ARA Criatures

L’aniversari del teu nano saps quan comença però no quan acaba. Tant que es pot allargar des del dia de Sant Jordi fins el mes de maig. La celebració arrenca la nit abans enredant a la teva veïna perquè et faci el pastís que ha de portar a l’escola bressol. Ho complementes amb dues safates plenes de panets amb pernil dolç després de veure un cartell amb una foto del teu fill a la porta de la classe que informa a les famílies que demà no han de portar berenar.

A la tarda surt de l’escola vermell com un tomàquet d’excitat que està i amb la corona posada. Ja no se la treu. La mare d’uns bessons de la seva aula també fa anys i ens convida a casa seva a sopar. Durant el trajecte li responc que no, que no pengen banderes als balcons perquè sigui el seu aniversari, sinó perquè és Sant Jordi.

Un parell de dies més tard convidem els avis a un restaurant per celebrar-ho amb la família. El cap de setmana la festa es trasllada al parc. Aquest cop també s’hi suma la princesa, una nena de la seva classe que compleix anys la mateixa setmana. En absència del drac, exerceixo de monstre perseguint la canalla mentre rebo pals per tot arreu.

L’endemà ho hem de celebrar amb el seu cosí, que va néixer també el dia de Sant Jordi, però unes angines de la meva companya avorten l’operació. Després de trucar per anul·lar la cita, el nostre nano se la mira amb cara de no entendre res i assenyalant-li amb el dit el coll li deixa anar: “Mare, jo no veig enganxines”.

Les primeres setmanes de vida d’una criatura te les passes cordant i descordant botons del body, canviant bolquers i fent quilòmetres.  La marató la fas a casa provant d’adormir el nadó a braços. Un fenòmen paranormal impedeix que la criatura s’adormi si no és amb moviment. Quan ja no et sents el braç, però l’has adormit, la poses al bressol. Al cap d’una estona, quan t’acostes per veure si dorm te la trobes amb els ulls ben oberts i amb els braços amunt com si ballés flamenc. És el pas previ a posar-se morada i esclatar a plorar.

L’altra part del dia te la passes canviant bolquers. Perquè quan et diuen que al principi només mengen, dormen i caguen no t’enganyen. Potser s’obliden d’afegir que també ploren. L’estires al sofà per canviar-la. Et passes vint minuts descodant i cordant botons del body. Quan ja la tens neta i vas a agafar l’altre bolquer, aixeca les cames i es posa a pixar. Una taca inmensa s’escampa per la funda del sofà. Ella també es mulla. Aconsegueixes posar-li un nou vestit sense dislocar-li cap braç ni desnucar-la. Només li sobra un botó i una mà no se li veu. 

Llavors arriba el terratrèmol.  El sisme de 0,8 graus a la nostra escala és un pet que per l’estona que dura no ve sol. Li tornes a canviar els bolquers. Aquest cop només li cordes els botons imprescindibles. Quan per fí t’aixeques amb ella del sofà fa una glopada de tant saccejar-la.  Li treus la roba i puges la calefacció.

El nostre nano està, en paraules de la meva companya, “irreconeixible”. Disset dies després de néixer la seva germana ens ho confirma: “És que jo no vull l’Abril”. Ja sospitàvem que no era massa normal que li fes trenta-cinc petons, amb mocs inclosos, al dia. L’anunci no ha quedat en una declaració d’intencions. Ha dissenyat un pla que consisteix a fer-se veure. També a deixar-se sentir perquè ara li ha donat per tocar la bateria que li van portar els reis i que només havia fet servir dos cops. L’actuació no la fa a la seva habitació, que és on la té. El concert el fa al menjador, concretament al costat del bressol on la nena mira d’adormir-se. Hi ha dies que s’anima i també porta el piano i la flauta per ampliar el repertori.

Si no disposa d’instruments, la perfomance pot ser gutural. Es presenta de bon matí a la nostra habitació i de sobte li agafa un atac de tos que li impedeix fins i tot anar a esmorzar. Quan ja ha despertat a la criatura i a nosaltres ens ha tret de polleguera se li obre la gana. La situació tampoc millora després. Vestir-lo sovint acaba sent un suplici perquè tot li va just: “La massareta m’apreta” remarca plorant. Com que sempre anem justos de temps, la mediació la deixem pel cap de setmana, però el diumenge també ens fa mandra enfadar-nos i l’aplacem fins a les vacances.

No és l’única forma que té de cridar l’atenció. Últimament té mals a tot el cos. El dolor pot ser al braç, al genoll o al peu i quan li demanes que et digui exactament on li fa mal et pot assenyalar dos llocs diferents. El mal desapareix quan li preguntes si vol que truquem a una ambulància. Tan poca credibilitat té que el dia que agafa febre no li fem cas i li anem dient a la gent que està tou fins que el termòmetre ens diu que no, que aquest cop no s’ho està inventant.

També s’emprenya més que mai. Sovint no sabem ni per quin motiu s’enfada. El cas és que dir-li que se’n vagi a rentar les mans després de sopar pot esdevenir un drama. I això que li fem més cas que mai. Especialment jo que cada vespre em converteixo en una porteria gegant perquè em faci un gol i cridi “gol de messi”, en un cavall que recorre a quatre potes tota la casa amb Sant Jordi a dalt o en un drac perquè m’embesteixi amb la seva espasa màgica.

El millor dels tres dies que et passes a l’hospital són les visites. No s’acaben mai. Quan et penses que ja pots tancar la paradeta, venen els que s’han perdut o els que no tenen nens. Són els que et diuen “deveu estar cansat amb tantes visites”. Si no hi ha familiars, hi ha amics i sinó infermeres que entren per dir-te “como está la mami?”. Quan aconseguim fer fora tothom ens toca la rifa. La grossa de nadal és l’estudiant en pràctiques que ens atén. No és el millor de la promoció.

El primer contacte amb ell el tenim quan la meva companya demana que li treguin la via. Només veure’l li faig senyes que a mi aquell paio només em treu sang sedat. Ella, amb cara de circumstàncies, es deixa fer. Es passa vint minuts barallant-se amb l’esparadrap. Ja no ens el treiem de sobre. Una estona més tard es presenta amb uns analgèsics. Parla tan lent que és impossible no entendre’l. La meva companya li comenta que està marejada i li pregunta si és normal i què pot fer. Massa informació de cop. No se la juga: “Aho-ra pre-gun-taré que te pue-des to-mar”. No ho fa.

Ens n’adonem quaranta minuts més tard. Truquem a la infermeria. També s’hi posa ell. És a tot arreu. “Ahora vengo”. Aquest cop ve més preparat. Li deixa una gasa amb alcohol a la taula perquè vagi aspirant i li explica que hauria d’estirar-se amb les cames cap amunt. Imbuït per la satisfacció de tenir ara sí la solució, el paio s’anima i li baixa la part de dalt del llit sense avisar. La meva companya, que està reclinada amb la criatura al damunt, cau enrera. L’únic punt que li han posat no se li obre.

Amb la part inferior del llit té més problemes. L’inspecciona. S’ho mira des de diferents perspectives. No s’estira a sota. Tampoc fa baixar la meva companya i la criatura. Però comprova empíricament que les dues palanques dels laterals són els frens. És ell qui l’atura quan està a punt d’enclastar-se contra la paret. Li comento que potser ho hauria de preguntar. Com a opció a tenir en compte. Se’n va. Quan torna per baixar-lo, ens oblidem de preguntar-li quin torn fa.

L’experiència és un grau. Sobretot quan vas de part per segona vegada. Aquest cop no em poso els peücs a les mans, però em fan tornar al vestidor perquè m’he tret les sabates. Tampoc em despullo com va fer un amic meu, que va entrar a la sala amb la bata i se li veia tot. A la sala de dilatacions el ginecòleg li comenta a la meva companya que el part anirà de pressa. Les informacions m’arriben amb retard. La gorra m’apreta tant que no hi sento. La llevadora em dóna uns papers perquè vagi a fer l’ingrés. Com que és de matinada i no hi ha ni l’apuntador em perdo. Després d’agafar tres ascensors diferents i acabar a la sala de radiologia, un operari de la neteja em fa de xerpa. Li pregunto si es pot esperar per no perdre’m a la tornada, però l’administrativa va tant ràpida que m’abandona. Un quart d’hora més tard i després de fer una visita turística per la clínica torno a veure la meva companya.

De seguida entrem a la sala de parts. Com el primer cop em situo al seu costat per no marejar-me. Rotllo catenaccio. No veure res no em salva. Quan ella comença a bramar cridant que ja no pot apretar més amb la cara desencaixada i el ginecòleg va repetint que la nena ja té el cap a fora, veig el personal duplicat. Estic més blanc que les parets. Tant que una persona que intueixo que és l’infermera m’envia fora: “Que l’últim se’ns va desmaiar i va acabar a urgències!”. Em dóna una gasa impregnada d’alcohol i em diu que la vagi inhalant. També em recomana que m’estiri al terra i aixequi les cames, però no m’animo.

Entro per veure la criatura. Té més color que jo. La sang que hi ha al terra m’obliga a dopar-me de nou. Torno a ser deportat. Aquesta vegada em destinen al vestidor a recollir les nostres pertinences. Quan surto semblo un top-manta de tantes bosses que porto. Pugem a l’habitació. Ella, estirada. Jo, mig col·locat. Encara que l’emoció no ens deixa agafar el son, agraïm a les infermeres que entrin més de cinc cops a l’habitació encenent tots els llums i sense baixar el to de veu perquè així ens anem preparant per les nits d’insomni que ens esperen. Sí, sí, és el segon!

El nostre nano se’ns ha fet gran. Tot ho vol fer sol. Ell és qui ha d’apagar la tele o treure el tap de la banyera. També encendre el llum de l’escala. Si ho faig jo ens hem d’esperar el minut quaranta set segons que dura encès perquè el torni a engegar. A taula ja no vol que li posem res a la cadira perquè estigui més alt ni que li traiem nosaltres el pitet. Si fem sopa, la meva companya i jo ens hem d’amagar sota la taula quan acaba perquè no ens esquitxi amb el que li ha quedat a dins. Després ell mateix es renta la cara i les mans. L’autonomia ens està sortint a una ampolla de sabó per setmana.

A la cadireta del cotxe també hi vol pujar i baixar sol. Després de menjar-se dos cops el fre de mà comença a guanyar destresa. De voluntat en té. Sobretot a la cuina. “Ajudo?” em diu mentre s’enfila a un tamboret. Ajudar significa deixar el marbre ple de clares d’ou quan preparem una truita, fer una deconstrucció amb les mongetes tendres o boicotejar-me la beixamel perquè el concepte a poc a poc encara no el té clar quan aboca la llet.

Amb la roba tot se li complica. Desvestint-se no podria fer un streptease. La massareta o el jersei se li queden entrevessats al cap i es passa deu minuts xocant contra totes les portes. Amb els pantalons fa les primeres pràctiques de contorsionisme i de ballet posant les dues cames al mateix forat.

El telèfon també és cosa seva. Quan sona deixa el que estigui fent per posar-s’hi ell. Tampoc té masses temes de conversa. Primer pregunta “on estàs?” després “què fas?” i acaba amb “véns a casa?”. Algunes trucades s’allarguen més. Quan truquen per vendre’m alguna cosa, em poso al seu costat i en veu baixa li dic que li digui el seu nom i a quina classe va. Com que l’operador o operadora s’espera pacientment perquè pensa que al final s’hi posarà un adult em regalo. L’hi dic que li expliqui que avui ha fet psico o que ha anat en bicicleta, a piscina o a casa d’en Miquel. Si encara aguanta passo a temes més escatològics. El problema arriba quan el que està a l’altra banda és un prestigiós sociòleg a qui has d’entrevistar. Aleshores només penses: “Si us plau que no m’hagi sentit fent el pallús!”.

 La nostra criatura fa coses molt rares últimament. Li diuen joc simbòlic, però jo no tinc massa clar que estigui bé del terrat. Em fa pujar al sofà i em diu que som en un autobús. La funda del sofà és el cinturó i si no m’hi poso dins no arrenca. Quan li comento que baixo perquè estic a punt d’agafar una rampa, em diu que vigili, que davant tinc en Miquel, el seu millor amic. Llavors es passen una estona comentant el que veuen per la finestra. L’autobús es pot convertir en pocs segons en un camp de futbol amb el nano corrent i saltant darrera una pilota imaginària.

Quan estem preparant algun plat a la seva cuineta tampoc puc badar. Si considera que m’ha caigut farina o llet al terra, se’n va a la seva habitació i agafa l’escombra o el pal de fregar i ho neteja. També em fa treure el cinturó dels pantalons per passejar el gos que no tenim. L’animal en qüestió pot adoptar diferents formes. A vegades és el coixí del sofà, però normalment és més abstracte i fa de mal de dir de quina raça és.

No és l’únic nou membre de la família. Des de fa unes setmanes conviu amb nosaltres un tal Xorxo. No hem de patir. No és cap espectre ni la reencarnació d’algun personatge maligne. És un amic del gos i sembla ser que no és carnívor. Quan li pregunto on és sempre em respon que és al mercat de Calella comprant pèsols i mongetes.

En Frank Spencer ha creat escola. El protagonista de N’hi ha que neixen estrellats té seguidors. Parlo de l’individu amb el que m’he topat avui al parc. Hi arriba amb dos nens i carregat de joguines. Primer treu un cotxe teledirigit. A la quarta trompada, el vehicle pateix alguns desperfectes. El més important, la pèrdua de l’aleró. Com acostuma a passar, es queda més fotut ell que els dos nanos i comença una recerca exhaustiva per tot el parc. Cada cop el tinc més a la vora. Més per una qüestió de proximitat que de bon samarità li pregunto que busca i si vol que l’ajudi. S’ho pren al peu de la lletra. Divideix el parc en dos parts i m’envia a mi i al nano a buscar el coi d’aleró a la zona sud. Abans em dóna amb pèls i senyals totes les característiques de l’aleró. Vint-i-cinc minuts i un parell de quilòmetres després sento que crida: “Ja el tinc, ja el tinc!”. Alleugit, me’n vaig una altra vegada a jugar a futbol amb el meu nano.

La calma dura poc. En Frank treu ara un avió teledirigit. Un parell de vegades haig de tirar la criatura al terra perquè l’avió no li esberli el cap. Després ja no se sent el brunzit. “Haurà canviat d’arma blanca” penso. Em relaxo, però veig que torna a venir cap a mi. Fa cara de tenir un problema. El començo a conèixer. “Escolta que em pots deixar la pilota és que l’avió s’ha quedat encallat en una branca”. “I tant home, no pateixis!”. Tira la pilota més de trenta vegades i potser en dues ocasions s’hi acosta. Que l’arbre faci més de sis-metres no hi ajuda. Quan ja he descartat fer el dinar i medito si agafar un pollastre a l’ast o canelons i croquetes perquè són més de les dues, la llença de nou i es queda travada al mateix lloc que l’avió. Aquest cop sóc jo qui va cap a ell. Resignat li dic que no pateixi, que ja marxàvem, que la criatura ja m’ha fet un parell de gols. Ell no és dóna per vençut. Comença a fotre-li castanyes al tronc. Després s’anima i inicia l’ascensió. No puja gaire. No té temps d’agafar vertígen. Em comenta que m’esperi, que va a buscar una escala, però li dic que no cal, que només és una pilota. Abatut em diu que me la deixarà al primer bar que hi ha al carrer Nou. “Perfecte” li dic. A la tarda no m’hi passo. Em fa massa por trobar-me’l de nou.

El tió marca la frontera entre tenir o no un nen. Si encara no ets pare, estigues tranquil, ja t’arribarà. I aleshores el faràs cagar al teu pis, a l’escola bressol, a casa dels avis i de la tieta i al poble, que en fan un de solidari. La sobredosi de tions és de tal magnitud que tenim amics que encara no han pogut fer cagar el seu. No han tingut temps. Amb tants de regals, les criatures els hi agafen carinyo. Especialment al de casa. Al nostre li ha durat més d’una setmana. Aquest és el temps que hem trigat en desallotjar-lo de la cuina.

L’endemà de fer-lo cagar faig un primer intent. “No, que m’ha de cagar la cuineta” em respon. Li dic que està molt cansat i que ja no cagarà res més. “Té gana?” “No, ja no té gana, ara només vol dormir”. “Està despert!” “Sí, sí, té els ulls oberts, però té son, eh”. Ho deixo estar. Dies més tard i a l’enèssim “encara no” utilitzo el comodí de la família: “L’hem de portar al bosc amb els seus pares, que l’esperen”.  Hi accedeix amb entusiasme.

Per fer-ho més creïble hi vaig amb un amic que es troba igual que jo i la seva filla. Deixem el cotxe aprop del bosc. Em sento com el desaprensiu que obre la porta i abandona el gos. Li dec haver agafat carinyo també. Caminem uns cent-metres. Tampoc ho forcem. Els deixem els dos junts al costat d’un pi. “I els seus papes?” pregunta la nena encertadament. “Ara d’aquí una estona vindran a buscar-los i si no els trucarem perquè vinguin” respon el seu pare. Els hi posem un parell de pinyes perquè se’ls hi faci més curta l’espera. S’acomiaden d’ell sense muntar cap escena. Ho agraïm. Sinó potser els hi haguéssim dit que els seus pares eren de viatge i que podia tornar a casa.  

Després de jugar una estona al bosc, tornem avall. A punt d’entrar el cotxe el meu em diu que hem de tornar a veure el tió: “No li he fet una abraçada ni un petó”. “Sí, però ja li has dit adéu”. El convenço subornant-lo amb una bossa de patates o amb desorganitzar de nou el pessebre, ara no ho recordo. El meu amic té més feina. Al vespre quan són a casa, la nena li recorda que encara no han trucat el pare del tió. Acaba tancat deu minuts al lavabo responent amb veu ronca el seu interrogatori. La seva companya acaba fent de mare al mateix lloc: “Sí, sí, el tió ja està amb nosaltres i es troba molt bé”.    

Imbuïts per l’esperit nadalenc, que et reneix amb menor o major grau de psicopatia quan ets pare, ens dediquem a muntar el pessebre diumenge a la tarda. Que foti un fred de ca l’ample i que a les sis ja sigui de nit també hi ajuda. La taula del rebedor es converteix en la base d’operacions. Ens plantem amb les dues bosses de figures que vam pispar de casa dels nostres pares quan vam saber que tindríem una criatura. El nano està entusiasmat. Comença  col·locant els animals. Els problemes no triguen a arribar. De gallines no li’n falten, però no tenim gall. “Posem el gall perquè cantin la cançó del balcó papa?”. Hi insisteix tant que li dic que n’agafi un dels que té. Tant és que sigui tres cops més gran.

Amb el riu la cosa es complica. “Vols que en posem un perquè es banyin els ànecs?” “Síiiii!”. Entaforo paper de plata com s’ha fet sempre, però no pica. “Això no és aigua”. “No, però com si ho fos”. “Així no es podran banyar els ànecs, home!” replica ell. Col·loco una font davant del paper de plata, però ell ja m’ha portat una ampolla d’aigua. Acabem omplint d’aigua un cendrer. A les termes s’hi acaba banyant tot cristu. També el nen jesús.

El pessebre es converteix en un campi qui pugui on res té ni solta ni volta. Els diferents personatges caminen cap a on els rota, a dalt dels camells hi ha un rei, però també un pastor i un pescador i a l’estable hi acaba posant el caganer. Trigo deu minuts en convence’l que a la taula no hi caben totes les figures que tenim a les bosses. Abolim la mare de Déu i Sant Josep perquè no sé com explicar-li qui són. Les retallades també afecten els patges. Els mateixos reis recolliran les cartes.

Em guardo pel final uns llums dels anys setanta que eren a la bossa. Vull que flipi quan els encengui. Però qui flipa sóc jo. Quan els endollo m’enrampo i un curtcircuit deixa el pis a les fosques. “Ja en posarem uns altres” li dic al nano, que encara no s’ha recuperat de l’ensurt i no sap si riure o plorar. Donem el pessebre per acabat. La meva companya el beneeix: “Això és una merda superlativa”.