L’infermer

dimarts , 21/02/2012

El millor dels tres dies que et passes a l’hospital són les visites. No s’acaben mai. Quan et penses que ja pots tancar la paradeta, venen els que s’han perdut o els que no tenen nens. Són els que et diuen “deveu estar cansat amb tantes visites”. Si no hi ha familiars, hi ha amics i sinó infermeres que entren per dir-te “como está la mami?”. Quan aconseguim fer fora tothom ens toca la rifa. La grossa de nadal és l’estudiant en pràctiques que ens atén. No és el millor de la promoció.

El primer contacte amb ell el tenim quan la meva companya demana que li treguin la via. Només veure’l li faig senyes que a mi aquell paio només em treu sang sedat. Ella, amb cara de circumstàncies, es deixa fer. Es passa vint minuts barallant-se amb l’esparadrap. Ja no ens el treiem de sobre. Una estona més tard es presenta amb uns analgèsics. Parla tan lent que és impossible no entendre’l. La meva companya li comenta que està marejada i li pregunta si és normal i què pot fer. Massa informació de cop. No se la juga: “Aho-ra pre-gun-taré que te pue-des to-mar”. No ho fa.

Ens n’adonem quaranta minuts més tard. Truquem a la infermeria. També s’hi posa ell. És a tot arreu. “Ahora vengo”. Aquest cop ve més preparat. Li deixa una gasa amb alcohol a la taula perquè vagi aspirant i li explica que hauria d’estirar-se amb les cames cap amunt. Imbuït per la satisfacció de tenir ara sí la solució, el paio s’anima i li baixa la part de dalt del llit sense avisar. La meva companya, que està reclinada amb la criatura al damunt, cau enrera. L’únic punt que li han posat no se li obre.

Amb la part inferior del llit té més problemes. L’inspecciona. S’ho mira des de diferents perspectives. No s’estira a sota. Tampoc fa baixar la meva companya i la criatura. Però comprova empíricament que les dues palanques dels laterals són els frens. És ell qui l’atura quan està a punt d’enclastar-se contra la paret. Li comento que potser ho hauria de preguntar. Com a opció a tenir en compte. Se’n va. Quan torna per baixar-lo, ens oblidem de preguntar-li quin torn fa.

 

El segon part

dijous, 16/02/2012

L’experiència és un grau. Sobretot quan vas de part per segona vegada. Aquest cop no em poso els peücs a les mans, però em fan tornar al vestidor perquè m’he tret les sabates. Tampoc em despullo com va fer un amic meu, que va entrar a la sala amb la bata i se li veia tot. A la sala de dilatacions el ginecòleg li comenta a la meva companya que el part anirà de pressa. Les informacions m’arriben amb retard. La gorra m’apreta tant que no hi sento. La llevadora em dóna uns papers perquè vagi a fer l’ingrés. Com que és de matinada i no hi ha ni l’apuntador em perdo. Després d’agafar tres ascensors diferents i acabar a la sala de radiologia, un operari de la neteja em fa de xerpa. Li pregunto si es pot esperar per no perdre’m a la tornada, però l’administrativa va tant ràpida que m’abandona. Un quart d’hora més tard i després de fer una visita turística per la clínica torno a veure la meva companya.

De seguida entrem a la sala de parts. Com el primer cop em situo al seu costat per no marejar-me. Rotllo catenaccio. No veure res no em salva. Quan ella comença a bramar cridant que ja no pot apretar més amb la cara desencaixada i el ginecòleg va repetint que la nena ja té el cap a fora, veig el personal duplicat. Estic més blanc que les parets. Tant que una persona que intueixo que és l’infermera m’envia fora: “Que l’últim se’ns va desmaiar i va acabar a urgències!”. Em dóna una gasa impregnada d’alcohol i em diu que la vagi inhalant. També em recomana que m’estiri al terra i aixequi les cames, però no m’animo.

Entro per veure la criatura. Té més color que jo. La sang que hi ha al terra m’obliga a dopar-me de nou. Torno a ser deportat. Aquesta vegada em destinen al vestidor a recollir les nostres pertinences. Quan surto semblo un top-manta de tantes bosses que porto. Pugem a l’habitació. Ella, estirada. Jo, mig col·locat. Encara que l’emoció no ens deixa agafar el son, agraïm a les infermeres que entrin més de cinc cops a l’habitació encenent tots els llums i sense baixar el to de veu perquè així ens anem preparant per les nits d’insomni que ens esperen. Sí, sí, és el segon!

“Sóc gran”

dilluns, 6/02/2012

El nostre nano se’ns ha fet gran. Tot ho vol fer sol. Ell és qui ha d’apagar la tele o treure el tap de la banyera. També encendre el llum de l’escala. Si ho faig jo ens hem d’esperar el minut quaranta set segons que dura encès perquè el torni a engegar. A taula ja no vol que li posem res a la cadira perquè estigui més alt ni que li traiem nosaltres el pitet. Si fem sopa, la meva companya i jo ens hem d’amagar sota la taula quan acaba perquè no ens esquitxi amb el que li ha quedat a dins. Després ell mateix es renta la cara i les mans. L’autonomia ens està sortint a una ampolla de sabó per setmana.

A la cadireta del cotxe també hi vol pujar i baixar sol. Després de menjar-se dos cops el fre de mà comença a guanyar destresa. De voluntat en té. Sobretot a la cuina. “Ajudo?” em diu mentre s’enfila a un tamboret. Ajudar significa deixar el marbre ple de clares d’ou quan preparem una truita, fer una deconstrucció amb les mongetes tendres o boicotejar-me la beixamel perquè el concepte a poc a poc encara no el té clar quan aboca la llet.

Amb la roba tot se li complica. Desvestint-se no podria fer un streptease. La massareta o el jersei se li queden entrevessats al cap i es passa deu minuts xocant contra totes les portes. Amb els pantalons fa les primeres pràctiques de contorsionisme i de ballet posant les dues cames al mateix forat.

El telèfon també és cosa seva. Quan sona deixa el que estigui fent per posar-s’hi ell. Tampoc té masses temes de conversa. Primer pregunta “on estàs?” després “què fas?” i acaba amb “véns a casa?”. Algunes trucades s’allarguen més. Quan truquen per vendre’m alguna cosa, em poso al seu costat i en veu baixa li dic que li digui el seu nom i a quina classe va. Com que l’operador o operadora s’espera pacientment perquè pensa que al final s’hi posarà un adult em regalo. L’hi dic que li expliqui que avui ha fet psico o que ha anat en bicicleta, a piscina o a casa d’en Miquel. Si encara aguanta passo a temes més escatològics. El problema arriba quan el que està a l’altra banda és un prestigiós sociòleg a qui has d’entrevistar. Aleshores només penses: “Si us plau que no m’hagi sentit fent el pallús!”.

El joc simbòlic

diumenge, 22/01/2012

 La nostra criatura fa coses molt rares últimament. Li diuen joc simbòlic, però jo no tinc massa clar que estigui bé del terrat. Em fa pujar al sofà i em diu que som en un autobús. La funda del sofà és el cinturó i si no m’hi poso dins no arrenca. Quan li comento que baixo perquè estic a punt d’agafar una rampa, em diu que vigili, que davant tinc en Miquel, el seu millor amic. Llavors es passen una estona comentant el que veuen per la finestra. L’autobús es pot convertir en pocs segons en un camp de futbol amb el nano corrent i saltant darrera una pilota imaginària.

Quan estem preparant algun plat a la seva cuineta tampoc puc badar. Si considera que m’ha caigut farina o llet al terra, se’n va a la seva habitació i agafa l’escombra o el pal de fregar i ho neteja. També em fa treure el cinturó dels pantalons per passejar el gos que no tenim. L’animal en qüestió pot adoptar diferents formes. A vegades és el coixí del sofà, però normalment és més abstracte i fa de mal de dir de quina raça és.

No és l’únic nou membre de la família. Des de fa unes setmanes conviu amb nosaltres un tal Xorxo. No hem de patir. No és cap espectre ni la reencarnació d’algun personatge maligne. És un amic del gos i sembla ser que no és carnívor. Quan li pregunto on és sempre em respon que és al mercat de Calella comprant pèsols i mongetes.

Frank Spencer

diumenge, 15/01/2012

En Frank Spencer ha creat escola. El protagonista de N’hi ha que neixen estrellats té seguidors. Parlo de l’individu amb el que m’he topat avui al parc. Hi arriba amb dos nens i carregat de joguines. Primer treu un cotxe teledirigit. A la quarta trompada, el vehicle pateix alguns desperfectes. El més important, la pèrdua de l’aleró. Com acostuma a passar, es queda més fotut ell que els dos nanos i comença una recerca exhaustiva per tot el parc. Cada cop el tinc més a la vora. Més per una qüestió de proximitat que de bon samarità li pregunto que busca i si vol que l’ajudi. S’ho pren al peu de la lletra. Divideix el parc en dos parts i m’envia a mi i al nano a buscar el coi d’aleró a la zona sud. Abans em dóna amb pèls i senyals totes les característiques de l’aleró. Vint-i-cinc minuts i un parell de quilòmetres després sento que crida: “Ja el tinc, ja el tinc!”. Alleugit, me’n vaig una altra vegada a jugar a futbol amb el meu nano.

La calma dura poc. En Frank treu ara un avió teledirigit. Un parell de vegades haig de tirar la criatura al terra perquè l’avió no li esberli el cap. Després ja no se sent el brunzit. “Haurà canviat d’arma blanca” penso. Em relaxo, però veig que torna a venir cap a mi. Fa cara de tenir un problema. El començo a conèixer. “Escolta que em pots deixar la pilota és que l’avió s’ha quedat encallat en una branca”. “I tant home, no pateixis!”. Tira la pilota més de trenta vegades i potser en dues ocasions s’hi acosta. Que l’arbre faci més de sis-metres no hi ajuda. Quan ja he descartat fer el dinar i medito si agafar un pollastre a l’ast o canelons i croquetes perquè són més de les dues, la llença de nou i es queda travada al mateix lloc que l’avió. Aquest cop sóc jo qui va cap a ell. Resignat li dic que no pateixi, que ja marxàvem, que la criatura ja m’ha fet un parell de gols. Ell no és dóna per vençut. Comença a fotre-li castanyes al tronc. Després s’anima i inicia l’ascensió. No puja gaire. No té temps d’agafar vertígen. Em comenta que m’esperi, que va a buscar una escala, però li dic que no cal, que només és una pilota. Abatut em diu que me la deixarà al primer bar que hi ha al carrer Nou. “Perfecte” li dic. A la tarda no m’hi passo. Em fa massa por trobar-me’l de nou.

Sobredosi de tions

dimecres, 4/01/2012

El tió marca la frontera entre tenir o no un nen. Si encara no ets pare, estigues tranquil, ja t’arribarà. I aleshores el faràs cagar al teu pis, a l’escola bressol, a casa dels avis i de la tieta i al poble, que en fan un de solidari. La sobredosi de tions és de tal magnitud que tenim amics que encara no han pogut fer cagar el seu. No han tingut temps. Amb tants de regals, les criatures els hi agafen carinyo. Especialment al de casa. Al nostre li ha durat més d’una setmana. Aquest és el temps que hem trigat en desallotjar-lo de la cuina.

L’endemà de fer-lo cagar faig un primer intent. “No, que m’ha de cagar la cuineta” em respon. Li dic que està molt cansat i que ja no cagarà res més. “Té gana?” “No, ja no té gana, ara només vol dormir”. “Està despert!” “Sí, sí, té els ulls oberts, però té son, eh”. Ho deixo estar. Dies més tard i a l’enèssim “encara no” utilitzo el comodí de la família: “L’hem de portar al bosc amb els seus pares, que l’esperen”.  Hi accedeix amb entusiasme.

Per fer-ho més creïble hi vaig amb un amic que es troba igual que jo i la seva filla. Deixem el cotxe aprop del bosc. Em sento com el desaprensiu que obre la porta i abandona el gos. Li dec haver agafat carinyo també. Caminem uns cent-metres. Tampoc ho forcem. Els deixem els dos junts al costat d’un pi. “I els seus papes?” pregunta la nena encertadament. “Ara d’aquí una estona vindran a buscar-los i si no els trucarem perquè vinguin” respon el seu pare. Els hi posem un parell de pinyes perquè se’ls hi faci més curta l’espera. S’acomiaden d’ell sense muntar cap escena. Ho agraïm. Sinó potser els hi haguéssim dit que els seus pares eren de viatge i que podia tornar a casa.  

Després de jugar una estona al bosc, tornem avall. A punt d’entrar el cotxe el meu em diu que hem de tornar a veure el tió: “No li he fet una abraçada ni un petó”. “Sí, però ja li has dit adéu”. El convenço subornant-lo amb una bossa de patates o amb desorganitzar de nou el pessebre, ara no ho recordo. El meu amic té més feina. Al vespre quan són a casa, la nena li recorda que encara no han trucat el pare del tió. Acaba tancat deu minuts al lavabo responent amb veu ronca el seu interrogatori. La seva companya acaba fent de mare al mateix lloc: “Sí, sí, el tió ja està amb nosaltres i es troba molt bé”.    

 

Pessebre underground

dimarts , 20/12/2011

Imbuïts per l’esperit nadalenc, que et reneix amb menor o major grau de psicopatia quan ets pare, ens dediquem a muntar el pessebre diumenge a la tarda. Que foti un fred de ca l’ample i que a les sis ja sigui de nit també hi ajuda. La taula del rebedor es converteix en la base d’operacions. Ens plantem amb les dues bosses de figures que vam pispar de casa dels nostres pares quan vam saber que tindríem una criatura. El nano està entusiasmat. Comença  col·locant els animals. Els problemes no triguen a arribar. De gallines no li’n falten, però no tenim gall. “Posem el gall perquè cantin la cançó del balcó papa?”. Hi insisteix tant que li dic que n’agafi un dels que té. Tant és que sigui tres cops més gran.

Amb el riu la cosa es complica. “Vols que en posem un perquè es banyin els ànecs?” “Síiiii!”. Entaforo paper de plata com s’ha fet sempre, però no pica. “Això no és aigua”. “No, però com si ho fos”. “Així no es podran banyar els ànecs, home!” replica ell. Col·loco una font davant del paper de plata, però ell ja m’ha portat una ampolla d’aigua. Acabem omplint d’aigua un cendrer. A les termes s’hi acaba banyant tot cristu. També el nen jesús.

El pessebre es converteix en un campi qui pugui on res té ni solta ni volta. Els diferents personatges caminen cap a on els rota, a dalt dels camells hi ha un rei, però també un pastor i un pescador i a l’estable hi acaba posant el caganer. Trigo deu minuts en convence’l que a la taula no hi caben totes les figures que tenim a les bosses. Abolim la mare de Déu i Sant Josep perquè no sé com explicar-li qui són. Les retallades també afecten els patges. Els mateixos reis recolliran les cartes.

Em guardo pel final uns llums dels anys setanta que eren a la bossa. Vull que flipi quan els encengui. Però qui flipa sóc jo. Quan els endollo m’enrampo i un curtcircuit deixa el pis a les fosques. “Ja en posarem uns altres” li dic al nano, que encara no s’ha recuperat de l’ensurt i no sap si riure o plorar. Donem el pessebre per acabat. La meva companya el beneeix: “Això és una merda superlativa”.

Adéu bolquers!

dimecres, 14/12/2011

Aquesta setmana la mestra ens ha dit que ja li podíem treure els bolquers al nano. Ara tot el que ens estalviem en bolquers ens ho gastem amb rentadores. Perquè a l’escola ja fa temps que fa pipi i caca a l’orinal, però a casa ha passat del “no vol” al “no surt”. I sí que surt, sí, però quan menys t’ho esperes. Quan deu minuts abans li has preguntat si volia fer pipi i t’ha dit que no. Sempre passa en el millor moment.

Potser li hauríem d’haver dit a la mestra que la decisió era una mica precipitada, que s’estava animant, però la vam veure tan il·lusionada que ens va saber greu. El que no acabo d’entendre és que ens féssim els xulos. Especialment quan ens va mirar fixament als ulls i va deixar anar: “Penseu que no hi ha marxa enrera si li traieu, que només li podreu posar per dormir”. Potser és que ja no volíem anar a més xerrades sobre control d’esfínters.

Ens ha recomenat que li anem preguntant al nano si en té ganes. La meva companya s’ho ha pres al peu de la lletra. Ho fa cada deu minuts. Encara que ja hagi pixat, quan és fisiològicament impossible que tingui res a la bufeta. També és veritat que hi ha cops que ens ho diu. L’emoció de les nostres cares s’esvaeix ràpid. Just quan veiem com el pipi surt disparat per sobre de l’orinal. Però no defallim. Canviar-lo tres cops al dia no ens aturarà.

La mestra també ens ha aconsellat que quan sortim de casa agafem l’orinal. No sé si hem picat però si veieu pel carrer un parell de frikis amb un orinal dins d’una bossa de plàstic som nosaltres.

La criatura mai s’assembla al pare

dijous, 1/12/2011

Porten dos anys dient-me que el nano no s’assembla a mi. Aproximadament des què va néixer. A les primeres deliberacions a l’hospital ja vaig veure que ho tenia complicat. La meva companya sempre diu que té moltes coses seves. Alguna cosa sí que em reconeix. No sé si la part més agraciada. “Els peus els té com tu”. Com que la teva vida transcorre al costat d’ella i del seu clan, totes les proves que aportis seran rebutjades. De res serveix que els hi ensenyis que té les mateixes entrades o orelles que tu i que no, que encara no té el meu nas perquè llavors no s’hi veuria, però sí la mateixa mirada. La seva germana et repetirà constament “tinc una foto on surt ella de petita i són iguals” o “quan plora és ella”. La sogra també serà una bona outsider. I fins i tot algú de la família s’animarà i dirà que veu el besavi. En el meu cas em va tocar el germà de la meva companya.

Potser per això quan la teva mare et diu que sí que s’assembla a tu, penses que ho fa per animar-te o per escombrar cap a casa com fan totes les mares.  Sort en tinc del veí. L’altre dia va pujar a casa i es va posar a jugar amb ell. De sobte em va mirar i em va dir: “Què fort! T’acabo de veure a tu!”. Des de llavors sóc un altre. Ho sospitava, sabia en el fons que tot era un complot, que el nano és pastat a mi. Frenada l’eufòria inicial, però, no sé si el seu descobriment té massa mèrit. Acaba de ser pare i deu estar passant pel mateix calvari que jo.

Uh! Oh! Sí que tinc por!

dimarts , 15/11/2011

El nostre fill, valent, valent, no és. A l’escola, quan surten al bosc sempre es posa dels últims. Per si surt el llop. Que no és un milhomes ens en vam adonar aviat. Quan passàvem l’aspirador, s’exiliava a l’altra punta del pis amb cara de pànic. Amb l’assecador del cabell s’estressava menys. Sabia que del lavabo no en sortiria. El primer gran tustu el va tenir fora de casa, a l’any i mig. Sortíem de l’Oasis Park de Fuerteventura i el nano es va aturar davant la gàbia dels micos i els hi va fer un petarrot. El que estava més desquiciat no s’ho va prendre massa bé i va saltar cap a ell. Els brams del nen es van sentir des de la secció de rèptils.

Amb els correfocs no crida però quan veu que els diables s’acosten va repetint cada cop més alt “vorera, voreraaa” perquè ens refugiem el més lluny possible mentre em practica una sessió d’osteopatia al coll. Per Sant Joan optem per repatriar-lo al sobreàtic dels avis perquè ens sap greu que es passi tota la revetlla amagat amb la gata sota la taula del menjador. Les tempestes també li fan por. Encara ara quan trona em demana que no bufi perquè un dia que érem al riu i el cel es va començar a ennegrir li vaig comentar que bufaria perquè marxessin els núvols i aquests em van respondre amb un tro eixordidor.

La situació es complica a les festes d’aniversari. Des que li va petar un globus no els vol ni veure, així que ens presentem quan és l’hora de menjar-se el pastís. Amb la castanyera de l’escola ens hem passat una setmana llarga marxant per la sortida d’emergència per no coincidir amb ella. Més malament ho passa amb el pare Noel. El nadal passat uns motivats del poble es van animar i van recuperar aquesta tradició tan nostrada i el nostre nano en veure’l va començar a cridar com si hagués vist el diable. Deu ser antiimperialista. Republicà sí que ho és. Perquè ja em vaig fent a la idea que per tercer any consecutiu seré jo qui m’assegui sobre la falda del rei negre.