…i es veuen Els Amics de les Arts! (Segona part)

Acabo d’arribar del concert, el darrer, el que tanca la gira Bed & Breakfast i vull compartir amb vosaltres les emocions i les bones vibracions que han estat capaços d’encomanar aquests quatre músics. Fer un Palau impressiona. Imagineu fer-ne dos i amb les localitats exhaurides. No, no us enredava quan us vaig dir que m’havia despertat tard i no tenia entrades. Però, en Pere, un bon amic de les arts cinematogràfiques i vitals em va anticipar un regal d’aniversari en forma de sms que deia: Vols venir dilluns a veure Els Amics al Palau?. La meva resposta va ser un sí en majúscules.

El Palau era ple a vessar d’un públic entregat des del primer minut. Demano, si us plau, que si avui dimarts hi ha criatures amb cara de son no se’ls hi tingui en compte. Un dia és un dia, o millor dit, una nit és una nit, i l’experiència ha valgut la pena. I segur que voldran repetir.

Els Amics arrosseguen públic de totes les edats. Al Palau de la Música hi havia canalla jove, adolescents de dotze, tretze o quinze anys, que deuen dur les fotos del grup enganxades a les carpetes del cole, acompanyats per pares i mares tan entusiasmats o més que ells; tot i això, la majoria dels assistents rondava dels vint anys en amunt, molt amunt. Bona senyal! Els Amics no són un grup només per adolescents, ni ho són només per joves de vint anys, ni de trenta. També els de quaranta saltaven, celebraven i corejaven totes, i quan dic totes, vull dir, totes, les seves lletres. Així que els amants de posar etiquetes a tot amb Els Amics ho tenen fomut.

La complicitat entre els espectadors i el grup ha estat intensa. Tant intensa que després d’algun tema els aplaudiments s’han mantingut durant minuts com si fos el final del concert, i Els Amics se’ls veia cada vegada més emocionats. La gent ha celebrat cada cançó cantant i ballant, saltant i picant de mans al ritme de la música des de les llotges, els seients de l’orgue i les balconades.

Cal destacar la banda que els acompanyava, la Bed & Banda: un bateria, un baix, i una secció de vents, trompeta, saxos i trombó. Una banda potent i compenetrada.

Com deia Frank Sinatra: La millor improvisació és la que es prepara. I els quatre amics s’ho han pres al peu de la lletra.  En Dani, l’Eduard, en Joan Enric i en Ferran, amb dots de showmen, han improvisat, entre cançons, anècdotes i històries molt ben interpretades, amb naturalitat i ritme per donar pas a La merda se’ns menja, Reykjavik o Les meves ex i tu, entre d’altres. I, amb ironia i força sentit de l’humor, ens convidaven a acabar la nit de dues maneres: fent un Bed & Breakfast o fent un Jean Luc. No calia més explicacions.

Gran part del públic els ha sorprès alçant enormes gomets de color verd  a Super Bon noi, o aixecant pancartes amb en Son Goku, el Follet Tortuga, i altres dibuixos de la ja mítica sèrie manga, quan han atacat Per mars i muntanyes. M’he quedat de pedra quan les noies que seien al meu costat han tret un paper amb la lletra de la cançó en japonès i s’han posat a cantar-la com si res. La meitat del públic s’havia conxorxat gràcies a Internet per fer aquestes accions, aquests flashmobs amicals, sense que Els Amics ho sabessin.

El concert ha fluït fins arribar a un crescendo que semblava impossible d’aturar. Després del darrer bis, el públic dret, entusiasmat, seguia reclamant més cançons, cridant i aplaudint sense parar, amb una cridòria eixordadora i estimulant.

Em preguntava quina cançó triarien per posar el definitiu punt i final del concert? Com aconseguirien crear una atmosfera que asserenés l’ambient apoteòsic?

I aleshores, com per art de màgia, Els Amics s’han tret un as de la màniga i s’ha produït un moment d’una intensitat especial. El Dani ha anunciat que per acabar, i amb tot el respecte, manllevarien a Lluís Llach la seva meravellosa Cançó a Mahalta. I amb aquesta intel·ligent aposta final, els gironins Eduard i Joan Enric, el tarragoní Ferran i el barceloní Dani, aconseguien sumar al grup la veu d’un lleidatà, el gran poeta Màrius Torres:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.
I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.

Impressionant final.

En sortir del Palau, pujant pel carrer Jonqueres, el Pere i jo hem quedat astorats veient l’autèntic fi de festa: semàfor vermell a Urquinaona i un cotxe aturat d’on sortien, a tot volum, les veus enregistrades en cd d’Els Amics de les Arts cantant Jean Luc mentre els que anaven en moto i la gent a peu corejaven la cançó com si ho haguessin assajat.

Com ha dit un emocionat Joan Enric, a partir d’avui treballaran per compondre les cançons del nou disc i així tornar a viure moments tan inoblidables com els d’aquesta nit.

Gràcies, Pere.

16 comentaris

  • Sarita

    11/09/2012 5:27

    Trobo molt encertat aqsuet apunt. Tots ens trobem sovint a l’hora de parlar del software lliure que ens costa argumentar, trobar exemples i definir conceptes.M’agraden aqsuets apunts on tots els conceptes que intentem fer permeables a la societat surgeixen raonadament.M’agrada especialment aqsuet pare0graf (i perdona que et citi en un comentari): De moment esperare9 amb pacie8ncia i seguire9 intentant-ho mitjane7ant apunts (llargs com aqsuet si conve9, disculpau) a un bloc escrit en catale0, un programa de re0dio tambe9 en catale0 amb en Llorene7 Valverde (si ens volen la temporada que ve), intentant aclarir les confusions que les paraules poden portar en parlar de programari, recolzant distribucions (una forma d’empaquetar programari lliure) que tenen per objectiu que tothom pugui usar ordinadors en la seva llengua i que pugui compartir amb llibertat i dignitat el seu coneixement, un dels pilars de la societat i la cultura. Simplement t’animo a que hi continuis, dant-nos arguments i verbalitzant les idees del software lliure.p.d:no vull pas semblar un missatge excessivament complaent, perf2 entre FUDS, desvariades i gent confosa de tant en tant crec que va be9 un comentari en positiu.

  • Pastanaga

    17/02/2011 13:33

    Caram!!
    He anat a parar mig de casualitat un altre cop a aquesta crònica i, llegint-la…. llagrimeta.
    I fa ja 11 dies!!

  • Elisenda Roca

    14/02/2011 19:45

    Totalment d’acord, Yas! Va ser un concert rodó! I quin gran final! ;-)

  • Yas

    12/02/2011 18:26

    És que… allò no va ser un concert, va ser molt més, va ser una expressió de l’alegria, l’estima, la felicitat i tot el que hem viscut i han viscut durant tot aquest any. Un resum irresumible i indescriptible de tot el que han fet els Amics aquest darrer any… Fa quasi una setmana del concert i se’m (i si dic s’ens no m’equivoco) posa la pell de gallina i segons com em ve la plorera…

    Gràcies per la teva crònica, que com moltes ajuda a reviure encara que sigui una mica aquesta gran festa. :D

  • izinu

    12/02/2011 17:31

    Fue una noche genial, mitica, que muchos de nosotros tardaremos en olvidar o mas bien no olvidaremos nunca.

    Muy chula la crónica.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús