo a totes les botigues de joguines. No escatimaré esforços. Vull comprar-li la més sorollosa del mercat. Perquè després d’aguantar estoicament durant mesos que se li acabessin les piles, un dia que va pujar a casa i es va adonar que no anava, ens va dir tot il·lusionat: “No patiu, que a casa en tinc dues, de piles d’aquestes grosses”.

A la piscina no hi vagis sol. Tampoc et facis amic de la resta de nens. Si els hi dones corda tots et cridaran perquè els miris quan salten a la aigua. Poden ser molt persistents: “Si no em mires no ho faig, va mira’m, però des que començo a córrer fins que salto!”, “Xavi, Xavi, Xaviiiiiiiiiii!” o l’humiliant “senyor, senyor, miri com salto!”. Quan no ja et sents el coll de tant girar-lo a dreta i a esquerra, comencen les modalitats de salt. “Ara em tiraré de cul”, “ara de cap”. El nano, cansat d’empassar aigua perquè no el miro, també em demana saltar. Vint minuts després em poso més aprop de l’escala perquè pugui sortir ell mateix quan s’hi llença. Quan porto una hora a dins, estic completament arrugat i no veig perspectiva de millora, em ve al cap que la meva companya m’ha deixat uns braçalets al cistell.

Em passo deu minuts mirant d’inflar-los. Agraeixo als fabricants que no expliquin com s’inflen, però que els advertiments també estiguin escrits en xinès i en grec. Així ja tinc conversa si em trobo algun turista d’aquests països. Sense aire als pulmons i amb els braçalets intactes, desisteixo i torno a l’aigua. Per agafar moral, miro un avi acalorat que porta una hora assegut en un banc dient-li al seu nét que en deu minuts ha de sortir de l’aigua.

Veig un oasi a pocs metres. Una piscina petita. “Aquesta és la meva” penso. M’equivoco. Com sempre. Ara només toco l’aigua amb els peus, sí, però cada cinc minuts m’haig d’ajupir per rescatar el nano i evitar que deixi sense aigua la piscina. Per acabar-ho d’adobar, tres mares que jeuen a la piscina com si fossin en un jacuzzi mantenen una interessant conversa sobre el control d’esfínters. Torno voluntàriament a la piscina gran. Pel camí li dic al socorrista si em pot anar a comprar un paquet de galetes, un iogurt i tres o quatre plàtans, que és per treure el nano de la piscina, per distreure’l, però em diu que ell no treballa aquí, que també està de vacances. Encara sóc a la piscina. L’avi també.

“Avui ho hem de fer”. Això és el primer que em diu la meva companya quan arribo a casa al vespre. No parla dels finestrals del menjador. Porta quatre anys dient-me que els hi baixi per netejar-los. “Aquesta nit toca, avui hem de fer l’amor”. M’ho diu mentre m’ensenya un calendari. “El 17 em va venir la regla i els tres dies més fèrtils són els posteriors al dotzè dia que se me’n va anar”. Dubto entre treure la calculadora o preguntar-li si no s’ha perdut mentre feia els càlculs, però només puc dir “ahaa!”. Li comento que encara haig de treballar un parell d’hores ben sopat. Es mostra dialogant: “Tu fés-t’ho com vulguis, però avui és el dia més fèrtil”.

Quan acabem de sopar i aprofitant que avui el nano se’n ha anat a dormir abans de les onze, passa a l’acció directa. Es passeja despullada per casa. Per escalfar l’ambient. Una estona després s’estira al sofà a l’espera de l’únic mascle amb possibilitats d’engendrar-la que hi ha al pis. Servidor, encara amb la panxa plena i ja escrivint, li demana una mica més de temps. Ella insisteix. “Jo amb aquesta pressió no puc, carinyo” li deixo anar. Riu. És un miratge. “Va, vinga, fem-ho” em diu ella. Li comento que potser hauríem de fer els preliminars que sempre em demana, però no està per masses romaços.

Veient que segueixo clavat davant la pantalla de l’ordinador, tanca de cop la porta del menjador i se’n va a l’habitació. No triga massa a sortir-ne. Ho fa un pèl més enfada: “M’has fotut un mes enlaire, gràcies, ara haurem d’esperar un altre mes, perfecte!”. “Però si jo només t’he demanat una estona…” em defenso. La situació no millora. “No, no, tranquil, ara sóc jo, ara sí que sóc jo qui no vol follar!”. Em defenso dient-li que així en fred fa de mal fer. “Et vaig dir diumenge i dilluns i ni ahir ni avui” segueix ella mentre recordo que ahir subtilment em va buscar abans de llevar-nos i que dijous, divendres i dissabte sí que ho vam fer. Constato que la seva efervescència sexual no ha vingut motivada pels meus incomptables atributs.

