EVA BACH

Qui s’arrisca, potser rellisca...

El fill diu a la mare que vol anar a un concurs televisiu. La mare se sorprèn. Es tracta d’un concurs que tots dos miren quan poden i, tot i que des del sofà de casa se’n surten prou bé i fan molts encerts, ella no hi aniria per res del món. Però donarà suport al seu fill. Té una bona preparació i una cosa encara millor: el coratge de presentar-s’hi.

Amb tot, es pregunta si no caldria anticipar-li alguns riscos i plantejar-li si està preparat per al pitjor que li podria passar. De seguida es respon que no, que calladeta estarà més maca. D’una banda, per no cridar el mal temps. Pot anar-li malament, és cert. Però també pot anar-li bé. I com que el veu tranquil i animat, no vol ser ella qui li faci témer -i potser atreure- una hipotètica ensopegada que fins aleshores no tem. De l’altra, sap que els pares hem de tolerar la possibilitat que els fills caiguin quan les conseqüències no serien dramàtiques, com en aquest cas.

Caure per tornar-se a aixecar

No hem d’impedir que caminin perquè no caiguin ni enretirar-los les pedres del camí perquè no s’entrebanquin. I menys quan el noi és gran, se’l veu segur i ha pres la decisió per iniciativa pròpia. Farà un bon paper, pensa la mare. I si no el fes, no seria cap daltabaix. Al cap i a la fi, en aquest concurs tens el doble de probabilitats de perdre que de guanyar i està segura que ho deu haver pensat.

Efectivament, ho havia pensat. Sabia que podia perdre, sí. Però a la prova final. A la fase inicial no hi comptava. Després de superar les proves de selecció prèvia, és admès a concursar. S’entrena una mica i assoleix uns excel·lents resultats. Però el sofà de casa i un plató de televisió no són ben bé el mateix. I assajar les proves o fer-les de debò envoltat de càmeres, focus i públic tampoc. El dia D, per una suma de nervis i mala sort, cau eliminat a la primera ronda i la patacada és dura per inesperada. La mare no es penedeix d’haver callat. Qui s’arrisca potser rellisca..., li diu. Però qui no ho fa no pisca, afegeix. I el pitjor no és relliscar. És relliscar i no piscar; caure i no aprendre res. Si a la propera fa un càlcul de riscos més precís i, en cas de tornar a ensopegar, la patacada és més lleu i s’aixeca abans i millor, haurà piscat moltíssim.