Tot plegat, però, amb serveix per lligar caps: “Ara ho entenc tot, m’has enredat, avui no és el dia més fèrtil, potser era divendres o dissabte i avui és com si diguéssim per rematar, per assegurar-nos-en del tot”. Aquest cop cauen dos llibres i un diccionari quan tanca de nou la porta del menjador sense dir res. La reconciliació es produeix al cap d’una hora. Afortunadament ja no hi haurà més dies 29. O malauradament tornarem a la mitjana habitual.

Un amic em pregunta si és necessari que vagi a les classes de prepart. Li responc que si no vol dormir al sofà una setmana millor que no hi falti. Si més no el primer dia. Que l’únic perill que corre és ensopegar amb algun pare motivat. Em refereixo al piscòpata de la càmera. És el que es presenta a la sessió i explica que està gravant tot el procés d’embaràs de la seva companya. Que vol fer un documental sobre com evoluciona la panxa.

Ens pregunta si ens fa res que gravi la sessió. Evidentment tothom diu que no, que pot filmar tranquil·lament. Jo només espero que no s’emeti pel 33. Sobretot al cap de deu minuts quan em pregunto que collons estic fent ajupint-me i aixecant-me durant tres minuts mentre inspiro i expiro si jo no haig de parir. I especialment quan veig que m’està enfocant i surto en primer pla. Estic a punt de preguntar-li a quina escola bressol apuntarà el seu nen per si el documental s’allarga, però tinc la boca plena d’aire.

La cosa es complica cap al final. La llevadora reparteix pilotes gegants i ens fa seure a sobre. Aprofito l’avinentesa després de caure tres cops per impulsar-me i sortir de la sala del CAP. Ja a fora li dic a la meva companya que tenia raó, que si no hi arribo a anar hagués estat l’única noia sola, a banda de la que teníem al costat, que feia els exercicis amb el radiador, però que si us plau no m’hi faci tornar. Que per algun motiu mai he fet ioga ni m’he tornat a apuntar per cinquena vegada a un gimnàs.

D’un pipican no en surt un grup d’amics. Tenir un gos et permetrà conèixer gent. Bàsicament persones que també en tenen un i que viuen aprop de casa teu, però díficilment us trucareu entre setmana. A l’escola bressol, la cosa canvia. Al principi diràs que tu ja tens els teus amics i que prou feina tens per veure’ls. Pots fer-te el xulo fins a P1.

Quan el nen ja camini i arribi el bon temps, el dia que el puguis anar a buscar a l’escola -divendres-, et quedaràs una estona fora. No seràs l’únic pare. Al cap de tres setmanes ja sereu uns quants els acampats. També anireu ben provistos: Galetes, aigua, sucs, motos, bicis, pilotes, galledes i el que faci falta. De l’acampada en sortiran comissions després de fer un càsting amb la fauna existent. Amb un parell de converses n’hi ha prou.

Aquí et deixes anar. Comences frequentant una granja per berenar els divendres, quedant els dissabtes per anar al parc  i acabes convidant a tothom a sopar a casa perquè, com sempre recorda alguna mare, “les criatures ja deuen tenir gana”. Després ve la primera sortida a la platja, a la muntanya o al riu, que pot acabar desembocant en passar tot un pont junts, anar a una casa rural o fins i tot a marxar de vacances plegats. El vermut del diumenge, la paella o la calçotada cauen segur. Després el Barça et regalarà grans nits a casa veient el clàssic envoltat de sis nens de dos anys i els seus correlatius pares amb la tranquil·litat d’estar més pendent de com acabarà el pis que el partit.

Al final tot ho faràs amb ells. Entraràs en un bucle d’on és complicat sortir-ne. Pots acabar muntant una entitat, una penya blaugrana, un grup excursionista o baixant amb una andròmina per festa major. Tornes a ser un adolescent. Un mes i mig després que ningú de la teva colla sàpiga res de tu, algun amic et trucarà i et retreurà que no se’t vegi el pèl. Li diràs que ho intentes, però que no pots, que et falten caps de setmana, que si no és l’aniversari és el sant d’algun dels nanos de l’escola. I que no, que aquest dissabte tampoc pots quedar perquè vas al circ i diumenge heu muntat un partit de futbol. Perquè no li passi el mateix que a tu li pots recomenar que no traspassi mai les línies vermelles perquè l’escola bressol és la casa del poble.